36 - Torre de sa Mola de Tuent i sa Costera 13-9-2009

Passat el calorós estiu (2009), vaig preparar una caminada senzilla (o no tant) en dos temps o a dos llocs un poc apartats un de l'altre. La intenció era entrar en olivetes per començar la temporada d'excursions. Per a la primera part, la idea era pujar a la torre de sa Mola de Tuent. Per això aparcàrem els vehicles al coll de Sant Llorenç (227 m), al costat de l'esglesiola del mateix nom, situada a la carretera de sa Calobra-cala Tuent. Una vegada visitada la torre tornaríem al coll, agafaríem els vehicles i baixaríem a Tuent per du a terme la segona part de l'excursió. 

Si guaitam a l'Enciclopèdia de Mallorca llegim: «l'oratori de Sant Llorenç està documentat el 1322, fou renovat el 1791 i reformat el 1993. És de planta rectangular, de dos trams, dividits per arcs diafragmes, que es recolzen sobre pilastres i sostenen una coberta de volta de creueria. El portal d'accés se situa a la façana principal i és allindanat amb dovelles. El frontis és rematat per una espadanya».

En canvi, els germans Sastre diuen que la primera citació documental de Sant Llorenç la trobam l'any 1274. «La capella oferia els oficis als habitants de Tuent, que s'asseien al costat de l'Evangeli, i als de sa Calobra, que ocupaven la part de l'Epístola. A un lateral presenta una construcció afegida de planta baixa, on romania l'encarregat de l'edifici». Aquests oratoris s'anomenen esglésies de repoblament, de quan Mallorca es va repoblar després de la conquesta catalanoaragonesa. 

«Sa Calobra ja apareix en el Llibre del Repartiment (1232) com a Rahal Calobra, i a 1242 sabem que hi existia la jurisdicció d'una Cavalleria. L'aïllament provocat per l'esquerpa orografia de la contrada, juntament a l'abundància de punts on les naus podien proveir-se d'aigua, facilità ja des del segle XIV les incursions de vaixells enemics, fins el punt que en una ocasió arribaren a fondejar vint galeres hostils davant sa Calobra».
(Torrent de Pareis).

Des del coll collet de l'Església (1844) copsam la bella contrada on se situa el llogaret de sa Calobra, es penyal Bernat, la penya Roja, on s'aixecà la torre des Bosc. Més enllà de la depressió del torrent de Pareis s'alça es Turmàs, el puig Roig...

Formen el llogaret: Can Maiet Vell can Maet (1969), can Maiet Nou, can Termes, can Puput, cas Bufó que té una font, can Marrai, can Penya, can Pau i can Nyegos. Aquestes dues darreres cases disposen de torres de defensa. La casa de can Pau està una mica apartada del nucli. I, segons l'amic Llorenç Vicens, les cases des Racó. La veritat és que les cases des Racó estan un poc apartades del nucli de sa Calobra, estan situades a l'altra part de la carretera, entre sa Bretxa, el penyal Bernat, can Pau i la font de cas Bufó.

Sa Calobra és un jardí

enrevoltat de penyals,

ombrejat d'arbres fruitals

i perfumat de geramí.

(Popular).

Si miram cap a l'altra part del coll l'espectacle és meravellós, destaca cala Tuent i el morro des Forat. Lluís Salvador diu (1884): «sa Calobra i Tuent, cap a la meitat del s. XIV eren dues possessions que, dividides al llarg del temps per emfiteusi, es convertiren a poc a poc en llogarets. [...] Estan a set llegües de Lluc (Escorca), municipi al qual pertanyen. Fins a l'any 1814 depenien de Sóller, cosa que per als seus habitants seria més pràctic, sobretot si depenguessin de Fornalutx, perquè estarien més a prop i tendrien més bon camí que cap a Lluc, que és on han d'anar per rebre els sagraments. [...] Entre el blau grisós de les oliveres, guaiten can Palou, can Xispa, can Lleig, can Real, les cases de Tuent i es Vergeret».

Iniciam l'empinada pujada cap a la mola de can Palou pel costat esquerra de l'oratori. En el primer tram, on l'antic pas dels torrers salva uns penyals, el marge que sostenia el camí s'ha esfondrat i resulta perillós. Un filferro i un cable vell eren l'única concessió a la seguretat que hom trobava per passar, dic trobava perquè crec que l'han condicionat amb escalons de ferro i cables.

La vista per avall és un xic vertiginosa; en poca distància hem assolit una bona altura. A baix, destaca l'esglesiola de Sant Llorenç al coll homònim. Un punt geogràfic molt important en l'esdevenir històric de la regió costanera d'Escorca —segons els germans Sastre: «des dels orígens del poblament d'aquestes terres és pas obligat de les rutes de comunicació terrestre entre les contrades de Sóller, Tuent i sa Calobra. Les difícils rutes cap a l'interior d'Escorca accentuen la transcendència d'aquest coll de muntanya per al desenvolupament de sa Calobra». 

Un darrera l'altra passam pel pas Esbaldregat amb seny de bístia vella; una mala passa i...

Enrere deixam una impressionant panoràmica del puig Major, de les faldes del qual baixen els torrents des Gorg des Diners, de s'Al·lot Mort i de can Real i passen per sa Mitjania.

Un tram costerut amb marge de sosteniment puja fent revolts. Com més altura guanyam més admirables són les vistes.

Ens aturam per a ralentí els accelerats batecs del cor i aprofitam per gaudir de l'espectacle. El canal d'en Termes baixa decidit cap a les marjades de les terres de can Carabasseta i can Termes. Més a la dreta, a la part de Tuent, el cingle d'en Coll es despenja coster avall. Per un petit collet d'aquesta cinglera (pas d'en Termes) es pot pujar als Binis a través dels clots Carbons, el pas de s'Estaca i el pas de n'Argentó.  

El vell camí empedrat puja fent serpentina, cercant el millor terreny entre la vegetació socarrada per l'estiu. «Agafam el carrerany que va pujant cap a la carena de la mola de Tuent, coberta de molta estepa blanca, càrritx, mates i romaní» 
(Die Balearen).

Contrallum del puig des Castellot (752 m), una de ses Mamelles.

La sendera ens planta a una zona planera que domina la marina de sa Costera amb el racó de sa Taleca i la punta de cala Roja.

El grup arriba a un porxo pròxim a un tancat amb marjades de conreu —segons els germans Sastre—, emprat pels torrers per treure alguns beneficis complementaris als seus migrats jornals.

Devers el 1884, l'Arxiduc situat sobre la mola, dibuixà el coll de Sant Llorenç i el massís del puig Major. Publicà la làmina al Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (Leipzig 1869-1891).

«El 1596, Joan Binimelis projectà la torre de sa Mola de Tuent, dita també de can Térmens o de can Palou, perquè s'edificà en terrenys de can Palou. Entre 1936 i 1950, aprofitant la bona situació geogràfica amb relació a les costes catalanes, s'hi feren reformes i s'habilità com a observatori de vigilància aèria». (GEM).
     El mateix Binimelis diu a la seva Nueva Historia de Mallorca (1593): «Luego junta a dicha cala está su promontorio que llaman la Mola de Tuent y sobre ella el monte de la Falconera, que es tan alto que tiene los fuegos de las torres de guarda; por esto el año 1596 se hizo en la cúspide de dicho monte una grande torre de guarda, y fuí yo enviado allá para trazar la de orden del Ilmo. señor don Fernando Zanoguera Virrey de Mallorca, y con esta torre se han cobrado los fuegos que aquí se perdían desde el castillo de Pollensa hasta la torre de la Seca [...] Tiene dicha torre una pieza de artillería de bronce de 13 palmos de largo, con la que defiende todas sus cercanías».

L'any 1844, els torrers deixaren pas a un destacament de carrabiners desplaçats de la caleta d'Ariant, els quals no disposaven de caseta a dit lloc i que controlarien el contraban des d'aquí dalt. Deu anys més tard, destinaren dues persones com a cordó sanitari per a prevenir el contagi de l'epidèmia del còlera europeu.
     L'any 1996 la torre fou cedida per l'Estat (Ministeri d'Economia i Hisenda) a l'Ajuntament d'Escorca amb la finalitat de ser destinada a refugi ocasional d'excursionistes i colònies d'estiu per a l'estudi de la natura. 

Tres petites construccions de planta rectangular servien d'aixopluc als talaiers, als carrabiners i més tard (1936) als soldats que vetllaven per prevenir l'arribada d'avions de la península. Dues de les quals foren modificades fa pocs anys; una es va convertir en petita capella i l'altra en habitatge.

En primer terme, ses Estepes a sa mola de Can Termes (354 m). A baix, ses Fel·les, es Magalaf. Més enllà sobresurt el morro de sa Vaca (277 m), el morrillo d'en Bordils (239 m) on s'aixecà la torre de Lluc, el morro d'en Llobera (470 m), espadats dels Musclos des Llorers o d'en Llorer (380 m)...

Abans de pujar a la torre dessuam a un replà a l'ombra dels pins.
 

Pujam al punt més alt de la mola (462 m) des d'on s'obté una magnífica vista de sa Costera, la punta de cala Roja la penya de Bini, i el massís dit la muntanya de Moncaira o Moncaire (859 m). L'esforç de pujar-hi es veu plenament compensat per l'espectacularitat del paratge i la visita a la torre.

Vista de la zona de la mola cap a la mar. Cingle d'en Perot, morro de sa Corda, es Tormàs. En primer lloc apareixen algunes marjades tancades de paret, denominades s'Hort d'en Rom i emprades pels torrers. Alguns d'ells foren: Miquel Canals, Vicenç Danso i Antoni Català (1597); Bartomeu Canals (1626); Jaume Reus (1631); Joaquim Mayol i Antoni Ensenyat (1693-1711); Joan Arbona (1791); etc. (Les torres d'Escorca, 1998).

Segons l'obra Les torres d'Escorca de G. Ordinas i A Reynés: «És una sòlida construcció de vuit metres de diàmetre i dotze metres d'alçada, on podem distingir dos cosos superposats. El primer i més baix, té forma troncocònica i arriba a una alçària de dos metres i mig. Està construït en filades de pedres irregulars, picades, que es disposen lligades amb argamassa. Separant els dos cosos, existeix un anell de marès de 30 cm, de forma semicircular que surt mínimament del perfil de la torre. Damunt d'aquest anell s'alça el segon cos de la construcció, de forma cilíndrica i amb les mateixes característiques constructives que el primer».

 

Portal i porta d'accés.

«Interiorment, la torre presenta una única cambra, amb coberta de volta i a la qual s'accedeix des de l'obertura d'entrada a través d'un passadís de baixa altura i amb esplandit, que es va eixamplant a mesura que s'endinsa a la torre. La xemeneia, que té sortida al terrat, està encastada a la paret oposada a l'entrada. També encastats a la gruixuda paret, s'observen dos rebosts, un situat a tramuntana i l'altre, més baix, a llevant».

«A l'esquerra de l'entrada (llebeig) una obertura, a la qual s'arriba per dos escalons de ferro [quatre] des del pis de la cambra, dóna pas a l'escala de caragol que permet l'accés al terrat».

L'escala de caragol, de paladar baix, és molt estreta i és formada per 15 escalons de pedra picada.

«El terrat, acabat amb rost cap a l'exterior, és envoltat d'un paretó de pedres encallades amb argamassa de 60 cm d'altura. També disposa d'una gàrgola llisa per a la sortida de les aigües. Al centre del terrat es pot veure el basament d'una petita construcció moderna que servia com a aixopluc, i que en substituí una d'anterior que ocupava gairebé la meitat del terrat, com es pot veure en alguna fotografia de principi de segle».
(Ordinas i Reynés).
     Hem de dir que l'obra d'Ordinas i Reynés es va publicar l'any 1998, el 1999 la torre va ser restaurada, amb uns criteris molt discutibles segons els germans Sastre.

Com hem dit abans Joan Binimelis diu que el canó era de bronze i tenia 13 pams de llargada. Per aquesta peça, Bartomeu Canals rebia, l'any 1626, 30 lliures de pólvora i tres de metxa. L'armament es completava en el s XVII amb un pedrer de bronze i una espingarda. Avui, roman al terrat de la torre un canó de ferro de 6 lliures.

L'any 1597, la va visitar el virrei Benet Verger, el qual va passar una nit a la talaia per observar els focs del castell de Pollença, inapreciables per mor de la boira. La torre de sa Mola de Tuent es comunicava amb la de na Seca, amb la des Forat, amb la des Bosc, amb la de Lluc i amb la de Menut, des de la qual avisaven al Santuari de Lluc.
     A la imatge, un servidor lluint a la camiseta el nostre poeta manacorí Guillem d'Efak, que deia: «Tothom que mos ve a aidar mos fa ses busques endins. Això gira malament cantaven els mallorquins».

Quan ens disposam a baixar de la mola el cel s'estava cobrint d'uns niguls amenaçadors. El representant del batle de Tuent ens va advertir de les turmentes que es formen per la contrada en aquesta època de l'any.

La vall de Tuent feia part del juz d'Aljibal. En el Llibre del Repartiment de Mallorca (1232) apareix amb el nom Duayat Jablinquam. Segons la GEM comprenia 2 llegües i feia part dels rafals i de les alqueries reservades al rei. Posteriorment passà a l'infant Pere de Portugal. La contrada molt sovint era atacada per pirates i corsaris. Fou per aquest motiu que el virrei Ferran se Sanoguera, després de visitar-la, ordenà (1578) que s'hi bastissin talaies.

Fent cua en el pas Esbaldregat.

En aquesta imatge s'aprecia perfectament l'esbaldregada del camí, aixecat a un lloc molt inestable.

L'activitat del contraban caracteritzà tradicionalment l'economia de la contrada. La producció d'oli també era una font d'ingressos; el s XVIII i XIX, elaboraven oli les possessions de can Palou, ca Fra Puig, can Real, can Lleig, can Xispa, es Vergeret, can Bardí, can Pere i can Alfons. Totes aquestes tafones deixaren de funcionar entre l'inici del decenni de 1920 (can Pere) i 1968 (can Lleig). (GEM).

Baixam a cala Tuent des de l'oratori de Sant Llorenç amb els vehicles, travessam la platja, pujam llavors per un camí escalonat i empedrat pel vessant de l'altra banda, passam vora les cases des Vergeret i ca Fra Puig, i els inconfusibles penyals anomenats es pa de Figa i es Queixal.

Possiblement la panoràmica que ofereix el camí de sa Costera sigui una de les més belles de l'illa.

Passat un portell i a l'endret d'un penyal decantat que s'alça sobre el camí ens desviam a la dreta, cap a la mar, per un senderó que baixa molt rost a la fàbrica des Llum i a la font des Verger. 

Des de la font des Verger —un lloc realment agradable—, copsam es Serradell de Capapuig, es Morro des Forat, s'Udró i es Morro de sa Corda. Diuen que aquesta font a l'any dóna uns 12.000.000 de m³ d'aigua.

A dins es lloc des Verger

hi ha moltes males passes:

tot és càrritx i porrases

i qualque boc muntanyer.

(Popular). 

Les cases des Llum o sa Fàbrica pertanyia, en un primer moment, a l'empresa 'La Eléctrica Sollerenca', fundada per Damià Frontera i un grup de sollerics. «Estan encaixades en un buit del terreny, ajustades a les roques de la vorera, encarades a la punta de Cala Roja. Sobre un cos semi-soterrat on s'instal·là la maquinària i altres ginys per fer corrent, hi ha una edificació que fou destinada a servir d'habitatge als treballadors de la fàbrica. Al pis hi trobam el menjador i la cuina en un aiguavés, i a l'ala oest, diverses cambres». (Mallorca vora mar, 2003).

Es Safareig, d'uns 2.000 metres cúbics de capacitat, subministrava l'aigua per moure les turbines de la central. Entre 1907 i 1908 es varen dur a terme les obres de la sala de màquines, i entre els anys 1908 i 1912 l'estesa elèctrica que duria l'energia fins a Sóller.

La fàbrica i la maquinària va anar adaptant-se a la demanda d'energia elèctrica fins que l'any 1962 aturà la producció. A partir d'aquest any Gesa subministrava electricitat a la xarxa de distribució de Sóller.

Contrallum a la punta de cala Roja i al morro homònim. Altres topònims de l'indret són: pujador de sa Costera, pedra de Mossèn Ponç, sa Taleca o es Talec, Na Bataca, s'Esclata-Sang, s'Encruia, sa Creu d'en Bufó...

Després de dinar vora la font, ens refugiàrem a sa Fàbrica dels llamps i trons terribles que vèiem caure sobre els costers de la muntanya de Moncaire, i algun ben a prop. Aprofitam una treva i remuntam ràpidament el senderó.

Ens plantam novament al camí de sa Costera, un vial de gran importància des de temps ancestrals, ja que unia sa Calobra i Tuent amb Sóller. El camí discorre baix de sa Paret Llarga d'uns 603 metres d'altura.

Des de la nostra posició albiram la torre sobre el massís de la Mola de Tuent, la qual hem vist de prop el dematí. Destaca es racó des Serradell «amb un penyal com un pa de sucre devora el promontori de sa torre» com diu l'Arxiduc.

La turmenta seca passà de llis en direcció a Sóller. El cel s'ennegrí, els colors canviaren i els tons s'enfosquiren sobre sa Costera, tot un espectacle.

El camí passa vora les antigues cases fortificades de ca Fra Puig o Capapuig (restaurades per una família estrangera). Un matacà sobre el portal i un finestró a la planta baixa delaten l'antigor d'aquest edifici, senzill, però gran. Segons Mateu Morro, al llarg de la història s'han anomenades de diferent manera: Ca Fra Puig «Joan Mayol alies Frare Puix per possessió en el terme» (1739). Cafrapuig (1827). Capapuig (1890).

La casa coneguda per can Ganxo, edificada l'any 1920, propietat de Florentina Mora, encara seguia dempeus, per poc temps (crec que l'enderrocaren el maig de 2010), ara ja no existeix, una fotografia històrica.

Acabam l'excursió a la platja de cala Tuent testimoni de tants de desembarcaments de pirates genovesos i moros. De la bona feina dels talaiers depenia, en bona part, la seguretat dels habitants d'aquests llogarets. «Tant freqüents eren els atacs que: "ningú hi gosa estar en dita possessió de Tuyent de estiu, salvo de ivern, ab moltes guardes de dia, i de nit van a dormir al bosch per no ser catius"». (Les torres d'Escorca, 1998). 

     «Hi ha —diu l'Arxiduc—, quatre grups de barraques de pescadors a la platja, que porta el nom de sa Bona, perquè els pescadors, gràcies a l'arena, s'hi poden resguardar també quan la mar va remoguda».

Manacor, 3-7-2012 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

• Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2003 Joan Sastre i Vicenç Sastre.

• Les torres d'Escorca. 1998 Gabriel Ordinas Marcé i Antoni Reynés Trias.

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.

• Nueva Historia de la Isla de Mallorca. (1593) 1927 Joan Binimelis.

• Mapa General de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.

• Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. 1993 Bartomeu Roig i Roig.

• Torrent de Pareis. 1995 A. Ordinas, G. Ordinas, Antoni Reynés i A. Rabassa.

• Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.