Passos de la Serra Mallorquina

© CREAT PER BIEL MIRÓ I JOAN RIERA

3 d’oct. 2012

45 - Na Ferrana pels passos d'en Gotleu i de s'Engegada 2-10-2012 i 7-10-2012

A la fi he pogut gaudir d’una caminada al costat i de la mà d’un gran col·leccionista de rutes i passos de la nostra serralada de Tramuntana, en Toni Sureda Socay. Per aquesta ocasió el plat fort de la ruta elegida per ell fou el pas d'en Gotleu (o de s’Ullastre), un inversemblant pas que te puja a dalt de na Ferrana i al seu punt culminant, sa Fita del Ram (833 m). La baixada la férem pel no menys atractiu pas de s'Engegada, un traçat sinuós per un bell comellar. 
     En Toni és l'autor d'un dels majors aplecs d'excursions publicat a la xarxa, que s'acosten ja a les 400 entrades: Senderismo de Socay.

Per arribar des d'Esporles al punt d'inici de la caminada, hauràs de creuar la urbanització des Verger i enfilar-te pel carrer que et durà als peus del penyal des Terretes. Allà on acaba l'asfalt trobaràs una explanada on deixar el vehicle i el sender que t'acostarà fins a tocar la paret del penya-segat, després de passar el comellar des Migdia.
     Deixam a la nostra esquerra el pas de s'Ego, un camí que duia des Verger a la casa de neu de sa Fita del Ram, també dita des Verger.

L'Arxiduc descriu la contrada (1884): «Des de l'extrem meridional d'Esporles, parteix al costat de la carretera que va a Palma un camí empedrat en direcció a la font de sa Figuera. Puja pròpiament cap a Son Tries, que deixam a mà dreta per tal d'enfilar-nos als vessants coberts d'oliveres i ametlers sobre un camí serpentejant, que després seguim més lluny en direcció a l'est. Topam algunes oliveres enormes. Dins Son Tries hi ha una font molt abundant, que rega els marges de baix. Llavors hom passa per un alzinar i torça en una valleta, al vessant de la qual es troba Son Rafal. La vall lateral desemboca prop del grup de cases de ca l'Oncle. A l'extrem superior d'aquesta valleta lateral, més endavant coberta també d'oliveres i garrovers, estan les cases de la font de sa Figuera, a les quals puja un costerut viarany d'escalons empedrats passant per bancals d'oliveres i al llarg d'un penya-segat cobert parcialment d'heura. Hom puja seguidament fins a les cases des Ferràs, darrera les quals el viarany baixa pel vessant d'una altra vall que s'estén al voltant dels alts penya-segats erms del puig de Malferit, que igualment està cobert d'oliveres i alguns garrovers. Un pendís pla al costat d'una caseta exhibeix també ametlers i alguns tarongers amargs. Dins un escanyall lateral d'aquesta vall, al peu del puig de Son Ferrà, es troba l'abundosa font de sa Figuera [...]».

En Toni ens avança detalls de l'excursió.

Seguim per la base de la paret on s'obren alguns covals i enfonys, l'exploració dels quals deixarem per un altre dia. 
 
El tirany continua per una cornisa coberta de fullaraca llenegadissa, mentre a la nostra dreta es despenja coster avall el comellar de sa Font Llarga.

Pas de s'Ullastre o d'en Gotleu
El cap de la cordada ja ha localitzat el pas. 
     Vicenç Gotleu ens fa saber que: «dir-vos que tots els materials (escales de ferro, peu de recolzar, cables d'acer) instal·lats al pas de S'Ullastre, ho foren pel meu pare Arnau Mates Gotleu. Ho va fer per poder pujar amb més comoditat ja que era un gran caçador de tords amb filats. No seria cap doi si l'hi diguéssim pas d'en Gotleu, tal com molts ho coneixen a Esporles». A l'article Els noms dels colls de tords d'Esporles, Vall de Superna i Banyalbufar Orientalapareix catalogat un coll de caçador anomenat d'en Gotleu. 

Dia 16 de març de 2014, repetírem aquest pas i trobàrem aquesta nota informativa. 

El pas de s'Ullastre (o d'en Gotleu) està ben equipat amb cables, escales, inclús amb un pedal. Segons Miquel Salamanca, aquest pas té altres noms, diu: «En altres casos la neo-toponímia substitueix el nom genuí. El Pas de s’Ullastre, a la Fita del Ram passa a tenir dos noms més: un, informatiu però respectuós, Pas des Ferros i, un altre inversemblant, Pas Delta». (XXI Jornada d’Antroponímia i Toponímia, 2008). He vist, també, que alguns l’anomenen pas del Caçador. Aquest pas s'ha suggerit com element per a formar part del Catàleg Municipal del Patrimoni Històric d'Esporles.
 
En aquesta imatge es percep la verticalitat del terreny.

Una primera escala construïda artesanalment permet assolir un tram completament vertical.

Paco al començament de la segona escala.

El torn del que subscriu. (Foto: Yvette).

Aquest vertical pas era una drecera per arribar aviat a dalt, a la cacera o a les sitges, i per davallar a les cases de la finca o a la vila d'Esporles.

Al final del pas trobam una curiositat, un pedal clavat a la roca per ajudar a donar una passa arriscada.

Detall del pedal.

A baix queda la urbanització des Verger. El 1965, Jaume Fullana Homar inicià la parcel·lació de la propietat i la urbanització a través de l'empresa Es Verger, S.L. El decenni de 1960, hi havia el restaurant Es Verger, que el 1993 es transformà en un centre de turisme rural amb el nom d'Hotel Posada del Marquès, amb 39 places. (GEM).

Des de dalt s'albiren algunes antigues cases de possessió com a Son Poquet, sa Casa Nova, es Verger i Son Malferit, entre d'altres.

Als voltants d'un ranxo de carboner posam taula per a berenar, també intercanviam les primeres impressions.

El guia assenyala la direcció a seguir.
 
Panoràmica des del mirador natural de Son Poquet on apareix a la vall la població d'Esporles. L'envolten, el moletó i la moleta de Son Cabaspre, la mola de Son Pacs, el puig de la Beata, el puig de ses Forques, el pa de Figa, el puig des Boixos...
 
En primer terme, Son Ferrà, una antiga possessió d'Esporles. Documentada el 1677, estava valorada en 11.000 lliures. A la fi del s XVII, ja havia sofert divisions. La part més important pertanyia, el 1707, a Antoni Ferrà de la Mola i Bauçà i apareix documentada Son Ferrà de la Mola durant tot el s XVIII. Tenia cases, capella, tafona i molí de sang. Era dedicada a olivars, garroverars i conreu de cereals i lleguminoses. (GEM). 

La ruta d'avui discorre per la mola de na Ferrana, majoritàriament per terres del municipi d’Esporles; el cap cimal de sa Fita del Ram pertany al municipi de Puigpunyent. Amb aquest nom Esporles apareix documentat ja el 1248. Mot mossàrab derivat del plural del mot llatí Sportula, que significa ‘senalla’. (GEM).  

Segons la GEM, na Ferrana són uns terrenys del terme d’Esporles, estesos entre la fita del Ram, la casa de ses Dones, la casa de Neu i la font Llarga. Situats als vessants meridionals de la serra de Tramuntana. 

S'ha de caminar amb l'ull ben obert per aquests encontorns, nombroses encletxes i avencs s'obren sota els nostres peus. 
  
Yvette i Toni situant altres rutes, altres cims, altres valls, tal vegada opcions per altres jornades...

Botant una paret mitgera. Es diu que a dalt de na Ferrana, com en el Galatzó, tres propietaris es podien donar la mà des de la seva finca.

Cim de na Ferrana.


Casa de neu de la Fita del Ram
Abans de pujar al cim de na Ferrana ens topam amb un element interessant, la casa de neu de la Fita del Ram o des Verger, també dita sa casa de sa Neu, situada a uns 785 m d'altitud. Té la planta el·líptica amb unes dimensions aproximades de 10'60 m de llarg, 5'80 m d'ampla i 3'30 de profunditat. Se suposa que la coberta era rasa.

Vallcaneras arriba a la conclusió que: «No hem trobat casa de nevaters, la qual cosa ens indueix a pensar que la tasca de nevatejar en aquest pou no duraria molts de dies o, dit d'una altra manera, que les nevades en aquest indret no serien molt copioses. De fet, les dimensions ens indiquen que no es recollien en aquest lloc grans quantitats de neu». (Les cases de neu i els seus itineraris, 2002, p. 243). 

Per la contrada se situa una altre pou de neu, la casa de neu de Son Noguera. Més petita que la que tenim davant: mesura uns 9, 3 m de llargària, 6,2 m d'amplada i 3,4 de profunditat. Tenia dos aiguavessos i coberta de teules. 

La casa de neu es troba en un creuer de camins o tiranys. Des d'ella, enfilam cap al cim de na Ferrana.

En Toni ens mostra el pas per accedir a aquest puig. Un graó artificial que la majoria deixàrem de banda.

 Un servidor va voler veure de prop aquest passet.

Na Ferrana
Un dels dos vèrtex de na Ferrana (812 m). Més enllà, completament coberta d'alzines, sa Fita del Ram.

L'altra puntal. Des d'aquests cims s'obté millor vista que des de sa Fita del Ram, puix aquí l'alzinar queda una mica més avall.

El moletó de Son Cabaspre (593 m) i la mola de Son Pacs (713 m).

A través del pas de sa Paret accedim al lloc on se situa la cova dels Ermassets.

La cova dels Ermassets és objecte de llegendes i d’usos ramaders; una paret amb portell tanca l'avançada de la cavitat on hi ha una bassa per abeurar el bestiar. Segons l'Inventari Espeleològic de Mallorca en cataloga una part com a cova, des de 30 m fins a 300 m de recorregut, i l'altra com a avenc, des de 50 m fins a 100 m de fondària. Quan al topònim, la paraula ermasset és un diminutiu d'ermàs, camp que no es conrea.
 
Cova dels Ermassets
El mossèn manacorí Antoni Ma. Alcover, al seu aplec de rondalles (Rondaies mallorquines, vol. XXIV, p. 41) recopilà una contarella titulada Es tresor de sa Cova d’ets Ermassets de So’n Noguera. Diu així:

     Diuen que dins aqueixa cova hi ha un tresor molt gros.
     Una vegada un parei de puigpunyentins anaren a treure’l amb un ciutadà que duia llunari.¹
     Un dels quals ho contà an es qui m’ho contà a mi; i diu que es feren endins i endins; i es des llunari que no s’aturava de dir:
     Endavant, al·lots! Endavant, i fora por!
     Arribaren a fer-s’hi tant, que tengueren por de no afinar sa sortida com tornarien arrera; i hi tornaren sense empatxar-se pus de ses raons d’es ciutadà perque seguissen per endins i per endins.
     A força de forces arribaren a trobar sa boca i en sortiren, i ja no los són vengudes pus ganes de tornar-hi.
      A veure qui és que s’arrisca a anar a treure aqueix tresor!
     És una llàstima que s’haja de perdre dins sa foscor d’aquella cova!

¹(Llibre amb caràcters aràbics, la possessió del qual era símptoma de poders ocults, fama i riquesa). 

Bassa. Segurament la cova s'emprava com a sestador.

     Una altra contarella diu: Un pastor coneix un moro que li demana si coneix la cova des Ermassets i si l’hi vol acompanyar. L’amo decideix anar amb ell. El moro, anomenat Abdul, s’instal·la pels voltants de la cova i el pastor cada dia el va a veure i comparteixen estones. El darrer dia el moro obsequia el pastor amb un mocador ple de terra i una botija i li conta una història d’uns moros que varen amagar un tresor dins una cova i el varen deixar custodiat per uns éssers màgics. El pastor mostra el mocador de terra a un argenter i aquest li diu que és pols d’or molt pur mesclat amb un poc de terra. Canvia de vida i es compra una guarda pròpia d’ovelles. Passat un temps obri la botija i hi troba uns pergamins, els duu a desxifrar i resulta que aquests documents contenen tota una sèrie de passes per poder recuperar un fabulós tresor situat dins la cova des Ermassets. Ell mai no intentà arribar al tresor perquè ho trobà molt perillós. D’altres ho han intentat però sense gaire bons resultats.
 
Obertura vista des de l'interior.
     Segons una antiga llegenda, l'Ermasset és un ésser d'estatura mitjana, prim i de color verd els ulls grossos com tassons, les orelles com tres vegades les d'un home, una boca ampla, uns braços llargs i unes mans també allargades amb unes ungles afilades i les cames primes però àgils. Aquest ésser és l'encarregat de custodiar el tresor de la cova del mateix nom, situada a la muntanya de Sa Fita del Ram d'Esporles.
 
Les parets de la cova de la primera sala no presenten formacions interessants.

Els companys sortint de les profunditats.
 
Fita del Ram
Punt geodèsic a sa Fita del Ram.

El grup al cap cucurull de la mola de na Ferrana, sa Fita del Ram (833 m). Quan al mot Ram, l’especialista Cosme Aguiló es demana «Què deu voler dir [...] Tanmateix haurà de ser la documentació històrica la que qualque dia faci claror sobre aquest camp. Un paper manacorí de 1353 ja avança alguna cosa. El procurador de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem manifestava que havien tallat llenya en el bosc de l’hospital que comença del ram de la talaia a man dret al portell de la mola. [...] Sobre una cosa no hi ha dubtes: existeixen uns lligams clars entre els topònims esmentats i els sistemes de vigilància i defensa de les nostres illes». (Toponímia i etimologia, 2002, p. 127 i 128)
     Des d'aquesta altura es transmetien les senyals de perill costaneres a la ciutat de Mallorca.
(Foto: A. Sureda).
  
En canvi Salamanca i Grimalt anoten: «La Mola de na Ferrana (modernament popularitzada en el món excursionista amb l’errònia denominació de Fita del Ram), amb el cim situat al terme de Puigpunyent i els costers repartits entre aquesta demarcació municipal i les de Palma i Esporles» I sobre la meteorologia de la contrada diu: «La fórmula que repetidament han esmentat tots els informadors és la de na Ferrana du Capell o referències a un Capell de na Ferrana [...] El significat de la Mola de na Ferrana coberta és un pronòstic de pluja en temps més o manco immediat. Per reforçar aquesta idea s’ha recollit una petita glosa, que segueix una fórmula repetida a altres punts de l’illa, tot canviant les fites geogràfiques:

Quan na Ferrana du Capell
i Tramuntana du gorra,
ja te pots posar a córrer
si no te vols banyar sa pell.

 I també aquesta variant amb petites diferències en relació a l’anterior

Si sa Tramuntana du gorra
i na Ferrana du capell,
al·lota te pots posar a córrer
si no te vols banyar es clotell.».

(XX Jornada d'Antroponímia i Toponímia, 2007, p. 44 i 45).

     La meva teoria és que antigament aquesta muntanya pertanyia a l'antiga possessió de Son Ferrà (s XVI), i d'aquí li vendria el nom de na Ferrana a tota la mola. L'Arxiduc, a Die Balearen, l'anomena puig de Son Ferrà (1884). Piferrer i Quadrado, a Islas Baleares, la cataloguen de meseta muela dels Ferrans (1888).

En vers de tornar enrere sobre les nostres passes, baixam pel pas, una encletxa que ens permet fer la ruta circular. 

Segons el mapa de l'Atles de la GEM, aquest massís muntanyós comprèn les moles de Son Vic, de Son Noguera, des Verger i de Sobremunt.

Un interessant article publicat a la revista Sportilus (2008) signat per Antoni Bauçà sobre els darrers carboners d'Esporles, ens parla de la dura vida d'aquest ofici, anècdotes, la dieta, la família, la feina, etc.

Bassa coberta pels animals o aljub, devers el comellar des Migdia.

Vista posterior de la bassa i ruïnes d'un porxo.


El camí o pas de s’Engegada figura al Catàleg dels Camins del Terme Municipal d’Esporles amb el número 27, com a pas de s'Engegada. S’inicia a la pista des Verger i s’acaba al camí dit pas de s'Ego. La seva tipologia és de ferradura i tirany, d’1 a 1,6 metres d’amplada. Elements constructius: escalons, marges i paretons. El pas està inclòs a l'apartat: Relació dels Camins amb Interès Constructiu.
 
A Manacor hi ha el topònim s'Engegada des Vent, segons el DCVB vol dir: ímpetu del vent que passa per un lloc. «Aquesta terra té massa engegada, no s'hi poden fer bons ets ametlers». A altres llocs, engegada vol dir dreceres ràpides. A l'Alt Empordà, engegar: Treure el bestiar del lloc on el tenen tancat i menar-lo a pasturar.

Per una clariana copsam la mola de Sobremunt, sa Mola (719 m).

El traçat del camí de ferradura serpenteja per la llarga comella de s'Engegada, una canal ben costeruda. Al Catàleg dels antics camins de la serra de Tramuntana trobam denominats aquests camins, camí de bast o camí de bístia: camí per on pot passar una atzembla* amb sàrries, però no un carro. Camí de sis pams.

*(Bístia de càrrega. De l'àrab az-zāmila).

Pas de s'Engegada
Amb les fortes plogudes que fan córrer l'aigua per aquest pronunciat rost han desgavellat els murs de sosteniment del camí. Hem d'estar d'acord amb Antoni Reynés (2001) quan diu que: «Les condicions climàtiques a la muntanya i l'abandó ha maltractat aquests monuments, vertaderes joies de la serra de Tramuntana».

(Foto: Yvette).

Una explanada artificial amb un portell dividia el llarg pas de s'Engegada.

Mur de contenció del marge.


El grup s'atura al costat d'una sitja, alguna cosa interessant els ha cridat l'atenció.

M'acost i veig que fan arqueologia moderna, extreuen de la terra restes d'una olleta de les que feien servir els carboners.

Penyes de sa Mola.

Yvette caminant per les darreres llaçades del camí de ferradura.

Arribam a l'asfalt. Ara només ens resta seguir-lo per amunt uns 500 metres per arribar als cotxes i finalitzar l'excursió.
     L'experiència d'anar amb el grup d'en Toni Sureda ha resultat més que satisfactòria. Una volta curta per aquesta muntanya menor de la serra de Tramuntana, amb un pas de caçadors divertit, el pas d'en Gotleu i un enginyós pas de carboners, el pas de s'Engegada. Aquesta mola té una xarxa viària important i per això multitud de possibilitats pels senderistes.



______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar
 
És aconsellable seguir unes normes bàsiques.






▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Distància aproximada: 5,68 km
Pujada acumulada: 511 m
Alçada màxima-mínima: 828-482
Temps aproximat sense aturades: 4:31 h
Velocitat mitjana: 1,21 km/h
Temps total:  4:56: h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: La dura pujada per la canal Nord és bastant exigent, sense ser tècnica. La baixada pel pas d'Escorca es fa per una rosta rosseguera
Integrants: Amb el grup de Toni Sureda Socay
 
▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa Alpina Tramuntana Sud, E-25, amb els punts més destacats
Veig que al mapa d'Alpina situa el penyal des Terretes a un lloc diferent que el mapa de l'Atles de la Gran Enciclopèdia de Mallorca, i el plànol d'Adaptació de les Normes Subsidiàries al Pla Territorial Insular de l'Ajuntament d'Esporles.

Perfil de la ruta
Tot plegat deferència del bon amic Toni Sureda. 

Manacor, 3-10-2012

************************ 


El diumenge de la mateixa setmana vaig tornar fer l'excursió amb un altre grup. Aquesta vegada com a guia i amb algunes modificacions a la ruta. En vers de pujar a na Ferrana, arribàrem fins a l'Ermita de Maristel·la, i encara, al final de l'excursió, els tres Joan, afegírem la pujada i baixada pel pas de s'Ego. Na Ferrana és un autèntic laberint de rutes.

 Pujant el pas d'en Gotleu.

La zona del pas equipada amb un cable.

Ens acostam al tall del penya-segat del mirador de Son Poquet on atalaiam la magnífica panoràmica, una mica entelada per la humitat ambiental.

Traspassam la paret des Verger i caminam vorejant-la pel bell alzinar que cobreix na Ferrana.

La muntanya, na Ferrana, disposava de nombroses basses, cocons i aljubs per l'abastiment d'animals i dels nombrosos treballadors: carboners, calciners, llenyaters, pastors...

De camí a s'ermita ens crida l'atenció s'avenc Podrit, una clotada poc profunda.

Vora una gran explanada un altiplà que antigament es cultivava, destaca un edifici en obres de restauració, es tracta de l'antiga Ermita Vella. La primera comunitat d'ermitans era composta per terciaris carmelitans de Santa Catalina: fra Joan de Sant Josep, en qualitat de prior i els frares Vicenç, Rafel i Jaume


Ermita de Maristela
S’Ermita de Maristela, Maristella o Maristel·la està situada al vessant septentrional de sa Fita del Ram, a 460 m d’altitud. Coneguda amb el nom de Mare de Déu del Carme i, popularment, com a ermita de na Ferrana. Aquest santuari va esser fundat (1888-90) als terrenys donats per dona Margalida Rosselló Ferrà. Els monjos, durant la seva estada (1888-1926), hi construïren, una capella dedicada a la Mare de Déu del Carme, a més de cel·les i algunes dependències. L’11 de març de 1908 mossèn Josep Pons el pare Morro hi beneí i erigí les estacions del Via Crucis. Però si l’oratori es trobava llest, la resta de dependències s’endarreriren, fins el punt que l’any 1923 les obres es trobaven paralitzades.

La comunitat d'ermitans no fou mai nombrosa ni va durar molt de temps. El 26 de setembre de 1926, després de les morts encara no aclarides del tot de dos ermitans un sembla ser per accident, i l'altra tal vegada assassinat per robatori, l'ermita fou abandonada pels frares. Corria l'any 1928 i el rector Tugores, sempre molt actiu, va instituir la festa de l'ermita el dia de la Verge del Carmen, el 16 de juliol, i la va batejar amb el nom actual de Maris Stella, Estel del Mar. Reformada (1945) pel rector Mateu Togores, el qual n’amplià les dependències i projectà un camí, que quedà inacabat. El 1968, fou restaurada. (GEM, X, p. 252/Camins i paisatges, II, p. 364 i 365).
     La història de l'ermita és tràgica, quatre persones han mort de manera violenta o inexplicada.  

Refem les passes cap a sa casa de neu des Verger, per a dirigir-nos després al cim de sa Fita del Ram. Per la zona de na Boscana (coll des Ases?) el camí es bifurca i elegim el de la dreta, un vial de carro de carboner de la finca de Son Vic, així no haurem de pujar pel mateix camí que hem baixat.  

A pocs minuts trobam un antic element etnològic; un preciós l'aljub, anomenat bassa de Son Vic. Una construcció vital per a la vida de la comunitat que treballava per aquesta contrada. El dipòsit, d'uns 9 metres per 5, emmagatzemava aigua pels animals i pel consum humà.

Deixam el camí de carro que va recta, ja que ens duria a Son Noguera de Superna, i giram a l'esquerra per un camí de ferradura el qual puja en forta pendent, però menys llenegadís del que hem baixat.

Assolim la casa de neu, un punt d'encontre de diversos tiranys, i pujam cap a la cova dels Ermassets, descrita ja a l'excursió del dimarts. 


 Algunes belles formacions.

El grup al vèrtex del cim de sa Fita del Ram (833 m). D'esquerra a dreta: en Joan Bisbal, en Miguel, na Bàrbara, en Bingo, n'Esteve, n'Amador, darrera el punt geodèsic, na Dolors, na Margalida, en Joan Prim i el que subscriu.

En Bingo a fet cim. 
     Baixàrem de sa Fita pel passet, una encletxa entre penyals, i just devora, a l'ombra del mateix penyal, dinàrem i descansàrem fins que ha en Joan li va pegar la caminera habitual.

Reprenem la marxa. A través del pas de sa Paret divisòria de les possessions de Son Noguera i de Son Vic, retornam a l'àmbit de la casa de neu per enfilar cap al tirany que duu a s'Engegada.

«Per seure una pedra i per taula una pedra més gran, el rebost una canastra i les verdures dins un garbell penjades baix una alzina. Un d'ells va calcular el seu sou: cinquanta euros per set mesos de feina, set euros cada mes». Així comença l'article: Els darrers carboners d'Esporles, d'Antoni Bauçà.

Seguim llegint: «Les dones, amb infants mamant, també els ajudaven amb el menjar, amb fer l'escorxa i sobretot amb multiplicar els pans com el bon Jesús quan com casi sempre havia més fam que menjar».

En Joan Bisbal ens va explicar que la pedra que sobresurt marcava el centre del rotlo de la sitja, on se situaven els troncs més regulars i gruixats per marcar l'ull de la sitja, el qual actuava com a xemeneia per on el foc tirava.

Baixant pel pas de s'Engegada.

Després d'una sèrie de revolts arribam a la pista asfaltada de la urbanització des Verger, per la qual, després de caminar uns 500 metres arribarem als cotxes on finalitzarem l'excursió. 

Emperò, els tres Joans encara no estàvem retuts, i decidírem anar a guaitar al pas de s'Ego. Per això hem de remuntar l'empinat comellar de sa Font Llarga. 

Una petita rampa artificial, feta amb pedres compostes t'ajuda a enfilar-te a la cornisa dita el pas de s'Ego. Com molt bé diu Salamanca (2009), la primitiva funció dels passos és comunicar dos indrets a través d'un camí el més curt o fàcil possible.

La providencial cornisa natural era una drecera per arribar a la casa de sa Neu i a les diferents sitges que hi ha per la contrada, des de les cases des Verger. Personalment dut molt que per aquí pogués pujar i baixar una bístia.

El pas figura al Catàleg dels Camins del Terme Municipal d'Esporles amb el nom de pas des Cego, i amb el número 24. La fitxa tècnica diu que és d'interès constructiu i que comença al vial de la urbanització des Verger i finalitza a la casa de neu de la Fita del Ram. La tipologia del tram 1 és de ferradura, d'1 metre d'amplada, i el tipus de ferm, terra. El tram 2 és tirany, de 0,5 a 1 metre d'amplada i el tipus de fer, terra. Els topònims més propers són: comellar de sa Font Llarga, mola des Verger i mola de Son Noguera. Construccions properes d'interès: rotlles i barraques de carboners, aljub i casa de neu.

Arribam al camí del pas de s'Engegada i tornam a baixar pel mateix pas. Ara sí que crec que ja ens bastarà per avui. (Foto: Joan Bisbal).

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Esporles
Distància aproximada: 10,04 km
Pujada acumulada: 732 m
Alçada màxima-mínima: 785-451
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Velocitat mitjana: 1,9 km/h
Temps total:  7:02:35 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: El pas pot resultar vertiginós per a les persones que pateixen vertigen sever
Integrants: Margalida, Bàrbara, Bingo (el canet), Dolors, Miguel, Amador, Joan Bisbal, Joan Juan, Esteve i Joan Riera 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒


Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Sud 
amb els punts més destacats. Deferència del bon amic Toni Sureda Socay.


Manacor, 8-10-2012


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. 
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Atles de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1991 DD.AA.
  • Les cases de neu i els seus itineraris. 2002 Lluís Vallcaneras.
  • Toponímia i etimologia. 2002 Cosme Aguiló.
  • Camins i paisatges. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca II. 1992 Gaspar Valero i Martí.
  • Catàleg dels Camins del Terme Municipal d'Esporles. 1999 DD.AA.
  •  Sportulis. Revista Municipal d'Esporles. Tardor 2008 
  •  XX Jornada d'Antroponímia i Toponímia, 2007. 2008 (Els noms de niguls a Establiments i es Secar de la Real. per Miquel Salamanca i Miquel Grimalt).
  • XXI Jornada d'Antroponímia i Toponímia, 2008. 2009 (Els noms dels passos a la serra de Tramuntana, per Miquel Salamanca).

14 comentaris:

  1. Bé Joan!! un cop més donar-te les gràcies per fer referència a la Web i la meva persona, d'altra banda felicitar per la gran tasca de documentción duta a terme a tot el bloc i en especial en aquesta ruta, de veritat que he quedat sorprès, per la quantitat de coses apreses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Toni! Bona excursió i bona companyia. Enhorabona a tu per la Web i per la bona organització de les sortides que fas. Esper poder venir en altres ocasions.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Precioso reportaje fotográfico y muy bien documentado. Enhorabuena!!!

    ResponElimina
  3. Una sortida fantàstica!!
    ...i puc donar fe de què va gaudir de l'excursió i de la companyia, doncs va tornar a casa molt satisfet!!!

    ResponElimina
  4. Joan, una vegada més he gaudit de valent amb la crònica d'aquesta ruta. Moltes gràcies per la divulgació. Quan a la companyia que vares tenir, no ho dubto gens, que sortires ben satisfet, i es que sortir a la muntanya amb en Toni Sureda, el meu mestre i amic, sempre és un plaer i un bon motiu per apredre coses noves d'aquesta magnífica afició que és el senderisme. Tots els que anem darrera les vostres petjades, las de Toni i les teves, vos esteim ben agraïts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Fernando, ets molt amable. T'agraeix les teves paraules totalment inmerescudes. Jo només transcric informació que trob per ací i per allà. Quan al grup d'en Toni et don totalment la raó, fa molt bon caminar al costat de gent que té la mateixa afició que tu. A veure si coincidim alguna vegada.
      Una abraçada.

      Elimina
  5. Hola Joan:
    Bonita ruta, y un gran placer compartirla con un experto como Toni Sureda.
    Yo también la hice a mitad del Julio pasado, con mi buen amigo y extraordinario montañero Pep Torrens, que me hizo de guía.
    La hice con la intención de publicarla, pero ahora, vistas vuestras extraordinarias publicaciones (la tuya y la de Toni)... ya no sé, pues me siento inacapaz de añadir algo interesante.
    Pero bueno, ahí quedan vuestras magníficas aportaciones, para quien quiera disfrutar, de una bonita ruta por encinares y pasos curiosos.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Emilio, és clar que l'ha de publicar, la seva descripció és molt diferent, més detallada, descriu pas a pas la ruta, la qual es pot seguir per senderistes sense GPS. A més a més, el periòdic té molta més difusió que un simple blog. Em sabria molt de greu que per aquest motiu ho deixàs de fer.
      Ben cordialment.

      Elimina
  6. Gracias Joan, me has convencido. Aunque con temor a quedar algo en rdículo, creo que publicaré esta misma ruta dentro de unas semanas, pues tengo otras haciendo cola.
    Mil gracias por tu amaablidad.
    Un fuerte abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a vostè, em lleva un pes de damunt, em sentia malament. De quedar en ridícul res de res. Les diferents fórmules que tenim de descriure una excursió no es trepijen per res. Cada un aporta una cosa diferent i són compatibles.
      Fins aviat.

      Elimina
  7. Aquesta vegada puc opinar de primera mà, i puc assegurar que és una excursió que val la pena. Gràcies Joan per dur-nos per aquests paratges tan encisadors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caminar pels boscos d'alzines és molt agradable malgrat la calor humida que feia.

      Elimina