184 - Pas des Cocó i pas des Torrers (Mola de can Palou) 1-11-2017

Qualsevol excusa és bona per caminar per la zona de Tuent i sa Calobra, i més si anam a cercar un pas inèdit per a nosaltres, el pas des Cocó. Aquest, és un pas antic que puja per la vessant més escarpada de sa mola de can Palou, en el cim de la qual s'aixeca la torre de guaita. Allà dalt gaudirem d'una impressionant panoràmica de la costa d'Escorca. La baixada la feim pel camí del pas des Torrers, cap al coll de Sant Llorenç, on hem iniciat la ruta.

Miquel Martorell a 'Fites i fetes' aconsella: demanar permís als propietaris, no ser un grup nombrós, no fer foc, no dur cans, no fer renou i respectar l'entorn i la propietat privada 

Coll de Sant Llorenç collet de l'Església

Iniciam la ruta al coll de Sant Llorenç, situat a la carretera de sa Calobra-Cala Tuent Ma-2141. Al costat de l'oratori de Sant Llorenç trobarem un bon lloc per aparcar (⇨WP-01) (162 m). Començam a caminar a les 9:25 h per la carretera, adreçats a Cala Tuent.   

Oratori de Sant Llorenç

Si guaitam a l'Enciclopèdia de Mallorca, podrem llegir: «l'oratori de Sant Llorenç està documentat el 1322, fou renovat el 1791 i reformat el 1993. És de planta rectangular, de dos trams, dividits per arcs diafragmes, que es recolzen sobre pilastres i sostenen una coberta de volta de creueria. El portal d'accés se situa a la façana principal i és allindanat amb dovelles. El frontis és rematat per una espadanya».

     L'Arxiduc aporta que «segons un antic document, l'any 1322 estava en construcció».

En canvi els germans Sastre diuen que la primera citació documental de Sant Llorenç la trobam l'any 1274. «La capella oferia els oficis als habitants de Tuent, que s'asseien al costat de l'Evangeli, i als de sa Calobra, que ocupaven la part de l'Epístola. A un lateral presenta una construcció afegida de planta baixa, on romania l'encarregat de l'edifici». Aquests oratoris s'anomenen esglésies de repoblament, de quan Mallorca es va repoblar després de la conquesta catalanoaragonesa.

«Sa Calobra ja apareix en el Llibre del Repartiment (1232) com a Rahal Calobra, i a 1242 sabem que hi existia la jurisdicció d'una Cavalleria. L'aïllament provocat per l'esquerpa orografia de la contrada, juntament a l'abundància de punts on les naus podien proveir-se d'aigua, facilità ja des del segle XIV les incursions de vaixells enemics, fins el punt que en una ocasió arribaren a fondejar vint galeres hostils davant sa Calobra».
(Torrent de Pareis, 1995). 

Interior de l'oratori abans de la darrera restauració (Rutes Amagades de Mallorca, 71)

El Pare Bartomeu Roig anota al seu llibre 40 Excursions a peu per les muntanyes de Lluc: «Encara que un rètol digui que l'ermita és del s.XIII, no ho és, com podràs notar. Consta amb certesa que en aquest segle hi havia una capelleta, depenent de la parròquia d'Escorca i Almallutx com també ho era la de Lluc. Al s.XVI o XVII s'enderrocà per construir-ne una altra més capaç, que és l'actual, restaurada l'any 1791, com consta a una de les claus de la volta».

Mentre baixam per l'asfalt, gaudirem d'una de les vistes més abruptes de la serra de Tramuntana. Destaca el profund xap del torrent de s'Al·lot Mort, entre sa Mitjania i la muntanya de Moncaire, superable pel pas homònim. A l'extrem dret, els Tres Xaps, amb el Queixal i el pa de Figa de Capapuig. 

El vial fa revolt cap al nord i ens enfronta amb la gran mola de Tuent (472 m), la mole calcària que volem envestir pel pas des Cocó (oest) i baixar pel pas des Torrers (est). El traçat de la carretera va destruir el vell camí i resulta impossible seguir els trams que queden d'ell.

El paratge és bucòlic, destaca cala Tuent, amb la placidesa de la mar i el morro des Forat. Lluís Salvador diu (1884): «sa Calobra i Tuent, cap a la meitat del s. XIV eren dues possessions que, dividides al llarg del temps per emfiteusi, és convertiren a poc a poc en llogarets. [...] Estan a set llegües de Lluc (Escorca), municipi al qual pertanyen. Fins a l'any 1814 depenien de Sóller, cosa que per als seus habitants seria més pràctic, sobretot si depenguessin de Fornalutx, perquè estarien més a prop i tendrien més bon camí que cap a Lluc, que és on han d'anar per rebre els sagraments. [...] Entre el blau grisós de les oliveres, guaiten can Palou, can Xispa, can Lleig, can Real, les cases de Tuent i es Vergeret». (Foto: Guillem Seguí).      

Can Palou

D'alt d'un turonet marjat, dominant la petita vall de Tuent, se situa can Palou, una de les possessions antigues de Tuent.

                                                                                                             Foto: Joaquín

La GEM anota: "Possessió del terme d'Escorca, situada entre can Llec, sa Coma, l'ermita de Sant Llorenç i el cingle d'en Coll".
 
Els germans Sastre apuntes: Can Palou conserva part del seu encant i antigor.

Deixam l'asfalt per una camada que surt per la dreta de la carretera, i que va cap a sa Coma de n'Arnau o de can Palou (WP-02) (125 m). A una bifurcació, agafam el camí que va recte, el de la dreta. Abans del caparrot calcari del morro de sa Corda que apareix al fons, hi ha el pas que anam a cercar, el pas des Cocó. (Foto: Joaquín).

A la nostra dreta s'alcen els espadats inaccessibles del vessant sud-oest de sa Mola de can Palou. Només al final, pel pas, és l'únic punt per on es poden superar.

A l'esquerra del camí, a baix d'un penyal, hi ha un aljub. Al damunt situaren una pica de pedra picada que recull l'aigua que regalima pel penyal; una canaleta de teules la redirigeix per avall, a una altra pica. Tota aquesta zona està marjada amb oliveres abandonades, envaït pels pins.

Deixam el camí que va cap a la costa, al final del qual hi ha una escala que permet baixar a la mar, al racó de sa Coma (WP-03) (91 m). Pujam per unes marjades, en diagonal, adreçats a nord. (Foto: Joaquín).

Cala Tuent i cala Roja, bressolades per la mar, avui en calma. L'existència de vigies a la costa està documentada des del s XIV. Segons Ordinas i Reynés, «ja el 1333 els jurats del regne de Mallorca designaven els homes que, de nit i de dia, havien de vetllar les costes. Amb motiu de les lluites entre Jaume III i Pere el Cerimoniós, l'usurpador del tron de Mallorca ordenava el 1346 que es vigilàs la costa, marines, ports i cales per impedir el retorn del rei legítim».

Des de l'inici del pas des Cocó, veim l'aspre costa de sa Costera, molt freqüentada en altre temps pels pirates, no debades hi havia tres torres de vigilància en aquest tram de costa.
     La presència de naus dels genovesos també presentaven un perill, el 1340 varen saquejar Tuent: «Dones, infants, vells i captius del terme rebien ordre de traslladar-se a Palma mentre eren mobilitzats els 20 homes d'armes del districte». El temor a un atac era constant, amb el temps, els moros rellevaren als genovesos en els assalts. «Els atacs arribaren per aquells temps a ésser tan freqüents que durant l'estiu la gent de Tuent i sa Calobra dormia al bosc per temor a ésser capturats». Amb aquestes endemeses es va decidir aixecar-hi torres de defensa.

Morro i torre des Forat

Els historiadors Joan Binimelis i Jeroni de Berard indiquen equivocadament com a data de construcció l'any 1583, Binimelis a la seva Nueva historia de Mallorca (1593) anota: «Luego viene el promontorio del Forat en donde el año 1583 principiaron una torre de guarda para defender el puerto y Cala Tuent, que tiene una agua bastante para proveer a 50 bajeles, capaz de estar en dicha cala 30 galeras, tiene mucha profundidad y su transversia es del viento maestral». Berard, segurament pren la data de Binimelis i diu a Viaje a las Villas de Mallorca 1789 (1983): «Sigue igual hasta el Sarradell, morro del Forat y punta de la Murtera, que todo forma un cabo donde hay una torre construída desde el año 1583 y una copiosa fuente».

A l'arrencada, per enfilar el pas, i també més a dalt, hi ha restes d'un rústic camí, això evidencia l'antiguitat del pas.

La relació que acompanya el mapa de 1594 diu: "Primeramente a la Mola que esta despues del cabo de la Vaca hyendo hazia la parte de Soller hay un cabo que se dize la Mola adonde hay dos passos estrechos [...] y hay mal lugar para hauer de desembarcar" (sic). La toponímia d'un mapa de la muntanya de Mallorca com a refugi per a la població de l'illa (1594).🔗 Els autors de l'article proposen el pas des Cocó, com un d'aquests dos passos.

A les primeres grimpades, trobam unes pedres estratègicament situades que faciliten superar unes roques bastant verticals.

A la foto d'en Guillem es veu part del pas.

Pas des Cocó

(WP-04) (182 m). Pensam que el pas podria ser una via dels torrers per arribar a la torre de sa Mola. Els torrers solien tenir una via d'escapada per si eren atacats per sorpresa, a més del camí normal per accedir a la torre.    

Haurem de superar alguns punts exposats, tot i que hi ha bones preses. (Foto: Guillem).

Com gairebé la majoria de passos, aquest també resulta més delicat fer-ho de baixada que de pujada. (Foto: Joaquín).

Jo diria que aquest és el punt més exposat del pas des Cocó, on no es pot badar. S'ha de passar per una petita cornisa mentre tenim una bona caiguda a l'esquerra. (Foto: Joaquín).

La fatigosa pujada es fa per una canal molt vertical. Miquel Martorell (2011), el qual el fa de baixada, diu: «[...] passarem arran d'un gran pi, uns pocs metres a l'altra costat del xaragall i, tot d'una, uns metres més avall, tornam creuar cap a l'esquerra. Just aquí, damunt aquest pi gran, hi ha un penyal ple de cocons, possiblement d'aquí ve el nom de Pas des Cocó». (Foto: Guillem).

Quan em sent a lloc seguir, prenc una panoràmica de sa Coma de can Palou. Llàstima de l'entelament de l'atmosfera, que no ens deixa apreciar el paisatge d'una certa distància. Podríem veure el puig Major, la muntanya de Moncaire, el torrent de s'Al·lot Mort, sa Mitjania... Una zona extremadament abrupta de la serra de Tramuntana.  

Hem superat la part més delicada del pas. Ara ens queda acabar de remuntar el coster, molt inclinat, però sense passes compromeses. Ens dirigim al collet que es veu devora el pi de la dreta. (Foto: Guillem).

Per aquí tornam trobar traça de l'antic camí.

En aquest estret trobam un petit marge, segurament es devia tancar. (Foto: Guillem). Veig que altres senderistes que han fet el pas, no venen a passar per aquí, sinó que ho fan bastant més a la dreta, però creim que aquest era l'antic itinerari que recorria el pas, per les evidències que hem vist de la mà de l'home.

Imatge copsada des del collet. Al fons, molt difuminat, apareix el morro des Forat.  

Superat el pas, assolim el pla de sa Falconera, el cim de la qual veim a l'esquerra, situat a 382 m d'a´çària. El nostre objectiu és la torre que s'aixeca dalt sa mola de can Palou, la torre de sa mola de Tuent.
   

Per recórrer aquest paratge no dónes cap passa bona, has de sortejar mates de càrritx i pedres. Més enllà del promontori rocós que veim (343 m), se situa el cingle d'en Perot.     

El virrei Lluís Vich visità la costa d'Escorca el 1585, diu: «Vi tambien Cala Rogia y Cala Vaca, que es muy grande, y un torrent contiguo que dizen de Parets sobre el qual mandaré dar principio a una torre, quando tenga dinero, que forzosament se ha de hacer, como és la que trazé en el Puerto de Tuyente, el qual tiene en él y cerca del, muchas aguas las quales son muy frecuentadas de moros».

Mentre recorrem l'esquena del promontori, assenyal el passet per on hem assolit la part alta de sa Mola. Un poc més enllà veim uns penyals que semblen un castell, amb dues torres.   

De camí a la torre la vista s'escampa per la costa d'Escorca. Sobresurt el morro de sa Vaca.

Arribam al tancat de d'Hort d'en Rom, on destaca una gran pedra arrodonida, que pareix un cap amb un gran nas, una pareidolia*. «Prop de la torre i envoltades de paret, es troben unes quantes marjades, testimoni de les activitats que duien a terme els torrers per completar el seu pobre sou». (Les torres d'Escorca, 1998).

* Il·lusió consistent a percebre de manera clara un estímul sensorial vague, generalment una imatge o un so, i atribuir-li un significat. (GEC).

Sembla inversemblant que per aquest terreny poguessin tenir un hort els torrers, també és ver que han passat molts d'anys, ens hem de posar en el context de l'època.

Guanyam alçada i canviam la perspectiva visual de la roca. Vista des d'aquí, ja no sembla el mateix.

Molt a prop de la torre i devora l'aljub dels torrers, hi ha una gran timba on podem albirar el paratge que baixa a ses Fel·les i la mola de can Termes, ses Estepes. La vista s'estén per l'entorn del torrent de Pareis. Destaca el morro de sa Vaca, es Turmàs, el puig Roig, el morro d'en Bordils, la torre de Lluc...

Aljub

«Vora la torre es troben dos aljubs. Un, situat vora el camí, es troba molt transformat i es difícil aventurar-ne les característiques originals. L'altre es troba entre la torre i s'Hort d'en Rom [...]». Alguns dels torrers, foren: Miquel Canals, Vicenç Danso i Antoni Català (1597); Bartomeu Canals (1626); Jaume Reus (1631); Joaquim Mayol i Antoni Ensenyat (1693-1711); Joan Arbona (1791); etc. (Les torres d'Escorca, 1998).

Torre de sa Mola de Tuent

Arribam a la torre a les 12:37 h (WP-05) (463 m).
     «El 1596, Joan Binimelis projectà la torre de sa Mola de Tuent, dita també de can Térmens o de can Palou, perquè s'edificà en terrenys de can Palou. Entre 1936 i 1950, aprofitant la bona situació geogràfica amb relació a les costes catalanes, s'hi feren reformes i s'habilità com a observatori de vigilància aèria». (GEM).
      El mateix Binimelis diu a la seva Nueva Historia de Mallorca (1593): «Luego junta a dicha cala está su promontorio que llaman la Mola de Tuent y sobre ella el monte de la Falconera, que es tan alto que tiene los fuegos de las torres de guarda; por esto el año 1596 se hizo en la cúspide de dicho monte una grande torre de guarda, y fuí yo enviado allá para trazar la de orden del Ilmo. señor don Fernando Zanoguera Virrey de Mallorca, y con esta torre se han cobrado los fuegos que aquí se perdían desde el castillo de Pollensa hasta la torre de la Seca [...] Tiene dicha torre una pieza de artillería de bronce de 13 palmos de largo, con la que defiende todas sus cercanías».        

La torre abans de restaurar

L'any 1844, els torrers deixaren pas a un destacament de carrabiners desplaçats de la caleta d'Ariant, els quals no disposaven de caseta a dit lloc i que controlarien el contraban des d'aquí dalt. Deu anys més tard, destinaren dues persones com a cordó sanitari per a prevenir el contagi de l'epidèmia del còlera europeu.
L'any 1996 la torre fou cedida per l'Estat (Ministeri d'Economia i Hisenda) a l'Ajuntament d'Escorca amb la finalitat de ser destinada a refugi ocasional d'excursionistes i colònies d'estiu per a l'estudi de la natura. 

Foto: 13-09-2009

Segons l'obra Les torres d'Escorca de G. Ordinas i A Reynés: «És una sòlida construcció de vuit metres de diàmetre i dotze metres d'alçada, on podem distingir dos cosos superposats. El primer i més baix, té forma troncocònica i arriba a una alçària de dos metres i mig. Està construït en filades de pedres irregulars, picades, que es disposen lligades amb argamassa. Separant els dos cosos, existeix un anell de marès de 30 cm, de forma semicircular que surt mínimament del perfil de la torre. Damunt d'aquest anell s'alça el segon cos de la construcció, de forma cilíndrica i amb les mateixes característiques constructives que el primer».

     «El terrat, acabat amb rost cap a l'exterior, és envoltat d'un paretó de pedres encallades amb argamassa de 60 cm d'altura. També disposa d'una gàrgola llisa per a la sortida de les aigües. Al centre del terrat es pot veure el basament d'una petita construcció moderna que servia com a aixopluc, i que en substituí una d'anterior que ocupava gairebé la meitat del terrat, com es pot veure en alguna fotografia de principi de segle». (Ordinas i Reynés,). Hem de dir que l'obra d'Ordinas i Reynés es va publicar l'any 1998, el 1999 la torre va ser restaurada, amb uns criteris molt discutibles segons els germans Sastre.

Recorrem uns metres cap a l'est, fins al tall del penya-segat, lloc on hi havia algun dispositiu de vigilància o antena de senyals, des d'on es gaudeix d'una fantàstica vista. Podem situar dues antigues torres de vigilància perquè sabem on estan situades, que sinó costa pena veure-les. 

Tres petites construccions de planta rectangular servien d'aixopluc als talaiers, als carrabiners i més tard (1936) als soldats que vetllaven per prevenir l'arribada d'avions de la península. Dues de les quals foren modificades fa pocs anys; una es va convertir en petita capella i l'altra en habitatge. 

Com a testimoni de l'època de postguerra, els vigies d'aquest indret deixaren la seva marca a una roca, avui quasi il·legible: "Cabos M. Molinos... XX-II-1940"?   

Després de dinar al redós de la torre, ens disposam a davallar al coll de Sant Llorenç, on hem iniciat la ruta.

A la baixada veim les restes del tercer porxo pròxim a un tancat amb marjades de conreu —segons els germans Sastre—, emprat pels torrers per treure alguns beneficis complementaris als seus migrats jornals, aquest intacte, tal com quedà després de deixar la torre i amb la pàtina del pas del temps.

El vell camí empedrat baixa fent serpentina, cercant el millor terreny entre la vegetació socarrada per l'estiu. «Agafam el carrerany que va pujant cap a la carena de la mola de Tuent, coberta de molta estepa blanca, càrritx, mates i romaní». (Les Balears, 2002). 

Sa Calobra

Formen el llogaret: Can Maiet Vell can Maet (1969), can Maiet Nou, can Termes, can Puput, cas Bufó que té una font, can Marrai, can Penya, can Pau i can Nyegos. Aquestes dues darreres cases disposen de torres de defensa. La casa de can Pau està una mica apartada del nucli. I, segons l'amic Llorenç Vicens, les cases des Racó. La veritat és que les cases des Racó estan un poc apartades del nucli de sa Calobra, estan situades a l'altra part de la carretera, entre sa Bretxa, el penyal Bernat, can Pau i la font de cas Bufó.

Sa Calobra és un jardí
enrevoltat de penyals,
ombrejat d'arbres fruitals

i perfumat de geramí.

(Popular).

Un portell obert a una paret mitgera, ens dóna pas per a seguir descendint. Ens aturam per gaudir de l'espectacle. El canal d'en Termes baixa decidit cap a les marjades de les terres de can Carabasseta i can Termes. Més a la dreta, a la part de Tuent, el cingle d'en Coll es despenja coster avall. Per un petit collet d'aquesta cinglera (pas d'en Termes) es pot pujar als Binis a través dels clots Carbons, el pas de s'Estaca i el pas de n'Argentó. (Foto: Guillem).

A partir d'aquí, la davallada és més vertiginosa. El pas dels Torrers, ara desfet per l'enrunament del marge que sostenia el camí, permetia superar una passa difícil.

El llisar, on se situa en Joan, és on les pedres que formaven el marge s'estimbaren i desferen el camí. Estam d'acord amb la reflexió dels germans Sastre, quan diuen: «Un tram de caminet desfet presenta un pas perllós pel risc d'una mala passa. Fa mal entendre tanta descura per la conservació i millora dels accessos a determinats indrets d'interès històric».  

Aquesta instal·lació no fa gaire temps que hi és. Abans era més exposat passar per aquí. (Foto: Guillem).

Pas des Torrers

Joaquín al pas des Torrers (WP-06) (280 m). Actualment, unes grapes d'acer inoxidable i un cable permeten superar el pas amb més seguretat.

Foto: 13-09-2009

El camí baixa fent revolts, vista per avall és un xic vertiginosa; en poca distància assolim molta alçada. A baix, destaca l'esglesiola de Sant Llorenç al coll homònim. Un punt geogràfic molt important en l'esdevenir històric de la regió costanera d'Escorca —segons els germans Sastre: «des dels orígens del poblament d'aquestes terres és pas obligat de les rutes de comunicació terrestre entre les contrades de Sóller, Tuent i sa Calobra. Les difícils rutes cap a l'interior d'Escorca accentuen la transcendència d'aquest coll de muntanya per al desenvolupament de sa Calobra».

Al coll de Sant Llorenç, el collet de l'Església (1844), posam punt final de l'excursió, a les 14:44 h. Una opció interessant, pels que no el coneixen, potser baixar al llogaret de sa Calobra, un antic camí empedrat hi du. Allà, amb un poc d'imaginació es pot rememorar l'època dels pirates i podrem admirar l'arquitectura tradicional, un autèntic tresor de la nostra cultura. A la ruta 66 Pels voltants de sa Calobra🔗 passàrem pel llogaret.     

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

⇨Veure el track al Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

► És aconsellable seguir unes normes bàsiques.

FITXA TÈCNICA  

Escorca

Distància aproximada: 5,26 km
Pujada acumulada: 464 m
Alçada màxima-mínima: 469-93 m
Temps aproximat sense aturades: 2:11 h 
Temps total: 5:19:22 h
Ruta circular: Sí
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: En el moment de fer l'excursió no estava fitada. El pas des Cocó pot crear problemes a algunes persones amb vertigen
Integrants: Rafi, Joan Campomar, Miquel, Joaquín, Guillem, Toni i Joan Riera
 

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic d'Alpina Nord E-25, amb els punts principals

Perfil de la ruta i valors aproximats

Manacor, 5-11-2017

HEM CONSULTAT

• Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2003 Joan Sastre i Vicenç Sastre.

• Fites i fetes. Trescant per la serra. 2001 Miquel Martorell.

• Les torres d'Escorca. 1998 Gabriel Ordinas Marcé i Antoni Reynés Trias.

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.

• Nueva Historia de la Isla de Mallorca. (1593) 1927 Joan Binimelis.

• Mapa General de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.

• Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. 1993 Bartomeu Roig i Roig.

• Torrent de Pareis. 1995 A. Ordinas, G. Ordinas, Antoni Reynés i A. Rabassa.

• Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.