2 de març 2012

15 - Es Cornador Petit per sa Cornisa 1-3-2012

Amb un dia esplèndid decidim pujar a un dels dos puigs que dominen el barranc de Biniaraix, denominats es Cornadors 'Cornalons'. La passejada ens va dur fins al cim del Petit dels Cornadors, de 807 metres d'altura, la baixada la férem pel pas de sa Servera.

Biniaraix
Creuam el joliu llogaret de Biniaraix, agregat al municipi de Sóller, d'uns 900 habitants (300 al nucli i 600 a les rodalies, 2007), anomenats biniaraixencs. Molt conegut per ésser l'inici d'una de les excursions més conegudes de l'illa: el recorregut a peu des Barranc de Biniaraix. Durant la dominació islàmica, fou una alqueria del districte de Shulyar. Amb la conquesta catalana esdevengué propietat del comte d'Empuries. L'església, dedicada a la Concepció de Maria, fou bastida a finals del s XVI i ha estat remodelada en diverses ocasions.
Biniaraix és capamunta,
jo ho sé perquè hi som estat
i n'han fet un empedrat
de fuies de brot de murta.
Un antic rètol indica el camí que duu a Lluc a través de l'espectacular Barranc. Aquest camí enllaçava amb el camí de Cal Rei, en terres de Turixant, És una de les dues rutes possibles per anar a Lluc a peu des de la vall de Sóller. L’elevada freqüentació i la devoció a la Mare de Déu ens han llegat un gran nombre d’històries i llegendes relacionades amb ell a més d’algun miracle; patrimoni cultural i històric digne d’atenció. (Bona part dels textos històrics sobre el camí del Barranc són extrets de l'article: Els camins de ferradura de la vall de Sóllerd'Antoni Reynés).

L'Arxiduc conta: «En el carreró pel qual s'entra al poble, devora la plaça, hi ha una casa una mica més gran amb un escut antic. Sortint del poble només un parell de passes, es domina ben bé la vall de Sóller, amb vistes precioses en primer pla».

Des d'una certa altura colombram un dels casals més importants del poble: can Ribera, situat entre can Quart, la font d'en Dent i el camí des Barranc. El casal, construït al final del decenni de 1890, és de traçat rectangular, amb planta baixa, dos pisos i torre. Un pati central, de planta quadrangular, defineix l'organització de l'espai intern. La façana principal recorre a un esquema simètric, determinat per l'eix que conforma el portal d'ingrés. Té hort de tarongers, ametlers, oliveres i pins. N'han estat propietaris els Ribera i posteriorment els Zayas. Bartomeu de Zayas i Borràs, la seva filla Immaculada de Zayas i Bobadilla i el seu nét, August Rull i de Zayas. (GEM). 

Les notícies sobre el manteniment i els conflictes generats d'aquest camí són relativament abundants i primerenques. El 1400, i a instància del propietari de l’Alqueria 'Alofra' (Lofra), el governador manava als batles de Sóller, Bunyola i Escorca que publicassin un ban prohibint sota pena de deu lliures que ningú que passàs per visitar el santuari de Lluc tocàs o destruís el camí o els ponts de fusta.

Que el seu bon estat era important per a l'església ho sembla demostrar que el 1438 el bisbe Gil S. Muñoz dirigia una carta al rector de Sóller per tal que aquest oferís 40 dies de perdó als feligresos que contribuïssin a l'adob del camí.

Per altra part l'itinerari es troba ple de noms evocadors: els reposadors, que trobam en nombre de tres, situats estratègicament on era costum que descansassin els traginers abans d'emprendre la marxa; el salt des Cans on es diu que hi llançaven els cans malats, encara que el topònim podria tenir un altre origen; es Castellot amb les seves restes prehistòriques; el gorg Blau, lloat per Miquel Costa i Llobera abans que fos destruït en nom del progrés, com tantes altres meravelles de Mallorca.

«L’antic camí tot solitari
voreja l’aigua, recobert
baix del penyal, i sembla obert
per un exèrcit llegendari...
».

Na Magdalena i n'Encarna ens esperen a la cruïlla, ja que ens desviam pel camí Vell.

Camí Vell
Els pelegrins s'inscrivien en la rectoria i el dia assenyalat, que coincidia amb una nit de lluna plena, es trobaven a la parròquia i després d'una homilia, caminant, o cavalcant en bísties portades per traginers es dirigien a Biniaraix on encara els esperava un altre sermó.

Les més de tres-centes bísties (una bístia per cada vuit persones), devien proporcionar un caire realment fastuós a l'esdeveniment, però res comparable amb la descripció que Busquets ens fa al llibre de «La invenció i miracles de nostra senyora de Lluc», el 1684: «…uns a peu descalç per aquelles penyes, altres amb els genolls nus per terra, altres vestits de cordes, altres amb barres de ferro i creus pesades al coll, altres assotant-se i banyant el camí amb la seva sang».

No cal menysprear tampoc el paper econòmic del camí des Barranc de Biniaraix, que a més de posar en comunicació les altes valls de Cúber i Almallutx, antuvi més poblades, s'esbranca en diverses vies en direcció al Raiguer i el pla de Mallorca. Ja en terres d'Escorca trobam primer el pas de na Maria, per on es va a Orient, important altre temps des del punt de vista militar ja que donava accés al castell d'Alaró, on sembla que es guardaven les joies de l'església parroquial de Sóller en cas de perill de moros. També era la via més ràpida per als homes d'armes d'Orient i d'Alaró que acudien a auxiliar la gent de Sóller.

El seu interès estratègic queda remarcat durant el segle XVI, moment en què el perill d'invasió fou tan acusat que es va preveure l'evacuació de la població a uns últims reductes situats a les muntanyes. Un d'ells, el fort de Cúber, Almallutx, Binimorat i Lofra havia d'ésser guardat per 115 homes, quatre dels quals s'havien de situar en el pas de na Maria.

La seva importància militar disminuí amb els nous sistemes defensius, però encara el 1864 el tinent Luís de Miguel descriu l'itinerari entre Sóller i Orient, de 9.772 metres, entre altres 47 de l'illa, no sense advertir que el camí era «fatigoso por la acusada pendiente de las cuestas y lo descarnado del piso». 

El topònim camí vell del barranc de Biniaraix ens permet suposar un important canvi de traçat encara que de moment ens sigui impossible datarlo. El camí que avui consideram principal i que passa per ses Voltetes necessità de la construcció d'un pont, superflu en el camí Vell, i que suposava un increment del perill de caiguda de penyals a s'Estret, però quedava justificat per l'estalvi de temps i esforç.

Documentalment també es constaten importants modificacions. El canvi de traçat, entre el salt des Cans i les cases de Lofra es produí a instàncies del propietari de Lofra, que quan va construir les cases noves volgué que el camí passàs per davant, just al contrari del que ocorregué quasi cent anys després.

Cova de ses Alfàbies
Ens desviam momentàniament del camí Vell per a visitar la cova de ses Alfàbies. De l'època prehistòrica, per la contrada, es coneixen diverses coves que foren utilitzades com a lloc d'enterrament: cova de s'Alova, cova de ses Alfàbies (aquesta de les imatges), cova d'en Pere Rave, i altres.

 Talla a la roca a la cova de ses Alfàbies.

En algunes de les pedres que fan de dipòsit d'aigua hi ha unes curioses inscripcions. S'han trobat nombroses restes ceràmics i humans que abasten un període cronològic que va de l'època pretalaiòtica fins a l'Edat Mitjana.
En aquesta cova, o balma, s'aprofitaven i s'aprofiten els degotissos per omplir alfàbies i altres recipients.

La família Busquets, a finals del s XV posseïa l'extensa propietat des Barranc, s'Arrom i sa Coma. No és solament el camí empedrat des Barranc un prodigi de la tècnica constructiva antiga, probablement hereva, més que de la dominació musulmana, de la deixa cultural romana.

Sinó que la ruta comunicava la vall d'Almallutx, on hi ha les restes d'un gran poblat talaiòtic i de tres santuaris preromans, així com d'un poblat musulmà.

Continuam pujant, amb la desafiant imatge de les parets rocoses i abruptes des Cornadors. Aquí veim es Cornador Gran (956 m), esquerra, i la cornisa que hem de recórrer per arribar al Petit, dreta.

En aquest coll es localitza el perillós pas de s'Anglès. Es Xaragall de can Ribera baixa violentament.

El camí Vell no és tan bell com el Nou, el qual ha estat restaurat per l'Escola de Margers de Sóller. Pel Xaragall des Verger (rosseguera al fons de la imatge) també es pot baixar al Barranc.

Per tot arreu apareixen les oliveres i les treballades marjades, tot formant un garrit conjunt. A més de les cases del Barranc: Can Silles, Can Sivella, Ca la Santa i Can Cada Dia, hi ha un bon nombre de petites casetes de collidors d'olives, espargides per tot es Barranc de Biniaraix.

Passam vora un d'aquest petits porxos de nom curiós com: can Pa i Peix.

Camí de s'Aladern
Just passat el porxo ens desviam del camí Vell per a continuar per un altre, el recorregut del qual és més atrevit encara. Es tracte de l'increïble camí de s'Aladern (arbust típic de la vegetació mediterrània).

Vista retrospectiva on apareix el coll d'en Se, lloc on hem berenat.

El camí discorre penjat a les parets del barranc del torrent de Lofra sobre llenç de pedres.

Copsam, a l'altre part del llit del torrent unes pintoresques construccions de pedra seca. Escales i marges en comunió perfecta s'integren en el paisatge embellint-ho.

També he de dir que, pel carrerany, en alguns trams camines tan arran del precipici que fa feredat.

Possiblement aquest era un dels primitius camins que pujaven pel Barranc de Biniaraix.

El tirany puja molt costerut fent revolts, entre carritxeres, pins i mates.



Pas de ses Lloses
El camí de s'Aladern continua per l'altra banda del torrent per un arriscat pas anomenat de ses Lloses. Una minsa cornisa amb un marget de pedres.

Arribam al lloc conegut com es Salt des Cans. És el primer desnivell important del torrent i un bell racó ombrívol i engorjat.

Diuen que aquí, vora el camí, com hem dit abans, es tirava al buit els cans malalts o rebutjats.


Els Cornadors ja no queden tan enfora, però per arribar-hi encara haurem de pegar una altra suada.

Travessam el jaç del torrent, i a la mala, pujam pel rost comellar cap al GR.

El desglaç proporciona aigua als aqüífers de la riallera vall de Sóller.

El segle XVIII és considerat per nombrosos autors com el segle dels camins. Durant el regnat de Carles III arriben al poder els il·lustrats i es dicten diverses instruccions i ordenances que intenten posar ordre al ram de camins. La instrucció del 1761 on s'establien les bases «para hacer caminos rectos y solidos en España, que faciliten el comercio de unas provincias a otras, dando principio por los de Andalucia, Cathaluña, Galicia y Valencia». Mallorca per la seva situació insular i perifèrica quedarà al marge de les grans inversions estatals dirigides a la creació d'una xarxa radial amb centre a Madrid.

Malgrat tot a l'illa es realitzen esforços de modernització en els quals jugà un important paper la Societat Econòmica d'Amics del País creada el 1778. Una fita significativa fou la publicació el 1798 de la «Instrucción de lo que debe observarse para la recomposición de caminos en la isla de Mallorca», 15 que establia la contribució personal com a sistema per a l'adob dels camins.

Aquesta norma obligava cada home a treballar un dia a l'any en els camins i carreteres, dones i nins hi havien de destinar dues jornades; mentre, els propietaris dels carros o de bísties les havien d'aportar també un dia a l'any amb la mateixa finalitat. L'efectivitat d'aquest sistema, que perviurà fins al segle XX amb diversos canvis, fou qüestionada sovint i fins i tot s'arribà a valorar com una de les causes del mal estat del viari i del retard en la seva modernització.

La possessió de Lofra a l'ombra del puig de na Maria (879 m). El 1454, pertanyia al senyor Joan de Santjoan, donzell. El 1511, la possessió o muntanya de Lofra pertanyia al senyor Pere de Santjoan, cavaller. Confrontava amb es Barranc, s'Arrom, muntanyes d'Alfàbia i muntanyes de Binimorac. El 1993, era propietat de Catalina Sastre Colom. Pel que fa a l'etimologia, segons el DCVB el topònim Lofra deriva probablement del mot àrab al-hofra, 'el puig de la fondalada o el puig vora la fondalada'. El que és més sorprenent és que una depressió determini el nom d'un puig.

A l'esquerra, el puig des coll des Jou (1052 m). A la dret, el puig des Sementer Gran (1013 m), aquest darrer puig pren el nom d'uns terrenys anomenats Sementer Gran de s'Arrom, situats entre les cases del mateix nom i la partió amb Escorca.

Espaiosa esdevé la vista des d'aquí dalt sobre el port de Sóller i de tota la vall que hi condueix.

Sortim del camí que puja al Cornador Gran per envestir la cornisa anomenada cingle de sa Font que discorre pels peus d'aquest puig. 

Pas d'en Cama Curta
El preciós i ombrívol pas d'en Cama Curta. Anomenat així des del 8-10-1994 i batiat per Manel Osuna del GEM (Grup Excursionista de Mallorca). 

El neotopònim fa al·lusió al fet d'haver d'estirar la cama per salvar el graó natural. Transcric les paraules d'Emilio Alonso: «El 8 de Octubre de 1994, con algunos amigos del GEM, entre los que se encontraban Manel Osuna y Tomeu Canals, fui por primera vez a recorrer la Cornisa des Cornadors. Al llegar al mencionado paso, yo que tenía las piernas más largas, lo desgrimpé sin problemas, pero Tomeu, más bajito, tuvo alguna dificultad. Entonces Manel dijo: Está claro que este no es un paso para quien tenga "sa cama curta";. Y se le quedó el nombre entre mis amigos. Pero que conste que no sé de ningún documento o mapa, en el que figure así denominado».

La paraula descolorida és incapaç de descriure la bellesa des Barranc de Biniaraix i el seu entorn.

Fornalutx, el pla del Bisbe i el puig de sa Bassa (819 m), copsats des de la cornisa des Cornadors.

Font de s'Heura

Passam arran de la font de s'Heura, la qual es trobava ben seca aquells dies. Veure més informació a Fonts de tramuntana

Als peus dels espadats del Cornador Gran s'obre un coval dominat per una gran heura.

Pel seu sòl completament pla, és un lloc perfecte per a passar-hi la nit si hom ho ha de menester.

Els cims del sostre de Mallorca i a la dreta, el puig de Lofra (1090 m).

Recorrem una zona inclinada i bastant bruta de vegetació.

Dos incansables caminadors: na Bàrbara i en Bingo.


Impressionants marjades de s'Arrom, situades a la falda de la serra d'Alfàbia, al vessant septentrional. Destaca també el planiol on s'aixequen les cases de s'Arrom.

Feim les primeres desgrimpades per arribar al Cornador Petit.

Dues opcions per passar aquest tram; la superior, per on passa na Magdalena crec que és la millor.

El terreny és força abrupte, per la qual cosa cal anar en bones.

Per a més seguretat instal·lam una corda per arribar al collet on s'inicia el pas de s'Anglès, des d'on iniciarem la pujada al puig, l'objectiu de l'excursió d'avui.

Mentre Encarna baixa m'entretenc en copsar aquesta vertiginosa imatge. Serà per distreure'm els nervis ja que el pròxim número per baixar és el meu?

Ara és el meu torn. (Foto Encarna).

Na Bàrbara i en Bingo ho proven per una altra part.

Per aquesta vertiginosa canal s'arriba al pas de s'Anglès, canal que deixam a la dreta.
     El pas de s'Anglès pren el nom degut al fatal accident que tingué un ciutadà anglès, el qual es va despenyar i es va matar, per tant és un neotopònim. Crec que era per la dècada dels anys 60. El seu cadàver fou trobat molt de temps després, degut a les dificultats que presenta el terreny. És evident que el pas, abans del luctuós succés, devia tenir un altre nom. Després de fer la ruta varem saber el nom antic, aquest era pas del Cingle d'en Fred, segons informació de l'amic Lluís Sanchis.

Na Magdalena a punt d'iniciar la remuntada cap al cim del Cornador Petit.

Na Francisca i en Toni desgrimpant pel roquissar.


Maca perspectiva des Cornador Gran i el puig de Lofra.

El que subscriu al capcurucull, amb el massís calcari gris del Cornador Gran de rerefons.

Cornador Petit
Fotografia de grup al vèrtex des Cornador Petit (807 m). D'esquerra a dreta: Magdalena, Francisca, Encarna, Toni, Ditther, Bingo, Bàrbara i Joan.

Trobam que és un bon lloc on reposar forces.

A les dificultats físiques pròpies del treball de traginer, cal afegir les generades per inclemències meteorològiques. Les pluges contribuïen al mal estat del camins, de la qual cosa aquest col·lectiu es queixava sovint. La neu, altre temps més abundant, també era font d’entrebancs i sovint els impedia el pas pels colls més elevats; el 1629 els traginers de Lluc no pogueren passar per Turixant ni per Lofra el 1637. Pitjor sort tengué Pere Esteve, qüestor de Lluc que feia l’acapta a la vall de Sóller, mort de fred en el camí a causa d’una nevada el 1553.

Tanmateix, les caigudes de penyals podien fer malbé els marges i els empedrats i causar desgràcies personals. Llabrés, en el seu noticiari, recull el següent fet, datat del 25 de novembre de 1810: «Se desplomo un peñasco en el collado de Sóller e hizo tortilla [sic] a un trajinero y dos machos». La perillositat però no es perdé amb els nous camins de carro si hem de fer cas a la glosa recollida a Sóller pel pare Ginard.

«Quan m’ho deien, jo no ho creia,
però ara ja ho creuré,
que un carreter sempre té
la mort darrere s’oreia
».

Després de gaudir del dinar i llepolies corresponents, damunt es Cornador Petit, al tebi sol de finals d'hivern, començam a baixar, puix la distància que ens separa dels cotxes és gran.

Baixam al collet pel mateix lloc que em pujat, allà ens desviam a la dreta, a la recerca d'una rosseguera.


Degut al fort rost, les pedres movedisses són un perill i s'ha d'anar alerta de no fer-ne rodolar cap de grossa.

Acabam de baixar la llarga rosseguera, la qual ens acosta al Racó d'en Vives, un joliu comellar estès entre el pas d'en Capet, sa Casa Blava, can Canals i el puig des Cornador.

Passam per unes cases, anomenades es porxo d'en Bruno, producte d'una divisió de la finca de s'Arrom. (Valero).
    Pel bell camí de sa Servera, el qual discorre per una banda del Racó d'en Vives, amb vistes a la vall de Sóller, anam descendint cap a l'Alqueria del Comte. Aquesta alqueria formava una baronia que va passar del comte d'Empúries als marquesos de Bellpuig i de Campofranco. L'oratori de l'Alqueria del Comte va ser fundat pel clergue don Lluc Colom en el seu testament fet a Roma dia 19 de setembre de 1677, a fi que els habitants de l'Alqueria no tenguessin excusa per no oir missa. Té volta de canó amb parets gruixades, fa quasi 15 m de llarg i més de 6 d'ample. Està dedicat a la Concepció de Maria.

Allargam la vista amb la tècnica digital del zoom i ens plantam a la mateixa plaça de Sóller.

Des de la nostra posició arribam a veure la part alta de les cases de s'Arrom —Bir ir-Rum 'el cristià'— (Cosme Aguiló), les quals acostam amb el zoom de la càmera. S'Arrom era de la família Campfullós, l'any 1591. Actualment és de la família Puigserver. (Valero).

A l'altra banda de la fondalada apreciam la magnífica obra d'aprofitament del terreny quasi al mil·límetre a base de marjades, a ses rotes d'en Lloca, pel Racó d'en Vives. A prop se situa el pas d'en Capet.

Pas de sa Servera
Pas de sa Servera. Arbre de la família de les rosàcies, de diverses espècies del gènere Sorbus, i principalment la Sorbus domestica, de fulles pinnades, flors blanques en corimbes més curts que les fulles, de pètals quasi orbiculars, i fruit (anomenat serva) quasi globós, molt astringent quan verdeja, però blan, polpós i dolç quan és ben madur. (DCVB, Alcover-Moll).

Passant el pas de sa Servera. (Foto Encarna).

Molt semblant al camí de s'Aladern és aquest tram del camí de sa Servera que recorrem.

Passam per un bon nombre de porxos, algun d'ells en ruïna, adreçats cap a can Canals. Possessió situada entre la font de s'Ullet i el Racó d'en Vives. Hi ha una rondalla, publicada per Mn. Alcover, situada al Racó d'en Vives titulada S'ànima d'es racó d'En Vives, que diu així: «Es racó d'en Vives és un comellar que hi ha a Sóller part damunt s'Alqueria des Comte. Dins aquest comellar conten que d'hivern, ses nits de més fred, neu i tempestat, se sentia cantar una cigala; i diuen que denotava que allà hi havia una ànima del purgatori que patia i demanava sufragis per entrar en el cel». (Rondaies mallorquines. Vol. XXIV, p. 67 Jordi des Racó).

No gaire lluny de l'Alqueria brolla la font de s'Ullet, a la qual acut —segons l'Arxiduc— el poble el dia de Sant Bartomeu i que té l'aigua considerada la millor de tot el terme. Per allà hi ha també la cova des Negret [possiblement aquesta cova sigui la cova d'enterrament de sa Cigala] i el racó d'en Vives, que el segle passat eren molt famosos. A la primera diuen que hi ha un negret que estava disposat a convertir-se en un gran tresor si algú li duia un ciri beneït el Dissabte Sant, quan canten el Glòria; aquest era l'únic dia i l'única hora en què compareixia; segurament anomenada així per Joan Albertí Negret, al qual servia d'amagatall fins que el varen fer pres l'any 1605 i el varen dur a la presó de Ciutat. A la segona deien que els dies més freds i de més mal temps de l'hivern hi sentien cantar una cigala. 

L'aigua d'aquest ullal corria marjades avall.

Hem passant vora les cases de can Canals, on un poc més avall trobam sortida per un botador que ens duu a una camada, des d'on es té una magnífica vista des Cornador Petit, entre esponeroses flors d'ametler. Aquesta camada ens acosta al camí de Biniaraix on tancarem el cercle d'una excel·lent excursió.

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc
RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.


És aconsellable seguir unes normes bàsiques


 ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

 
Sóller
Distància aproximada: 11,18 km
Pujada acumulada: 887 m
Alçada màxima-mínima: 802-34
Temps aproximat sense aturades: 5:37 h
Temps total: 8:23:56 h
Ruta circular:
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: S'han de fer grimpades i desgrimpades. Hi ha un pas on es necessita una corda.
Integrants: Magdalena, Francesca, Encarna, Bàrbara, Toni, Ditther, Bingo i Joan
 
▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre mapa orto-fotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central E-25

Perfil de la ruta

Manacor, 5-03-2012


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
  • Els camins de ferradura de la vall de Sóller. II Jornades d'Estudis Locals a Sóller. Antoni Reynés Trias.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1988-2005 DDAA.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. (1884) 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.

4 comentaris:

  1. Bonita ruta Joan, en ella encotramos un monton de buenos ingredientes para pasar un agradable día, exquisitamente documentada y descrita, es un lujo leerte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola. Efectivament Toni, tot l'entorn des Barranc és d'una bellesa insuperable. Moltes gràcies per les teves paraules, però el mèrit el tenen els autors dels quals extrec la informació. Sabem que es pot evitar el bot, però li dóna una mica més d'emoció, tot i que jo no en necessit massa d'aquestes emocions ja que pateix de vertígen.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Hola Joan:
    Bonita y espléndidamente documentada ruta, como siempre.
    Una precisión respecto al Pas d'en Cama Curta. Fui a recorrer la Cornisa por primera vez, el 8 de Octubre de 1994, con algunos amigos del GEM, entre los cuales Manel Osuna y Tomeu Canals. Al llegar al Paso, yo que soy algo más alto, lo desgrimpé sin problemas, pero Tomeu, más bajito, tuvo alguna dificultad. Entonce fue cuando Manel dijo: esta visto que este Paso no es para gente con la "cama curta". Y se le quedó el nombre, al menos entre la gente del GEM. Pero que conste que no lo he vista así denominado, en ningún documento ni mapa.
    Un fuerte abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio. Bé, aquestes anècdotes serveixen per això, els topònims neixen així i perduren gràcies a repetir-los. Normalment no queda constància des de quan s'anomenen d'aquella manera, però aquest en concret sí. Ho posaré al text.
      Gràcies per la precisió.
      Una abraçada.

      Elimina