Aquesta és una ruta alternativa o suplementaria de l'excursió clàssica que normalment es fa pel puig de Pollença o puig de Maria. Discorre per un camí poc conegut i mig perdut, i una muralla prehistòrica inèdita fins fa poc, segurament és l'element més antic que podem trobar per allà dalt. Els redescobridors foren els infatigables cercadors i exploradors de coves i avencs José Antonio Encinas i María L. Redondo.
 |
| Traça del GPS sobre el mapa Alpina amb els punts principals |
 |
| Perfil de la ruta i valors aproximats |
La part més desconeguda que recorrem del puig de Pollença comença al (W-03) (301 m), a una corba, uns metres abans d'arribar al sector on s'aixequen les edificacions del santuari. Si ens fixam bé, per la dreta del camí principal veurem un seguit de pedres adreçades cap a l'est. Aquestes pedres marquen la vorera del camí que seguirem.
Quan haurem avançat uns metres veurem que el camí és molt més evident, tot i que a bocins el perdrem. El traçat va baixant sostingut per un rudimentari marge.
En alguns trams la vegetació el cobreix per complet i hem de sortir del seu traçat per poder avançar.
Més endavant, mitjançant uns revolts tancats, el camí salva una pronunciada pendent. Pins d'una certa entitat i grans mates ocupen la calçada, la qual cosa demostra que fa molt de temps que caigué en desús.
Després d'unes quantes llaçades, sempre en descens, el camí es perd o el perdem nosaltres. Sortim de l'àmbit de l'esquifit pinar i és quan podem copsar neta la panoràmica de la vall de Colonya. Abastam, des del puig de Son Vila (esquerra) fins al puig Tomir (dreta), passant per la penya del Rafelet, la penya Mascorda, el coll d'en Tibora, els cingles de Sant Francesc, la Cuculla de Fartàritx...
La vall de Colonya és una de les valls històriques relacionades per Joan B. Binimelis, normalment grafiada com a 'Colonia'. Les possessions principals que ocupen o ocupaven aquesta vall són: Paralix (can Gallardó, Son Guilló del Cap de la Paret, can Lloberina), la Rafal, Colonya, Lassarell, can Bosc, can Fanals, Fartàritx, Míner... (Salas i Torres, 2010).
A l'extrem esquerra, l'indret dit la Salve. L'Arxiduc anota: «A l'elevada corba, revestida de pins melis i alzines, on s'albira per darrera vegada, o bé per primera, el puig de Maria, els pollencins quan tornen a Pollença es treuen el capell i resen una salve, per això aquest indret es diu la Salve».
 |
| Son Brui o Son Brull |
«A l'esquerra, al peu del puig [de Maria], se'ns mostra la casa de possessió de Son Brull, abans propietat dels jesuïtes i ara del comte de San Simón, amb una era envoltada per uns pocs nesprers, figueres i moreres, altrament per garrovers i oliveres. Una carretera, l'accés a la qual el formen dos pilarets en forma de piràmide, duu des de la part de Pollença a la casa. El vistós edifici s'ha ampliat totalment per davant i per l'esquerra, mes per darrere i per la dreta la reforma no està acabada. A l'esquerra, és a dir, en direcció a Pollença, l'edifici té a baix set finestres de façana, finestres baixes a sota i una finestra de golfes. La teulada de la façana principal és sostinguda per un gran arc rodó. Sobre el portal rococó amb frontis tallat està el blasó de la família; el sòcol del portal és de marbre de Binissalem. El vestíbul d'entrada, format per dos arcs carpanells, dóna accés a un pati magnífic. Aquí hi ha una escala de planta rectangular, que té un arrambador de fusta amb barrerons de ferro entorcillats d'estil salomònic i vuit trams de sis escalons cada un. Al mig hi ha un corredor gran amb cambres espaioses i ventilades als costats. A la banda esquerra, per damunt l'entrada orientada cap a Pollença, les voltes estan mig esfondrades. Al final del corredor hi ha una sala amb tres arcs a davant i un a la dreta, des d'on es veu fins i tot un tros de mar més enllà de la vall per damunt les capçades dels arbres. Davant la casa hi ha una esvelta palmera i una morera; el safareig octogonal ara està romput i sense aigua. A l'esquerra de la casa hi ha tres xiprers grossos; al costat hi ha un abeurador nodrit per una sínia i ombrejat per vigoroses parres. Un altre camí encastat entre moreres ens torna a dur a la carretera, però a un indret més ampla. Enfront de Son Brull hi ha bocins venuts, on ara s'han plantat tarongerars, darrera els quals s'enlaira el puig baix i arrodonit d'en Catlar, cobert d'oliveres i garrovers». (
Les Balears, 2002 ,[1884]).
Fora camí, per un terreny de mala petja, baixam cap al tall del penya segat, en direcció a les cases de Son Brull, les quals ens poden servir de fita. Així arribarem a un petit reducte on s'amunteguen uns grans blocs de pedra, col·locats amb la tècnica anomenada ciclòpia. És el cap de la murada, una espècie de talaia defensiva o de guaita?
Na Paula i un servidor situats en el mur ciclopi de la talaia. L'il·lustre arqueòleg M. Pierre Paris (1859-1931) tractà aquests tipus de murs ciclopis, escriu «Aquestes pedres estan amuntegades sense ordre, segons llurs dimensions i llur forma, i entre elles hi ha introduïts elements més petits, alguns dels quals només tenen 15 cm o 20 cm».
Baix uns metres per poder copsar millor aquesta part de la murada, el cap més occidental del llenç. A la meva esquena, més a la dreta, hi ha el penya-segat inaccessible.
En Tolo posa damunt la muralla, que segons Encinas és una «Obra ciclópea de hace más de 3500 años de antigüedad [...]. Se trata de un lienzo defensivo de unos 200 metros de longitud, con anchura aproximada de 2,5, tramos con alzada de tres o cuatro y piedras en algunos casos superando las tres toneladas de peso».
L'obra devia defensar un reducte situat al cim del puig per acollir la població dels voltants en cas d'atac. Encinas diu: «Se han localizado, también, dos o tres bastiones situados en cotas inferiores, siempre construidos con grandes piedras y que servían de especie de avanzadilla para prevenir asaltos procedentes de la marina y de las praderas centrales de Mallorca».
Els companys de caminada Paula i Joan, grans aficionats a l'arqueologia, recorren aquesta antiga construcció.
Des de la muralla també s'albirava la badia o les badies (Pollença i Alcúdia) i es podia prevenir un desembarc de gent desconeguda.
Segons l'amic José Antonio, l'obra restà inacabada: «Por motivos que de momento ignoramos, la larga obra defensiva no fue concluida del todo, pero el proyecto era sin duda cerrar por la parte de mediodía la montaña, sobre la cota de los 180 metros de altitud. Los restos de lienzos conservados sugieren la intención de amurallar todo esta parte, a lo largo de más de 500 metros, pero los trabajos quedaron finalmente interrumpidos».
Una possible pujada al puig pel vessant de l'est, per la part de Son Brull, és aquesta canal, la canal del Clot del Passet. La muralla sobrepassa uns metres aquesta canal, a l'endret de la qual està molt desfeta, segurament per l'acció de l'aigua i les pedres que han baixat descontroladament.
 |
| Plànol on apareix la canal del Clot del Passet i més al nord, la de can Muscaroles |
Hem recorregut tota la muralla, uns 160 metres, segons l'arqueòleg Javier Aramburu, el qual no determina l'època del jaciment, segurament per falta de restes ceràmics. Ell la situa entre la cota dels 170 i els 190 metres d'altària sobre el nivell marí. L'amic Joan Maiol és qui ens ha duit a veure aquesta antiga construcció; a la imatge, apareix sobre l'extrem oest. Ara, per arribar al santuari haurem de remuntar el coster cap al nord.
 |
| Croquis de la muralla. Font: Mallorca Arqueológica, anexo 8, J. Aramburu |
Arribam a la carena del puig de Maria —'Al-maria', mirador— on podrem gaudir d'una magnífica vista de les badies de Pollença i Alcúdia, Formentor, el cap del Pinar i el cap de Ferrutx. També apareixen unes altres valls pollencines, la vall de Cuixac, la vall de Sant Vicenç, la vall de Bóquer i la vall de Castelló i Santuïri. De camí al santuari ens topam amb les restes del molí Vell, on dinam i descansam abans de visitar el conjunt d'edificis de l'ermita-santuari. La baixada la feim pel camí dels Ermitans, que dona al camí habitual.
(Per veure la foto més gran clicar a sobre).
⥈
Aquesta part de la ruta que hem mostrat fins ara pot esser un complement a la que férem dia 28-7-2013 '74 - Puig de Maria' i que deia...
Una
proposta ben interessant per una matinal d'estiu és pujar al puig de
Maria o puig de Pollença, una muntanya de només 330 m d’altura, aïllada i
un poc apartada de la serra de Tramuntana, per aquest motiu oblidada
per molts d’excursionistes. Geogràficament es troba entre el nucli urbà, el puig de Santuïri i el torrent de Sitges.
La pujada al puig de Maria arrenca en el punt quilomètric 51,8 de la carretera Ma-2200 (►WP-01) (48 m), davant de la població de Pollença. Aquesta muntanya també és coneguda com puig de Pollença o la nostra Senyora del Puig. Deixam els vehicles just devora els rètols i començam la pujada a les 9:47 h.
Segons consta en instrument escrit de la mà del
notari públic Pere Melià, fet el 14 de desembre de 1371, ja en temps
dels moros s’anomenava puig de Maria (BSAL, 1886). Rodas afegeix: «probablement
procedeixi del vocable àrab al-mariyät [o almaira], l'arrel del qual significa
alguna cosa així com ‘veure’ o ‘mirar’, en referència a les notables
vistes que s'obtenen des del seu cim».
En el primer tram, a la dreta i a l'esquerra del camí, s'ubiquen algunes cases, els noms de la majoria fa referència a la dura costa, com: costa del Puig, costé de can Moragues, Casa Vella del Costé, Casa el Costé...
Crec que l'Arxiduc s'equivoca quan dóna la distància de 5,6 km que hi ha del poble de Pollença al Puig. Diu: «El principal punt d'atracció, el lloc que dóna fama al poble per tot arreu de l'illa [...] El camí que hi duu passa al principi per la plana de Pollença, llavors per l'hort del camí del Puig i puja empedrat la muntanya rocosa. Hom passa per davant cases petites i cabanes i ja gaudeix de la vista endarrere sobre Pollença, situada dins la vall». (Les Balears, 2002).
Deixam a la dreta l'entrada de can Cantó.
La pujada és bastant dura, més que res per la xafogor anguniosa, típica d'uns certs dies de l'estiu mallorquí. Hi ha moltes dreceres, però són tan empinades que no les feim cas, tampoc frisam!
El traçat del camí actual va suposar, en els anys 70, la destrucció parcial de l’antic camí del Puig, eu Puig, que diuen a Pollença. Passarem per la piqueta de l'Ase, on s'abeuraven els animals que pujaven al Puig.
Un nou component s'ha unit al grup, el meu fill Sebastià. A veure si cream afició!
S'acaba l'asfalt i seguim pel bell i relliscós camí empedrat que data del s XVII, algun tram del qual va ser restaurat l'any 1994. Estan documentades altres restauracions els anys 1762 i 1798. Aquest camí figura amb el núm. 62 al Catàleg dels Camins de Pollença pel seu interès constructiu. Emperò hi ha restes d'un camí més antic, en queda un centenar de metres, té 7 pams d'amplària i atribuïble als primers anys de la vida del monestir. Ja era utilitzat per les cavalleries de la noblesa mallorquina que, a dalt, tenien les seves filles per a educar-se. (Puig de Maria, 1991).
 |
| Cova del Dimoni |
Passam per la cadireta del Bon Jesús i la cova del Dimoni. Aquesta cova connecta amb un avenc que hi ha més amunt. El nostre incansable viatger descriu l'indret: «Tot seguit hom arriba a una petita barrera situada al peu de l'abrupte pendís de penyes i el camí es torna de cada vegada més rocallós. Hom assenyala un seient de roca al costat d'una petita cova, on diuen que si les dones s'hi seuen tendran un part feliç». (Arxiduc, 1884).
Deixam el camí principal per un desviament per l'esquerra (WP-02), el camí dels Ermitans, també ens menarà al cim, passant per l'avenc de la Mare de Déu i les ruïnes del Molí. Aquest camí dels Ermitans fou traçat a començament del segle XX, per l'extracció de llenya.
L'Arxiduc Lluís Salvador anota al seu
Die Balearen, Pollença, ja que hi plou relativament sovint, s'ha guanyat el renom d'Orinal del Cel.
Des d'aquest camí s'obté una bona vista de Pollença, del puig Gros i s'Estret de Ternelles; les serra de la Font, amb el puig de can Groc; les serres de Cornavaques i la de Sant Vicenç. A la dreta de Pollença, destaca el puig de Santuiri (141 m), amb una bona massa forestal. Més a la dreta es van difuminant les serres de la Punta, del Cavall Bernat, d'Albercutx.
Tres esglésies albiram entre el traçat urbà: l'antic convent de Sant Domingo, església del Roser (en primer terme); l'església parroquial dedicada a la Mare de Déu dels Àngels (centre); i la de Monti-sion, on a l'edifici de l'antic col·legi annex avui l'ocupen dependències municipals.
 |
| Avenc de la Mare de Déu |
La boca de l'avenc de la Mare de Déu (WP-03) s'obre a la part dreta d'una clotada, on segons la tradició es va trobar la imatge de la Mare de Déu del Puig.
Poca cosa queda de la torre del molí Vell (WP-04). Lluís Salvador, situat a dalt, a l'oratori, diu: «...l'apregonament rocós baixa progressivament cap un antic molí de vent en ruïnes i és fantàstica la vista que hom gaudeix d'allà devora sobre les dues badies de Pollença. Molts garballons i plantes espinoses creixen per aquí prop». Segons l'historiador F. Serra ja funcionava a finals del segle XV, durant l'època d'esplendor del monestir. Es troba documentat a l'any 1683. (
Puig de Maria, 1991).
A pocs minuts del molí ens surt a camí la gran torre de defensa (WP-05) d'estil gòtic-civil —construïda a finals del segle XIV, com a baluard de defensa contra els moros—, i els murs laterals de la capella. Hem de dir que quan hi havia perill la població de Pollença no es refugiava al castell del Rei, sinó que ho feia al puig de Maria.
A un llenç de murada que uneix la torre i la capella s'obre un portal d'arc de mig punt per on accedim a la àmplia terrassa o pati.
La torre està perforada per diverses espitlleres; a la planta baixa hi ha una sala amb volta i al racó dret una escala de caragol. Un mur gruixut, a través del qual va una finestra d'arc rodó, uneix l'edifici principal amb la torre; abans era solament un pont llevadís. La torre fou restaurada l'any 1679.
«L’ermita del puig de Maria, anomenada també santuari de la Mare de Déu del Puig, és situada al cim homònim. Fou construïda el 1348 (2.IV.1348, Binimelis, 1593) pels jurats de la vila. Costà més de cent mil ducats. D’aquesta data és la llegenda de la trobada de la Mare de Déu. El 1362, s’hi establiren les primeres ermitanes, que foren sor Flor Ricomana, la fundadora, Simona Alzina, la seva filla, i Dolça Blanc. Fou erigida (15.XI.1371) canònicament com a monestir. Posteriorment, les monges formaren la congregació de canongeses regulars de Sant Agustí i, per les noves disposicions del Concili de Trento, deixaren (1564) el monestir. El 1638, passà a convertir-se en propietat municipal i fou reformada entre 1682 i 1692. La capella, d’estil gòtic i d’una sola nau, fou edificada al final del s XV. En un cambril, hi ha la talla en pedra de la Mare de Déu, de factura gòtica. El 1743, fou objecte d’una restauració que afectà especialment la coberta del temple. La façana respon a una ampliació neogòtica (1858). El 1917, s’hi instal·laren els ermitans de la congregació diocesana de Sant Pau i Sant Antoni. El 1968, passà a mans de les germanes missioneres dels Sagrats Cors que, per falta de recursos, l’hagueren de deixar (1988) i se’n féu càrrec un grup de seglars». (GEM, AS/M).
Mossèn Costa i Llobera fa referència a una de les seves poesies a aquestes monges:
Del cel colomes castes
amunt feren el niu:
allà el món no hi sabia,
però els àngels sí.
La fundació de l’oratori tal vegada va estar relacionada amb la terrible pesta negra que aquest any assolava tota Europa (1347-48), pel que va ser anomenat l’any de la mortalitat.
L'església, relativament gran, és d'una sola nau, té cor alt sobre l'entrada, amb cadiratge tosc d'estil antic, i dos arcs molt punxeguts, que sostenen la volta. Sobre una clau de volta figura la data de l'any 1741, sobre l'altra en el cor damunt l'entrada hi ha la data de l'any 1743. L'església té una capella d'altar major rococó amb reixes, on es troba a l'altar l'epígraf: Ex elemosinis piorum 1700. Hi ha quatre capelles laterals, tres a l'esquerra i una a la dreta. Damunt l'altar major es troba la molt venerada estatueta de la Mare de Déu amb l'infant, aproximadament d'un metre d'alçada i d'una pedra amb un color semblant a l'alabastre. L'infant duu un ocell a les mans.
En aquest cas la trobada de la Mare de Déu va ser més espectacular que a altres llocs. Ens diu la tradició que a mitjan segle XIV tres piadoses dones de Pollença, retirades del món, practicaven la vida eremítica a la muntanya de can Sales [nord-est de Pollença]. La major de les tres era Floreta Ricomana, vídua de Bernat Alzina, una altra era la seva filla Simona i la tercera, Dolça, filla de Guillem Albí, donzella, com la segona. Des del seu agrest retir enmig de les seves austeritats i oracions, les tres ermitanes varen observar un fenomen sorprenent. A l’horabaixa l'ombrívol cim del puig de Maria o de Pollença que elles tenien davant, es coronava de suavíssima llum, els fulgors de la qual eren més intensos cada dissabte, dia especialment consagrat a la Mare de Déu. “...una gran claridad y luz que les parecía bajar del Cielo, y otras cosas que refieren de grande maravilla” (Binimelis, 1593). Aquelles piadoses dones varen assabentar de tals visions al seu director espiritual i després, havent-se divulgat la notícia, el clergat de Pollença amb nombrosos fidels va pujar en devota processó a l'assenyalada muntanya, en el cim de la qual fou trobada llavors la sagrada imatge de Maria. Quan la varen voler baixar a l'església parroquial: aquella figura de pedra, que augmentava de pes quan volien baixar-la i s’alleugerava en retornar-la al seu lloc, va donar a entendre que la voluntat de la Mare de Déu era tenir allí mateix el seu santuari. Així ho varen comprendre els pollensins; i quan es va celebrar allà per primera vegada el Sant Sacrifici a l'aire lliure, es va escapar la Sagrada Hòstia de mans del sacerdot concelebrant, no tornant a elles fins que va haver recorregut per l'aire un circuit, assenyalant el recinte del futur temple. (M. Rotger, 1967 / Corpus de Toponímia de Mallorca, 1986).
Des de la capella es pot accedir a la recepció de l'hostatgeria (antiga sala capitular) on podem veure algunes antiguitats. Segons el Diccionari Català Valencià Balear l'ex-vot és un do ofert a una imatge religiosa en compliment d'un vot o en recordança d'un benefici rebut i que consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera la dita imatge. Dels exvots del puig de Maria cal destacar-ne dos que representen bandejats del s XVII.
L'exvot normalment consta de tres espais: l'espai diví, l'espai humà i l'espai escrit. Aquest exvot, en el qual podem veure aquests tres espais, amb data 13 de febrer de 1754, fou donat per Bartomeu Campomar en acció de gràcies per haver-se salvat dels corsaris. Es reprodueix la badia de Pollença on també desembarcà el 1550 l'armada de Dragut. (El dia de la desgràcia dels Turcs).
Per a més informació sobre el
puig de Maria🔗
Un Sant Sopar o Darrer Sopar molt original.
D'aquesta sala surt un passadís escalonat que baixa cap al menjador i cuina. A una part trobam els banys i la sortida a una terrassa i a l'altra més objectes antics exposats, tot molt net i polit.
El gran refectori o menjador presenta una bona altura, amb una cisterna al final. Tres arcs apuntats sostenen el sòtil originari de fusta. «A les primeres ermitanes, algun temps després se les va subordinar a l'orde de Sant Agustí i se'ls va imposar l'obligació de dedicar-se a l'educació i a la docència. Se sap que vers l'any 1388 moltes famílies de Palma enviaven les seves filles a aquesta institució i també acostumaven a retirar-s'hi dones allà dins». (Arxiduc, 1884).
«Com que al mateix temps es va estendre la devoció per la Mare de Déu de Pollença, aviat es varen fundar per a l'església algunes prebendes eclesiàstiques i capellanies, i el nombre de monges va augmentar fins a 120 amb uns ingressos anuals de 2.000 lliures mallorquines, quantitat que en aquella època era una suma important». (Arxiduc, 1884).
Guaitam a la cuina, als forns, a altres dependències i sortim per començar a baixar. El Puig, des de qualsevol caire té una àmplia panoràmica.
Un gran garrover dóna ombra fresca al pati de darrera, on hi ha unes taules i cadires pels pelegrins. En temps de l'Arxiduc, el donat havia de ser casat, però sense infants «ja que la seva dona ha de tenir cura de la cuina i ha de servir la taula dels pelegrins que ho demanin». Avui l'hostatgeria està gestionada per l'obreria del puig de Maria.
Cinch sigles son passats, Reyna divina,
Que d’aquest putx que terra y mar domina.
La fé dins los cors nostres conservau,
Per ço may mancará dins l’illa nostra,
Si la mirada vostra
Tant dolça de nosaltres no apartau.
7 desembre 1882
Antoni M.ª Alcover. (
BSAL, 34, 1886).
Un grup de manacorins d'excursió al puig de Maria. (Col·lecció Josep M. Fuster).
RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
Aquest
track només és orientatiu per a
seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi
millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest
bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les
imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades,
respectem la naturalesa i la propietat privada.
► És aconsellable seguir unes normes bàsiques.
FITXA TÈCNICA
 |
| Pollença |
Distància
aproximada: 5,19 km
Pujada
acumulada: 283 m
Alçada màxima-mínima: 322-32
Temps
aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 2:32:58 h
Ruta
circular: Sí
Dificultat: 2 sobre 5
Observacions:
Integrants: Margalida, Dolors, Esteve, Sebastià, Miquel i Joan
CARTOGRAFIA
 |
| Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth |
 |
| Desnivells, temps i distàncies aproximades de la ruta |
 |
| Perfil en 3D |
Manacor, 31-7-2013
- Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
- Corpus de Toponímia de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.
- Diario de Mallorca. Guía de excursionismo de Mallorca, por el periodista y excursionista Gabriel Rodas. S.d.
- Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes. (1593) 1927 Joan B Binimelis.
- El puig de Maria. Itineraris de Pollença. 1. 1991 Mateu Cerdà Martín i Tomeu Vilanova Suau.
Bon dia: Voldria fer una consulta, em podrien dir si al camí dels Ermitans hi ha alguna creu de terme? Tinc una imatge que en principi està localitzada en aquest camí i apareix una creu d'aquest estil, voldria confirmar el lloc exacte. La imatge amb la creu data del 1956. Gràcies.
ResponElimina