33 - La costa dels Pirates (la torre des Forat i la torre de na Seca) 1-5-2011

 

Aquesta no va ser la típica i bucòlica excursió a sa Costera o 'la costa de les meravelles', que ja per si mateix val la pena, amb la visita a la fàbrica des Llum i la font des Verger. Aquesta vegada volguérem veure de prop dues antigues torres de vigilància i defensa de les cinc que s'aixecaren al terme d'Escorca, les dues situades més a ponent: la des Forat i la de na Seca.

Començam la caminada vora l'antiga casa des Vergeret —ara convertida en restaurant—, situada a un costat de Cala Tuent. Passam per la carrera de les cases i a través d'unes marjades, una sendera que passa pel coll des Serradell ens du al Morro des Forat. Després de la Conquesta, Tuent —Duayat Jablimquam, al Llibre del Repartiment— va correspondre a l'infant de Portugal. Més tard apareix escrit, també: Tuaya, Toaya, Doaya, Tuyent, Thuyent, Tullent, Tulent, Tuinent i Tunyent. (P. Rafel Joan).

Es Vergeret és una antiga propietat rústica situada entre ca Fra Puig, s'Olivar, can Palou i can Lleig. Darrere d'una penya —diu Lluís Salvador—, un poc més cap a defora, es troba la casa des Vergeret, que ja hem esmentat, situada en un lloc amagat a causa de les incursions dels moros. És una de les poques cases antigues de tota l'illa ubicades a vorera de mar.

Cala Tuent bressolada per la mar. L'existència de guaites a la costa està documentada des del s. XIV. Segons Ordinas i Reynés, «ja el 1333 els jurats del regne de Mallorca designaven els homes que, de nit i de dia, havien de vetllar les costes. Amb motiu de les lluites entre Jaume III i Pere el Cerimoniós, l'usurpador del tron de Mallorca ordenava el 1346 que es vigilàs la costa, marines, ports i cales per impedir el retorn del rei legítim».  

Torre des Forat

La presència de naus dels genovesos també presentaven un perill, el 1340 varen saquejar Tuent: «Dones, infants, vells i captius del terme rebien ordre de traslladar-se a Palma mentre eren mobilitzats els 20 homes d'armes del districte». El temor a un atac era constant, amb el temps, els moros rellevaren als genovesos en els assalts. «Els atacs arribaren per aquells temps a ésser tan freqüents que durant l'estiu la gent de Tuent i sa Calobra dormia al bosc per temor a ésser capturats». Amb aquestes endemeses es va decidir aixecar-hi torres de defensa. 

La torre des Forat s'aixecà sobre el Morro des Forat, dins terres del predi sa Taronja, propietat d'Antoni Mayol. La construcció d'aquesta talaia de defensa s'inicià, segons Ordinas i Reynés el 1580, dirigida per l'enginyer militar italià Giorgio Paleazzo —Fratin—.  
     Com les altres torres tingué diversos noms com: 'Torre Major del Forat', 'Torre del Forat', 'Torre del Port de Tuent', 'Torre Real del Puerto de Tuent'...  

Els historiadors Joan Binimelis i Jeroni de Berard indiquen equivocadament com a data de construcció l'any 1583, Binimelis a la seva Nueva historia de Mallorca (1593) anota: «Luego viene el promontorio del Forat en donde el año 1583 principiaron una torre de guarda para defender el puerto y Cala Tuent, que tiene una agua bastante para proveer a 50 bajeles, capaz de estar en dicha cala 30 galeras, tiene mucha profundidad y su transversia es del viento maestral». Berard, segurament pren la data de Binimelis i diu a Viaje a las Villas de Mallorca 1789 (1983): «Sigue igual hasta el Sarradell, morro del Forat y punta de la Murtera, que todo forma un cabo donde hay una torre construída desde el año 1583 y una copiosa fuente».    

El virrei Lluís Vich visità la costa d'Escorca el 1585, diu: «Vi tambien Cala Rogia y Cala Vaca, que es muy grande, y un torrent contiguo que dizen de Parets sobre el qual mandaré dar principio a una torre, quando tenga dinero, que forzosament se ha de hacer, como és la que trazé en el Puerto de Tuyente, el qual tiene en él y cerca del, muchas aguas las quales son muy frecuentadas de moros». 

Els mateixos Ordinas i Reynés anoten a Les torres d'Escorca: «El fet que la Torre des Forat no sigui esmentada en la visita de Benet Verguer del 28 de juliol de 1597 pot indicar que la construcció no hauria avançat gens o que, per algun motiu, la torre s'havia destruït, la qual cosa deixava desprotegit el Port de Tuent.
     Amb el Port de Tuent sense torre, un mal dia de juliol de l'any 1609 tres galiotes algerianas hi desembarcaren y feren molt de mal en el bestiar, i desbalitzaren les cases de les possessions circunveines. Afortunadament, la presència dels pirates fou advertida pel torrer de la Torre de sa Calobra que disparà diverses canonades i els tuentins i calobrins abandonaren les cases i salvaren la vida».

 

La torre és cilíndrica d'uns 10 m de diàmetre i una altura total de 9 m, lleugerament atalussada. Fou bastida amb pedra calcària i argamassa. El portal d'entrada està situat a 5,3 m del terra. Segons González de Chaves tenia un matacà sobre el portal i una porxada al terrat. Disposava d'un canó, una peça de 6 lliures de bala amb 18 bales, una espingarda, un mosquet i un arcabús. 

     El 25 de juny de 1867 fou valorada en 1.750 pessetes. Actualment, amenaça ruina total i demana una urgent restauració.

Devora la torre hi ha quatre porxos, a un d'ells, el que està situat al costat del camí dels torrers, es pot llegir, gravada a la pedra, la data de 1785. El primer torrer documentat és Jaume Vicens Manti. Els torrers compartien les tasques de vigilància amb feines que servien per a completar els seus minsos ingressos, per exemple la pesca. Ordinas i Reynés fan referència al tema: «Així a l'arxiu del col·legi de Lluc, amb data de 4 d'octubre de 1717, trobam la següent nota: paguí per mans de Juan Canavès treginer a Antoni Codony torrer de la torre del Forat de la Calobre [sic] quatre lliures vuit sous per lo valor de mil docentas gellas y xuclas saladas». 

L'imponent Morro de sa Corda. La Mola de can Palou o sa Falconera és el punt més alt (462 m), on s'aixecà la torre homònima, també anomenada 'Torre de la Mola de Tuent', 'Torre de la Mola' o 'Torre de la Muela', està situada a la part nord de Cala Tuent. Sembla que fou edificada el 1596, segon projecte de J. Binimelis: «... i fuí yo enviado allá para trazar la de orden del Ilmo. señor don Fernando Zanoguera Virrey de Mallorca».

Els germans Sastre aporten que: «Unes galeres dels corsaris genovesos atacaren la platja de Tuent l'any 1338 i causaren importants danys als habitants i a les seves hisendes, malgrat que aleshores ja hi havia establert un mínim sistema de vigilància i defensa. Els fets es repetiren el 1356. Els documents refereixen la destrucció de les cases d'en Jaume Puntiró, aleshores propietari de Bini, Tuent i sa Calobra».

A la Torre des Forat

no hi aneu per cap favor,

perquè un any sense saó

se menjaren es llevat.

(Popular).

A la part de ponent veim l'altra torre que hem de visitar, na Seca, dalt les cases de sa Costera.

Després de berenar desfem les passes cap al Vergeret per a continuar l'excursió.

El camí dels torrers passa vora alguns porxos sense teulada, segurament habitacles de roters pobres.

Al llibre Les torre d'Escorca trobam el contracte de construcció d'aquesta torre: «El contractista aportava la feina de fer la torre i el muntatge dels bastiments, mentre que els contractants li havien d'edificar una barraca habitable, i l'havien de proveir de tota l'aigua, la calç i la grava que necessitàs a peu d'obra. A més, aquests es comprometien a transportar els pins per a fer els bastiments i facilitar-li les eines necessàries (dues civeres, un perpal, dues picasses, sis senalles, dues gavetes i una buidadora), juntament amb tres coves d'olives salades i tres quartins de vinagre».

Prenem el camí de sa Costera, i passam per Capapuig o ca Fra Puig. A la imatge, es Caixal i es pa de Figa. L'Arxiduc fa referència a una roca espadada que pareix un monjo i li diuen es Frare de Can Guillem (ca Fra Puig?).

Coll de na Polla

Portell del coll de na Polla. Perfectament, es podria dir el portal a les meravelles, ja que dona pas a un impressionant paisatge ple de colors i harmonia.

 

Iniciam el recorregut pel bell camí de sa Costera, a trams empedrat. Aquesta era l'única via de comunicació de sa Calobra i Tuent amb Sóller, és a dir molt freqüentada pels seus habitants, ja que la majoria d'ells eren sollerics. El 1967 hi va haver un intent d'unir, mitjançant una nova carretera, sa Calobra i Sóller per la vall de Bàlitx i cala Tuent. El projecte era de l'enginyer Antoni Parietti, el qual dissenyà el traçat de la carretera de sa Calobra i la de Formentor, entre d'altres.

El nostre primer objectiu és el coll que destaca al fons de la imatge, el coll de Biniamar. Per la contrada on estam situats, en el clot de ses Figueres, hi ha una bifurcació que, pel pas des Marge, el pas des Ruc i el pas des Gat, enllaça amb les possessions de Bini Gran i Bini Petit.

 

Dos dels objectius que teníem previst assolir: pujar a la torre de na Seca i, sense saber molt bé el temps que ens durà pujar i baixar de la torre, la idea és dinar a les cases de sa Costera. Vist des d'aquí, la baixada que hem de fer fa l'efecte de ser molt vertical.

Torre de na Seca.

Sa Costera, antigament s'anomenava cala Roja, Binimelis diu (1593): «Los confines y términos de la costa marítima de Escorca tienen principio en el promontorio de la Seca en donde fenecen los de Sóller, junto al cual se sigue la Cala Roja, muy grande e importante; pueden estar en ella hasta 40 bajeles, y tiene su desembarcador muy seguro; queda un poco abierta por la tranversía del Norte, y por esto antes de edificar la torre de la Seca, no se atrevían a permanecer allí mucho tiempo». 

'Un esclau amb bon cor'. «El fet passà l'any 1564, prop de la Font des Verger, de sa Costera, quan els moros sorprengueren Pere Arbona Bascos, propietari de sa Costera, i el se esclau. Aquest últim, llest com una geneta, fingí apressar el seu amo, tot i exclamant: aquest no se m'escaparà; voltros anau pel camí i agafareu als altres, que aquest ja és meu. Veient-lo tan segur, els pirates se'n fiaren i partiren a la recerca d'altres possibles víctimes i, així, amo i esclau pogueren fugir. Agraït per l'acció de l'esclau, Pere Arbona, que no devia ser mala persona, l'alliberà». (Les torres d'Escorca, 1998).

A més dels torrers hi havia la figura del guarda secret. Ordinas i Reynés ens expliquen que: «La persona que exercia el càrrec de guarda secret ho solia fer durant molts d'anys. En alguns casos, fins i tot recomanava el fill perquè continuàs amb la tradició familiar. Aquest fou el cas d'Antoni Busquets de sa Costera que, després de tretze anys en el càrrec, recomanava el traspàs de la feina al seu fill Jaume Antoni Busquets, de 25 anys que está bien enterado de las Rs. ordenansas y demás perteneciente al officio de guarda en el que puede ponerse toda la confiansa sobre el dts. offo.».

 

Els guardes secrets des Verger de sa Costera eren Antoni Busquets (1769-1783), Jaume Antoni Busquets (1783-1800) i Bartomeu Mayol (1803-1834).

A baix dels estreps brolla la cabalosa (uns 30.000 metres cúbics al dia) font des Verger, avui en dia canalitzada. Hem de tornar a esmentar l'excursionista per excel·lència l'Arxiduc Lluís Salvador: «En el centre està l'abundosa font des Verger de sa Costera, on es veu la ruïna d'una fàbrica d'objectes de ferro que es feia funcionar amb aigua; al darrere hi ha una vinya. Un poc més cap a l'oest s'arriba a una altra font. Aquí hi creix un abundant canyar i també hi ha marges amb emparrat damunt els ceps. A dalt hi ha un safareig buit, abandonat, on ara creix col, al costat hi ha un emparrat i més amunt una síquia per al molí [...] Una síquia duia l'aigua des del rierol fins a la fàbrica en ruïnes; les runes de la casa s'han convertit ara en bancal de conreu».

A dins el lloc des Verger

hi ha moltes males passes:

tot és càrritx i porrases

i qualque boc muntanyer.

(Popular).

Es Tres Xaps, sa penya de Bini, a la muntanya de Montcaire, i la muralla altíssima (603 m) de sa Paret Llarga.

Una cova, dita des Fum, va servir d'habitatge a un carboner que feinejava per la contrada.

La digital, didals, didalis, didalera o herba de Santa Maria, és una planta endèmica de Mallorca.

La bellesa paisatgística que ofereix el camí de sa Costera és comparable en les dues direccions.

Morro des Forat, es Serradell, na Pilot, s'Udró, cova de sa Fam, ses Fontanelles... Més enllà, es Morro de sa Corda.

D'un coll a l'altre: coll de na Polla, coll de Biniamar, hi ha aproximadament uns 50 minuts.

Amb el zoom acostam les cases i marjades de sa Costera. Amb el nom de 'Costeria' apareix citada el 1332 com a rafal pertanyent a la propietat de Bini.

Coll de Biniamar

Després de nombrosos revolts assolim el coll de Biniamar i enllaçam amb el camí de na Cavallera.

Un centenar de metres del coll ens desviam a la dreta i deixam el camí de Bàlitx, dit de na Cavallera.

La joliua i fèrtil vall de Bàlitx, al redós del puig de sa Bassa (819 m).

Bàlitx d'Avall

Bàlitx d'Avall té torre de defensa i oratori privat. Destaca la façana de les cases noves. Avui és dedicat a l'hostaleria.

Creuam un portell, amb sa Moleta (esquerra, 628 m) de rerefons.

Ens trobam en un paratge bucòlic, dominat pel massís de la muntanya de Moncaira (859 m), on les preses i l'estrès no existeixen. La possessió de Moncaira ocupa l'àrea més alta de la vall del torrent de na Mora, vora el qual se situen les cases (425 m). Hi havia un molí de sang a les cases i un oratori semipúblic.

 

El puig de Bàlitx (680 m). Llàstima que el dia estigués una mica entelat.

Un rost tirany de ferradura aixecat sense gaire elaboració, per on pujaven antigament els torrers, ens durà a la torre de na Seca.

Primer trobam el porxo dels torrers, vora el camí antic i a una certa distància de la torre.

Té dues dependències construïdes en pedra en sec, aprofitant una roca destacada a ponent com a paret. La coberta segurament era vegetal, branques i càrritx.

Les parets presenten uns curiosos rebostets. Els pobres guardes es trobaven a vegades en una situació molt crítica, a les penúries de viure en condicions miserables s'hi afegia el de no cobrar puntualment la paga. Es veu que molts dels torrers pertanyien a la mateixa família Vicens. El 1587, era talaier Pere Simó Vicens; el 1597, Pere Vicens i Simó Vicens; el 1622, Francesc Vicens i Pere Vicens... 

Torre de na Seca

Després d'una dura pujada arribam a la torre de na Seca. «Aquesta construcció és a 515 metres d'altura, en terres de Bàlitx d'Avall, just damunt la partió entre els termes de Fornalutx i Escorca. No és una torre de defensa, sinó que formava part del sistema de senyals ideat per J. Binimelis, i es comunicava amb focs, de nit, i fums, de dia amb la Torre Picada, amb la Torre des Forat i amb la Torre de sa Mola de Tuent». També s'anomenava 'Atalaya de la Secha', 'Torre de la Seca' o 'Torre Seca de Sóller'. (Les torres d'Escorca, 1998).

Fou construïda amb pedra calcària poc treballada i lligada amb argamassa, per aquest tipus de construcció les torres s'havien d'adobar molt sovint. Té planta circular, assoleix una altura de 9 metres i el portal d'accés es troba a una altura de 4,6 metres del terra. Segons González de Chaves, sobre el portal hi havia un matacà, del qual no queda ni rastre. 

La muntanya on hi ha la torre, diuen Ordinas i Reynés, és un lloc de guaita excepcional, característica prou coneguda per les autoritats molt de temps abans de construir-la. Un bon exemple el trobam l'any 1538, quan al mes d'agost el lloctinent manava que per les noves de les fustes que diven son fora de Alger, que posem guardes extraordinàries per alguns llochs marítims sospitosos com es el coll de Biniamar.  

Després de molta insistència per part del virrei perquè s'aixecàs la torre, amb amenaces d'empresonar i encadenar els jurats, i d'enviar ell mateix els obrers per fer la torre a costa de la vila de Sóller, la qual passava per grans dificultats econòmiques, el dia primer de juny de 1582 es va adjudicar la subhasta. L'obra l'havia de dur a terme Joan Colom, segons projecte de l'enginyer Giorgio Paleazzo —Fratin—. 35 anys després, la torre estava en mal estat ses esfondrada y sta de tal manera que no si pot fer guarda.  

Ordinas i Reynés ens donen relació de l'armament que disposava la torre: «La primera referència a l'armament d'aquesta torre és la visita de Benet Verger del dia 28 de juny de 1597. Els torrers Pere i Simó Vicenç, pare i fill, disposaven tan sols d'un mosquet de muralla i un arcabús de monitio ab sos aparels, i únicament dues dotzenes de bales i dues lliures de pólvora. Completaven l'arsenal quatre canes de metxa i un fester. L'any 1617 l'armament havia millorat una mica i es disposava ja d'una espingarda i dos botavants».

Des de na Seca es pot contemplar un magnífic espectacle paisatgístic on els ulls s'umplen de bellesa.

Afinam les cases de sa Costera, on hem de dinar amb la resta del grup després de baixar per aquest pronunciada pendent.

 

Litoral de s'Illeta. Els tallats verticals es desplomen sobre la mar denominats cingles de n'Amet. Aquí, segons conten velles narracions, va ser capturat el moro Amet, el qual varen dur a la possessió de sa Costera.

Descansam uns minuts mentre contemplam sa Costera, la torre des Forat, la de sa Mola de Tuent. Al fons destaca el puig Roig.

Els espadats des Castellot cauen en picat cap al comellar de sa Torre. A baix de la roca, destaca l'aljub dels torrers.

Panoràmica de sa Costera.

(Clica sobre la foto per veure-la completa).

Si giram la vista enrere descobrim els puntals de sa Cordellina i l'esquetjar del puig de Bàlitx (680 m).

El 1769 es parla de la torre situant-la en el Morro de la Penya Rotja de Bàlix d'Avall, propietat de Pere Ripoll. El 25 de juny de 1867 fou valorada en 2.125 pessetes.

Poc després d'abandonar la torre, en un recingle estret veurem l'aljub que servia de reserva d'aigua als torrers i al bestiar. L'aljub, que replega les aigües d'un petit llisar, és de planta rectangular, coberta de volta i construït amb argamassa. Segons Ordinas i Reynés, a l'aterracat interior es poden observar diversos esgrafiats que representen vaixells de vela.

En un replà trobarem un petit tancat que servia als torrers per guardar alguns animals —generalment cabres, porcs o gallines— destinats al mateix sosteniment.

Baixam fins al collet del Tancat i entram dins la coma descendent: el comellar de sa Torre on apareixen restes de marjades de la que fou una antiga rota.

Cingles des Castellot.

La baixada per les carritxeres que cobreixen les marjades és realment complicada i, per això, tot d'una que podem, cercam les roques del costat de la coma.

Tan sols hi ha traces de sendera en alguns trams. El càrritx, l'argelaga i els pinetells ho dominen tot de manera salvatgina.

El paratge, d'uns impressionants desnivells, és d'una gran bellesa, no de bades són les parets dels contraforts del puig Major. Sa Paret Llarga, dalt la muntanya de Moncaira. A la dreta, el coll de Biniamar i els estreps des Castellot.

Devers a la meitat del comellar giram la vista i comprovam que encara es veu la torre. Més avall dels cingles des Castellot (544 m), els antics marges s'insinuen davall la vegetació.

En un recorregut de prop d'un quilòmetre, descendim un desnivell d'uns 300 metres.

El comellar per on baixam dona al camí empedrat i, tot d'una veurem el portell que dona pas a les cases de la possessió de sa Costera.

Sa Costera

A uns 200 metres apareixen els diferents bucs de les cases de sa Costera, alguns mig enrunats. El 1332, es documenta una Costeria, que fa suposar si és aquesta possessió. El 1333 passà a ser propietat de Ramon Terrós, veïnat de Tuent, i cap a les darreries de segle era dels Bisbal de Fornalutx, relacionats amb Bàlitx. Posteriorment, la propietat es traspassà als Pisà, als Arbona, als Busquets-Xandre, i finalment als Maiol de Bàlitx.

«Hi ha la solitària casa de sa Costera, des d'on es Gaudeix de la vista més bella sobre els sortints de la mola. Devora hi ha terrasses cultivades i unes tanques de figueres de moro que envolten la caseta. Allò és una autèntica ermita, lluny d'altres habitatges humans, però un racó amable i intim molt estimat, segons m'han contat, pel seu actual ocupant i propietari».
(Les Balears, 2002).
     

Dins els seus límits es construí una central hidroelèctrica, aprofitant el cabal d'aigua de la font des Verger. Inaugurada el 1908, subministrava energia elèctrica a la vila de Sóller.

Al costat nord de l'edifici, una porxada cobria la modesta tafona, de la qual se'n conserven el quintar i les cuixeres. (A les imatges següents, les pedres que aguantaven la biga, i el quintar).

Un minúscul finestró, ara condemna, deixava entrar un poc de llum a la casa.

La modesta arquitectura denota la minsa economia dels propietaris, basada en una horta; l'olivar; unes marjades d'ametllers, figueres i altres fruiters; i la cria de bestiar, la caça i la pesca.

Un excusat ben muntat en tots els estris necessaris, i amb algunes concessions a la modernitat.

Ens acomiadam de les cases en ganes de tornar amb més temps per trescar per l'entorn, el cansament a causa del dia xafogós i, a la pujada a la torre de na Seca, només ens permet retornar a les cases des Vergeret, on acabarem l'excursió.

Creuer de camins, el pal de senyalització indica cap a Bàlitx, i el tirany du a les cases de sa Costera.

Una bassa de bella fàbrica.

El caminoi que mena a l'Escar del senyor Joan travessa un portell pròxim a les marjades de conreu. L'Arxiduc diu (1884): «Darrera d'un penyal que sobresurt amb un escull al davant, que es diu Pujador de sa Costera, es pot veure la pedra de Mossèn Ponç. Més enllà ve un gran cap que ressalta, anomenada es Talec, on està l'escar del senyor Joan amb una barraca. Bancs de conglomerat amb pins bords que hi creixen damunt es presenten davant la nostra mirada». La fotografia és de mala qualitat degut a la distància.

Situats a sa Creu d'en Bufó, a punt d'iniciar la ruta de retorn a cala Tuent pel camí de sa Costera, copsam aquesta maca imatge.

El racó des Serradell de Capapuig —anomenat així per la caseta del mateix nom, la més propera a sa Costera—, amb un penyal com un pa de sucre —diu l'Arxiduc— devora el promontori de sa Torre, que s'enlaira com un cap quadrat amb un coll parcialment dividit amb bancals. Segons els germans Sastre d'aquests bancals o marges encara es conserven els noms: sementer des Forn, sementer des Cap d'Enllà, clot de ses Figueres... Es Serradell era conegut com a descarregador habitual de contraban ja en ple segle XVII.

La llum s'esvaeix per la contrada de la fàbrica des Llum i la punta de cala Roja.

De tornada, passam altra volta per davant les cases de Frapuig o Capapuig. L'edifici, diuen els germans Sastre, «construït a dos aiguavessos, és molt sòlid i té dues plantes i un sostre. Sobre el portal forà, un matacà baix del voladís de la teulada en defensava l'accés. Un temps, les cases tenien tafona i molí de sang. El seu nom sembla relacionat amb la dominant silueta del Pa de Figa, un apel·latiu corrent referit a puigs que recorden cert pastís fet d'aquest fruit capolat i premsat. Els seus antics propietaris, els Mayols, eren distingits amb aquest malnom». Cosme Aguiló (2002) diu: «Topònim d'evident estructura mossàrab, que, estranyament, ha passat fins ara desapercebuda. Possiblement deu tractar-se d'un antic Capopuig < Caput Podium, 'cap del puig'».

_____

Aquesta és una ruta sense problemes d'orientació, tenim a l'abast de la nostra vista els punts més destacats de l'excursió. Caminar per sa Costera és un plaer per tots els sentits. Si quan contemples les torres tanques els ulls, amb un poc d'imaginació rememores les escaramusses entre torrers i pirates; inclús, pots arribar a sentir les canonades i la cridadissa de la gent. I si olores l'ambient, potser, dic potser, t'arribi l'olor de la pólvora.

 CARTOGRAFIA

L'itinerari de la ruta al mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central-Nord E-25

Manacor, 1 de juny de 2012

Revisat: 21 de juny de 2025

  

HEM CONSULTAT 

• Les torres d'Escorca. 1998 Gabriel Ordinas Marcé i Antoni Reynés Trias.

• Torres y atalayas de Mallorca. 1996 Arxiduc Lluís Salvador.

• Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2003 Joan Sastre i Vicenç Sastre.

• Corpus de toponimia de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.

• Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes. (1593) 1927 Joan Binimelis. 

• Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.