189 - Via ferrada de sa Bombarda, la canal de na Roja i el pas des Ganxo 25-2-2018

Aquesta ruta no és apte per a tothom, sobretot la primera part, la via ferrada i cordada de sa Bombarda. Per fer aquest pas cal estar avesat a fer grimpades exposades, tenir una certa agilitat i per descomptat no estar afectat de vertigen sever. La segona part, una vegada assolit el cim, està a l'abast de gairebé tots els senderistes, encara que, la pujada per la canal de na Roja és bastant exigent. Tornam al punt d'inici, a s'Estret de Valldemossa, pel pas des Ganxo. No podem oblidar que passam per un dels jaciments arqueològics més importants de Mallorca, l'abrig de Son Matge. 

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Ja que la ruta discorre per finques privades, respectem la natura i la propietat privada.

Relleu de la ruta per Biel Miró🔗

El pont de la vella carretera

Iniciam la marxa a les 9:01 h a s’Estret (►WP-01) (235 m), el portal d’accés a la vall de Valldemossa, si pujam des de Palma. Deixam la carretera Ma-1110 Palma-Valldemossa a l’alçada del pont, devers el km 14,5. Allà trobarem lloc on deixar el cotxe, just devora el pont de la vella carretera, que salva el torrent de Valldemossa.

El congost anomenat s'Estret —entre el puig de na Fàtima i els estreps de la mola de Son Pacs, ambdós presideixen l'escut de Valldemossa— fou un punt conflictiu de pas obligat, on a les dificultats que creava l'orografia esquerpa, s'afegiren alguns ensurts protagonitzats per bandolers, com diu Rusiñol: «En aquest estret, ja fa una colla d'anys, uns homes emmascarats, amb armes que semblaven de foc, varen fer aturar la diligència, on hi anava un dels fills d'En Maura, i els varen donar els diners». (Camins i paisatges, 1992).
     L'any 1519 només hi havia un camí de ferradura. A la crònica de les obres de tancar el claustre de la Cartoixa, fra A. Puig diu: «La pedra fonc forçós venir per mar de Sentañí al moll, ab carros a l'estret y de éste ací en casa, a coll de bèsties». (La Real Cartuja..., 2008).
     No fou fins el 1783 que pogueren passar carros «...que a fuerza de industria a auspicios de los dueños de los predios, de los monjes cartujos y de los vecinos, se ha logrado el proseguirle [el camí de carro] hasta dejar el torrente que en tiempo de invierno servía de grandísima incomodidad. Es una de las obras más heróicas de este tiempo, por las dificultades de la desigualdad del terreno que han tenido que igualar y los recios peñascos que se han derribado». (Berard, 1983 [1789]).

L'actual traçat data dels anys 1940, obra de l'enginyer Miquel Fortesa i Pinya.
     L'arxiduc escriu: «Una fresca reanimadora regna a l'estiu dins s'Estret i sempre baixa un corrent d'aire fred a la vall. Una creu de fusta amb peanya de pedra a mà dreta, ubicada damunt una roca al costat de la carretera, marca l'indret on quatre propietaris poden menjar a la mateixa taula sense abandonar la seva propietat, és a dir, una fita de quatre possessions».

Deixam a la dreta el camí de les possessions de Son Matge, Son Brondo, Son Salvat i sa Baduia, i entram a l'ombrívol bosc d'en Gotzo.

Ens dirigim cap a l'est per anar guanyant alçada gradualment i així escalfar els músculs entumits pel fred. El primer objectiu és assolir la base dels penyals del morro de sa Bombarda.

En fila índia, seguim les passes de na Rafi, la guia d'avui, ja que és l'única que coneix aquesta exposada i vertiginosa pujada. Els que patim vertigen anam amb el coret estret, però carregats a tope de coratge, confiant amb l'ajuda dels companys de cordada, si se precisa.

Giram cap al sud per un coster molt rost. La terra humida ens facilita la pujada, puix la fullaca que la cobreix no rellisca tant. En canvi aquesta humitat serà un problema a l'hora de pujar per la roca.

Arribam als peus dels penyals a les 9:18 h, on ja veim les dues cordes amb nuus que pengen i algunes grapes de ferro (WP-02) (302 m). 

Via ferrada o pas de sa Bombarda

La primera impressió que tenc quan m'acost a la paret és de no trobar-la molt difícil. Ben aviat canviaré de parer. Aquesta només és la primera part i per tant la més fàcil. Aquesta instal·lació de grapes i cordes la feren els escaladors que freqüenten la paret del morro de sa Bombarda (s'Estret), on hi ha un bon nombre de vies d'escalada.

Na Rafi inicia l'escalada la primera, ja que com he dit és la segona vegada que la fa i la coneix. Me situu el segons, tot esperant que ella arribi al segon tram i amolli la corda. No és recomanable pujar més d'una persona a la vegada, les cordes no estan en el seu millor moment, també hi pot haver caiguda de pedres i el que va darrera pot resultar ferit o caure per avall a conseqüència del cop.

Quan començ a pujar m'adon que les grapes són molt petites, a dures penes hi pots recolzar la punta de la bota, la sola de la qual rellisca degut a la humitat. (Foto: Tania).

Decidim posar una corda extra per més seguretat. Quan has superat l'alzina que veim just devora na Rafi, hem d'anar cap a la dreta amb l'ajuda d'una altra corda. (Foto: Joaquín).

El pas, cerca les encletxes entre els grans bonys que fa la roca calcària, també aprofita les poques alzines que han aconseguit arrelar per aquesta paret esgraonada. (Foto: Tania).   

Per agafar el passamà amb seguretat és millor passar entre els dos troncs de l'alzina, talment com ho fa na Jovita. (Foto: Joaquín).

També es pot passar per damunt el tronc més alt, si hom se sent més segur. Així ho va fer na Tania. Per fer aquests passos tan verticals amb seguretat és recomanable l'ús del casc. (Fotos: Joaquín).

Estic situat al primer replà i mir com puja el tercer escalador, en Biel. En primer pla es veu la corda que fa de passamà per arribar al segon tram.

El segon tram és més dificultós per falta de bones preses pels peus i sobretot per la manca de seguretat que donen les soles amb la terra que hem acumulat al bosc. El fet d'estar situat bastant més amunt també et fa sentir més exposat.

Els antecedents de les vies ferrades són clarament militars, aprofitades després pels excursionistes.

Història de la via ferrada

L’ascensió al mont Aiguille, per part del capità Françoise A. de Ville i uns soldats, per ordres de Carlos VIII, és considerada la primera 'via ferrata'. Més tard, al 1843, s’equipa al massís del Dachstein (Austria), el recorregut per ascendir al pic Honer, tan sols per facilitar-ne l’accés. Seguidament s’equipen el GrosGlochner, el 1869, i la Marmolada, el 1903. Però és durant la 1ª Gran Guerra (guerra Austrohúngara), que la història, i quasi bé tothom, situa els orígens d’aquests itineraris. Va ser durant els durs i sagnants combats que es van dirimir a la zona de les Dolomites (Alps Tirolesos), que els combatents d’ambdós bàndols, com a manera de progressar protegits i amagats alhora (monte Paterno), i per assolir llocs privilegiats per dirigir el foc dels canons (torre Toblin); que desenvolupen aquests recorreguts per llocs inimaginables i d’increïble bellesa, protegits amb materials d'escassa seguretat i amb mitjans que res tenen a veure amb els que podem usar actualment. Posteriorment es van redescobrir i s’han anat reequipant, substituint els vells materials obsolets i perillosos, per d’altres més segurs i fiables. (Centre Excursionista de Catalunya).

He superat el segon tram, amb no poques dificultats. Aquest segon tram és molt llis i vertical; has d'arribar a una alzina penjada als penyals amb la força dels teus braços, puix les preses pels peus ajuden de poc. Ara estic situat en un ampla replà esperant els companys. Des de la meva situació puc albirar el petit mirador de Son Morro que s'aixeca sobre la coa de sa Rata, a l'altra part de s'Estret, als contraforts del puig de na Fàtima.

Superats aquests dos primers trams per tots els components del grup sense cap ensurt, descansam uns minuts i feim una fumadeta abans de continuar la pujada. La ruta segueix per la dreta, cap a nord-oest. Per l'esquerra, a la timba, hi ha una llarga corda utilitzada pels escaladors, la qual ens pot confondre. 

Resseguim per una curta cornisa que discorre a tocar de la paret dels penyals. Al final d'aquesta cornisa, on sembla que els blocs de roca i la vegetació ens barraran el pas i no es pot continuar, s'obre una providencial encletxa per on haurem de passar. (Foto: Joaquín).

 





















La fenedura o fissura per on passam sembla ser una separació per trencament de la roca. Normalment, aquests fenòmens es produeixen per l'acció dels moviments tectònics.

Resulta inversemblant trobar un antic marge per aquest lloc de parets verticals. Que diantre feien per aquí dalt?

Sortim de la bretxa, giram a la dreta i grimpam per les roques que formen el forat, passant per damunt d'ell. No cal dir, ja que se suposa, la caiguda que tenim a la nostra esquena.

El darrer punt exposat està equipat amb una corda. Haurem de donar una passa per salvar el buit de l'encletxa, agafar la corda i per amunt.

Tot i l'espectacularitat de la imatge, la pujada pel llisar no té massa dificultat. La inclinació de la roca i la mateixa configuració d'aquesta fa que no et sentis molt exposat. Al final de la corda haurem de fer una petita grimpada. A l'esquena d'en Joaquín apareix la carretera de Valldemossa i les cases de l'antiga possessió de Son Morro.
   
Després d'haver superat el darrer tram equipat amb la corda, haurem de seguir fent grimpades per un terreny força dolent, esquerdat. Les vistes del conjunt del puig de na Fàtima amb les parets plomades que tenim a banda i banda, són fantàstiques. En aquesta tenassa feim la pertinent aturada per recuperar forces, ben minvades les meves després de l'esforç per a superar la via ferrada. 

     

Per la carena passa la paret mitgera que separa les finques de Son Pacs i Son Matge, dues possessions emblemàtiques valldemossines.

El cim del morro de sa Bombarda es fa valer. La darrera pujada és força costeruda, amb uns bons patis darrera nostre. Més amunt el terreny es replana i apareix el primer ranxo de carboners (WP-03) (485 m).   

Per un passet habilitat amb un petit marge arribarem còmodament al cim del puig (WP-04) (523 m).

Cim del Morro de sa Bombarda

A les 11:24 h. assolim el capcurucull del morro de sa Bombarda (WP-05) (530 m). Aquest puig també és conegut per sa Muntanyola i forma part de la mola de Son Pacs (713 m). (Foto: Tania).
     Jesús García Pastor, a Mallorca altiva, anomena el puig d'en Gotzo, amb una altària de 542 metres. Idèntica cota (541 m) apareix al mapa Alpina com el punt més alt de sa Bombarda, el qual se situa a uns metres més al sud-oest.
     El topònim fa pensar que hi pogués haver, situada en aquest puig, una peça d'artilleria per a defensar l'entrada a la vall. També podria ser per la forma bombada que té la muntanya.

Encimbellats, rememoram les paraules del senyor Palos quan ens omplim els ulls del meravellós paisatge que dominam: «Sa Bombarda, és una excepcional balconada des de la qual es pot fruir d'una bella i suggerent perspectiva de Valldemossa i de la seva vall. Vers el pla, si es topa en un dia clar, aleshores és una veritable festa per a la vista». 

Recorrem el coster de sa Serreta per un terreny molt més planer del que deixam enrere. A l'enfront veurem la paret mitgera, al coll d'en Guardià. La garriga s'entremescle amb l'alzinar. Ara caminam per la possessió de Son Pacs, la qual està situada entre Son Puig, Son Maixella i Son Antic. El 1591, pertanyia al senyor Nicolau Rossinyol, ciutadà de Mallorca, que l'havia rebuda, per donació, de la senyora Bartomeua  Pacs, de la família de la qual havia pres el nom. Les cases, amb tafona, celler i molí de sang, eren situades dins el terme de Valldemossa. Era una gran propietat, amb extensos alzinars i garrigues. Dedicada a olivar, també tenia vinyes i conreu de cereals i lleguminoses. Hi havia ramaderia ovina i una guarda de 27 bous. El 1685, fou valorada en 22.000 lliures. El 1863, era de Ramon Maroto i, amb 790 quarterades, era la segona en extensió del terme. (GEM-DF/M).

 






Seguim un senderó ben fresat que va perdent alçada i que connecta amb el tirany d'un coll de tords situat devora la paret mitgera. Cap avall dóna al camí del puig dels Boixos, a l'alçada d'una sòlida construcció dividida en bassa i porxo o boal pels animals (WP-06) (504 m). Segons l'amic Joan Carles Palos «un dels molts que hi construí mestre Perico Barbut de Valldemossa als anys 30 a la Mola».

Per aquest camí carreter baixarem a l'olivar de Son Pacs, per anar a cercar l'inici de la canal de na Roja. Aquesta part de l'excursió ja es descriu a la ruta 156 - Sa Bombarda i el puig des Boixos pel pas des Ganxo, i la canal de na Roja🔗

El camí baixa fent llargues llaçades i corbes tancades per salvar un considerable rost del coster de sa Moleta (569 m). En el paisatge que deixam enrere destaca el puig piramidal de na Fàtima (650 m) i el puig des Frare (500 m).

Després d'una sèrie de corbes ja podem ataüllar el nostre objectiu: el congost que veim a la dreta de la imatge. Al cap damunt dels pendissos marjats, als peus dels penyals del puig des Boixos (penyal de na Roja), s'obren unes balmes que ens criden l'atenció.

Passam pel costat d'un gran porxo o sestador. Aquest camí, a aquesta vessant, s'emprava per treure fusta.

La perspectiva de la pujada del comellar de na Roja és descoratjadora, i no diguem la vertical canal. Està clar que el color rogenc dels penyals donen nom al comellar. Quan el camí va planer i recte, l'abandonam per pujar per un tirany que va connectant les marjades (WP-07) (347 m). Des de l'aljub aquí hi ha un desnivell de 157 m.      

Amb quatre gambades, més aviat del que fèiem comptes, per un senderó d'animals, assolim les balmes situades al peu de la cinglera (WP-08) (440 m). A la primera, la que està situada més a l'esquerra, trobam un paretó que la mig tancava. 

De camí cap a la canal veim altres petites coves emprades d'aixopluc, segurament per pastors de la possessió de Son Pacs.
 

La canal és la part alta i més abrupte del comellar anomenat na Roja, situada entre sa Moleta (569 m) i el penyal de na Roja, estreps sud-est del puig des Boixos (626 m).
     En el primer tram trobam una paret que tancava la canal. Segurament complia la doble funció de frenar la rosseguera i la d'evitar el pas dels animals, puix encara hi ha restes de fil ferro.

Anam superant la verticalitat de la rosseguera i les dues petites grimpades que hem hagut de fer. Arbres tombats, branques i pedres soltes que se'n van per avall al mínim moviment, són els únics entrebancs que trobam.

La vista retrospectiva és espectacular. Hem guanyat altària ràpidament. A l'esquerra apareixen els contraforts de sa Moleta. Aquesta barranquera és tributaria del torrent de Valldemossa.

Arribam a dalt a les 12:59 h, on trobam el primer rotlo de sitja (WP-09) (522 m) i restes d'un malmès camí. Des de la pista hem superat un desnivell de 178 metres. A la roca que apareix a la imatge hi ha dues petites basses pels animals, tancades amb pedres encimentades.

Uns metres més i assolim el camí de carro que enrevolta sa Moleta, i el conjunt d'aljub, porxo i bassa, situat al coll del puig des Boixos (WP-10) (543 m). Un bon lloc per dinar.

Recuperades les forces i descansats, reprenem la marxa cap a la paret mitgera que tenim al nord. És la paret que hem vist el dematí entre Son Pacs i Son Matge.

Botam la paret i caminam pel comellar d'en Reboll, pel Caragol. Benigne Palos, al seu llibre Valldemossa com a centre d'excursions, (1989), diu: «El camí, molt pintoresc, es veu en molts d'indrets en un seriós mal estat de conservació. Bastant avall trobam uns curiosos revolts (caragol) que resolien el pas dels carros per una estreta comella. [Afegeix] Molt interessant».

Realment ho és interessant; una obra d'art de la cultura popular que caldria restaurar i preservar per a les futures generacions.

A una bifurcació (WP-11) (456 m), deixam el camí des Caragol i agafam un senderó fitat, adreçat a nord, el qual ens baixarà al punt d'inici a través del pas des Ganxo. Recorrem la base dels penyals on veim alguns enfonys habilitats per la mà de l'home. Dubtam de l'us que li podien donar, segurament un refugi temporal.

En el fort desnivell tornam tenir alguns problemes per la humitat a la roca. No es pot baixar la guàrdia, amb una relliscada et pots anar coster avall descontrolat.

Pas des Ganxo

A les 14:28 h assolim el pas des Ganxo o simplement es Ganxo (WP-12) (375 m). Encara que Palos no l'anomena en cap moment com a pas, sinó que diu es Ganxo, és evident que el motiu de la construcció del marge i l'escala per a superar-lo és la de facilitar el pas per una zona de penyals bastant verticals. Ell mateix diu: «[...] un petit replà provocat per una marjadeta». (Foto: Biel). 

Passam pel costat d'unes vies d'escalada, després el senderó baixa cap a aquesta gran roca. Continuam cap a la dreta. Cap a l'esquerra pujaríem pel camí des Caragol d'en Gotzo, cap a la dreta arribarem a s'Estret.  

Abrig de Son Matge

Si posam atenció veurem un senderó que puja a la base dels penyals on se situa l'abric de Son Matge (WP-13) (289 m).

   

L’Abric rocós de Son Matge

 
«... l’abric rocós de Son Matge situat contra el flanc del Puig des Boixos (555 m) [sa Bombarda]. Aquest abric o balma es va formar pel desplaçament de part de la cara nord d’aquesta muntanya creant una cornisa natural d’entre 10 i 30 m d’alçada. Sota, els detrits i l’erosió van formar una plataforma natural. Més tard, aquesta plataforma va ser ampliada i s’hi va construir un mur per evitar l’erosió. En aquest refugi de pedra es van trobar evidències materials de totes les etapes de la prehistòria de l’illa. Els primers colons degueren triar aquesta zona no només per la terra fèrtil i l’abundant vegetació de les valls de muntanya al voltant del poble actual de Valldemossa, sinó també perquè en aquesta regió muntanyosa sempre hi ha abundància d’aigua. [...]
     Abans es pensava que els primers colons van arribar al lloc en un període d’entre fa 5.000 i 4.000 anys, van provar de domesticar el Myotragus baleáricus, i van convertir Son Matge en un corral. [...] Després de més d’un quart de segle de debat (les datacions de radiocarboni realitzades a la dècada de 1960 han resultat ser poc fiables, a causa de la mala qualitat de les mostres), avui dia gairebé tots els investigadors accepten que els nivells inferiors de Son Matge són naturals i que l’acumulació d’ossos de Myotragus no es deu a un intent humà de domesticar-los. [...] A partir de la segona meitat del tercer mil·lenni aC el registre arqueològic compren, a més de ceràmica comuna, els típics botons d’os de forma prismàtica i piramidal amb perforació en forma de “v”, collarets de petxines i punxons o agulles de bronze encastades en metacarpians i metatarsians de cabres joves. [...] A la part central de l’abric es va trobar un fragment de ceràmica campaniforme amb una gota d’òxid de coure a la superfície. Aquesta troballa, juntament amb els anomenats braçalets d’arquer, objectes relacionats amb l’elaboració de metalls, són sense cap mena de dubte, proves de certa activitat metal·lúrgica a Son Matge. [...] A partir del segon mil·lenni aC, probablement per un canvi cultural, la balma va esdevenir un lloc d’enterrament en lloc d’un espai per a la manufactura i l’hàbitat. [...] A la part occidental de l’abric es va trobar un forn i a la part central una petita habitació, probablement un santuari, on es va descobrir una petita figura antropomorfa (que suggereix una forma i aparença humanes) que va ser anomenada “Dama de Son Matge”. Probablement a la transició de l’Edat del Bronze a l’Edat del Ferro (ca. 800 aC) s’inicià a la balma un ritu d’enterrament únic: els anomenats “enterraments amb cal viva” [...].
     L’àrea d’enterrament amb calç de Son Matge és molt gran —a l’excavació es van recuperar al voltant de 480m³ de calç— i va perdurar fins a l’època romana. Probablement es tracta del cementiri de tot un poble situat no lluny del jaciment. En temps històrics el lloc només es va usar com a estable. Això si, un gran forat d’espoli va ser excavat als nivells arqueològics. El lloc estava sent investigat des de feia molts d’anys, però recentment una gran roca es va desprendre del sostre de l’abric i va destruir completament el jaciment». (Del Myotragus a Cecili Metel. Un viatge a la prehistòria de Mallorca i Menorca, 2016). 

«És una valuosa narració en la pedra, una peça cabdal en la memòria arqueològica per a Valldemossa i per a les nostres illes». (Valldemossa. Guia de passeig, 1998). L’esfondrament dels grans blocs de roca que caigueren sobre el jaciment —i que va destruir més d'un 75 per cent—, els quals veim darrera dels companys Rafi i Joaquín, va tenir lloc el febrer del 2005. (Foto: 15-8-2016).

Un altre senderó baixa al camí ampla per on arribarem (15:07 h) al punt d'inici d'aquesta completíssima ruta, on hem sentit aflorar l'adrenalina, hem gaudit de vistes increïbles, hem trescat per ancestrals camins i hem vist on vivien aquells primers mallorquins. Qui en dóna més! Gràcies Rafi.

Quan passam pel llindar del bosc deixam a l'esquerra Son Matge «està situat entre Son Brondo, Son Pacs, el torrent de s’Estret i el bosc d’en Gotzó. El 1637, pertanyia als hereus de Francesc Martí i era valorada en 5.000 lliures. El 1685, tenia una extensió de 161 quarterades i era valorada en 7.000 lliures. El 1863, pertanyia a la senyora Margalida Fortuny. El 1993, té 81 quarterades, la meitat de les quals són dedicades a olivars i hort i l’altra meitat a bosc i garriga. Té oratori particular i tafona». (GEM, vol 10).
 

__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

⇨Veure el track al Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

► És aconsellable seguir unes normes bàsiques.

FITXA TÈCNICA

Valldemossa

—Grau de dificultat: ♦ Molt difícil
—Distància aproximada: 5,52 km
—Pujada acumulada: 546 m
—Alçada màxima-mínima: 552-229 m
—Temps aproximat sense aturades: 3:20 h
—Velocitat mitjana: 0:97 km/h
—Temps total:  6:05:27 h
—Ruta circular: Sí
—Dificultat: 4 sobre 5
—Observacions: La pujada per la via ferrada pot resultar dificultosa o impossible per a les persones poc avesades a remuntar amb cordes 
—Integrants: Rafi, Jovita, Tania, Joaquín, Biel, Paco i Joan 

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del GPS sobre el mapa Alpina Central, amb els punts més destacats

Perfil de la ruta i valors aproximats

Manacor, 27-2-2018

HEM CONSULTAT  

• Llibre de la pedra en sec. 2001 A. Reynés Trias / V. Sastre.

• Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. Vol. cinquè 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Austria.

• Del Myotragus a Cecili Metel. Un viatge a la prehistòria de Mallorca i Menorca. 2016 Mark Van Strydonck.

• Mapa General de Mallorca. Josep Mascaró Passarius.

• GEM. 1989-2005 DD.AA.

• Valldemossa com a centre d'excursions. Benigne Palos.

• ►Sa Bombarda i el puig des Boixos. Joan C. Palos

• Mapa de la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

• Mallorca altiva. 1995 Jesús García Pastor.

• Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana. 1993 DD.AA.

• Mapa Alpina. Tramuntana Central E-25.