La setmana anterior na Dolors i jo férem el barranc des Parral veïnat del qual anam a fer avui, el barranc de sa Jonquera, on a través del vertiginós i poc conegut pas de sa Cabra assolirem el camí de l'Ermita de Betlem. Per allargar la ruta pujam al puig de sa Creu. No menyspreem aquestes humils muntanyes puix amaguen tresors que sorprendran el senderista.
Per a l'ocasió, l'amic Pep Torrens ha reunit quatre grups, el seu, el d'en Toni Sureda (
Socay), el de Viaranys i el nostre.
Per arribar al pas seguim les petjades dels amics de
►Tresques per Tramuntana.
Iniciam la ruta a les 9:02 h, a la creu de terme de la Colònia de Sant Pere (
►WP-1) (33 m), en direcció a Betlem. Abans haurem deixat cotxes suficients a l'aparcament de les cases de Betlem, per a la tornada. Des de la carretera situam alguns indrets, com: el puig de sa Coassa o muntanya de s'Ermita (extrem esquerre), el barranc de sa Jonquera (el que anam a fer), el barranc des Parral i el llegendari puig d'en Xoroi.
En aquest punt (WP-2), en el quilòmetre 5 hectòmetres 7, i després de caminar 1,3 quilòmetres per la carretera, la deixam per la dreta, pel camí de sa Jonquera.
Deixam a banda i banda algunes entrades a finques rústiques, i el Putxet de can Coix a l'esquerra, més proper a la mar. S'acaba l'asfalt i tot seguit caminam per una camada de terra. Ben aviat afinam les coves dels penya-segats de sa Jonquera*, sa cova Buida*, sobre la qual se situa el pas de sa Cabra. Des d'aquí no pareix que hagi d'esser massa dificultós.
* Planta juncàcia, qualsevol de les anomenades joncs o que produeixen les tiges anomenades joncs; cast.
junco. (
DCVB).
«Quan te pensaràs tenir
es tord a sa bandolera,
te'n prendrà com la
jonquera,
que fulles ha temps que espera
i no n'arriba a tenir».
* Miquel Alcover, a la seva obra
►El Conquistador y las dos cuevas del distrito de Artá, de 1933, diu que el rei en Jaume I va acampar a prop de la font de sa Jonquera dia 20 de març de 1230, fins al Diumenge de Rams, 31 de març, amb la intenció de fer baixar els moros amagats a la cova Buida. Les mides que dona de la cova són: uns 80 m de llarg per uns 20 m d'amplada.
Segurament perquè allà mateix s'hi celebraren missa cada dia, les primeres misses dites a Artà, l'any 1963 es va projectar aixecar una capella a sa Jonquera, dedicada a la Mare de Déu de Sant Salvador: «Acogida cariñosamente la idea por los propietarios de la finca en donde está enclavada la cueva de referencia D. Lorenzo Mas y esposa, Dª. Isabel Oliver, residentes en Mulhouse (Francia), con generosidad, y para dar impulso a este sencillo, a la vez que maravilloso, proyecto, han hecho donación de una parcela de tierra, frente a la misma cueva, más que suficiente para la realización de la obra». (
Bellpuig, 47, 1963)
Per una reixeta baixa entram a la finca que tenim a la nostra dreta (WP-3) (49 m), uns metres més endavant trobarem un portell. Si continuàssim camí amunt arribaríem a la font de sa Jonquera o des Salt. Veure informació d'aquesta
►font.
Avançam descrivint mitja el·lipse per tal d'evitar el tàlveg del comellar on creix un atapit pinar. Així ens dirigim al coll de sa Jonquera, la pujada ens lleva la son i ens fa suar.
 |
| Coll de sa Jonquera |
Assolim el coll de sa Jonquera (WP-4) (146 m), el qual separa les dues barranqueres, la des Parral (dreta) i la de sa Jonquera (esquerra). Per la falda del serral de sa Lluna, sense guanyar massa altura, anirem a cercar el pas (cap a l'esquerra de la imatge). Antigament, tot aquest territori pertanyia a l'extensa Devesa de Ferrutx, zona de caça dels reis de Mallorca.
Caminam per un territori extremadament brut. L'únic que s'agraeix en aquests moments és l'ombra puix el sol ja encalenteix de valent.
Tanca la cordada en Joan Campomar de
►Malalts de Toponimia. Deixam enrere el puig de sa Murta (216 m).
Esquivam l'esperó i començam a pujar per darrere d'ell. Destaca, la mole rocosa de sa Coassa (319 m), al cim de la qual se situa l'observatori militar i més avall, l'ermita de Betlem i les ruïnes de la possessió de can Virell. Un pas directe, també permet pujar-hi, emprat antany pels pescadors de la Cala dels Camps (ca los Camps).
Pels voltants dels seus peus hi ha l'indret dit es Galamó d'en Coassa, més enllà, es penyal Roig, es Niu des Voltor...
Avançar per aquest territori totalment salvatge, sense tirany marcat ni fites, amb una vegetació que s'obstina a travar-te i rapinyar-te, és força complicat. De sobte, el terreny és més net, es veu que han pasturat bísties.
Recorrem la base del penyal, entre càrritx, garballons, estepes, mates de romaní, de xiprell i llentiscleres, i les molestoses aritges baleàriques.
Els companys capdavanters ja estan situats a la rampa d'aproximació al pas.
El guia d'avui, en Pep Torrens, posant a la primera part del pas, satisfet per estar a punt d'aconseguir superar un nou pas de muntanya.
Cares de preocupació a la cua de la cordada, a l'espera de fer el pas. Sabem de la seva dificultat. No cal dir que les vistes de la badia d'Alcúdia són magnífiques.
A l'aproximació al pas o a la primera part, s'han de fer algunes grimpades, mentre la cornisa s'estreny. És una gran falca molt inclinada que a la part final no té més d'un pam.
 |
| Pas de sa Cabra |
Trobam embós (
overbooking) al pas, ja que s'instal·la una corda de seguretat.
Hi ha un poc de confusió amb el topònim (pas de sa Cabra, pas de sa Coassa) pel fet que alguns mapes només indiquen un dels dos passos, en els mapes de l'
Atles de la
GEM i el
IDEIB apareix per la contrada el pas de sa Cabra. En canvi, en el mapa de Josep Mascaró Pasarius, del
CTM, figura el pas d'en Coassa.
La
GEM només cita el pas de sa Coassa, diu:
«Al terme d'Artà, a la coma des Catius, prop de l'ermita de Betlem
». Personalment, crec que s'hauria d'anomenar pas de sa Jonquera, denominació que pren el barranc, tot i que, el nom de cabra no li escau gens malament. Nosaltres ho tenim clar, aquest és el pas de sa Cabra i el de sa Coassa o Covassa està situat més al nord.
Després d'haver publicat el reportatge, l'amic Arnau ens dona algun indici sobre el topònim, sempre molt ben arribat:
«Per si pot servir de res. Segons una família artanenca veïna d'aquesta zona i que ho són de diverses generacions, el Pas de sa Coassa és un que ascendeix directe a puig del mateix nom, es tracta d'una ampla rampa que ens situa en el cim —tot això segons els seus relats—, la utilitzaven per anar a l'ermita des de la Colònia de Sant Pere, sobretot per als pescadors de Ca los Cans per anar a Artà.
Si bé tot això no és més que una altra aportació a aquesta incerta localització, en tot cas és una possibilitat més d'accedir a la cara nord d'aquestes muntanyes.
Ara bé, estic amb tu en què el més lògic és que rebés el nom del Pas de sa Jonquera, donada la seva localització
».
Cercant informació a la revista local
Bellpuig vaig trobar un magnífic relat signat per 'Trescaires' (Xerafí Guiscafrè), titulat "El Pas d'Es Grau. L'acompanyada de Madò Gatova", on conta la mort de Joana (1885) i el trasllat del seu cos a la vila d'Artà. Diu:
«Pel Pas Caudalé i pel d'En Gil feia beneit es pensar-ho. El sol fet de passar-ne de buit ja era un miracle. El Parral era lluny i el que ells, els Pambolis empraven per anar a Vila, en Covasa, era casi tan malambrós com els dos primers. Solament el Pas d'Es Grau permetria treure el taüt a carregador i encara així, n'hi hauria un bon tip fins a sa Beca
».
Mentre esper el torn per passar per la petita cornisa, distrec els mals pensaments copsant els esglaiosos precipicis que forma el Salt del torrent de sa Jonquera, per on s'estimba la canal de sa Coma des Catius. Al final no sé si els distrec o bé amb la visió de l'esgarrifosa i vertical paret fa l'efecte contrari i augmenta el grau de vertigen, que ja és prou alt, no em manca gens.
Es tensa la corda i comencen a desfilar un a un tots els components del nombrós grup. Els que esperam a la cua no veim exactament el dificultós tram, ja que s'ha de pujar uns metres més amunt i avançar fins que hi ets.
El que subscriu superant el pas, fotografiat per Toni Sureda. La baga de seguretat que duc era més psicològica que res, perquè si hauria perdut peu m'hagués precipitat cap als companys que tenia darrere.
Estic d'acord amb l'amic Toni Sureda quan descriu el pas, a
►Senderismo de Socay, diu:
«El paso es una estrecha cornisa en diagonal ascendente que no tiene más allá de 20 cm., las presas de manos son pequeñas y hay que buscarlas bien, y en la parte alta una especie punzante de vegetación se nos cruza en la cara
». Afegeix que és molt recomanable assegurar-se per fer el pas.
Igualment amb la descripció que fa l'amic Arnau, a
►Tresques per Tramuntana: una estrecha cornisa de no más de veinte centímetros de amplitud y unos cuatro o cinco metros de longitud, colgada sobre el vacío, las presas de mano son pequeñas pero buenas, a la salida veremos una cuerda colgada a plomo que utilizan los que practican escalada en la zona.
Estic copsant l'amic Fernando mentre supera el pas, mentrestant, en Toni Sureda també observa amb atenció les seves evolucions. Això vol dir que un servidor ha passat sense cap ensurt el tram més conflictiu de la ruta (WP-5) (220 m).
L'aritja a l'altura de la cara et fa decantar de la paret i al mateix temps has d'allargar el braç per agafar-te a la pròxima presa.
En aquesta imatge es veu el desnivell que s'ha de superar, a més del pas. En Joan, el qual tanca la cordada, desfà la corda de la mata i es disposa a pujar, mentre, en Toni, va cobrant corda.
Traçat del pas. Pel que diu Miquel Alcover, la passa devia ser més fàcil que ara
«El techo o paladar de esta cueva [sa cova Buida] oblonga ofrece en dirección longitudinal un declive de unos veinte metros; todavía lo tiene mayor el suelo (unos treinta) desde la angosta abertura por donde bajan las aguas pluviales hasta el sitio donde trepando por peñasc
os ahora dificilmente y antes con facilidad podía subirse al monte que se desarrolla por encima de la cueva ». (El Conquistador y las dos cuevas del distrito de Arta, 1933).
El pas de sa Cabra i sa cova Buida vist des del puig de sa Covassa.
Fotografia de n'Angelika on s'aprecia la minsa cornisa del pas, copsada des de sa Covassa.
A una esplèndida balconada on podem assaborir millor el berenar i reposar forces per a continuar la ruta, que no ha fet més que començar.
Prosseguim la marxa tresquera a la recerca del camí del Bec de Ferrutx. Destaca el puig de sa Covassa, a la dreta, i el cap des Pinar i el de Formentor, a l'horitzó.
El grup Viaranys estava representat per en Pere Nigorra i en Fernando de Angulo, dos bons amics i bons companys de caminada.
Anam superant onades pètries i grans extensions de carritxeres. Al fons se situen ses Madrioles i el puig Fonament.
Panoràmica on es veu bona part de la serra Artana, un paisatge meravellós.
Assolim el camí de l'ermita a les 11:43 h (WP-6) (316 m), però l'abandonam per anar camp a través cap a les marjades abandonades de can Virell. Darrere s'entreveu l'ermita de Betlem. A l'ombra, s'aixeca el puig de la Talaia Freda (562 m), també anomenat puig Morei o puig de Morell, per estar situat dins les terres de l'antiga possessió de Morell. Antigament dit puig de les Osques.
 |
| Can Virell |
Ruïnes de la possessió de can Virell. Les cases romanen sense teulada i alguna paret enrunada i altres ben crivellades. A l'esquerra s'estenen les marjades, alguna d'elles ben elaborada, de junta molt closa.
Més enllà de les cases s'estén la coma des Catius, un topònim relacionats amb els musulmans capturats pel rei en Jaume I. Al fons, el puig de sa Palmera... Ara ens dirigim cap a l'observatori militar de sa Coassa.
 |
| S'Observatori de sa Coassa |
Al cim de sa Coassa o Covassa (WP-7) (319 m) trobam el petit edifici de les instal·lacions militars, destinat a la vigilància aèria durant la Segona Guerra Mundial.
A les parets de l'interior resten molt desdibuixats pel pas del temps imatges dels avions que els guaites podrien identificar.
Més a prop de la timba se situa la garita de guàrdia. Per aquest indret hi havia es Molinot que cita el P. Rafel Ginard: «Muntanya de s'Ermita, devers es Molinot. "Es Molinot" —només hi ha ruïnes—: un antic molí de vent de Binialgorfa». (
Bellpuig, 54, 1964). També hem vist el topònim, la muntanya des Molinot.
 |
| Garballó /Margalló Chamaerops humilis L. |
«El garballó és l'única palmera autòctona de les Illes Balears. Té les fulles palmades i un tronc columnar que es pot fer de varis metres de llarg, normalment més curts. La seva distribució a les illes és una mica erràtica, a uns llocs és abundant mentre que a altres de semblants no hi viu. Aquesta planta resisteix els incendis, rebrota després d'un foc, per això és abundant a algunes zones molt castigades pels incendis, com la península d'Artà». (
Herbari Virtual del Mediterrani Occidental).
Saps que ha d’estona que sé
que es garballons fan ses paumes!
Som perseguida de Jaumes:
com un se’n va, s'altre ve.
Anam cap a l'ermita per una senda molt freqüentat. A l'esquerra destaca l'hort dels Ermitans i la raconada de la font; a l'horitzó, a l'esquerra, la punta Beca, a la dreta, el puig de sa Palmera i sa Talaieta.
«L'ermita de Binialgorfa [Betlem] —llegim a
Bie Balearen—,
la més allunyada i solitària ermita de Mallorca, no és molt antiga, sinó
que els primers ermitans s'hi varen instal·lar al principi d'aquest
segle [XIX], i dia 29 de juliol de 1805 varen fundar l'ermita en el
terreny que els va cedir a tal objecte el senyor Jaume Morei, dins una
possessió seva. Dins una petita torre que ja hi havia allà varen
construir un oratori provisional que va ser beneït pel cardenal Despuig
dia 1 de juny de 1806. En el seu lloc es va construir més tard
l'església actual, que està dedicada al misteri del Naixement de Crist.
La nova ermita va ser beneïda dia 10 de maig de 1818».
 |
| Fragment d'una biga de la tafona de Binialgorfa |
 |
| Església de l'ermita de Betlem |
«L'interior de l'església és bell, en forma de creu llatina, amb columnes rústiques en els quatre cantons, que mitjançant quatre arcs de mig punt sostenen la cúpula ovalada, on un fresc modern representa la coronació de Maria. Tant a la nau central com en els braços del creuer hi ha pilars rústics que sostenen les faixes, entre les quals hi ha carcanyols amb finestres. Les bases de les columnes són de bella pedra d'estalactita i les cornises de marbre negre d'Artà amb vetes blanques. A cada braç del creuer hi ha un altar, que a la part de baix també duu pedra d'estalactita. L'altar major és fet de marbre i jaspi de l'illa, i les figures també són de marbre; les va fer l'escultor Adrià Ferran per compte del canonge Joan Dameto, el mateix Dameto que va reconstruir Sant Salvador d'Artà. A l'esquerra hi ha el sepulcre de Jaume Morei, que va morir dia 19 de gener de 1853». (Arxiduc, 1884).
Fotografia de grup davant el portal d'entrada a la capella de l'ermita.
Deixam enrere la font de Binialgorfa, ara de l'ermita, abandonam per la dreta el camí de l'ermita, acomiadam en Joan de Pollença i envestim cap a l'Alqueria Vella (WP-10) (269 m).
A la nostra dreta, a uns metres més amunt del camí, se situa la coveta de sant Pau. Lloc d’oració dels ermitans.
Un portell ens dona pas al Parc Natural de la Península de Llevant. Crec que aquí hi havia la Barrera Negra. Davant tenim en Renegat, de 282 metres i a la dreta es Fondo de s'Ermità.
Passam vora alguns brolls que travessen el camí (WP-11/12), segurament de la mateixa font d'en Caselles o d'en Capellà
«a la que més tard un ermità hi posà un ribell i per aquests tres noms és coneguda
». (Bellpuig, 54, 1974) (WP-13) (290 m).
 |
| Font d'en Capellà |
El P. Rafel Ginard gaudia de passejar per aquest paratge:
«Me plau, en solitari vagabundeig, moure'm a l'entorn de Sa Font d'En Capellà. Covals negres, cocons i reguerons, roques despreses de la cresta en ruïnes de la muntanya. Polls, falgueres, joncs i falzia que amen la proximitat de l'aigua
». (Bellpuig, 40, 1963).
 |
| Pas de sa Mèrlera |
El camí puja aferrat i replanat amb marge de sosteniment, al coster del puig des Migdia i el de sa Truja, és el pas de sa Mèrlera. Hem passat el tàlveg del comellar des Cocons i copsam el terreny que hem recorregut des de l'ermita. Travessam la paret de sa Corralada quan sentim renou de panxa.
En el coll de sa Truja abandonam per l'esquerra el camí que mena a s'Alqueria Vella (sa Curia Vella) (WP-14), i enfilam la rosta pujada del vessant sud del puig de sa Creu, passant pels Establits.
 |
| Establits de s'Alqueria Vella |
«El topònim Establits de s’Alqueria Vella dona nom a tota la contrada que travessam i fa referència al resultat de la parcel·lació de les possessions de sa Devesa, Binialgorfa i s’Alqueria Vella, que foren parcel·lades i venudes a finals del s. XIX, amb la intenció que s’hi establissin pagesos que rompessin el sòl, creant així noves terres de cultiu. Aquesta pràctica era fomentada pel Govern estatal, que ho premiava amb importants incentius fiscals, donada la necessitat que hi havia de noves terres agrícoles en una època de crisi econòmica generalitzada. Les males condicions de vida en un paratge tan inhòspit com aquest, juntament amb algun desafortunat episodi d’epidèmies que afectaren la població d’establidors, desencadenaren l’abandonament d’aquest incipient nucli de població en la primera meitat del segle XX...
Mirem on mirem veurem restes que ens indiquen la presència d’aquesta “colònia” d’establidors: casetes, marges, corrals... Entre d’altres casetes podrem distingir Can Murtó, fàcilment identificable pel coll de cisterna que s’alça davant la caseta, i passada aquesta, sols si continuem atents als voltants, serem capaços de divisar les barraques de Can Serverí, a l’esquerre del camí; i de Cas Carboner, que queda a la nostra dreta en el darrer revolt de l’ascens, abans de desviar-nos en direcció a l’ermita de Betlem
». (
Parc Natural de la Península de Llevant).
 |
| Puig de sa Creu |
Empesos per les ganes de dinar, assolim el vèrtex del puig de sa Creu (WP-16) (490 m) a les 13:59 h.
Alguns components del grup d'en Toni Sureda
Socay i en Pere Nigorra, de Viaranys.
Detall de la creu de l’Austríac. No sabem el motiu de la col·locació d’aquesta creu, ni coneixem la història de l’austríac.
Una petita placa, situada al penya-segat nord, resa: Stan Taylor / Wayfarer / 1928-2003.
Amb aquesta esplèndida panoràmica del litoral de la badia tancam el reportatge d'aquesta interessant ruta. Ara només caldrà reprendre el mateix camí per on hem pujat, i a l'endret del mirador de l'ermita iniciar la baixada pel pas des Grau (sa Calçada des Grau, P. Ginard) fins a les cases de Betlem (WP-17), on ens esperen els cotxes (WP-18). Finalitzam l'excursió a les 16:15:21 h.
Agraïm la iniciativa d'en Pep Torrens d'ajuntar tots aquests aficionats a la muntanya i, sobretot d'haver triat un pas tant excitant com desconegut per tots nosaltres.
________________________________________________________________________________________________________________________________________________
RECOMANACIONS
PELS SENDERISTES
L'autor
d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les
imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades,
respectem la naturalesa i la propietat privada. No molestem els animals, no facem renou, no deixem escombraries.
FITXA TÈCNICA
 |
| Artà |
Distància
aproximada: 14,20 km
Pujada
acumulada: 597 m
Baixada acumulada: 602 m
Alçada màxima-mínima: 490-17 m
Temps
aproximat sense aturades: 4:41 h
Temps total: 7:12:49 h
Ruta
circular: No
Dificultat: 5 sobre 5
Observacions: S'han de fer grimpades. El pas és molt exposat. Es recomana assegurar-se
Integrants: Xisca, Rafi, Lourdes, Dolors, Pep Torrens, Pep Tugores, Jaume, Toni Sureda, Toni Gallet, Eliseu, Jesús, Pepín, Joaquín, J. Porto, Joan Campomar, Fernando, Pere Nigorra i Joan Riera
CARTOGRAFIA
 |
| Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth |
 |
| Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina E-25, amb els punts principals |
 |
| Perfil de la ruta |
Manacor, 21-9-2015
HEM CONSULTAT
- Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
- El conquistador y las dos cuevas del distrito de Arta. 1933 Miquel Alcover Sureda.
- Atles de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. DD.AA.
- Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.
- Mapa General de Mallorca. 1958 Josep Mascaró Pasarius.
