51 - El pas de ses Lloses i la font des Verger (Sóller) 2-12-2012

Una de les excursions més populars i atractives que es poden fer per Mallorca, sens dubte, és el Barranc de Biniaraix. Pujar-ho per anar al puig de Lofra o als Cornadors o fer una circular pel portell de sa Costa, són algunes de les opcions més comuns. Altres opcions, com aquesta que férem del pas de ses Lloses i la font des Verger, és una circular per dins el barranc, també ben interessant. L'home ha deixat la seva empremta per tot arreu, domant la naturalesa salvatge d'aquest racó de l'illa.

Començam a caminar al pintoresc llogaret de Biniaraix, «que té —que tenia, segons l'Arxiduc (1884)— 467 habitants i 124 cases, està a 2,7 quilòmetres de Sóller envoltat de tarongerars que s’estenen fins ben avall. Té petites cases de color fosc, en general amb portes d’arc rebaixat; a la placeta hi ha l’església».

Biniaraix és capamunta,

jo ho sé perquè hi som estat

i n'han fet un empedrat

de fuies de brot de murta.  

Entram a la placeta de la Concepció pel carrer de Sant Guillem. 
     Agregat al municipi de Sóller, Biniaraix, segons un recompta actualitzat té uns 499 habitants (2011), anomenats biniaraixencs. Molt conegut per ésser l'inici d'una de les excursions més conegudes de l'illa: el recorregut a peu des Barranc de Biniaraix. Durant la dominació islàmica, fou una alqueria del districte de Shulyar. Amb la conquesta catalana esdevengué propietat del comte d'Empuries. 

L'església està dedicada a la Concepció de Maria. Segons documents antics, aquest oratori el varen començar a construir els habitants l’any 1587. El 1602 l’hagueren de tornar aixecar per falta de consistència. Ha estat remodelat en diverses ocasions. Segons l'Arxiduc, l'exterior i l'interior no varen estar completament acabats fins a l'any 1634. El temple fa uns 22 metres de llarg i aproximadament 8 d'ample.

Un antic rètol metàl·lic indica el camí que duu a Lluc a través de l'espectacular Barranc. Aquest camí enllaçava amb el camí de Cal Rei, en terres de Turixant, És una de les dues rutes possibles per anar a Lluc a peu des de la vall de Sóller. L’elevada freqüentació i la devoció a la Mare de Déu ens han llegat un gran nombre d’històries i llegendes relacionades amb ell a més d’algun miracle; patrimoni cultural i històric digne d’atenció.
     (Bona part dels textos històrics sobre el camí del Barranc són extrets de l'article: ►Els camins de ferradura de la vall de Sóller, d'Antoni Reynés).

Ens dirigim cap als rentadors que hi ha a la sortida del poble pel carrer de Sant Josep. No sé com és, però a la partida sempre deixen al guia endarrerit. Serà que bad!
     «Cerca de una casa de campo, se separó nuestro camino del de Fornalutx y subió hácia Beni-Araix, hasta cuya aldea llegan los carros, partiendo desde aquí un buen camino de herradura hácia lo alto. Allí se entra en un barranco, que desde arriba baja entre el Puig den Torrella y la sierra de Alfabia». (La isla de Mallorca. Reseña de un viaje, 1867). 

Cas Don

Cas Don. L'Arxiduc conta: «En el carreró pel qual s'entra al poble, devora la plaça, hi ha una casa una mica més gran amb un escut antic. Sortint del poble només un parell de passes, es domina ben bé la vall de Sóller, amb vistes precioses en primer pla».
  

Sortim del nucli de cases i els dos Cornadors (cornalons) acaparen l'atenció dels nostres ulls: el Cornador Gran (952 m) a l'esquerra, i el Cornador Petit (807 m) a la dreta.

També destaca un dels casals més importants del poble: can Ribera, situat entre can Quart, la font d'en Dent i el camí des Barranc. El casal, construït al final del decenni de 1890, és de traçat rectangular, amb planta baixa, dos pisos i torre. Un pati central, de planta quadrangular, defineix l'organització de l'espai intern. La façana principal recorre a un esquema simètric, determinat per l'eix que conforma el portal d'ingrés. Té hort de tarongers, ametlers, oliveres i pins. N'han estat propietaris els Ribera i posteriorment els Zayas. Bartomeu de Zayas i Borràs, la seva filla Immaculada de Zayas i Bobadilla i el seu nét, August Rull i de Zayas.

Quan ja tenim perspectiva copsam Biniaraix. El llogaret es troba coronant un turó al nord-est de la vall de Sóller, entre els límits de Fornalutx i l'Horta.

Aquí comença el tortuós camí real des Barranc. Queden com a testimoni unes pedres (passadores) que servien per passar quan el torrent —com avui— duia aigua. Ara, un pont ens permet salvar el torrent més còmodament. 
 

Admiram els primers revolts d'aquest bell traçat, envoltat d'un entorn meravellós on escoltam la remor de l'aigua neta que cau torrent avall. 

Per pujar pel Barranc es pot triar entre dos camins, el principal i el vell. Per a la ruta que hem de fer avui triam el camí Vell de Cúber que ens durà al coll d'en Se.
     A més de fer una excursió pel Barranc també es pot passar-hi uns dies; el refugi de s'Alova (Fundació Maria Ferret) ens dóna aquesta oportunitat. 
     Manlleu unes interessants notícies sobre el barranc de Biniaraix publicades a l'aplec de les II Jornades d'Estudis Locals a Sóller. L'article és el ja citat: Els camins de ferradura de la vall de Sóller, d'Antoni Reynés. 
     «Les notícies sobre el manteniment i els conflictes generats d'aquest camí són relativament abundants i primerenques. El 1400, i a instància del propietari de l’Alqueria 'Alofra' [Lofra], el governador manava als batles de Sóller, Bunyola i Escorca que publicassin un ban prohibint sota pena de deu lliures que ningú que passàs per visitar el santuari de Lluc tocàs o destruís el camí o els ponts de fusta».

«Que el seu bon estat era important per a l'església ho sembla demostrar que el 1438 el bisbe Gil S. Muñoz dirigia una carta al rector de Sóller per tal que aquest oferís 40 dies de perdó als feligresos que contribuïssin a l'adob del camí [particularment el pas del Barranc].
     No cal menysprear tampoc el paper econòmic del camí des Barranc de Biniaraix, que a més de posar en comunicació les altes valls de Cúber i Almallutx, antuvi més poblades, s'esbranca en diverses vies en direcció al Raiguer i el pla de Mallorca. Ja en terres d'Escorca trobam primer el pas de na Maria, per on es va a Orient, important altre temps des del punt de vista militar ja que donava accés al castell d'Alaró, on sembla que es guardaven les joies de l'església parroquial de Sóller en cas de perill de moros. També era la via més ràpida per als homes d'armes d'Orient i d'Alaró que acudien a auxiliar la gent de Sóller». 

El tret paisatgístic més característic del Barranc és, sens dubte, el seu conjunt de marjades i demés construccions de paret seca. Un impressionant llegat dels nostres avantpassats.
     L'existència de parets i marges és citada ja a la documentació del segle XIII. L'interès  per millorar el desenvolupament agrícola per part de la Societat Econòmica d'Amics del País del Regne de Mallorca, creada el 1778 per imposició del Govern, va donar lloc a la difusió i promoció d'enginys i tècniques, en què s'incloïa la construcció de marjades i la regulació de l'escorrentia. (Anònim, 1784).
    

Pere Estelrich (1903) menciona clarament la necessitat d'espedregar els camps i de marjar els terrenys amb pendents superiors a 45º per evitar l'arrossegament de terra amb les pluges.

«Per altra part l'itinerari es troba ple de noms evocadors: els reposadors, que trobam en nombre de tres, situats estratègicament on era costum que descansassin els traginers abans de re-emprendre la marxa; el salt des Cans on es diu que hi llançaven els cans malats, encara que el topònim podria tenir un altre origen; es Castellot amb les seves restes prehistòriques; el gorg Blau, lloat per Miquel Costa i Llobera abans que fos destruït en nom del progrés, com tantes altres meravelles de Mallorca».
 

L’antic camí tot solitari

voreja l’aigua, recobert

baix del penyal, i sembla obert

per un exèrcit llegendari...

 

Morro d'en Joi (500 m). 
     Celebràrem el 57è aniversari d'en Xisco amb una bona ensaïmada manacorina. Hi ha un lloc més adient que aquest per a fer anys? Molts d'anys jove. 

«Els pelegrins que volien pujar a Lluc s'inscrivien en la rectoria i el dia assenyalat, que coincidia amb una nit de lluna plena, es trobaven a la parròquia i després d'una homilia, caminant, o cavalcant en bísties portades per traginers es dirigien a Biniaraix on encara els esperava un altre sermó». 

«Les més de tres-centes bísties (una bístia per cada vuit persones), devien proporcionar un caire realment fastuós a l'esdeveniment, però res comparable amb la descripció que Busquets ens fa al llibre de La invenció i miracles de nostra senyora de Lluc, el 1684: …uns a peu descalç per aquelles penyes, altres amb els genolls nus per terra, altres vestits de cordes, altres amb barres de ferro i creus pesades al coll, altres assotant-se i banyant el camí amb la seva sang». 

L'impressionant xaragall de can Ribera. A la dècada dels anys 30, un gran esllavissat va aportar material a aquesta gran rossolera.

Camí des Barranc de Biniaraix

Des de la nostra situació enlairada copsam el traçat escalonat del camí principal. 
     «El seu interès estratègic queda remarcat durant el segle XVI, moment en què el perill d'invasió fou tan acusat que es va preveure l'evacuació de la població a uns últims reductes situats a les muntanyes. Un d'ells, el fort de Cúber, Almallutx, Binimorat i Lofra havia d'ésser guardat per 115 homes, quatre dels quals s'havien de situar en el pas de na Maria».

«La seva importància militar disminuí amb els nous sistemes defensius, però encara el 1864 el tinent Luís de Miguel descriu l'itinerari entre Sóller i Orient, de 9.772 metres, entre altres 47 de l'illa, no sense advertir que el camí era fatigoso por la acusada pendiente de las cuestas y lo descarnado del piso.
     El topònim camí Vell del barranc de Biniaraix ens permet suposar un important canvi de traçat encara que de moment ens sigui impossible datar-ho. El camí que avui consideram principal i que passa per ses Voltetes necessità de la construcció d'un pont, superflu en el camí Vell, i que suposava un increment del perill de caiguda de penyals a s'Estret, però quedava justificat per l'estalvi de temps i esforç. 
     Documentalment també es constaten importants modificacions. El canvi de traçat, entre el salt des Cans i les cases de Lofra es produí a instàncies del propietari de Lofra, que quan va construir les cases noves volgué que el camí passàs per davant, just al contrari del que ocorregué quasi cent anys després».  

Ens desviam momentàniament del camí Vell per a visitar la cova de ses Alfàbies, situada sota els cingles del Cornador Gran. De l'època prehistòrica, per la contrada, es coneixen diverses coves que foren utilitzades com a lloc d'enterrament: la cova de s'Alova, la cova de ses Alfàbies (aquesta de les imatges), la cova d'en Pere Rave, cova de ses Voltes, coval de Baix sa Penya, entre altres. 

Curiosa talla a la roca a la cova de ses Alfàbies.

Cova de ses Alfàbies

S'han trobat nombroses restes ceràmics i humans que abasten un període cronològic que va de l'època pre-talaiòtica fins l'Edat Mitjana.
 

En aquesta cova o balma, s'aprofitaven i s'aprofiten els degotissos per omplir alfàbies i altres recipients. Fa uns anys va ésser víctima del vandalisme. 

La família Busquets, a finals del s XV posseïa l'extensa propietat del Barranc, s'Arrom i sa Coma.  

Abandonam la cova de ses Alfàbies. Informam a un grup d'excursionistes que no la coneixien i passaven de llarg. 

Tornam al camí Vell i resseguim la ruta, sempre en ascens. Pels voltants s'ubica la casa del racó d'en Pruna.

El camí Vell no és de tan bona factura com el Nou, el qual ha estat restaurat per l'Escola de Margers de Sóller, però les vistes que des d'ell es veuen no desmereixen en absolut. Pel xaragall des Verger (rosseguera al fons de la imatge, on aniríem després de dinar a veure la font des Verger) també es pot baixar al Barranc. 

Per tot arreu apareixen les oliveres i les treballades marjades, tot formant un garrit conjunt. A més de les cases del Barranc: can Silles, can Sivella, can Catí, ca la Santa i can Cada Dia, hi ha un bon nombre de petites casetes o porxos de collidors d'olives, espargides per tot el Barranc de Biniaraix, algunes arreglades com can Pa i Peix, la de la imatge.

Just passat el porxo ens desviam del camí Vell per a continuar per un altre, el recorregut del qual és més atrevit encara. Es tracte de l'increïble camí de s'Aladern (Phillyrea angustifolia, arbust típic de la vegetació mediterrània).

Camí de s'Aladern

El camí discorre penjat a les parets de la barrancada del torrent de Lofra sobre llenç de pedres.

Baixam al torrent on l'aigua del desglaç de la primera nevada de la temporada corre alegre.

Copsam, a l'altre part del llit del torrent unes pintoresques construccions de pedra seca. Escales i marges en comunió perfecta s'integren en el paisatge embellint-ho. 

Torrent de Lofra

El torrent de Lofra o de Biniaraix (també dit des Barranc) es precipita fondal avall, formant un espectacle que gaudeixen els barranquistes rapelant al llarg d'uns 500 m, amb un desnivell de 240 m. El torrent neix a Lofra i desemboca al port de Sóller, després de recórrer uns 10 km.

Sortim del torrent i prosseguim pel carrerany de s'Aladern, pel qual, en alguns trams camines tan arran del precipici que fa feredat.

A l'altra part del Barranc de Biniaraix s'aixeca el morro de ses Solanes (922 m). Per aquest coster s'ubiquen: can Fusta, can Llebre, es Figueral, sa Barraca Vella, can Pipa...

Marge de sosteniment. Possiblement aquest era un dels primitius camins que pujaven pel Barranc de Biniaraix.

A trams, el camí de s'Aladern presenta un seguiment molt complicat.

A l'altra part del torrent veim el pas protagonista de l'excursió: el pas de ses Lloses.

Unes pedres planes (lloses) sàviament col·locades permeten superar un arriscat pas per la paret de la barranquera. La meva teoria és que el pas comunicava les marjades d'una part i l'altre del penyal, per tal d'extreure el màxim profit del terreny que hom posseïa. Observant el Barranc es veu que les terres estan aprofitades en aquest sentit, arribant en el cas de fer un marge per una sola olivera.

A la curiosa fotografia de l'amic Manolo Barranco, de la seva web ►Pasión por la Serra de Tramuntana, apareix un ramat de cabres fent el pas de ses Lloses.

Fins aquí arriba el camí de s'Aladern, per continuar endavant s'ha de travessar el torrent.

Passam a l'altra part del torrent per un gual de pedres llenegadisses.

Pujant per aquest reguerot es pot assolir el camí principal del Barranc de Biniaraix.

Salt des Cans. Com hem dit abans, en el salt des Cans es diu que hi llançaven els cans malats, encara que el topònim podria tenir un altre origen. El topònim es repeteix per la geografia de l'illa.

Ja que no havíem de coronar cap cim ens férem la foto de grup al llit del torrent de Lofra.

Quan el torrent no duu aigua es pot remuntar fins al camí des Cornador.

Abans de trobar el pas caminam per unes marjades aïllades entre el torrent i les parets del barranc. Per poder arribar a aquestes marjades des del camí des Barranc s'hagué d'habilitar el pas.

Veim degotissos als peus del penya-segat. Es tracta d'una balma com la cova de ses Alfàbies, però molt més petita.

Baixam per les marjades gairebé a la llera del torrent fins que un penyal ens barra el pas.

L'inici del pas de ses Lloses està senyalitzat per una de les típiques fletxes d'en Pep Torrens.

La primera passa la donam per sobre la roca mare.

Pas de ses Lloses

Unes lloses anivellen l'estreta cornisa, les quals fotografio abans de començar el pas, ja que el vertigen no hem deixa transitar-lo sense anar ben aferrat per les preses que trobo per la paret.

Na Dolors, que em ve darrere, s'encarregarà de copsar les meves evolucions per la vertiginosa i minsa cornisa. 

En aquest punt la roca de la paret t'empeny cap al buit i has d'extremar les precaucions. En algun punt varen barrinar la roca per tal d'obrir pas.

Quan hem sento segur —peu fiter— som jo el que procura deixar constància del nostre pas pel precipici. A baix es veu l'aigua del torrent. 

Ara veim a l'altra part del tàlveg del torrent el camí de s'Aladern, pel qual hem pogut arribar fins aquí.

S'ha de tenir cura que la pedra que trepitges no és mogui, et desequilibri i caiguis al buit.

No em puc imaginar com podien passar per aquí carregats amb el sac d'olives, recollides de les oliveres de les marjades que hem deixat enrere.

En els darrers metres del pas la vegetació arrelada uns metres més avall et fa de barana psicològica. Tot i que no aturarien la caiguda d'una persona.

Hem passat el pas de ses Lloses sense cap ensurt. Si fa mal temps o està banyat no recoman passar, una retirada a temps és una victòria. Sempre hi ha l'opció de pujar per la rosta canal plena de carritxeres situada a l'endret del salt des Cans.

Voltam pel l'esquena del coster i enllaçam amb noves marjades. Sense perdre massa altura caminarem seguint un enfilall de monjoies en direcció nord.

A l'esquerra, a dalt, apareix el coll d'en Se, per on hem passat el dematí. A baix, els sementers verds de les amples marjades d'horta de can Catí.

Ascendim d'una marjada a l'altra per entre velles oliveres.

Hem connectat el camí de s'Aladern amb el camí des Barranc a través del pas de ses Lloses.

Els imponents Cornadors fan ombra a bona part del Barranc. Al cim del Cornador Gran, s'hi bastí un refugi i el Mirador Joaquim Quesada, obra promoguda pel Foment de Turisme de Mallorca. Foren inaugurats l'any 1961.

Des d'aquí, la vista s'estén fins el far de Muleta, al port de Sóller.
 

Ens disposam a baixar pel magnífic vial empedrat el qual compta amb 1.932 graons. Mascaró Pasarius diu: «No és solament el camí empedrat del barranc un prodigi de la tècnica constructiva antiga, sinó que la ruta comunicava la vall d'Almallutx, on hi ha les restes d'un gran poblat talaiòtic i de tres santuaris preromans, així com d'un poblat musulmà. 

Probablement hereva més que de la dominació musulmana, de la deixa cultural romana. No és tampoc la presència dels bancals, fruit de l'esforç de l'home durant segles, obra gegantina, prodigi de l'art de construir amb pedra, sinó uns fets històrics concrets».

Pel coll ubicat entre els dos Cornadors se situa el vertiginós pas de s'Anglès (dit així perquè un anglès s'hi va despenyar). Després, el pas d'en Careta permet assolir el xaragall de can Ribera.

Les marjades de la zona on s'ubiquen les cases són enormes i molt ben treballades.

A la dreta arrenca el camí de la font des Verger, el qual passa per les cases de can Silles —propietat d'en Gori Reynés, batle del Barranc— i can Sivella, i alguns porxos que actualment s'estàn arreglant. «Segons les referències històriques de Josep Rullan (1876: I, 17-18), La familia Busquets, solariega de Biniaraix,a finales del siglo XV poseía la extensa propiedad del Barracnh, S'Arrom y Sa Coma. L'any 1860 (J. Rullan) qualifica les cases del Barranc com a casas de labor, amb dues cases, de les quals una era habitada i l'altra es trobava deshabitada». (Camins i paisatges, 1992).     

Can Catí, als peus des Cornadors, és la casa més antiga des Barranc. Aquesta casa conserva una antiga tafona que ocupa gairebé tota la casa.

En el camí de la font s'aixequen les cases de can Sivella. El predi està situat entre can Cada Dia, s'Estret, la font des Verger i ca sa Santa. Actualment la propietat del Barranc està molt atomitzada, passa la cinquantena.

La rústega construcció presenta alçat de dues plantes i una terrassa a la carrera, el conjunt s'integra perfectament dins l'entorn d'aquest meravellós i bucòlic paisatge.
 

Cercant un lloc assolellat on posar taula, el trobam vora el torrent des Verger per on correr l'aigua de la cabalosa font homònima.

El camí de ses Solanes, que du a la font, passa per darrere can Cada Dia?. La façana mira cap a can Sivella.

Després de dinar, esperonats per la fredor decidim pujar a veure la font. El camí comunica nombroses marjades. La vista s'esplaia per la clotada del Barranc i apareixen quatre de les cases més importants. 

El camí passa vora alguns antics porxos abandonats de collidors d'olives. Collim alguns fruits de nespler, el sabor dels quals quasi havíem oblidat.

Al recer d'una balma s'hi va aixecar una petita barraca per aixoplugar als treballadors d'aquest marjat coster.

Una creu llatina al brancal del portal. Un costum per a protegir la casa, aquesta ben humil. Hi havia rusca!

No amenaceu amb cançons

que passam fam per aquí.

En Xesc Valent ho pot dir:

en Salvador i en Llampí

junts el varen envestir

a posta per prendre-li

es talec des roegons!...

Sen Xesc Bauçà

Aquesta construcció, per les seves característiques es pot considerar excepcional dins aquest tipus d'edificacions. Té la coberta de pedra en sec, sostinguda per llenyams d'ullastre i sobre la qual se situa una altra coberta de teula àrab. (Barranc de Biniaraix. Guia d'interpretació del medi, 1994).

Un forn de calç per aquests encontorns!

La remor d'aigua ens assabenta de la proximitat de la font. Una mina duu l'aigua a aquesta pica, de la qual brolla en força cap al torrent.

La cabalosa font des Verger es troba a 550 metres sobre el nivell de la mar. Segons un interessant estudi ► Algunas observaciones sobre "Sa Font des Verger" y su funcionamiento hidrológico (1973) de F. Ripoll i L. Roca, se suposa que l'aigua ve del pla de Cúber i de la coma de Son Torrella. Aquest estudi l'he trobat a la magnífica pàgina ► Fonts de Mallorca de l'amic Andreu Morell.

Els autors assenyalen que els punts de subministrament de cabal citats estan situats a 880 m d'altura i a uns dos quilòmetres de distància. El funcionament hídric a la cavitat, que anys enrere només s'apreciava en èpoques de pluja, es pot veure ininterromput al llarg de tot l'any, el fet, segurament, motivat per l'embassament del pla de Cúber, que per filtració aporta aigua a la font.

Font des Verger

Josep Rullan i Mir diu d'aquesta font (1876): «solo tiene de notable la cascada que cerca del manantial forman sus aguas en días de grandes lluvias, por lo demás, ofrece poco interés. La circunstancia de manar con tanta fuerza en sus avenidas, hizo que desde antiguo se creyera (y tal vez sea una verdad) que dentro de la peña de donde sale, existía un gran depósito».

Segons el citat autor, l'any 1801, el propietari de la font, Miquel Colom, hi féu explotar barrobins per arribar al pretès dipòsit d'aigua. Aquestes obres provocaren el pànic dels veïnats, que tenien por que quedassin destruïts els seus olivars. El 1846 es fundà una companyia per explotar les aigües, però l'empresa no tingué èxit. (Camins i paisatges, 1992 / Barranc de Biniaraix, 1994).

L'any 2009, un equip d'espeleòlegs reprengué l'exploració de la font des Verger.

L'entorn de la font és un lloc molt agradable, amb una abundant vegetació i una excel·lent vista de la clotada del Barranc i la vall de Sóller.

Al Barranc hi ha altres fonts i fontinyols, alguna que ja han desaparegut com la font des Ropit. La font de s'Heura, que per veure-la t'has d'enfilar als peus des Cornador Gran. El fontinyol del gorg d'en can Catí, l'aigua de la qual arribava a les cases del mateix nom per una canaleta. La font des Patró Lau, descoberta l'any 1868 pel patró Lau (Nicolau Morell). (Barranc de Biniaraix. Guia d'interpretació del medi, 1994). 

Després d'uns minuts de gaudir de l'entorn de la font s'ha fet hora de baixar.

Hem desfet les passes pel camí de ses Solanes, hem passat per davant les cases de can Cada Dia, can Sivella i can Silles, i novament estam situats al camí del Barranc.

Les marjades dels voltants de les cases del Barranc són realment espectaculars. Reynés dóna la xifra de 15.000 quilòmetres lineals (quinze mil quilòmetres, no m'he equivocat!) de marges que s'estima que hi ha a la serra de Tramuntana.

Travessam el torrent des Verger, el qual neix a la coma de Son Torrella, passa per la font on agafa força i mor al port de Sóller després de ser tributari del torrent Major.

Ens acostam a l'Estret, on les aigües obriren el pas just pel jaç del torrent. L'home aprofità l'angostura per traçar-hi el camí i la canaleta recentment restaurada.  

Actualment l'aigua va canalitzada per davall les teules, així es preserva el seu curs d'accidents i s'assegura la potabilitat fins a Biniaraix.

 

«Les caigudes de penyals —anota A. Reynés— podien fer malbé els marges i els empedrats i causar desgràcies personals. Llabrés, en el seu noticiari, recull el següent fet, datat del 25 de novembre de 1810: Se desplomo un peñasco en el collado de Sóller e hizo tortilla [sic] a un trajinero y dos machos. La perillositat però no es perdé amb els nous camins de carro si hem de fer cas a la glosa recollida a Sóller pel pare Ginard».

Quan m’ho deien, jo no ho creia,

però ara ja ho creuré,

que un carreter sempre té

la mort darrere s’oreia.

Camí, síquia i torrent, en perfecta comunió passen per l'Estret.

Les originals i agosarades marjades s'adapten de manera inversemblant a l'orografia del terreny. La barraca s'aixecava a un replà on la muntanya donava una treva amb la seva cabòria d'anar-se per avall. La caça era un complement al cultiu de les oliveres i a la sembra de gra. Hi havia caceres amb nom propi com la de l'alzina d'en Carreró, ses oliveres d'en Sisó i es pins d'en Cameta, entre d'altres.

El professor H. A. Pagenstecher, un alemany que visità Mallorca l'any 1865, acompanyat pel seu amic Robert W. Bunsen, parla poc del Barranc, només diu: «Cerca de una casa de campo, se separó nuestro camino del de Fornalutx y subió hácia Beni-Araix, hasta cuya aldea llegan los carros, partiendo desde aquí un buen camino de herradura hácia lo alto. Allí se entra en un barranco, que desde arriba baja por entre el Puig den Torrella y la sierra de Alfabia. En su fondo se encuentra un arroyo que dirigiéndose hácia Sóller, forma una pequeña cascada». 

Ses Voltetes.

Targeta postal A.M., editada cap al 1915. Apareguda a l'obra Memória Gráfica de Mallorca, 
d'Andreu Muntaner Darder

Confluència dels dos camins més importants del Barranc. A la dreta, el camí Vell, pel qual hem començat l'excursió. A l'esquerra, el camí principal, per on hem baixat.

Sóller, Biniaraix... «asomado á un mirador como pocos á la sombra de un copulo almez, dominado casi á plomo por el enhiesto peñón del Cornador que á la garganta del Barranch hace veces de gigantesco estribo. Por allá van los caminos á cual más risueños de ambas poblaciones...». (P. Piferrer / J.M.Quadrado, 1888).

___ 

Podria dir que és una sortida més, però aquesta volta per les contrades del magnífic Barranc de Biniaraix, que va organitzar en Joan, ens va deixar a tots bocabadats. Un dia per al record, i l’oportunitat de gaudir amb tranquil·litat i bona companyia d’un entorn exuberant i salvatge, amb alguna dosi d’adrenalina. Sens dubte, per una de les zones més precioses de Mallorca.   

“Si no puges a la muntanya no pots veure la vall”  

(Proverbi xinès)

Dolors

__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

► Baixar el track del Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

► És aconsellable seguir unes normes bàsiques

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Sóller

Distància aproximada: 10,64 km
Pujada acumulada: 817 m
Alçada màxima-mínima: 581-47
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 7:38:14 h
Ruta circular: Sí
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: El pas de ses Lloses és bastant aeri
Integrants: Francesca, Margalida, Dolors, Esteve, Toni, Xisco, Joan Mesquida i Joan Riera

 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre mapa Alpina Central i gràfic d'altures, 
tot plegat deferència del bon amic Toni Sureda Socay

Manacor, 6-12-2012

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

• Els camins de ferradura de la vall de Sóller. Dins: II Jornades d'Estudis Locals a Sóller. Antoni Reynés Trias.

• Barranc de Biniaraix. Guia d'interpretació del medi. 1994 DD.AA.  

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1988-2005 DD.AA.

• Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. (1884) 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.

• Camins i paisatges. 1992 Gaspar Valero i Martí.

• Patrimoni de marjades a la Mediterrània Occidental. 2002 VV.AA.

• La isla de Mallorca. Reseña de un viage. (1867) 1989 H.A. Pagenstecher.