14 de juny 2017

179 - Pas de can Fil - Pas des Fraguel - Balma des Nanets 11-6-2017

La comuna de Bunyola guarda racons ben interessants pel senderista. Recorre els seus camins i admirar els seus obacs comellars, explotats pels carboners i calciners en altre temps, ja és prou al·licient per l'excursionista. Pels que cerquen rutes més esportives tenen una sèrie de passos, inclús, zones d'escalada. En aquesta ruta pujam pel pas de can Fil, remuntam part del comellar d'en Cupí i arribam fins a cas Garriguer. A través del pas des Fraguel, retornam al camí des Grau, guaitam a la balma des Nanets i baixam a Bunyola on finalitzam l'excursió.  

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Per emprendre aquesta ruta cal estar preparat físicament i tenir un bon sentit d'orientació a la muntanya.

El punt de partida és a l'entrada de Bunyola per la carretera Ma 2020 (Santa Maria-Bunyola), a Son Trobat. Podrem deixar els cotxes a l'aparcament que hi ha a l'endret de la carretera de sa Comuna i de la parada del bus (⇨WP-01) (178 m). Començam a caminar a les 9:00 h pel passeig Antoni Estarellas, giram pel primer carrer a la dreta i en acabar el tram d'escales, pujam cap al carreró de sa Comuna.

Un rètol de fusta indica sa Comuna pel camí des Grau. Seguim pujant pel carrer escalonat ben rost. Arribam a una petita placeta on al front  veim una casa gran, vil·la Teresa. El camí volta per darrera aquest habitatge i dóna al camí des Castellet. La nostra ruta continua pel Planiol i dona a la carretera de sa Comuna. 

«La comuna de Bunyola és un dels boscos comunals que encara resten a Mallorca. Ja a l'any 1856 a la llei de desamortització [llei Aranzadi] apareix aquest bosc com a propietat de la corporació comunal de Bunyola, els recursos del qual eren aprofitats pels veïns del municipi». (El camí des Grau). Tot i això, la Comuna és una propietat comunal des de temps immemorials. El 1789, s'hi annexionà la Comuneta d'Orient (també anomenada de Sant Jordi o de Cals Reis), la qual es va vendre més tard.  





Des de les escales tenim una bona vista de Bunyola, on destaca l'església parroquial de Sant Mateu; la muntanya de s'Alqueria (sa Gúbia) (609 m), el puig de Son Nassi (577 m) i, més a la dreta, fora de imatge, el puig de Son Poc (493 m).

La nostra ruta passa per la carrera d'antigues cases situades al Planiol, com ca na Formatjona, una casa semi-troglodita, que ja és irrecuperable. No la poguérem fotografiar en condicions per un cotxe que havien aparcat just davant.

Algunes d'elles restaurades, com la de can Regalim o es Racó.

Jesús García Pastor va copsar una imatge similar d'aquesta casa des Racó, aleshores deshabitada, i del penyal de can Fil, diu: «Enfront, espadades parets que sostenen altures sud-occidentals de Sa Comuna. La proa rocosa que aquí apareix ja ateny una altura de més sis-cents metres». (Rutes Amagades de Mallorca, 45).   

Penyal de can Fil o des Racó
A l'esquerra de la imatge deixam es Castellet, Lluís Salvador assenyala: «L'alturó cònic per damunt de Bunyola es diu es Castellet, al qual condueix un antic mur, presumptament d'origen moro, però que procedeix de temps recent. A través de planters d'oliveres i vinyes hi puja un camí en part entre parets, llavors vénen escalons tallats a les roques i finalment la paret de la muralla que envolta l'alturó. L'interior és rocós i pregon; la paret en direcció a la vall té un gruix de 175 centímetres, l'altra en direcció a Bunyola només el té de 125 centímetres [...]». (Les Balears, 2002).
     Segura i Salado es demana: «El planejarien els moros en saber que Jaume I se dirigia cap a Mallorca i no eñs donà temps a bastir-lo abans de la rendició? El començarien els nostres reis durant les guerres que tengueren contra els d'Aragó? Seria encara més antic?». (Pobles de Mallorca, 1989).

Des del Planiol ja divisam un dels nostres objectius, la cova que veim al penyal de can Fil o des Racó (609 m). A la seva dreta s'insinua el comellar d'en Cupí, on trobarem el pas de can Fil.

Deixam a la dreta la carretera de sa Comuna i prenem pel camí vell que puja en tendència cap a l'esquerra (camí des Grau). (WP-02) (273 m).

Al bell mig del camí trobarem una de les olles de forn de calç més grans i espectaculars de la serra de Tramuntana. (WP-03) (325 m).
     Trobam una notícia d'uns fets ocorreguts a un forn de calç de Bunyola, que no vol dir que sigui aquest «Dia 30 d'agost de 1589 es paguen les despeses i dietes dels oficials que anaren a Bunyola per inquirir contra no coneguts delats d'haver anat armats a un forn de calç on feia feina Miquel Mascaró i haver-li tirat una arcabussada enmig del ventre i després haver-li pegat 5 coltellades*, ferides que li causaren la mort al cap de 3 hores». (Malfactors i bandejats a Mallorca (Segles XVI-XIX), 2006).  


     *Coltell: Ganivet; eina de tall, consistent en una fulla d'acer relativament curta i posada al cap d'un mànec, que serveix per a ferir o per a treballar diverses matèries. (DCVB).

Uns metres més amunt ens topam amb una bella mostra de ranxo de carboners, recentment restaurat. (WP-04) (346 m). Forma el conjunt el corresponent rotlo de sitja, una barraca i un aljub, anomenat es bassol des Grau o bassol Tapat.
     Els carboners desenvolupaven la seva tasca al bosc, de manera orientativa, des de Sant Josep (19 de març) fins al dia de Sant Mateu (21 de setembre) patró de Bunyola. Així, es pretenia evitar els dies de més fred i pluja a la muntanya. Les zones de ranxo s'anaven alternant en períodes de set anys, fet que permetia la regeneració de la zona des del punt de vista forestal. Aquesta activitat es va dur a terme fins a mitjans del segle XX. (La Comuna de Bunyola, 2005).

Continuam pujant fins al pròxim revolt a l'esquerra, on deixam el camí per la dreta, per dirigir-nos al penyal de can Fil, a la cova i al pas. (WP-05) (352 m). Són les 9:38 h quan arribam aquí.
  
Per un senderó que discorre entre pins i alzines arribam a la base dels espadats del penyal de can Fil, on veim nombroses vies d'escalada.


  


























Recorrem la bases dels penyals i admiram les altes parets balmades, modelades i tenyides per l'acció de l'aigua de pluja, les quals ens empetiteixen

Cova de can Fil
Seguim caminant i arribam a la cova de can Fil. (WP-06) (364 m). Es tracta d'una gran balma en forma de cúpula amb un marge ampla davant que replana l'entrada. 

Allò que ens crida l'atenció, després del gran marge, són les construccions escalonades que es feren per a la captació i emmagatzemament d'aigua mitjançant els regalims i degotissos de les parets de la balma

Aquesta piqueta encara fa la seva funció. També destaca la quantitat de deixalles que hi ha per allà.

Marques de manuella delaten la intenció de donar més capacitat per a una utilització humana o ramadera a l'interior de la balma.

Deixam la cova i continuam enrevoltant el penyal de can Fil cap al comellar d'en Cupí, a la recerca del pas de can Fil. A l'altra banda del comellar s'alcen les altes parets que encotillen el barranc, contraforts del puig de sa Figuera (606 m). En aquesta paret s'obre la boca de la cova d'en Mesquida. Per damunt l'esquena d'aquest coster discorre la carretera de sa Comuna.

Assolim una zona marjada que va pujant fins a l'estret. Un camí pujava fins aquí. 

Seguim pujant cap a l'estret del xaragall per una rosseguera que ocupa el racó de can Fil. L'Arxiduc diu: «Hom camina a través del comellar d'en Cupí vorejant una muntanya que té penya-segats rogencs foradats per coves, la primera és anomenada cova Gran del comellar des Racó de can Fil [...]». (Les Balears, 2002).

 





















Arribam al fons de la raconada (des Racó), on s'ajunten les parets del penyal de can Fil i del puig de sa Figuera, veim una paret llisa, la qual a primera vista sembla insalvable, però quan en hi atracam veim que a la dreta hi ha una estreta encletxa escalonada. Les pedres que hi ha al començament de la pujada sembla que les col·locaren per facilitar el pas.



             
Vista retrospectiva de la providencial encletxa que permet remuntar la torrentera.


Pas de can Fil
A un nivell més amunt trobam una terrassa amb una altra paret bastant vertical, un bot del torrent ineludible si el volem remuntar, que anomenarem pas de can Fil, sense estar completament segurs del topònim (WP-07) (403 m), a més, podríem anomenar-lo pas des Racó o pas des comellar d'en Cupí. Són les 10:20 h quan ens disposam a superar-lo. 

La paret és pot escalar sense l'ajuda d'un corda, però és un poc exposat per les poques preses bones que trobam. Recordem que és una baixada d'aigua i la pedra és bastant llisa, tot i que sembla que hi ha algunes mosses picades a la roca. Na Rafi escala la paret i col·loca la corda.

A la fotografia d'en Joaquín s'aprecia millor l'alçada i la verticalitat que té la paret. 

Un a un anam salvant el pas sense massa dificultats.  

Esperant el torn, mir les evolucions de n'Antònia. (Foto: Joaquín). 

Tanca la cordada en Joaquín. A la imatge veim l'ancoratge que hi ha a la paret que facilita la col·locació de la corda. A l'endret del bot hi ha una alzina on també es pot fermar la corda. Aquest pas és emprat pels escaladors del penyal de can Fil, per retornar a la base de les vies d'escalada.

A la capçalera del pas.

Comellar d'en Cupí
Uns metres més amunt del bot ja trobam evidències de l'ocupació i explotació per part de l'home d'aquesta depressió. Trobam una barraca hi devia haver també un rotlo de sitja i restes d'un rústic camí.
     Per aquest comellar pasturaven guardes de porcs.

«Els torrents i comellars més destacables són el torrent de Coanegra, sa Coma Gran, sa Coma d'en Buscante i el Comellar de sa Cova de s'Aigo/s'Embocador que du a es Cabàs en el terme de Santa Maria del Camí. Depressions menors són es Comellar d'en Cupí, es Comellar de sa Parra, es Forrellat i ses Clavegueres». (Viquipèdia). 

Deixam el fons del comellar per la impossibilitat de continuar degut als arbres caiguts i l'abundant vegetació. Sortim per la dreta i connectam amb el camí de carro que recórrer el comellar d'en Cupí, el qual ve de la carretera i acaba al camí des Grau. (WP-08) (529 m).

Aquests bucòlics entorns inspiraren l'Arxiduc: «Ara ve un camí ombrívol molt formós en aquest indret solitari, on tan sols se sent el crit del cucut».
    
Just a l'encreuament d'aquests dos camins hi ha una olla de forn de calç. (WP-09) (562 m). 

Per conèixer la dura tasca dels carboners, calciners i llenyaters, cal escoltar la gent gran.
     Jaume Mateu Conti Peller (1928-2006), a una entrevista explica que: «Mon pare tenia estudis primaris, son pare era carboner i ell l'ajudava, però es vespres son pare ensenyava a llegir a tots es germans dins sa barraca amb un llum d'oli. Me pareix que per ser carboner ja devia tenir un esperit molt despert».
     Andreu Cabot Gamundí (1922-2007), també parla de la dura feina del carboner: «Vaig començar a fer feina amb mon pare en es camp, i en s'estiu anàvem a sa muntanya a fer carbó, era una feina molt dura, se feia tota amb xorracs, amb verducs. Si hi havia un matrimoni sa dona havia d'ajudar s'home a serrar es troncs perquè tallaven ses alzines més gruixades, ses que estaven senyades. Llavors ho havien de traginar a un rotlo que per ventura estava a tres-cents metres. Ses dones pelaven es troncs per fer sa sitja. Sa feina de carboner era duríssima, tot es dia tallaven amb una destral grossa. Quan havien fet sa sitja i li havien donat foc l’havien de guardar de nit i de dia, perquè si se foradava trobaven cendra, tot d'una havien de tapar es forat; no podien dormir-se; s’havien de rellevar. 
     Dormien dins una barraqueta que havien fet amb pedres. Aquesta feina de carboner era ferotge, es carboner se traslladava amb tota sa família. Tenien una bístia i així mateix davallava son pare, que es dissabtes s'afaitava, feia sa compra per tota sa setmana; si podia, davallava prest per anar a sa missa des bon dia que era a les quatre i mitja o les cinc de sa matinada. Es diumenges solien fer voltes per sa muntanya, caçar i estar per allà. Això durava fins que venien ses ametles i per Sant Mateu solien ser aquíQuan tenien molts de doblers, després d'haver passat tot s'estiu a a sa muntanya, duien devers 1500 o 2000 pessetes». (Francina Jaume Guardiola / ⇨Gent de Bunyola).


Les indicacions són ben clares. El camí des Grau pel qual hem començat la ruta, i el camí del comellar d'en Cupí, per el que hem arribat fins aquí, ambdós arriben a Bunyola. Per l'altre s'obre un ventall de possibilitats per recorre sa comuna de Bunyola.  

Seguim el que indica a cas Garriguer.

Mossa feta per les rodes dels carros que baixaven carregats.
     «A la comuna de Bunyola, fins a mitjans del segle XX s'hi feien diversos aprofitaments forestals: tala de pins [metro]*, feixos de llenya prima, forns de calç i sitges de carbó. L'ajuntament subhastava anualment l'explotació forestal, la caça i les pastures, i amb els beneficis obtinguts es finançaven obres públiques. Als anys cinquanta començaren a minvar aquests aprofitaments i avui en dia només es realitzen algunes tales de pins. Actualment, la comuna de Bunyola té una funció de conservació i oci». (El camí des Grau).

* Fer metro consistia en tallar el tronc del pi a la mida de 10 pams. 

A la pròxima intersecció voltam a la dreta. (WP-10) (621 m). Ens dirigim a cas Garriguer on trobarem taules i bancs, i podrem dinar més còmodament. Recte podríem arribar al penyal d'Honor. 

A pocs metres trobam una altra cruïlla on trobarem un panell explicatiu dels camins i indrets de sa Comuna (WP-11) (629 m). És la carretera de sa Comuna, per la qual continuam.

  
Empelt de bruixa
A l'esquerra del camí veim un bon exemple d'empelt de bruixa, amb rètol explicatiu i tot. (Per poder llegir el rètol clicau damunt la foto).   

    



















Passos de Bunyola a la interessantíssima i molt recomanable web d'en Tomàs Mut Secrets de Tramuntana. Resulta que eren per evitar que els porcs que trescaven i engreixaven per sa Comuna, no baixassin més avall.
     Transcric unes paraules de l'entrevistada per en Tomàs, madò Coloma Estarellas, la qual va néixer a can Grau. 
...”De ses arboceres i ses mates feien carbó i quedava es bosc ben net, així quedaven tots es aglans perquè els animals se’ls mengessin. L’amo en Salvador de ca na Ferrera tenia més de cent porcs que hi pasturaven, per això treien tot es pi i feien ben net perquè es porcs es poguessin menjar es aglans. A Bunyola, madò Querola me va dir: hi vaig perdre ses ungles collint aglans a sa Comuna per l’amo en Salvador! perquè anàvem a collir aglans allà on no hi arribaven es porcs”… 
     Referent a la pastura de porcs, devers el 1860 l'Ajuntament va prohibir la pastura de bísties de carga en clara protecció als porcs.

Camí de sa coma Gran
Deixam la carretera (WP-12), més que res pel sol que pega de valent, ens ficam al bosc ombrívol i tiram recte per adreçar, així pegam al camí de sa coma Gran, el qual discorre paral·lel a la carretera.

Cas Garriguer
L'esplanada de cas Garriguer es troba solitària. (WP-13) (613 m). Arribam aquí a les 12:04 h
     Fins aquí arriba la carretera de la Comuna, la qual facilità la baixada de la llenya i la fusta del bosc comunal. Els antecedents d'aquesta carretera se situen a l'any 1883, en el que s'acorda realitzar una tala extraordinària de pins (20.000) per a la construcció d'un camí d'accés al bosc. «Per aquell camí Vell, els carros no pogueren arribar fins a la Comuna. Els que circulaven dins els seus pinars s'hi havien pujat a peces i muntat a dalt. El bestiar arrossegava els troncs fins a baix pels distints camins de ferradura o els amollava controladament a indrets determinats perquè els poguessin recuperar més avall [...]». (Brunet, 1991).
      Entre els anys 1950-1954, es va millorar aquell antic camí, però no va assolir els objectius que es pretenien, perquè s'havia construït un camí amb pendents de gairebé el 15 per cent, no apte per a la tracció mecànica. Arran d'això es va modificar i quedà (1958) amb el traçat actual. (Latorre, 1992).


«La caseta de sa Comuneta, on abans vivia un senyor» (Arxiduc). Segons Brunet, l'any 1926 es va aprovar la construcció d'una caseta refugi de 8 m per 6 m, al final de la coma Gran. A la dècada dels 50 es va ampliar aquest petit edifici, el qual ha rebut diversos noms: caseta de mestre Josepet, cal Garriguer, caseta de la Comuna...

Pit-roig Erithacus rubecula
A l'hora de dinar varem tenir un convidat d'excepció, un rupit o pit-roig, també anomenat reiet, reientí, reientinc o piquet roget. Segons la web Plantes i animals de l'entorn: Ocell petit i arrodonit que fa uns 14 cm de llargada. És de color marronós per sobre i gris blanquinós per sota, amb una gran taca vermellosa ataronjada que li omple la car i part del pit. El mascle i la femella tenen la mateixa coloració, però els joves són més marronosos i pigats, sense la taca vermellosa.

Després de dinar prosseguim la ruta. Baixam per la coma Gran. La idea és pujar el pas des Fraguel i tornar agafar el camí des Grau.

Bassol de sa coma Gran

En el punt assenyalat amb el (WP-14) (486 m) deixam aquest camí i continuam baixant per la torrentera. Aquí trobarem l'inici del pas d'en Content i un poc més avall, el pas des Fraguel.

Deixam el xaragall i seguim les fites que pugen cap als penyals.

Pas des Fraguel
Arribam als peus dels penyals i aviat ens topam amb l'inici del pas des Fraguel. (WP-15) (482 m). Per a superar la paret, s'han instal·lat grapes d'acer inoxidable, abans, també hi havia una vella corda amb nusos. Un darrera l'altre escalam la paret dels contraforts del puig des Vent (581 m). (Foto: Joaquín). 

Deixam a la dreta el trencall del tirany que va al pas d'en Content i resseguim el viarany ben fresat i fitat. Sortim una altra vegada a la carretera. (WP-16) (573 m).

Per arribar al camí des Grau hauríem de seguir la carretera i desviar-nos a la cruïlla on hem marcat el (WP-09) el dematí. El grup es divideix, uns segueixen per la carretera i els altres adreçam camí bosc a través (WP-17).

Ens reagrupam i continuam pel camí des Grau, el qual es dirigeix cap als penya-segat, d'aquí li ve el nom des Grau*. En el primer tram és de carro i passa pel ranxo d'en Jaumetó, després es converteix en camí de ferradura.

* Grau: Pas relativament planer, a manera d'esglaó o replà que travessa una costa abrupta DCVB.

A mitjan camí des Grau ens desviam al mirador de sa Màquina Vella (WP-19). Un rústic funicular emprat pels treballadors de la muntanya per a baixar feixos de llenya, anomenant feixina els de llenya prima. Aquesta màquina connectava el penya-segat i les cases de can Grau. Es deia sa Màquina Vella perquè en el penyal d'Honor hi havia una altre funicular conegut per sa Màquina Nova.    

Aquest camí des Grau (escaló) fou restaurat el 1990 per l’Ajuntament de Bunyola i el Consell Insular.

Per una miranda guaitam als penya-segats on destaca el penyal d'Honor i la cova de Son Creus. Aquests penya-segats eren freqüentats per un bandoler, en Buana, el qual va donar nom al salt d'en Buana.

Deixam a la dreta l'accés al pas de can Grau, pel pla de ses Perdigalles, passam el ranxo amb el Bassol Tapat o des Grau i ens desviam per la dreta al (WP-20) (320 m), per arribar a la balma des Nanets.

Caminam per una densa vegetació, per un antic caminet amb marge de sosteniment.

Cova des Moros o balma des Nanets
A les 15:42 h arribam a la cova des Moros o balma des Nanets (WP-23) (380 m). La GEM no fa referència a aquest topònim concret de Bunyola, però de l'entrada Moros, diu: «Nom molt corrent a la toponímia mallorquina. Ja el 1746, Gaietà de Mallorca feia notar que el poble anomenava coses de moros a qualsevol construcció antiga. Al final del s XX, encara és ben corrent anomenar claper des moros un talaiot, cova de moros una cova artificial prehistòrica i paret de moros qualsevol vestigi megalític».

La taula de pedra que presideix la balma, presenta un curiós i destrossat enrajolat amb dibuixos de nanets, els quals enrevolten una papallona i un cercle de flors pintats a quatre rajoles. Tots els nanets porten alguna cosa desproporcionada per la seva estatura: un espàrrec, una forqueta, una botella, una tetera, etc.
      Compar la contrada amb la zona arxiducal. Aquesta devia ser una zona de la possessió de can Grau o Garau per fer la caminada i duu els convidats o amistats a berenar. La possessió està situada entre la font de la Vila, can Bauçà, can Far, el coll d'en Mateu i les mines de Son Creus.  
     Trobam poques referències sobre aquesta antiga possessió, només que: la senyora, dona Cecília Çaforteza donà l'any 1747 un poll del molí d'abaix de can Garau, per les obres de la construcció de l'església de Bunyola. (Ixent Cultural Cronologia Mallorquina).

Desfem el camí un centenar de metres fins que trobam un ramal que baixa cap a la carretera d'Orient, per un frondós boscatge, d'arboceres, alzines, pins i mates.

El senderó dóna a un petit aparcament que hi ha a la sortida de Bunyola cap a Orient (WP-24) (252 m). Ara només ens quedarà recorre el carrer d'Orient, el de la Lluna i pel de la Mare de Déu de la Neu, arribarem a la plaça, on acabarem l'excursió i aprofitarem per a fer una cervesa. Arribam als cotxes a les 16:34 h.   

 ______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________



RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques.




FITXA TÈCNICA

Bunyola
Distància aproximada: 12,34 km
Pujada acumulada: 656 m
Baixada acumulada: 618 m
Alçada màxima-mínima: 636-174 m
Temps aproximat sense aturades: 4:26 h
Temps total: 7:34:35 h
Ruta circular: No
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: El pas de can Fil no és apte per a tothom, es necessita una corda per pujar amb seguretat
Integrants: Rafi, Antònia, Dolors, Joaquín, Toni i Joan 
 
CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del GPS sobre el mapa Alpina amb els punts més destacats

Perfil de la ruta i valors aproximats


Manacor, 14-6-2017


HEM CONSULTAT
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Malfactors i bandejats a Mallorca (segles XVI-XIX). 2006 Ramon Rosselló Vaquer. 
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Camins i paisatge. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca. 1993 Gaspar Valero i Martí.
  • Web Secrets de Tramuntana. Tomàs Mut.
  • Mapa Edit. Alpina Tramuntana Central. 2013-14.
  • Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana. 1993 DD.AA.
  • La Comuna de Bunyola. Biografia d'un bosc. 1991 Pere J. Brunet Estarelles.
  • Itineraris de muntanya. Excursions a peu per la Serra de Mallorca. 1992 Benigne Palos.
  • La comuna de Bunyola. Grup Segall-Caires Culturals. 2007 G. Valero.

4 comentaris:

  1. Bon reportatge i magnífiques fotografies. Una excursió per recordar... el pas, el paisatge, les anècdotes del dia i la bona companyia! Gràcies encant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, va ser una bona opció per a tancar la temporada. Una zona de sa Comuna poc coneguda.
      Gràcies!

      Elimina
  2. Hola Joan
    Per caminar, sempre ens quedarà la Comuna... Una volta ben interessant, a,b un principi i un final poc visitats i no massa coneguts. Encara que aquesta pas de Can Fil, m'ha semblat delicat sense corda. Les fotografies molt bones... i les informacions millors. Enhorabona... i salut

    ResponElimina
  3. Hola Llorenç. Aquesta comuna i les altres, la cosa s'estreny. És un poc delicat, però no impossible de pujar. Dos dels components del grup pujaren sense corda. Actualment el fan servir per baixar després d'escalar les parets del penyal, més que pujar.
    Gràcies amic Llorenç per comentar.
    Salut.

    ResponElimina