192 - Pas de les Cabres, pas del Porc (serra del Cavall Bernat) 29-3-2018

Una de les excursions clàssiques que es poden fer per les nostres serralades, per a la gent que cerca emocions fortes, és la travessia per la carena de la serra del Cavall Bernat, des de la Talaia Vella al punt més alt (351 m), i fins a la punta Salada. Però aquesta vegada la travessam de sud a nord, pels passos de les Cabres i el del Porc. Aquesta ruta d'avui és una variant que es pot fer per l'abrupta i vertiginosa serra del Cavall Bernat. Naturalment, no és apte per a tots els públics. No es pot patir de vertigen sever.

L'autor d'aquest blog no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Ja que la ruta discorre per finques privades, cal demanar permís. Respectem la natura i la propietat privada.

La serra del Cavall Bernat o la serra amb vistes, és una excursió incomparable amb cap altra, les característiques de la pròpia serra i les vistes són irrepetibles. Si recorres la serralada del Cavall Bernat no et deixarà indiferent, per una banda tens cingleres de més de 300 metres que cauen en picat dins la mar i per l'altra, un molt inclinat coster que davalla a la vall de Bóquer. No és una excursió de les més populars ja que té uns passos un tant delicats. Si vols pujar en el seu punt més elevat assoliràs la cota 351 metres, i si la recorres tota hauràs de caminar uns tres quilòmetres i mig per la seva carena. 

(Clicau damunt la foto per veure-la més gran).

Iniciam la caminada a la carretera de Formentor Ma 2210, km 59,500, gairebé a l'endret de les cases de Bóquer (⇨WP-01). Cap a elles hem de dirigir les passes. Són les 9:38 h quan començam a caminar, a pocs metres sobre el nivell marí.

A la primera rotonda que trobarem prendrem pel camí de cala Bóquer, que surt cap al nord. Allà també trobarem lloc per deixar els cotxes, tot i que l'aparcament és de terra.

Bóquer

Per aquest camí, passam per la carrera de la casa, traspassam una reixa que mena a la cala homònima (WP-02) (40 m).
     «La casa de Bóquer —diu l'Arxiduc— té una antiga torre amb fort talús [s XVII], arc rodó i finestres quadrangulars a darrera, però a la mateixa alçada ja s'hi va adossar una casa i es va continuar amb una altra, que forma la clastra. Darrera s'alcen penyes pintoresques cobertes de mates de llentiscle i de garballons. Algunes cases de pagès formen una segona clastra petita, amb una parra». L'any 1902 reformaren les cases i les deixaren en l'estat actual.

Durant l'excursió transcriurem paraules dels germans Sastre, publicades a l'obra Mallorca vora mar... de les cases diuen: «La possessió està acomodada sobre una ampla carrera, a manera de mirador sobre la vall i el Port. Una massiva torre amb merlets, del segle XVII, molt reformada, ressalta l'ala sud del conjunt, ocupada per les dependències dels senyors. La possessió va estar lligada al llinatge Pujol. A finals del segle XIX les cases varen ser comprades per Joan Capllonch, el qual, en morir, les traspassà al seu germà, el compositor i concertista Miquel Capllonch i Rotger (1861-1935). L'aspecte actual correspon a les reformes realitzades l'any 1902». 

     La ciutat de Bocchor estava situada en el lloc on s'estenen les terres de cultiu (el Pedret), davant les cases de Bóquer, d'aquest nom prové l'actual Bóquer (la possessió, la vall, la cala, el torrent, el morro, la cova...).

     Segons J. Vidal Alcover és el topònim mallorquí documentat més antic. La llegenda relaciona aquest poble amb el faraó egipci Wahkara Bekenrinef Boccoris, de la dinastia XXIV (730-715 aC). Quan arribaren els romans, l’any 123 aC, respectaren als habitants d’aquesta ciutat i la varen federar. En donen fe d’això dues tabules romanes trobades a l’indret, una el 1765 i l’altra el 1951. Guía arqueológica de Mallorca, 1994).

Tabula romana (Font: GEM)

     Una de les primeres notícies sobre aquesta antiga ciutat la trobam a la Història Natural de Plini (s I dC), on escriu: «Bocchorum va gaudir el dret de federada».

Sobre el portal lateral de la clastra hi ha aquest escut, i... «Sobre la finestra conopial de la façana hi ha un escut d'armes. Davant la casa hi ha un obi per rentar i un petit safareig al costat de figueres, alimentat per una síquia que ve de la font que raja a la vall de Bóquer». (Les Balears, 2002).

El camí que mena a la cala és molt transitat, passa per entre unes grans roques i voluminoses mates llentiscleres; bones també van les plantes dels garballons.

Passades aquestes roques enormes, per un estret pas, deixam el camí per l'esquerra, per un esbaldreg a una paret seca (WP-03) (50 m). La idea és pujar a la serra per un pas que citen els germans Sastre al col·leccionable Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana, el pas de les Cabres. 

Anam cap a una pineda que ocupa el fons de la petita i allargassada vall. Al fons, tenim l'escarpada i inaccessible murada rocosa de la serra del Cavall Bernat. A l'esquerra queden unes velles construccions reformades, can Punta. El primer objectiu és arribar i seguir la paret que s'enfila recta cap a la base dels penyals.

Per un portell avançam cap al torrent de Bóquer.

Les grans roques que hi ha escampades per aquest redol, d'antics enderrocs de la serra d'Albercutx, són emprades de recés pels animals que pasturen per la finca.

La Vall

Panoràmica de la vall de Bóquer, on apareix el coll des Moro (85 m), un petit paradís pels ornitòlegs. A l'esquerra, la serra que volem pujar. A la dreta, fora de la imatge, el penyal Roig (265 m), en el cim del qual, també hi ha antigues construccions de vigilància, i el Morral (353 m).

En el coster «al redós de la serralada del Cavall Bernat, es troba el poblat més conegut i important de navetiformes de l'illa, format almenys per una cinquantena de grans habitacions de planta allargada. Es poden datar en un ample període denominat pretalaiòtic o del bronze antic, comprès entre el 1800 aC i el 1350 aC. En el coster de la muntanya, diverses coves naturals han aportat rastres de rituals d'enterrament». (Sastre, 2003).

Aquestes navetes estan distribuïdes en grups de sis o set, amb un total d'una cinquantena —com diuen els germans Sastre—, situades al llarg del vessant meridional de la serra del Cavall Bernat.

Després d'una bona pujada, assolim la base del coster de penyals espadats. Recorrem el llarg de la paret en direcció de la cala.

Pas de les Cabres

Ja tenim a l'abast la rampa que ens permetrà pujar a la carena d'aquesta serra, el pas de les Cabres (WP-04) (180 m). Són les 10:41 h. Els germans Sastre, a la seva obra Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana, apunten «Quan hem fet uns 300 m d'enfilada des de la vertical d'un marge que travessa la vall, es localitza en el coster de la dreta un pas, fitat i de poca dificultat, que permet baixar al pla. El denominam el pas de les Cabres i és l'únic punt còmode per deixar la ruta abans d'arribar al coll de la Capellassa, situat al bell mig de la Serra». Naturalment ells, fan aquesta descripció mentre recorren la carena de la serra, descripció que aprofitam nosaltres per assolir aquella carena.     

Els companys de cordada comencen a pujar pel pas. L'ascensió no és complicada, però sí que trobarem alguna passa on haurem d'anar alerta. Com podem apreciar, la boira volandera fa acte de presència, empesa pel fort vent des de la banda de la mar de cala Sant Vicenç.

A finals del mes de març l'hivern es resisteix a donar pas a la recent encetada primavera, quan «les oronelles i altres petits ocells migrants sobrevolen les crestes, en onades nombroses, camí del nord. Segueixen també la mateixa ruta arpelles, falcons vespers, esparvers i altres rapinyaires. La gavina és acompanyant nostra al llarg de la ruta». (Mallorca vora mar..., 2003).

Anam guanyant alçada. Molt avall queda ja la paret mitgera on hem iniciat la dura pujada. Estam empenyalats com les pròpies cabres que donen nom al pas. Algunes se sorprenen de veure-nos escalar pel seu territori.

Aquest pas permet assolir la part alta de la serra molt a prop del racó del Cavall Bernat, allí se situa la naveta o cabana ubicada a més altària de totes les que es troben a la Serra, per això crec que aquesta era la via que empraven els prehistòrics per arribar-hi. Si això és així, seria més adient anomenar aquest accés, pas de la Naveta, el qual seria un pas antiquíssim.

Restes de la naveta o cabana que es troba situada més amunt, al racó del Cavall Bernat, on segurament s'hi arribava per on acabam de pujar.
  

He arribat al carener i marc el final del pas (WP-05) (264 m), així podrà servir de fita pels qui vulguin baixar per aquest indret, que com assenyalen els germans Sastre, és una via d'escapament pels que no vulguin continuar per l'escarpada i vertiginosa serralada. La rampa, des de l'inici a aquí dalt, té 183 m de desnivell.

Encimbellats sobre l'esquenall, ens disposam a recórrer la carena fins al pròxim pas, el pas del Porc, per el qual baixarem cap a l'altre vessant de la muntanya.

Caminar per la serra del Cavall Bernat, suposa fer-ho a molts de punts aferrats a les roques, sempre atents a la passa que donam, aquí no val una travelada. Molt encertadament, Joan i Vicenç Sastre, recomanen «Carenar aquesta serra presenta una notable dificultat i exigeix un cert grau d'experiència. Tota orientació que puguem extreure'n d'aquestes línies ha d'anar acompanyada de prudència i una bona dosi d'intuïció per triar el recorregut més convenient, ja que en tota la carena hi ha trams força exposats».

I en alguns punts en concret haurem de treure les ungles i aferrar-nos fort.

A aquest indret l'anomèn el Balcó. Una explanada que sembla artificial amb vistes a la rada de cala Sant Vicenç. La sortida d'aquest mirador natural, és exposada; sort que la roca té bones preses i no és relliscosa.

Na Patri superant la zona del Balcó. El relleu d'aquesta serra esta format per un tipus de roca molt abrupte, desfeta i plena d'esqueis, amb pedres soltes que hem d'anar esquivant.

La vall de Bóquer s'estén entre les dues serres: la del Cavall Bernat i la d'Albercutx. El torrent de Bóquer creua els sementers, els quals donen nom a la font del Sementer i a l'indret dit la tanca del Sementer.

Panoràmica on apareix la serra d'Albercutx (350-283 m), la badia de Pollença i el port de Pollença (u Moll).

Hem arribat a l'escanyall per on hem de baixar. Aquest punt, el pas del Porc, és l'única baixada possible pel vessant nord de la serra del Cavall Bernat.

La veritat és que la verticalitat de la baixada impressiona i vista des d'aquí sembla impossible baixar sense equipament. 

Vista de la Serra cap a la punta de la Salada. El darrer puntal és el Cavall Bernat*, s'alça a 351 m d'altitud sobre el cingle del Carboner, on hi ha situat un marge, en un lloc inversemblant.

     *Cavall Bernat: «Topònim genèric aplicat a una rocassa fusiforme vertical. Es creu que originàriament estava lligada a algun costum molt antic, una llegenda o tradició fàl·lica. S'ha vist en el nom de cavall una corrupció de carall. Quant a Bernat, sembla que és un adjectiu derivat de vern, nom amb què a Catalunya i Balears es coneix l'arbre Alnus rotundifolia, de la família de les betulàcies, que sol créixer solitari i aïllat en llocs humits. Això ha donat origen a l'expressió 'sol i vern', (tot sol i aïllat, abandonat). Tot això coincideix amb l'aïllament de les roques anomenades Cavall Bernat o Penyal Bernat, que originàriament seria Carall o Penyal vernat». (GEM).

     'Carall armat': «L'alba medieval havia estat més tolerant i menys hipòcrita i 'el carall' hi era topònim corrent per a designar roques la forma de les quals evocava la del membre viril. Les èpoques posteriors han defugit aquesta metàfora (o d'altres similars) considerades indecents. Resten pocs exemples de la forma primitiva: 'El Carall Bernat', entre Roses i Cadaqués. Un document del 982 ja denota la desautorització d'un escriba, en parlar del 'Monte Caralio', llatinització d''El Carall' (terme de la Selva de Mar): 'mons qui habet inhonestum nomen...». (Els nostres noms de lloc, E. Moreu-Rey). 

Pas del Porc

A les 12:03 h estam situats just davant la vertiginosa davallada, com hem dit, l'únic accés als vessants acinglerats de la zona oriental de la Serra, el pas del Porc (WP-06) (275 m). A baix se situa la font de l'Astor. A la nostra illa trobam altres passos amb el mateix nom. També a Pollença, trobam altres dos passos du Porc, a la serra de Cornavaques i el del puig Gros de Ternelles. El pas des Porcs al terme de Bunyola, a la serra d'Alfàbia, i també a Artà hi ha el pas des Porcs.  

Tots desconeixem aquest pas, no sabem les dificultats que trobarem. A primera vista el fondal fa respecta, el desnivell és força gran. Cercam la millor passa per iniciar la davallada per la canal molt vertical on sembla impossible poder baixar. (Foto: Guillem). 

Per la banda de la dreta, hi ha una cornisa que permet baixar en diagonal, relativament còmodament. La descripció dels germans Sastre que en fan de la situació del pas... «En haver caminat uns 300 metres, sempre amb idèntica orientació, passam un collet i davallam al forcat immediat, a una cota de 270 metres. Aquí se situa el pas des Porc que dóna accés als vessants de l'entorn de la font de l'Astor». (Marines de Tramuntana, 2002).  

Trobam bons punts per recolzar els peus i frenar la inèrcia d'anar per avall descontroladament. Des d'aquí recomanam desistir si la roca està humida. Si fos així, tenim una baixada més segura per la Talaia Vella. 

En Paco, situat ja a baix, peu fiter, pren una imatge de la nostra baixada.

Hem superat la part més vertical i complicada del pas. No es fa necessari l'ús d'una corda, tampoc trobarem on ancorar-la.

Hem assolit el carritxar on, tot i la forta pendent, ja no resulta perillós. Amb el càrritx sempre tens on aferrar-te. Les parets serrades, corcades i modelades per l'acció dels fenòmens atmosfèrics, cauen plomades sobre el cingle.

A l'altra part de la badiola destaca la punta de Coves Blanques, començament de la serra de Sant Vicenç. En aquest tram de costa hi trobam topònims com el Pont, les coves d'en Reus o Escoes* d'en Reus.

     *Escoes: Les dues peces de fusta planejades, a maneres de carenes, que van una a cada banda de la carena vertadera d'una barca i serveixen per a mantenir dreta l'embarcació quan es treu a terra. (DCVB).

El coster està format per cingles escalonats, formant tenasses per on sembla que podrem continuar la ruta cap a la urbanització de cala Carbó, on hem d'arribar, però aquestes diferents tenasses, al final no tenen sortida còmoda, per això hem de baixar bastant (un nivell més avall del pi que veim) fins que podem veure el final de la sortida. Assenyal aquesta baixada amb el (WP-07) (191 m).

Estam situats a l'alçada optima per començar a anar cap a la sortida del cingle. A baix, a la línia de costa, se situa la font de l'Astor. Gairebé inaccessible des d'aquí on som. A aquest tram de costa trobam els topònims: les Figueretes, la Capellassa, Romanguera, la Ferradura, punta Negra, les Cagavoles... Per consultar dades de la font de l'Astor🔗  

Dins la mar veim una surgència d'aigua dolça, segurament d'una font que té el broll submergit.

Anam guanyant alçada progressivament, passam per un collet tancat amb una paret baixa, mig derruïda; aquest és un tram més planer on resulta més fàcil avançar.

El coster es torna a inclinar, les carritxeres són enormes, haurem de travessar una petita rosseguera entremesclada de mates d'aritja.

La vista que deixam enrere de les parets que cauen plomades a la mar, és extraordinària. Els farallons que apareixen al peu del Cavall Bernat —anoten els germans Sastre— testimonien la inestabilitat del terreny, corcat per l'erosió. El sol, que passa per la collada on hi ha el pas, il·lumina el coster.

Assolim el llom d'una de les onades que formen el coster i canviam de panorama; miris on miris la vista és maca. Veim la punta dels Ferrers que separa les dues cales de les altres dues. Sobre ella, l'any 1571, Antoni Genovard, de Sineu, bastí la torre de Sant Vicenç, d'una altura d'uns 9 m i 7,5 m de diàmetre. Actualment, aquest sortint és conegut per punta de la Torre.

Pels contraforts de la Talaia Vella baixen xaragalls on anam trobant petits entrebancs que superam sense dificultat.

Així arribam al sender fitat que puja a la Talaia Vella (WP-08) (181 m). Per aquesta ruta haguéssim pogut baixar de la serra del Cavall Bernat si la baixada pel pas del Porc no ens hagués agradat.

La baixada està prou fitada i fresada pels nombrosos senderistes que pugen a fer la travessia per la Serra. Arribam al vial de la urbanització de cala Carbó a les 14:15 h. És ben hora de cercar una ombra on dinar, recuperar les forces perdudes i descansar els turmells.

Després de tot això reprenem la marxa cap al coll de Síller (79 m), per on tornarem al punt de partida. Destaca un turó de la serra de la Punta, serralada que varem recórrer el 23-01-2016🔗
     Per aquest coll discorre el camí que fou pas de pescadors i que ens menarà al port de Pollença, passant per les cases de Síller. L’Arxiduc Lluís Salvador ja fa referència a aquest camí i al coll, quan cita les casetes de pescadors que hi ha a la cala de Sant Vicenç, diu: «Més curt és el camí que hi va pel coll de Síller, on en mitja hora s’arriba al port de Pollença». 

Hem passat el coll i apareix u Moll. Veim, també, el resultat del darrer incendi que cremà part d'un coster de la serra de la Punta, on s'estén la urbanització del Vilar. Ja queda poc per tancar el cercle d'aquesta original ruta.

Síller

La possessió de Síller està «situada entre Gotmar i Bóquer Petit. Fou l'alqueria islàmica Xilus que, en el repartiment de Mallorca (1232), correspongué a Ramon Alemany i Guillem de Claramunt, que, el 1233, la cediren a Guillem de Cabrera i Arnau Pujol. El s XVII, era una possessió de la vall de Bóquer, situada entre Llenaire, Gormar, Bóquer i la mar. El 1647, pertanyia a l'honor Bartomeu Campamar. Tenia cases i era dedicada a conreu de cereals, lleguminoses, cànem i lli. El 1685, era ja dividida. La propietat major era valorada en 2.400 lliures i la menor, en 1.740. El 1694, la possessió major de Síller pertanyia a l'honor Rafel Campamar. Tenia cases, amb torre. Era obligada a tenir un cavall per servir el rei, amb carrabina i espasa. En feien part les terres denominades la Tanqueta del Canalet, la Murtera i el Clos. La casa pairal dels Campamar —de Síller— era al carrer d'en Xanet, a la vila de Pollença. El 1996, les antigues terres de Síller, situades entre les cases de la possessió i el Port de Pollença, són densament urbanitzades. Síller es comunicava amb la vall de Sant Vicenç a través del coll de Síller». (GEM/DF-M).

A les 15:53 h, pel carrer de les Roses, arribam al Port de Pollença i als cotxes, ben satisfets d'haver pogut complir amb èxit els objectius que ens havíem proposat, puix no coneixíem els dos passos.

(Clicau damunt la foto per veure-la més gran).

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

► És aconsellable seguir unes normes bàsiques

FITXA TÈCNICA  

Pollença

Distància aproximada: 8,19 km
Pujada acumulada: 456 m
Alçada màxima-mínima: 283-9 M
Temps aproximat sense aturades: 3:33 h
Temps total: 6:14:15 h
Ruta circular: Sí
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: S'han de fer petites grimpades i desgrimpades. Hi ha trams aeris i exposats
Integrants: Patri, Dolors, Chema, Biel, Paco, Guillem i Joan

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del GPS sobre el mapa Alpina amb els punts principals

Mapa on apareix situat el pas de les Cabres (Font: Marines de Tramuntana)

Perfil de la ruta i valors aproximats

Manacor, 31-3-2018

HEM CONSULTAT 

• Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2003 Joan i Vicenç Sastre.

• Les Balears. Descrites per la paraula i el dibuix. 2002 [1884] Arxiduc Lluís Salvador.

• Corpus de toponímia de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.

• Mapa General de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.