37 - Puig Major: Coma de n'Arbona - Coma des Ribell 7-2-2010

Amb un dia molt bo del mes de febrer (2010), fresquet però assolellat, ideal per aquestes excursions de grans desnivells, decidírem pegar a la muntanya gran, la més gran de Mallorca, el puig Major. L'itinerari a seguir fou: pujar per la coma de n'Arbona i baixar per la coma des Ribell (o coma Fosca), i pel camí des Cingles tornar al punt de partida. Actualment és necessari obtenir el permís pertinent per a fer aquesta ruta.

 L'autor d'aquest blog no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Respectem la naturalesa i la propietat privada. No facem renou, no duguem cans, no facem foc i no deixem rastre del nostre pas.

🔒 Actualment la coma des Ribell és una zona d'exclusió

Deixam els vehicles un poc abans del túnel de Monnàber (a la banda de Sóller), a la carretera Ma-10 Andratx-Pollença. A l'altura del km 37,8 passat el pontet ens ficam a la torrentera que desguassa la coma de n'Arbona (810 m).  

A la nostra dreta tenim la serra de Son Torrella (1123 m) i a l’esquerra, els contraforts del penyal des Migdia (1398 m). 
     A la carretera, quan ens disposam a iniciar la caminada, topam l'amo de la finca de Monnàber, el qual, molt amablement ens diu que és una propietat privada i un vedat de caça major (això vol dir que cacen amb bales), i que veuen gent per tot i li fan destrosses. Per sort aquest dia no caçaven i supòs que va veure que érem gent amb seny... bé al final ens va deixar passar, això li hem d'agrair.

El nostre objectiu a assolir era el puig Major, per la dura pujada de sa coma de n’Arbona, situada entre aquestes dues serres esmentades.

Fotografia de 1932, d'un grup de persones a una coma de n'Arbona ben hivernal, alguna d'elles amb esquís calats.

La carretera va tallar aquest antic corriol escalonat que pujava de Biniaraix i confluïa amb el de Fornalutx, passant per la font de la Martorella. Feim parada obligada a berenar vora el primer pou de neu.

 

Començam la dura ascensió per l'ancestral camí, una de les tradicionals vies de comunicació entre la vall de Sóller i Escorca. Just davant de nosaltres, devora l'heura que veim, se situa la font des Coloms —l'Arxiduc l'anomena (1884) font des Colomer, i Miquel Porcel Riera (1901) del Colomeret—. La font brolla per diversos ulls, uns ribellets i piques recullen l'aigua. Fa uns anys podíem llegir a una rajola situada damunt la font aquesta glosa.
 

Devers sa font des Coloms

saps que hi fa de bon estar!

Tenc esquinçats els garrons

de tanta neu trepitjar.

(S'Alzina/02)

El topònim de font des Coloms deu venir de quan la possessió de Monnàber o Montnàber era dels Coloms, una família de Sóller? Guillem Colom, convidà al seu amic Miquel Ferrà el Nadal de 1916 a fer excursions per la contrada. Ferrà queda impressionat del paisatge, el compara al Pirineu català i el dóna a conèixer —tres anys més tard— als lectors de Catalunya en l’article «El Pirineu Mallorquí» que publica al magazín català D’Ací i d’Allà. En aquest article explica com és Montnàber i la relació que té amb el seus propietaris:
     «Montnàber, l’heretat de dos amics dilectes (en Guillem Colom, poeta de les rustiqueses senyorívoles, i el seu germà Bartomeu, l’intel·ligent defensor dels olivars mallorquins), és l’últim somrís amb què Sóller despedeix els excursionistes que escalen el Puig Major d’en Torrella. Més enllà, comença ja l’imperi dels boscatges negrencs i els pins escabellats
damunt el rocam caòtic».

     En una altra ocasió: «Fa tres anys que vaig pujar a Montnaber, a viure uns dies hivernals en plena muntanya, en companyia d’en Bartomeu Colom. La neu clapava els cims, i el desembre congelat hi estenia ses boires. Pujàrem coma de n’Arbona amunt, fins al coll més alt que flanqueja el Puig Major, vorejant les cases de la neu sepultades sota un gruix de vint-i-cinc pams, i travessant clapisses i roquissars, baixàrem costa a través, pel coster qui mira a Lluc, fins a les cases de Son Torrella [...]».

(El compromís amb Sóller i Mallorca de Guillem Colom i Miquel Ferrà. Francesc Lladó i Rotger, 2009).

    

El camí dels nevaters o traginers és força rost. Hom s'imagina les dificultats que havien de tenir per a baixar el gel per aquesta pendent. Recollim de la Veu de Sóller un fragment d'una glosa feta per un carboner que feinejà a la finca de Monnàber.

Montnàber és tot un rost

a on corr sa salvatgina.

Ben espès és es seu bosc

del qual la reina és s'alzina.

Cases de portal rodó

amb ses parets ben gruixades

per aguantar ses nevades

i des llamp es tremolor.

_

A dalt té un cortinatge

estampat de set colors

al que es nostros pintors

li han rendit homenatge.

En sa Serra des Migdia

que tapa es Puig Major

on hi volava es voltor

tot just es sol eixia. 

 

La coma de n’Arbona és una fondalada situada a l’angle d’intersecció que formen el penyal des Migdia i la serra de Son Torrella, la qual pertany al terme municipal de Fornalutx.

Consta d’una més que acceptable pendent, que s’inicia en zona de carretera a partir de la cota 810 m i acaba al capdavant del Puig Major en la cota 1216 m, just en la corba de la carretera Militar.

L'Arxiduc pujà per la coma i anotà a Die Balearen: «Aquí i allà hi ha grans blocs de roca calcària o de conglomerat, coberts per l'heura que creix en els enfonys que els penyals formen. Passam per grans turons rocosos, amb una vista magnífica sobre la vall de Sóller; aviat s'acaben fins i tot els pocs pins i alzines sempre verdes, i a la dreta podem veure, a la vall cada vegada més costeruda i més estreta, grans enterrossada de pedres. Travessam la vall a un lloc on dos penyals formen un cingle i al peu dels quals brolla una font anomenada des Colomer». 

Així com anam guanyant altura, s’obre la panoràmica sobre la vall de Sóller, que cita l'Arxiduc, el massís del puig des Teix (1064 m) i la serra d'Alfàbia (1044 m).

El pou de neu Inferior de n’Arbona el varem localitzar just on berenàrem. Té 10 m de llargària, 5,2 m d’amplada i 3,6 m de profunditat. Es troba en molt mal estat de conservació.

     «Aquesta zona no tindria més història si no fos per el seu microclima tan peculiar que posseeix. Canalitza perfectament les entrades d’aire fred, i gràcies a les parets muntanyenques circumdants del penyal i de la serra de Son Torrella concentra la major part de la precipitació quan aquesta és en forma de neu. Fins i tot es pot comprovar, anant amb cotxe per la carretera nevant, que la precipitació és més intensa i la cota de neu és més baixa just al passar per aquesta zona. 

Aquest fet no és un descobriment recent, doncs a la coma de n’Arbona es troben 4 cases de Neu, (Inferior de n'Arbona, n'Arbona, clot de n'Arbona i Superior de n'Arbona) tot un patrimoni cultural de la Serra, que van servir per a emmagatzemar gel per a l’estiu durant segles. I és precisament en aquesta petita zona de microclima on hi ha la major concentració d’aquestes cases».

La que veim a la imatge és la tercera instal·lació per a nevatejar situada a aquesta coma, anomenada casa de neu de n'Arbona. Té 15,1 m de llargària, 5,5 m d'amplada i 4,6 m de profunditat. Tenia coberta a un aiguavés i de teules.

Del fet d'estar aferrada a la paret del puig de Regana, Lluís Vallcaneras diu: «De tota manera no descartam que, en temps posteriors i segurament a causa dels nombrosos despreniments (de fet la casa dels nevaters està allunyada dels penya-segats), s'arribàs a prescindir de la coberta original pel motiu d'haver-la d'arreglar sovint».

La tècnica constructiva és la habitual, la de la pedra en sec, llevat de la part superior de la paret recolzada a la muntanya, on les pedres estan aferrades amb argamassa. Segurament aquesta paret s'esbaldregava amb freqüència per despreniments de roques.
 

A les immediacions d'aquesta casa de neu s'observa un gran marge de més de 40 metres de llargada per a facilitar les feines de nevatejar, al final d'aquest marge se situa la boca de l'avenc anomenat Clot de neu de n'Arbona. Gorries (2001) l'anomena Avenc de Monnàber. Dins el món de l'espeleologia es coneixia com Avenc des Romaní. Té una profunditat de -32 metres.

     Els espeleòlegs Joaquín Ginés, Àngel Ginés i Mateu Fiol (2004) ens expliquen l'experiència de baixar al fons de l'avenc: «A més a més, al fons de la cavitat hi hem trobat bocins de teules i de fustes treballades i afegides entre sí amb claus metàl·lics. Aquestes troballes podrien apuntar cap a la presència de qualque tipus de coberta en el pou d’accés, que de fet seria l’única part de l’avenc emprada per a l’emmagatzematge de neu. Els orificis que comuniquen amb el segon pou de la cavitat, possiblement s’obturarien d’alguna manera (amb fustes i taulons?) per evitar pèrdues de la neu acumulada. L’explotació antròpica de l’avenc és del tot evident, tant sobre la base de les construccions que configuren la morfologia actual de la seva boca com tenint en compte les troballes (teules, fustes...) fetes a l’interior. És ben segur que l’aprofitament de la cavitat anava lligat a l’explotació de la segona casa de neu de la Coma de n’Arbona que, com ja s’ha dit, es troba a unes poques desenes de metres».

Casa o porxo dels nevaters del Clot de neu de n'Arbona (avenc) i la casa de neu de n'Arbona.

L'ofici de nevater com a tal no existia, quan nevava una colla d'entre 8 i 12 homes formada per carboners, marges o missatgers, pujaven a la muntanya a omplir i pitjar la neu als pous. Normalment la ingrata tasca de pitjar la neu es feia descalços.
 

«Després —continua l'Arxiduc— pujam per camí empedrat molt rost i de molts de revolts, i arribam a la primera casa de neu, d'uns 10 metres de fondària, avui abandonada i sense coberta. Després passam per una altra casa de neu conservada i coberta de càrritx, (n'hi ha una altra més amunt amb coberta de zenc), i tornam a pujar per un camí empedrat, costerut i de molts de revolts. Passam per devora altres dues cases de neu cobertes de càrritx, i els revolts continuen pujant pels costers rocosos [...]».

A un replà més amunt ens topam amb un altra conjunt de nevaters. La casa de neu Superior de n'Arbona, marges per a la recollida de neu i tres porxos.

A la imatge s'aprecia el desnivell assolit des de la carretera. El professor Miquel Porcel Riera, impulsor de les colònies escolars d'estiu al Port de Sóller, pujava per aquest mateix camí amb els al·lots des del port, al puig Major (1901).  
     «Son las diez de la noche. Los colonos esperan la voz de marcha. Provisiones en abundancia. Equipo el de costumbre. Partimos. La noche es apacible [...].  
     —Ahúpa. Afianzad bien el pié, improvisad un cayado con una rama de encina y procurad tomar ejemplo de las cabras. Otra fuente y otro descanso. Es la fuente del Colomeret. No es copiosa: de ella fluye el agua en raudal exíguo; pero, cuán consoladora es, después de esta ruda ascensión!
     Vueltas y más vueltas. Escalones y más escalones. Estamos entre dos murallones escarpados que forman un pliegue entre las faldas del Puig Major y del Puig Petit. Los murallones son verticales y convergentes y parece que estamos metidos en un embudo».

Aquest pou de neu amida 14 m de llargària, 5,5 m amplada i 5,1 de profunditat. Tenia una coberta a dos aiguavessos i de teules.

Estam d'acord amb Vallcaneras quan diu que aquesta és, segurament, una de les cases de neu més encisadores de Tramuntana, tant pel que fa a la seva situació, com a la pròpia forma de les diverses instal·lacions.

Els marges que hi ha al voltant del pou —segons Vallcaneras—, tenen la missió principal de sosteniment de les instal·lacions. Així i tot, segueix dient, creim que també en aquest cas s'aprofitaria la seva existència per arreplegar-hi la neu. En canvi, el que hi ha més al sud, als peus de les parets de la serra de Son Torrella, sí que seria específicament per evitar que la neu caigués costa avall i se n'acaramullàs a sobre.

Panoràmica de la vall de Sóller des de la casa de neu Superior de n'Arbona. La primera referència del comerç de la neu a Mallorca es remunta a l'any 1564 (Ordinas). L'historiador Joan Binimelis en la seva Nueva Historia de la Isla de Mallorca (1593), fa referència a cases de neu: «En el territorio de este lugar [Fornalutx] hay algunas casas, en donde se recoge la nieve en el invierno, para proveer la ciudad en el verano y aún todo el año».  

Vessant nord de la serra de Son Torrella, diuen que la més llarga de l'illa, uns deu quilòmetres. Al centre de la imatge il·luminat pel sol guaita el penyal Xapat (1045 m). Més enllà, les antenes coronen la serra d'Alfàbia (1067 m).

Arribam a la capçalera de la coma de n'Arbona, al coll de n'Arbona. «Passam —diu Lluís Salvador— la barrera del coll des Puig, i immediatament es desplega davant nosaltres una vista deliciosa sobre les valls altes de Son Torrella i Almallutx; la vista sobre els penya-segats del puig amb el cap de Formentor al fons és impressionant. El camí discorre pel coster del vessant pelat del primer cim en direcció al segon».

Amb l'atmosfera nítida, llevat de qualque nigul baix, podem allargar la vista cap als puntals del puig de Massanella (1367 i 1352 m).
     

La base militar del puig Major EVA 7, a Son Torrella, i l'embassament de Cúber amb un bon nivell d'aigua. El puig de sa Rateta o Roteta (1113 m), dreta; el puig de sa Font (1071 m) i el puig de sa Torre (1058 m), esquerra.

Puig Major (1447 m). Antigament, i durant uns anys, se celebrava la festivitat de Sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyencs i excursionistes, al puig Major on es deia una missa. (50 excursiones a pie por la isla de Mallorca, 1964, p 19).

L'inconfusible silueta del puig de ses Vinyes (1108 m) presenta estimballs clivellats de color gris entremesclat de blanc. Al seu peu se situa el coll de s'Escudella.

Es Pa de Figa de Son Torrella (1256 m), conegut pels escaladors com 'el Paredón', ens mostra la cara per on fa poc temps pujàrem, vist des d'aquesta posició pareix totalment inaccessible.

«Las tres. —els al·lots de la colònia i el professor Porcel arriben a aquest indret— Una tosca barrera y una pared más tosca todavía cierran la salida del desfiladero en su punto culminante. Estamos en la barrera de Son Torrella. Aquí cambia la decoración. —Alto! Se siente aquí un frío glacial. Campaner tirita como un azogado y Arrom da diente con diente, sin poder acertar á pronunciar las palabras. Al abrigo de unas peñas, acumulamos un montón de maleza al que prendimos fuego».

La Caseta, la Casota, na Gotleva o Gobleva, na Bassona i na Fosca eren els noms de les cases de neu més elevades d'aquesta muntanya. També trobam documentada la casa de neu del Puig Major, dita de n'Oms.
     «Dia 19 d'agost de 1657, Sebastià Cantallops, negociant, i Francesc Llabrés, de Sóller, contractaven i acordaven fer amitges i societat: fer i construir una casa en la muntanya d'en Torrella per arreplegar neu, per la qual tenen llicència de Macià Ferrer de Sant Jordi, donzell, senyor d'aquesta muntanya, societat que tendria una durada de 7 anys, i passat el temps entregarien la casa condreta.
     Les despeses de les obres es pagarien a parts iguals, emperò que Cantallops no haja de pagar més per la part de l'altre, de la meitat que ha costat de fer la casa de neu de mestre Francesc Pinya, encara que fer la present casa costàs més.
     Totes les despeses que es causaran per arreplegar la neu en son temps per omplir la casa, es pagaran a parts iguals.
     Més, acorden que Cantallops hagi de pagar cada any al sobredit senyor 8 lliures, moneda mallorquina, el dia de la festa de Sant Joan de juny, "de ma bolsa pròpia".
     Més, han tractat que tota la neu que s'arreplegarà en dita casa es dega portar en la Ciutat en casa de Cantallops, el qual la dega partir, i les despeses es treguin del munt major, amb pacte que Llabrés no pugui portar ni remetre neu en ninguna part sense voluntat de l'altre». (Rosselló, 2007).

A la imatge apareixen uns traginers al camí dels nevaters baixant del puig Major. (Font: Fotos Antiguas de Mallorca). 
     L'Arxiduc continua pujant, nosaltres també: «Passada la carena de la muntanya, passam per devora dues barraques, una de les quals és una casa de neu, després devora una altra on la neu està al terra i simplement es cobreix amb càrritx. Les cases de neu tenen una coberta amb bigues de llenya que sostenen el càrritx. La neu es baixa de la muntanya en portadores col·locades dins senalles d'espart. Després hi posen una mica de cendra o sal i llavors càrritx».
 

Nosaltres també trobam una bona clapa de neu arrecerada. «El carrerany cada vegada és pitjor, però puja en serpentines fins dalt de tot, de manera que, sense baixa del mul, es pot arribar al cim més alt de la muntanya, que s'alça a 1.445,22 metres sobre el nivell de la mar. La vista des d'allà dalt és soberga; es veu la mar a tot el voltant, excepte en direcció a Lluc, on la tapa el grup de la segona muntanya més alta de Mallorca, el puig Major de Lluc o de Massanella».

Continuam pujant per la carretera militar tot sabent que no està permès, ja veurem! El no ja ho tenim, procurarem passar en silenci. A baix d'aquesta cinglera s'hi localitza la casa de neu del camí des Cingles, a la cota 950 metres.

La visió del gep del penyal des Migdia és impressionant. Els niguls es passegen pel coll de n'Arbona, per on hem pujat. El nostre il·lustre excursionista tenia visió de futur: «Sense cap dubte és una de les vistes de muntanya més belles de tota la Mediterrània, i valdria la pena construir aquí una caseta per acobitjar els que pugen a la muntanya, cosa que afavoriria molt la comoditat i per tant incrementaria considerablement les visites».

Passam per l'endret de la 'bolla' del puig Major.
     Mentre, els joves excursionistes arriben al cim. «la temperatura ha ido enfriando la conversación y congelando las bromas. Encontramos las ruínas de una casa de nieve, luego, de otra y más allá de otra. Ya estamos en la cima. [...] Las cinco. Por fin hemos llegado. —Es esto una mesa, ó un altar? —Es una piedra que colocó la Comisión Hidrográfica cuando levantó el mapa de Mallorca. Este punto que hay marcado en el centro de esta piedra es el vértice de un triángulo enorme que enlaza el Puig Mayor con la costa de Valencia».
     Recordem que aquests jovenets, de entre 13 i 15 anys, han partit del Port de Sóller a les 10 de la nit i han fet cim a les 5 de la matinada, a punt de veure sortir el sol. 7 hores de caminada i altres tantes per tornar a la casa de colònies, una autentica matada. 

La visió de la pronunciada baixada, per la qual hem de descendir del puig Major, escarrufa. A l’esquerra, l'impressionant Morro d’en Pelut (1319 m).

A la llunyania, el port de Sóller, el puig de Bàlitx, na Seca. Més a prop, el puig de s’Alzinar i el coll des Cards Colers, lloc per on hem de passar.

Aquesta espectacular baixada s’anomena coma des Ribell o Ribells (o coma Fosca). Està situada entre la serra de na Rius, a la dreta; estrep del nord-est del massís del puig Major, de 1300 m d’altitud màxima, i el pla d’en Gumbal.

Amb les primeres passes ens adonam de la forta pendent on la major dificultat és el petit pedreny solt.

A mesura que es produïen els desmunts del cim i de la carretera s'anaven llançant els enderrocs pels costers donant lloc a la creació de rossegueres artificials com aquesta.

Antigament hi devia haver un camí, puix s'hi localitzen uns 4 pous de neu. Dos d'ells són de ple dins zona militar i per tant quedaren destruïts o parcialment tapats pels enderrocs de la construcció de les instal·lacions militars del cim del puig. Tots ells es troben situats per sobre de la cota dels 1230 m.

     «Dia 27 de març de 1756, es notificava als batles que havien d'informar del nombre de càrregues o somades de neu hi havia guardades en les cases o pous dels seus districtes.
     El batle de Sóller diu que el manifest donat per Bernat Albertí "Coborbo", en el pou de don Baltasar Serra hi ha 800 càrregues.
     Damià Albertí, arrendador del pou de don Antoni Ferrer de Sant Jordi, manifesta 700 càrregues.
     Joan Albertí, en el pou de Jaume Busquets 350 càrregues, que tot sumen 1.850 càrregues. En aquest darrer pou manquen, per ser ple, 400 càrregues essent el motiu que feia molts anys estava abandonat. Totes aquestes cases de neu són en el Puig Major». (Rosselló, 2007). 

La vista que tenim davant és espectacular, destaca al fons el pujol on s'aixecà la torre de Lluc; el morro d'en Bordils, conegut abans com a Turmàs Major de Cosconar.

El grup s'estira, no agrada per igual als components de la cordada baixar rossegueres i no poden dur el mateix ritme.

La coma des Ribell, és coneguda més recentment també amb el nom de coma Fosca. En aquesta imatge es veu el perquè del nom.

Mentre baixàvem vérem un militar que des del cim ens observava amb prismàtics, ja era massa tard per fer-nos retrocedir.

Pels racons queden algunes clapes de neu.

Cap al davant es mostren les vigoroses parets rocoses des Castellot. A la dreta, la serra de na Rius o de s’Almangra.

A mitjan baixada el caos de roques es fa més evident. Davant tenim un important bot, una espècie de circ o raconada, front a front de la canal que accedeix al Morro d’en Pelut, conegut pels excursionistes com a corredor Nord.

 

A la part superior del circ, i sota un imponent penya-segat extra-plomat, s’obre un avenc utilitzat per a la recol·lecció de neu, d'uns 13 metres de fondària. El clot de neu de la coma Fosca fou localitzat l'estiu de 2000 per Bartomeu Bonet i Joan Ensenyat. De la instal·lació nevatera ens parla Lluís Vallcaneras: «Conserva alguns marges de contenció, en molt mal estat, així com algunes restes de paret en la boca de l'avenc per anivellar-lo». També diu que és un lloc poc recomanable ja que hi ha perill d'enderrocs.
     Dins la cavitat es trobaren dos fragments de teules bastant grolleres, les quals podrien suggerir l’existència d’algun tipus de coberta, tal vegada amb anterioritat a la caiguda dels grans blocs que gairebé obstrueixen l’accés actual. Aquest avenc utilitzat pels nevaters té aixecament topogràfic realitzat pels germans Ginés, Joaquín i Àngel, i Mateu Fiol. L'estudi d'aquest avenc, juntament amb altres, fou publicat al núm. 26 de la revista Endins, l'any 2004. 

Els darrers components de la cordada baixen per la paret del circ esmentat.

Uns metres més i ja estarem en el camí des Binis o des Cingles. Aquesta paraula tan genuïna, és sinònima de penya-segat, timba o espadat, i fa referència, com és clar, a les altíssimes parets de roca nua i tallada a plom que ens envolten.

La contrada, la que s'estén sota el vessant nord del puig Major, és sens dubte de les més representatives de l'alta muntanya mallorquina.

A un replà de la coma trobam runes de cases, restes de corrals, margades, i fins i tot eres de batre gra. Segons diu Bartomeu Roig hi ha que ho considera restes d'una antiga possessió que es deia 'es Colls'. Altres, restes de les cases de l'antic rafal dels Colls d'en Colom, com es coneixia en el segle XIV, era una segregació de l'alqueria de Bini, on els roters explotaven aquelles ingrates terres.

La font Subauma, dita també la font de la Balma, està situada a la coma des Ribell, vora la sendera de les possessions des Binis. Bartomeu Roig descriu l'entorn: «Una pica rectangular acusa la seva presència al vianant, el mateix que un poll ja vetust. Més amunt una altra pica més petita rep directament l'aigua de l'ull. La vegetació del seu entorn és més aviat pobra: càrritx, ullastres, aritges... Com a nota curiosa hem de notar unes roques folrades d'heura, com si fos paràsita, però que arriba a tenir una soca gruixada amb fulles sempre verdes que alegren el panorama un tant desolat. La bullidura d'aquestes fulles s'empren per a rentar les ferides. El seu fruit, petit i negre, és laxant, però tòxic. S'emprava també per a tenyir. Alguns ocells hi troben un bon aliment». 

El merescut dinar, per devers el pla d’en Gumbal, encara, avui en dia, l'aprofiten com a terra de conreu. Les curioses roques conglomerades de la zona reben el nom popular dels Matalassos.

Continuam pel camí des Cingles cap a la carretera de Sóller. Innombrables carritxeres, moltes evangèliques i algun pin aïllat formen la vegetació.

Les cases de Bini Gran dominen la vall i se situen sota un turó clivellat per l'erosió amb formacions de lapiaz, conegudes també com a monges, i en conjunt, com a rascler o esquetjar. En canvi, les cases de Bini Petit, més enfora, es troben amagades entre l'alzinar i a la dreta del cercle que configura l'era de batre. Tenim enfront el puig de l'Alzinar (933 m) i el coll de Bini.

Al fons s'albira la torre de sa mola de Tuent. Mallorca són quatre caps de cantó!

Coll dels Cards Colers. Un topònim de reminiscències botàniques. Es troba a 890 m d'altitud i fa partió entre els termes d'Escorca i el de Fornalutx. A la dreta del coll, hi ha una creu de ferro situada sobre una base de ciment i de pedres. Fou bastida l'any 1985 a instàncies del pare Rafel Juan, MSSCC, gran excursionista i bon coneixedor de la zona. Morí l'any 1989.

Commemora la possible localització en un indret proper de l'oratori de Sant Salvador d'Almelug, capella documentada en l'edat mitjana, de similars característiques que la de Sant Pere d'Escorca o la de Sant Llorenç (Tuent-sa Calobra).

A l'esquerra del camí tenim els impressionants tallats del penyal del Migdia (1398 m), així anomenat perquè configura el contrafort sud (migjorn o migdia) del massís del puig Major. Alguns minuts més avall del coll, apareix a l'esquerra del camí la fonteta de na Cavaió o dels Cards Colers. Té una mina alta i estreta que condueix l'aigua a l'exterior, fins a un petit cossi de terra cuita que deixa caure un degotís cap a una ampla pica rectangular.

Ja des de l'asfalt, i des del mateix punt on hem començat l'excursió el dematí, tornam observar les altes parets rocoses i el bell comellar de n'Arbona. Una bona eixida!

Guillem Colom, propietari de Monnàber, dedicà al seu amic Miquel Ferrà un poema titulat El teu repòs. Fragment:

La neu serà glaçada en les singleres
de l’Ofre i Massanella. El Puig Major
estendrà al sol ses càndides senyeres
de boira i gel de rutilant blancor...

(El compromís amb Sóller i Mallorca de Guillem Colom i Miquel Ferrà).

Manacor, 14-7-2012

____________________________________________________________________________________________________________________________________

 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

• Les cases de neu i els seus itineraris. 2002 Lluís Vallcaneras.

• Notes sobre el consum de neu i dolços. 2007 Ramon Rosselló Vaquer.

• Diario de una colonia escolar en Baleares Puerto Sóller. Agosto de 1901. Notas tomadas sobre el terreno por M. Porcel Riera. 1901 Miquel Porcel.

• Tramuntana de Norte a Sur. Los 54 Miles de la Sierra en 142 Itinerarios. 2004 Juan Jaume Walker.

• Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. 1993 Bartomeu Roig i Roig.

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.

• III Jornades d'Estudis Locals a Sóller. (El compromís amb Sóller i Mallorca de Guillem Colom i Miquel Ferrà). 26/8/2009 Francesc Lladó i Rotger.

• Avencs relacionats amb el comerç de la neu a l'illa de Mallorca. Endins, núm. 26, 2004 Joaquín Ginés, Mateu Fiol i Àngel Ginés.