191 - Pas d'en Querol, pas de s'Anglès (pas del Cingle d'en Fred) i pas del Pi d'en Garbulla (Sóller) 17-3-2018

Aquesta és una de les rutes més espectaculars que es poden fer pel barranc de Biniaraix. Discorre per les parets acinglerades dels Cornadors (Cornalons, J. García), el vessant oriental del profund barranc. Per la verticalitat dels tres passos, només és apte per a persones avesades a grimpar i a donar passes exposades, també es necessita un bon sentit d'orientació, cosa que ha demostrat amb escreix la guia d'avui, na Tania Quesada.

L'autor d'aquest blog no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Ja que la ruta discorre per finques privades, cal demanar permís. Respectem la natura i la propietat privada.

Biniaraix

Començam a caminar a les 9:28 h, al pintoresc llogaret de Biniaraix (⇨WP-01) (162 m), «que té —que tenia, segons l'Arxiduc (1884)— 467 habitants i 124 cases, està a 2,7 quilòmetres de Sóller envoltat de tarongerars que s’estenen fins ben avall. Té petites cases de color fosc, en general amb portes d’arc rebaixat; a la placeta hi ha l’església».

Biniaraix és capamunta,
jo ho sé perquè hi som estat
i n'han fet un empedrat
de fuies de brot de murta.  

Entram a la placeta de la Concepció pels carrers del Salvador i de Sant Guillem. Agregat al municipi de Sóller, Biniaraix, segons un recompta actualitzat té uns 499 habitants (2011), anomenats biniaraixencs. Molt conegut per ésser l'inici d'una de les excursions més conegudes de l'illa: el recorregut a peu des Barranc de Biniaraix. Durant la dominació islàmica, fou una alqueria del districte de Shulyar. Amb la conquesta catalana esdevengué propietat del comte d'Empúries.

 
  L'església està dedicada a la Concepció de Maria. Segons documents antics, aquest oratori el varen començar a construir els habitants l’any 1587. El 1602 l’hagueren de tornar aixecar per falta de consistència. Ha estat remodelat en diverses ocasions. Segons l'Arxiduc, l'exterior i l'interior no varen estar completament acabats fins a l'any 1634. El temple fa uns 22 metres de llarg i aproximadament 8 d'ample.

Un antic rètol metàl·lic indica el camí que duu a Lluc a través de l'espectacular Barranc. Aquest camí enllaçava amb el camí de Cal Reis, en terres de Turixant, És una de les dues rutes possibles per anar a Lluc a peu des de la vall de Sóller. L’elevada freqüentació i la devoció a la Mare de Déu ens han llegat un gran nombre d’històries i llegendes relacionades amb ell a més d’algun miracle; patrimoni cultural i històric digne d’atenció.
(Bona part dels textos històrics sobre el camí del Barranc són extrets de l'article: Els camins de ferradura de la vall de Sóller🔗, d'Antoni Reynés).

Ens dirigim cap als rentadors que hi ha a la sortida del poble, pel carrer de Sant Josep.
«Cerca de una casa de campo, se separó nuestro camino del de Fornalutx y subió hácia Beni-Araix, hasta cuya aldea llegan los carros, partiendo desde aquí un buen camino de herradura hácia lo alto. Allí se entra en un barranco, que desde arriba baja entre el Puig den Torrella y la sierra de Alfabia». (La isla de Mallorca. Reseña de un viaje, 1867). 

Cas Don

  
La darrera casa del poble, a la dreta, és Cas Don. L'Arxiduc conta: «En el carreró pel qual s'entra al poble, devora la plaça, hi ha una casa una mica més gran amb un escut antic. Sortint del poble només un parell de passes, es domina ben bé la vall de Sóller, amb vistes precioses en primer pla».

Es Cornadors - Can Ribera

També destaca un dels casals més importants del poble: can Ribera, situat entre can Quart, la font d'en Dent i el camí des Barranc. El casal, construït al final del decenni de 1890, és de traçat rectangular, amb planta baixa, dos pisos i torre. Un pati central, de planta quadrangular, defineix l'organització de l'espai intern. La façana principal recorre a un esquema simètric, determinat per l'eix que conforma el portal d'ingrés. Té hort de tarongers, ametlers, oliveres i pins. N'han estat propietaris els Ribera i posteriorment els Zayas. Bartomeu de Zayas i Borràs, la seva filla Immaculada de Zayas i Bobadilla i el seu nét, August Rull i de Zayas.

Aquí comença el tortuós camí real des Barranc. Queden com a testimoni unes pedres (passadores) que servien per passar quan el torrent de Lofra duia aigua. Ara, un pont ens permet salvar el torrent més còmodament. 

Admiram els primers revolts d'aquest bell traçat, envoltat d'un entorn meravellós on escoltam la remor de l'aigua neta que cau torrent avall després de les pluges.  

Per pujar pel Barranc es pot triar entre dos camins, el principal i el vell. Per a la ruta que hem de fer avui triam el camí Vell de Cúber que ens durà al coll d'en Se.
      A més de fer una excursió pel Barranc també es pot passar-hi uns dies; el refugi de s'Alova (Fundació Maria Ferret) ens dóna aquesta oportunitat.
      Manlleu unes interessants notícies sobre el barranc de Biniaraix publicades a l'aplec de les II Jornades d'Estudis Locals a Sóller. L'article és el ja citat: Els camins de ferradura de la vall de Sóller, d'Antoni Reynés.
      «Les notícies sobre el manteniment i els conflictes generats d'aquest camí són relativament abundants i primerenques. El 1400, i a instància del propietari de l’Alqueria 'Alofra' [Lofra], el governador manava als batles de Sóller, Bunyola i Escorca que publicassin un ban prohibint sota pena de deu lliures que ningú que passàs per visitar el santuari de Lluc tocàs o destruís el camí o els ponts de fusta». 

«Que el seu bon estat era important per a l'església ho sembla demostrar que el 1438 el bisbe Gil S. Muñoz dirigia una carta al rector de Sóller per tal que aquest oferís 40 dies de perdó als feligresos que contribuïssin a l'adob del camí [particularment el pas del Barranc].
      No cal menysprear tampoc el paper econòmic del camí des Barranc de Biniaraix, que a més de posar en comunicació les altes valls de Cúber i Almallutx, antuvi més poblades, s'esbranca en diverses vies en direcció al Raiguer i el pla de Mallorca. Ja en terres d'Escorca trobam primer el pas de na Maria, per on es va a Orient, important altre temps des del punt de vista militar ja que donava accés al castell d'Alaró, on sembla que es guardaven les joies de l'església parroquial de Sóller en cas de perill de moros. També era la via més ràpida per als homes d'armes d'Orient i d'Alaró que acudien a auxiliar la gent de Sóller».

El tret paisatgístic més característic del Barranc és, sens dubte, el seu conjunt de marjades i demés construccions de paret seca. Un impressionant llegat dels nostres avantpassats.
      L'existència de parets i marges és citada ja a la documentació del segle XIII. L'interès per millorar el desenvolupament agrícola per part de la Societat Econòmica d'Amics del País del Regne de Mallorca, creada el 1778 per imposició del Govern, va donar lloc a la difusió i promoció d'enginys i tècniques, en què s'incloïa la construcció de marjades i la regulació de l'escorrentia. (Anònim, 1784).

A les 9:45 h, arribam al desviament del camí Vell de Cúber, el qual hem de prendre (WP-02) (196 m).

Pere Estelrich (1903) menciona clarament la necessitat d'espedregar els camps i de marjar els terrenys amb pendents superiors a 45º per evitar l'arrossegament de terra amb les pluges.

«Per altra part l'itinerari es troba ple de noms evocadors: els reposadors, que trobam en nombre de tres, situats estratègicament on era costum que descansassin els traginers abans de re-emprendre la marxa; el salt des Cans on es diu que hi llançaven els cans malats, encara que el topònim podria tenir un altre origen; es Castellot amb les seves restes prehistòriques; el gorg Blau, lloat per Miquel Costa i Llobera abans que fos destruït en nom del progrés, com tantes altres meravelles de Mallorca».

L'antic camí tot solitari
voreja l'aigua, recobert
baix del penyal, i sembla obert
per un exèrcit llegendari...

Passam per la part final de la imponent rosseguera de can Ribera. Més endavant, devora el porxo d'en Querol, passarem per la part de dalt. A la dècada dels anys 30, un gran esllavissat va aportar material a aquesta gran rossolera.

Morro d'en Joi (500 m)

«Els pelegrins que volien pujar a Lluc s'inscrivien en la rectoria i el dia assenyalat, que coincidia amb una nit de lluna plena, es trobaven a la parròquia i després d'una homilia, caminant, o cavalcant en bísties portades per traginers es dirigien a Biniaraix on encara els esperava un altre sermó».
     «Les més de tres-centes bísties (una bístia per cada vuit persones), devien proporcionar un caire realment fastuós a l'esdeveniment, però res comparable amb la descripció que Busquets ens fa al llibre de La invenció i miracles de nostra senyora de Lluc, el 1684: …uns a peu descalç per aquelles penyes, altres amb els genolls nus per terra, altres vestits de cordes, altres amb barres de ferro i creus pesades al coll, altres assotant-se i banyant el camí amb la seva sang».

A les 10:18 h, en el punt assenyalat amb el (WP-03) (317 m), ens hem de desviar per un camí secundari que surt i puja per la dreta del camí principal, el camí Vell. Trobarem una barrera tancada en pes que hem de deixar tal com està. És la ruta que ens menarà al pas d'en Querol.

Ara pujam per un dels nombrosos camins que menen a una sèrie de porxos d'oliverars, els quals ocupen les marjades aixecades a llocs inversemblants, aprofitant el més mínim racó de l'empinat coster.

Deixam un porxo a la nostra esquerra i anam cap a una gran rosseguera, la qual haurem de remuntar pel seu costat esquerra. Veurem, però ignorarem, un camí que la creua.

La gran rosseguera s'estimba cap al fons del barranc, on veim les marjades de l'altra part que s'enfilen pel coster del morro d'en Joi.

La pendent és constant, l'esforç és força gran i l'orientació no s'ha de perdre, per poder arribar a les rotes d'en Querol, situades a la part més alta d'aquesta zona del barranc. Les altes marjades van escalonant de manera exemplar la muntanya.

El camí passa pel costat d'un petit porxo —'porxu' com diuen els sollerics—, el denominarem primer porxo (WP-04) (395 m), tot i que ja hem passat prop d'altres. La configuració del portal d'aquest denota la rusticitat de la construcció. Està clar que el que primava era la utilitat, no l'estètica, així i tot, la bellesa està en la senzillesa.

Continuam pujant pel costat de la rosseguera. Tenim la base dels penyals a tir de pedra (no estarem per pedres). L'inici del pas no pot estar molt més amunt.

Des d'una miranda albiram el coll d'en Se, per allà passarem el capvespre de tornada, després de fer els tres passos, si tot va bé.

A les 10:51 h, arribam al porxo situat més amunt, les rotes d'en Querol (WP-05) (480 m), un petit habitatge molt ben arreglat i situat en un lloc privilegiat. No cal dir que si trobam el propietari li hem de demanar permís per passar. A pocs metres trobarem l'inici del pas d'en Querol.

Unes construccions més petites, s'agombolen a tocar de la base dels penyals, aprofitant unes petites balmes. Un safareig emmagatzema l'aigua d'un xaragall per a regar un diminut hort. Per aquests costers tan inclinats tot ha d'esser petit, l'espai aprofitable és minso.

Pas d'en Querol

Després de berenar, començam a fer la llarga pujada pel pas d'en Querol (WP-06) (494 m). En el començament trobam una corda que ens ajuda a fer les primeres grimpades, més amunt hi ha un cable d'acer. De moment, pujam per uns escalons fets de pedres encimentades.

A la foto d'en Joaquín s'aprecia la verticalitat del primer tram del pas. Les bones preses i les mates de càrritx ajuden més que el cable, ja que aquest rellisca dins la mà.

Bonica perspectiva copsada per Angelika. A baix queda l'hortet i un dels porxos secundaris de les rotes d'en Querol. 

Tot i amb l'ajuda del cable, haurem de posar les mans a la roca i escalar aquesta primera part del pas. Res és fàcil per aquestes cingleres.

Després d'un replà, on podrem relaxar els braços un moment, giram a la dreta per continuar per una cornisa habilitada amb un marjet.

Al final del marge hi ha un altre cable de seguretat que t'ajuda a pujar. És increïble per on discorre aquest pas, Salamanca anota «[...] els passos sempre serveixen per comunicar dos llocs però no sempre implica un trànsit còmode i lliure, sinó que sovint es passa per un indret que és de trànsit obligat ja que la resta d’indrets del voltant són inaccessibles o de trànsit impossible. Si, a més a més, acotam l’àmbit a les zones de muntanya, ens trobam amb llocs habitualment escarpats i per on normalment el trànsit ja és complicat en si mateix». (Els noms del passos a la Serra de Tramuntana, 2009).

La cornisa acaba amb uns escalons. Giram a l'esquerra pel costat d'un xaragall. El cable s'estén al llarg d'aquest segon tram.

A un nivell superior recorrem una cornisa bastant exposada. Destaca, als nostres peus, la profunditat de la barranquera i, més enllà, la massa calcària del morro de ses Solanes o puig des Verger (870 m). Apareixen les típiques mates d'aritja baleàrica (Smilax aspera baleàrica), un endemisme molt molestós per les seves rapinyades. També és ver que els intrusos som nosaltres.  

Diuen que una imatge val més que mil paraules, idò amb aquesta es pot apreciar la vertical paret que acabam de pujar. (Foto Angelika).   

Una grimpada més per un coster molt vertical i exposat i giram a la dreta, cap a uns marges. Desconeixem l'ús que li donaven a aquest pas, algunes hipòtesis són les de pujar a caçar o per baixar càrritx. El càrritx era molt preuat a les possessions, inclús es venia a bon preu per a la confecció d'objectes. Estan documentats  alguns accidents mortals, com el del jove de 15 o 16 anys, el 1759, quan segava càrritx. (Plàcid Pérez). També sabem que el pas de can Fussimany s'utilitzava per aquesta feina. 

Assolim els marges i giram a l'esquerra.

Les dificultats no s'han acabat. Haurem de seguir grimpant per un terreny molt abrupte i delicat. Encara que no és tan vertical, no es pot baixar la guàrdia, una caiguda podria resultar fatal.

Una de les darreres grimpades d'aquest pas. (Foto: Angelika). 

Amb el (WP-07) (609 m), don per finalitzat el llarg pas d'en Querol, amb 115 metres de desnivell i 30 minuts de durada, per un coster molt vertical. Les vistes que tenim darrera són impressionants. Destaca el nucli urbà de Fornalutx, Biniaraix, Binibassí, el port de Sóller, l'Horta de Sóller..., el puig de sa Bassa (819 m), el puig de sa Comuna (720 m), el puig de Bàlitx (579 m)...       

Arribam als peus del Cornador Menor o Petit (809 m), també conegut com a puig d'en Vives, i avançam cap al pas del Cingle d'en Fred —actualment més conegut com a pas de s'Anglès—, per un inclinat coster cobert de carritxeres. Aquest serà el pas més delicat dels que férem avui, tot i que cap dels tres són fàcils. Al fons, destaca es Cornaló Major o Cornador Gran.

Situats al cingles dels Cornadors, admiram la panoràmica que ens ofereix el Barranc; impressionant des de qualsevol caire que el puguis observar. A la imatge, destaca el morro d'en Joi i el de ses Solanes, en el coster del qual podrem trobar el pas des Cable. Aquesta muntanya també hem vist anomenar-la puig des Verger. A dalt, ses Solanes i, al costat, la rosseguera des Verger, on s'ubica la font homònima i el camí de ses Solanes. Més a la dreta, el puig des Verger. Al cap d'amunt de la rosseguera, se situa el pas de s'Encletxa o de sa Vaca.

Caminam cap al pas de s'Anglès. Enfront tenim la paret vertical del Cornador Gran (957 m), en el cim hi ha el mirador de Xim Quesada i una caseta refugi, inaugurats el 30 d'abril de 1961, aixecats pel Foment del Turisme. Pel cim també hi passa la línia divisòria dels termes de Sóller i Escorca. Desconeixem el significat del topònim Cornadors, Jesús García també els anomena Cornalons. 

Pas de s'Anglès o pas del Cingle d'en Fred

El pas de s'Anglès pren el nom degut al fatal accident que tingué un ciutadà anglès, el qual es va despenyar i es va matar, per tant és un neotopònim. Crec que era per la dècada dels anys 60. El seu cadàver fou trobat molt de temps després, degut a les dificultats que presenta el terreny. És evident que el pas, abans del luctuós succés, devia tenir un altre nom. Després de fer la ruta varem saber el nom antic, aquest era pas del Cingle d'en Fred, segons informació de l'amic Lluís Sanchis. 

Bona imatge d'en Joaquín, del punt més exposat del pas de s'Anglès.

Amb aquesta imatge, copsada des del camí dels Aladerns, es pot veure on estam situats en aquests moments (cercle groc), disposats a fer el pas de s'Anglès.

Superam la cresta amb una exposada grimpada per entrar a la canal o xaragall, per la qual arribarem a dalt.

Una vella baga és l'únic equipament que hi ha al pas de s'Anglès

 

Quan puc aferrar-me amb seguretat prenc una foto dels amics que em segueixen, na Rafi i en Joaquín. A la imatge es pot apreciar la perillositat del pas, el pati que tenim a darrera mentre grimpam, és impressionant.  

Un altre punt exposat i que no es reflexa a les fotos, és aquesta roca llisa. Evidentment, en sec no presenta tantes dificultats com si la roca està humida, però així i tot s'ha d'anar amb cura. El grup davanter ens espera a dalt.

Des d'aquí s'aprecia millor la caiguda que hi ha quan camines per la roca llisa.

Seqüencia d'imatges copsades per n'Angelika mentre feim el pas, superat sense cap ensurt per tots els components del grup. El dia era propici ja que la roca estava completament eixuta.

Assolim el collet que hi ha entre el Cornador Petit o puig d'en Vives i el pujol de la cota 754 m. Però no s'han acabat les dificultats, gairebé tota la ruta és prou exigent. (Foto: Angelika).

Per a superar aquesta paret no ho feim tots per allà mateix. Cada un tria el lloc que li pareix millor.

Uns van per la part més exposada i els altres cercam alguna encletxa. (Foto: Angelika).

Anam superant el coster d'aquest penyal per un relleu realment abrupte, amb algun punt delicat. Al fons apareix el puig del Sementer Gran (1014 m) i el puig d'en Palou (1042 m), damunt s'Arrom.

El darrer entrebanc de la zona dels Cornadors. Un passet on la roca t'escup al buit.

Acabades les dificultats fins que arribem al tercer pas, avançam cap a la base del Cornador Gran. Darrera tenim la fondalada del Racó d'en Vives. També apareix la serra d'Alfàbia (1069 m), la casa de s'Arrom (610 m), amb l'espectacular camí que hi puja. La familía Busquets, de Biniaraix, a finals del s XV, posseïa el Barranch, s'Arrom i sa Coma. (Rullan, 1876).

El cel es va tapant i no convé perdre temps per aquí dalt. Caminam cap a la forta depressió que tenim a l'esquerra, el pas des Pi d'en Garbulla. Davant tenim la inconfusible figura de Lofra (1091 m).

Interior de la cova (Foto: Guillem)

De passada per la base dels penyals, veurem una cova amb una gran heura, molt adient per a fer-hi bivac a l'estiu puix té un sòl completament pla (WP-9) (784 m).

Font de s'Heura

Més endavant veurem la font de s'Heura (WP-10) (784 m). Un senzill marget defensa el seu broll. Veure més informació a Fonts de Tramuntana🔗

Assenyal la ruta que feim pels cingles dels contraforts dels Cornadors, sobre un fotografia copsada des del xaragall des Verger per J. García Pastor, apareguda a les Rutes Amagades de Mallorca, 41, 1970. 

Iniciam l'aproximació al tercer pas. Al primer cop de vista, quan hom veu l'esgarrifosa inclinació del congost, se li estreny el coret. La baixada sembla totalment impossible. Destaca el pi que dóna nom al pas.

Pi d'en Garbulla

A les 13:16 h, arribam al pi d'en Garbulla (WP-11) (733 m). Anam cap a l'esquerra per envestir la davallada en diagonal, pel senderó roquellós.

Pas des Pi d'en Garbulla

Pas des Pi d'en Garbulla (WP-12) (719 m). En Toni inicia la davallada. Ell és guia del grup excursionista es Cavallers, de Cas Concos, és la primera vegada que surt amb nosaltres i esperem que no sigui la darrera. (Foto: Angelika).

Podem dir que aquí comença la vertiginosa davallada del llarg pas, on haurem de posar seny de bístia vella.

Perspectiva del pas copsada per en Guillem.

En una passa exposada hi ha una ansa feta amb un cable d'acer. A la imatge, l'amic Pep Torrens, me l'ensenya. El perill està en la terreta relliscosa que cobreix la roca.

A la foto s'aprecia la terreta però no la caiguda que hi ha al costat. Aquest és un pas antic, amb restes de camí sostingut per un marge. A un indret, on fa un estret, hi ha una piqueta de ferro i una vella reixeta, segurament per evitar que passassin els animals.

Veient per on baixam, està clar que no és gens aconsellable fer aquesta ruta amb la roca humida, crec que fer-ho és una imprudència.

Des d'un nivell inferior és com millor es veu el balç que hi ha. Just damunt en Guillem s'aprecia una rompuda de la roca de la paret, les més vegades causades per les arrels dels arbres.

L'indret per on discorre el pas, entre altes parets, és espectacular, tot i que quan passes no estàs pendent de la bellesa de l'entorn, ja que poses tots els sentits en conservar l'estabilitat.

En el darrer tram, un metres abans entrar a l'alzinar, el xaragall s'engorja; el senderó gira a l'esquerra, descriu una corba per perdre alçada més còmodament. Nosaltres, emperò, segurament per les ganes d'arribar a baix, tiram recte, desgrimpant el graó.

Així, arribam a l'alzinar i a la zona marjada d'oliveres de can Garbulla, malnom que es troba per Sóller. Cercam un recés on recuperar forces. Ho feim devora un depòsit d'aigua i un bell exemplar de prunera.

Coll d'en Se

Després de dinar i repartides les llepolies, reprenem la marxa, marjades avall. Passam pel coll d'en Se, com teníem previst, on hi ha una gran era, aprofitada més tard per aixecar-hi un rotlo de sitja. Allà connectam amb el camí Vell de Cúber (WP-13) (443 m).

El camí Vell, empedrat, amb els típics escopidors laterals, també anomenats llambordes o parabandes. Se situaven on hi havia un fort desnivell. L'època de construcció d'aquest antic camí es desconeix amb certesa, podria ser de la dominació romana o inclús sobre un primitiu camí anterior. No oblidem que a la vall d'Almallutx hi havia un gran poblat talaiòtic i tres santuaris preromans, així com un poblat musulmà. (Mascaró/GEM).

Tancam el cercle on havíem deixat el dematí el camí Nou o camí des Barranc, el qual té 1932 escalons, contats per Gaspar Valero. Quina paciència!

Biniaraix

Els temps ens ha respectat, les prediccions de pluja pel capvespre no s'han complit, al manco per la contrada. Així, sans i estalvis, retornam al llogaret de Biniaraix. Està clar que pel barranc de Biniaraix es poden fer tot tipus d'excursions, des de la típica i tranquil·la pujada i baixada pel camí empedrat, adient per a fer amb família, fins a la salvatge i perillosa ruta que acabam de fer avui. N'hi ha per a tots els gusts!
 

A les 15:38 h arribam als cotxes on finalitzam aquesta intensa i vertiginosa ruta per la cornisa dels Cornadors. (Foto: Pep Tugores).    

__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Veure el track a Wikiloc🔗

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

► És aconsellable seguir unes normes bàsiques

FITXA TÈCNICA 

Sóller

Distància aproximada: 7,90 km
Pujada acumulada: 985 m
Alçada màxima-mínima: 804-162 m
Temps aproximat sense aturades: 3:23 h
Temps total: 6:10:14 h
Ruta circular: Sí
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: Els tres passos són bastant delicats. Cal tenir un bon sentit d'orientació. Aconsellam no fer aquesta ruta amb banyat o amb la roca humida
Integrants: Tania, Rafi, Jovita, Angelika, Dolors, Pep Torrens, Pep Tugores, Toni, Joaquín, Pedro, Biel, Guillem i Joan Riera

 

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del track damunt el mapa Alpina amb els punts principals

Perfil de la ruta i valors aproximats

Manacor, 19-3-2018

HEM CONSULTAT

• Els camins de ferradura de la vall de Sóller. Dins: II Jornades d'Estudis Locals a Sóller. Antoni Reynés Trias.
• 50 Excursiones a pie por la isla de Mallorca. 1964 Gabriel Font Martorell.

• Barranc de Biniaraix. Guia d'interpretació del medi. 1994 DD.AA.

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1988-2005 DD.AA.

• Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 [1884] Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.

• Camins i paisatges. 1992 Gaspar Valero i Martí.

• Patrimoni de marjades a la Mediterrània Occidental. 2002 VV.AA.

• La isla de Mallorca. Reseña de un viage. 1989 [1867] H.A. Pagenstecher.