139 - Comellar de sa Cova de s'Aigo, s'Embocador, pas de s'Arboç 5-12-2015 / 1-1-2016

La ruta discorre per un obac i oblidat comellar molt poc conegut i freqüentat. Al llarg dels dos quilòmetres de recorregut pren diferents noms. S'inicia al xaragall de sa cova de s'Aigo, a sa Comuna de Bunyola, segueix pel comellar de sa Penya des Llamp i acaba a s'Embocador, a la possessió es Cabàs. Les finques de Son Pou i Son Oliver també hi tenen la seva part.
     El reportatge està realitzat a partir de dues sortides, la primera la va preparar el bon amic Pep Torrens, acabant amb una fantàstica torrada de germanor. Amb la segona, seguint una altra ruta, vaig acabar d'aclarir dubtes que em quedaren. 

Per arribar al punt de partida cal anar per la carretera Ma 2020 (Santa Maria-Bunyola) i en el punt km 7'900 desviar-nos cap al camí rural des Cocons. Al costat del començament del camí veurem un transformador. Passada l'entrada a la finca es Cocons i la urbanització del mateix nom, trobarem a la dreta del camí un lloc on deixar els cotxes (►WP-0), (229 m).

Ca na Moragues

A les 9:33 h, després d'haver aparcat el cotxe passam vora les ruïnes de can Sol i ens dirigim cap a ca na Moragues on hem de fer el primer desviament (WP-1). Recta pujaríem cap a la coma Gran. Ara dirigim les passes per la dreta, cap a cas Bergantet.
     Aquesta propietat rústica (ca na Moragues) es troba situada als peus del morro de Sant Josep, entre sa Cova, la coma Gran, can Bergantet i s'Estremera Nou.

«La comuna de Bunyola és un dels boscos comunals que encara resten a Mallorca. Ja a l'any 1856 a la llei de desamortització [llei Aranzadi] apareix aquest bosc com a propietat de la corporació comunal de Bunyola, els recursos del qual eren aprofitats pels veïns del municipi». (El camí des Grau). 
     Tot i això, la Comuna és una propietat comunal des de temps immemorials. El 1789, s'hi annexionà la Comuneta d'Orient (també anomenada de Sant Jordi o de Cals Reis), la qual es va vendre més tard.  

En pocs minuts arribam al portell de cas Bergantet (WP-2), Bergantell (Arxiduc). Finca situada entre ca na Moragues, can Morro i can Picarol. A l'esquerra del portell s'inicia el camí de de sa Carena de sa Coma d'en Buscante, el qual s'enfila cap a la comuna de Bunyola, construït el 1893. Nosaltres passam pel portellet de vianants.

Pujam per la pista asfaltada i ben rosta. Després d'uns quants revolts arribam a un coll. Més amunt se situen les cases de cas Bergantet, que deixam a l'esquerra. 

Travessam una paret seca per un esbaldreg (WP-3) (349 m) i seguim un senderó fins a un portell amb barrera. És una llàstima haver de tomar un boci de paret, però això passa quan es tanca un camí públic. 

Cas Bergantet

A l'esquerra, enlairades d'alt un marge, apareixen les cases de cas Bergantet. Més avall, a la dreta, hi ha cas Mossèn Jaume i els camps dels Olivarets o Olivers.

Passam vora les cases de can Picarola i can Morro, deixam a cada banda un camí, un que puja i un que baixa, i seguim recte cap a la coma de cas Bergantet o d'en Buscante (WP-4).

A un revolt, deixam a la dreta unes cases aixecades al recés d'una balma. Tenen certa similitud amb les cases de sa Cova, del comellar Gran. 

Façana de la casa, a la porta principal de la qual resa el nom i adreça de la propietària.  

Portell d'entrada a la coma de cas Bergantet o d'en Buscante. La reixa té un enginy de contrapès, així sempre queda tancada.

Cases de la coma de cas Bergantet

Tot i que l'amo d'aquestes cases ens va explicar que aquesta coma es toca dir de cas Bergantet, tothom la coneix per coma d'en Buscante (WP-5). Les cases d'aquesta coma estan en procés de restauració. Se situen als peus d'un coster marjat.
      

El camí ens mena al portell d'arc de mig punt, amb reixa, el qual dóna pas a sa Comuna de Bunyola (WP-6) (491 m). Vista retrospectiva.

Resulta incomprensible que un espai comunal tan preciós com aquest, on es podria habilitar un parc natural pels senderistes i naturalistes, roman en un estat de total abandó, amb l'alt risc d'incendis que això suposa.    

Al final de la coma hi ha un creuer de camins. L'ampla ve, per la nostra esquerra, del Planietjar i va cap al puig de n'Eimeric. Nosaltres travessam aquest camí ampla i prenem un senderó adreçat a l'est (WP-7) (593 m).

En el primer tram el camí és planer i discorre entre carritxeres que van guanyant terreny, després va baixant cap al xaragall de la coma de sa cova s'Aigo i presenta marge de sosteniment.

Assolim el tàlveg del xaragall on el camí descriu un revolt i baixa pel seu jaç. Torrentera amunt «Sobre una plana en direcció a la coma Gran, en el límit de Son Pou, hi ha la cova de s'Aigua, on es filtra aigua d'estalactites dins una cova». (Arxiduc, 2002). 

Remuntam uns metres la torrentera —extremadament envaïda per la vegetació—, per a guaitar a la primera de les nombroses covetes i balmes habilitades pels carboners i calciners que veuríem pel comellar que anam a recórrer.  

Hem de posar atenció per no equivocar-nos, ja que hem de deixar el camí més evident que puja per un tirany tapat pel càrritx que baixa pel comellar cap a la dreta (WP-8). Si seguíssim el camí que puja arribaríem a la cova de s'Aigo, passant per es Serralet.  

Començam el recorregut pel pregon i llarg xaragall de la cova de s'Aigo (uns dos quilòmetres), el qual acaba a s'Embocador, ja dins es Cabàs. Per aquest comellar trobarem un gran nombre d'elements etnogràfics d'interès, entre ells, veurem cinc forns de calç associats a unes petites coves o balmes on s'hi refugiaven o les feien servir de magatzem els calciners i carboners, i que gràcies al llibre de Gabriel Santandreu, un magnífic catàleg titulat Coves i avencs de Santa Maria del Camí podrem il·lustrar amb la topografia i descripció alguns d'aquests petits enfonys.
     L'obra de Gabriel Ordinas Els forns de calç a Santa Maria del Camí ens aportarà molta informació d'aquests forns i dels calciners, el qual diu que al llarg del comellar hi trobarem fins a vuit forns de calç, de tres possessions diferents.

     Traspassam la partió de termes municipals. Deixam enrere Bunyola i entram a Santa Maria del Camí, és a partir d'aquí que podem posar nom a les coves i balmes que veurem.  

Coves i balmes del xaragall de sa cova de s'Aigo i s'Embocador

Fragment del plànol publicat a l'obra citada, el qual ens ha servit d'inestimable ajuda a l'hora de situar i conèixer alguns trets d'aquests refugis naturals, on, com diu l'autor «...queda present l'ús per part de carboners i calciners de les balmes i coves properes, com a refugis eventuals, aixopluc o habitació. Aquesta és, per tant, una bona mostra de cavitat adaptada com a refugi i lloc on passar la nit».     

Na Magdalena posa devora del primer forn de calç que trobam, aquest, el qual pertany a la possessió de Son Pou, està situat a l'esquerra del camí. Ordinas el situa a la Penya des Llamp, a la part superior del comellar de s'Embocador, el cataloga amb el núm. 10, i anota que està bastant ben conservat.

Es Niu

Un poc més avall, a la dreta del comellar, destaca la boca d'entrada de la petita cova dita es Niu. Segurament estava associada al primer forn de calç que hem vist.

 

Santandreu diu: «Petita cavitat que trobam en un dels costers del comellar de la coma de s'Aigo. S'obre als peus d'una paret rocosa. És d'escàs desenvolupament, amb el trespol anivellat i amb una característica paret artificial de pedra seca que en tanca gairebé tota la boca, deixant una escletxa oberta a la part superior i un portell a un costat. Segons els nostres informadors, fou emprada com a refugi ocasional de carboners i calciners; a més d'aquest ús, n'hi trobam una altre una mica inusual: guardar-hi galls de brega».

Aquest comellar-torrentera, és un dels nombrosos que drenen l'ampla meseta de sa Comuna de Bunyola, i que ho fa en direcció sud-oest, cap a la vall de Santa Maria. Allò que primer ens crida l'atenció, és l'exuberant vegetació que es va imposant sobre els elements aixecats per la mà de l'home: camins, forns, barraques, basses, rotlos de sitges, tota una vetusta indústria aturada ja fa més de mig segle.

La segona olla de forn de calç que trobam està situada dins Son Oliver, i segurament està associada a una petita balma, sa balma des Badalls, on s'hi arreceraven els calciners o les servia de magatzem. Aquest forn té el núm. 33 al catàleg d'Ordinas, i apunta que els 'Bolea' hi protagonitzaren una de les darreres fornades.

Balma des Badalls

Santandreu descriu aquesta petita balma dient: «És de reduïdes dimensions, d'una sola planta i d'escassa altura. La boca es troba parcialment coberta per un primer mur de pedra, en l'actualitat molt esbaldregat. Un poc allunyat, ja defora de la balma, hi trobam la resta d'un segon mur, del qual només queden unes poques pedres compostes. Segurament es tracta de les restes d'una barraca. No presenta cap altra tret que destaqui. El seu servei és associable a les tasques dels carbones, molt freqüents al llarg de tot aquest comellar».

Font: Coves i avencs de Santa Maria del Camí

Bassol d'en Gomila

Continuam caminant i seguim descobrint nous elements. Aquesta bassa, anomenada d'en Gomila, està situada ben a ran del camí, aixecada arrambada a un penyal a l'indret dit can Gomila. 

És sabut que les tasques del carboneig i de la producció de calç es feien en èpoques de bon temps, primavera, estiu... quan més aigua s'havia de menester per beure; això implicava haver de construir uns elements per emmagatzemar aigua de pluja. Les basses i els cocons aprofiten penyals i roquissars per on regalima l'aigua cap als dipòsits.

Pels voltants trobam alguns tests, bocins de gerres emprades per recollir l'aigua d'aquesta bassa. Per anar a cercar aigua s'emprava la gerra someral amb els arganells, i per dur aigua al tall, la botilla. És curiós el contrast que evidència la forta presència humana d'antany amb el total abandó de l'actualitat.

Cova de na Querola

Als penyals del costat dret del comellar hi ha aquest petit enfony. «La cavitat —diu Santandreu— no és més que una petita balma d'escàs desenvolupament situada al peu d'unes penyes. En altre temps aquesta coveta era un conegut lloc de trobada de carboners i treballadors del bosc. Segons el testimoni d'alguns d'aquests personatges, el topònim fa referència a un mal nom bastant estès al proper terme de Bunyola, assignat a una coneguda colla de carboners. Si més no, l'opinió més estesa coincideix en la localització, descripció i nom de la cova; altres informadors la situen més amunt en el mateix comellar de s'Embocador, però passat el camí de la cova des Got, a la dreta del comellar, augmentant així la confusió inicial sobre la ubicació d'aquesta cova».  
 

Forn de sa coveta des Garrover

Feim aturada al tercer forn de calç aixecat al comellar de s'Embocador, és el forn de sa coveta des Garrover, situat, aquest, a l'esquerra del camí. Ordinas diu que pertany a la possessió de Son Oliver, que es troba en mal estat degut a la caiguda d'un pi sobre l'olla, i que també els 'Bolea' hi protagonitzaren una de les darrers fornades. Li posa el núm. 32.
     Biel Bibiloni Borràs 'Bolea', d'Alaró (1883-1966), amb els seus tres fills cogueren molts de forns pel Comellar de Coanegra, especialment a Son Pou i a Son Oliver. Deixaren aquesta activitat el 1946, a causa de la competència del ciment Pòrtland. (Els forns de calç a Santa Maria del Camí, 1995).
  

Coveta des Garrover

Al coster de la dreta, un poc enlairada del camí, s'obre en el penyal la boca d'aquest petit enfony, que com tots els altres presenta un paretó que tanca parcialment l'entrada. Just davant arrela un petit garrover.

  

Font: Coves i avencs de Santa Maria del Camí

Hom pot llegir al llibre de Santandreu: «Cavitat d'escàs desenvolupament formada per un únic espai. A la boca hi trobam un petit paretó artificial amb l'objecte d'anivellar part del trespol. El sòtil està format per restes d'una balma, segurament part del conjunt de la cavitat. No presenta cap forma de reconstrucció digna d'esment. La seva habilitació es deu a usos ramaders a amb l'objecte d'emmagatzemar-hi carbó al seu interior. Es troba en un dels costers del comellar de s'Embocador, uns metres per damunt el camí».










«Culleres de fusta i una fona, ormejos de diverses coves del comellar de s'Embocador». Fotografia apareguda al llibre esmentat.

Recórrer el camí de carro que serpeja per aquest comellar —una via vital per a la gent que s'hi guanyava la vida—, és un autèntic plaer pels sentits, on a cada passa i a cada raconada trobarem un bon motiu per haver vingut. 

Cocó de sa Penya des Llamp

També a la dreta del camí, com l'altra bassa que hem vist més amunt, trobam el cocó de la penya des Llamp, el qual rep aquest nom per estar situat a l'endret d'aquella elevació. Aquesta bassa també aprofita l'aigua que regalima per un penyal, actualment folrat d'una catifa de molsa.

A aquesta molsa Pseudoscleropodium purum, avui en dia protegida, i que creix a les zones més obagues, rep nombrosos noms: barbeta, herba penya, barba soca, etc.
     No massa lluny hi ha Ca ses Escaroles o Ca ses Queroles, pels voltants també hi ha la cova de na Querola, i a la nostra esquerra s'alça la penya des Llamp de 549 m.       

En algunes zones, els rajos solars a dures penes poden penetrar l'espesa arboreda que poble el comellar, on conviuen amb les alzines, els pins, els ullastres i els garrovers, juntament amb una muralla vegetal de plantes menors.

Les eines que empraven els carboners eren: tres destrals diferents, el verduc, el xerrac, el picassó, la maça i el fauçó carritxer amb dents. Per arreglar aquestes eines havien de menester la llima i l'entrescador. Per muntar la sitja i arreplegar el carbó, l'escala, la pala, un tiràs, l'aixada, el burjó, el càvec, sàrries i una romana.

     «El carboner feia la sol·licitud a l'Ajuntament del ranxo o parcel·la on desenvoluparia la seva activitat. El primer requisit que exigia l'Ajuntament era la neteja del boscatge, i la poda dels arbres que no s'havien de talar. Seguidament es concedia l'autorització per ocupar la barraca i el forn, i es procedia a la construcció de la caseta del ca, de les gallines, etc, únicament amb pedres i fang». (Joan Latorre).     

Forn de sa cova des Quer

L'olla del forn de calç de sa cova des Quer, és la que fa quatre, i apareix entre pins i quasi engolida per les carritxeres.
    

Cova des Quer

Al coster nord, ran del camí del comellar, se situa questa petita cova, anomenada des Quer*.

*Penya, roca gran.

Font: Coves i avencs de Santa Maria del Camí

«La que ara ens ocupa —apunta Santandreu—, es troba al comellar de s'Embocador, just arran del camí i aferrada a una barraca de carboner. La boca d'entrada s'obre davall un quer; o el que és el mateix: una pedra de grans dimensions. Consta d'una única estança baixa i petita de planta circular. El trespol no presenta cap desnivell digne d'esment i es troba recobert de terra i, en menor mesura, fems i blocs. No hi trobam espeleotemes dignes d'esment, llevat d'alguns regalims calcaris i alguna petita estalactita. Dins la cova hi trobam evidències d'ús com a refugi, tant d'animals com d'humans, ambdós usos no es remunten a temps gaire llunyans. En el cas de la utilització per part de l'home, restes de peces de vestir, de mantes, ormejos domèstics molt mal fets i fins i tot una fona, deixen constatació del seu pas».

     No massa lluny de sa cova des Quer, a l'altra part del comellar, se situa la cova d'en Títera, d'uns 20 x 15 metres. Presenta boniques formacions i gran quantitat de fragments de ceràmica. 

Un dels forns de coure pa que trobam escampats pel comellar, aquest en molt bon estat de conservació, no així unes sabates que degueren quedar per allà quan la gent que feinejava per la contrada va aplegar.   

Forn de sa balma de ses Columnes

Al vessant de la dreta del comellar, i per tant del camí, se situa el cinquè forn de calç, denominat de sa balma de ses Columnes. G. Ordinas el cataloga amb el núm 31, i el localitza «a s'Embocador, prop de sa Penya des Llamp i després de deixar enrere la partió des Cabàs. Es troba en mal estat, amb importants esbaldrecs a la portada i diversos pins que l'envolten. Queden, però, restes de la boca, que permeten mesurar-ne l'amplada: 50 cm». En aquesta imatge, copsam l'amic Josep Ferrer mentre pren una fotografia de l'olla.   

Amb el temps els pins que envolten l'olla del forn acabaran per derruir les parets. Caldria una intervenció urgent de neteja per preservar aquests elements etnològics.

Balma de ses Columnes

A la dreta del comellar, un poc apartada del camí, i a un nivell superior, veim la boca d'aquesta curiosa balma adornada amb algunes formacions típiques de les coves.

 

Font: Coves i avencs de Santa Maria del Camí

A l'obra citada, de Gabriel Santandreu Coves i avencs de Santa Maria del Camí, trobam una interessant descripció d'aquesta balma: «Passada la partió entre es Cabàs i Son Oliver, dins el comellar de s'Embocador, trobam aquesta cavitat. Es tracta d'una balma amb una vistosa boca de quasi quinze metres d'obertura i uns tres metres d'altura, essent la seva fondària propera als set metres. Part de la zona d'entrada es troba anivellada d'una manera artificial, per un petit mur de pedra. L'interior de la balma és de pis irregular recobert de blocs de diferents mides, i en destaca un de grans proporcions situat al bell mig. Aquest mateix caos de blocs, forma al fons de la cambra un escaló rocós d'uns 2,50 m. En aquest mateix indret trobam un conjunt de columnes, d'altra banda únic fenomen litoquímic digne d'esment. Són aquests mateixos espeleotemes els que donen nom a la cova».

A la paret de partió de Son Oliver i es Cabàs (WP-9) trobam una reixeta alta, pràcticament insalvable, encara que hi ha un forat per on es pot passar i, tot i que a la primera sortida passàrem, avui cercarem una altra sortida o tornarem enrere. Hem arribat aquí a les 13:05 h.

     En aquest punt les altes parets, on hi ha les coves Altes, encotillen el comellar i pren el nom de s'Embocador, accepció del tàlveg per on pot passar l'aigua, com: xaragall, torrentera, rambla, jaç, rierol, regueró, torrent...  

Vista des de l'interior de la balma de sa Barraca

Ja dins es Cabàs, a l'esquerra de s'Embocador, trobam la balma de sa Barraca, refugi de cabres en l'actualitat. «El principal tret d'aquesta balma és la barraca que trobam construïda, aprofitant un dels seus racons. La construcció de pedra seca, té una única obertura com a entrada, aprofitant com a sostre un petit volat que la balma forma en aquell indret. El seu interior està format per una mínima, però còmoda estança, ben protegida de l'exterior. Les característiques i el context que l'envolten fan pensar que degué ser construïda amb l'objecte de servir de refugi als carboners que treballaven per les rodalies. La resta de la balma és de trespol de terra, llevat de la paret del fons, que forma un rost de roca nua. La part davantera de la boca cau en pronunciat pendent en direcció al comellar. A l'extrem sud hi ha una estreta obertura a la roca que dóna pas a un reducte de difícil accés, adornat de petites columnes i estalactites». (Santandreu, 2002).
     Si seguíssim camí avall, trobaríem altres forns de calç, situats per la rota de Déu, dins s'Embocador encara.     

Quan ens disposàvem a tornar enrere, verem una creu incisa a la roca del coster dret, és la fita que assenyala la partió de les possessions de Son Oliver i es Cabàs. Aquesta darrera documentada com a Rahal Cauhàs el 1241.

Intentàrem sortir per un dels ramals que surten del camí principal (WP-10), recorrerem un centenar de metres a dures penes obrint-nos pas rompent branques i tallant lianes d'aritges, però, tanmateix, l'espesa vegetació va poder amb nosaltres i decidírem voltar cama i tornar pel mateix camí.
     L'Arxiduc ja menciona la frondositat de sa Comuna, diu: «La vegetació és aquí molt frondosa; frauleres, brucs, ginebreres, etc. hi suren en gran quantitat».

Sortim al pla on el dematí he marcat amb el (WP-7). Ara agafam l'ampla camí cap al Planietjar (WP-11). quan són les 15:08 h.

Es Planietjar, Planiejar o Planitjà

Pou del Planietjar (WP-12) (631 m). És la zona més planera de la Comuna, on antigament es duia a terme el conreu de gra per a consum humà. Uns elements etnològics (ranxo de carboner i cisterna), fan el creuer inconfusible.  

Oronella que va i vola

es moscard sol agafar.

Ja comença a verdejar

es blat que mos va sembrar

damunt es Planietjar

mestre Bernat Picarola.

(Joan Rosselló Carreteret / Valero, 1993).

Aquest punt devia ser molt freqüentat pels treballadors de la zona, ja que el pou guardava un element vital per a ells. «Amb el temps s'emprengué la construcció d'obres hidràuliques (aljubs, cisternes, abeuradors) per poder assegurar millor la permanència dels llenyaters, carboners, calciners i tots els altres treballadors, així com per al manteniment del bestiar». (La Comuna de Bunyola, 1991).
     «La primera referència escrita sobre construcció de dipòsits d'aigua és de 1865. Aquell any se subhasta la construcció de tres abeuradors a tres punts estratègics de la Comuna: al rotlle del Garrover (dins de la coma de la Parra), al Planiejar i al penyal d'Honor». (Brunet, 1991).

Des del pou ens dirigim al pas de s'Arboç, per això ens adreçam a l'oest, cap a una barraca de carboner.

Barraca de carboner

tens a ran de la vorera

feta de troncs d'arbocer

que per la teulada té

manadets de carritxera.

Teixits de verdes jonqueres

mesclades amb romeguers

i florides arboceres,

llargues fulles de falgueres

 i revells aranyoners.

Pere J. Montserrat.

Pas de s'Arboç

Travessam un espès alzinar jove i en sis o set minuts, a les 15:21 h, estam al tall del penya-segat sud que conforma la coma Gran. Es tracta del pas de s'Arboç (WP-13) (619 m). L'arboç Arbutus unedo*, el cirerer d'arboç o l'arbocera, és molt abundant a sa Comuna.
     Per l'indret hi ha el coll de tords anomenat del pas de s'Arboç.
     Com diu Lluís Salvador «Sa Comuna forma al mig un mena de vall profunda constituïda per tres clotades principals, anomenades coma Gran, coma de sa Parra i coma del Pobre Andreu, separades per cinc files de muntanyes».

*Unedo: El nom d'unedo, procedeix del verb llatí edo: menjar i del numeral unus: un només; significa "menjar només un", per la fama que tenen els fruits d'emborratxar.

El pas pren el nom de les nombroses arboceres que hi ha per la contrada. Segurament era una via ràpida d'accés al Planietjar. Pels voltants se situa el coll de caça anomenat del pas de s'Arboç.

Allà on l'altura de les penyes és més baixa, es varen practicar uns minsos escalons picats a la roca que ajuden a superar aquest graó natural sense massa dificultats, però no és el mateix baixar que pujar.

Recorrem la base dels penyals on s'obren curioses balmes i baixam el rost coster cap al camí de la coma Gran (WP-14) (535 m).

El camí de carro serpeja vorejant el torrent. Deixam la paret des Fraguel a la dreta, on fan escalada i sortim de sa Comuna pel portell obert a la paret seca que delimita el bosc comunal amb la propietat de can Fundo (WP-15) (397 m). 

Can Fundo

Caminam entre cuidades marjades de finques privades, com can Barragot, can Brasset... Més amunt i a la dreta destaca l'antiga casa de can Fundo, la qual està situada dalt d'unes marjades i darrera una paret de somiers, que li donen un aspecte d'abandó i mal gust.

Can Fundo, vist del coster del vessant sud de la coma Gran.

Amb una pendent considerable, el vial descriu uns revolts on altes parets del penyal des Corb i el puig des Vent encotillen el camí a l’estret de sa Cova. Les dificultats que presentava aquesta estrangulació del camí, obligaren a abandonar la idea que es tenia als anys 50 de convertir-lo en l'eix principal d'accés al mont. (Brunet, 1991).

Sa Cova

Sa Cova o sa cova del Senyor Guiem, s'ha anat ampliant amb petites construccions annexes (WP-16). El propietari, per preservar la seva intimitat de les mirades dels senderistes, han aixecat reixetes cobertes de bruc. Una llàstima! Actualment la possessió està en venda (420.000 €). 
     Passam per ca na Missera, can Matge i per les conegudes cases de ca na Moragues i arribam al cotxe a les 16:51 h, on finalitzam aquesta primera ruta de l'any (WP-17). 

Foto de grup del dia 5-12-2015, a falta de qui subscriu

Foto de grup del dia 1-1-2016

 

 ______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

►Veure el track al Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.
►És aconsellable seguir unes normes bàsiques.

FITXA TÈCNICA

Bunyola

Distància aproximada: 14,20 km (16'81 GPS)
Pujada acumulada: 669 m
Alçada màxima-mínima: 632-217 m
Temps aproximat sense aturades: 4:50 h
Temps total: 7:17:58 h
Ruta circular: Sí
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: La baixada pel pas de s'Arboç pot resultar dificultosa per algunes persones no avesades a desgrimpar 
Integrants (5-12-2015): Pep Torrens, Pep Tugores, Toni, Eliseu, Fernando, Biel, Josep, Fernando de Angulo i Joan 
Integrants (1-1-2016): Bàrbara, Magdalena, Dolors i Joan, i el canet Bingo. 

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Situació de la ruta (5-12-2015) sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central E-25, amb els punts principals

(Track, deferència de Fernando de Angulo).

Situació de la ruta (1-1-2016) sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central E-25, amb els punts principals

Perfil de la ruta

Manacor, 4-1-2016

 HEM CONSULTAT

• Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.

• Els forns de calç a Santa Maria del Camí. 1995 Gabriel Ordinas i Marcé.

• Mallorca altiva. 1995 Jesús García Pastor.

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.

• Coves i avencs de Santa maria del Camí. 2002 Gabriel Santandreu Valens.

• Web Secrets de Tramuntana. Tomàs Mut.

• Mapa Edit. Alpina Tramuntana Central. 2013-14.

• Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana. 1993 DD.AA.

• La Comuna de Bunyola. Biografia d'un bosc. 1991 Pere J. Brunet Estarelles.

• Itineraris de muntanya. Excursions a peu per la Serra de Mallorca. 1992 Benigne Palos.

• La comuna de Bunyola. Grup Segall-Caires Culturals. 2007 G. Valero.

• Els tracks dels amics Josep Ferrer i Fernando de Angulo.