Passos de la Serra Mallorquina

© CREAT PER BIEL MIRÓ I JOAN RIERA

11 de des. 2013

85 - Pas de Son Sanutges, pas de sa Mola i Planícia 6-12-2013

Per aquesta jornada havia preparat fer una volta per la gran mola de Planícia 4,250 km de longitud i 1,500 km aproximat d'amplitud. Volia pujar pel vessant nord, pel pas de Son Sanutges i baixar a les cases de Planícia, pel pas de sa Mola, ambdós passos desconeguts per a nosaltres. L'experiència fou gratificant per les vistes i pel fantàstic alzinar.

Deixam el cotxe vora la guixeria de Son Sanutges (WP-01) (361 m). Per arribar en aquest punt cal enfilar una pista de terra que s'inicia prop del quilòmetre 80.7 de la carretera Ma-10 Esporles-Banyalbufar. Es tracta de l'antic camí de carro de Planícia, però denominat camí Nou.
     Començam a caminar a les 9:22 h, pel camí Vell des Correu, en direcció a Esporles. Ben aviat trobam una desviació a la dreta tancada per uns troncs de fusta fàcilment accessible (WP-02). Si volem botar més endavant, podem seguir pel camí des Correu i més amunt ho podrem fer per una altra tanca similar. Aquesta ruta també es pot iniciar i finalitzar a sa Granja d'Esporles, allargant el recorregut en uns sis quilòmetres més, aproximadament. 

Des d'aquesta pista de Son Sanutges tenim una bona perspectiva del nostre objectiu: l'alterosa mola de Planícia (941 m) per la cara més abrupte.

Trobarem una altra tanca de troncs que haurem de botar i continuarem caminant per la pista que ens dirigeix primer, cap al sud i després cap a l'est.

Entram en l'àmbit de l'alzinar, on en una cruïlla (WP-03), ens desviam a la dreta i ben aviat veurem aquest forn de calç, pel costat del qual passa el nostre camí.

El camí de carro de carboners creua parets mitgeres...

...ranxos de carboners...

...fins que l'hem d'abandonar als peus d'una molt rosta i ampla rosseguera, no debades la zona s'anomena ses Rossegueres.

Anam ascendint pel llindar d'aquest xaragall, on trobarem més facilitats per avançar. Si alçam la vista, observarem els inaccessibles espadats dels cingles de Son Sanutges.

Situats sobre un esperó rocós, copsam la població de Banyalbufar i la costa. La imatge apareix difuminada per la boirina matinal. L'Arxiduc anotà: «Hom frueix mirant avall dins l'abisme vertiginós fins a s'Arboçar».

La forta inclinació del terreny ens fa ralentí la passa.

Quan ens apropam als peus de la paret dels cingles de Son Sanutges, albiram els marges de sosteniment d'un camí que discorre paral·lel a la paret i s'enfila cap a una bretxa entre penyes.

Per arribar al pas hi havia un camí de ferradura (WP-04), molt desfet o pràcticament desaparegut fins que arribam a la part alta.

Pas de Son Sanutges
Davant tenim el pas de Son Sanutges (WP-05) (663 m), també conegut com Mal Pas. Es tracta d'una sèrie de marges molt desfets recentment n'ha caigut un bon tros que facilitaven i faciliten l'accés als costers alts de sa Mola.

Per la Mola i els seus voltants (Puntals), podem trobar diferents passos, com: el pas d'en Vallès, el pas de s'Enquetja, el pas de sa Biga, el pas de sa Mola, el pas de sa Rata, el pas des Cotxo, el pas des Salt i el des Aragalls.


Panoràmica realitzada per Sebastià Riera a partir de dues fotografies, on apareix na Dolors situada a la capçalera del pas, i les parets dels cingles de Son Sanutges.

Finalitzat el pas, hem de girar a la dreta per una ampla cornisa ajustada a la paret. Més enllà tornaran aparèixer restes del camí.

Aquest curt tram de camí va una mica penjat al coster.

Tot i que resta molt desfet, encara s'aprecia el marge de sosteniment.

La paret fronterera dels termes d'Esporles i Banyalbufar ens barra el pas, l'haurem de botar per on sigui més factible.

A l'altra part de la paret passam vora aquest avenc (WP-06). Vibot ens fa saber que la quantitat d'avencs en aquesta zona és immensa, com també ho era la seva utilitat: des de servir com a abocador de cadàvers d'animals a amagatall del contraban. Els informadors li recorden l'atenció que s'havia de posar quan es llauraven els terrenys situats a la part més baixa (es Avencs de s'Arboçar), perquè en qualsevol moment el sòl es podia enfonsar.

Uns metres fora de la nostra ruta, on feim aturada per berenar, se situa aquest altre inesperat avenc, el qual apareix senyalitzat al mapa amb el (WP-07).

Reprenem la marxa, direcció est a la recerca del corriol que puja de ses Rotasses, quan ens topam amb un curiós ranxo de carboner.
     «Una de les poques dades que demostren l'antigor d'aquesta activitat al bosc de sa Mola daten de l'any 1720, on un tal Pere Geroni Arbós va denunciar Antoni Vich per haver arrabassat branques de dins la seva rota per ser cremades a la seva sitjeta que es trobava dins s'arboçar així com de robar rabassons d'altres sitges veïnes». (Vibot, 1999).

Mal viatge és fer carbó.
Qui va treure tal ofici!!
Dalt sa Mola de Planíci
hi habita sa meva amor.

Diferents feines i eines dels carboners. (Font: Pas a El Camí).

Aquest conjunt d'explotació del bosc disposava d'un inusual pou. Encara ara podem veure amb detall el poal, el qual roman penjat a una branca.  

Des del pas de Son Sanutges hem caminat per un terreny sense fites, amb l'ajuda del GPS, i amb l'objectiu d'assolir el carrerany que puja del camí de ses Rotasses, aquest sí que està fitat i ens durà al camí des Carro de sa Mola «via per la qual es baixaven els sacs de carbó i de calç de damunt la muntanya». S'ha de dir que aquest camí fou habilitat per al trànsit rodat durant la primera dècada del segle XX. De fet, els avantpassats banyalbufarins ja deien al respecte l'eloqüent dita:

Això que dius és una barbaritat tan grossa
com que un carro pugi damunt sa Mola.

(Associació Cultural Bany-Al-Bahar, 2011).

Pel camí de sa Mola o des Carro (WP-08) (891 m) podríem ascendir al cim del puig de sa Mola, nosaltres deixam de banda aquesta opció, puix no és aquest el nostre objectiu d'avui.
 
Aljub des Puig (o bassa des Puig)
«És el dipòsit més bast i tosc de tota la muntanya, tant per les seves dimensions desproporcionades com per la grandària de les pedres amb les quals està construït. Recull l'aigua que s'escorre del coster veí (NE). La seva tipologia es correspon a la d'una bassa». (Vibot, 1999).

Part posterior d'aquest rudimentari aljub o bassa.

Actualment, el camí es troba molt envaït per pedres que rodolen dels costers propers, en alguns trams es troba intransitable per a un carro.

Per una clariana podem copsar la serra des Puntals, al final de la qual sobresurt el puntal de Planícia (887 m) o puntals de Son Fortesa (mapa GEM). Més enllà, despunta el gran Galatzó (1027 m), i a la seva dreta, s'entreveu la mola de s'Esclop (927 m).
     Aquesta atapeïda i closa massa forestal és coneguda com el 'bosc animat'. 

Enrere deixam el puig de sa mola de Planícia (941 m). Amb aquest topònim (Mola de Planícia), la muntanya, ja es coneix des de 1323. Actualment fa de frontera entre els termes de Banyalbufar, Esporles, Puigpunyent i Estellencs.

Pas des Cotxo
A una cruïlla de camins, el camí des Carro s'entreforca; una branca arriba als Puntals, l'altra baixa al pla des Aljubets. Aquí tenim les opcions: coll de sa Senyora, serra des Puntals i Aljubets, elegirem Aljubets, per a després baixar a les cases de Planícia. Deixarem per un altre dia les altres opcions amb altres rutes.

El camí des Carro salva un gran desnivell gràcies a aquests ben traçats i estètics revolts.

Es Aljupets
Els Aljubets (WP-09) —popularment anomenats es Aljupets— estan situats ran del vell camí de s'Arboçar, també anomenat camí des Carro o de sa Mola. «Es Aljubets és un dels més importants dipòsits d'aigua de Tramuntana, gràcies a les seves colossals dimensions (13'80m x 6'50m), la perfecció l’arquitectura i per ubicar-se en un dels llocs més privilegiats quant a bellesa botànica. Consta de dos cossos: un destinat al consum humà i l'altre a abeurar els animals. Fou aixecat el 1882 per una colla de margers esporlerins sobre els fonaments d'una antiga bassa». (Associació Cultural Bany-Al-Bahar, 2011).
     La data apareix cisellada a la pedra plana de la llinda dels Aljubets.

     «Els Aljubets emmagatzemen el que segurament és un dels tresors ambientals de la finca pública de Planícia: una població introduïda de ferrerets (Alytes muletensis). El ferreret és un petit granot endèmic de Mallorca que va ser descobert primer com a fòssil al 1977 i que més tard, al 1981, se'n varen trobar exemplars vius. El seu nom prové del seu cant, ja que recorda els cops d'un ferrer contra un mall. Sabies que la població dels Aljubets és la que té els individus més grossos de l'Illa?». (Associació Cultural Bany-Al-Bahar, 2011).

      Supòs que el motiu de tancar els Aljubets és per preservar la colònia de ferrerets, però n'hi ha que en veure barreres no tenen altra idea que espenyar-ho tot o forçar els panys.


A més del carbó i la llenya de l'alzinar i de la calç de les pedres, es treien altres profits del bosc, com la caça: amb filats i amb les lloses. I també, segons el testimoni d'un informador de Vibot, la neu s'emmagatzemava a una petita casa de neu.   

S'Aljub des Porxo, de sa Boal (o sa Bassa Nova)
A un revolt del camí trobam un conjunt de construccions prou interessants per aturar-nos'hi, es tracta d'es Porxo i s'Aljub des Porxo, també dit s'Aljub de sa Boal o sa Bassa Nova (WP-10).
     Vora una gran barraca, destaca s'aljub des Porxo «una petita bassa recoberta de volta (parcialment esbucada) i paredada en verd. Rebia l'aigua dels pendissos que hi ha darrere seu per una petita boca. Al seu costat trobam es Porxo on el porquer de Planícia guardava els animals que antany grufaven per aquesta muntanya». (Associació Cultural Bany-Al-Bahar, 2011).    

L'Arxiduc diu: «El bosc servia de devesa a molts de porcs i per això hi ha cinc basses (abeuradors) per recollir l'aigua. El camí que va en direcció al turó de la mola en passa per tres, la bassa del Puig, la bassa dels Aljubets i la bassa Nova [...] Era aquest un bosc fantàstic, un dels més bells de Mallorca amb alzines velles, que tenien les branques plenes de liquen d'un pam de llarg, i on també es podien veure unes maduixeres de les més grans de l'illa. Recentment, emperò, el marquès el va fer talar i amb el producte de la tala va comprar la finca veïna de s'Arboçar, i d'aquesta manera amb el rafal i Planícia creà una magnífica possessió sense interrupcions». (Les Balears, 2002).
  
A pocs metres del porxo se situa aquesta gran olla de forn de calç. L'ofici de calciner estava relacionat amb el de carboner, ja que el calciner aprofitava les branques primes que no servien per a fer carbó. Unes 40 o 60 tones de llenya es necessitava per a fer una fornada, la qual durava 10 o 12 dies. En una bona fornada es podien treure unes 150 tones de calç.
     Segons el calciner Mestre Josep Sampol Barceló un forn de calç és: Un clot fons i rodó on hi covem ses pedres, perquè a força de foc tornin calç.
     Els informadors més vells encara recorden les flamarades blaves que escopia l'olla durant el vespre tant del Forn de ses Rossegueres, com dels que hi ha rere les cases de Planícia [...] des d'on es feien ben bé tres viatges diaris i sense bísties, salvant tres-cents metres de desnivell. (Vibot, 1999).

En el punt senyalitzat amb el (WP-11) hem de deixar per l'esquerra el camí des Carro de sa Mola, per un tirany que baixa amb decisió i que descriu revolts ben marcats.

El rost comellar s'estreny i acaba com un embut amb un estret pas. «Una excursió que val la pena de fer diu l'Arxiduc és la del rafal de Planícia fina a la veïna mola de Planícia [...] passant en part per un pintoresc congost, puja per un viaró costerut que anguileja amunt fins al bosc de Planícia».
 
«És l'únic pas de tot Planícia que compta amb camí de ferradura. Aquest serpenteja entre l'únic frau que hi ha darrere les cases, on resten les traces d'un portell». (Vibot, 1999). Desgraciadament aquests ancestrals passos de muntanya es van degradant implacablement, una vegada caiguts en desús.
     Valero apunta: «Al final del pas, notam les restes d'una barrera de fusta que ens obre el coster en davallada; el sender agafa una lleugera tendència cap a l'esquerra, amb un penyal isolat que destaca per la nostra dreta, el penyal des Migdia».

Pas de sa Mola
«Sa Mola de Planícia comptava per al carboner amb quatre accessos ben definits: per la banda de sa Granja d'Esporles s'accedia als ranxos pel Comellar des Bous, per on puja un vell camí de ferradura; pel costat de la Vall de Superna, a través de l'únic comellar evident (dit sa Coma d'en Batle); darrere les cases de Planícia existeix es Pas de sa Mola, el qual també constituïa una via còmoda; i finalment, el conegut Camí des Carro de sa Mola, prop de les cases de s'Arboçar, únic accés per pujar i baixar els carros de carbó. Pels tres primers, doncs, només es podien traginar els sacs a esquena de bístia. Existeixen una quantitat considerable de passos i vies alternatives però només eren utilitzats en casos excepcionals, això sí, exposant la vida». (Sa Mola de Planícia, 1999).

Font de na Ferrera
Entre les marjades podrem veure la font de na Ferrera. Aquest dia no la cercàrem, per tant la ruta no hi passa. La fotografia és de l'any 2011. 
     Antigament proveïa les cases de Planicía. L'aigua era canalitzada per una síquia d'argamassa que discorre per damunt una paret per tal d'evitar el contacte amb els animals, i arribava fins a les cases. Per a més informació

Més avall, a la vorera del camí, trobam la pica que rep l'aigua de la font, a través d'una canal de teules, la qual ha estat arreglada no fa massa. Després d'aquest element, enllaçam amb un camí més ampla que ve de la part d'Estellencs, és el camí des Bosc Gran o de Son Fortuny. Per aquest mateix camí, hem de prosseguir cap a la dreta.

Així passam entre uns magnífics exemplars d'alzines, anomenades les Alzines Dolces, cap al portell de Planícia. 

Accedim a la part de darrere de les cases de Planícia (WP-12) (430 m).
     Planícia és una finca de titularitat pública des del 17 de febrer de 2009 per un valor de 11.182.000 euros. La possessió de Planícia gaudeix d'una antigor considerable, ja que les cases apareixen citades al segle XIV. La primera venda documentada de la finca data de l'any 1383, quan Guillem Ribes i la seva dona Caterina la vengueren a Pericó Carrera per 630 lliures. El 1584, pertanyia al senyor Gaspar Joan de Planícia. Confrontava amb el Salt, es Racó de Superna, Son Miret, sa Teulera d'en Sanuja, Son Bauçà, el nucli de Banyalbufar, es Verger i la mar. Tenia cases dels senyors i dels amos, tafona i celler.
     El 1611, pertanyia al senyor Francesc Sunyer. El bestiar de feina eren vuit bous, cinc muls i quatre cavalls. Hi havia guardes de 120 ovelles, vint porcs i devuit someres. El 1632, era del senyor Joan Sunyer Joan, de l'orde de Calatrava. N'era pertinença el rafal de Planícia, amb cases i torre, on hi havia una guarda de 50 ovelles i era arrendat separadament de la possessió principal. El 1667, la possessió fou valorada en 32.000 lliures. Els Pueyo heretaren la possessió dels Sunyer. Així el 1689, pertanyia al noble Francesc de Pueyo Sunyer i Joan, de l'orde de Calatrava. Hi havia una capella a les cases. El 1732, era del senyor Nicolau de Pueyo, cavaller de l'orde de Calatrava i marquès de Campofranco. Tenia cases, tafona, molí de sang, un alambí per elaborar aiguardent i celler amb set bótes congrenyades i dos cups. Tenia hort i era dedicada a olivars, garroverars, figuerals, vinyes i conreu de cereals. Hi havia inventariats 45 ovelles, tretze porcs, dotze mules i deu ases. Tenia un gran alzinar, amb producció de carbó. Feia una renda anual de 950 lliures, cinc odres d'oli, vuit portadores d'olives, un quintar de formatge, 80 lliures de millores, vuit porcs, quatre moltons, sis anyells, una somada de vi blanc, una somada de vi de pàmpol, una somada de vi negre, mitja de moscatell, mitja de malvasia i un paner de fruita cada dia. Hi havia els indrets denominats la font de sa Menta, sa Vinya Gran, la font des Garbell, el camp Gran, la rota de sa Figuera i es coll de sa Vela. El 1818, era valorada en 66.099 lliures, comptava amb les cases de Planícia i del Rafal de Planícia, amb nou quarterades de vinya, 140 d'olivar, 112 de bosc i 120 de garriga. El 1863, era del marquès de Campofranco i tenia 681 quarterades. El 1993, era propietat de la família Batle. Té casa de senyors, d'amos i de collidores d'olives, i una immensa tafona que és una mostra de l'activitat olivarera de la possessió. També en feia part el rafal de Planícia, la propietat de la qual es mantengué lligada a aquesta possessió sota les famílies Joan, Sunyer i Pueyo i se'n separà en el s XX. Té cases de senyors i d'amos, i una torre de defensa, de planta quadrada». (GEM, Damià Ferrà, XIII, 178).

Obres a sa Boal.
     Fins al 1938, les actuals possessions de es Rafal i Planícia eren d'una mateixa propietat. L'any 2011, el Govern de les Illes Balears invertí 500.000 euros en la recuperació de les teulades de les cases. 

Tafona
Tafona moderna mecanitzada per energia elèctrica, la tafona conserva la caldera amb un dipòsit elevat, una premsa mecànica on col·locaven els esportins, l'esportinador de pedra i el trull amb el rutló modern. La gran tafona és una mostra de l'activitat olivarera de la possessió. La campanya dels anys 1944-45, després de moldre 67.700 kg d'oliva, produïren 12.794 litres d'oli. A la paret de l'esquerra hi ha la data de 1724, tot i que la tafona fou instal·lada el 1738 (segons Vibot, 1999).
 
Planícia (cases dels Senyors) i penyal des Migdia
«Les grans cases de Planícia constitueixen el principal valor arquitectònic de la possessió. Estan orientades a ponent i gaudeixen d'una àmplia carrera limitada per un pedrís (sa Miranda) a l'ombra de bladers i noguers. La façana que s’allarga per espai de noranta metres té dues plantes, si exceptuam la zona del portal forà, on localitzam un arc rebaixat franquejat per dues moles de tafona. Per a quest portal accedim a la clastra empedrada, que conté un emparrat i una bella cisterna». (Associació Cultural Bany-Al-Bahar, 2009).

Detall a la petita clastra (Foto: 3-12-2011).

Enrajolat d'una de les estances del casal (Foto: 3-12-2011).


Escala interior i balustrada. (Foto: 3-12-2011).

Ens dirigim cap a la casa de ses Dones, ses Porxeres (o casa de ses Collidores). Aquesta construcció anota Vibot fou edificada amb la família Balle per tal d'allotjar les collidores que venien dels pobles des Pla, com és ara Maria de la Salut, Caimari, Pina, etc. Inclús de la península.
     Consta de dues plantes i dos aiguavessos, amb dos grans fumerals als costats de la casa. En aquests mateixos laterals se situaven dos porxets destinats a rentadors i lloc comú.

Noltros collim a Planici
qualque dia en es Camp Gran.
I ses estallenquines fan
befa des nostro servici.  

Posam peus davall taula, mai més ben dit, en aquest bucòlic lloc, amb unes vistes fantàstiques cap als Puntals, el Galatzó i s'Esclop.

Continuam pel mateix camí de la casa de ses Dones. Hem d'estar atents, ja que al poc temps hem de deixar de banda el camí que ens menaria al bosquet des Rafal (WP-13), el qual deu estar tancat, ja que va cap al Rafal. Seguim idò per un altra pista que puja lleugerament i es dirigeix cap al penyal de Vela.

Les cases de Planícia i la situació aproximada del pas de sa Mola.

Deixam el camí per l'esquerra, botam una paret seca i continuam amb la mateixa direcció que dúiem.

Enrevoltam el puig o penyal de Vela (508 m), el qual ens queda a la dreta. Segons Coromines una vela és: «un camp o altre predi de forma triangular».

Haurem de botar una altra paret bastant alta per a prosseguir.

Creuam un ombrívol i humit bosc, així enllaçarem una altra vegada amb el camí de sa Mola. Segurament, a l'altra part de la paret s'estenien les Rotes des Rafal.

I el camí de sa Mola ens abocarà al camí vell de Planícia (WP-14).

S’Arboçar
L'antic vial passa per davant les cases de s'Arboçar (WP-15), situades dalt de la font de la Vila, als contraforts des Teixos, de la Mola de Planícia. A rel de la construcció de la carretera d'Esporles a Banyalbufar, l'any 1851, es planteja la necessitat de la construcció d'un camí de carro que uneixi aquesta nova carretera amb Son Sanutges, s'Arboçar i Planícia. Aquest camí de carro es fa l'any 1868.

Ara, els carros —amb les ferides del pas dels anys—, que un temps recorrien aquests camins de mala petja per on hem caminat avui, tenen un merescut descans a la carrera de la casa. 

Aquesta construcció de muntanya és d'origen relativament modern. «Durant la segona meitat del segle XVIII els propietaris de Planícia, els marquesos de Campofranco, compraren aquest terreny als Bauçà (de Son Sanutges) per tal de crear un grandiós latifundi olivarer. És durant aquesta època quan s'edifiquen les cases amb una intenció totalment agrícola. A mitjan segle XIX s'Arboçar es torna a separar de Planícia, i a principis de segle XX se'n desmembrà Es Rafal, també conegut com a Es Rafal de Planícia». (Associació Cultural Bany-Al-Bahar, 2011).

Tafona de s'Arboçar. El portal principal és de llinda, amb una finestra a l'esquerra i una altra a la dreta; el primer pis mostra tres finestres. A la dreta, hi ha una altre portal de llinda, que correspon a la tafona; més a la dreta, hi ha una escaleta exterior amb un portalet de llinda al capdamunt; acaba la façana amb una portassa, amb un til·ler davant la carrera. (Valero).

Els cingles de s'Arboçar, es cap des Teixos i les Rossegueres del comellar des Teixos on es troben un bon nombre d'exemplars (115 exemplars el 1982, Alomar). La seva presència ja fou detectada en les primeres exploracions botàniques: «En Planicie existen todavía algunos piés crecidos y corpulentos. En el monte Teix, Puig m. de Torrella, P. de Massanella, se encuentran piés achaparrados, formando bosquete denso». (Barceló, 1879).

Son Sanutges
Poques notícies ens dóna la GEMall de Son Sanutge, diu: «Possessió del terme de Banyalbufar, situada entre s'Arboçar, Son Creus, el camí Vell des Correu i s'Ermita. Els s XVII-XVIII, era denominada Son Sanutges. El 1685, tenia cases i era dedicada a oliverar. Fou valorada en 2.000 lliures. El 1749, pertanyia a Bartomeu Bauçà».

La façana principal de Son Sanutges, amb contraforts, presenta aquest deplorable estat d'abandó.

En el costat dret de la façana, hi ha una terrassa amb aquesta preciosa paret.  

A les 15:26 h tancam el cercle d'aquesta excursió a la guixeria de Son Sanutges (Camí Vell des Correu).
 

     «Des de la mola —diu l'Arxiduc—, per un camí bastant bo, es pot pujar cap a s'Arboçar, que hom deixa a la dreta i, passant per la caseta de Son Sanutges, amb penyes com pollegons a l'esquerra un poc més amunt del camí, i per la de Son Creus, amb la font del mateix nom, amb la mina més avall, el safareig i l'hort, arribam a la carretera de Banyalbufar a Palma».
     Per aquest mateix camí que cita Lluís Salvador, retornam a l'asfalt, a Esporles i al nostre Manacor, planer i gris.  

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________ 


Baixar el track del Wikiloc


RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.


És aconsellable seguir unes normes bàsiques



▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

 

Banyalbufar
Distància aproximada: 11,42 km
Pujada acumulada: 668 m
Alçada màxima-mínima: 892-334
Temps aproximat sense aturades: 4:11 h
Velocitat mitjana: 2,3 km/h
Temps total: 6:04:35 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: Possibles problemes d'orientació fins assolir el camí de Carro de sa Mola. El pas de Son Sanutges no és aeri, però sí exigent
Integrants: Dolors, Toni i Joan
 
▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Sud E-25, amb els punts principals

Desnivell, velocitats i distàncies aproximades

Perfil en 3D


Manacor, 11-12-2013


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
  • Guía de excursionismo de Mallorca, 19. 2009 Gabriel Rodas.
  • Sa Mola de Planícia. Associació Cultural Bany-Al-Bahar. 2011
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • XXI Jornada d'Antroponímia i Toponímia (2008). 2009 DD.AA.
  • Llibre de la pedra en sec. 2001 Antoni Reynés i Vicenç Sastre.
  • Sa Mola de Planícia. El vessant nord-oest. 1999 Tomàs Vibot.

10 comentaris:

  1. Bonics paratges, sóc un enamorat dels alzinars, fa temps que no freqüento aquests llocs, com diu n´Emilio caldrà tornar.
    fins a una altra

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Arnau, tens raó! És tot un plaer caminar pels nostres alzinars i aquest és un dels més atapaïts i amb més nombre d'elements etnològics. Gràcies per comentar.
      Salut!

      Elimina
  2. Joan se el que costa dur endevant una feina com se que mos mostres en aquest blog, i es per aixo que una vegada mes vui agrair s'impagabla tasca que fas, documentant y donat a coneixer raconets perduts de sa nostra roqueta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Toni, t'agraeix les teves paraules d'amic i mestre.
      Una abraçada!

      Elimina
  3. Hola Joan:
    Preciosa ruta, por esos maravillosos encinares.
    Me da la impresión, pues no creo que sea casualidad, que nos provocamos envidia unos a otros. No he subido el Pas de Son Sanutges, desde que en 1999 lo hice con el GEM. Y ahora, hace unos días, lo veo en la Web del amigo Manolo Barranco, y hoy en la tuya. Y yo quedé el martes pasado, con mis amigos, en ir a hacerlo el próximo martes. Así que todos a una, como en Fuenteovejuna.
    Un fuerte abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio, més que enveja, potser sigui curiositat a allò desconegut, sempre que estigui dins les nostres possibilitats. Nosaltres no havíem fet mai aquests dos passos. De fet, el de Son Sanutges no sabia ni que existís, però feia temps que cercava una ruta atractiva que passàs pel pas de sa Mola i, ailàs!
      Una abraçada, Emilio, i gràcies per comentar.

      Elimina
  4. Hola Joan
    A tots ens va la mar de be veure els itineraris que fan els altres. Ens amplia, i molt, les nostres possibles rutes, i fa que pujar a un cim o altre sigui novedós més vegades. Esperarem un poc per fer el de Son Sanutges, per allò de no enganxar un embós. Molt bon reportatge Joan, tant en dades com en fotografia. Llàstima del progressiu mal estat del pas de sa Mola.
    Enhorabona Joan... i colla

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç, és el que pens jo també. Arribes estar saturat de llocs pendents i a vegades la darrera que veus t'inspira. En fi, la qüestió és anar fent... La veritat és que els dos passos s'estan deteriorant a marxes forçades, o per caigudes de penyals propers o per caigudes de pedres dels marges. Una llàstima!
      Gràcies amic, una abraçada!

      Elimina
  5. Hola Joan,
    M'ha agradat molt aquesta llarga volta que heu fet per aquests bells alzinars i els dos passos que desconec completament. Caldrà arribar-nos hi. Molt bon reportatge i enhorabona a tot el grup.
    Una cordial salutació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep, ben segur que la gaudiràs. No és que sigui massa llarga, es pot allargar un poc pujant al cim del puig de sa Mola on hi ha unes bones panoràmiques.
      Gràcies per comentar.
      Salutacions!

      Elimina