6 de març 2012

16 - Puig Caragoler de Femenia 6-3-2012

A la zona nord de la serra de Tramuntana s’alça el conjunt format pel Puig Rodó (801 m) i el Puig Caragoler de Femenia (921 m), dins el terme d'Escorca. El massís està situat entre la Tossa de ses Banyes, Coll des Ases, Coll des Pinetons i el Coll Ciuró. Aquest darrer és accessible des del camí que passa per les possessions de Femenia Nou i Femenia Vell. 
     El Caragoler de Femenia, ben bé es podria anomenar el puig dels Avencs, tant per la quantitat de cavitats, com per situar-s'hi el més gran de l'illa.

Són les 9:25 h quan començam l'itinerari al portell de Mossa, Km 15,900 de la carretera C-710 (Pollença-Andratx), on ens deixen passar només els diumenges. Abans, haurem deixat algun vehicle al portell de Mortitx, lloc on arribarem si tot va bé. 
     Caminam per la pista que du a les cases, deixam a la dreta la coma de Mossa, la qual s'estén entre les cases, Mosset, Son Alzines i Femenia Nou. És documentada el 1344.
     El nom de Mossa prové de l'àrab 'Musa', nom propi personal. En el Llibre del Repartiment (1232), apareix com a alqueria Mosso, sotmesa a alou de l'Orde del Temple, el qual cedí el domini directe a la Seu de Mallorca en la primera meitat del segle XIII, cap a 1244; aleshores tenia una superfície de 7 jovades (112 quarterades). 
    
Mossa
Els primers posseïdors o emfiteutes documentats foren Ferrer d'Olivaria i Guillem Strus, l'any 1233. En la data de 1253 consta com a posseïdor Andreu Morei, en alou de la Seu. L'any 1343 trobam l'alqueria de Mossa dividida entre la porció de Pere Morei, argenter, per la qual cosa la seva part és anomenada l'Argentera, i la de Pere Duran d'Albarca.  
     Després de successius canvis, el 1366 apareix en mans del cavaller Poquet de Bellcastell; l'any 1402 consta com a possessió de Bartomeu Gibert. Avançat el segle XV, passa a ser propietat de la família Cànaves, que la conservaren fins al segle XIX. Els propietaris més importants del lloc al segles XV i XVI foren els Cànaves de Mossa. Així, el 1515, Mossa, Benifaldó, Femenia i Menut eren propietat d'Antoni Cànaves de Mossa. (GEM).

     Els habitants de Mossa a 1580, segons un manuscrit titulat Llibre de Lluch, eren: Pera Matheu; La Sra. Anna Cànovas, vidua. - Benata, asclava. - Luch Cànovas, asclau. - Gabriel Bibiloni. - Barnadí Matheu, fadrí. - Johana Barnadina. - Jordi, asclau. - Barnat Matheu, fadrí. - Elisabet Valespina. - Jaumeta Matheua, filla de Bernadí. - Anthonia, asclava. - Pera Matheu. - M. Michel Cànovas, fadrí. - Toni Bibiloni. - M. Thoni Cànaves de Mossa. - Johan Colomer, missatge. - Pera, asclau. - M.º Arnau Cànovas. - Mº. Nadal Cànovas. - La Sra. Anna de Mossa. (sic) (Joan Vich, 1934).
            
A començament del s XX va ser comprada per Joan March Ordines, més conegut per 'en Verga'. Avui pertany a la societat Actival S.A, vinculada a la família March. El 1987-90, les cases foren acuradament restaurades, sota la direcció de l'arquitecte Lluís Garcia-Ruiz. La reforma permeté el descobriment d'arcades i columnes del s XIII. Les cases de Mossa es troben dalt d'un turonet. No és un gran casal senyorial però, a pesar de les necessàries reformes, mantenen la personalitat de les construccions de muntanya. (GEM).
     Fa poc temps que han fet un desviament i els excursionistes ja no passen per la carrera de la casa. Bona idea!
 
«La maledicció de l'esclava de Mossa» és una llegenda que es localitza en aquesta possessió. La maledicció es produeix quan el senyor moro de Mossa, enrevoltat d'esclaves cristianes, va incomplir la promesa d'alliberar a una d'elles que havia trobat aigua per a la possessió.

N'Aina
(Petita història d'un amor secret) 

     Les terres de Móssa eren, en aquell temps, d'un senyor moro. Era jove com una espiga tendre, el cor generós, viva la mirada, noble el posat.
     Comandava sobre la contrada i tenia molts d'esclaus que el servien. N'hi havia una, N'Aina, bella i amatent com un tros de pa, sobre la qual havia posat la confiança. Més d'un sospità que acabaria per casar-se amb ella, tant com l'afavoria. L'observava els matins, quan acudia al jardí a veure els brolladors, el joc de l'aigua, els peixos del safareig.
     Un dia, emperò, la notícia d'aquell amor secret arribà a les orelles de la bruixa, una mala dona que vivia en una cova, passats els alzinars de ponent.
     El cor de la bruixa s'omplí de gelosia i no en pensà de bona. S'enfurinyà tot d'una pels budells de la cova i, en trobar el doll de l'aigua de Móssa, el desvià cap a l'avenc de Femenia, un fondal esquerp, tan profund com la por.
     Per la fat i fat que la mia mare m'ha encomanat: Que l'aigua de Móssa se'n vagi cap a l'avenc de Femenia, cantà la bruixa.
     I l'aigua va descomparèixer tot d'una.
     Aquell senyor moro se'n dugué un disgust, de veure com la font s'eixugava. L'hort de les cases aviat va secar-se, començaren a esgrogueir-se els arbres del jardí, el brollador s'aturà de cantar i els peixos del safareig acabaren la vida dins el fang.
     Un matí de tardor, N'Aina, que havia vist com el senyor de Móssa estava trist i capficat, s'hi acostà temorega. Li va dir: Què teniun?
    No ho saps? -va respondre aquell home-. No tenim aigua a Móssa. La mala bruixa ens ha eixugat la font. El bestiar té set i els arbres no resistiran la sequera...
     Si em prometeu la llibertat, tindreu aigua abans d'una setmana.
     Per què te'n vols anar?
     És que enyor la meva gent, sabeu?
     Tindràs la llibertat, si trobes aigua.
     Diuen que N'Aina partí a resar a la Verge de Lluc.
     Picaren al lloc on ella havia marcat i, després d'alguns dies, comparegué un ullal d'aigua fresca, més viva que mai.
     No en tingué alegria, tanmateix, el senyor de Móssa, perquè pensava que N'Aina voldria partir d'aquelles terres i abandonar la casa, abandonar-lo a ell, trist i malcontent de veure que fugia.
     Per què no et quedes?
     Si ho feia, la bruixa us tornaria a prendre l'aigua i se l'emportaria a l'avenc, novament.
     Queda't. T'ho suplic. 
     El jardí tornava a verdejar. El brollador cantava i els peixos del safareig resplendien com vidres de colors.
     Una matinada, la trobaren estesa ran d'aquell safareig. La rosada li cobria la pell de la cara. Els ulls entelats. Els llavis blaus.
     Acabaren per creure que la mala bruixa havia cercat enverinar-la, encesa de ràbia i gelosia.
     L'aigua tornà a descomparèixer de les terres de Móssa.
     El senyor va plorar-la durant dies i nits. Diuen que va morir d'anyorança, passat algun temps, car no pogué resistir la mort de l'estimada. 

(Les Llegendes de les Terres de Lluc, 1984, Gabriel Janer Manila).     

El camí que va de les cases de Mossa (pas de ses Cases) al coll des Ases és una via espectacular que desafia l'abisme, en discórrer a gran altura, salvant un important desnivell i presumint d'atrevits murs de contenció.

«Baix del morro de ses Coves (896 m) —anoten els germans Sastre supera una timba esfereïdora i davalla ràpidament cap a la possessió de Mossa. L'itinerari ofereix nous paisatges per contemplar: la falda de la cara sud del puig Roig, els olivars dels sementers de Mossa i sa Plana, el torrent de Lluc i el massís del puig Major».

Coll des Ases
Assolim el coll des Ases (619 m), on destaca el torrent homònim, també conegut per torrent de s'Esmorcador. La collada separa el puig Roig del puig Caragoler. La mar fa acte de presència a la panoràmica.
     Precisament en direcció a la mar hi ha el pla des Cards on, segons paraules del pare Rafel Joan, per allà va ser trobat el cadàver de l'amo En Pere Joan Salas Dolç, de Binifaldó, natural de Marratxí, no molt lluny del torrent; feia temps havia decomparegut de casa, amb senyals de demència. Degué caminar per paratges de la costa, fins que li mancaren les forces: s'assegué devora una aritja i esperà la mort. Un ca el va descobrir. Rebé sepultura, el 27 de març de 1946. (Cròniques de l'Estol Vidalba, 1981-82). 

Deixam enrere el coll i el cocó de sa Balma. Davant de nosaltres s'ens obre un paisatge solitari, tot vestigi de presència humana també queda enrere. Ara hem de dirigir les nostres passes cap al pla des Verro.

A la dreta del pla des Verro puja la coma de ses Vaques, i apareix l'esperó de ponent del Caragoler de Femenia conegut com la penya de la cova des Moros (898 m), o morro de ses Coves. On, segons la tradició, un grup de musulmans va resistir durant un any i mig els atacs dels conqueridors catalans de Jaume I, durant els anys 1230-32. S'explica que, abans de lliurar-se, varen decidir llevar-se la vida ells mateixos. Fa poc més d'una dècada, en l'anomenada coveta des Rovell, es varen trobar diverses peces de ceràmica i tres claus d'origen musulmà que podrien ser d'edificis públics de la Mayurqa musulmana.

Pas des Verro
El tirany que seguim passa per entre dos penyals: el pas des Verro, on temps enrere discorria un camí en curtes ziga-zagues que facilitava el pas, del qual es conserva qualque tros.

A la nostra esquerra tenim el torrent de s'Esmorcador, el qual s'aboca a la mar en un espectacular salt de més de 100 metres. Aquest torrent separa el massís del puig Roig (al fons) del puig Caragoler de Femenia.

El topònim del torrent s'associa a l'ús del barranc per acorralar el ramat i realitzar l'esmorcada; untada del llom de les ovelles per tal d'evitar picades d'insectes.


L'amic i gran excursionista Toni Sureda (Socay), el qual topàrem al portell de Mossa amb el seu grup, ens va advertir del rei Moro. No sé si és aquesta la roca que sembla el cap d'un moro amb turbant.

Travessam en pujada sostinguda un comellar, i per una ampla carritxera assolim un petit collet emplaçat a la dreta d'una tossa arrodonida (657 m).

Arribam al coll dels Pinetons, des del qual s'ens ofereix un espectacular punt de contemplació d'aquesta marina salvatge. Destaca el pla de s'Argilota. Just traspassat el coll decidim atacar el rost coster en direcció al cim del Caragoler de Femenia, improvisant una nova ruta.

En el paisatge, tot el ponent és dominat per la mola pètria del puig Roig (1003 m). Cap al sud, rere el perfil del coll dets Ases, guaita el massís del Massanella.

Cap al nord descobrim els vessants marítims del puig Caragoler, solcats per les torrenteres de s'Argelagar i de ses Marsesques (aquest darrer topònim, segurament ve del marès que s'extreia per la zona 'maresesques'). A l'horitzó, destaca el perfil llunyà d'un ample coll tancat a la dreta per uns puntals o cornalons bessons i aguts.

La cara nord del Caragoler, ombrívola i aspra, just ofereix un pas d'accés senzill cap al cim, al peu dels esmentats cornalons: el pas des Puig. Uns grans covals s'obren als peus del penyalar.

La geologia de l'entorn és més complexa del que sembla. Els encavalcaments i les falles determinen un terreny amb escalonaments i canvis de coloració.

Na Bàrbara assolint el pas de pujada que hem improvisat; la resta del grup la segueix.

S'intercalen afloraments margosos i dolomies del triàsic amb calcàries del juràssic inferior i molasses miocèniques.

Avenc del Puig Caragoler
Boca de l'avenc del puig Caragoler. L'avenc, òbviament fent referència al puig on es troba, està situat al costat d'un replà, dins un esquetjar, dissimulat entre l'heura. Amb l'exploració duta a terme l'any 2008, es va arribar a una profunditat de -318 m, superant així la cova de sa Campana, de -317 m. El 17 de juliol de 2003 Guillem Alemany i Bernat Clamor comencen a explorar aquest avenc, descendint a una cota de -170 m. L'abril de 2008, després de successives exploracions, la topografia ja estava pràcticament enllestida.


Situació de l'avenc i tall esquemàtic del puig Caragoler de Femenia en representació de la trajectòria de l'avenc. (Endins, núm. 32, 2008. T. Plomer i J. Ginés).

Descripció detallada de l'avenc
T. Plomer i J. Ginés
(Endins, núm. 32, 2008)

L’entrada, de forma esbrancada, dóna accés al primer pou que passa per un replà de mides molt discretes, enllaçant amb el pou principal, d’amplada cada vegada més grossa i de forma irregular. A uns 30 m de desnivell s’entreforca en dos pous quasi paral·lels que es tornen a unir uns 20 m més avall. Si es descendeix per un d’ells s’arriba a un replà de forma allargada i amb pendent cap a una balconada que connecta amb l’altre pou. Aquest pou encara no està representat a la topografia que presentam, tot i així, l’hem batejat amb el nom del pou del Rellotge i fa uns 15 m de fondària. Seguint per l’altre pou, s’arriba directament a un segon replà a -60 m. Es tracta d’un replà còmode i amb lloc suficient per estar-hi vàries persones; hi ha un petit gorg que permet proveir-se d’aigua. Aquí es troba la capçalera del següent pou (pou Duyuyu). que comença amb mides tals com 2 x 4 m, per passar a proporcions de 14 x 20 m. Criden l’atenció les seves dimensions i verticalitat (170 m), només interrompuda per petites rossoles que donen treva a l’espeleòleg en el descens. Un replà a la cota de -205 m posa fi a l’espectacular tram aeri de l’avenc per portar-nos, sense deixar el gran pou, als darrers 25 m de vertical, en la base dels quals s’assoleixen els 229 m de fondària.

     Arribats a aquest punt, s’ha de superar una remuntada a la paret frontal d’uns pocs metres per, seguidament, descendir fins als -236 m on la cavitat pren, horitzontalment, direcció sud. S’ha de vèncer una desplaent gatera per arribar a la base d’una gran xemeneia. A partir d’aquí cal tornar remuntar uns metres. Aleshores, l’avenc progressivament augmenta de desnivell per diverses galeries entre blocs de tota mida i desploms fàcilment superables. Dos desnivells importants de 10 i 20 m (s’han d’usar cordes) ens aproximen a una galeria, baixa i força estreta en alguns llocs, que fa de llindar amb la gran sala que trobarem a continuació. A la sala (sala Inesperada) hi accedim per l’oest, i presenta un rost molt pronunciat en direcció sud bàsicament.

     Des d’aquesta sala es pot continuar per un engolidor amb qualque pas anguniant i bastant negat en èpoques de pluja. S’arriba a una zona més ampla i alta on l’avenc et regala un ventall de colades amb sorolloses cascades. Als -318,75 m l’aigua s’avenca. Resta una incògnita la continuació, fins aquest moment. Donades les dificultats exploratòries d’aquest sector de la cavitat, a la topografia que s’adjunta tan sols ha estat possible incloure l’alçat, per ara.

El pla de s'Argilota copsat des de les immediacions de l'avenc. Al bell mig d'aquest pla —una considerable extensió marjada un temps i dedicada al cultiu de cereals i pastures—, apareix la mina de la font d'en Castell, situada a unes desenes de passes després d'uns grans còdols.

Boca d'un altre avenc situat molt a prop del gran avenc del Caragoler. No és gens recomanable transitar per aquest puig després d'una gran nevada.

Arribant al cim del Caragoler. El nom li deu venir per l'abundància de caragols, tant bovers com 'viudes', que es troben per l'entorn del pla de s'Argilota, i assoleixen unes mides sorprenents. També s'hi troben caragols de serp, un cas molt interessant d'endemisme. De forma aplanada, el seu nom es deu al dibuix de la seva closca. (Germans Sastre, 2003).

     A. Ordinas, G. Ordinas i A. Reynés (2006), anoten: 
     «Contràriament al que suggereix el nom, cap d'aquests putxos [Caragoler de Femenia i Caragoler des Guix] són llocs on especialment abundin els caragols. Quina és l'explicació, per tant, del topònim? Alguns filòlegs que han estudiat altres casos semblants, que no deixen de ser relativament abundants, no dubten en qualificar aquests tipus de topònims com a etimologies populars, és a dir, reinterpretacions que la parla popular ha volgut donar a denominacions que no acaben d'entendre i que s'aproximaven a aquesta pronúncia. Els especialistes, a l'hora d'explicar aquests noms, els associen amb l'arrel preromànica kar que significa 'pedra', 'roca', i que té molt més a veure amb la realitat d'aquestes muntanyes esquerpes que no amb la inversemblant abundància del mol·lusc».  

Cim del puig Caragoler de Femenia

Una gran fita i una creu de ferro assenyalen el punt més elevat del puig Caragoler de Femenia (922 m). La creu fou col·locada per en Jaume Riera del Grup Excursionista d'Inca, l'any 1982.

Vall de Mortitx. En aquesta petita plana de muntanya perduda entre els immensos roquissars i carritxars, avui s'hi congria el raïm que es transformarà en bon vi. Més enllà, la vall de Son Marc.

Fotografia de grup al cim. De dreta a esquerra: Bàrbara, Joan Prim, Francisca Esteva, Francisca, Dolors, Bàrbara, Magdalena, Encarna, Toni i Joan.

Avenc de Femenia
Baixam del capcurucull del puig i dirigim les passes cap a l'avenc de Femenia. Es tracta d’un impressionant engolidor que consisteix en un gran pou de 120 metres de caiguda vertical, situat als costers superiors del vessant septentrional del puig.
     
 
L'espectacularitat de la boca d'aquest gran avenc fa que des de sempre hagi estat ben conegut a tota la contrada, i que formi part dels escenaris descrits a Les Llegendes de les Terres de Lluc. Un dels episodis recollits per Gabriel Janer Manila relata com una bruixa que estava gelosa d'una bella esclava del senyor moro de Mossa feu desaparèixer les aigües de la possessió dins el famós avencarro. (Toponimia Mallorca).

Una glosa cantada per un pollençí sobre aquest avenc diu:

Mal trobassis un fondal
com s’avenc de Femenia,
que si hi caus es migdia,
es vespre no ets a baix.

Hi ha aquesta altra versió d'un informador de Fornalutx:

Mal trobassis un ribàs * 
com s’Avenc de Femenia,
que si hi peguen es migdia,
es vespre no són a baix.

* Ribàs: marge o talús natural més o manco espadat. 
(Els avencs i el cançoner popular de Mallorca: algunes aportacions inèdites. Endins, 30, 2006. J. Ginés, M. Fiol i A. Ginés). 
 
A l'avenc de Femenia es va fer un primer descens poc abans de Nadal de 1970, i un segon descens el dia 26 que és quan feren la topografia. Els pioners foren: Joaquín Ginés Gracia, Àngel Ginés Gracia, Juan José Egozcue i alguns altres companys del Grup Espelelògic Est, gràcies a les informacions subministrades per qui aleshores era l’amo de Femenia Vell.


Topografia realitzada per J. Ginés
Topografia de l'avenc de Femenia. (Endins, núm. 30, 2006).

Superada la impressió continuam el nostre camí cercant un lloc adient on poder dinar.

Seguim la ruta cap al penya-segat de l'endret més o menys del coll Ciuró.

No tenim molt clar per on baixar, sabem que prop d'aquí hi ha una baixada entre el coll Ciuró i el pla de l'Argilota, però ens dirigim a guaitar a la cinglera orientats per una fita. 

Pas des Puig
Segurament no som els primers que baixam per aquesta paret. El pas no té més dificultats que la d'extremar les precaucions i emprar seny de bístia vella.
     L'any 2015 vaig saber que aquest pas el denominaven pas des Puig. Aleshores, nosaltres no vérem cap fita que ens indicàs la baixada.


El fort vent no posa les coses gens fàcils.

Un darrera l'altre anam desgrimpant els tres metres, quasi verticals, on el major problema radica en no veure on poses els peus. Pujar per aquest pas no ha de presentar cap problema.

El pas ens du a una cornisa, la qual ens mena a un altra pas més senzill per on baixam directament al coll Ciuró.

 
El component més jove del grup, en Bingo, el qual també porta els seus queviures dins la motxilla. Sempre atent als moviments de cabres i ovelles.

Assenyal aproximadament el lloc on el penya-segat declina i permet davallar dels penyals.  Recorrem la cornisa poblada de carritxeres, cercant una segona baixada factible.
     En el mapa de l'Atles de la GEM hi ha situat per aquest coster, el pas des Puig. 



Per aquest passet, molt més fàcil que l'altre, baixàrem de la cornisa al faldar de la muntanya.



No podem evitar el fixar-nos en un morro piramidal, situat davant nostre i en direcció nord,  el puig de ses Moles (730 m). El nostre itinerari, ben definit, passarà pels peus d'aquest morro, per la pista agrícola que serpeja cap a Femenia.

Els germans Sastre, dels quals he agafat prestat bona part de la descripció d'aquesta eixida, encertadament diuen: El recorregut pels vessants nord del puig Caragoler de Femenia i del puig de ses Moles ens posa en contacte amb una pluralitat sorprenent de paisatges, a cada collada, a cada raconada. Aquests paratges atresoren o amaguen rudesa, serenor i ressons del passat.


Coll Ciuró
Panoràmica realitzada per Sebastià Riera a partir de tres fotos, on apareix el puig de ses Moles, el coll Ciuró i els estreps del puig Caragoler.


Els pins de ses Comes amaguen el torrent homònim, el qual discorre pel centre de la comella tot cercant la mar.


A l'horitzó es retallen el puntals de ses Moles i del Més Alt de Lavanor (729 m).



Font d'en Quelota
La pista que baixa del pla de s'Argilota cap a les cases de Femenia passa vora la Font d'en Quelota. «Com a nota històrica cal recordar que part damunt la font envestiren el penya-segat dues avionetes pilotades per 4 joves alemanys, que moriren a l'acte. Durant anys es trobaven per aquells costers tota classe de peces dels aparells. Succeí a l'estiu de l'any 1960» (Roig, 1993).

L'embassament de ses Comes o es Pantanet, també anomenat l'estany d'en Quelota, aprofita l'aigua de la font i del torrent des ses Comes. Aquest embassament i l'altre situat més avall, regaven els arbres fruiters propietat (1993) de Mercapalma i abans d'un banquer jueu, que muntà el negoci.

Deixam la pista per l'esquerra entrant a un tancat per a la guarda d'ovelles. La regió compresa entre Lluc i Mortitx passà després de la conquesta catalana a mans dels templers. L'economia de Femenia s'ha basat sempre en la ramaderia sobretot ovina i caprina, la caça i els recursos forestals. Per primavera, quan els dies s'allarguen i comença a estrènyer la calor, fins i tot per muntanya, a les possessions que encara mantenen la guarda té lloc la cerimònia de la tosa o de rapar el bestiar.

Seguim baixant a través d'una altra barrera. La deixam tal com la trobam, tancada.

Ens acostam a dalt del graó natural per a gaudir de l'espectacle que es perllonga fins a la badia de Pollença.

L'Urdial
Panoràmica del racó de Femenia on destaca, en primer terme, el sementer de l'Urdial (dolina). Una antiga rota on s'hi fan malbé les dues edificacions que aixoplugaven els conradors. Més enllà, els ben cuidats camps de vinya de Mortitx, el Clot de ses Someres, el puig de can Massot, la rota de la Malè, el gran massís del puig Gros de Ternelles (838 m)...

Etimològicament, el nom de Femenia es considera d'origen romà o preromà. Malgrat l'escassa fertilitat de la contrada, en terres de Femenia es localitza un important jaciment prehistòric situat a l'est de les cases.

Les cases de Femenia Vell han estat reformades recentment. La façana principal presenta un alçat de dues plantes. De la planta baixa, en destaca el portal forà, que és d'arc rodó. En el Llibre del Repartiment (1232) apareix amb el nom de Santa Famia i a altres documents del mateix segle, amb el nom deformat de Sentefania i Sancta Femania. De l'orde del Temple passà a l'orde de l'Hospital. A 1839, Jaume Cànaves i la seva dona Margalida, compraren Femenia a Ramon Cerdà de Pedruixella. Amb la família Cànaves s'unificaren les propietats de Femenia i Mossa. (Valero, 1993).

La possessió de Femenia apareix documentada en el s XIII, per la venda (1368) de Guillem Malric a Pere Cerdà, de Pedruixella, el qual l'establí (1389) a Jaume Cànaves. El 1685, estava valorada en 1.500 lliures. Tenia cases i era dedicada a la ramaderia ovina, amb grans extensions de carritxars. En deriven (1990) Femenia Vell situada entre Mortitx, l'Urdial, el puig Ciuró, el puig Caragoler i el pas des Vedell, i Femenia Nou, entre la coma Morella, Femenia Vell, el puig Ciuró i el puig Caragoler. (GEM).
     Començam a trepitjar el camí de l'Urdial, el qual desapareix i compareix incomprensiblement.

El 1995, Femenia Vell era una finca de 806 hectàrees, propietat de Josep M. Moyà González.

El bon excursionista sempre ha de respectar la posició en què deixa les reixes el pagès. S'ha de tenir esment de no deixar mai una reixa oberta si no hi està.

El camí es coneix com a camí des coll Ciuró.


L'empedrat escalonat s'estén entre grans blocs de lapiassos, una obra perfecta creada qui sap quan i per qui.

Abans de començar aquest vial es va haver d'obrir pas per aquest caos de roques calcàries.


Tanmateix, les cebes marines (Urginea maritima, abans anomenada Scilla maritima) troben la manera d'obrir-se camí a l'empedrat.

El bell caminoi ens du al camp llaurat de l’Urdial. Una plana secreta entre un paisatge solitari. L'Urdial és una paraula del català antic 'ordial' i vol dir 'el primigeni'.

El començament del camí a la plana de l'Urdial està mig amagat per la vegetació, segurament al pagès no l'interessa que sigui bo de trobar.


Sortim del bosc a la carretera a les 16:47 h, a uns dos-cents metres del portell d'entrada de Mortitx, on acabarem l'excursió d'avui després de recollir els cotxes que tenim a Mossa. A l'horitzó veim el coll Ciuró, on fa unes dues hores hem dinat.

__________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc


 
RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Escorca
Distància aproximada: 11,20 km
Pujada acumulada: 600 m
Baixada acumulada: 664 m
Alçada màxima-mínima: 932-384
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Velocitat mitjana: 1,9 km/h
Temps total:  7:22:24 h
Ruta circular: No
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: El lloc per baixam del puig, és un tant aeri, i el camí que mena a l'Urdial és privat i he sentit a dir que l'amo de Femenia no vol que hi passin. Una opció és sortir a la carretera pel portell de Femenia

Integrants: Francesca Esteve, Magdalena, Francesca Maimó, Bàrbara Mesquida, Bàrbara Schlatter, Encarna, Dolors, Joan Mesquida, Toni i Joan Riera

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒


 
Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central E-25, 
amb els punts principals (Deferència del bon amic Antoni Sureda Socay)



▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
  • Mallorca vora mar. Marines de tramuntana. 2003 Joan Sastre i Vicenç Sastre.
  • Camins i paisatges. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca. 1993 Gaspar Valero i Martí.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Endins. núm. 30, 2006. Joaquín Ginés, Mateu Fiol i Àngel Ginés.  
  • Endins. núm. 32, 2008. T. Plomer i Joaquín Ginés.
  • Les Llegendes de les Terres de Lluc. 1984 Gabriel Janer Manila. 
  • Revista Lluch. 1934.
  • Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. 1993 Bartomeu Roig i Roig. 

7 comentaris:

  1. Hola Joan:
    Me he pateado el Caragoler de Femenia por diversos itinerarios. Pero nunca he recorrido ese espectacular Camí de l'Urdial. Tendré que ir un día a ver si lo encuentro.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Emilio. Ho és de veritat espectacular, jo diria únic i poc conegut. Nosaltres el coneixem perquè les amigues Bàrbara i Francisca el se topàren per casualitat un dia que abandonàren en un excursió per ses Moles. És molt més bo de trobar de la banda de l'Urdial.
      Salutacions cordials.

      Elimina
  2. Com sempre, molt bon reportatge Joan!!

    ResponElimina
  3. Al igual que Emilio, tambien he hecho distintos itinerarios por Femenia, pero nunca este que describes y que promete ser muy interesante. Gracias por compartirlo con todos Joan.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Toni! El puig Caragoler de Femenia es deixa pujar per molts de llocs, pots triar. Alló més interessant d'aquest recorregut són els avencs i el camí de l'Urdial. Salut i gràcies.

      Elimina