164 - Cornavaques, les cases i la cova 30-10-2016

La ruta discorre per les abruptes serres de la Font i de Cornavaques, del terme de Pollença. A través del torrent fondo de can Vela pujam al coll de Cuixac, des d'ell caminam fins a les perdudes cases de Cornavaques. La baixada la feim cap a les cases de can Vela Gran, passant per les coves du Porcs i la de Cornavaques. Per sortir per les cases de can Vela s'ha de demanar permís, o cercar una sortida alternativa.

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

  Les cavitats de les Balears pateixen l’impacte de les visites no regulades, que poden provocar problemes locals de contaminació per abocament de residus, molèsties a la fauna i deterioració de les formacions càrstiques. La contaminació dels aqüífers és una amenaça potencial per als troglobis aquàtics. Per tant no hem de tocar res. 

⇨Veure el reportatge fotogràfic d'en Joaquín 

Iniciam la caminada a les 9:19 h en el punt final del carrer on s'han construïts els xalets més enlairats de la urbanització de la Font, Pollença (⇨WP-0) (154 m). Deixam l'asfalt per dirigir les passes cap a una rosta torrentera que ens llevarà la son, es tracta de la canal des Cocons. Abans haurem deixat un vehicle al camí Vell de Sant Vicenç, a l'encreuament amb la carretera de la cala Sant Vicenç, on si tot va bé finalitzarem l'excursió.

En aquesta ocasió deixàrem la canal massa tard i pujàrem a la mala. Si ens fixam bé, a uns dos-cents metres del punt de partida, veurem a la dreta unes fites que surten de la canal i s'enfilen pel coster esquivant l'esquena rocosa que tenim davant. (Foto: Joaquín).

Pujam la cresta rocallosa del puig de les Quarterades, entre mates, càrritx i garballons. Una vegetació resistent, aquesta darrera, que s'adapta a les més dures condicions. El garballó (una palmàcia), té una distribució curiosa a Mallorca. Es localitza a tres àrees separades: als extrems de la Serra de Tramuntana, especialment als municipis d'Andratx, Pollença i Alcúdia i també a la península de Llevant, especialment a Artà i Capdepera.. 

En el panorama que deixam enrere destaca la vall de Sant Vicenç, la qual s'estén fins a la cala del mateix nom. Tanca la vall per l'est la serra de la Punta amb el puig del Vilar (310 m) i la serra inabordable del Cavall Bernat (360 m). «El terme de Sant Vicenç —segons Torres i Salas— va derivar de la gran alqueria que apareix en el Llibre de Repartiment [1232], una de les més grans de Pollença. Amb el temps es va dividir amb Torre i Hort de Sant Vicenç, Can Botana, ca l'Hereu, can Martorell —actualment la part més important de la qual està dins can Martorellet—, can Vic i can Tirana. Després d'una primera divisió de l'alqueria el 1298, varen anar sorgint totes aquestes propietats, les quals pràcticament estaran formades al segle XVI i XVII». (Llocs, termes i valls de Pollença a l'època medieval i moderna, 2010).

Hem pujat massa i hem de baixar a la coma Plana (J. Campomar) que veim plena de carritxeres. El tirany que puja fitat surt al collet assenyalat amb la fletxa.  

La rosada ha banyat la roca i hem d'extremar les precaucions per baixar les roques llises.

Penya del Migdia

Des de la coma Plana copsam unes construccions a la penya del Migdia (277 m), que resulta ser un turó fortificat, des d'on es devia defensar o protegir un redol de navetes situades a les parets que formen el barranc del torrent Fondo de can Vela, i en el mateix turó.
      L'assentament, el catalogà Encinas, Aramburu, i darrerament l'Ajuntament de Pollença l'incorporà al seu Catàleg de Patrimoni amb el nom de Serra de la Font i amb el núm. 193, amb la següent descripció: Conjunt d’una desena d’habitacions situades als costers de migjorn, de ponent i de llevant de la màxima altura de la serra. Trams de murada tanquen l’accés a aquest cim. L’àrea catalogada té una superfície de 9.662 m². 

Planimetria: Aramburu

Planimetria del turó, apareguda a Mallorca Arqueològica. Contribució a l'inventari de jaciments (2004), on s'aprecien naviformes a més de la murada. (Deferència: J. Maiol).  

Hem travessat la coma Plana cap a ponent, on trobarem un portell obert a una petita paret seca que dóna a un camí. El dia enterbolit no deixa copsar bones vistes. (Foto: Joaquín).

El camí va baixant amb llargues llaçades pel coster de la dreta del torrent Fondo de can Vela, a trams desfet per les rossegueres. Al fons, molt difuminada, apareix la serra del Cavall Bernat. El capvespre passarem pel collet que veim a l'altra part de la torrentera.

Pels llocs més remots de la muntanya es troben restes d'ancestrals camins, segurament vies de contraban, de pastors, de carritxers o de roters.

Imatge del camí presa l'octubre de 2012, a l'excursió ⇨47 - Serra de la Font puig de ca Groc 21-10-2012 d'aquest mateix bloc.

Torrent Fondo de can Vela

A les 10:31 h assolim el jaç del torrent i aprofitam per recuperar forces (WP-1) (149 m). El torrent Fondo de can Vela, continua el seu curs cap a la vall de Cuixac, dibuixant revolts, encaixonat entre altes parets grises i desolades.

Reposades les forces iniciam la remuntada del torrent. Com es pot apreciar, el camí continua, encara que molt perdut i desdibuixat.
     «Es coneixen com a camins de ferradura —apunta Reynés (2001)— aquells que permeten el pas de persones o bísties i hi podem trobar una gran diversitat de tipologies constructives i de funcions. Fins i tot en els traçats més simples pot aparèixer l'ús de pedra en sec per delimitar el camí amb murs laterals, reforçar el ferm i facilitar el trànsit en punts abruptes o difícils».

La torrentera comença a mostrar les dents. Per esquivar alguns bots sortirem momentàniament del jaç del torrent per l'esquerra. (Foto: Joaquín). 

Alguns components del grup segueixen per llit, escalant les parets i esquivant la vegetació. 

Fins que arribam a un ressalt que sembla inaccessible. No sé on són els límits, però crec que hem deixat enrere la serra de la Font i ja caminam per la de Cornavaques.

Pas de l'Estaló

Una providencial escletxa permet superar amb una grimpada el bot més gran que trobarem (WP-2) (238 m). Segons en Joan és el pas de l'Estaló. Per arribar a la canal de dalt es pot pujar per on ho fa na Begoña, per la mata, o per la roca que es veu en primer pla. Per les dues parts et sents un poc exposat. (Foto: Joaquín).

Després es tracta de grimpar uns 4 o 5 metres per una roca amb bones preses.

Anam superant petits bots i ens acostam al coll de Cuixac. La velocitat de la marxa és molt lenta en el tram del torrent.

Al fons veim el coll de Cuixac. No hi arribarem perquè anam pujant pel coster de la dreta, ho feim gradualment per no tenir el desnivell tan gran que tendríem si ho féssim des del coll. La collada separa les serres de la Font i la de Cornavaques.

Així i tot la pujada es fa molt feixuga, ja que el rost és considerable. Aprofitam les aturades per gaudir del panorama. El gran massís del puig Gros de Ternelles (838 m) (17 km²) domina la vall del mateix nom. Aquest puig albergava una de les darreres parelles de voltor negre de l'illa i de les demés illes de la Mediterrània. La població d'aquesta au ha passat d'uns 20 exemplars en el 1983 a uns 90 a l'actualitat. 

Arrib a dalt on hi ha una paret seca que tanca el collet (WP-3) (477 m), serà la cota més alta que assolirem. A l'esquerra s'aixeca un esperó de 487 m. Mirant enrere qued encarat al puig de can Groc (553 m), dit així (Arxiduc) pel seu color groguenc a la posta de sol. Crec que seria millor anomenar-lo puig Groc ja que no existeix per la contrada cap possessió amb aquest nom. En el mapa de la Gran Enciclopèdia de Mallorca figura com a puig de can Gros.

A dalt trobam un altiplà totalment cobert de càrritx. La part inculta és majoria en aquestes serralades. Ens dirigim cap al tall del penya-segat adreçats al castell del Rei, en lleugera baixada.

Des del tallat guaitam a la vall de Ternelles, la qual s'estreny i s'estén en direcció nord entre la serra de Ternelles, de 839 metres d'altitud màxima, i la serra de Cornavaques, amb el seu puig de 546 metres. «La vall té una extensió de 1.793 quarterades. S'hi origina el torrent de Ternelles, on recull l'aigua de les serres de Ternelles, de Cornavaques i de sa Font. Davalla cap a les cases de Ternelles, rep el torrent del Gorg Blau i surt de la vall per l'Estret. El curs aflueix al torrent de la vall d'en Marc. Ambdós cursos formen el torrent de Sant Jordi, que desemboca a la badia de Pollença». (GEM).  
     

Castell del Rei

L'origen del castell del Rei o castell de Pollença es perd en la boira dels segles. Don Jaume I, reconeixent la importància d'aquest castell, se'l va quedar en el contracte pel qual ell l'any 1231 va baratar l'illa pel comtat d'Urgell. El primer castellà d'aquest castell, que en coneguem el nom, fou Bernat Miquel, que va ocupar el càrrec de 1309 a 1311. A conseqüència del setge que li havien posat les forces de l'usurpador Pere IV d'Aragó, el 29 d'agost de 1343 els assetjats varen haver d'entregar el castell, encara que amb una honrosa capitulació.
      El castell, en la fase final del periòdic islàmic serví com a refugi als musulmans.Va ser el darrer baluard que mantengué viva la lleialtat jurada al seu rei i senyor, En Jaume III. Durant el segle XVI, la temor dels atacs dels pirates turcs i barbarescs feren recobrar la importància perduda del castell del Rei. Davant el pont del castell hi ha un mur, que amb arcs carpanells descansa sobre les parets rocoses; a dins hi ha un petit portal amb espitllera.

A l'Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya, trobam aquesta imatge anònima del castell, copsada el 1900, on encara s'aprecien tres arcs.

Prosseguim la ruta faldejant pels costers d'un altre turó, al cim del qual se situa la cota 489 m. En el pròxim tàlveg se situen les runes de la casa de Cornavaques.

Una petita colobra es creua en el nostre pas. La serp llisa meridional (Coronella girondica) és una espècie típicament mediterrània que ocupa ambients càlids amb abundància d'indrets pedregosos. Com l'altra espècie de serp llisa, passa sovint desapercebuda degut a la seva petita mida, els seus moviments lents, el fet de passar gran part del seu temps oculta sota les roques i pels seus costums parcialment nocturns. En general és una serp tranquil·la que rara vegada mossega quan és capturada [...]. ⇨Museu de Ciències Naturals de Granollers.

Cornavaques

Hem superat l'alturó i apareixen les ruïnes de la rústica casa de Cornavaques a l'ombra del puig homònim (546 m). Pel collet s'estén la paret mitgera, segurament entre Ternelles i can Martorellet, finca per on caminam.

     Quan al topònim, Encinas fa la seva interessant aportació: «Tiene en el indoeuropeo quernuakos significado orográfico de 'baca' (no vacas) entre cornales del roquedal; aunque leve sentido diferencial lo determina en catalán quer-na-vaques: rodeado de las bacas, o bien de las 'navacas'. Báqara arábigo asimilable al céltico preislámico bacca señalando la testuz de la cordillera. O por lo menos los Cornadors, Na Corna, Es Corniseret, alguno de los Corona, Carnissera, etc., sugieren radical crn con sentido de cornamenta lítica, calcárea, cársica, de quern (quer, quermal férreo peñascal...) en cuanto subliminal galo muy duro "cuero de vaca", propio del "techo de la diligencia", la baca de cobertura en los antiguos carruajes y viejos automóviles donde se ponían los equipajes. 
     No obstante, un salto cualitativo hacia atrás en el tiempo de esos horizontes lingüísticos permite llegar a consideración esencialmente distinta y relacionable con los antiguos léxicos pastoriles, aquí descriptores de específico corral (kurna) de la guájara (corral fals, trampa para captura y retención de animales silvestres mediante corredor conducente a oblonda cor(u)na de cierre) conforme a los recintos murarios existentes en el lugar y donde el plural wuaques (cornawaques) se acredita en su relíctico significado paleosemítico de lugar de los infernáculos subterráneos [...]». (Veure el Corpus Carvernario Mayoricense, 911, 2014). 

Circumdam el turó cap a la paret on trobarem una còmoda baixada, inclús sembla que hi hagi indicis de camí o al manco un marge (WP-4) (472 m). També es pot baixar per onsevulla, tota la carena és perfectament practicable.

Anam baixant darrere en Joan. Ens trobam molt a prop de la fèrtil vall de Ternelles, a l'endret dels Camps. No gaire enfora tenim també la penya del castell.

Abans d'arribar a la paret voltam cap al tàlveg de la coma. Tenim ja a tir de pedra les restes de les construccions d'aquesta rota, situada a uns dels pocs llocs d'aquesta serralada on es podia cultivar.

Des d'aquí podem veure l'era de batre, un tancat rectangular que devia ser emprat de corral pel bestiar i la casa, on destaquen uns rebostets a les seves parets.

A les 13:06 h arribam al porxo de Cornavaques (WP-5) (428 m). Una rústica construcció de pedra seca que s'aprofità la constitució de les penyes groguenques dels voltants per aixecar-la.

     Aquestes construccions són l'escriptura del paisatge. Ens feim nostres les paraules d'Antoni Reynés, quan diu: «Una arquitectura sense arquitecte, anònima, humil. Barraques, parets, camins, murs de separació. Es tracta d'una cultura que va nàixer de la necessitat que, amb el pas dels segles, acabà per convertir-se en un art. L'escassetat de mitjans i l'abundància de temps va fer de les construccions de pedra en sec uns geografia generalitzada. Avui, en un altre context, s'han convertit quasi en un luxe. Aquestes edificacions ens situen en una espècie d'intemporalitat suspesa. Des de la prehistòria fins a l'actualitat a penes han canviat. Ens ensenyen el diàleg de l'home amb la pedra. La relació antiga entre la idea i la matèria». (Llibre de la pedra en sec, 2001).

Escampats pels voltants, veim nombrosos tests de les teules que cobrien el porxo.

Més enllà apareix l'era i alguns marges que replanaven el coster per poder sembrar. Més tard, l'amo de can Vela Gran ens diria que hi havia dues eres de batre, vestigis més que evidents d'una activitat rendible.

Font de Cornavaques

Després de dinar al redós de la casa de Cornavaques, partim per avall, pel jaç del xaragall, on veurem el minso broll de la font de Cornavaques (WP-6) (396 m). Veure més dades sobre la font a: ⇨Fonts de Tramuntana.  

De camí, ens crida l'atenció la boca d'una cova que s'obri al peu d'una elevació. Al primer cop de vista pensam que pugui ser la cova de Cornavaques.

Cova du Porcs

La curiositat fa que ens hi acostem, quan veim que no ho és. És un simple coval on les cabres hi tenen el seu cau. Joan diu que es tracta de la cova du Porcs.

Una gruixuda capa d'excrements de cabra ocupa el sòl de la coveta.
     Encinas l'anomena cova del Porc a la seva obra Corpus Cavernario Mayoricense (2014), que va patir despreniments a la seva entrada, i que: «Hace sólo unas décadas aún servía de cochinera (J. A. Encinas, 1994) y de criadero de algún animal doméstico. Mide 10 metros de largura, dos de anchura y 1,4 de alzada».

Des de la boca de la cavitat es domina aquest panorama, adreçat cap al sud-oest.

A la boca de la cova ens feim una foto de grup. (Foto: Joaquín).

Deixam el coval i ens situam per anar a cercar la vertadera cova de Cornavaques, la qual no està molt enfora. Per això seguim el xaragall on més avall se situa la cova.

Cova de Cornavaques

A una de les parets de la torrentera, la de l'esquerra, amagada per una gran mata, se situa la boca d'entrada de la cova de Cornavaques (WP-7) (317 m). Declarada Lloc d'Interès Científic dins del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana (BOIB 54 Ext. 11-04-2007). D. Mayoral i T. Mateu, autors de Mallorca, bellezas en la oscuridad, diuen: «la entrada es difícil de localizar, totalmente cubierta de matas de lentisco».

«La cova de Cornavaques, també anomenada cova de can Martorellet, és una cavitat situada a la serra de Cornavaques, al terme de Pollença. Té 520 m de recorregut, la qual cosa la situa en el onzè lloc entre les cavitats de més llargària de Mallorca. Té importància dins l'estudi del medi fluolacustre-hipogeu de les coves mallorquines, ja que té magnífiques entalladures de corrosió a nivell d'aigua. Té aixecament topogràfic». (GEM).

Encinas (2014) apunta que uns caçadors refugiats a la cova degut a una tempesta es varen fitxar amb les estalactites i amb la continuïtat de la cavitat. «Alcanzaron el lugar y bajaron al lado opuesto los hermanos Encinas y A. Marquet, a mediados de 1964, adentrándose por la galería principal, desembocando en la hermosa sala desde entonces denominada Les Columnes (J. A. Encinas, 1994) y complentando poco después las exploraciones en los diversos pozos, descolgándose a brazos E. Melero y J. A. Encinas. Donde el angosto pozo del embudo existente en el extremo occidental del sector superior puso en descuelgue aéreo, en la gorga con agua del fondo y en la espaciosa Sala del Fang». 

Nosaltres, evidentment, quedàrem a les primeres sales, ja que no dúiem cap tipus d'equipament dels que fan falta per entrar més endins. 

Per veure imatges de les parts més fondes de la cova clicau ⇨aquí.

Topografia realitzada per J. A. Encinas, J. A. Morro i M. Llobera (1973)

Deferència de J. A. Encinas.

Deixam la cova i seguim la ruta. Situam la mata que dissimula l'entrada. Travessam la torrentera i anam a cercar el camí que dúiem abans de desviar-nos per arribar a les coves.

Travessam dos xaragalls més, sempre per mal camí, i assolim el llom del coster esquerra del torrent Fondo de can Vela. La panoràmica s'obri a la vall de Sant Vicenç, la serra de la Punta, la Talaia Vella i la serra del Cavall Bernat.

Amb el zoom acostam la vertiginosa serra del Cavall Bernat. Gràcies a que l'atmosfera s'ha aclarida podem copsar la talaia d'Albercutx i el Pal, la cota més elevada de la península de Formentor, amb els 434 m d'alçària. 

Per onsevulla trobam evidències d'haver-hi posat la mà, l'home. A la nostra dreta, aprofitant el recés d'un penyal, es feu un tancat de paret seca, segurament pels animals.

Aconseguim trobar el camí, molt desdibuixat i perdut, però que creim que era el camí per arribar a la rota de Cornavaques (WP-9) (178 m). Per força el roter havia de tenir una via habilitada per poder arribar a Cornavaques amb una bístia.

Així ens situam a una collada molt a prop de l'estret que forma la penya del Migdia —la que hem tengut ben a prop el dematí— i aquest altre penyal de 212 metres (WP-10) (152 m). A baix discorre el torrent Fondo de can Vela. 

Resulta que a dalt del penyal que tenim davant també hi ha una muralla defensiva o una plataforma d'observació. Crec que es tracta del monument arqueològic de can Vela Petit.

Per un passet baixam d'aquest altiplà.

Just a baix d'aquest esperó hi ha un tram de camí molt ben conservat. La nostra ruta volta el penyal i s'adreça cap al sud.

El territori que deixam enrere i el camí.

A uns metres a l'esquerra del camí se situa aquesta construcció que pareix esser una naveta de muntanya, molt semblant a les que hi ha a la serra del Cavall Bernat (WP-11) (125 m).
     A les terres de can Vela Gran s'hi localitzen importants monuments arqueològics, com el centre cerimonial de can Vela Gran (JA-205), la Serra, el talaiot de la rota d'Alt, entre d'altres.  

Sense perdre el camí, el qual a molt de llocs es limita a quatre pedres compostes, hem anat baixant per aquest abrupta coster i assolim el pinar (WP-12) (57 m).

Travessam el pinar, trobam el portell que dóna pas a la garriga dels voltants de les cases de can Vela Gran, i ja som a la vall de Cuixac (WP-13) (47 m), cosa que agraïm a en Joan Campomar el seu guiatge per aquests paratges tan inhòspits i tan bells a la vegada.

Passam per la part de darrera de les cases i anam a saludar a l'amo, ja que havíem demanat permís.

Can Vela Gran

Des de la magnífica carrera empedrada de les cases (s XIX), presidida per un espectacular fasser, podem admirar la façana d'aquesta possessió, situada entre Son Tut, can Bosseta, les Quarterades i can Vela Petit (WP-14) (32 m). L'edifici presenta un alçat de dues plantes amb la façana pintada de blanc; dos escuts heràldics i una marededéu amb el nin, estan situats a l'esquerra del portal principal d'arc de mig punt; a la dreta, tres escalons duen a la capella privada. A l'altra costat, annex al buc principal, n'hi ha un de més petit i més baix.

Des d'una certa distància copsam les cases als peus de les serres de Cornavaques i la de Sant Vicenç, i davant de la bretxa del torrent Fondo de can Vela. Veim també la urbanització de la Font, que s'enfila pel puig de les Quarterades, on hem començat la ruta.

En el pont del torrent de can Botana ens feim la foto de grup.

A les 17:16 h arribam al creuer entre el camí de can Vela Gran i can Vela Petit i el camí vell de Sant Vicenç (WP-15). A uns metres tenim l'altre cotxe, on finalitzam aquesta magnífica excursió per les serres pollencines. Ho feim a les 17:19 h (⇨WP-16).  

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

⇨Veure el track al Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.
⇨És aconsellable seguir unes normes bàsiques

FITXA TÈCNICA

Pollença

Distància aproximada: 9,70 km
Pujada acumulada: 587 m
Baixada acumulada: 715 m
Alçada màxima-mínima: 478-31
Temps aproximat sense aturades: 4:46 h
Temps total: 8:00:16 h
Ruta circular: No
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: Gairebé tota la ruta es fa per mal camí. Per superar el torrent s'han de fer algunes grimpades
Integrants: Begoña, Rafi, Magdalena, Dolors, Joan Campomar, Miquel, Joaquín, Toni i Joan Riera
 

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Cap de Formentor, amb els punts més destacats

Sector per on discorre la ruta en el mapa de Josep Mascaró Pasarius

Perfil de la ruta i valors aproximats

Manacor, 28-11-2016

HEM CONSULTAT  

• Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2003 Joan i Vicenç Sastre.

• Llibre de la pedra en sec. 2001 Antoni Reynés Trias i Vicenç Sastre i Arrom. 

• Llocs, termes i valls de Pollença a l'època medieval i moderna. Dins: XXI Jornada d'Antroponímia i Toponímia (Pollença, 2009). 2010 Pere Salas Vives i Joan M. Torres Velasco.

• Guía arqueológica de Mallorca. 1994 J. Aramburu, C. Garrido i Vicenç Sastre.

• Corpus Cavernario Mayoricense. 2014 José A. Encinas.

• Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.

• Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes. (1593) 1927 Joan B. Binimelis.

• Islas Baleares. 1888 P. Piferrer y J. M. Quadrado.