46 - Volta per les fonts de Lluc 15-10-2012

Aquesta volta, per algunes fonts dels encontorns del Santuari de Lluc, fou un poc improvisada pel guia Fernando Chamorro, per mor del mal temps, així i tot resultà ser molt interessant. L'excursió que tenia preparada per aquest dilluns era ben diferent, més dura, més llarga i amb un impressionant pas, el pas d'en Botilla. Deixàrem emparaulat per un altre dilluns el segon intent d'arribar en aquest poc conegut pas.
     No cal dir que amb el dia que feia, amb boira, pluja i humit, no era gens adient per a fer fotografies de qualitat. 

Deixam els vehicles a l'aparcament del refugi de Son Amer i després d'equipar-nos per parar la pluja amb tots els estris necessaris, començam a caminar cap a la carretera. La possessió de Son Amer, dita també es Pujol o es Pujol de Son Amer (Roig, 1993), de 103 ha d'extensió, fou adquirida pel Consell de Mallorca el 1999 per formar part de la xarxa de refugis de la Ruta de Pedra en Sec.

Fernando explicant el primer element, senzill però efectiu, el qual ens compareix just a la mateixa carretera Inca-Lluc (km 19), els vasos comunicants o sifons de la síquia de la font des Puig Ferrer.
     La temàtica principal de l'excursió no podia ser més apropiada pel dia que feia: els sistemes hídrics —fonts, síquies, basses, safareigs, etc.— dels voltants de Lluc, observats baix una insistent pluja.
     

Sa Garita i es Sifó. Aquests sifons, construïts amb marès a principi del segle XX, permetien que l'aigua passàs per davall la carretera i arribàs a fer moure les pales del molí fariner de Lluc, el qual veurem al final de l'excursió. 
     «L'existència a Son Amer de la font des Puig Ferrer, que proporcionava un cabal d'aigua prou important al llarg de l'any, ha afavorit la presència humana en aquest indret des d'èpoques ben antigues». (A. Ordinas, G. Ordinas i Reynés, 2005).
     Darrera de la barrera del portell de Son Amer es veu una petita construcció, es tracta de sa Garita. Servia d'aixopluc dels habitants de la possessió quan esperaven el correu (sa camiona) que feia el trajecte Inca-Lluc. (Son Amer, nom per nom, 2005). 

Seguim caminant paral·lels a la canaleta cercant l'ull de la primera font, la font des Puig Ferrer.

 

La canal discorre entre les primeres marjades de s'Olivar.

Font des Puig Ferrer

La font des Puig Ferrer pren el nom de l'alqueria Puig Ferrer (Podium Ferrari) documentada el s XIII, quan aquesta encara no era coneguda amb el nom de Son Amer. També rep el nom de font des Verro, aquesta variant molt més moderna.
     La descripció del pare Roig diu: «Neix de dins un marge de paret seca, enrevoltada d'un joncar. Tots aquests marges que hi veus aguantaven les terres on creixien les oliveres i fins i tot figueres de cristià. Com a nota curiosa cal esmentar que part de l'aigua fou cedida a la Mare de Déu de Lluc perquè pogués moure la roda d'un molí fariner que està a a vall de Josefat, i que abastava d'un aliment tan important els moradors del seu Santuari».

A un treball de l'arxiver de Lluc (Pep Barceló) fa referència a la font i a l'aigua d'aquesta que movia el molí. Fragment:

     A les Idus de Maig 1302. Fr. Pere de St. Justo, Comanador de la Casse del Templa, de voluntat y consantiment de tots los demés frares de dita Cassa, establex a Bernat de Coma, a ell y a los seus perpètuament, un cassal de Molí ab una o dos molas, que puga adificar y fer en la Alcharia de Lluch, ço és del Camp de la Iglesia de la Verga Maria de Lluch fins el Cassal del seu Molí, el qual per los dit Comanadors li fonch allí aseñelat y determinat dins la sua alcharia, que és en lo terma de la Parrochia de Scorca. En el qual cassal de Molí puga aportar una aygue de la font dita la La Font del Puig Ferrer.

Molt a prop d'aquesta font hi ha una surgència d'aigua, la qual Fernando la va anomenar font del Puig Ferrer 2. Està situada als peus del puig de sa Font (660 m), a les marjades del coster anomenat Damunt sa font des Puig Ferrer. Tot i que no l'he trobada citada per cap autor, en el mapa toponímic del llibre Son Amer, nom per nom figuren ambdues fonts amb un sol nom de font del Puig Ferrer.

Pla de sa Font, sa Tanca, tanca de sa Font o tanca de ses Pomeres. Al fons, el putxet de sa Font (660 m), punt final de la serra Mitjana.

Les cases de Son Amer estan situades dalt d'es Pujolet. «Les cases de Son Amer ocupen una posició estratègica sobre la vall de Lluc. La seva situació enlairada, encara que excèntrica respecte a la finca, permet el domini visual de gairebé totes les seves terres i d'una part important de les propietats veïnes. Aquest emplaçament reforça el seu caràcter senyorial i representatiu i té l'avantatge d'allunyar als seus habitants de les terres més humides del fons de la vall i proporcionar algun temps més d'insolació». (Son Amer, nom per nom, 2005).
     Jeroni de Berard (1789) anota: «Son Amer. Predio pequeño con bosque, agua y huerto. Lo posee el Sr. Amer y Matas de Palma».

Un rètol ens indica que caminam pel GR 221 Ruta de Pedra en Sec. El portell dóna pas a l'ombrívol i humit bosc de s'Ermita.

«Nombrosos camins creuen el bosc, lloc de silenci i de pau, agombolat per les grans i petites alzines que filtren la llum solar, on podem trobar barraques de carboners. Els dies no assolellats, com el d'avui, la foscor pròpia de l'alzina es veu augmentada sense infondre cap classe de temor». (40 Excursions a peu per les muntanyes de Lluc, 1995).

Pel comellar de s'Ermita o sa Coma, el camí descriu revolts per la falda del puig Ferrer (771 m), esquivant l'ermita, però nosaltres adreçam per les antigues marjades on els ermitans cultivaven l'hortet.
     Caminant per aquest bosc rememoram les paraules de Pagenstecher, quant diu: La belleza de este paisaje solitario, poblado de bosques en extremo pintorescos, estaba alumbrada por la cambiante luz de un cielo encapotado; y la altura y las caprichosas formas y la masa de los montes parecian aumentar de volúmen al través de la semi-opaca admósfera. (La isla de Mallorca. Reseña de un viaje, 1867).

Ermita de Son Amer

L’antic i auster eremitori del segle XVII ha estat recentment restaurat. El petit edifici està situat a poc més de 600 metres d'altura, amida 7 x 6,3 m.
     «Consta que en el segle XVII —diu el pare B. Roig— habitaven aquestes solituds dos ermitans vinguts de l'ermita de Valldemossa, Bernat de Sant Josep i Miquel de Sant Onofre. La nostra ermita estava dedicada a St. Pau i és possible que ja en el segle XIV estàs habitada per altres anacoretes.
     Més tard va ser una petita possessió dependent de Son Amer o un Rafal seu». Els carboners també habitaren la caseta de s'Ermita durant la temporada de feina.

Als voltants de l'ermita s'hi bastiren alguns elements vitals, com són l'hortet, un forn i un petit safareig alimentat per l'aigua de la font de s'Ermita mitjançant una canaleta de teules.

Font de s'Ermita

L'aigua de sa font de s'Ermita —diu el felanitxer Bartomeu Roig— surt per un obi (canal obtinguda de buidar un tronc d'arbre), ombrejat per uns platers. És un deu* poc abundosa durant l'any i als estius forts gairebé s'eixuga. En altre temps no era així, perquè abastava l'ermita i un hort que tenia al seu costat un safareig.

*(DCVB. Deu: font natural, corrent d'aigua subterrània).

La canaleta de teules duia l'aigua al dipòsit situat vora l'ermita per un paratge realment encisador.

Continuam la caminada pel camí que puja cap al bosc Gran, però abans d'arribar-hi, deixam a la dreta un bell camí que ens pujaria al puig de ses Covasses (763 m), un mirador enlairat que domina tota la vall de Lluc. Més amunt, giram cap a l'esquerra i passam per uns ranxos de carboners restaurats, les barraques dels quals presenten els desperfectes del cap de fibló de 148 km/h del passat 12 de setembre.
     A Son Amer existien tres ranxos de carboner amb unes quantes sitges cada un, però en general només hi havia un ranxo en funcionament. La temporada de treball —diuen A. Ordinas, G. Ordinas i A. Reynés— comprenia els mesos entre abril i setembre. Però la primera sitja no es coïa fins al juny. Abans el carboner eixarmava i pelava l'escorxa de les alzines. Puntualment els carboners utilitzaven dinamita per estellar alzines grosses. El darrer carboner fou Antoni Ordinas Alemany, Pollencí, que acabà de treballar a la finca l'any 1962.   

El camí acaba a una miranda protegida per una barana, situat dalt del penya-segat de la serra Mitjana. Des d'aquí també s'obté una maca panoràmica de la contrada de Lluc.

Desfem les nostres passes fins al camí principal i continuam ascendint, així arribarem a una paret mitgera amb botador, situada al coll Pelat, entre el puig Ferrer i la serra d'en Massot. És l'entrada al bosc Gran i la separació de les finques de Son Amer i Menut. Un nou ventall de possibilitats s'obren al senderista: Menut, Binifaldó, ses Figueroles, Alcanella, el puig Tomir, Míner, Fartàritx, Pollença, etc.

Creuam el pla del coll Pelat on nombroses sitges conviuen amb esponeroses alzines sempre verdes, com deia s'Arxiduc.

Giram a l'esquerra per una pronunciada pendent plena de revolts en direcció a Menut o Manut, alqueria Monut al Llibre del Repartiment (1232).  

Menut

Imponent façana principal. Fou de les famílies Clariana (s XIII-XIV), Malferit (s XIV-XV) i Cànoves (s XVI-XVII). La família Cànoves la cedí al monestir de Lluc. Un dels edificis és actualment l’emplaçament d’un banc de llavors de planta autòctona. També hi ha un viver forestal dedicat a la producció de plantes destinades a repoblacions.

Trobam obert de pinta en ampla i ens ve perfecta per a berenar a cobri, ja que fa estona llarga que la panxa xerra més que la boca.

A un costat de la clastra s'exposa un carro per traginar pins pesats i de grans dimensions anomenat burro. Pertanyia a Guillem Colom Pons, el Pagès que era l'amo de la possessió bunyolina de s'Alqueria d'Avall.

El burro més gran de Mallorca, propietat de la Naviliera Mallorquina, carregat amb un tronc de pi de 110 quintars de pes (un poc més de 4,5 tones) i s'havia tallat a s'Oubi, un terreny enclotat de la Muntanya de s'Alqueria d'Avall de Bunyola. Fotografia feta per Miquel Colom Pons el dia 10 de juny de 1935 al camí de la Bassa.

En els segles XV i XVI, la por de ser atacats per pirates va fer que algunes possessions construïssin torres per protegir-se de les incursions enemigues. La torre de Menut, que probablement data de l’any 1599, és de planta quasi quadrada (6,4 x 6,3 m) i atalussada a la part baixa.
     Els habitants de Menut a 1586, segons un manuscrit titulat Llibre de Lluch, eren: Antonia, asclava. – La Sra. Saurina, vidua. – Margarita, asclava. – Moss. Ton Càneves, Mayor. – Moss. Nadal Càneves. – La Sra. Joana Càneves. – Esperança, esclava. – Juan, asclau. – Francisca, asclava. – Johan Saguí, missatge (sic). (Lluch / Joan Vich, 1934).

Patrimoni Històric del Consell va posar un expedient sancionador per les obres duites a terme sense permís del citat departament, a la torre del segle XVI de les cases de Menut, catalogada (BIC), una finca pública que gestiona Medi Ambient. Per altra part, el Grup per l'Estudi de les Fortificacions de Balears (GEFB) presentà una denuncia davant Patrimoni i també l'obertura d'un expedient sancionador.

Mentre berenàvem queia una bona aigua.

Els niguls ens donen una treva i sortim com els caragols a trescar sense llevar-nos les closques que cobreixen les motxilles. La intenció, per seguir la ruta... podríem dir humida, era arribar fins a la font de Menut, fet que no es pogué complir per la poca diligència del forestal.

Seguint una síquia estesa pel vessant oest de la moleta de Binifaldó trobarem la quarta font del dia.

Font de sa Magnesi

Font de sa Magnesi. Tenim poca informació d'aquesta font, la qual sempre roman tancada a pany i clau. El pare Roig diu que l'ull està dins una mina, sempre tancada. Per tant no se'n poden tastar les aigües. Una canal les condueix a les cases de Menut. Segurament el nom li ve per la quantitat de magnesi que porta la seva aigua.

L'entorn de la font és encisador i a la vegada misteriós. El ventall de tons verds que es despleguen pel bosc humit li donen un aspecte de calidoscòpic monocromàtic. 

Al costat esquerra hi ha una piqueta per abeurar els animals.

A l'altra vorera del camí s'hi bastí el safareig de l'hort de Binifaldó. En primer pla, veim el puig cònic Montibudell o Budell (656 m) —Montagudell (puig punxegut). A la seva dreta, el Penyal des Llamp (638 m). Més enllà, el puig Roig (1003 m) i el Caragoler de Femenia (922 m).

Seguim la canonada de l'endret del safareig i després d'unes cent passes arribarem a la cinquena font. A l'enfront tenim el massís que domina la contrada, el puig Tomir (1103 m).

Font des Cossi

La font des Cossi està situada —llegim a Les fonts del terme de Lluc— entre la coma de Menut i Binifaldó, dins un alzinar amenaçat pels pins que treuen el seu cap ben altiu. La deu, sempre poc cabalosa a l'estiu, es troba al final d'un túnel no molt profund, revestit de paret seca i un arc d'entrada airós de més de 2 m d'alt i 1 m d'ample.

El pare Roig segueix dient: «És una vertadera obra arquitectònica. Acaba en un petit absis i un cossi fondo d'aigües clares que dóna nom a la fontana. El sobrant alimenta un safareig que en temps passats regava uns horts de Binifaldó, que està a la vora de la carretera».

Passam vora les cases de Binifaldó i seguim pel costat del seu torrent, el qual més avall, pel clot d'Albarca, s'ajunta amb el d'Alqueda i junts desguassen en el torrent de Lluc que juntament amb el des Gorg Blau formen el torrent de Pareis.

La possessió de Binifaldó està situada a la vessant ponent del puig Tomir. El 1232 estava documentada com Binihaldon. Des de 1897, pertany a l'Estat espanyol, però va esser cedida al Govern de les Illes Balears i és administrada per la Conselleria d'Agricultura i Pesca. Té una extensió de 239 hes. Des del 1985 s'hi ubica una escola de natura. El 1982, el Patronat de Races Autòctones hi va instal·lar un centre de reproducció.  

Jo vaig sembrar l’any quaranta

faves a Binifaldó,
d’aquí me ve, bona amor,
sa meva riquesa tanta.

Muntanya i Binifaldó,
Femenia i Mosset,
Mortitx Gran i Mortitxet
p'es jovent tot és tristor.

En Joan Taberner posant vora l'alzina de Binifaldó o d'en Pere. Un exemplar d'uns 500 anys d'antiguitat.

Panoràmica retrospectiva on apareixen les cases de Binifaldó i la moleta homònima (837 m). Continuam pel camí Vell de Pollença fins que uns metres més enllà de l'ancestral alzina sortim per l'esquerra, per una pista forestal que baixa a l'àrea recreativa de Binifaldó. 

Font de sa Coma de Binifaldó

El minso cabal surt d'una mina que cau dins una pica i a través d'una canaleta d'uns 8 metres arriba a un abeurador d'animals. El conjunt és atractiu.

A la flora dels voltants destaca el xiprell o petarrell i la murtera; el romaní i l'eucaliptus perfumen l'ambient d'aquest agradable racó.

Bassa o Pantanet de Binifaldó.

Encarna vora el torrent de Binifaldó.

A una de les àrees recreatives de Menut trobam aixoplug dins un porxo on podem dinar.

Després de dinar creuam la carretera Pollença-Lluc i ens endinsam pel sorprenent alzinar des Corral des Bous, on se situa la cova homònima, que està classificada com a lloc natural d'interès general.

El camí Vell de Mossa a Lluc té trams empedrats i escalonats. Aquesta antiga ruta travessa l'abrupte comellar des Corral des Bous. Per aquesta coma se situa la cova de Menut.

Durant les 6 hores llargues de caminada el cel s'obria i es tancava, i així nosaltres també obríem i tancàvem els paraigües.

L'aigua ha esculpit el paisatge de la zona dels Pixarells, situada entre el clot d'Albarca, el puig Tomir i el puig Roig: «presenta un espectacular modelat superficial de clots i esquetjars (dolines i lapiaz), destacant les enormes relles (spitzkarren), conegudes localment amb el nom de monges». (Endins, 1990). 

Travessar aquesta coma és tot un espectacle. Les capritxoses formes de les roques i de les alzines forma un conjunt fantasmagòric. Un caos on la vida té el seu lloc precís. És una lluita per guanyar l'espai vital per a sobreviure. No podria assegurar qui és que concedeix l'espai a l'altre: si la pedra o la flora. 

El guia ens avisa que preparem les càmeres fotogràfiques ja que seriem testimoni d'un 'part natural'.

S'al·lot ve de cap! El document gràfic mostra quan la roca dóna a llum un gran amant de la muntanya i la natura mallorquina, Fernando Chamorro.
 

Font des Pixarells

Després de la broma continuam cap a la font més original de les que veurem avui, i possiblement de tot el terme de Lluc (Escorca). És la que fa set, la font des Pixarells. El topònim de Pixarells, que dóna nom no tan sols a la font, sinó que també a un camí, a un mirador, a una cova, a una àrea recreativa i a una zona d'acampada.
 

«La seva aigua surt amb força després de pluges abundants d'una roca plena de forats. Duren poc temps, a no ser el principal forat, que tira l'aigua a un dipòsit que a la part baixa té un grifó per administrar-la. Un pagès d'aquestes muntanyes em donà una regla original per discernir la potabilitat de les aigües: si les beu un cavall o una ovella les pot beure també una persona. Són animals molt estugosos». (Les fonts del terme de Lluc, 1993). 

La font dels Pixarells està situada dins una vall anomenada sa Terra de ses Olles, que segurament pren aquest nom per la terra vermellenca i argilosa que hi ha, la qual s'emprava per fer recipients de terrissa. Per aquesta vall es localitzen clots o dolines, com els clots Carbons, els clots Balladors, el clot d'Infern, etc. Les de sa Terra de ses Olles estan catalogats en el Pla Especial de protecció del municipi d'Escorca.
     Per la contrada se situa l'avenc del Fra Rafel de -145 m i una vertical absoluta de -117 m. Pren el nom d'un gran excursionista i explorador d'aquesta zona, el pare Rafel Juan, frare de Lluc, el qual va informar als espeleòlegs sobre l'existència de la cova de sa Campana i l'avenc que du el seu nom, entre d'altres.

Ja que som per la contrada ens acostam a la cova de sa Cometa des Morts I, la cova de sa Cometa des Morts II ja és més difícil de localitzar.

Aquesta cova d'enterrament és una de les més conegudes de l'època talaiòtica.

És coneguda des del segle XVIII. Tot i que fou remoguda amb anterioritat, no és fins a 1945 i 1948 quan va ser excavada pel pare Cristòfol Veny, qui va trobar dues fases d'enterrament. A més de les inhumacions, de l'edat del Bronze i del Ferro, s'hi trobaren figures de bronze, tintinàbuls, discs, una punta de fletxa, espases, diademes i collars, una doble destral i dues representacions de galls, entre d'altres objectes. 

Vora el camí, molt a prop de sa cova de sa Cometa des Morts, guaitam a un avenc. Per la zona n'hi ha uns quants que no superen la cota dels -30 m. S'han localitzat l'avenc des Camell, el des Lapiaz, el des Porro, l'avenc petit de Binifaldó...  

El cap de fibló va fer destrosses per on passava.

Deixam la visita al Camell per un altre dia —més bé s'hauria de dir es Dromedari—, el qual està dins es Puat de Menut o puig de ses Monges, i prosseguim en direcció a Lluc per un camí molt llenegadís.

Per un gual modern de fusta creuam un torrent i sortim al camp de futbol dels Blavets.

Caseta de l'Hort del Rector Oliver.

En aquesta excursió per 9 fonts de Lluc, com la va titular el guia, no podia faltar el molí d'aigua fariner de Lluc actualment en procés de restauració. 
     El panell informatiu resa: La primera referència documental sobre el molí de Lluc data de 1302, concretament en un document en el qual l'Ordre del Temple, propietària d'aquella contrada, dóna el consentiment per a la construcció d'un molí a l'alqueria de Lluc, aprofitant l'aigua de diverses fonts del lloc i de Comafreda. 

Fragment del document publicat al BSAL, 63 (2007), 227-238, per Pep Barceló Adrover

 

El 1683 s'hi instal·là la serradora de troncs, possiblement amb l'objectiu de subministrar bigues i altres elements de fusta a la construcció de la basílica del santuari i a les posteriors ampliacions del temple. Tant el molí fariner com la serradora deixaren de funcionar l'any 1960, poc després que la carretera Caimari-Lluc fos asfaltada (1956), la qual cosa facilità substancialment el transport de farina i fusta per aquesta via fins al santuari.

La torre enlairava la canal que dirigia l'aigua cap al cup per on queia en força sobre la roda.

L'eix de la roda movia la mola superior situada dins l'obrador.

La impressionant roda és de nova factura.

Se li donava a la canal l'alçada i amplada necessària segons la potència desitjada per moure el rodet.

Dipòsit d'aigua per abastar el molí.

La humitat en el bosc dóna els seus fruits.
 

En aquesta vall idíl·lica, vorejant el torrent des Molí, se situa la font de sa Vall de Josefat —el topònim és documentat el 1771— o des Guix, la qual subministra aigua als edificis del santuari de Lluc. És una de les més cabaloses del terme d'Escorca. Bartomeu Roig diu: «[brolla] de dins unes roques protegides per una mina artificial, sempre tancada amb clau per protegir-la de tota casta de contaminació i de malifetes de funestes conseqüències. Les aigües tenen fama de no ser massa fines: tenen un excés de calç».
     Aquest indret també es troba documentat (1530) com a coma des Gorg des Molí. (Son Amer, nom per nom, 2005). 
     Aconsell tornar enrere i no intentar passar les reixetes i barreres situades al fons de la vall si no vols complicar-te la vida sortint pel restaurant des Guix com un intrús.

Per les rodalies de l'aparcament de Son Amer, on tancàrem el cercle.

Foto de grup a falta del fotògraf, en Joan Taberner.

     És veritat que amb aquesta excursió no ens ha aflorat l'adrenalina així com ho hagués fet amb el pas d'en Botilla, i que les vistes no han estat tan espectaculars com les del puig Gros de Ternelles i el seu vessant marí. També és veritat que el bategar del cor no ha arribat quasi al seu límit com ho hagués fet per ascendir pels costers pollensins. Emperò hem de reconèixer que ha estat una visita cultural, estètica i paisatgística de primer ordre per un bosc humit, ple de molsa i farcit de fonts i elements etnogràfics. Un recorregut molt apropiat per dies com aquest. Gràcies Fernando i companys!

___________________________________________________________________________________________________________________________________
 

► Baixar el track del Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

► És aconsellable seguir unes normes bàsiques

FITXA TÈCNICA

Escorca

Distància aproximada: 14,52 km
Pujada acumulada: 418 m
Alçada màxima-mínima: 683-457
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Velocitat mitjana: 1,9 km/h
Temps total:  6:17:31 h
Ruta circular: Sí
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: Ruta adequada per a fer en família
Integrants: Encarna, Antònia, Agustí, Lluís, Fernando, Gabriel, Joan Picó. J. Manuel, Joan Taberner i Joan Riera
 

  CARTOGRAFIA 

Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central, amb els punts principals

Gràfic d'altures i temps. (Deferència del bon amic Toni Sureda Socay)

Manacor, 17-10-2012

 

  HEM CONSULTAT   

• Son Amer, nom per nom. 2005 Antoni Ordinas, Gabriel Ordinas i Antoni Reynés.

• L'avenc de Fra Rafel (Escorca, Mallorca). Endins, 16, 1990 M. Tries, M. Espinar i JR Bosch.

• Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. 1993 Bartomeu Roig i Roig.

• 40 excursions a peu per les muntanyes de Lluc. 1995 Bartomeu Roig i Roig.

• Viaje a las Villas de Mallorca 1789. 1983 Gerónimo de Berard.