48 - Clot d'en Pastor, Pas de sa Mata i Rota d'en Negre (Escorca) 1-11-2012

Per aquest dijous de Tots Sants decidírem seguir les passes, per una original ruta, del bon amic Toni Sureda. L’excursió discorre per terrenys de la possessió d’Escorca, Son Colomí i sa Casa Nova d’en Janer. Guaitàrem a la cova de s'Aigo, trepitjàrem ancestrals camins abandonats, passàrem per antigues rotes, seguírem la llera de bucòlics torrents on ens haguérem de llevar roba per creuar gorgs inundats d'aigua, assolírem passatges per sorprenents passos, gaudírem de l'alterosa miranda de la rota d'en Negre. En definitiva, una aventura per uns paratges magnífics que queden eclipsats per l'excursió del descens del torrent de Pareis, però una bona alternativa per l'hivern que quedarà gravada a la nostra memòria.

     Mesos després de publicar el present reportatge vaig veure aquesta excursió al bloc ► Tresques per Tramuntana de l'amic Arnau. Per aquest motiu és de justícia també citar-ho.

Deixam els vehicles vora la possessió d’Escorca, on s’aixecà l’esglesiola de Sant Pere, erigida poc després de la conquesta i una de les poques que del segle XIII es conserven a Mallorca. Coromines considera el topònim una denominació genèrica derivada del romànic primitiu skulka, amb significació de ‘lloc de guaita’. També hi ha altres opinions. Aquesta possessió ja és citada en el Llibre del Repartiment (1232) com a Axcorca, amb una extensió de dotze jovades i situada dins l’antic districte de ‘Muntanyes’.

     El municipi s'ha quedat amb el nom d'aquest primitiu nucli de població.

     Davant la possessió d'Escorca, a l'altra vorera de carretera, s'hi va construir a la dècada dels anys 50 l'edifici de nova planta on s'instal·là el restaurant Escorca.  

Començam a caminar on s’inicia la ruta habitual per baixar al torrent de Pareis, el camí des Burgar, per les tanques d’Abaix. A uns dos-cents metres, entre el puig de sa Creu i les cases d'Escorca, ens desviam a la dreta per un camí de ferradura, cap a s’Olivaret. Dos trets d'escopeta de cartutxos ens recorden que és temporada de caça i ens fan anar amb l'ull ben obert.

Passam una petita zona d'alzinar i ben aviat se'ns obre una nova panoràmica on destaca el puig Roig i el Tomir. Abandonam una pista agrícola per l'esquerra; el punt està indicat.

Entre grans penyals disforjos campa un rotllo de sitja, en el centre del qual han aixecat una de les poques monjoies o fites que trobarem en aquest recorregut.

Seguim restes d'un vell camí empedrat que apareix i desapareix, el qual devia ser la via d'accés a la rota de s'Olivaret d'Escorca.

A la nostra dreta apareix un redol de grans alzines arrelades a un coster rost, a dalt d'aquest coster, als peus d'un penyal s'obre la boca de la cova de s'Aigo. 

Cova de s'Aigo

Fins que no estàs ben a prop del penyal no veus l'entrada de la cova.

Abans d'entrar, si ens fixam, veurem una d'aquestes creus que trobam per les muntanyes incisa a la roca, suposadament per a protegir el lloc o per a santificar-ho. A l'interior s'han excavat zones, segurament la cavitat era un lloc sepulcral, tot i que no he trobat notícies en aquest sentit.  

Per entrar-hi s'ha de desgrimpar amb l'ajuda d'un tronc escalonat amb dues mosses.

Algunes grans formacions destaquen per la diversitat de colors.

Una gran brullola estratègicament situada recull l'aigua d'un degotís, el qual feia la funció de font per a la gent que habitava la contrada. En aquest sentit M. Bernat i J. Serra (2001) anoten: són diverses les coves on s'han trobat modificacions de l'espai en funció de la seva accessibilitat o de l'aprofitament dels recursos hídrics més secundaris (degotissos, regalims, llacs salobres...).

A la sortida de la cova trobam que ja és hora de berenar i berenam. Després, prosseguim amb l'itinerari, ara per l'àmbit d'un pinar i carritxeres gegantines.

Sense fites i amb una vegetació alta i espesa ens hem d'orientar amb el GPS; dubtam uns moments, dirigim el rumb i prosseguim.

S'Olivaret

S'Olivaret era una de les rotes d’olivar de la possessió d’Escorca. Segons l’obra Torrent de Pareis, aquesta rota, juntament amb la rota d’en Negre i la de s’Ullastre d’en Ferrer foren empeltades l’any 1815.

El porxo mig esbucat d'aquesta antiga rota conserva uns bells rebostets o prestatges.

Marges de s'Ullastre d'en Ferrer.

Continuam sense cap senya orientativa; caminam guiats pel GPS, ho haurem de fer fins posar els peus al torrent de Lluc. Així arribam a un portell que ens treu de les marjades. 

Ara el terreny és totalment salvatge, sense domesticar; aquí la voluntat de la natura mana, la bellesa està en la simplicitat i al mateix temps en la grandiositat.

Panoràmica on s'aprecia l'abrupta serra de ses Farines i el massís del puig Roig. Realitzada per Sebastià Riera (el meu fill) a partir de tres fotografies.

Pujam a un alturó rocós per gaudir de l'espectacle que se'ns ofereix del clot d'Albarca i la petita vall elevada de Son Colom i Son Colomí. A la llunyania destaca la gran massa calcària del puig Tomir (1103 m), el petit putxet cònic de Montibudell (o puig Budell) (656 m) i la moleta de Binifaldó (837 m).
     Vora el puig Budell, arrelava la famosa alzina de Mossa —mig morta, diu l'Arxiduc—, la soca de la qual, midava 9 metres de perímetre.

Et giris on et giris tendràs bona vista. A ponent, destaca la serra de ses Farines (dreta), ses Mamelles, la moleta de cals Reis, la serra de na Rius, el puig Major...

Continuam elegint la millor passa, esperant trobar d'un moment a l'altra un camí de bonita factura com diu en Toni Sureda.

Efectivament, tens raó Toni, el camí que apareix no pot ser més bell. Decidim pujar, tot i saber que hem d'anar per avall, però no podem resistir la temptació de guaitar a dalt per veure la seva continuïtat. 

El camí acaba a dalt, just a la paret mitgera; és un mirador excepcional a altiplà de Son Colom i Son Colomí.

Son Colom, Son Colomí i ses Tosses

Son Colom (dreta), Son Colomí (esquerra) i Ses Tosses (centre). Son Colom i Son Colomí suposen una segregació, potser antiga. «Colom —diu Vidal Alcover— és un cognom conegut i abundant, justament, a la comarca de Sóller; i Colomí, en canvi, no ho és, un llinatge. Son dues possessions molt properes, l'una de l'altra, totes dues dins la depressió d'Albarca, als peus de les muntanyes, o de l'altiplanície, de Lluc».  

Son Colomí està situat entre ses Tosses i Son Colom.

La possessió de Son Colom està situada en el clot d'Albarca, entre Son Macip i Son Colomí, anomenada abans rafal d'en Colom i documentada el 1344. El 1685 estava valorada en 1.040 lliures. (GEM).

Tancat de paret seca. Tot aquest treball, acumulat al llarg de generacions —diu Antoni Reynés—, converteix el món rural de les Illes Balears en un espai totalment humanitzat. Com a resultat, és rar l'indret que no s'ha espedregat, marjat o tancat amb paret alguna vegada; fins i tot a les contrades que semblen intactes s'ha construït una barraca o senzillament s'ha facilitat l'accés amb un camí o amb algunes pedres convenientment col·locades. (Llibre de la pedra en sec, 2001).

Desfem les passes pel bell caminet, el qual es perd i apareix intermitentment, i ens mena a una contrada on s'explotava l'agricultura. El primer element que veim és un senzill pou, sense coll, i després una gran era de batre. Per aquests encontorns!

Coll de s'Era

El coll de s'Era es troba entre els clots d'en Pastor i el d'en Martí. Segurament els roters dels dos sementers empraven aquesta era de batre, per a separar el gra de la palla. El clot d'en Martí se situa entre dues carenes, a uns 700 metres de Son Colomí, a la banda de ponent. Per la zona s'hi han localitzat balmes on els prehistòrics fonien coure.

A uns metres de l'era cap al nord, hi ha el porxo on s'aixoplugaven els roters d'aquesta explotació agrícola, ara abandonada.
 

Continuam guiats per la traça que duim al GPS cap a la paret, la qual botam a l'altura del desnivell que es veu a la imatge. Tot duna hem de girar en direcció nord per tal d'esquivar l'elevació rocosa que també es veu a la imatge.

Voltant el cap de paret.

Podríem anomenar l'indret com el pas des Pins.

Ens torna comparèixer traça de camí. A més dels camins importants que unien poblacions o comunicaven possessions, cases de neu, torres de defensa de la costa, etc, hi havia uns altres camins secundaris per usos agrícoles, per arribar a la rota o a les sitges i forns de calç.
     Els components de la cordada: Encarna, Dolors, Francisca, Joan Picó, Joan Bisbal i Amador, i a darrera la càmera, el que subscriu.

El traçat ens mena al clot d'en Pastor, com molt bé diuen: Ramis, Trias, Hauptmann i Alcover Endins, 27, 2005🔗: «un sementer amargenat entre penyes, com a un oasi agrícola en el desert gris del carst inhòspit». Llegim, a l'estudi dels autors citats, la importància arqueològica d'aquest indret en quant a troballes metal·lúrgiques prehistòriques. Veure també: Endins, 31. 2007🔗.

Aquest preciós camí comunicava Son Colomí amb els clots d'en Martí i d'en Pastor. 

(Foto Encarna). 

Clot d'en Pastor (o s'Olla d'en Pastor)

Clot d'en Pastor de Son Colomí. Sembrats a les marjades hi vérem alguns ametlers.
     (Després de publicar el reportatge, un anònim em va comentar que l'amo de Son Colomí li va dir que aquest lloc era s'Olla d'en Pastor).

Cova d'en Pastor. Em deman si és per aquest enfony que alguns anomenen la contrada Olla d'en Pastor.

A la cova d'en Pastor s'hi han localitzat fragments de ceràmica prehistòrica. Els autors de l'article de l'Endins diuen que «es tracta d'un antic conducte per on hi devia circular un cabal important, ja que a la sala de l'entrada hi ha regates de corrosió».

Una petita brullola ocupa el lloc on antigament hi havia una alfàbia que recollia l'aigua d'un degotís i apagava la set dels conradors d'aquesta minsa vall. 

El sementer escalonat vist des de la darrera marjada.

El clot d'en Pastor es va estrangulant a la part més baixa i acaba on s'inicia una torrentera tributària del torrent de Lluc.

El barranc es torna abrupte a la desembocadura del torrent de Lluc o d'Albarca. En el mapa de Pasarius trobam localitzat per aquest indret el topònim sa Vessa, el qual, segurament està mal situat ja que amb aquest nom hi ha l'avenc d'Escorca o de sa Vessa (-139 m) i es troba bastant apartat d'aquí.
 

Torrent de Lluc

El torrent de Lluc rep l'aigua de diverses branques que conflueixen a la vall de Lluc, d'on n'agafa el nom i, poc més avall, dins el clot d'Albarca, rep l'aportació del torrent d'Alquedra, també anomenat d'Alqueda o d'Alcadra. Amb una conca de 28 km², el torrent de Lluc, també anomenat d'Albarca, mor a s'Entreforc salvant un desnivell de 500 metres. (Torrent de Pareis, 2005).

Va per trist roquissar el torrent d’Aubarca;
l’horrenda Fosca abarca
les aigües pures davallant del Gorg;
i dels dos torrentals per confluència
sa greu magnificència
desplega formidable l’Entreforc.

Torrent de Pareis
Mn. Costa i Llobera

El torrent de Pareis i el de Lluc foren emprats com a via d'accés al clot d'Albarca pels pirates que desembarcaven al port de sa Calobra. «La vall d'Albarca s'havia constituït en la via habitual de penetració cap a les terres interiors per part del moros que aconseguien desembarcar a la costa. Una de les primeres cases amb què es topaven els infidels sempre ben guiats per mallorquins, voluntaris o forçosos eren les d'Albarca. 
     Un dels atacs més destacats, fou el realitzat l'onze d'octubre de l'any 1557, després conegut com lo dia de la desgràcia dels moros. Dotze anys més tard, es repetí la malifeta. El 21 de setembre de 1569, dia de Sant Mateu, 300 moros desembarcaren al Torrent de Pareis i s'emportaren dotze persones captives de les cases d'Albarca». (Les torres d'Escorca, 1998). 

Font de ses Culades

La font de ses Culades o de ses Escolades. D'ella, el pare Roig (1993) diu: «En el mateix llit del torrent de Lluc, passat el Morro d'en Brujó i a uns 60 minuts abans d'arribar a l'Entreforc pots descobrir-hi aquesta fonteta, que més aviat es podria dir un 'albelló', que surt d'una pedruscada sempre ben humida fins a finals de juliol. A ple estiu arriba a assecar-se, i deixa sempre una taca d'humitat que acusa la seva presència. Per això mateix no s'ha de confiar massa en la seva aigua quan és més imprescindible. El punt exacte és sota una penya, anomenada la Penya Roja, en el clot d'en Pastor de son Colomí, on es poden veure uns ametlers. Damunt la fonteta hi ha un ullastre i un senderó anomenat 'es pas de sa mata'. L'aigua té fama de ser bona».

     A l'obra Sobre Onomàstica: Jornades d'Antroponímia i Toponímia (1993-2002). 2004, p. 257, trobam notícies sobre aquesta font:
     
Font de Ses Escolades. Font de ses Culades.
     «Deliminación de Escorca y Son Colom, hoy con Son Colomé. Sigue bajando tambien recto por el puesto conocido por el clot den Martí hasta llegar a la frente [sic] peña en que hay la cueva llamada den Martí y desde esta cueva sigue al morro de esta misma peña de cuyo morro va y concluye al hoyo o fuente denominada de las esculadas».
(AHM. Archivo Casa Torrella. Armario 6. Fardo 58. Plech 9 nº 32. CN 1170).
      
A Artículos sobre Escorca del pare Rafel Juan llegim: «Ignoramos qué nombre debe prevalecer. El primero, escolades, sugiere la presencia de escurrimientos y filtraciones que pueden haber dado origen a la fuente; el segundo, culades, parece habonar la ficción de que algún gigante hubiera tenido súbitas y repetidas sentadas en las rocas, dejando embutidas en ellas la opulencia de entrambas sus valientes posaderas». 
 

L'Arxiduc també diu la seva: «La llera del torrent serpenteja fortament, s’estreny llavors en un tros balmat en la roca, i hom troba la font de ses Culades, una basseta situada al peu d’una roca. Després el torrent, ple de grans roques, es torna més ample; a la dreta es veu l’avançada de sa Roca Roja, que pertany a Cosconar [...]. Ara cal abandonar la llera del torrent amb alts penya-segats, bloquejada per blocs de roca, i pujar a la dreta pel pendís rocós» (Die Balearen, 1884).

Amador i Joan Bisbal tanquen el grup, avançant pel camí d'aproximació al pas de sa Mata.

«A l’esquerra hi ha el cingle de n’Amer que té una excavació i hom travessa l’agresta i desconcertant torrentera, que a baix solca serpentejant pel pregon barranc, dominada pel pic espadat del puig Major. Hom assoleix altre cop el torrent prop del pas de sa Mata, el qual s’esmuny per mates atapeïdes de llentiscle. Els penya-segats es tornen ara més alts, la llera del torrent més ampla, als costats es veuen estratificacions quasi horitzontals estriades per la pluja. L’escenari esdevé grandiós, els abruptes penya-segats s’alcen a cada banda tombant-se a dalt cap a dins». (Die Balearen, 1884).

Situat a la vertiginosa miranda de l'endret del cingle de n'Amer (esquerra), hom descobreix gegantines cingleres del barranc que es llança furiós a l'encontre de l'Entreforc, on tornarà encara més ferest en companyia del Gorg Blau.

El tirany marjat i enlairat, guaita en ocasions ben aprop del precipici a la llera del torrent. A l'altre vorera se situa sa Coqueta, al cingle de n'Amer, una cova (7 m²) on s'han trobat alguns fragments d'escòria i bocins de ceràmica prehistòrica (Endins, 27, 2005).

Avançam per estretes cornises i alguna petita rosseguera.

Aquest tram, molt a prop ja de la famosa mata que dóna nom al pas, potser sigui el punt més delicat, cal posar-hi atenció.

Pas de sa Mata

 En el pas de sa Mata.

He de reconèixer que no havia contemplat la possibilitat de que el torrent dugués aigua. Els primers gorgs els poguérem esquivar per la vorera, però...

la cosa es complicava.

 

Un servidor en una situació compromesa.
 

Dolors passa fent equilibris sobre una minsa encletxa.

Emperò, en aquest gorg no hi va haver manera de passar per les parets laterals per tal d'esquivar l'aigua. No hi ha més remei que llevar botes, calcetins i calçons. Sort que no feia massa fred.

Ja nedam! A jo m'agrada més anar per aigües més profundes. (Foto: Joan Bisbal).

Amb aquesta magnífica vista posàrem taula i deixàrem eixugar tot el que s'havia banyat.

Després de dinar reprenem la marxa. El barranc s'eixampla quan ja veim les penyes des Burgar.

Hem arribat a l'endret del torrent des Boverons, situat a la dreta del torrent de Lluc. Nosaltres sortim de la llera per l'esquerra, la ruta de baixada habitual si vols fer el torrent de Pareis.

L'Arxiduc cita la penya des Burgar, diu: «s'obri a la dreta el pas des Beverons que va a Cosconar. Una gran penya situada en el torrent rep el nom de sa Penya des Burgar, en consonància amb el xaragall d'idèntic nom».

La ràpida pujada pel camí des Burgar ens accelera el cor, mentre, observam la fantàstica i quasi inaccessible serra de ses Farines. Aquest camí fou restaurat (1908) pel Foment de Turisme.

Torrent de Pareis

Assolim una collada i deixam el camí per la dreta en direcció al torrent dels Horts. A un replà ens acostam a la balconada natural per gaudir de l'espectacle. Les parets del torrent de Pareis cauen gairebé aplomades d'una altura de 222 metres.

Travessam la llera del torrent dels Horts o Saragall des Burgar. La primera variant l'aporta el Pare Rafel Juan per un document de l'any 1612. La segona només la cita l'Arxiduc. Aquest torrent davalla de l'Hort de sa Casa Nova i voreja la rota d'en Negre. Aquest hort era conegut com es Cacau.
 

Rota d'en Negre

Itinerari aproximat de pujada per la rosta rota d'en Negre, fins a la carretera. Aquesta zona marjada d'olivar molt degradat i abandonat, s'hi troben dos porxos esbucats, un d'ells de considerables dimensions (40 m²), i un camí de ferradura com accés des de sa Casa Nova. Actualment aquest indret pertany a la possessió d'Escorca. (Torrent de Pareis, 1995).

Terra de s'Esmolar. Darrera de l'abrupta serra de s'Esquerda (548 m) (esquerra), se situa sa Fosca. Excursió mítica per a gent experimentada.

La pujada és inhumana. Bé, és culpa meva, en vers de pujar fent ziga-zagues, seguint l'hipotètic traçat del desaparegut camí, pujam en línia recta, a la brava. Des de d'alt, la panoràmica és excepcional, a l'esquerra tenim les altives parets —s'Esquerda— que encobeeixen sa Fosca i la serra de ses Farines (547 m), al front, la roca Roja (843 m) i el puig Roig (1003 m).

Hem arribat a la part de d'alt de sa rota d'en Negre, als peus d'un imponent penya-segat on guaita el mirador de sa Casa Nova o de s'Entreforc, situat a tocar la carretera Pollença-Andratx (Ma-10). Per l'indret hi ha el topònim de pedra Foguera.

Situats aquí dalt dóna la impressió de no tenir sortida. Caminam cap a un esperó (esquerra) i apareix uns metres més avall un sorprenent camí fresat que retalla el vertical coster.

El tirany és un prodigi de la tècnica de construir sense argamassa. Antoni Reynés anota: «l'ofici era poc valorat. La gent que hi treballava sovint no sabia escriure i acordava de paraula el preu i la feina. S'aprenia a paredar al costat d'un mestre per un temps més o manco prolongat i no era rar que es transmetés l'ofici per tradició familiar».

Des del vertiginós caminoi —esquena paret—, prenc una imatge del fondal produït pel torrent de Pareis, a la zona de l'Entreforc. Destaca la cova des Soldat Pelut, un icona de les llegendes del torrent, possiblement el més rellevant.

En el primer sector del torrent dels Horts s'hi localitza la cova dels Aleixandris (planta umbel·lífera bianual semblant a la cicuta Smyrnum olusatrum), enlairada a uns dels laterals. Per accedir-hi s'ha de menester una corda d'uns 30 metres. Té aixecament topogràfic; el seu desenvolupament total mesura 162 metres. (El torrent dels Horts, 2006). 

Reynés continua diguen: «els documents ens parlen, ja en el segle XVI, de la presència d'aquests professionals i de les activitats en què participaven. Paredar pous, aixecar parets, empedrar camins, alçar portells, compondre eres i fer ratlles eren algunes de les tasques que els eren encomanades».

«El marger començava la vida professional com a mosso o bracer a edat molt primerenca i, amb el temps i l'experiència, l'aprenent esdevenia mestre, categoria per a la qual no era necessari cap examen ni paper, però sí l'acceptació general de la seva habilitat».

«El treball es feia a jornal, encara que els marges menys elaborats es pactaven a preu fix o escarada. El preu dels marges incloïa l'adob, el transport i la col·locació de les pedres, així com el moviment de les terres que fos necessari. En la seva manera d'organitzar-se, el mestre era el que paredava, i tant decidia quines feines s'havien de realitzar com tancava els tractes amb els propietaris o els amos. Mentre, el mosso apropava el pedreny i la terra al mestre i a més era l'encarregat d'adobar la pedra i reblar».

«Els mestres de paret seca gairebé desaparegueren, engolits per la nova economia turística que no deixava lloc als oficis del passat». Una llàstima! Quantes coses belles hem perdut vers la modernitat i el progrés!

En el darrer tram, el camí és escalonat i passa entre penyes.

La darrera rampa i assolim la carretera.

Sa casa Nova d'en Janer

La darrera part de l'excursió discorre per terres d'aquesta antiga possessió, de la qual només ser que el 1739 pertanyia a Pere Garau. Sa rota d'en Negre i part des Burgar pertanyen o pertanyien a sa Casa Nova, tot i que durant algun temps es Burgar s'hi desmembrà (1825): «una porción de tierra, campo y olivar, de pertenencias de... la Casa Nova... comprende desde el predio llamado Escorca hasta... las Rocas grossas, circuída de bardissa, llamada el Burgar...». (Torrent de Pareis, 1995).

Aproximadament un quilòmetre ens separa d'Escorca i per tant del punt final d'aquesta interessant i poc coneguda excursió.

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

 
L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

► És aconsellable seguir unes normes bàsiques

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Escorca

Distància aproximada: 8,03 km
Pujada acumulada: 511 m
Alçada màxima-mínima: 740-197
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 6:46:40 h
Ruta circular: Sí
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: S'han de fer petites grimpades. Du alguna llanterna per entrar a la cova de s'Aigo. El pas de sa Mata pot resultar vertiginós per algunes persones. Hi ha la possibilitat de que el torrent de Lluc dugui aigua.
Integrants: Francesca, Encarna, Dolors, Joan Picó, Joan Bisbal, Amador i Joan Riera 
  

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre mapa orto-fotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre mapa topogràfic i perfil d'altura. 
Tot plegat deferència del gran amic Toni Sureda Socay

 

Manacor, 3-11-2012

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

• Metal·lúrgia prehistòrica del coure a les muntanyes d'Escorca-Pollença (Mallorca). Endins, 27, 2005 Ramis, Trias, Hauptmann i Alcover.

• Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. 1993 Bartomeu Roig i Roig.

• Les torres d'Escorca. 1998 Gabriel Ordinas i Antoni Reynés.

• Torrent de Pareis. 1995 Antoni Ordinas, Gabriel Ordinas i Antoni Reynés.

• Llibre de la pedra en sec. 2001 Antoni Reynés Trias i Vicenç Sastre i Arrom.

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.

• El torrent dels Horts (Escorca, Mallorca). Endins, 30, 2006 Gabriel Santandreu i Miquel Trias.

• Mapa de la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

• Mapa General de Mallorca. 1958 Josep Mascaró Pasarius.