201 - La penya Mascorda, el Castellot i la penya del Rafalet, 23-2-2019

Aquesta ruta s'ha de classificar de difícil, no perquè s'hagin de fer passos molt exposat, ni perquè s'assoleix una gran alçada, puix el punt més alt són 448 m, sinó pel relleu abrupte i la lluita constant amb una vegetació arbustiva seca i dura. El tipus de roca calcària a trepitjar és tallant com a ganivets i molt fragmentada, on no et pots permetre una caiguda. Es pot dir que començam el recorregut de la serralada, al coll d'en Tibora i baixam després de la penya del Rafalet. A la baixada trobam una magnífica mostra d'enginy popular a l'hora de traçar un camí de ferradura que salva un estret i rost comellar. També visitam la boca de la cova de can Sion, a la qual, actualment, no es permet l'entrada. Les fotografies de l'interior són d'arxiu, copsades anys enrere.

L'autor d'aquest blog no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Respectem la naturalesa i la propietat privada. No facem renou, no duguem cans, no facem foc i no deixem rastre del nostre pas.

Les cavitats de les Balears pateixen l’impacte de les visites no regulades, que poden provocar problemes locals de contaminació per abocament de residus, molèsties a la fauna i deterioració de les formacions càrstiques. La contaminació dels aqüífers és una amenaça potencial per als troglobis aquàtics. Per tant no hem de tocar res.

Per arribar al punt d'inici de la ruta, cal agafar el camí de can Bosc, que arrenca a l'oratori del Roser Vell i  que recórrer la vall de Colonya, on al punt marcat amb el (WP-01🔗) (105 m), l'hem de deixar i ens hem de desviar per una camada.

Començam a caminar a les 9:16 h, pel camp del Pou, entre garrovers, figueres i oliveres, encarats al primer objectiu, el coll d'en Tibora.
     L'Arxiduc, situat a aquesta vall, diu: «A la dreta, mirant cap al mar, s'enlaira la penya Mascorda, que té estimbades rogenques, i més enllà la penya del Migdia, que vista de davant, la formen dos pollegons. Es veu el Rafalet, llavors a l'esquerra la Mola [?], on hi ha una cova que es diu cova de na Morella».

En un tres i no res, deixam els camps de cultiu i ens endinsam al bosc. Una olla de forn de calç, recentment restaurada, és la primera mostra de l'activitat productiva a la muntanya.

El xaragall del canal Fondo i una paret seca separen aquest bosc de la zona cultivada. Unes quantes torrenteres conflueixen i formen el torrent de la vall de Colonya o torrent de Sitges. Un camí carreter de muntanya, puja fent llargues i còmodes llaçades.

Deixam a l'esquerra la caseta de cas Garriguer i continuam pujant pel bell mig del bosc d'alzines, l'Alzinar de Baix, fins que arribam a una esplanada.

A la citada esplanada, a la dreta, se situa una altra olla de forn de calç. Aquesta també restaurada gràcies a un projecte de subvencions del Consorci Serra de Tramuntana, Patrimoni Mundial.

A l'esplanada on hi ha el forn, s'aboca la torrentera. Nosaltres la deixam per l'esquerra (WP-02) (200 m), per atacar una dura pujada per un coster relliscós de terra amb fullaca d'alzina. Mantenim el torrent a la dreta i anam pujant amb tendència cap a l'esquerra del comellar.

Coll d'en Tibora o Tivora

Passam una paret seca amb portell (WP-03) (239 m) i continuam avançant creuant el tàlveg del comellar, ara cap a la dreta, per tal de suavitzar la duresa de la pujada.
     Amb els bessos de les cames adolorits per la inclinació del terreny, a les 9:55 h, després d'uns 40 minuts de pujada, assolim la paret mitgera del coll d'en Tibora (WP-04) (367 m). En alguns mapes apareix com a coll d'en Tibova. A Mallorca altiva, de Jesús García Pastor, també apareix coll d'en Tibova. En canvi a la comunicació que feren Pere Salas i Joan M. Torres «Llocs, termes i valls de Pollença a l'època medieval i moderna, 2010» citen el coll d'en Tibora, la mateixa denominació trobam al mapa de l'Atles de la GEM. Tibova apareix documentat com a llinatge a València en el segle XIV. Així és que, la polèmica, una vegada més, està servida.

Un botador amb graons de pedra seca facilita passar a l'altra part. Aquí, la paret té doble funció, a més de separar finques, separa boscos. En aquesta part se situa un frondós i ombrívol alzinar, mentre que a la part de can Sion, la massa forestal està representada majoritàriament per pins.
Precisament, l'Arxiduc diu: «Al fons de la vall de Colonya hi ha el coll d'en Tibuc [?], cobert de pins rojals, l'indret [...] Un camí davalla des d'aquí cap a Son Brull. Caminant per davant la casa anomenada l'Hostalet a través d'esponeroses plantacions, hom arriba a la carretera».

Allà desà la paret, haurem de travessar una zona de garriga per un senderó que baixa rost, que s'ha fet de passar-hi gent. Així assolim una pista que baixa cap a les cases de can Sion (WP-05) (310 m). Nosaltres l'hem de resseguir en pujada per anar al segon objectiu de la jornada, la cova de can Sion.

Allà on finalitza el camí carreter, presidit per una gran monjoia (WP-06) (324 m), veurem un tirany que baixa per la dreta del camí, amb una bona pendent, i que mor a la boca de la cavitat (WP-07) (302 m).
     «Prop de can Sion hi ha una bella cova d'estalactites; el camí cap allà puja vall amunt, passant per un hortet amb arbres fruiters i alguns tarongers, que una font rega, i segueix el curs d'una riera pel mig de l'alzinar, on hi ha formosos arbres vells [...] el camí puja pels escalons rocosos del llit de la riera». (Les Balears, 2002).

Cova de can Sion (16-10-2016)

Arribam a l'entrada a les 10:24 h. Aquest dia no entràrem a la cova per mor de l'actual normativa que prohibeix entrar a les coves declarades Zona d'Especial Conservació. Les fotos de l'interior foren preses el 16-10-2016. Actualment, aquest pi que veim ha caigut gairebé davant l'entrada.  

Gravat aparegut al Die Balearen

 «Des de la boca de la cova —anota Lluís Salvador (1884)—, que serveix de plaent alberg als corbs veïns que hom veu volar enlaire, ben amunt, es té una vista panoràmica de la vall i del pla fins al puig de Sant Salvador. L'entrada de la cova és una estreta ogiva; tot d'una en entrar es veuen a la dreta formacions molt humides i força belles en forma de col-i-flor produïdes pels degotims, és a dir, estalagmites. Hom camina per una roca relliscós, llavors per dins aigua i després continua altra vegada per un apregonament ple d'aigua. Aquí hi ha una formosa cambra anomenada des Trull i un toll petit amb safareig natural. Després es baixa a dins una cova inclinada on les estalagmites s'uneixen a les estalactites del sostre; com que són aquoses i blanques, brillen com la plata. Cap al final el sòl és terrós, amb algunes columnes que estan aïllades i amb formes punxegudes al sostre.
Després hom entra a una sala amb el sostre pla, un vestíbul natural sostingut per columnes i adornat amb formes que semblen fullatge. Hom camina entorn de les roques i torna altra volta al mateix lloc. Devora l'entrada principal un segon accés a la cova condueix dins una estreta sala d'estalagmites. Hom baixa per un sòl rocós, abrupte, amb molt de rost i veu aquí belles estalactites que pareixen cortines. Per un passadís estret s'arriba a un espai inferior amb moltes estalactites petites al sostre com cortinetes, llavors no es va gaire més enfora, més aviat es puja a l'esquerra entre columnes altes i s'arriba altre cop al mateix camí que havíem pres per davallar-hi. El pendent de l'entrada fins al fons de la cova és molt considerable».

La cova de can Sion és una «cavitat del terme de Pollença, situada en terrenys de can Sion, entre la penya Mascorda i la Tossa del Corb. Consta d'una successió de grans sales subterrànies, adornades per processos estalagmítics. Presenta un recorregut de més de 2.000 m i assoleix un desnivell que supera el centenar de metres. Té aixecament topogràfic». (GEM/FBE). Declarada com a Lloc d'Interès Científic dins del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana.

En la cavitat s'han trobat restes fòssils de Myotragus balearicus, un rupicaprí endèmic extingit. En aquesta cavitat s’hi troben els coleòpters Henrotius jordai i Duvalius ferreresi i el diplur Plusiocampa fagei, tots endèmics.
     L'hàbitat subterrani té una gran importància biològica en Balears en actuar com hàbitat refugi per a moltes espècies d'invertebrats troglobis. Algunes d'aquestes espècies són endemismes molt localitzats i algunes són veritables espècies relictes del Terciari, que han sobreviscut als canvis climàtics en aquest ambient on la humitat i la temperatura es mantenen gairebé constants. Per altra banda els quiròpters utilitzen moltes d'aquestes cavitats com àrees de repòs i hivernada. (Xarxa Natura a les Illes Balears). 

Resumirem la descripció que en fa Encinas al seu magnífic Corpus Cavernario Mayoricense (2014): «Enorme emisfera subterránea, formada por subsidencia de las margas existentes bajo el paquete calizo, al ir perdiendo masa de agua las arcillas del sustrato, a consecuencia del encaje del nivel freático de la cuenca [...] De ordinario el visitante no se apercibe dentro sino de la cresta superior de la integridad del fenómeno subterráneo, contemplando apenas la punta emergente del iceberg detrítico-clástico causa del desgaje cavernario y el cual aplastó los materiales margosos del sustrato, de hecho aflorantes hacia el fondo del valle, no muy lejos». 

Continuam llegint: «Cuando ocurren las primeras incursiones indígenas en la cueva. hacia inicios del Bronce antiguo balear, la embocadura cuenta con dos aberturas. La de algo más abajo seguramente tapada en época Talaiótica, por derrumbes procedentes de la parte alta del cantil, causados por el reguero pluvial que arrastró cerámicas prehistóricas y vestigios antrópicos de todo tipo hacía las laberínticas profundidades del sector central. Donde además se encuentran restos de antorchas utilizadas para alcanzar los aguaderos permanentes y hacer provisión de agua potable».
 

«Después se utilizan lucernas y candiles, nunca mucho más allá de la zona de penumbras. Lo cual indica que acceso muy anterior, hoy cegado a una veitena de metros hacia el sur y correspondiente a la parte denominada Cova Rotja, nunca fue utilizado por el hombre primitivo, per sí por los numerosos ejemplares holocénicos de Myotragus baleáricus B. exhumados dentro por R. Adrover y B. Ángel (1967)».

Han estat nombroses les exploracions que s'han dut a terme a la cova de can Sion, i no només per espeleòlegs, sinó que també l'han estudiada biòlegs, paleontòlegs, investigadors... L'any 1994, un grup de Pollença format per B. Clamor, M. Bonnín i J.A. Encinas, aconsegueixen desobstruir un estret i assoleixen la màxima cota inferior de la cavitat. La cova té actualment 3.263 metres de recorregut poligonal. (CCM, 2014). A una relació de 1975, ocupa el 7è lloc de les coves més llargues de Mallorca, amb 650 m. (Ginés).

 

Hem fet la volta per la gran sala de l'entrada, la punta de l'iceberg —com diu José A. Encinas—, hem gaudit de veure les meravelloses formacions que guarda aquesta gran caverna, i sortim novament a la llum natural.

Aquell dia, na Francisca Martorell copsà un moment del procés festina lente de la formació d'una estalactita (del grec 'Σταλακτίτης', stalaktos, gota).

 

Topografia de la cova de can Sion, realitzada per Encinas, Seguí, Crespí, e tal.

Després de berenar, a l'ombra plaent dels pins, iniciam allò que serà la part dura de la ruta. A la imatge es pot apreciar el tipus de terreny i l'esponerosa vegetació que ens complicarà la progressió.

Després d'una estona de dura pujada, arribam a un replà on trobam un primer rotlo de sitja (WP-08) (411 m).

Seguim pujant i assolim la carena de la serralada, a la cota 413 m (WP-09), on podem escampar la vista cap a la Tossa del Llamp, la serra de la Coma, el puig Gros de Ternelles... Com més enfora ens feim visualment, més difuminada és la figura de les muntanyes, degut a la calima ambiental que hi ha. Fa un dia molt calorós per a ser el mes de febrer.

A les 11:49 h ens topam amb un altre rotlo de carboner (WP-10) (412 m).

A pesar de l'embull de brancam i troncs tombats que haurem d'anar sortejant, aquest serà el tram més dolç, planer i net que trobarem.

De tant en tant, trobarem també barreres orogràfiques. Grans roques i ressalts rocosos que ens faran desviar uns metres de la ruta per esquivar-los. Així, pujam a la cota 417 m (WP-11).

Per una clariana podem veure el cim de la piramidal penya Mascorda, amb la seva inconfusible paret vertical.

A la nostra dreta tenim la vall de Sant Miquel. Pels voltants del mirador de can Sion podem albirar les cases homònimes i el puig de Caselles.     

Des del penyal Blanc, contemplam bona part del recorregut que hem de fer per la moguda orografia d'aquesta serralada. A l'extrem dret, apareix el Castellot, després la imponent penya Mascorda, el coll d'en Jeroni, la Puríssima, el penyal del Rafalet i, després d'aquest darrer penyal, farem la baixada.

Vall de Colonya

Situats al tall del penya-segat, s'estén la vall de Colonya als nostres peus, depressió regada pels torrents Fondo o de Lassarell, el de can Lloberines o de cal Perdiu, el de Sitges o de Son Brull... Una de les possessions antigues de la vall, és can Bosc, també Son Brull, Colonya, Son Gilló, Ca l'Hereu, el Rafalet, Lassarell, els Rafals, can Cusset... Cota 439 m (WP-12).

     «En el repartiment figuren dues alqueries que segurament varen formar aquest terme. Es tracte de Culunia Axarquia, de sis jovades d'extensió, i Culuinia Algarbia un rahal de dues jovades. Ambdues varen correspondre als Templers. Limitava amb la serra de la Coma, la cuculla de Fartàritx, la Mola, els Cingles de Sant Francesc, el coll d'en Tibora, la penya Mascorda, la penya del Rafalet, pujol de can Lloberina, el torrent de Can Lloberina, la carretera de Ciutat, el camí de Colonya i el camí de Can Bibí». (Torres Velasco i Salas Vives, 2010).

Ens encaram alineats a la carena dels penyals que hem de recórrer (WP-13) (433 m). El pròxim objectiu és el Castellot o penya de Ca n'Eixartell, en el cim del qual veim un vèrtex geodèsic.

A vegades val més resseguir la complicada orografia de la cresta i caminar per la roca pelada que baixar uns metres i barallar-se amb l'espesa vegetació. 

A la vista retrospectiva s'observa el territori que deixam enrere, el tipus de roca i la màquia*.

*Formació vegetal integrada fonamentalment per arbusts de fulla dura i persistent, densament agrupats, que poden arribar a atènyer uns 3 m d’alçada. (EC).        

El Castellot

A les 13:07 h (WP-14) (445 m), assolim el cim del Castellot, on s'aixeca un jaciment arqueològic, una plataforma escalonada i sobre ell, el vèrtex geodèsic. Una atalaia perfecte per controlar tot el sector.

 
Josep Mascaró Pasarius, igualment que l'arqueòleg Javier Aramburu-Zabala, el cataloguen amb el nom de Penya Mascorda, com a jaciment de tipus turriforme i de cronologia talaiòtica, al 'Inventario Arquológico de Mallorca. Pollença'.

Resseguim l'excursió cap a la penya Mascorda. Deixam enrere aquesta antiga i malmesa construcció dels nostres avantpassats. 

A la nostra esquerra tenim ja una bona timba que cau en picat, la qual cosa ens fa caminar amb precaució a prop del tallat.

Passam per la cota 419 m (WP-15) i continuam amb la nostra lluita amb la geografia salvatge i les plantes llenyoses. Estam a mitjan camí entre el Castellot i la penya Mascorda.

Penya Mascorda

Just davant tenc la fita que marca el punt més alt de la penya Mascorda (WP-16) (448 m). Són les 13:27 h quan hi arribam. Al capcurucull resten només els esquelets d'aquests arbusts (revell) que s'atreveixen a arrelar per entre les encletxes. El revell és una espècie d'ullastre que creix en condicions d'estrès ambientals.

(Foto: Biel Miró).

Na Begoña posa al cim de la penya Mascorda. Destaca el nucli de població de Pollença i el puig de Maria. La Penya deu prendre el nom del llinatge català Mascorda, també existeix la forma Mascort.
     Per la glosa del pollencí Mn. Miquel Costa i Llobera, escrita el 1897, La Maina, podem deduir que la penya Mascorda pren el nom del propietari d'una possessió, segurament situada a la vall de Colonya, diu:

Dins un freu de la muntanya,

per on davalla un torrent,

en pau i dolça companya

vivia una bona gent.

La casa n'era mesquina;

però alegre com un niu,

entre ramatges d'alzina

i un bell hortet regadiu.

[...]

Ja no me poden dir bord;

ell m'ha donat son llinatge

i casa i ric hereuatge...

Me diuen En Pau Mascort!

De l'agre de la terra, 1947

   

«[...] La Cuculla de Son Mascord, la Penya Mascorda y la Cuculla de Massana estan de alguna manera referenciando aquellos notables mazacotes, verdaderos hitos del paraje. Esquinzales dominados por enmarañado matorral hoy, en el pasado se entendieron aguzadas coronas, corotas, cucurotes y cuculles de los cordiles de pastoreo; en cuanto hitos indicativos del sitio por donde atacar las quebradas con los rebaños, para subir a las pasterizas de alzada vía las crestas de La Mola o contrariamente de vuelta enfilar los pastos de bajura, hacia el fondo del valle». (Corpus Cavernario Mayoricense, 2014).

Després de dinar ens disposam a continuar. Tenim per davant un pronunciat desnivell de 200 m per arribar al coll d'en Jeroni, el pròxim objectiu, després ens quedarà pujar a la penya del Rafalet i començar a baixar.

Anam baixant amb prudència, tantejant la millor passa. Al centre de la imatge, destaca el puig de Maria. Al coster que tenim a l'esquerra, a la falda de la penya Mascorda, se situen les timbes de la Rota Nova.  

Coll d'en Jeroni

Assolim el coll d'en Jeroni a les 14:51 h, una possible baixada a la vall, encara que, amb problemes de pas quan s'arriba a la zona de les cases (WP-17) (254 m). També hi ha baixada cap a la vall de Sant Miquel.

La penya Mascorda, vista des del coll d'en Jeroni. També es pot apreciar el territori escabrós i abandonat, com sol estar la muntanya avui en dia, després de dècades d'haver deixat la seva explotació.

Penya del Rafalet

Des del coll hem guanyat un centenar de metres d'alçada per assolir la penya del Rafalet, per un terreny molt semblant al que hem trepitjat fins ara (WP-18) ( 325 m). Estam situats pràcticament a la mateixa alçada que el puig de Maria, el qual està situat a molt poca distància; tenim la carretera Ma-2200 entre mig.

Baixant del puig passam per les restes del que semblen una antiga muralla, les quals assenyal amb el (WP-19) (309 m). També passam per una vella separació a modo de branques i fil ferro, segurament entre dues finques.

Anam girant cap a nord, enrevoltant l'esquena de la penya, per anar a cercar una collada per on baixarem.

Pas de can Lloberina

Guaitam a una magnífica balconada i començam el descens pel Pas de can Lloberina🔗. En els primers metres trobam l'inici d'un típic camí de muntanya (WP-20) (275 m).

Uns primers revolts donen pas a una tirada llarg del camí. A la corba següent hi ha un conjunt de parets que formen una espècie de corral. 

Aquí, el camí de ferradura s'agombola entre el coster oriental de la penya del Rafalet i una paret vertical, als peus de la qual s'arramba part del traçat.

L'estretor i la pronunciada pendent del comellar feu aguditzar l'enginy als que traçaren el camí, sostingut per uns grans marges.

Revolts ben tancats i llaçades superposades permeten superar el gran desnivell.

Deixam el camí per l'esquerra, aquí convertit en sender, el qual continua segurament cap a les cases del Rafalet (WP-21) (208 m). 

Ens topam amb una reixeta i caminam paral·lels fins a una paret seca, la qual botam i continuam baixant per unes marjades. Per les deixalles que hem vist dels caçadors (cartutxos), no recoman anar per aquí en temporada de caça.

Aferrats a la reixeta que hem vist abans, arribam a un portellet amb reixa de ferro fermada amb un cordell. Així sortim al final del camí del Rafalet (WP-22) (71 m).

Resseguim aquest camí, en el qual, a banda i banda, s'obren portells de diferents finques. El camí es bifurca amb el de can Lloberines.

En 15 minuts arribam al punt final, a l'entrada de can Cusset, on havíem deixat un cotxe, i allà, finalitzam l'excursió (WP-23) (54 m).         

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.
► És aconsellable seguir unes normes bàsiques

FITXA TÈCNICA  

Distància aproximada: 8,05 km

Pollença

Pujada acumulada: 520 m
Alçada màxima-mínima: 448-51 m
Temps aproximat sense aturades: 4:02 h
Temps total: 7:09 h
Ruta circular: No
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: La ruta discorre, la major part, per mal terreny fora camí
Integrants: Begoña, Tania, Biel i Joan Riera.
 

CARTOGRAFIA

Relive 'Penya Mascorda.'

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del GPS sobre el mapa Alpina amb els punts principals

Perfil de la ruta i valors aproximats

Manacor, 27-2-2019

HEM CONSULTAT

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1988-2005 DDAA.

• Corpus Cavernario Mayoricense. 2014 José Antonio Encinas.

• Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. 758, 1953.

• De l'agre de la terra. 1947 Miquel Costa i Llobera.

• XXII Jornada d'Antroponímia i Toponímia. Llocs, termes i valls de Pollença a l'època medieval i moderna. 2009 Joan Manuel Torres Velasco i Pere Salas Vives.

• Llibre de la pedra en sec. 2001 Antoni Reynés i Vicenç Sastre.

• Problemes plantejats per la toponímia de les comarques mallorquines d'Escorca, Pollença i Alcúdia. 1972 Jaume Vidal Alcover.