111 - El Paraigo per la canal dels Romanins i Llinàs 1-2-2015

Improvisam una ruta per arribar al coll de Tiapau i al penyal anomenat el Paraigo (una mola rocosa en forma de 'montera', com diu Benigne Palos). Ho feim per la canal dels Romanins on veurem la font Borina o de na Maurina. Allargarem la tornada pel pla del Bou, el coll dels Tords i Llinàs. En el darrer tram de la ruta gaudirem de la contemplació dels històrics molins de Llinàs. 

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada. 

Aparcam els cotxes a la vall d'en Marc, al km 5 de la carretera c-710 Pollença-Lluc. Començam la caminada a les 9:15 h en el portell d'entrada de Son Grua, el qual sense ser ostentós és espaiós i atractiu. Està format per un semicercle de paret baixa de pedra amb banc per asseure's i quatre columnes, rematades amb una bolla les dues que subjecten la reixa.

El dia és fred, gris i amenaça amb ploure. De moment només fa quatre gotes primes.  

Avançant pel pla des Bosc, amb el torrent a la nostra dreta i les terres de cultiu a l'esquerra, seguirem momentàniament les petjades de l'excursionista Lluís Salvador: «està Son Grua amb espaioses granges [...] Hom camina al principi entre oliverars pel Romaní de Son Grua, una vall coberta als vessants per murta i garballons, al fons de la qual creixen oliveres; hom veu també moltes mates d'arç blanc, entre les quals n'hi ha una de molt grossa».

Així arribarem al portell de les cases, les quals estan presidides per un cuidat jardí amb arbres grans. 
     L'antiga alqueria Castel està situada entre can Serra (costa de la Punta), Llinàs, el puig de l'Enrunada, les penyes Vermelles, la cova Mitja i la font de Vàritx, a la vall d'en Marc. Documentada el 1628, pertanyia a Bartomeu Grua, de la família del qual prengué nom. Tenia cases i tafona. Era dedicada a conreu de cereals, garroverars i olivars. Tenia alzinars i garrigues, ramaderia ovina i porcina. N'era pertinença l'hort dit sa Casa Nova de Son Grua, amb una font i 3 quarterades de reguiu, destinat a producció d'hortalisses i de lleguminoses, i amb un gran morerar per a l'alimentació dels cucs de seda, la producció dels quals era filada a les cases. El 1685, la possessió, era valorada en 13.500 lliures. El 1711, fou adquirida pel capità Joan Ballester, mercader. S'hi trobà una làpida funerària islàmica dedicada a Zaynab hint Abi alHakam, que morí el 517 de l'hègira [1123-4 dC.]. (GEM).

Segurament aquesta possessió seria l’alqueria que els cristians anomenaren tot just acabada la conquesta, Canalig, topònim derivat del llatí Canalis, que significa Canal. De fet són moltes les evidències de que aquest indret va ser utilitzat durant l’època andalusina, en són exemples les restes de canals que servien per irrigar la zona o l’estela funerària que es va trobar del XII.
Fotografia apareguda a l'Enciclopèdia de Mallorca de la làpida de Zaynab hint Abi alHakam, que es guarda al Museu de Mallorca.

La reixa presenta una mena d'escuts on figuren a un, part d'una tafona i a l'altre, un castell. Segurament fa referència a l'antic topònim de la possessió, Castell d'en Grua (s XIV). 

Gràcies a una denúncia d'Antoni Grua de Son Grua al Capbreu de 1584, apareix per primera vegada documentada la vall amb el nom d'en Marc: «tenere et possidere quandam possessionem sitam in presenti termino, in valle den March, dicta Son Grua [...]». (TORRES-SALAS).

Son Grua

A l'obra Fites i Fetes. Trescant per la Serra de Miquel Martorell, trobam una contarella sobre el contraban relacionada amb Son Grua: «Contraban per la Roca Llisa. Devers l'any 1955, quan l'amo en Joan [Martorell Cifre] tenia 18 anys va començar a fer contraban. Ell i la seva dona estaven a la possessió de Son Grua. Partien posta de sol, a peu, juntament amb altres homes. Pujaven el coll d'Ariant en direcció cap a la Malè i s'amollaven pel comellar fins que arribaven al pas de sa Roca Llisa, que era el punt més a prop per arribar a la mar. Aquest pas era molt perillós, s'havia d'anar amb compte, com el seu nom indica és un pas llenegadís. El creuaven quan ja era fosc i just a baix de la balma es reunien tots, allà era on s'ajeien per mirar cap a la mar si hi havia algun senyal. De vegades eren més de deu homes i allà esperaven si veien alguna senya de llum dins la mar. Quan veien llum dins la mar volia dir que alguna barcassa, que venia d'Alger, havia fondejat allà enfora, a devers una milla i així, si sorgien problemes, podien partir aviat.
      Les barcasses solien dur entre mil i dos mil paquets, de diferent mida i pes, segons el material. Hi havia algunes barques que venien de Sóller i eren les que distribuïen paquets a diferents indrets de la costa: pas de sa Roca Llisa, caleta d'Ariant, cingle des Pi, etc. Una vegada que els paquets eren a terra, els contrabandistes feien la seva tasca. Es carregaven tant de pes com podien a l'esquena i se'n tornaven carregats per aquella costa tan empinada. Diu l'amo en Joan que en una ocasió va carregar més de cent quilos per la Roca Llisa. Duien de tot: tabac, sucre, whisky, peces de cotxe, etc. Arribaven a Son Grua quan el dia ja començava a clarejar. Una vegada a la possessió ho tenien amagat i després ho distribuïen a diferents persones.
      Cada vespre de contraban a l'amo en Joan, li pagaven vint-i-cinc duros i , si la barca no arribava per problemes o per mal temps, només en cobrava cinc. La darrera vegada que ell va fer contraban va ser devers l'any 1980». 

«Son Grua és una de les poques propietats pollencines que han estat vinculades a la noblesa o a famílies de mercaders ciutadans. El 1865 era dels Vilallonga Aguirre, família a la qual encara pertany. Les cases són una mena de compendi del que s’espera que sigui una possessió, tot i que la imatge actual es deu en bona part a una gran reforma que es va fer a principis del segle XX, sobretot pel que fa a la part noble. L’estructura del conjunt de les cases respon per una part a les necessitats residencials de senyors i a les funcions agràries dels amos. Els quatre edificis també es disposen al voltant d’una clastra, tancant-la totalment, tot i que a diferència de Son March, la façana principal no dona a l’interior d’aquesta, sinó a l’exterior, allà on s’obri el portal forà. Aquest està format per un arc de mig punt amb dovelles de marès, que contrasta amb la resta de la façana que està finament referida. Un imponent corredor amb sòtil de llenyamada, sostinguda per dos arcs allargats, condueix a la clastra i al pis superior, gràcies a una escala que parteix del seu interior. Aquest espai, serveix avui, d’entrada i recepció. Un cop a dins la clastra, destaca el coll d’una gran cisterna que s’alça al seu enmig, l’antic empedrat del trespol i la diferent qualitat de cada un dels edificis. Un altre tret ressenyable és l’esglesiola que té accés propi des de l’exterior, el que fa pensar en un ús semi-públic de la mateixa, encara que la majoria de gent de la contrada anaven a sentir missa a Son March. Es tracta d’un edifici d’uns 9 per 6 metres, adossat a la façana principal, amb coberta a doble vessant, però que no és visible des de l’exterior perquè té una barana que imita un terrat. El sòtil el formen dues voltes de creueria, té un portal romà amb brancals de pedra amb vàries motllures i un petit rosetó a sobre. A l’exterior es poden veure dos contraforts en un lateral, entre els quals s’hi ha dos bancs que permeten gaudir del jardí que envolta la zona». (Web Biblioteques de Pollença).   

«"Son Grua és una magnífica possessió de la Vall d'en March, submergida dins una gradació de verds i una dolça melangia, amb el fons espectacular del Tomir i Pedruxella". Així la descriu Francesc Serra de Gaieta i Asprer, el qual aporta una documentació demostrativa que els senyors de Son Grua, en el segle XVI, eren, efectivament, Grua de llinatge, llinatge que després es deforma amb Gruat, que dóna també un topònim, EL COLL D'EN GRUAT, al cap de LA VALL D'EN MARC, a tocar la Vila —topònim no registrat per Mascaró. [...] Hi ha menció del darrer senyor de Son Grua, de nom Bartomeu Grua i Marc (començament del s XVII)». (VIDAL ALCOVER).

Les germanes Francisca i Antònia Maiol, que ens acompanyen, coneixen bé aquesta casa i algun passadís secret i, com no, aquestes històries de contraban, puix hi visqueren de nines, inclús varen néixer aquí.  

Enrere deixam la casa i a la dreta la síquia elevada que duia aigua a les cases de la font de Son Grua i de la font Borina.

De seguida ens trobam amb el torrent, el qual creua el camí. Si continuàssim recta sortiríem a la pista d'Ariant, avui, emperò, seguim la llera del torrent del canal dels Romanins.

Tot i que hi ha un camí que pren per la dreta del torrent, nosaltres continuam caminant pel seu jaç, a la recerca de la font Borina. Podem seguir el rastre de la qual per una canonada de plàstic negra que s'estén a través de l'alzinar, per la vorera esquerra del torrent. 

Deixam un camí de carboners, passam vora una sitja, recorrem una petita cornisa sobre el torrent on alguns gorgs delaten la proximitat de la font.

A la guia de muntanya citada abans Fites i fetes. Trescant per la serra de Miquel Martorell, a l'itinerari 7, baixa per aquest xaragall, diu: «Ens amollam xaragall avall, fora fites i esquivam pins caiguts per la dreta del jaç del xaragall, el xaragall de la font Borina [...]».  

Font Borina o de na Maurina

A la mateixa llera del torrent, trobam l'ull de la font Borina. A ►Fonts de Tramuntana, entre altres coses podem llegir: «Sobre el topònim: Juan Manuel Torres, estudiós de l'arxiu de Pollença, indica que la "Font de na Maurina" és esmentada al Llibre d'Actes del Temple (1298-1304)».

Anam pujant pel coster esquerra de la canal dels Romanins, per la qual cada vegada és més complicat de transitar.

Tornam al jaç del barranc per veure si farà més bon progressar. L'espectacle és descoratjador, una gran quantitat de pins abatuts, pedres caigudes i una espesa vegetació fan intransitable la llera del torrent. El creuam i esquivam els pins tombats per l'altra banda de la torrentera.

De tot d'una el rost és considerable, però quan sortim del pinar el terreny es va suavitzant gradualment. Les penyes Vermelles (524 m) dominen la banda de la dreta del barranc.

No conec la situació exacte de l'avenc de Son Grua de 76 metres de fondària. La GEM diu: situat entre les cases del mateix nom i el torrent del Salt de Llinàs. Té aixecament topogràfic.

Vista retrospectiva. Ens dirigim on comença el xaragall que acabam de pujar, allí veim les primeres fites que s'estenen cap al coll de Tiapau.

Gràcies al zoom de la càmera ens acostam a les cases de Son Grua on podem apreciar el gran i esponerós jardí on entre altres espècies hi trobam faces, platers, diverses varietats de cactus, ciprers, arbres de pisos, heures, buguenvíl·lees, garballons, llorers, lledoners, eucaliptus i una bona representació d’arbres de ribera. Destaca, també, l'arc que dóna accés a la clastra.

El mal temps pareix que ens enrevolta. A la zona del Tomir hi plou o neva, ja que l'endemà la serra presentava una bona nevada que s'aniria acumulant en dies successius.

Coll de Tiapau

Assolim les immediacions del coll de Tiapau (485 m), Tirapau o Tirapeu (J.G. Pastor), on se situa la curiosa roca anomenada el Paraigo. Al coll conflueixen les terres de Ternelles, Llinàs i Son Grua.

El Paraigo

Una lleugera pluja ens esperoneja per arribar aviat al Paraigo (522 m). Ho feim a les 12:00 h. Serà la cota més elevada que assolirem aquest dia. 

A tocar de la roca dita el Paraigo tenim una nova panoràmica, destaca a la dreta, el Més Alt de Llinàs (629 m) i el puig de la Pinya (480 m), cònic i cobert de pins. Més enllà, el puig de can Groc arrecera la vall de Ternelles.

Diuen que degut als despreniments de pedres ha perdut bona part de la funció d'aixoplugar que li va donar el nom, tot i així encara queden bocins on la roca fa un bon voladís.

Mentre s'atura de buirinejar repassam les opcions que tenim per baixar. Ho podríem fer cap a la pista d'Ariant pel clot de l'Infern, on un camí de ferradura molt desdibuixat ens ajudaria en el descens. També podríem baixar per la torrentera del Salt de Llinàs, o per un altre torrent que dóna vora la font de Llinàs. Emperò baixarem adreçats a la vall de Ternelles per enrevoltar el puig de la Pinya i, a través del coll dels Tords entrar a Llinàs i dellà, baixar a la carretera.

Per arribar a l'objectiu, que és la pista assenyalada amb el requadre, haurem de recórrer una zona d'esponeroses carritxeres. Crec que és millor baixar per l'esquerra de la torrentera.   

Per un territori molt dolent i incòmode, a més a més humit, iniciam la davallada a les braves i sense fites.    

Caminam pel xaragall que es convertirà més avall amb el torrent del Gorg Blau.

Assolim la pista que vèiem des del Paraigo. A partir d'ara caminarem més còmodament.

Una sèrie de pistes recorren el puig de la Pinya. Tenim poques referències puix en el mapa del GPS no figura aquesta xarxa de camins. Haurem d'emprar la intuïció muntanyenca.

Per una clariana podem copsar les cases de Ternelles i el puig de can Groc (556 m), dit així pel seu color groguenc a la posta del sol.

L'única referència que tenc per no perdre la direcció correcte és el coll dels Tords. Deixam a l'esquerra i a baix, el pla del Bou, on se situa el pou d'en Cervera, vora el torrent del Gorg Blau i la reixeta de Ternelles.

Coll dels Tords

En el coll dels Tords o de Llinàs (302 m) trobam una barrera tancada que haurem de botar. Deixam enrere les rotes de can Sales i entram a la finca de Llinàs o Llinars. Cal no fer renou per a no molestar la guarda de someres que pasturen pel comellar.

Dinam a un recés i travessam aquesta coma on sembla que es fan millores a l'olivar, ja que va patir un incendi fa més de vint anys.

Una paret seca separa l'olivar del bosc.
  

Font de Llinàs o Llinars

En pocs minuts assolim la font de Llinàs o dels Molins. Situada prop de la casa i molins d'aigua de Llinars. «És catalogada coma a cova fins a 30 m de recorregut, segons notació espeleomètrica. El seu cabal abastava de força hidràulica els molins de Llinars. Es troba citada en documentació datada el 1241. (GEM). Per a saber més sobre aquesta font, veure la web ►Fonts de Tramuntana.

Els voltants de la font és un racó bucòlic, amb grans alzines que el fan ombrívol i agradable. Una paret amb reixeta envolta i preserva les cases de l'antiga alqueria Llinars que, en el repartiment, correspongué a la cavalleria dels homes de Tortosa. El 1241, fra Dalmau de Fonollar, comanador del Temple, hi establí tres casals a Berenguer Moragues, cadascun amb el seu molí d'aigua, proveïts per la font de Llinars. El s XVI, pertanyia a Guillem Brullet, que la va vendre a l'honor Miquel Solivelles, al qual pertanyia el 1595. Confrontava amb Son Serra i tenia cases, molí d'aigua i hort. Era dedicada a vinya i conreu de cereals. Hi havia 35 cabres, 30 ovelles i, com a bestiar de feina, sis muls, quatre ases i dos cavalls. El 1655, la tenia l'honor Joan Baptista Martorell —Perdigó—. Hi havia 195 ovelles i sis bous. feia una renta anual de 82 lliures i un quintar de formatge. El molí d'aigua, arrendat a part de la possessió, feia una renda de 25 lliures. El 1685, era valorada en 1.200 lliures. Tenia posada a la vila de Pollença. La casa pairal dels Martorell —Perdigó— era al lloc de la Placeta, de Pollença. La possessió donà nom als molins de Llinars. Els Torrendell de Llinars tenien la casa pairal al carrer de les Filoses, de la vila de Pollença. (GEM/DF).

Per aquest portallet sortim de la possessió de Llinàs, pel qual n'Esteve entre, a una imatge presa l'any 2009.

Un tirany escalonat ens durà a la pista que puja al sistema hidràulic de Llinàs o les Tires de Molins (Mascaró), el qual és un dels més espectaculars per la situació dels seus molins en un lloc de molta pendent.
     Sembla que el sistema original, que comptava amb dos molins, és d'origen islàmic. Al llarg del segle XIII s'hi afegiren tres molins més i un quart abans del segle XVI. El darrer molí, ja fora del sistema original i a una zona amb menys pendent hi fou afegit al segle XIX.
     Can Serra també rep l'aigua de la font de Vàritx però aquesta no es mescla amb la de la font de Llinàs sinó que passa per davall del molí i serveix per regar l'Hort de Llinàs des de les seves marjades superiors. (Inventari i caracterització del patrimoni hidràulic del Torrent de Sant Jordi).   

El conjunt hidràulic el formen: la font de Llinàs, el molí de Llinàs, el molí de can Ventet, el molí de can Roqueta (a la imatge), el molí d'en Jaume Tixador de Dalt, el molí de can Solivelles, el molí d'en Tixador de Baix i el molí de can Serra. Alguns del molins funcionaren fins a 1950-60. El d'en Jaume fou el darrer que funcionà.

Situació dels molins apareguda a l'Inventari i caracterització del patrimoni hidràulic del Torrent de Sant Jordi.

El 1992, alguns d'aquest molins foren transformats en segona residència, per la qual cosa queden molt poques restes de les seves característiques originals. Al seu voltant s'hi han trobat enterraments prehistòrics i ceràmica romana i islàmica.

Des de la costa dels molins copsam el salt de Llinàs, situat al penya-segat meridional del puig del Migdia (404 m), entre els molins i la bassa de Llinàs, can Serra i can Pontico.

Can Serra

Caminant el darrer tram d'asfalt no podem quedar indiferents davant l'espectacular portell de can Serra amb els grans platers que el fan tan característic. Es tracta de l'antiga alqueria islàmica Abencasim. «En el repartiment (1232) correspongué a l'orde del Temple, del qual passà a Pere Serra, ciutadà de Mallorca, de qui prengué la nova denominació. Els s XVI-XVIII, fou denominada Son Serra fins que, el s XIX, adoptà el nom de can Serra. El 1655, pertanyia a l'honor Joan Baptista Martorell —Perdigó—. Tenia cases, un molí d'aigua fariner, dit el molí de Llinars, tafona i molí de sang. Era dedicada a olivars i a conreu de cereals i lleguminoses. Hi havia ramaderia ovina i porcina. El bestiar de feina eren tres muls. Hi havia cases d'abelles i nombrós aviram. Tenia un molí de calç, de 100 quarterades, a la tanca de la Punta. N'era pertinença l'hort de Son Serra, amb cases pròpies, arrendat a part de la possessió, que feia una renda anual de 84 lliures, mig quintar de cànem, dos sacs de pomes, dos de cols, dues parades de cebes, una parada de xirivies i 24 carabasses. El 1685, fou valorada en 13.400 lliures. El 1818, tenia 102 quarterades d'olivar, 4 d'hort i 4 d'alzinar. El 1858, pertanyia a Francesc d'Asprer i Martorell i feia una renda anual de 9.151 reals. El 1863, era de Manuel Asprer i tenia 404 quarterades». (GEM/DF-M).

L'Arxiduc l'anomena Son Serra, diu: «És un edifici espaiós amb pati modern. En forma part una capella que té un rosetó i un campanar d'espadanya al damunt, doble volta de closca d'ou i un altar rococó; s'acabà de construir el 30 de setembre de 1711. Allà es troba una gran tafona amb dues bigues. A la dreta del pati es veu un molí d'aigua i un jardí amb brollador i rentador, al qual flueix l'aigua del molí d'aigua que està davant; cap enrere hi ha també un jardinet amb brollador, més amunt un jardinet escalonat al costat de la conducció d'aigua del molí, ombrejat per una murta enramada d'heura i d'altres plantes enfiladisses [...]».
     Uns centenars de metres més endavant, a l'endret del portell de Son Grua, finalitzam l'excursió a les 15:44 h.

____________________________________________________________________________________________________________________________________

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

► És aconsellable seguir unes normes bàsiques.

FITXA TÈCNICA

Pollença

Distància aproximada: 11,90 km
Pujada acumulada: 634 m
Alçada màxima-mínima: 518-66 m
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Velocitat mitjana: 2 km/h
Temps total:  6:10:29 h
Ruta circular: Sí
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: Trobarem molt poques fites durant tot el recorregut  Integrants: Francisca, Antònia, Maria, Margalida, Dolors, Toni, Esteve i Joan 

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Nord, E-25 amb els punts principals

Perfil de la ruta

Perfil en 3D de la ruta

Manacor, 21-2-2015

HEM CONSULTAT

• Llocs, termes i valls de Pollença a l'època medieval i moderna. XXII Jornada d'Antroponímia i toponímia. (Pollença, 2009). 2010 Juan M. Torres i Pere Salas.

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.

• Fites i fetes. Trescant per la serra. 2011 Miquel Martorell. 

• Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.

• Itineraris de muntanya. 1992 Benigne Palos.

• Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2003 Joan i Vicenç Sastre.

• ►Biblioteques de Pollença.