23 - Es Clot d'Infern i la cova de sa Campana 21-3-2012

Amb la predicció de possibilitat de pluja ens disposam a fer un recorregut pel Clot d'Infern, pels voltants des Castellots (ses Parades i Clots Balladors), al terme d'Escorca. Zona compresa entre el Nus de sa Corbata de la carretera de sa Calobra, la possessió des Bosc i el torrent de Pareis. Aquests clots científicament es denominen dolines.

(Les dolines sovint es formen per esfondrament del sostre d'una cavitat subterrània, en aquest cas el seu origen està lligat a processos de dissolució superficial).

Les cavitats de les Balears pateixen l’impacte de les visites no regulades, que poden provocar problemes locals de contaminació per abocament de residus, molèsties a la fauna i deterioració de les formacions càrstiques. La contaminació dels aqüífers és una amenaça potencial per als troglobis aquàtics. Per tant no hem de tocar res.

 

Iniciam la caminada al Nus de sa Corbata, amb la figura del colós del puig Major present durant tot el recorregut, el qual encara presentava restes de la darrera nevada. El gris predominava en el cel, però millorava així com avançava el dia.

El Castellot

Ens dirigim cap a la primera Mamella o Castellot (749 m) per enrevoltar-la per la dreta. El paisatge presenta un relleu enèrgic i una abundant i original representació de formes càrstiques de superfície.  

Aquests fenòmens càrstics i els camps de lapiaz (Karrenfeld), dels voltants de sa Calobra han merescut l'atenció de geògrafs, geòlegs i naturalistes des de fa bastants d'anys.  

L'any 1975 (Barreres et. al.), citen un conjunt de dolines situades a prop de la cova de sa Campana. Cap a aquestes dolines ens dirigim. 

Del grup d'avui cal mencionar en Robin, veterà excursionista octogenari, d'esperit inquiet i amb una excepcional condició física, el qual no deixà de copsar fotografies durant tot el recorregut.    

Les dolines són fenòmens càrstics freqüents en alguns sectors septentrional de la serra de Tramuntana. Les principals agrupacions de dolines es localitzen als sectors intensament carstificats del terme d'Escorca, devora les muntanyes més altes de la Serra.

Destaquen, entre les dolines més representatives, les de la muntanya de Moncaire, les de Bini Petit, es Clots Carbons, les dolines de sa Mitjania, les des Castellots (Clot d'Infern, ses Parades i Clots Balladors), el conjunt de la Terra de ses Olles (a les rodalies de Lluc) i les dolines de Femenia  i de Mortitx.    

Les altituds en que es troben ubicades, incloent els camps de lapiaz que les envolten, van des de 300 fins a 600 metres sobre el nivell de la mar.

Entre el replà estructural de Bini Gran i els penya-segats que formen l'esquerra hidrogràfica del torrent de Pareis, s'hi localitzen 14 dolines. Les seves denominacions convencionals passen a ésser les següents: Dolines de sa Mitjania, Es Clots Carbons, Ses Parades-Clots Balladors i Dolines des Niu des Voltor.  

El Puig Major

Acostam amb el zoom el massís muntanyós del puig Major (1436 m). Destaquen les rossegueres de sa coma Fosca o des Ribell i la del corredor Nord. A la dreta, es morro d'en Pelut (1319 m). A l'esquerra, la serra de na Rius (1057 m). 

Les característiques morfològiques i topogràfiques d'aquestes dolines resulten bastant constants. Es tracta de dolines de fons pla, poc profundes, però amb nombrosos engolidors a les zones més deprimides.

La forma dels contorns és variable, havent-hi bons exemples de dolines ovalades (es Clots Carbons) i semicirculars (ses Parades) encara que també n'hi ha d'irregulars, triangulars (Niu des Voltor) o predominantment allargades (es Clots Carbons).

Per la seua grandària poden ésser qualificades de meso-dolines, ja que les dimensions de l'eix major oscil·len entre 70 i 150 metres. La superfície del fons sol ésser de 2.000 a 10.000 m², superant rarament aquesta magnitud.

Estam davant la primera dolina, i a punt de creuar-la. La majoria de les dolines estan envoltades per extensions rocoses, quasi bé intransitables (com es pot apreciar a la imatge), modelades per lapiaz de grans dimensions, i precisament per això constitueixen petits reductes proveïts de sòl, aïllats enmig d'un entorn aspre i àrid, en el que la vegetació aprofita per instal·lar-s'hi. 

Les voreres, rocoses i en menor freqüència pedregoses, mostren inclinacions amb valors de pendent mitjana entre 5º i 30º, encara que de vegades destaca alguna roca més vertical esculpida per acanalaments de rillenkarren i wandkarren (formes de dissolució sobre la superfície de la roca que consisteixen en canals separats per agudes crestes).   

La fisonomia resultant s'assembla a les típiques dolines en artesa característiques dels carsts de clima mediterrani, encara que les voreres no són massa escarpades. El seu aspecte general és aplanat, degut a que l'interior de la depressió, molt horitzontal, només presenta desnivells devers els engolidors i a que la inclinació de les voreres és moderada.

Ens resulta sorprenent trobar restes de traça de camí per aquest terreny tan inhòspit, però històricament formà part de la ruta de contraban que, des de la desembocadura del torrent de Pareis, pujava pel camí de ses Voltes o ses Voltetes, passava per la cova de sa Campana i es Clot d'Infern, dirigint-se a Turixant, acabant la ruta a Alaró, a través d'un pas escalonat situat a prop de la font des Pi, del torrent d'Almadrà. Veure l'excursió ►Serra d'Amós.

 

A la imatge, Encarna en el fons de la dolina. El fons està ocupat per un sòl de terra rossa, de caràcter llimós i probablement heretat de climes anteriors, l'estudi del qual està encara per fer; ja que a més a més de les argiles residuals de descalcificació, els aportes eòlics al·lòctons i les pluges de fang pareix que hauran d'ésser tenguts en compte en futures investigacions.

El tirany que seguim discorre per un passadís fet per algú, qui s'ha entretingut a tallar algunes mates per facilitar el trànsit. (Foto: Bàrbara). 

En els llocs en què és possible apreciar-ho, el sòl posseeix una potència variable, però sempre escassa, que rarament arriba a superar un metre de fondària. Coincidint amb punts preferents d'absorció els fenòmens de subsidència a petita escala originen engolidors terrosos, generalment estrets i impracticables però nombrosos: 16 a les dolines des Clots Carbons, 7 a es Niu des Voltor.

Alguns companys pugen a les elevacions més destacades per tenir més bona perspectiva dels clots dels voltants. 

El puig Roig (1003 m), a l'altra part del gran xap del torrent de Pareis, ens mostra la cara on se situa el pas de sa Paret.

Reprenem la ruta en lluita constant contra la vegetació; majoritàriament càrritx, mates, bruc, etc. En general la cobertura arbòria és escassa i correspon a exemplars de pins, si bé la freqüència d'aparició d'aquest arbre és molt baixa, tan sols en vérem tres o quatre. Tot el contrari passa amb l'estrat arbustiu, més pobre en espècies que l'estrat herbaci però amb més cobertura.

La geometria i la distribució d'aquestes dolines es troben fortament condicionades per importants línies de fracturació; molt accentuades en un terreny a on la tectònica ha actuat amb gran intensitat.

Des del punt de vista genètic, no hi ha cap evidència d'enfonsament de cavitats subjacents i sí pareix clar que el seu origen està lligat a processos de dissolució superficial (normal solutional dolines).

Impressionants i impracticables parets que ens barren el pas. Les extensions calcàries del municipi d'Escorca acullen les formacions més espectaculars, pel que fa al modelat càrstic de la serra de Tramuntana.

La ultrapassam pel lloc on és més baixa i per on presenta millors punts de suport i preses per a les mans.

Pel que fa a la intervenció humana, és fàcil detectar el gran impacte causat sobre les zones càrstiques de la serra de Tramuntana i concretament sobre les dolines. La reducció de la coberta vegetal d'aquests indrets ha estat provocada, probablement, per una sobreexplotació dels recursos continguts originàriament en aquestes zones i que es desenvolupaven de manera natural.

Es poden distingir dues etapes en la utilització per part de l'home dels espais ocupats per les dolines i els seus voltants. En primer lloc, l'existència d'un estrat arbori extremadament pobre a l'interior de les dolines, i pràcticament absent als seus voltants, fa pensar en una antiga desforestació generalitzada. Aquesta hipòtesi està recolzada per la localització de rotllos de sitja, acompanyats d'altres petites construccions humanes en estat de runes, als redols més plans de certes dolines (es Clots Carbons i sa Mitjania).

Arribam a l'altura dels penya-segats que es precipiten al torrent de Pareis, des d'una altura d'uns 470 metres. Destaca, a la banda dreta del torrent, es Turmàs (325 m) i el pla des Pi, on es colombren uns pins, Més enllà des coll des Bancalet, s'aixeca es morro de sa Vaca.

La costa que veim la descriu d'aquesta manera l'il·lustrat Lluís Salvador: «...Llavors ve el morro des Megalaf, alt i abrupte, amb una punta curta, baixa i negre. Enfront està la clàssica Vaca i a mà dreta, dins sa Calobra, el cingle des Romaní, amb alts penya-segats per damunt. Al final es troba es Tormàs, una cova a vorera de mar. La pedra des Maltemps es diu d'una roca arrodonida, on rompen les ones amb estrèpit quan fa temporal [...] A sa Vaca es puja entre càrritx i penyes grises, mesclades amb molt feldspat, fins al cim, que, mostrant un barranc més pregon, s'estén avall cap a l'exterior...».   

La carena de la mola de Tuent al morro de sa Corda, que tenim davant, emperò lluny,  està coronada per una torre, que està a 461 metres sobre el nivell de la mar. La torre, anomenada de la Mola de Tuent, de can Termes o de can Palou, construïda l'any 1609, és rodona, de 9 canes de diàmetres, i a la banda de la mar té un parapet de dos peus de gruix; l'escala que hi puja, diu l'Arxiduc, està rompuda. Avui, la torre, la caseta dels torrers i una capelleta, es troben completament restaurades, i sobre el terrat hi ha un vell canó. El 1867 era valorada en 8.750 pessetes.

Seguim per la carena d'una d'aquestes parets que envolten els clots. Per la contrada se situen es Clot d'Infern d'Abaix, es Clot d'Infern d'Alt, sa Parada i es Clots Balladors.

La segona etapa en aquest procés de sobreexplotació, és la utilització dels espais ja desforestats, incloent les dolines, com a prats espontanis de pastura per mantenir una ramaderia, en règim extensiu, d'oví i en menor proporció de caprí.

Per una banda, la presència de ramat afavoreix l'aparició, a l'estrat herbaci de les dolines, d'espècies nitròfiles (pastura ovina, cards...). Però les especials condicions climàtiques de la Serra, així com la pressió que exerceix el propi ramat sobre la vegetació, provoquen un enduriment de les plantes, minvant així la possibilitat d'ésser consumides per part dels animals.

Per això, el sistema adoptat pels pagesos per seguir aprofitant aquestes pastures, ha estat la utilització del foc mitjançant la provocació periòdica d'incendis, per cremar les parts velles de la vegetació, estimulant així la producció de brots tendres, òptims per a l'alimentació del ramat.

L'espècie vegetal més representativa d'aquest tipus d'aprofitament és el càrritx, poàcia perenne que rebrota immediatament després de l'incendi. Però els brots d'aquesta espècie es van tornant progressivament incomestibles, fins que aproximadament un any després de l'incendi són generalment rebutjats pel bestiar; aquesta situació estimula a la utilització del foc amb una freqüència excessiva. (Foto: Joan Bisbal).

(Foto: Bàrbara).
 

Veim a Robin en acció, enfilant-se sense problemes per les parets quasi verticals dels lapiaz.

Bàrbara, la guia d'avui, consultant el GPS. Orientar-se per aquest caos de roques no és tasca gens fàcil, això li hem d'agrair.

Sa Calobra

El llogaret de sa Calobra. L'Arxiduc anota: «La terra de la vall de sa Calobra és de color rogenc fosc. Al fons de la vall es veuen 8 cases una devora l'altra [can Nyegos, can Maiet Vell, can Maiet Nou, can Termes, can Puput, cas Bufó, can Marrai i can Penya], i una mica més amunt can Termes i can Pau; comparteixen una tafona d'una biga i el molí d'oli. La font de sa Calobra, que brolla part damunt el llogaret, és bastant cabalosa i té un petit safareig a devora. Dominant la vall, can Pau amb la seva torre quadrada es troba al fons d'un petit eixamplament en forma d'olla anomenada es Racó, des d'on un carrerany puja cap a l'anterior. En el llogaret hi ha també una torre construïda fa poc. Uns vells oms i noguers, algunes llimoneres, cirerers, figueres i magraners, a més d'alguns tarongers, donen vida al conjunt». 

«Sa Calobra és un jardí

enrevoltats de penyals,

ombrejat d'arbres fruitals

i perfumat de geramí».

 «La Calobra té un cinyell

 de penyals i petges males;

 més la pau, com un ocell,

l'abriga amb les seves ales».

 

Segueix dient: «A un eixamplament enclotat hi ha les cases de la possessió des Bosc. Són dues cases; el carrerany va tant cap als colls com cap a cals Reis. Hi ha una petita font digne de menció. El torrent des Bosc conflueix amb el de sa Calobra. Una bassa d'aigua de pluja i un petit hort que reguen amb un gerra, algunes oliveres, vinya, pomeres i figueres de moro conformen aquella contrada. Treuen aigua d'un pou per dur-la a la tafona, que també és compartida. Les cases estan construïdes formant angle».

La torre des Bosc o de sa Calobra és rodona i lleugerament atalussada a la part baixa, construïda l'any 1596, de 7 canes de diàmetre i amb parapet, té el mur elevat cap endins una petita porta quadrada i finestres part damunt amb barbacana. Està situada a 200 m sobre el nivell de la mar. L'Arxiduc va veure una porta parcialment ferrada i, a l'esquerra, un parell de soquets podrits per pujar-hi. I a devora una caseta baixa sense teulada. Una profunda escletxa de la roca grisa s'estén des de la torre cap al llogaret de sa Calobra.

Grises roques estriades per la pluja, entre les quals hi ha terra bona on creixen ufanosos el càrritx, el romaní, mates llentiscleres i de tant en tant algun pi, incrementen l'aspecte salvatge d'aquestes altes i solitàries contrades, on només el voleteig de les falzies, el crit estrident del falcó o el belar de les ovelles que pasturen rompen el silenci.

Pels Clots Balladors. Unes passes més i iniciarem la davallada cap a la cova de sa Campana, en direcció al torrent de Pareis.

Assa

Dins tanta rudesa, entre la dura roca dels camps de lapiaz hi perviu aquesta flor tan delicada. Es tracta de l'Assa 'Campanilla de primavera' (Leucojum aestivum). Característiques: Herba que viu a les vores dels torrents i a sobre de sòls humits. Té fulles amb forma d'espasa, sense cap nervi central que destaqui. Té un bulb subterrani que és el que forma les fulles i inflorescències cada any. Les flors es formen a la part de dalt de tiges que són comprimides i tenen els marges aguts. Les flors pengen, són de color blanc i tenen una taca verda a l'extrem. Floreix a l'hivern i a la primavera.

Ens desviam de la ruta dels Clots Balladors per a visitar la cova de sa Campana, la qual està situada al marge esquerra del torrent, dins la possessió des Bosc. És una de les cavitats de més anomenada de les Balears per presentar un desnivell de -317 m, i un recorregut de 1.600 m, mesures que la converteixen en la segona més profunda i una de les de major longitud de l'illa. Està catalogada com a lloc científic.

Baixam pel comellar de sa Campana o comellar de s'Obaga*. A la part central del comellar s'hi troba un extens rellar i, sota d'ell, alguns rotllos de sitja i restes de barraques de carboner. Malgrat que la cova fos coneguda des de temps enrere pels pagesos de la zona, no va ser fins 1972 quan fou explorada de manera seriosa pels membres del Grup Geogràfic de Gràcia guiats pel Pare Rafel Joan i pel Pare Bartomeu Barceló, del santuari de Lluc. Els components d'aquest grup arribaren a la cota -135 m. Uns mesos més tard membres del Speleo Club de Mallorca reprengueren l'exploració i s'endinsaren fins el -304 m. Ja a l'any 1973 el Grup Geogràfic de Gràcia realitzà la topografia completa de la cova i constatà la màxima cota de -317 m.

*Obaga: Coster situat cap al nord o a lloc on no toca el sol (DCVB).

Cova de sa Campana

Boca d'entrada a la cova de sa Campana, la qual era la més profunda de Mallorca, amb -317 metres, fins que el 2008, i per un poc més d'un metre, fou desbancada per l'avenc del Caragoler de Femenia. 

     La boca de la cavitat es troba a uns 320 metres sobre el nivell de la mar. Joaquim Ginés (1975) en fa la següent descripció:

     «Fins a -170 m. es tracta d'una successió d'enormes sales i galeries àmplies concrecionades, en fort pendent. A aquesta cota una successió de pous condueix a una galeria inferior inclinada, seguida d'una nova sèrie de pouets que acaben pràcticament al nivell de les aigües del proper mar». 

L'entrada es fa per una rústica escala, tancada temps enrere per una reixa. Les característiques d'aquesta cova i el relativament fàcil trànsit interior, l'han convertida en una de les més visitades pels afeccionats a l'espeleologia, que l'utilitzen per a la realització de pràctiques. Això ha donat peu, lògicament, a l'aparició d'una sèrie de topònims com ara: Sala de sa Llum, es Gran Rost, Sala des Fang, Sala des Gegant, Sala de s'Aigo, Sala Fosca, Pous d'en Pere, etc. 

Se suposa que l'al·lusió a la campana es deu al característic so produït quan es colpeja alguna de les formacions calcàries que s'originen a les coves, de la mateixa manera que en tenim constància a altres topònims coneguts, com en el cas de sa Campana al Barranc de Biniaraix.

Es considera una de les més fondes dels Països Catalans.

Hi ha que destacar la sala des Gegant o sala de Gràcia, la qual assoleix unes dimensions poc habituals: 10.000 metres quadrats i un volum de 320.000 metres cúbics. En alguns punts, el sostre de la sala se situa a uns 30 metres d'alçada.

Topografia de la cova de sa Campana, aixecada pel Grup Geogràfic de Gràcia.

Al plànol topogràfic figuren aquests topònims: Sala Campament, Sala Gràcia, Rampa dels Tres, Galeria 73, Sala Bonica, Rampa del Fang, Sala dels Gorgs, Sala Polida, Sala dels Blocs, Sala del Rascler, Via Francesc Pierre i Pous del Fang.

Un rètol del Govern Balear aconsella tenir educació cívica en quan a les formacions de la cova i a les deixalles.

Molt a prop de l'entrada vaig veure aquest antic clau ficat a la paret, la funció del qual desconec totalment. Pens que podria ser per penjar algun tipus d'il·luminació.

►Vegeu imatges de la cova

Refem el camí fins on ens hem desviat de la ruta, que va cap a la carretera de sa Calobra.
 

El pas de s'Argamassa, situat vora la cova de sa Pols, permet enfilar-se i accedir al camí que comunica les cases de Cosconar amb el coll des Bancalet, vorejant es Turmàs. Part damunt la cova de sa Pols, apareix el cingle des Bolitx. El nom sembla fer referència a l'antic art de pesca que es practicava durant l'hivern a la desembocadura del torrent per a la captura del gerret.

 

El pas, sense ser molt difícil, és perillós i precari, sobretot d'alguns anys ençà, quan s'hi va produir una esllavissada. La referència a l'argamassa (mescla de calç i grava) segurament es deu a l'antiga existència d'alguns escalons travats amb aquest material, per a facilitar-ne el trànsit. Era itinerari habitual de contrabandistes que, per viaranys secrets del paratge que hem recorregut, evitaven els llocs més vigilats pels carrabiners.

Torre des Bosc. Al llibre Torres y atalaias de Mallorca (1916), Lluís Salvador anota: «Guardia secreta de la Costa de la Calobra. Se encuentra aquí además otra torre que fue levantada en esta costa por orden del Gran i General Consell del 17 de septiembre de 1605 a petición de Juan Colom, propietario del predio de La Calobra, para impedir que los moros se refugiaran en los puertos de las cercanías».

La torre de sa Calobra, coneguda a la literatura històrica com torre des Bosc, des Port de sa Calobra o de Penya Rotja, a un gravat del Die Balearen (1884). El 1607, es va nomenar un alcalde, al qual li pagaven 55 lliures a l'any; als guardes se'ls abonava 50 lliures. El 1710 són guardes: Jaume Vives i Antoni Ros.

Torre des Bosc

Les torres, aleshores propietat de l'Estat foren traspassades a Hisenda per Reial Decret del 15 de febrer de 1867. Aquesta torre figura com a: «Torre y casita de Peña roitxa o de la Calobra». Era valorada en 2.325 pessetes.

Només ens queden uns centenars de metres per arribar a la carretera de sa Calobra, on tenim els cotxes. Però abans hem de fer la darrera pujada per tal de salvar un bot.

Donam les darreres passes. A l'horitzó, albiram difuminat, el coll de Sant Llorenç on, segons un document antic, l'any 1322 estava en construcció l'oratori de Sant Llorenç. L'any 1791 el varen restaurar. És una petita església senzilla, amb campanar d'espadanya, porta d'arc pla amb una finestra estreta i alta part damunt. L'interior té una volta sostenguda per dos arcs de mig punt amb dues voltes de creueria. L'oratori servia per als dos llogarets de sa Calobra i Tuent.

El grup al complet en el punt final de l'excursió.

(Els textos que fan referència als clots i dolines els hem extrets de la revista Endins, núm. 14-15, 1989. Angel Ginés, Lluís A. Fiol, Andreu Pol i Josep A. Rosselló).

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

► Baixar el track al Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

► És aconsellable seguir unes normes bàsiques

FITXA TÈCNICA

Escorca

Distància aproximada: 3,97 km
Pujada acumulada: 155 m
Baixada acumulada: 541 m
Alçada màxima-mínima: 668-254 m
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 5:33 h
Ruta circular: No
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: S'han de fer grimpades i desgrimpades. Possibles problemes d'orientació
Integrants: Encarna, Bàrbara, Francesca, Francoise, Robin, Ivan, Peter, Joan Bisbal i Joan Riera 

 CARTOGRAFIA

Traça del GPS de na Bàrbara sobre el mapa topogràfic Alpina, deferència d'en Robin, on es pot comprovar l'errada de situació de la cova de sa Campana. 

Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

A la imatge s'aprecien perfectament els clots o dolines.

Variant de la mateixa excursió

El recorregut que teníem previst fer era el mateix del dia 21 de març fins a la cova de sa Campana, d'allà volia enllaçar amb el camí de la torre des Bosc que puja des del torrent de Pareis, i baixar de la torre a l'aparcament del port de sa Calobra. Però uns comptes fa s'ase i uns altres es traginer, i no hem parlem dels que fa l'amo de s'ase. Quan envestírem el comellar de s'Obaga o de sa Campana (intransitable) en direcció a la torre des Bosc, es va posar a ploure, i a demés ens despistàrem. Així com poguérem, tornàrem al tirany de la cova de sa Campana, per un terreny rocós banyat i molt brut de vegetació. Així que deixàrem la torre per un altre dia i dirigírem les passes cap a la carretera per la baixada que teníem més a prop. 

Fotografies de dia 6-4-2012

CARTOGRAFIA

 

Traça del GPS del dia 6-4-2012 sobre mapa ortofotogràfic. Recorregut de 9,72 km, amb un temps total 6 h 14' 11".

HEM CONSULTAT  

 

• Endins, 14-15. (Morfologia i vegetació d'un grup de dolines de la serra de Tramuntana) 1989 A. Ginés, L.A. Fiol, A. Pol i J.A. Rosselló.

• Torrent de Pareis. 1995 A. Ordinas, G. Ordinas, A. Reynés i A. Rebassa.

• Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.

• 40 excursions a peu per les muntanyes de Lluc. 1995 Bartomeu Roig.

• Mapa General de Mallorca. 1958 Josep Mascaró Pasarius.