26 d’abr. 2018

194 - Pas du Pi pel rafal d'Ariant 21-4-2018

Recórrer la regió de Mortitx és una dura prova de resistència per qualsevol excursionista. Els relleus abruptes d'aquesta zona representen una excepció a la serra de Tramuntana per la seva rudesa. La presència de camins és minsa i només queden alguns trams d'ancestrals vies de ferradura. Aquest fet i els magnífics panorames que descobrirem, són també un al·licient pel senderista. La ruta s'inicia a la possessió de Mortitx i arriba al rafal d'Ariant, pel pas de les voltes de l'Ullastre. Pujam els cingles de l'Alcàsser, els quals cauen sobre el Tel de Ceba, pel pas du Pi. A dalt tenim algunes opcions per tornar al punt d'inici.

L'autor d'aquest blog no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. El pas du Pi és exposat, amb trams difícils, en alguns es fa necessari l'ús d'una corda per a més seguretat.

Deixam els cotxes vora el portell d’entrada a Mortitx (WP-01) (343 m) a l'altura del km 10’9 de la carretera Ma-10 (Pollença-Lluc). Si no ets matiner, pots tenir problemes per a deixar el cotxe, ja que no hi ha moltes places. Posam el peu al botador situat a la dreta de la barrera a les 9:09 h i, allà deçà, pel camí que duu a les cases, iniciam el recorregut.

Mortitx
Passam per davant les cases de Mortitx (WP-02) (387 m). A diferència de les grans possessions de Valldemossa, Deià i altres contrades, les cases de Mortitx no sobresurten per les seves excel·lències arquitectòniques, però té la pàtina que el temps regala.
     «L'antiga possessió de Mortitx confronta amb Ariant, la Malè, Mortitxet, Femenia, Lavanor i la mar. Fou alqueria islàmica, de vuit jovades, documentada en el Llibre del Repartiment (ca 1232)». (GEM). Segons J. Mascaró, el topònim Mortitx és una forma mossàrab derivat del llatí môrtuus, 'mort', amb el sufix —ïciu.
     
«El s XIV, Mortitx designava un lloc que comprenia tant les terres de l'alqueria Mortitx com les de les alqueries de Sant Major, Beniasber, la Malesa i Lavanor. Ja en el s XIV, la primitiva alqueria de Mortitx fou dividida entre Mortitx dels Domingo, confrontada amb Benitíger, Pedruixella i Tànger; Mortitx dels Ferrer, amb cases i tafona, confrontada amb Femenia, Lavanor, Beniasber, la Malesa, Ariant, Tànger i Pedruixella.
     «El 1368, se n'havia separat també Mortitxet. L'alqueria primitiva comprenia la zona més alta del torrent de la Vall d'en Marc i quasi tota la conca del torrent Fondo de Mortitx».
     «A un replà muntanyenc (380 m), entre ambdues valls, hi foren edificades estratègicament les cases de la possessió. El 1612, era de la família Puig. Feia una renda anual de 200 lliures, 40 quarteres de xeixa, 24 quartans d'oli, tres moltons, un anyell, un porc d'aglà i un quintar de formatge. El 1651, tenia cases i tafona, hi havia un apiari amb set cases d'abelles.
     El 1752, pertanyia a la senyora Elionor de Sales. El 1757, passà al seu fill, el senyor Francesc Cotoner de Sales. Tenia cases, amb molí de sang, botiga d'oli i una petita tafona d'una biga. Hi havia deu muls, tres someres, una vaca i un cavall. Era, sobretot, dedicada a la ramaderia ovina, amb una guarda de 500 ovelles, que era arrendada a part i feia una renda de 160 lliures, quatre anyells, dos quintars de formatge i mig quintar de llana». (GEM).

Uns metres després de les cases, hi ha una bifurcació. Agafam el camí de la dreta on trobarem un botador alt. Caminam vora les vinyes, amb la silueta del massís del puig Caragoler de Femenia al fons, el coll Ciuró i el puig de les Moles.

Passam una barrera metàl·lica i tot d'una hem de sortir del camí per l'esquerra i botar una altra escala de fusta. Continuam pel costat de la paret seca, passam un rètol que adverteix del perill del torrent de Mortitx, deixam a la dreta un camí i continuam recte (WP-03) (396 m). Als pocs metres, deixam el camí per la dreta per un senderó fitat.

Ben aviat compareix davant de nosaltres el territori Mortitx, amb el clot de ses Someres en primer terme, després d'haver passat el Sementer de sa Coma.

Segons el document de gestió de la Finca Pública de Mortitx, la caseta de sa Coma és una petita construcció de roter de planta rectangular i coberta a un sol aiguavés, construïda en pedra en sec i parets en talús. Té un sol portal d’accés. La seva funció, tot i que inicialment fou concebuda per a aixoplugar-hi persones, ara és ramadera, per a estabular el bestiar oví. Disposa d’un safareig a un costat.

La zona de Mortitx és d'una bellesa salvatge i aspre. És un terreny turmentat, una terra malmesa, on l'home a de lluitar a cada passa amb la natura. Passam pel clot de les Someres, el cingle de les Mules, el Burgà... 

Travessam el clot de ses Someres, la zona més planera i còmode que trobarem per aquest territori. Passam una paret seca on resta l'esquelet d'un vell botador, després ve el territori Mortitx (WP-04) (335 m).

Avenc Fonda o de s'Aigua
Uns metres després de la paret, ens desviam de la ruta per l'esquerra, per a guaitar a l'avenc Fonda o de s'Aigua (WP-05) (327 m). La seva petita boca es troba situada a pocs metres del tirany, molt freqüentat, que du al Rafal d'Ariant, a 310 metres sobre el nivell de la mar.

Topografia de l'avenc de s'Aigo, realitzada per L. Borràs, J. Damians A. Ginés, J. Ginés, M. Mediavilla, C. Payeras i J. F. Ramos.

Veure l'article   

Tornam al camí per a prosseguir per la ruta habitual cap al Rafal. La traça del caminoi discorre per la divisió dels termes de Pollença i Escorca. Això vol dir que donam passes pels dos termes municipals.

El recorregut es fa per un camp de lapiaz solcat per un torrent. El paratge és realment esquerp. S'ascendeix per un coster amb traces de camí fins assolir un punt elevat que constitueix un mirador natural excepcional.

Un graó natural salva un xaragall, on haurem de desgrimpar un roquissar. Es pot esquivar aquesta mala passa donant un rodeig per la dreta.

Superada aquesta zona abrupte ve una planella on podem obrir el camp visual. Per l'esquerra surt un tirany fitat que baixa al torrent de Mortitx. A l'horitzó, tirany endavant, tenim un collet on s'albiren unes monjoies que hem d'assolir.

El bon excursionista García Pastor, a les Rutes..., núm. 83, es qüestiona si podran passar: «Podrem seguir avançant i passar? Vist així en la fotografia sembla inverosímil; però, sí, el tirany va obrint-se pas per aquest turmentat laberint d'imponents roquissars...».
    
En el tram immediat, el sender gira a dreta ara ja per un camí de ferradura, amb marge de sosteniment, el qual puja per salvar una depressió.  

Ascendim pel camí fins al collet que tenim davant, a la serra Mitjana. (Foto: 3-4-2011).

Des de l'alçada assolida admiram el puig Caragoler de Femenia (921-821 m), el de ses Moles (736-715 m), el puig de ses Parades (511-506 m), el qual domina la zona de Lavanor. En primer terme, la clotada o dolina que hem esquivat gràcies al camí.

Passam arrambats a una roca curiosa, la forma de la qual inspira a cada un una determinada relació amb algun animal prehistòric o mitològic.

El camí que ens ha ajudat a superar el terreny rocós de la serra Mitjana aquí es perd o simplement no era necessari degut al terreny més dolç. Continuam, emperò, ben guiats per les fites de pedra.

Més endavant s'ens obre una nova panoràmica. Reconeixem una roca amb nom propi, el Bec d'Oca, que domina el jaç del torrent de Mortitx, darrera d'ella, apareix la coma de ses Truges.

Són les 10:56 h quan arribam a una bifurcació de camins (WP-06) (294 m). Per la dreta, a través del pla de les Vergues, arribaríem a la Malè i a la vall d'Ariant, actualment d'accés tancat per mor de la protecció dels voltors. Nosaltres prendrem per l'esquerra per arribar a les cases del rafal d'Ariant, situades a la petita vall que es veu a la imatge.

El camí de ferradura connectava el rafal i l'antiga possessió d'Ariant, també denominada la torre d'Ariant, per la torre de defensa adossada a la casa, la construcció de la qual data de 1622.















Tania, situada al magnífic camí, contempla absorta el meravellós espectacle de la costa, precisament on es divideixen els termes d'Escorca i Pollença. El promontori dit el Musclo de les Cordes (228 m) s'alça imponent i guaita a la mar.

Pas de les Voltes de l'Ullastre
El camí baixa mitjançant unes voltes molt marcades, a tocar de la paret del puig de les Voltes de l'Ullastre (373-363 m), el qual pren el nom precisament per aquestes voltes que feim ara (WP-07) (255 m).
     «És interessant el viarany que baixa vertiginós per dins les úniques encletxes que feien possible la baixada a l'altiplà, anomenat "ses voltes de s'Ullastre". És un vertader enginy humà. Es veuen trossos empedrats que resisteixen les pluges que es precipiten a la vall». (Roig, 1995).

Perdem nivell ràpidament i apareixen les cases del Rafal d'Ariant, situades a la recòndita vall, tan sols comunicat per bona passa, per aquest camí que baixam.

El camí, s'atansa ara a la paret dels penyals de la dreta, mostra el seu empedrat i passa per un portell que devia donar pas a l'àmbit agrícola del Rafal.

Figueres de cristià i ametllers és resisteixen a sucumbir definitivament en aquesta terra magre tan retirada, on anys enrere els varen sembrar. Dels ametllers només resten en peus les soques, puix patiren un devastador incendi.

El torrent des Rafal solca el tàlveg del sementer dels Ametlers, on s'arrengleren les velles soques, i va a morir al torrent de Mortitx.  

Panoràmica de la vall del rafal d'Ariant. A l'extrem esquerre apareix el puig del Rafal d'Ariant o del Bec d'Oca (218 m), al centre el turó de 197 m d'alçada i a la dreta les cases del Rafal.
     
Rafal d'Ariant, de Mortitx o de ses Maleses
El senderó ens duu al Rafal, el qual està documentat el 1267, vinculat a la Malesa (la Malè) terra sense conrar— que va pertànyer al llinatge Esteve en els s XIII i XIV. (Sastre, 2003). (WP-08) (147 m). Reprenem les paraules de Bartomeu Roig, M.SS.CC., quan diu...   

«Aquest nostre Rafal està completament abandonat d'anys enrere. Les cases, ruïnoses, són un caramull de brutícia. A la seva façana i dins un requadret fet de guix es pot llegir aquesta inscripció: "El año 1887. Construtor... Carpintero, Guillermo Salas. Antonio Pons?". Segurament aquests foren els que aixecaren la casa i quasi immortalitzaren el seu record i no en va pel lloc tan desolat i difícil on es troba».

Els que de tant en tant freqüentam aquests encontorns veim com es va deteriorant el requadret, com diu el pare Roig; sobretot si comparam les restes de l'edificació amb fotografies d'uns anys enrere, podem comprovar que la degradació és molt ràpida. 

Estat actual d'aquesta remota i abandonada explotació agrícola del Rafal d'Ariant, situada a aquesta oblidada vall, ja fora dels límits de la finca pública. L'Arxiduc diu: «Segueix un camí d'escala empedrat, que puja a dalt de la casa, al costat hi ha una gran roca amb un garrover al costat; es tracta d'una casa de pagès en mal estat [Mortitx] amb un petit pati irregular al costat; més enllà està Mortitxet. [...] Més cap a la mar hi ha una caseta, situada darrere una roca on hi ha alguns sembrats, anomenada la Menor, on es troba el lloc de remunta de Mortitx». Deu ser aquesta la caseta que fa menció l'Arxiduc?

Lamentablement, l'abandó i el temps l'han condemnat a la ruïna. les cases formen un sol buc assentat sobre una replanada que ofereix una petita carrera tancada per un paretó. A cada lateral, presenten uns petits porxos a manera d'aixopluc per als animals domèstics. L'edifici estava cobert de teulada, ara tota esventrada, amb dos aiguavessos. A la part nord del buc es trobava l'estable. La part d'habitatge dels pagesos s'ordena en un primer aiguavés separat de la part de la cuina, situada a la part posterior.








 

Descansam uns minuts a la carrera de la casa abans de reprendre la marxa cap al pas du Pi.    

En direcció nord, caminam cap al coll de l'Era i travessam un pla on hi ha uns tancats. En el panorama apareixen el Musclo dels Llorers (esquerra) i el Musclo de les Cordes (dreta) en alguns mapes apareix en plural 'Musclos'; entre i entre, se situa el pla del Musclo, una balconada a la mar. Al vessant nord del Musclo dels Llorers trobam el pas de la Pesquera del Gat.    

Font del Rafal
A l'esquerra del nostre pas queda la font del Rafal. «Una capelleta obrada en sec protegeix un cocó situat a ran de terra que recull filtracions del coster. En apropar-se l'estiu, la fonteta s'eixuga. Per altra banda, la seva aigua no és recomanable perquè hi té accés el bestiar que campa pel sementer. No gaire lluny hi ha l'abeurador de la font». (Sastre, 2003). (Foto: 3-4-2011).

Pel coll de la Caleta (127 m), començam a remuntar el coster, tot i que hagués estat millor seguir el senderó fitat que va cap a la caleta d'Ariant. Al coll entram al terme municipal de Pollença.

Anam avançant per un terreny molt brut i ple de roques grans que ens obliguen a baixar de nivell i agafar el senderó de la caleta. Apareix el pas que anam a fer, el qual vist des d'aquí sembla molt vertical i exposat.




Deixam el coll enrere i passam vora un penyal —el penyal de l'Ase (dreta) (Malalts de Toponímia)—, que serveix d'aixopluc. Altres grans roques també presenten un paretó per a protegir-se. Deu esser un bon lloc per a fer bivac. 
















Enrere queda el coll de la caleta d'Ariant i les grans pedres escampades, que degueren redolar de les parets espadades. Destaca el promontori del Musclo i, comença a veure's la boca de la cova de les Bruixes; cova marina situada al vessant est del Musclo de les Cordes.

Digitalis dubis o Digitalis minor L
Per aquests roquissars asprius podem trobar plantes tan delicades com la digital, didals, didalis, didalera o herba de Santa Maria, és una planta perenne ornamental, endèmica de Mallorca, Menorca i Cabrera, que de maig a juny llueix flors rosades que pengen. 

Caminam per damunt el Tel de Ceba, quan ens adonam que hi ha un seguit de fites que pugen fins aquí on som, i venen directe del sender del pas de la Roca Llisa. A baix hi ha el broll de la font de la Caleta.

Caleta d'Ariant
«La cala —diu el Pare Roig— no és molt apta, ja que no hi ha gens d'arenal, sinó un roquissar després de l'alta muntanya. La vall, sempre oberta a la mar gran, impressiona per la seva austeritat». (40 Excursions a peu per les muntanyes de Lluc, 1995).
     En aquesta cala s'hi desembarcava contraban, com al pas de la Roca Llisa, el cingle des Pi, etc. El que no sé si després pujaven pel pas que anam a fer o anaven a pujar pel pas de la Roca Llisa. (Martorell, 2011).   

Pas du Pi
Ens hem situat a l'arrencada del pas du Pi (WP-09) (129 m). No tenim ni idea de com serà el pas i de les dificultats que trobarem. El pas és conegut com a pas de la Cabra, nom que li posaren els Raconers, el 2013. Personalment trob que li escau millor el nom de pas de l'Alcàsser, ja que aquestes parets rocoses són els darrers estreps de l'Alcàsser, segons els germans Sastre «un ampla tossal que s'alça entre la mar i el pla de la Malè», però l'amic Joan Campomar m'informà que homes pollencins el coneixien com a pas du Pi.
     De l'Alcàsser, Jesús García Pastor, diu: «[...] el Pas del Pinetó al peu de les altes parets que mantenen allà dalt la zona de l'Alcàsser». (Rutes amagades de Mallorca, 83).

Abans de començar a enfilar-nos guaitam a una cova-balma que hi ha a la dreta, als peus del cingle. Pujam una rampeta per recorre les seves parets ennegrides per la humitat. Molts de degotissos cauen de les gruixudes formacions. És un bon aixoplug per les cabres, amb unes vistes excepcionals.

Iniciam el pas grimpant, ja. Aquesta serà la manera d'anar avançant per superar la llarga rampa. Veim a baix, aferrada a la paret, la gran heura de la cova que hem visitat.

En alguns trams, com aquest, feim l'ús de la corda per escalar una zona de roca llisa, amb poques preses. Joaquín puja per a fermar-la. Sort que aquell dia no estava la roca humida.

Abans d'escalar aquesta paret prenc alguna imatge del Musclo de les Cordes, la cova de les Bruixes i la caleta d'Ariant. Encimbellats al cingle de l'Alcàsser rememoram les paraules dels germans Sastre (2003), quan diuen: «La nostra aventura recorre camins distints mentre respira flaires i salobres, escolta les veus de sirenes i saluda pins i voltors pel regne de Costa i Llobera».

La imatge de na Tania, escalant la paret vermellosa, allisada i rentada per l'acció de l'aigua regalimant mil vegades, denota les dificultats que trobam per a superar el pas.

Uns metres més i superam la vertical roca. Després seguim remuntant pel costat d'una balma. El fort rost no dóna treva. 

No ens podem fer molt enfora de les parets, ja que a la nostra esquerra tenim un bon precipici. Alguna fita ens guia, però tanmateix no hi ha massa opcions per pujar.

La vegetació que trobam és magre, algunes mates de romaní, carritxeres, llentiscle... les cebes marines ocupen les petites clapes de terra. (Foto: Tania).

Un forat, d'una formació de les parets de la balma, ens ha servit per assegurar la corda. Si hom és un bon escalador no és imprescindible l'ajuda de la corda.  

La verticalitat queda palesa en aquesta imatge. Hem superat la roca llisa i seguim pujant. Com diu en Joan Campomar als comentaris, aquest pas devia ser una via ràpida per caçadors, pescadors de ribera i contrabandistes. Sens dubte, gent de muntanya, avesada a trescar per aquest territori inhòspit i aspriu.

Arribam a dalt de la rampa, però no s'ha acabat el pas. Estam situats al caire, on sembla que no hi ha pas per continuar. A la dreta tenim una paret gairebé inaccessible; la sortida la tenim davant, una minsa cornisa amb un pati que fa feredat, tenim la mar a baix a més de dos cents metres. No sé si és aquest el pi que dóna nom al pas, el veig molt senzill.
     La vista és magnífica. S'entreveu el pas del Pinetó, el clot de l'Infern, el pas de la Roca Llisa (una important entrada de contraban), el torrent del Miracle, el cingle Verd, l'Udró i la punta on se situa el pas del Sinever, un pas avui desequipat.

Dubtam d'avançar per l'estreta cornisa, són uns metres només, allà desà hi ha una canal molt rosta de càrritx, és la sortida del pas. Hi anam i veim la fita que assenyala el final (WP-10). Arribam aquí a les 15:11 h. Estam situats a la zona del Rocam, a 230 m d'altària, mentre que hem començat el pas als 129 m. Uns 100 metres de desnivell on hem trobat alguns entrebancs.

Giram la vista per veure per on hem passat. El precipici damunt la mar vist des d'aquí esglaia. La cornisa que hem passat està pel pinetó que veim a baix.

També és possible que sigui aquest el pi que dóna nom al pas, aquest es veu més vell, tot i que ha patit. El Musclo de les Cordes, gairebé resta tapat per la mateixa paret de l'Alcasser. La GEM situa el topònim ran de mar, entre el penyal de l'Udró i el cingle Verd.

Al núm. 13 de les Rutes amagades de Mallorca apareix aquesta fotografia on s'aprecia el pi gros de la foto anterior i el pinetó de la sortida del pas. En ella situam amb un punt vermell la fita que assenyala el pas du Pi i la nostra situació. 

Aquí passam la nit, la lluna és la nostra guia, el nostre punt de referència, la nostra inspiració. Els estels, la nostra companyia, dins un silenci profund.

A l'alba tot segueix igual, el mateix paisatge, tan sols canvia la llum, els colors... recordam aquelles Horacianes del poeta pollencí, Miquel Costa i Llobera

«Per un cel matinal tot blau i rosa
jo veia un temple de puríssim marbre
blanquejar entre el verd de la ribera
damunt les clares ones».

Des d'aquí, qui conegui la zona de Mortitx sabrà retornar a l'inici, i qui no la conegui val més que no s'hi fiqui. El territori Mortitx és dur, molt dur, en pots sortir nafrat, inclús et pots perdre; però aquesta mateixa duresa és dolça, atraient, meravellosa, misteriosa, màgica... És un altre món, estàs enfora de tot sense estar-hi, deixat de la mà de Déu, aïllat, sense cobertura pels mòbils, tot sol amb tu mateix.        

_______________________________________________________________________________________________________________________________ 

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques



FITXA TÈCNICA

Pollença
 
Distància aproximada de la ruta fins a dalt del pas du Pi: 6,40 km (S'han d'afegir altres 6,40 km per a tornar) 
Pujada acumulada: 254 m
Alçada màxima-mínima: 398-69 m
Temps aproximat sense aturades: 3:08:38 h
Velocitat mitjana: 1,6 km/h
Temps total:  6:40:31 h
Ruta circular: No
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: El pas és exposat, amb trams difícils, en alguns es fa necessari l'ús d'una corda per a més seguretat
Integrants: Tania, Rafi, Joaquín i Joan Riera
 
CARTOGRAFIA
Traça del GPS sobre el mapa Alpina amb el punts més destacats

Perfil de la ruta i valors aproximats

Manacor, 25-4-2018

HEM CONSULTAT 
  • Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2003 Joan Sastre i Vicenç Sastre.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1988-2005 DDAA.
  • Rutes amagades de Mallorca. núm. 83. Jesús García Pastor.
  • Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. 1993 Bartomeu Roig Roig.
  • 40 Excursions a peu per les muntanyes de Lluc. 1995 Bartomeu Roig Roig.
  • Endins. núm. 5-6 1979.
  • Toponimiamallorca.net
  • Fites i Fetes. Trescant per la Serra. 2011 Miquel Martorell.

9 comentaris:

  1. Si estimat, se'm va fer una nit molt llarga i angoixant... que per sort va acabar bé. Així i tot l'excursió és espectacular!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El resultat final és el que importa. Tot serveix d'experiència.

      Besades :)

      Elimina
  2. Una excursió com aquesta just pot acabar amb un poema, tu l'has acabat amb el d'en Costa i LLobera, jo que se més coses d'aquesta excursió que fereu l'acabaria amb un haiku (poeme japones de tres estrofes)de aquesta manera.


    aferrats a la roca
    il·luminats pel cel
    trascendir la vida

    Seu els millors
    Toni

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt adient, Toni, aquest poema, gràcies.
      Precisament això és la vida, la roca és la vida i ens hi aferram com podem. Trobam entrebancs, situacions compromeses, però sempre amb ganes de superar-les.

      Salutacions.

      Elimina
  3. M'ha agradat molt. Sou molt arriscats. Fa feredat el pas du Pi. No confieu excessivament amb el vostre coratge. La prudència no ha deixat encara de ser una virtut.
    Enhorabona de la proesa.
    Ben cordialment,
    Biel

    ResponElimina
  4. Hola Joan
    Com bé dius aquesta zona de Mortitx és molt atraient, espectacular... de les que enganxen. Però no es pot oblidar, ni per un moment, la seva dificultat i duresa. I el pas du Pi o de sa Cabra fa honor a tot aquest territori. Molt bona publicació i fotografia. Enhorabona per aquesta nova fita... i seny per a les properes! Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç.
      Tens raó, amic Llorenç, però no sabem mai on tenim l'ensopegada, ni l'hem d'esperar mai, ja vindrà quan pertoqui, o no, més val que no.
      Moltes gràcies pel teu comentari.
      Salut.

      Elimina
  5. Idò, com dius a n'aquesta espectacular entrada, els homes que vaig conèixer devers l'any 1993 a la Font de la Caleta, em contaren allà mateix l'existència d'aquest pas: el Pas du Pi. Entre ells hi havia en Miquel "Cuina", diria que era el qui més bé coneixia la zona d'aquells homes que passaven dues o tres setmanes de l'agost en el penyal on se situa la font que hem anomenat. En Miquel feia de porquer a Ariant amb tan sols 12 anys i hi va estar fins ben gran. Per això contava anècdotes i històries del Rafal ( al forn d'allà hi va rostir incontables mens i cabrits ) , de la Caleta ( deia que la tauleta que hi ha a la font la hi va fer posar l'actual senyora ), dels passos ( contava que pel Pas de la Pesquera s'hi podia trobar l'herba fel·lera ). Aquest bon home, que ens va deixar ara deu fer dos anys, va aprendre d'un dels millors pagesos i coneixedors d'aquella zona, l'Amo en Martí de la Torre ( d'Ariant, obviament ). Per això pens que és el topònim correcte ha d'ésser aquest.
    Avui en dia, dels tres homes que passaven dies de l'estiu davall el penyal de la Font de la caleta, només un el podem trobar caminant pels carrers de Pollença. És en Miquel Bisbal i té més de 80 anys, bellíssima persona i amic, que sempre que ens trobam, xerram del Rafal d'Ariant, del Torrent Fondo, de la Caleta, de la Pesquera du Gat... i amb els ulls que li fan espires me diu que un dia hi anirem plegats.
    Pel que fa a la funció del pas, diria que era una directe per pujar de La Caleta cap a la Torre d'Ariant o cap a Ariant d'Abaix, tan per caçadors, pescadors de ribera i contrabandistes.
    Joan, Rafi, Tània i Joaquín, que sabeu fer els passos més compromesos de la Serra, estic d'acord amb els comentaris que he llegit fins ara.
    Salut i fins ben aviat.
    Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Joan.
      Com no havien de conèixer aquells encontorns, aquells homes, si era la seva segona casa, la seva segona pàtria. Que ho eren de sortats, poder habitar per aquells paratges meravellosos. I que ho eren de forts i coratjuts, caminar per aquells passos com a vies normals, per a ells. I savis de la toponímia i dels racons, i de la flora i fauna.
      Moltes gràcies, Joan per la teva valuosa informació, que gràcies a ella he pogut posar el nom autèntic al pas.

      Una abraçada.

      Elimina