88 - Canal Nord del puig d'en Galileu i el pas d'Escorca 6-1-2014

Altres vegades hem dit que la cara nord de les nostres muntanyes és la més abrupta i esportiva, la que requereix més esforç i, per tant, millor forma física, però també la que més satisfaccions dóna quan aconsegueixes culminar l'ascens. En aquesta ocasió seguim les petjades de l'amic Manuel Barranco, amb algunes variants.

Mola de Son Macip

La ruta d'avui l'iniciam a la urbanització de Son Macip (o Massip), situada a l'esquerra de la carretera Pollença-Andratx (Ma-10), devers el km 22,800. (► WP-01) (695 m).
     L'altiva paret Nord de la mola de Son Macip, ens desafia. Si aconseguim superar la dura pujada pel bosc d'alzines, ens veurem les cares amb la roca pelada del rost corredor Nord.

A les 9:03 h posam les cames en marxa pel carrer principal d'aquesta urbanització, en direcció a la muntanya. Deixam a banda i banda els xalets de can Blascos i sa Sitja, i voltam a l'esquerra. Passam vora dues cases més i voltam a la dreta. A la part de darrera de l'última casa, deixam l'asfalt per l'esquerra, per un camí molt rost, encimentat, que puja altra volta cap a la muntanya. Un indicador ens informa que la mola de Son Macip és d'ús públic.
     Uns minuts més amunt trobam una barrera tancada amb botador lateral.

Abandonam el camí encimentat i avançam per una pista (WP-02), la qual ens menarà al GR-221. Immediatament abandonam el vial de la Ruta de Pedra en Sec, per seguir muntanya amunt. Nosaltres no vérem fites que indicassin on havíem d'iniciar la pujada (crec que s'ha de baixar un poc pel GR fins a l'alçada d'una rosseguera, en aquest xaragall trobarem monjoies).

De totes maneres, després d'una bona estona de lluitar pel relliscós alzinar, arribam a l'alçada d'una inclinadíssima rosseguera. Aquí veim les primeres fites que pugen pel llindar d'aquest xaragall.

Seguim pujant evitant el pedreny solt, per això hem de caminar per la vorera de la rosseguera. La visual s'obre sobre la vall de Lluc i el puig Tomir.

«Son Macip és una antiga possessió documentada el s XIV, confrontada amb Albarca, ca s'Amitger, sa Mola, Son Colom i ses Tosses, i que apareixia dividida en dues grans propietats. Una era denominada s'Alqueria Blanca i confrontava amb Albarca, Lluc i Escorca. L'altra, dita Alqueria Bonmacip, confrontava amb Albarca, Escorca, Mossa, Menut i la vorera de la mar. El 1599, pertanyia a l'honor Arnau Macip. Tenia cases tafona i molí de sang. Era dedicada a olivars i conreu de cereals. Afectada pels atacs dels bandolers, disposava d'un petit arsenal per a la defensa, format per arcabussos i coltells. Tenia ramaderia ovina i una guarda de 12 porcs. El bestiar de feina consistia en 4 bous. El 1679, era del senyor Pere Macip. Els confrontats eren les possessions de Lluc, Albarca, Escorca i Comafreda. El 1685, era valorada en 7.000 lliures». (GEM).

Assolim el llindar del bosc.
     «El nom de la possessió deriva de la família propietària dels Bonmacip, llinatge després transformat en Macip. Fins al s XV, fou denominada Alqueria Bonmacip i, des del s XVI, Son Macip. El 1800, feia una renda anual de 1.300 lliures. Hi destacaven els indrets dits es Bosc, sa Coma, sa Coma Noguera i sa Font Sorda. Fins a mitjan s XX, es mantengué com una propietat dedicada a l'olivar. El 1950, tenia 600 quarterades i era conrada conjuntament amb la possessió de sa Mola, de 400 quarterades, dita per això sa Mola de Son Macip. Tenia una guarda de 400 ovelles i ramaderia porquina. N'era propietària la família sollerica dels Marquès».

Ara, tot i la verticalitat del coster, fa més bon caminar, puix hom es pot ajudar aferrant-se per les roques amb les mans.

Tornam coincidir amb Xavier González i el seu company, el nom del qual ara no record. Ja ho havíem fet a l'arrencada de l'alzinar, tot i que els dos grups vàrem agafar senderes diferents per arribar a la base del penyal. 

La pujada és forta ferm, és necessari fer les pertinents aturades per a recuperar l'alè.

S'ha d'anar en compte a arrapar-nos a les nombroses pedres que es desprenen, i a no fer córrer coster avall les soltes, ja que poden ferir els companys que venen darrere.  
   

Panoràmica realitzada per Sebastià Riera, a partir de dues fotografies, on s'aprecien les dues parets de la canal. La vista abraça des del puig Tomir (dreta), fins al puig Roig (esquerra). També destaquen el puig Caragoler de Femenia, el puig Gros de Ternelles, el Clot d'Albarca i l'ample terreny de la Terra de ses Olles.

Si miram amunt, fa la impressió de què els penyals són inaccessibles, però la ruta volta a l'esquerra i fent alguna petita grimpada ens situam en un escenari més transitable.

Si veim aquesta roca de curiosa forma, amb els peus vermellosos, vol dir que anam bé.

La canal s'estreny com un embut. Hem de superar algun graó perfectament assumible amb l'ajuda de bones preses i les mates de càrritx. La imatge de Lluc i del puig Tomir, ens acompanya durant tota la pujada.

Na Margalida i na Dolors arriben al capdamunt de la canal. Prova superada! De la pista GR al cim del Galileu, hi ha uns 600 metres lineals, i un desnivell de 404 metres.

Travessam una zona de carritxeres en direcció al punt més alt de la mola de Son Macip: el puig d'en Galileu.

Cim del puig d'en Galileu

Feim cim al puig d'en Galileu (1181 m) (WP-04), i ens fotografiam junts els dos grups. Va ser un plaer coincidir amb aquests dos companys d'afició. Parlàrem amb Xavier González, de l'amic comú Emilio Alonso, de la gran labor que fa vers el muntanyisme mallorquí.

Vàrem topar un bon dia, la visibilitat era molt bona, s'albirava perfectament l'illa de Menorca. A la imatge, les dues badies de la part nord de Mallorca, i els caps des Pinar i de Ferrutx.

Magnífica és la imatge del massís del puig de Massanella i la baldana que cau cap al comellar de les Cases de Neu de Comafreda.
     L'Arxiduc, en el Die Balearen, quan puja pel comellar de les Cases de Neu, anota: «[...] passam per una cabana de neu descoberta, situada per damunt el pla des Cards, on abans estava sa Rota, i més endavant per dues cabanes cobertes; la de més avall té el sostre de teules, la de més amunt de càrritx, carregat amb esportins damunt el cavalló de la coberta [...] Hom passa per la quarta casa de neu d'Amunt, que està en ruïnes; al costat es troba una caseta en mal estat amb un parell de marjades per recollir neu».

Panoràmica cap a ponent.

Després de gaudir uns minuts de les maques vistes panoràmiques, abandonam el puig i continuam la nostra ruta.

Un ramat de cabres tresquen pels penyals dels voltants. Una autèntica plaga que fa estralls als nostres boscos i muntanyes.

El senderó ens mena al GR-221 (WP-05), el qual va cap al coll des Prat, passant per una sèrie de cases de neu. Una pista també baixa a Comafreda. Nosaltres hem d'anar en direcció contrària, cap a la casa de neu d'en Galileu.

El nou panorama ens mostra el pròxim objectiu, es Frontó. Darrere d'ell se situa el pas d'Escorca, però abans d'arribar-hi passarem per l'antiga instal·lació nevatera.

Caminam per un estret corriol amb evidents signes d'esser molt freqüentat, recordem que és un camí públic i, quan ha nevat, és un dels llocs més visitats.

A la bifurcació (WP-06), abandonam per l'esquerra el GR-221 que ve del refugi de Son Amer. Passa per les Voltes d'en Galileu, antic camí de nevaters, el qual té uns 1.236 metres de longitud, i puja de la cota 835 m a 1.090 m. Aquest camí es va construir expressament com a via d'accés a la casa de neu d'en Galileu.
      El dia 20 de desembre de 2005 es va finalitzar la 'faraònica' restauració d'aquest vial, que va durar 5 anys i va costar 562.764 euros. Es varen sembrar també uns 300 arbres per a protegir el camí contra l'erosió; alguns dels quals han surat.

Ens dirigim cap a les instal·lacions nevateres (WP-07) d'en Galileu.

Casa de neu d'en Galileu

«L'any 1692 és la primera vegada que apareix documentada aquesta casa de neu quan, Antoni Català Galileu de la vila de Selva, arribava a un acord amb Antoni Sales, propietari de sa Mola, per "fer y de nou construir unes cases de neu a la montanya dita la Mola, situada en lo terme de Lluc o Escorca". Vint anys més tard, Miquel Català Galileu, fill d'Antoni, continuava amb l'explotació de neu a sa Mola. La nissaga dels Català Galileu, associats a l'explotació d'una determinada casa de neu, determinà que a la documentació de la primera meitat del segle XVIII ja fos citada com la "Casa del Galileu". Alguns anys més tard apareix citada com a 'Casa de neu de Can Galileu'. El 1908 deixà de funcionar». (Ordinas i Marcé).
     «Dia 20 de desembre de 1696, es notifica al batle de Selva que amb motiu de que els anys passats moltes cases de neu restaren buides, en perjudici dels habitadors de la Ciutat i de la Part Forana, se li mana que faci intimar als amos i arrendadors de dites cases "posen mà en omplir les dites cases de neu". Va respondre el batle dient que ha fet aquest manament a Pere Ferragut "Molines", Pere Ferragut "Guiamó" i Antoni Català "Galileu"». (Rosselló, 2007).
     El 1739 està documentada com Casa de neu d'en Garireu. Miquel Cathela Garireu.
El pou està situat a 1090 metres d'altura sobre el nivell de la mar. Amida: 13,8 m de llargària, 7,4 m d'amplada i 5,4 m de profunditat.  

Porxo dels Nevaters

Una notícia ben primerenca sobre la neu a Mallorca, diu: «Dia 10 de novembre de 1609, el Rei comunicava al Bisbe de Mallorca que havia estat massa sever a l'hora de pronunciar excomunió major contra Rafel i Ambròs Barenys perquè no havien proporcionat al bisbe la neu que volia al mateix preu que l'adquireixen el Virrei i l'Audiència, i li recorda que aquests dos personatges Barenys són de jurisdicció reial i no episcopal». (Rosselló, 2007).

Actualment aquesta finca és propietat del Consell Insular de Mallorca, el qual restaurà aquest conjunt etnològic. Les obres, realitzades per l'equip de margers del Departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca, començaren el mes d'abril de 2009 i finalitzaren el mes de març de 2011.
     Deixaren sense coberta el porxo i la casa de neu; estaria bé mostrar part d'aquestes cobertes, el problema és el seguit manteniment que s'hauria de fer degut a les inclemències meteorològiques.

Continuam per un corredor cap a l'oest, sempre en direcció a es Frontó o el tall del torrent de Pareis. Podrem seguir algunes fites o triar el terreny que més ens agradi.

Contemplant el panorama.

Panoràmica on apareix la serra dels Teixos i el puig Major.

Situació d'alguns cims del cor de la Serra de Tramuntana

Enrevoltam es Frontó (1022 m) per l'esquerra. També es pot arribar al pas d'Escorca ultrapassant aquesta elevació pel cim.

Caminam pel vessant nord des Frontó. Des d'aquí ja veim la depressió que tenim a dues passes.

Arribam al tall del penya-segat (WP-08) on un providencial pas ens permetrà baixar a Escorca.

Guaitam indecisos al pendís del pas o canal d'Escorca —inèdit per a nosaltres. Tenim l'opció de baixar pel pas de Son Nebot, el qual està situat molt a prop. Aquest sí que el coneixem. 

Decidim provar a baixar pel rampant, tot i que sabem que na Margalida és poc amiga de rossegueres... 

...i aquesta és ben mascle. Algú em va dir que totes les rossegueres tenen el mateix grau d'inclinació.

Devora aquests imponents penyals del cingle hom se sent empetitit i totalment vulnerable.

Cap a la meitat del xaragall s'hi aixecà un marge, segurament per a frenar la davallada de pedres.

Travessam la rosseguera per a continuar per l'esquerra. 
 

Imatge il·lustrativa de la inclinació que presenta el coster.

Al final de la llarga rosseguera trobam un rotlo de sitja (WP-09) (805 m). Bon lloc per acampar i dinar. Són les 13:16 h.

Descansats i alimentats, prosseguim baixant entre ranxos de carboner i envoltats de velles alzines.

Arribam al camí que enrevolta les tanques d'Alt (WP-10). El seguim cap a la dreta, en baixada. En 19 minuts assolim la canaleta de la font Nova (WP-11).

Resseguint la síquia, arribam a la font Nova (WP-12). Aquesta canaleta portava l'aigua a uns horts d'Escorca, després de 580 metres de recorregut.

Font Nova

Les seves aigües tenen la fama de ser les més fresques en competència amb la Saura, que les té més fines. Són dues veïnes ben avengudes. Està canalitzada fins als horts de la possessió d'Escorca.
     Està situada dins el bosc de Son Massip i no molt lluny de la carretera de Lluc a Sóller, però de difícil accés. Té com a capçalera la mola ben vestida d'alzines del puig d'en Galileu (1.195 m) que vigila constantment la vall de Lluc. El senderó que puja al puig toca la font en el lloc anomenat 'ses Voltes' [de Son Nebot]. L'alzinar que l'agombola està ben cuidat i ofereix un lloc fresc i agradable a l'estiu; molt fred, però, a l'hivern. (Roig, 1993). La mina d'aquesta font va esser encofrada modernament.
     Per a saber més dades sobre aquesta ► font.

Un senderó baixa a un camí de carboners (WP-13). Abans de continuar la nostra ruta per aquest camí, el renou d'aigua que cau crida la nostra atenció i el seguim uns metres en direcció contrària, fins al seu final, al torrent, on hi ha un petit salt. És un racó molt agradable, sobretot sí l'aigua corre.

Tirant endavant per la citada pista, arribam al portell de la carretera de Lluc (WP-14).

Aquí, podríem donar per finalitzada l'excursió, però, només són les 14:47, i en uns quinze o vint minuts arribaríem al cotxe. Decidim veure més coses i, per això anam cap a Escorca en vers d'anar cap a Son Macip. 

En 15 minuts ens plantam a l'aparcament d'Escorca (WP-15), ens ficam al bosc pel costat d'una caseta de fusta i anam a guaitar a les cases de la possessió d'Escorca.
     «En el término de Escorca hay muchísimas fuentes manantiales [...] la de Escorque delante de la Iglesia de San Pedro, y a mil pasos de ésta la fuente del Espinal [...]». (Binimelis, 1927 (1593). 

Escorca

Veim que estan tancades i ens acostam fins a la reixeta.
     «A l'esquerra —anotà l'Arxiduc—, entre masses rocoses i alzines, enmig d'una natura primitiva plena de bellesa salvatge, hi ha la casa de possessió d'Escorca, propietat de don Faust Gual de Torrella, que era una antiga alqueria anomenada Axcorca o Escorca. Quatre formosos roures vells estan a l'entrada d'aquesta antiga possessió, que va donar nom a tot el municipi de Lluc, el qual és un dels més grans de l'illa en extensió, però tan sols té una població que no arriba a 300 habitants. La casa és senzilla i llisa amb na clastra. Prop de la casa hi ha un espai amb volta i un abeurador, al qual flueix l'aigua de la font abundant canalitzada; al costat hi ha l'antiga església, abans parroquial, de Sant Pere d'Escorca. És una de les més antigues de l'illa, diuen que és la més antiga entre les parròquies rurals [...]». 

Interior de l'oratori a una postal

«L'oratori és documentat per primera vegada el 1283. Fou parròquia fins al 1456. Va esser construït en un solar donat (1269) per Andreu Pocoví i Pere Salavert. Fou restaurat (1943) sota la direcció de l'arquitecte Gabriel Alomar. Fa 11 m de llargària i 8,5 m d'amplària. És de planta rectangular, dividida en dos trams mitjançant arcs diafragmes que sostenen una coberta de fusta de doble vessant. S'hi conserva una talla gòtica de Sant Pere.

Va estar tan abandonada que arribà a ser sestadors

Els murs són de paredat. La zona d'ingrés, amb un arc de mig punt dovellat, se situa en el lateral dret en posició descentrada. Als peus i a la capçalera s'obren sengles finestres de factura atrompetada i doble esplandit. Remata en una espadanya de definició triangular amb teuladeta de doble vessant. El s XVIII, la possessió Escorca era, també, denominada Sant Pere». (GEM).

     Tot i que la primera data que ens dóna la GEM d'aquesta capella és la de 1283, a un document del 15 de novembre de 1246 ja es fa menció del rector, diu: «Jo Miquel de Apiara, Rector d'Escorca i Aumaluig, veng al Mestre Joan de Verí, Paborde de l'Església de la Seu de Mallorca, un pati, en l'Almudayna...». (Revista Lluch / Joan Vich, 1934, p. 163). 

Abans de cercar l'avenc de la Font de s'Espinal i la mateixa font, exploram un poc pel fantàstic —fantasmagòric, diria jo—, bosc de pedra i flora d'Escorca. 

Lluís Salvador descriu la contrada: [...] on hi ha molts d'arbres vells magnífics entre les roques calcàries punxegudes, dentades, rastellades per les pluges; damunt els cims dels penyals creixen també pintorescs lledoners.

És un autèntic laberint de passadissos closos, forats, roques en forma de dents de serra, penyals de formes insòlites, tot això a uns metres de la carretera.

Seguim un caminet estret, empedrat, que comunica ranxos de carboners i calciners. Així, tornam al camí Vell de Lluc, de Sóller a Lluc.

Avenc d'Escorca o de la Font de s'Espinal

L'espectacular obertura de l'avenc, de 28 m per 12 m, està situada ran de l'antic camí de Sóller a Lluc. Té una fondària de 30 m.

Topografia de l'avenc, realitzada per J. Damians i J. Ginés (Endins, 12)

A menys d'un metre d'on estic situat passa el camí Vell. Una antiga reixeta procurava una minsa protecció als vianants. L'abundant vegetació tapa bona part de la boca d'aquest avenc: es troba la falguera Phyllitis scolopendrium, la liana Hedera helix, etc.

Continuam cap a la paret que tanca els sementers, allà copsam la Mola de Son Macip i la zona de s'Era d'Escorca. Aquest nom rep una depressió sub-circular (dolina) de poc més de 40 m de diàmetre, que arriba a tenir 18 metres de desnivell entre el llavi superior i el punt més baix. (Endins, 12, 1986).
     Un dels aspectes més interessants de s'Era d'Escorca és la llegenda que l'envolta. La citada llegenda assolí una gran difusió gràcies al poema que Costa i Llobera va escriure l'any 1899. Fragment:

Escolta, oh caminant

qui passes endavant

del alzinar gegant

               per l'espessura.

La veu de l'avior

del bosc amb la remor

te canta un fet d'horror

               que encara dura.

Una era això és estat,

a on en temps passat

batien el bon blat

               de la muntanya.

Dins aquest cingle aspriu

la feien cada estiu,

alegre com un niu

               que en sol se banya.

Algú diu que ha sentit

passant en l'alta nit

pel bosc tot estremit

               remors estranyes:

cançons com infernals

trot fondo d'animals

i esquelles, dels penyals

               a les entranyes.

   

L'Era d'Escorca. Tradició de les muntanyes de Lluc (Tradicions i Fantasies, 1903).

Anant a Lluc som estat

a damunt s'Era d'Escorca.

És veritat que la forca

és feta pel desditxat.

Popular. 

Font de s'Espinal

No gaire llum de l'avenc, entre l'era d'Escorca, la font Sorda i el porxo de sa Tanca hi ha la font de s'Espinal. El P. Roig ens diu: Uns polls avisen de la seva presència i fan ombra a la pica on s'aboquen les seves aigües. Avui està completament abandonada. Un despreniment de terres i roques n'ha tapat l'ullal i l'aigua corre per allà on pot fins a arribar al senderol dins el torrentó.
     Un porxo abandonat ajuda a augmentar la desolació del paisatge. La font emana a uns 200 m a mà esquerra. Està dins la possessió d'Escorca.
     L'espinal és un arbust, també s'anomena espinaler, arç blanc, espí blanc, cirerer de Pastor, cirer de Pastor, cirerer del Bon Pastor... 

Vérem brollar uns filets d'aigua a diverses bandes de la paret, on no fa massa ganes acostar-s'hi pel perill d'enderrocs de pedres. Veure ► Fonts de Tramuntana

En el mateix jaç del començament del torrent de s'Espinal va arrelar i va créixer aquesta enorme alzina, de la qual només en queda l'esquelet.
 

La síquia de la font de s'Espinal condueix l'aigua a una piqueta, uns rentadors i, torrent avall, a un abeurador pels animals.

El torrent de s'Espinal davalla de la possessió d'Escorca al clot d'Albarca, prop de les cases de Son Colomí.

Sortim del tancat on se situa la font i continuam pel camí, en direcció Est. L'abandonam i seguim pel bosc, paral·lels gairebé a la paret que discorre vora la carretera, on sortim a les 16 h (WP-18). Ara, només resta recórrer el tram d'asfalt fins a la urbanització de Son Macip.

Alzina dels Set Cimals

 Vora la singular alzina dels Set Cimals, finalitzam aquesta exigent i interessant itinerari. Són les 16:22 h.
 Aquest arbre fou catalogat l'11 de juny de 1993. El tronc té un perímetre total de quasi 4 m. La capçada té un diàmetre de 18 m. S'alça fins als 16 m, i té una edat d'uns 500 a 600 anys.

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

► Baixar el track del Wikiloc

 

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.
► És aconsellable seguir unes normes bàsiques

 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

 

Escorca

Distància aproximada: 10,60 km (13,99 km GPS)
Pujada acumulada: 646 m
Alçada màxima-mínima: 1181-567
Temps aproximat sense aturades: 4:31 h
Velocitat mitjana: 1,9 km/h
Temps total:  7:18:37 h
Ruta circular: Sí
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: La dura pujada per la canal Nord és bastant exigent, sense ser tècnica. La baixada pel pas d'Escorca es fa per una rosta rosseguera
Integrants: Margalida, Dolors, Toni, Esteve i Joan
 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Nord E-25, amb els punts principals

Desnivell, velocitats i distàncies aproximades

Perfil en 3D de la ruta

Manacor, 9-1-2014

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

• Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris 1993 Bartomeu Roig i Roig.

• Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.

• Mapa Alpina Tramuntana Nord E-25.

• Fonts de Tramuntana. https://sites.google.com/a/fontsdetramuntana.com/fontsapps/home-1/escorca.

• Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.

•  Endins, 12. 1986.

• Notes sobre consum de neu i dolços. 2007 Ramon Rosselló Vaquer.