Un dimarts i tretze esplendorós, amb temperatures d'estiu més que d'hivern, ens disposam a pujar al gran massís del puig Gros de Ternelles i a baixar cap Ariant, fregant el Pa de Figa. Aquesta excursió, a més de les meravelloses vistes que sabia que hom pot gaudir al cim de la muntanya, vaig tenir el goig d'anar amb quatre al·lotes tant o més agradoses que les mateixes vistes.
Aparcam els
cotxes al camí vell de Lluc. Hom camina al principi pel llindar del
torrent de la vall d'en Marc, on apareixen alts pollancres que ja han
tirat les fulles. Pels voltants se situa la font de Vàritx. Travessam la carretera de Lluc i ens dirigim
al portell d'Ariant per tal de començar l'excursió. Saltam la barrera i uns centenars de metres més endavant deixam a la dreta el portell agrícola de Son Grua i continuam per la pista asfaltada.
Abandonam la pista en el cinquè revolt que descriu cap a l'esquerra, i a les braves —al principi està molt brut— ens dirigim pel coster de la torrentera, la qual ben aviat la creuarem.
Avançam per un abandonat camí de ferradura, possiblement de carboners, llenyaters, pastors...
El camí, la presència del qual a partir d'aquí és intermitent, creua la torrentera i s'enfila coster amunt.
Gaudim del bell congost rocós que va pujant que es diu encertadament el clot de l’Infern. Apareixen petites mates de garballons, càrritx, grans escil·les i arços que formen el sota bosc.
Feim aturada per a observar un coval enlairat a la banda de l'esquerra; una paret seca, al dessota, el tanca. És
la cova des Coloms, una de tantes a l'illa, anomenades cova des Coloms. Ens crida
l'atenció! Hi aniríem, però el temps no sobra, deixarem per un altre dia la visita. L'acostam amb el zoom i el que pareixia una paret ara pareix un camí.
Guanyam una certa alçada i ens apareix la joliua vall d'en Marc dominada pel puig Tomir, el puig de Ca i les muntanyes de Fartàritx, amb la Cuculla en el seu punt més alt.
Entre la dura pujada i el tòrrid sol ens fan llevar roba, pràcticament anam d'estiu. I això que veim restes de la darrera nevada per les muntanyes més altes.
A l'altra part
del tàlveg de la torrentera observam una construcció que sembla ser una barraca de carboner, això vol dir que abans aquest comellar estava poblat d'alzines o feien el carbó de branques de mates.
El camí és rústic, de mala factura, com si l'haguessin fet provisionalment o amb pocs mitjans. Els estreps rocosos que tenim a la nostra esquerra tenen un rost desencoratjador per a qui vulgui pujar-hi. Davant tenim la gran mole rocosa de l’Esbaldregat de
Pedruixella, el qual també forma part del gran puig Gros de Ternelles.
L’espectacle
és fantàstic. A baix, el xap del torrent que hem superat. En el centre de la imatge, la petita vall de Pedruixella a l'ombra del puig d'en Massot (634 m). Més enllà, el Caragoler de Femenia (922 m), i el colós del puig Major.
Allargam la vista digitalment sobre el puig Major (1436 m), el qual encara conserva part de la darrera nevada.
Una gambada darrere l'altra guanyam altura ràpidament i ens plantam a un altiplà des d'on es pot admirar millor la panoràmica.
Vall d'en Marc.
Una vegetació
resistent s'adapta a les dures condicions de l'indret. El garballó (una
palmàcia), té una distribució curiosa a Mallorca. Es localitza a tres
àrees separades: als extrems de la Serra de Tramuntana, especialment als
municipis d'Andratx, Pollença i Alcúdia i també a la península de
Llevant, especialment a Artà i Capdepera.
El gorg dels Voltors?
Assolim la part alta del coll de Tiapau (485 m), Tirapau o Tirapeu (J.G. Pastor), i apareix la curiosa formació rocosa del Paraigo.
La panoràmica que es domina des d'aquí canvia; en aquest coll es donen la mà les terres de Ternelles, les de Son Grua i les de Llinàs.
A l'ombra del Paraigo copsam els puigs es Més Alt de Llinàs (629 m) i el de la Pinya (480 m), la badia de Pollença i el cap des Pinar.
Pegam una rosegada ràpida al recer del Paraigo i continuam la ruta.
Per la ruta que hem elegit per pujar, pels vessants meridionals del puig Gros passarem per la font de les Creus.
Boca d'entrada a la ►Font de les Creus. Un oasi enmig d'un caos de roca calcària.
Per arribar a l'aigua encara s'ha de baixar per aquesta altra obertura.
Per les parets hi ha gravades creus i altres grafits més moderns.
«Encima hay todo un repertorio de grabados rupestres cubriendo el entorno del pilar vestibular. Se tracta mayormente, de sacralizadores o sanadores rituales del aguadero. Es el caso del sintagma JCS (Jesús Christus Salvator) o el crismón de enfrente, pero también presentando ideogramas propios del culto mayo, como la cruz potenzada de tres leños horizontales (XIII-XVI), varias cruces latinas típicamente desatanizadoras, una cruz con cazoletas (siglo XIV) y otra simulando relicario, al estilo de las existentes en el muro exterior de Sa Lonja de Palma. Deduciéndose del conjunto el ser obra de diversos ejecutantes a lo largo de dilatado periodo. Motivos esencialmente mágico-religiosos, relacionables con el palomayo cristiano; recurso habitual en los aguaderos rurales». (Encinas, 2014).
L'aigua és fresca i bona, ja que la pica on s'escola està molt protegida.
Resseguim en direcció nord dirigits per una teringa de fites.
Encertadament, els germans Sastre l’anomenen la muntanya altiva; el puig Gros de
Ternelles és un imponent massís que ocupa 17 km² del territori de
Pollença. Els seus cimadals principals aixequen un intransitable frontó entre cala Solleric i el corral dels Bocs.
Els seus
vessants formen estreps descendents sobre les valls d’Ariant, d’en Marc i
de Ternelles: puigs de can Massot, de l’Enrunada, penyes de Llinàs,
penya del Migdia, serreta de can Sales... A la imatge, veim, mirant cap a Ternelles, el puig de can Groc (556 m) el qual forma part de la serra de la Font, separada de la serra de Cornavaques pel coll de Cuixac.
El cim del puig Gros de Ternelles només assoleix els 838 m d'altitud, i es configura com la
segona elevació del terme. No és l'altura del cim la que fa que sigui
poc transitat, sinó la distància que hom ha de caminar per a pujar-hi. A baix, destaca el nucli de Pollença.
La penya sobre la qual s'aixeca el castell del Rei.
El castell del Rei, també anomenat antigament l’Alcàsser de la Garriga, està situat a 492 m d'altura, el seu origen és prehistòric, ja que al seu voltant es troben restes talaiòtiques, com petits fragments de ceràmica de les cultures del Bronze.
Cercam infructuosament la font de ses Sangoneres, però feim un altre descobriment, un rústic camí de ferradura que puja per aquesta orografia tan complicada.
El camí enllaçava la vall de Ternelles passant per les Mates Velles amb uns planiols on hi havia uns ranxos de carboners. Nosaltres vérem dues sitges, segurament n'hi havia més.
Unes simples pedres compostes eren suficients per facilitar el pas a les bísties carregades de carbó. La susdita font devia proveir d'aigua a aquesta esforçada gent que malvivia per aquestes foranies. Les sangoneres són depredadores. Hirudo medicinalis és una sangonera europea, que s’alimenta de sang. S’havia utilitzat amb finalitats medicinals (d’aquí rep el seu nom científic). Avui dia és difícil de trobar al medi natural.
Deixam anar la font per un altre dia, puix avui anam justs de temps, i envestim la pujada al puig Gros de Ternelles. En Bingo frisa d'esser a dalt. A la nostra esquena queda el pla de les Mates Velles, llavors el terreny cau per l'Esquena Mala cap a la vall de Ternelles.
Guanyam el cim i 'volam' sobre la costa secreta de Ternelles fins al cap de Formentor. Les onades punxegudes pètries de l'extrem més septentrional de la Serra, remarcades per la verdor de les valls, es presenten com la imatge més característica de la muntanya pollencina.
El Tormassot, coll dels Coloms, pla d'Amunt, la Carena, vall de Ternelles, els Camps, serra de Cornavaques... i la mar gran.
El grupet d'avui. D'esquerra a dreta: Bàrbara i Bingo, Encarna, Magdalena, Francisca i el que subscriu.
Més enllà de cala Castell hi ha un topònim molt curiós, can Canten-i-Dormen, glossat pel poeta pollencí Costa i Llobera:
La Ribera de Cantan y Dormen
«Are, al sentir bramular
la 'Vaca de Cosconar'
dins la tormenta que passa,
mentre el gegant 'Cornador'
com un antich cassador
par que soni'l corn de cassa;
sobre la mar qui retruny,
sembla a voltes que de lluny
cançons arriben incertes;
i gent de mar qu'aquí viu
'Canten-y-Dormen' ne diu
d'unes grans roques desertes...».
(Transcrit literalment de la 1 edició, de 1903 Tradicions i Fantasies).
El puig
Gros enriqueix la contrada, ja que diversifica els ambients i crea una
col·lecció de canals, torrents, boscos, horts i fonts al seu voltant.
Es
troba, naturalment, integrat dins l'Àrea Natural d'Especial Interès de
la Serra de Tramuntana i és un punt privilegiat de l'Àrea ZEPA que ocupa
l'extrem nord de la Serra.
La nostra ruta segueix la carena i baixa pel vessant sud fins al coll de l'Esmolar per després voltar cap a ponent, en direcció al Pa de Figa d'Ariant.
Una darrera mirada al cim del puig Gros, mentre esperam na Bàrbara que ha quedat ressagada.
On ja no bufa el vent, acampam, dinam i feim tertúlia, fins que na Magdalena ens recorda l'hora que és.
Curiosos penyals cònics envoltats de càrritx, mates i boixos seculars i cepats per les inclemències del temps.
Transitam pel pla Gran per un mar de roques crivellades i foradades; modelades per l'acció del carbonat càlcic.
Guaitam al Balcó de la vall d'Ariant, l'objectiu de la nostra ruta. Una depressió situada al NW del terme de Pollença, que comprèn les possessions d'Ariant de Dalt, o Torre d'Ariant i Ariant de Baix.
A l'esquerra, Tossa Alta. Al centre, el puig des Moros. A la dreta, el puig del Corb. Entre ells, el camp del Poll, pla del Romaní, pla de Baix, pla del Ganxo. Al fons i a la dreta, punta Beca. Anys enrere s'anuncià el projecte de construcció en aquest indret d'un far del qual no se n'ha sabut res pus.
Les cases d'Ariant de Baix, convertides en casa dels senyors, presideixen els espais més fèrtils i amables de la vall, segmentats acuradament per parets seques en nombrosos sementers.
Prop d'Ariant, diu l'Arxiduc, es troba ferro i pirita de coure; aquest mineral fou explotat l'any 1842 en el lloc clot d'Or d'Ariant; però llavors amb el temps la cosa es va abandonar.
Rellar de la Rebassa, pla del Ganxo. A l'esquerra, el puig des Moros. El coll de Pollença, situat a la dreta de la imatge, du a la cala Solleric.
La caseta dels Milicians es troba dalt d'un espectacular rocam de 410 m d'altura. Es tracta d'una construcció senzilla i rústica d'un sòl aiguavés, l'interior està dividit en tres estances per uns envans. La cambra de la dreta, on es troba la llar i un rebost, té el portal tapiat. Al costat dret de l'edifici es construí un aljub que recollia l'aigua de la teulada i de la roca pròxima.
Les cares de la muntanya.
Hem de creuar un terrer compost de deslligat pedregam, interromput a voltes per mates de boix i carritxeres.
Ara ens espera encara la forta davallada, la guanyarem i se'ns presenta al davant altra volta el panorama esplèndid de la vall d'Ariant. Rera el puig del Corb, el que veim a la imatge, hi ha un grapat de construccions prehistòriques d'origen pretalaiòtic. Algunes restes són habitatges naviformes, de planta allargada, i altres mostren formes circulars. L'antiga ocupació de la vall, amb importants fonts i recursos naturals, perdurà també en l'etapa talaiòtica, amb un assentament situat ran d'Ariant de Baix.
Altres llocs i noms, com els del puig dels Moros i la cova dels Romans, ens indiquen el coneixement dels pagesos d'aquesta presència d'antics pobladors. A la cova dels Romans o d'Ariant, Cristòfol Veny hi recuperà materials funeraris pretalaiòtics, exposats al Museu de Lluc.
Creuam una zona de fort desnivell poblat de mates de boix.
Hem davallat una part de l'alta muralla que presenta el puig Gros.
En direcció a ponent, més enllà de la vall, contemplam el terreny escarpat i abrupte de la zona de la Malè i Mortitx. Destaca la Tossa Alta, la qual domina el cingle Verd que cau cap a la mar.
Les parets llises tallades a plom del pa de Figa d'Ariant o penyal d'en Gironella s'enfilen fins a assolir els 703 metres d'altitud. El salvatge aspecte d'aquest lloc el fa encara més encisador.
Al final del pla el terreny declina progressivament, amb escarpats i coves, cap a punta Beca.
La baixada no té gaire dificultats més que alguna petita desgrimpada sense importància.
Quasi a baix de la canal trobam un marge que superam per l'esquerra on hi ha un esbaldreg.
Després de creuar un petit pinar embullat de batzers arribam a la font de la Mare de Déu. A la contrada d'Ariant es troben diverses fonts: la d'Ariant, la de la Mare de Déu, la del Plataner, la del Poll, la font Roja, la de ses Gerres, la font Gallarda, la font de Solleric...
En el racó de la font de la Mare de Déu també hi ha els rentadors i una pica, on les dones feien la bugada de la Torre d'Ariant.
Ens relata l'historiador Mateu Rotger que el fet quedà registrat a un Llibre de Clavaria en el qual es consignà el pagament de nou sous als dos homes per «haver aportat una figura de Nostra Senyora que la mar havia tret a la possessió d'Ariant en el lloc de la Ferradura». La imatge fou inicialment dipositada a la parròquia de Pollença i traslladada l'any 1620 a l'oratori de Sant Jordi. Els pescadors que trobaren la imatge de la Mare de Déu de la Mar surant damunt l'aigua foren, Pere Cifre i Miquel Martorell. Una reproducció —no massa fidel— de la mateixa presideix l'encisador redol de la font de la Mare de Déu, a la finca on fou trobada el mes de setembre de 1605.
Recorrem el camí escalonat de la font cap a les cases de la Torre d'Ariant.
El conjunt de construccions de la Torre d'Ariant —també anomenat Ariant de Dalt i abans, alqueria Blanca—, està ordenat formant una clastra oberta, creada pels edificis afegits al buc principal.
La façana noble mostra únicament senzillesa i caràcter, com la capella, situada al costat dret i escairada. Per damunt de la teulada sobresurt el gran fumeral de les cuines i la vella torre (1622) de defensa —ara engolida pels afegits— tota coronada de merlets. Un document de 1585 cita Ariant amb la mateixa grafia que actualment: «...ex alia parte partim
cum posessione Magnifici Antonii Dezbrull domicelli dicta Ternellas, et partim
cum posessione Raymundi Alemañy dicta Ariant; et ex alia parte cum posessione
Raphaelis Martorell dicta Padruxella; ex.....». (Llibre capbreu de censals 1584-1585).
Rústic portal que dona a la clastra oberta.
El Pa de Figa vigilant de la rústica construcció.
La capella també està documentada el 1622, la porta de la qual fou construïda amb dues pots d'una sola peça, amb llenya d'alzina.
L'escut i Cor de Jesús situat damunt el portal forà no pareix gaire antic.
La Torre d'Ariant a un gravat de l'Arxiduc, publicat a 'Die Balearen' devers el 1884.
El Pa de Figa i la serralada que continua cap al puig de l'Esbaldregat.
Ara caminam peu pla per un camí asfaltat, el qual a través del coll d'Ariant sortirà al km 5,300 de la carretera C-710 de Pollença a Lluc, vora les cases de Son Grua. Després dels 6 km per la tediosa pista d'Ariant, amb els músculs cansats, però amb l'ànim ben xalest, arribam al portell, pel qual el dematí hem iniciat l'excursió. El sol ja es colga i tenyeix de roig el vessant de ponent de la Cuculla de Fartàritx. I amb aquesta imatge tancam el reportatge d'aquesta dura excursió.
________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.
► És
aconsellable seguir unes normes bàsiques
▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒ CARTOGRAFIA ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
Traça del GPS sobre el mapa del Google earth, amb els punts més destacats. Recorregut de 14,8 km, amb un temps total de 8 h 31' 32".
 |
| Traça del GPS damunt el mapa Alpina, amb els punts principals |
Manacor, 16-03-2012
Revisat: 17-06-2025
▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒ HEM CONSULTAT ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
- Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 1997 Joan Sastre i Vicenç Sastre.
- Corpus Cavernario Mayoricense. 2014 José Antonio Encinas.
- Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. (1884) 2002 Arxiduc Lluís Salvador.
