20 d’abr. 2012

27 - S'Avenc de Son Pou 22-9-2009 / 2-1-2011

Una de les excursions més conegudes i freqüentades de Mallorca possiblement sigui la de s'Avenc de Son Pou. El fet de no haver de tenir una forma física especial i l'al·licient de poder entrar a l'avenc peu pla, la fa ideal per a tota la família. El 22 de setembre de 2009, ens acompanyaren un grup d'amics que volien conèixer aquest coval, entre els quals hi havia en Jaume Planiol i família, gran aficionat a la fotografia. De la seva càmera i la seva mà, són les fotos de l'interior de s'Avenc que il·lustren aquest reportatge.
     Per fer aquesta ruta s'ha de tenir la previsió de deixar cotxes al camí de Son Pou, ja que no és circular.  

Les cavitats de les Balears pateixen l’impacte de les visites no regulades, que poden provocar problemes locals de contaminació per abocament de residus, molèsties a la fauna i deterioració de les formacions càrstiques. La contaminació dels aqüífers és una amenaça potencial per als troglobis aquàtics. Per tant no hem de tocar res.

Actualment, s'Avenc de Son Pou resta tancat al públic 

Creuam el bucòlic llogaret d'Orient i deixam el cotxe a l'alzinar, entre es Pujol i Son Perot, km 8,5 de la carretera PM 210, Alaró-Bunyola. En aquest punt quilomètric arrenca el camí des Freu. Abans, però, haurem deixat un vehicle al camí de Coanegra, a Santa Maria del Camí. 
Just començam a caminar i quedam embadalits per la contemplació de la bella vall d'Orient, amb els camps d'en Llinàs, el bosc de Son Palou, el pas de na Maria i el putxet de Son Vidal.

Avançam pel camí des Freu, el qual discorre entre parets seques que tanquen camps de pastura del ramat oví.

Font des Freu
Passarem pel costat de la font des Freu. Vora la font es veuen noguers i altres arbres, diu Lluís Salvador. Està situada al costat del camí des Freu o de Coanegra prop de les cases des Freu i de can Morro, antiga via de comunicació d'Orient a Santa Maria. Més dades sobre aquesta font.

A poca distància de la font trobam les runes de les cases des Freu, amb el portal forà tapiat. L'Arxiduc la degué veure en més bon estat, ja que diu: hom veu i passa per la casa des Freu, que té la façana feta amb grava incrustada en l'arrebossat.

Actualment, gairebé no es distingeix l'interior de l'exterior de la casa. Per la grandària d'alguna alzina que ha arrelat dins el buc, ens feim una idea dels temps que fa que roman abandonada.

Les cases des Freu, a una fotografia de Baltasar Samper, copsada l'agost de 1926 (Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya).

     Aquestes ruïnoses parets guarden secrets ja oblidats. Un succés prou important trasbalsà la vida dels habitants d'aquelles cases, ocorregué a finals d'agost de 1804 «s'evadiren de la presó de Palma tres perillosos reus: Martí Reca, Antoni Lluís Rubio i Mateu Castanyeda. El tarannà criminal i virulent dels tres fugitius era tan extrem que l'Audiència envià la següent ⇨circular a tots els municipis de Mallorca.
     Aquesta ordre mantenia la mobilització col·lectiva per tres dies, durant els quals es reforçaren amb soldats alguns municipis com Bunyola, Alcúdia, Inca, Llucmajor, Manacor, Artà, Sóller, Binissalem, Andratx, Pollença, Alaró i Escorca.
     Però, malgrat aquestes excepcionals mesures de seguretat i recerca, uns dies més tard els tres fugitius comparegueren davant les cases del Freu, amb no molt bones intencions. Era un 25 d'agost de 1804 i el relat del que ocorregué aquella terrible jornada quedà detallada damunt la denúncia que presentà Bartomeu Garau, habitant del Freu, al batle de Bunyola:
 

"El dia 25 de agosto corriente a cosa de las siete de la tarde en el predio el Freu, estando el declarante en conversación con Praxedis Garau, su tía, comparesieron dos hombres vestidos con calsones negros; uno el más grande con una persinta veremia y una reja vulgo vermeiura a una pierna y el otro más pequeño la barba larga y morena; y pregunto yo qué buscaban; tiró el uno de una guineveta y me la pasó al cuello y vino al instante otro con un garrote y me dió un palo amenasándome que en hablar palabra me matarían y nos hisieron entrar dentro de la cosina de la casa donde estava Antonio Sastre y su mujer y dos niños amensándole también que el matarían en moverse del lugar donde estava asentado y él les respondió que no se movía, que tomasen lo que querían y dos tomaron la luz y subieron a saquear la sala y el otro estava con la guinaveta en la mano por la casa y se llevaron lo que quisieron, y después llamaron el dueño de la casa que es el expresado Antonio Sastre; le hizieron cerrar las puertas amanasándole que si aquella noche avisavan la justicia bolberían otra ves y los matarían a todos y del susto no se movió nada; y después me bolví yo a mi casa y Praxedis Garau y Antonio Sastre, dueños de la casa, subieron a la sala a ver lo que se havían llevado".

     L'esmentada Praxedis Garau aportà uns detalls ben precisos de tot el que havien furtat els tres criminals:

     "ocho sobrasadas; dos camayots; dos quartos de tozino; dos llonganises largas; de pan, no saben que número, cargaron lo que pudieron llevar; de ropa, se llevaron dos casajas vulgo chimarras; un chaleco vulgo guarda pits de paño; otro guarda pits con veinte botones de plata; dos camisas; unos calsones de lista de algodón; un pañuelo blanco con reja encarnada sin ser cosido; un papel lleno de flocos de seda; una troca de seda negra para coser; una tijera; un cañón de agujas; dos de poner tabaco; unas medias de algodón; dos varas de llista comuna; un rosario de oro y una crus de oro esmaltada y otra gruesa de oro, también otro rosario de oro; dos pares de botones de oro esmaltados y otros dos pares sin esmaltar; dies y ocho botones también de oro de dur al gipón y onze botones de oro pequeños; un par de sivellas de Plate y una sortija de oro, una bolsa de seda en cosa de quatorze a qinze libras, una pistola inútil y doze balas, y dos piezas de queso". 

    Després d'aquest assalt, es perdé la pista dels aterridors escàpols: Qui sap si anaren cap als boscos d'Alfàbia, cap a Lluc per Coma-sema o bé a Sóller, pel difícil pas de na Maria». (Crims, infàmies i immoralitats a Bunyola i Orient. (Segles XVI-XIX), Tomàs Vibot , 2005).
 


Molí des Freu
Seguint el torrent d'Orient, que ve de Comassema on pren el nom d'aquesta antiga possessió, i que passa a prendre el nom de torrent des Freu i de Coanegra a partir de Son Pou, ens topam amb les runes del molí hidràulic fariner del Salt des Freu, d'època andalusina. Probablement ubicat en terres de l'alqueria Lluc (Soto 1991), ja citat a les cròniques de la conquesta de Mallorca, per part dels catalans.

Per recollir l'aigua del torrent i conduir-la fins al molí s'havia de construir una presa o resclosa i una síquia o canal. L’aigua, després d’haver impulsat el rodet, s’escorria pel carcabà (recinte subterrani) i retornava al torrent.

Les moles eren dues: la superior (mola volandera, corredora o sobirana), que girava juntament amb el rodet i l'arbre, i la inferior (mola sotana o jussana), que era fixa. Entre les dues moles s'introduïa el blat per convertir-ho en farina.

Síquia o canal per a conduir l'aigua al cup, «de 70 cm de diàmetre i 8,70 m d'alçada. Avui aquest molí només podria moldre en època de pluges abundants, atès que el torrent normalment és sec, però al segle XIII apareix mencionat com a riu i tal volta portava aigua més regularment». (Kirchner, 1997).

Cup d'entrada d'aigua, la qual queia en força sobre les paletes còncaves (àleps) del rodet.

Deixam es Freu i continuam la ruta cap a l'avenc. El camí es bifurca, deixam a l'esquerra un camí carreter que puja per un empinat comellar que du a Orient, a través del pas de s'Estaló, aquest era l'antic camí d'Orient a Santa Maria. 

Nosaltres continuam en direcció a Santa Maria. La vegetació aquí és molt frondosa, un bell i esponerós alzinar davalla cap al tàlveg del torrent des Freu. El bosc està farcit de ranxos de carboners i alguns forns: de pa i de calç.

Llavors el comellar s'estreny i, acostat al barranc, el camí, en part empedrat natural, en part de paviment artificial baixa a través d'un bosc de pins. El viarany domina la part alta del torrent anomenada fondal de Son Pou, on l'aigua, quan ha plogut molt, cau escalonada de penya en penya fent molta remor. Aquest torrent és molt freqüentat pels barranquistes.

Tres coves de molta presència les Covasses, que formen arcades naturals d'arcs carpanells, situades a l'altra part del barranc, serveixen de refugi als coloms salvatges. Santandreu les cataloga al seu llibre Coves i avencs de Santa Maria del Camí i les anomena, Covassa d'Enmig, Covassa de Dalt i Covassa de Baix.

Deixam el camí principal per un ramal que puja rost cap a s'avenc. Després de la mort del senyor Boyeras, el nou propietari de Son Pou Ferran Alzamora habilità el camí que duia a s'Avenc (1894), on arribarem en uns 15 minuts.

A l'esplanada també marjada, on se situa l'entrada artificial de s'Avenc de Son Pou, hi trobam en Pep, l'encarregat, el qual cobra una petita quantitat per entrar a aquesta catedral natural. Al llarg de la història s'ha anomenat, també, Avenc d'en Botó, pel nom del propietari de Son Pou a finals del s XIII, Avenc de Coanegra, Cova des Coloms o Cova de s'Avenc.

Avenc de Son Pou
Abans d'entrar a l'avenc, emperò, vaig guaitar per l'obertura natural a l'impressionant abisme. L'avenc de Son Pou és una cova molt original, sorprenent per les seves grans dimensions. El forat del sostre, d'un diàmetre d'uns 10 metres de llarg per 8 d'ample, està a uns 60 metres del sòl i és conseqüència de l'esfondrament del sòtil de la sala. 

Antigament, abans d'obrir el túnel, s'accedia a l'interior per aquest forat. Hi ha proves d'exploracions pioneres efectuades durant la primera meitat del s XIX, descendint els quasi 60 m de la vertical d'accés amb l'ajuda de diversos i complicats sistemes de cordes i politges, i fins i tot un bastiment penjant. 

El passadís que constitueix l'actual entrada fou realitzada l'any 1893 (a mitjan mes de desembre de 1893 s'acaben les obres d'excavació. Santandreu, 2002). Dirigí les obres, don Pere d'Alcàntara Penya per encàrrec del propietari de Son Pou, Pere Boyeras Ferrer, ric indià retornat d'Argentina, bàsicament per recollir els excrements dels coloms per adob per a la terra, però resultà que el fem havia perdut la fertilitat. Des de llavors, es pot entrar a l'avenc a peu pla (ja no era necessari córrer perilloses aventures per admirar les seves belleses. Santandreu, 2002).

El túnel té 50 metres de recorregut, 1,70 d'alçada i poc més d'1 metre d'amplària. Està tancat per una reixa que molt sovint l'espenyen.

El forat del sostre copsat des de l'interior. Com hem dit al principi, totes les imatges de l'interior de l'avenc són d'en Jaume Planiol. Perquè les fotos tenguin un mínim de qualitat es necessita un bon flash o un llum addicional. 
     Just a l'entrada de la cova, a l'esquerra, trobarem una placa col·locada l'any 1971 on es reprodueixen aquests versos de Miquel Costa i Llobera: 
Tot és aquí titànic, august, solemnial. Tot aquí té el caràcter que lo vulgar desterra. Enlloc se trobaria com en aquest coval un monument aposta per cripta sepulcral dels fills més grans de nostra terra.

Si cercam el topònim a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, en trobam dos diferents: Cova de s'Avenc i Avenc de Son Pou. Documentada el 1348 al comellar de Coa Negra. Al Corpus diu que els seus diàmetres perpendiculars són 70 per 147 metres. La sala gran o Cambra Gran mesura 5000 m², (A. i J. Ginés). Aquesta sala, popularment és comparada amb la Seu de Palma, àmpliament superada.

L'historiador de Santa Maria, Mn. Josep Capó Juan anota a La vila de Santa Maria del Camí: «La muntanya màgica il·luminada per la claror del sol, aquest segle [XIX] és visitada, bé que s'havia de baixar per l'obertura de la part superior. Al mes d'agost de 1824 hi davalla un estol de binissalemers a caçar coloms, per a solucionar unes desavinences polítiques; el Dr. Joan Amengual en dóna relació en els versos Cassada a sa cova de Coanegra.  Alguns dels integrants d'aquesta caçada: Joan Verd, prevere de can Seda; Melcior Bestard de la Torre, capità d'infanteria retirat; un altre militar: Miquel Colom, de Can Bresca; Jaume Llabrés, Miquel Palou i Joan Josep Amengual, entre d'altres. 
     Joaquim M. Bover en 1864 i Pere d'A. Penya en 1891 anomenen l'avenc (puig d'en Torrella) i el col·loquen entre les belleses de la naturalesa dignes de visitar-se». (Coves i avencs de Santa Maria del Camí, 2002).  
 
Un del descens més ben documentat fou l'efectuat a principis de setembre de l'any 1859 pel mestre picapedrer de Santa Maria, Antoni Matas, juntament amb el manacorí mossèn Rafel Caldentey, de ca n'Olesa, rector de Santa Maria, per comprovar si hi havia pedres de marbre aprofitables per a la Capella Fonda del Roser, aleshores en construcció.
 
El 12 de setembre del mateix any (1859), don Marià Conrado Asprer de Neuburg, futur marquès de la Fontsanta, organitzà una excursió amb senyors de Ciutat i de Santa Maria, el qual publicà un opuscle editat a Madrid, titulat: Descripción de la caverna de Son Pou, en la Isla de Mallorca (1865), Imprenta y litografía Militar del Atlas a cargo de F. Feliu; 8 pàg, 1 gravat. Es va explorar tota la cova i prengueren mides. Aleshores ja parlaren de la idea d'obrir un túnel. 

L'any 1892, per a midar la cova per tal de perforar el passadís, hi va baixar el mestre d'obres Rafel Mercadal mestre Sineu. Improvisaren un sistema a base de cordes, politges i bastiments que els va permetre franquejar els gairebé 50 metres de profunditat de l'Avenc de Son Pou. Penjat d’un senzill bastiment, es deixà amollar en una gàbia per mitjà d’un ternal, les cordes noves del qual havien de donar lloc a un problema quasi tràgic. 
 
Quan la gàbia va estar a mitjan baixada començà a donar voltes i més voltes, a conseqüència del normal desenbolicat de les cordes i s’enredaren de tal manera que l’artefacte quedà bloquejat, sense possibilitat d’anar amunt ni avall. Tot el que es va intentar des de dalt per tornar-les a la situació normal el Sr. Mercadal poc podia fer penjat en el buit tot fou inútil, i amb aquestes endemeses se'n vingué la nit.

  
Els acompanyants, a petició del mateix Mercadal, se n’anaren a dormir al poble, i ell es quedà fins l’endemà, penjat sobre l’abisme en les tenebres solitàries d’infernal caverna. Però, la meditació en el llarg desvetllament li donà la solució: una altra corda, atansada a dalt i ancorada al fons mitjançant una pesada pedra, li proporcionà un punt de suport per donar voltes a la gàbia i desembolicar les cordes del ternal que d’aquesta manera és pogué posar de bell nou en moviment i continuar i coronar amb èxit la fascinant aventura.

     «Les obres foren encomanades a tres germans de Consell, en Miquel, en Mateu i en Ramon Roig Noguera de can Galiana. Les tasques d'excavació començaren el setembre de l'any 1892 i es dividiren en dues colles de feina a 2,50 ptes. per jornal. L'excavació va ser lenta i no menys perillosa, perquè es duia a terme a base de barrobins, fet que provocà algun incident, com el que relata Andreu Bestard, quan conta que un dia d'hivern els germans encengueren un foc en el descans de les seves feines, amb tal mala fortuna que una espira botà damunt la capsa dels explosius, provocant una forta detonació. La intensa flamarada produí ferides als tres germans, el més mal parat dels quals fou el petit Ramon». (Santandreu, 2002).

La cova presenta així mateix diverses continuacions, que assoleixen un desnivell total de 67 metres, entre les quals destaca una sala secundària 'La Fosca' de 28 m d'altura, decorada per formacions estalagmítiques, columnes i colades, accessible a través d'un pas relativament estret.

Aquesta sala secundària, situada a mà esquerra, presenta un sòl ple de gorgs formant un mosaic; aquests gorgs, segons l'època de l'any o segons si ha plogut molt, contenen aigua. A una paret d'aquesta sala, a l'esquerra, hi ha una piqueta i una rajola amb una llegenda que diu:  

Veniu fadrines, veniu.
Beveu l'aigua de la vida
que la bella cançó diu:
El qui en beu, prest s'amarida.

Més informació sobre aquest ► fontinyol.


Mentre els companys visitaven la cova, en Joan Prim i el que subscriu guaitàvem pel forat, copsats amb el zoom en aquesta instantània d'en Jaume Planiol.

Des de final del segle XIX, i fins a la dècada dels anys setanta del segle passat, s'han efectuat dins l'avenc diverses trobades literàries, que han donat lloc a un aplec de poesies inspirades per la cavitat. L'any 1900, entre altres personatges, visitaren l'Avenc Miquel Costa i Llobera, Antoni M. Alcover, Joan Alcover i Joan Rosselló de Son Forteza.

Entre els actes culturals que s'hi celebraren (1971-73), destaquen el lliurament de premis literaris, els homenatges a l'escriptor Joan Rosselló de Son Fortesa i al pintor Ramon Nadal, els concerts de la Capella Mallorquina i la presentació del llibre Imago Mundi de Miquel Dolç.
(GEMall.)

A mà dreta segons s'entra a la cova trobam dues galeries, la superior, d'uns 62 metres de recorregut, i la inferior d'uns 9 metres.


Topografia de s'Avenc de Son Pou
L'any 1951, J.M. Thomas-Casajuana, J. Montoriol-Pous, F. Termes i A. Brusotto, aixecaren el plànol topogràfic de l'Avenc de Son Pou, i el mesuren: 143 m per 52 m i 50 d'altura. 
(Imatge manllevada a Mallorcaverde.es).

L'Avenc de Son Pou es troba situat a una cota d'uns 400 metres sobre el nivell del mar.


Santandreu i Encinas ens expliquen la hipòtesi de l'origen de l'avenc: «tot apunta que es deu a una sèrie de processos barrejats. En un principi, la fissura o esquerda original es degué produir arran del moviment de distensió del costat de la muntanya, per la part del torrent, sobre la qual, més tard entraren en procés els mecanismes de dissolució calcària. Aprofundint i desenvolupant les fractures originals, s'originaren una sèrie de fusoides encadenats que passaren a definir l'estructura de l'espai [...]».

Francesc de Borja Moll el qualificà com: «un dels paratges de bellesa més recòndita i misteriosa que es puguin trobar dins l'illa». 

Sortim de les entranyes de la terra i prosseguim la nostra ruta en direcció a Santa Maria.

La contrada té el seu encant, amb les marjades sembrades d'oliveres, les impressionants parets seques atalussades... tot el conjunt forma un paratge encisador.

Torrent de Coanegra
El topònim Coanegra apareix ja als primers documents després de la conquesta catalana referits al terme actual de Santa Maria del Camí. El 18 d’octubre de 1231 Ramon Torró concedeix a Guillem de Pons una alqueria a Coanegra. En alguns textos apareix amb la forma llatinitzada Caudanigra: in termino Caudenigre (1240); in valle de Caudanigra (1245); in termino de Caudanigra (1269); in valle de Caudanigra (1291). El 1279 Jaume II, rei de Mallorca, concedeix a Berenguer Talaioca el rafal «qui est in Arbossario Caudenigre» S’Arboçar de Coanegra. Jaume II de Mallorca, en una lletra de 1302, parla de «la alquerie de Caudanigra». Usualment les terres des del camí d’Inca cap a la muntanya es designaven com Coanegra. Per tant l’abast geogràfic de Coanegra era molt més ampli que l’actual, i integrava també Es Cabàs, Son Torrelleta, S’Arboçar, Son Credo, i Son Verdera.
(Coanegra, història i interpretació d'un topònim. Mateu Morro).


Creuant el torrent de Coanegra arrenca el bell camí del comellar des Cocó Peguer, el qual duu a la comuna de Bunyola per un traçat magnífic. Aquest topònim testimonieja una activitat avui desapareguda: la feina del peguer o pegater, la feina d'obtenir pega a partir de la resina (sa reina) del pi. La pega l'empraven els boters, els pastors, els calafats, els sabaters... Es Cocó Peguer és una construcció de pedra terracada, per no deixar sortir l'aigua, que aprofita el regalim d'unes roques llises per a emmagatzemar aigua. Aquest cocó hi és des de temps immemorials, i ha servit a carboners, llenyaters i a tothom que per allà ha habitat. Està situat dins el comellar des Salt d'en Gener.

Font de Son Pou o de Coanegra
A la dreta de la imatge veim el pou d'accés a l'ullal de la font de Coanegra tancat amb porta de ferro, el pou té una profunditat de 4,45 m. Aquí arrenca el qanât d'uns 113 metres de longitud, amb un pendent de 2,5 %. La galeria, està excavada a la roca, i el seu traçat és molt irregular. No té pous d'aireig. La construcció és de pedra seca amb volta apuntada. Més informació sobre aquesta font

La galeria del qanât circula en la major part del seu traçat per sota del torrent, el qual presenta aquest empedrat característic que serveix de sostre a la galeria del qanât.

Son Pou
Les cases de Son Pou presenten una façana de dues plantes. La documentació més antiga és del s XIII. El 1276, Guillem Massot va comprar un solar amb cases edificades, un forn, vinya i garriga, que confrontava amb terres d'en Soler, d'en Comets, d'en Perpinyà Torrella, del rafal Cabàs i amb terres de Bunyola i Orient. El 1398, Antoni Muntaner, de Bunyola, vengué a Jaume Agost una possessió amb oliverar, anomenada la Font a la vall de Coanegra. El 1994, pertanyia al metge radiòleg Maties Ensenyat Alemany.
(GEM). 

A l'any milsetcens i quatre
hi va fer un deluvi
i no hi havia cap pi
que estigués segur, ni mata.
Jo jeia prou descansat
dins son Pou, dalt sa llitera
i me vaig girar darrera:
penyals i qualque olivera
tot devallava mesclat.

Glosa que fa referència a una torrentada que enrunà el molí de Son Pou, en el s XVIII,  recollida per Andreu Bestard.

Hort i cases de can Morei.
«...el termino de Santa María, el más llano de los cuatro que formaban el distrito arábigo de Canarrosa, por el lado de Cohanegra, cuyo desfiladero, guardado á la entrada por el grandioso caserón de Son Torrella y guarnecido por rústicos predios y molinos, introdúcese al corte á lo largo de la raya de Alaró, serpeando entre desnudas rocas y frondosas márgenes, hasta cerrar el paso junto á Son Pou inaccesible altura que entraña una honda caverna. [...] Caudanigra la denominan constantemente las innumerables escrituras latinas de los siglos XIII y XIV registradas por el paborde [Bartomeu] Jaume...».  
(Islas Baleares, 1888 P. Piferrer i J.M. Quadrado).

Barraca de roter o sestador de can Morelleta. A can Morei, a més d'aprofitar l'aigua per moure el molí, també tenien una serra sens fi i uns telers mecànics.

Dins terres de Son Pou, a la part posterior de les cases de Son Roig, s'aixecà un forn de calç, l'amo en Vicenç de Son Roig era l'encarregat de tallar llenya i tenia la clau. Li deien el forn de la Puríssima o de la Mare de Déu perquè la calç era per les obres de la capella Fonda del Roser, a la parròquia de Santa Maria, això era l'any 1857.

A un racó idíl·lic hi trobam les cases de Son Roig. El 1660 pertanyien a Joan Roig i tenia dos molins fariners. La madona de Son Roig deia: «Se calà foc la comuna de Bunyola, Son Pou, can Millo i Son Oliver fins a sa Penya d'es Llamp. Fou un incendi grandiós perquè, segons a on, feia molts d'anys que no havien tallat la garriga. El foc de Son Pou començà per can Millo i l'ocasionaren les cremadures de carbó que tirà un carboner». Això succeí el 23 d'agost de 1876.

Font de Coanegra o de Son Roig
Una fonteta a la paret de Son Roig ofereix aigua fresca als caminants i la següent llegenda. 

Germans que per bona estrella
passau avui per aquí
l’aigo vos surt a camí
de la font de Coanegra.

La pedra rodona de la fonteta era una peça del cup de l'antic molí. Més informació sobre aquesta font

El 1817 la finca tenia 67 quarterades i estava valorada en 1.460 lliures. Joan B. Binimelis, prevere manacorí, diu a la seva Nueva Historia de Mallorca (1593): «...convindria molt prendre l'aigua que escapa dels molins de Cohanegra i portar-la fins al camí d'Inca davant l'església i allí es fes un abeurador, i conservar un aljub que hi ha i que no reté l'aigua, la font de Cohanegra de l'aigua de la qual molen molts molins es deia antigament la font de Vellut».

«Entre ambdós assentaments, Bunyola i Alaró, es troba la vall de Coanegra Cauda Nigra en els segles XIII, XIV, vall estreta, d'escassa superfície disponible pel cultiu i un seguit d'alqueries, que es disposen en el curs de la principal séquia de la captació. Desconeixem la totalitat de les alqueries i rafals que componien la vall en el període andalusí, ja que el juz' on se situava, el de Canarossa, no pertanyia a la porció Reial i per tant no figura en els llistats del Llibre del Repartiment. Tot i així les primeres notícies de la darrera meitat del segle XIII repeteixen abundantment la referència a la séquia i a l'aigua de la vall, bé com a límit, o com a propietat per l'ús dels molins».  
(Les aigües cercades. "Els qanât(s) de l'illa de Mallorca", 1986 M. Barceló i M.A. Carbonero).

     Jeroni de Berard al seu Viaje a las Villas de Mallorca 1789 diu que la vila de Santa Maria «Carece esta villa de aguas, de modo que han de aprovecharse las que se pierden de los molinos de Coa negra que muelen de la fuente de este nombre llamada antiguamente den Vellut».  

Nou eren els molins fariners moguts per l'aigua de la font, i un de draper, el qual apareix documentat els s XVI-XVII. El transport del blat cap als molins i el retorn de la farina es feia a esquena de les bísties dins beaces, ja que el camí no era apte per a carruatges, fins que l'empedraren per evitar les torrentades, com encara es pot veure a molts de trams [com el de la imatge, on s'aprecien les ginyes dels carros]. Pel camí dels moliners venien a Coanegra per moldre gra fins i tot de pobles tan allunyats com Sineu, Sencelles, o Santa Eugènia, prova de la importància d'aquests molins. (Per la vall de Coanegra, 1997 Canyelles, Mesquida i Vich). 

L’aqüeducte de les Tres Boques (o pont de cas Barreter i pont de s'Aigo) sobre el torrent de Coanegra, ara sec i ple de còdols. El torrent té un recorregut d'uns 16 km, i aboca les seves aigües al torrent Gros.

Antic accés a les cases de Son Oliver. En 1660 pertanyia a Rafel Oliver i tenia un molí d’aigua fariner, tafona i un gran safareig. L'Arxiduc diu: «un pont de pedra condueix aquí [a Son Oliver] per damunt el torrent i al costat es troben un hort ufanós de tarongers [...] En aquest indret la vall té a la dreta una valleta afluent dominada per penya-segats, anomenada coma des Bou. Per damunt Son Oliver hi ha quatre coves, una de les quals és visible. De les tres coves grans on es tanquen els animals, una s'anomena sa Tanca de ses Ovelles i les altres dues, les coves de ses Someres. La cova més petita, anomenada el Forn des Moro, no està gaire lluny...».

Per la contrada de Son Oliver, Bernat de Santa Eugènia (governador) tingué entre 1230 i 1269 la seva casa, que, a més, era on cobrava els seus censals i delmes. Era coneguda amb el nom del Celler de Bernat de Santa Eugènia. A partir de 1269, quan passà a mans de l'infant Jaume, que més tard seria el rei Jaume II de Mallorca, s'anomenà el Celler del Rei, i posteriorment, el Celleràs. Després del segle XVII va desaparèixer i avui només ens resta el topònim i, al seu solar, unes pobres ruïnes.

     La Vall de Coanegra ha estat un escenari ideal per a l’aparició de llegendes de tot tipus que recreen fets i tradicions recordats per la memòria popular: «Com si en passar per Son Roig ens haguéssim de trobar la muleta roja de na Magdalena, na Catalina, n'Antoni i en Vicenç Mates, els germans fadrins que foren els darrers en viure-hi, o com si les fades blanques i les dones d'aigua de què parlava Joan Rosselló de Son Forteza encara habitassin a qualcun dels gorgs més pregons del torrent del Freu. 
(Per la vall de Coanegra, 1997 Canyelles, Mesquida i Vich).

Manacor, 20 d'abril de 2012


______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

HEM CONSULTAT 
  • Les aigües cercades. (Els qanât(s) de l'illa de Mallorca). 1986 M. Barceló, M.A. Carbonero, R. Martí i G. Rosselló Bordoy.
  • Coanegra. Núm. 34, 1986.
  •  Coanegra. Núm. 82, 1991.
  •  Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • El rector Caldentey. 1990 Josep Capó Juan.
  • Caminos y paisajes. Vol. I 1995 Gaspar Valero i Martí.
  • Estado actual del conocimiento científico del karst y de las cuevas de las Islas Baleares. 2002 Ángel Ginés i Joaquín Ginés.
  • Per la vall de Coanegra. Itinerari didàctic. 1997 Martí Canyelles, M. Magdalena Mesquida i Rosa Vich.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. Vol V. (1884) 2002 Arxiduc Lluís Salvador.
  • Coves i avencs de Santa Maria del Camí. 2002 Gabriel Santandreu Valens. 
  • La construcció de l'espai pagès a Mayûrqa: Les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró. 1997 Helena Kirchner. 

13 comentaris:

  1. Gracias Joan. He aprendido un par de interesantes cosas, que ignoraba, del conocido Avenc de Son Pou.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio, jo també he après algunes coses d'aquesta bella contrada carregada d'història.
      Gràcies per comentar, una abraçada i salut.

      Elimina
  2. Una excursió preciosa... m'ha duit bons records!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és el que tenen de bo les fotografies, una finestreta al passat.
      Besades.

      Elimina
  3. Una bona volta seguint el jaç d'un torrent molt familiar, ja que passa per davant ca meva. La darrera vegada que el vaig trepijar, me vaig haver de treure les botes dues vegades per creuar-lo, de l'aigüa que duia.
    Salut i bones cames.
    Biel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vols dir que vius per aquests paratges tan bells. Quina enveja sana Biel! I jo per aquest Manacor gris i trist.
      Salut.

      Elimina
  4. Quin és el perfil de la ruta?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, el reportatge està fet de dues excursions. Una, de la carretera Orient-Bunyola fins a Son Pou, i l'altre tornant enrere. En aquest temps encara no duia GPS.

      Elimina
  5. Un blog magnífic des de tots els punts de vista; hi he arribat cercant informació sobre Coanegra --on vaig tindre la sort d'estar fa unes setmanes-- i m'ha impressionat la quantitat i la qualitat de la informació sobre la serra, els paisatges i tots els elements naturals i culturals rellevants. Felicitacions, i salutacions des del País Valencià!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mil gràcies Alfred per les teves paraules. M'alegro que hi hagis trobat informació del que cercaves, i espero que pugis tornar a Mallorca per a gaudir de la Serra de Tramuntana. Salutacions cordials.

      Elimina
  6. De conquesta catalana nada, en todo caso de la Corona d'Aragó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola anònim, gràcies per comentar!
      Quan no se sap interpretar la història passen aquestes coses. Segurament vostè és aragonès, ja que escriu en castellà.
      Salutacions.

      Elimina
    2. Veure: «Corona d'Aragó», denominació impròpia de l'Estat Català medieval

      http://www.racocatala.cat/forums/fil/178493/corona-darag-denominaci-imprpia-lestat-catal-medieval

      Elimina