16 de gen. 2018

187 - Camí de sa Barra - pas d'en Termes - torre de sa Mola 13-1-2018

Aquesta és una ruta que discorre per ancestrals camins de muntanya, ara ja totalment abandonats, caiguts en desús per la construcció de la carretera de sa Calobra. Iniciam la ruta precisament en aquesta carretera, pel camí de sa Barra, fins als clots Carbons. Des d'aquestes dolines baixam al coll de Sant Llorenç pel pas d'en Termes. Per completar la ruta pujam a la torre de sa Mola de Tuent. Ja que la ruta no és circular, abans haurem de deixar vehicles al coll de Sant Llorenç.

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Per emprendre aquesta ruta cal estar preparat físicament i tenir un bon sentit d'orientació a la muntanya.

Iniciam la ruta a una de les corbes de la carretera de sa Calobra Ma-2141, km 6,9 (⇨WP-01) (424 m). Allà esperarem que baixin els cotxes al coll de Sant Llorenç, on si tot va bé acabarem l'excursió.

Començam a caminar a les 10:03 h per un terreny molt brut de vegetació i, de moment, sense traça del camí de sa Barra. Haurem de lluitar amb grans pedres tapades per les mates, el càrritx i alguna molestosa argelaga; és aconsellable duu alguna eina per tallar-les.

Camí de sa Barra
En pocs minuts trobam els primers marges de sosteniment del camí de sa Barra*, molt envaït per la vegetació. La torreta de la l'estesa elèctrica ens pot servir de fita.
     En el Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana trobam la següent informació: «Utilitzat abans per comunicar la zona dels Binis amb les cases des Bosc i el camí de sa Calobra passant pels Clots Carbons».
     La GEM només diu: «Al terme d'Escorca, situat entre el clot Carbons i el salt de s'Aigo».

*Peça de matèria sòlida (ferro, fusta, etc.) i de forma rígida i molt llarguera; cast. barra. (DCVB).

El Catàleg... segueix dient: «Camí empedrat, en alguns trams molt elaborat, mentre que al principi es fa mal de seguir ja que no presenta encara l'empedrat i a vegades la vegetació el cobreix totalment. També desapareix, totalment envaït per la vegetació arribant als Clots Carbons i a la vessant que dóna a la finca del Bosc, on l'argelaga el fa pràcticament intransitable...
 
...Cal destacar que el camí discorre per un paratge càrstic, realment impressionant i també la vegetació de la zona i en especial de les dolines». Efectivament, el paratge és sorprenent. Des de la nostra situació contemplam la zona marjada de la possessió des Bosc, coma on es forma el torrent des Racó. El traçat de la carretera va pel peu de l'abrupta muntanya dels Castellots, pujols anomenats popularment, ses Mamelles (751 m).

Per les paraules de l'Arxiduc creiem que hi havia un camí que anava cap al coll de cals Reis: «A un eixamplament enclotat hi ha les cases de la possessió des Bosc [entre la possessió des Racó i el clot d'Infern]. Són dues cases; el carrerany va tant cap als colls com cap a cals Reis». (Foto: Angelika). 
     
Així com anam avançant pel coster que puja als Clots Carbons, el traçat del camí és més evident i també veim més amunt els marges de les llaçades d'aquest espectacular camí.    

Jesús García Pastor, diu d'aquest vell camí: «El Camí de la Barra apareix serpentejant cap a les altures d'Es Clots Carbons, aprofitant, com ja s'ha dit, la part més suau ocupada per la carritxera, puix que per tota la resta del coster, com es veu, domina la roca nua i pràcticament intransitable». (Rutes... 55).

El Pare Roig fa referència al camí com un accés alternatiu als Binis, diu: «A més a més, hi ha altres llocs d'accés als Binis, però secundaris i no massa segurs, com és el camí de sa Barra que comença al Km. 6.8 de la carretera a sa Calobra, la C.2141. El principi està ben empedrat, encara que la pujada és aspriva, fins que arriba a les terres de conreu des Clots Carbons on es fa senderó quasi invisible». (40 Excursions a peu per les muntanyes de Lluc, 1995).

La fotografia, apareguda a les Rutes Amagades de Mallorca, núm. 55, 1972, mostra la zona més esquerpa del coster, on es feu necessari emprar l'enginy constructiu per a superar-lo.    

Després de superar la zona rocosa el camí va més planer i penjat dels penyals amb un gran marge i escopidors laterals.

Hem superat una gran alçada. Molt avall queda la corba de la carretera on hem iniciat la ruta. Ens sembla estar situats a la mateixa alçada que els pics dels Castellots, però no és així, estam a uns cent metres més avall. La carretera puja cap al Nus de sa Corbata i la moleta de cal Reis.

Segurament estam al tram més ben conservat i espectacular del vell camí de sa Barra. El senyor García Pastor, aquí mateix anota: «Ja prou alt i penjat dels roquissars, que va salvant i escalant amb el seu serpenteig, el nostàlgic Camí de la Barra, que en altre temps donava accés útil fins les altures d'Es Clots Carbons i ses Monjoies, i que ara solament serveix per a facilitar als muntanyers una més fàcil escalada per aquelles abruptes zones, mostra el seu antiquíssim empedrat, que encara resisteix l'acció del temps». (Rutes... 55).

A les 11:40 h, assolim la part alta del coster dels Clots Carbons (WP-02) (593 m). Un bon lloc per recuperar forces. (Foto: Angelika). 
 
Clots Carbons
Després de berenar ens disposam a travessar el primer dels tres Clots Carbons. Les dolines són fenòmens càrstics freqüents en alguns sectors septentrionals de la serra de Tramuntana. Les principals agrupacions de dolines es localitzen als sectors intensament carstificats del terme d'Escorca, devora les muntanyes més altes de la Serra. (Endins, 14-15, 1989🔗).     
     Aquí deixam de banda el camí de sa Barra, el qual segueix cap al porxo Esbucat passant per la possessió des Colls d'en Colom o simplement es Colls.

Les característiques morfològiques i topogràfiques d'aquestes dolines resulten bastant constants. Es tracta de dolines de fons pla, poc profundes, però amb nombrosos engolidors a les zones més deprimides. En el conjunt dels tres clots (Clots Carbons) es comptabilitzen 16 engolidors. Es tracta d'engolidors terrosos, generalment estrets i impracticables. (Article citat). La vegetació majoritària dels Clots és el bruc (Erica multiflora), molt maco quan floreix.
 
La forma dels contorns és variable, havent-hi bons exemples de dolines ovalades (es Clots Carbons) i subcirculars (ses Parades) encara que també n'hi ha d'irregulars, triangulars (Niu des Voltor) o predominantment allargades (es Clots Carbons). 
     Per la seva mida poden ésser qualificades de mesodolines, ja que les dimensions de l'eix major oscil·len entre 70 i 150 metres. La superfície del fons sol ésser de 2.000 a 10.000 m², superant rarament aquesta magnitud. (Article citat).


Topografia de la zona on se situen bona part dels Clots (Font: Endins, 1989)

Estrats de vegetació que es troben a les dolines. (Font: Endins, 1989)
L'existència d'un estrat arbori extremadament pobre a l'interior de les dolines, i pràcticament absent als seus voltants, fa pensar en una antiga desforestació generalitzada. Aquesta hipòtesi està recolzada per la localització de rotlos de sitja, acompanyats d'altres petites construccions humanes en estat de runes, als redols més plans de certes dolines (Es Clots Carbons 2 i 3, Dolina 2 de Sa Mitjania). (Article citat).

(Els textos que fan referència als clots i dolines els hem extrets de la revista Endins, 14-15 (1989). Àngel Ginés, Lluís A. Fiol, Andreu Pol i Josep A. Rosselló).
 
En el segon clot giram i sortim d'ell per la dreta per anar a cercar el pas d'en Termes (WP-03) (598 m). Trobarem fites i una fletxa vermella a la sortida del clot. Un tirany segueix recte que mena als Binis pel pas de n'Argentó. També podríem arribar a la casa des Moro, i a través del pas de s'Estaca arribaríem a la capçalera del pas d'en Termes. 

Per culpa d'antics litigis per mor de partions entre les finques es Colls i es Bini, és gravaren unes creus pels penyals que envolten es Clots Carbons.
     A ►Toponimiamallorca trobam interessant informació sobre aquest tema: «Serveixi d'exemple la següent sentència arbitral de l'onze d'octubre de 1522, estudiada pel pare Rafel a l'arxiu de la casa Torrella.

"En primer lloc, pronunciam, sentenciam i declaram la possessió o muntanya dels germans Aixelons, dita Bini, afrontar d'una part amb una paret que davalla de dalt a baix, això és, que parteix del peu de la muntanya dita el puig de Sant Salvador, que passa, llinyola batuda, a prop de la font dita la font Subauma, i va, dreta llinyola, a afrontar, juxta nostres consciències, a un gran tudossal de muntanya que està damunt la coma de Bini, i després d'aquí se acala baix el peu de la dita muntanya en una creu feta de nou per nosaltres; i d'aquí després va, llinyola dreta costa avall, a una creu feta per nosaltres sobre una gran roca plana; i després va, llinyola dreta, a una creu feta per nosaltres sobre roca, enllà del torrent, feta a mode de cresta; de dita roca o creu, llinyola batuda, costa amunt, a un gran tudossal de roca, on hi ha una creu i una monjoia de còdols i d'aquí després amunt, a una altra creu, sobre una roca plana, que està davant un ullastre gros; i després va, dreta llinyola batuda, a afrontar a un gran tudossal de penya molt alt, al costat dels Clots Carbons, on hi va una altra creu; i de dita creu, llinyola batuda, a una creu sobre una gran roca plana, davant el pla del Puriol; i de dita creu o roca va, dreta llinyola batuda, costa amunt, a una creu sobre una roca gran, a prop d'un pi, i de dita creu o roca, costa avall, cresta, cresta, a un coll mirant de sal buquor on hi ha una creu sobre una roca; i de dita creu, després, llinyola batuda, al cap de la paret dita el Canal, a prop d'un pi."».
 
Encara que el territori és inhòspit, de mala petja i frondosa vegetació, caminam per les restes d'un camí, el qual és la continuació del pas d'en Termes. Al fons apareix la torre de sa Mola de Tuent, l'objectiu final de la ruta d'avui.

Damunt el penyal que tenim davant, s'aixeca una creu metàl·lica, que naturalment no és una de les que es mencionen a la sentència de 1522, aquelles foren gravades a la roca, i aquesta és més moderna com veurem a la foto següent

Instantània del grup 'Faltan 5', presa el dia que col·locaren la creu i la placa (9-11-1997), en homenatge als muntanyencs de Mallorca. (Foto: Deferència de l'amic Fernando Chamorro).

El veterà muntanyenc diu: «Tiene una larga historia. Hace muchos años yo era el que dirigía el grupo 'Faltan 5'. Uno de los componentes era herrero y quiso hacer esa cruz para conmemorar que el grupo llevaba cinco años saliendo juntos. Aquel día llevamos arena cemento y paletas para colocarla también venía Luisillo, nuestro compañero. Yo tenía una joyería y llevé una placa grabada por mí en conmemoración. La placa también está en un sitio estratégico debajo de la cruz y casi no se puede leer. Nos costó mucho colocarla y se ennegreció con los años. Es de alpaca, una vez la limpiamos, ese mismo día se cocinaron unos callos con garbanzos allí mismo. Fue una bonita jornada de eso hace ya muchos años». No dubt que va ser una maca jornada, amic Fernando, però cuinar 'callos' per aquestes rodalies...

Un dels trams del camí que travessa aquest paratge esquerp i solitari. La seva factura és tosca i rudimentària, però en el seu temps devia complir perfectament la funció de facilitar el trànsit.

Ens hem de moure per entre grans carritxeres i impressionants camps de lapiaz (Karrenfeld), amb un bon repertori de formacions tipus: spitzkarren, rillenkarren i rundkarren. Aquests fenòmens càrstics i els camps de lapiaz, dels voltants de sa Calobra han merescut l'atenció de geògrafs, geòlegs i naturalistes des de fa bastants d'anys. Enrere deixam la silueta del massís del puig Major, amb la serra de na Rius i el morro d'en Pelut.

A l'esquerra, més enllà del gran xap format pels torrents del Gorg des Diners i de s'Al·lot Mort, destaca la gran massa calcària de la muntanya de Montcaire, la penya de Bini, el pa de Figa, el Queixal, els Tres Xaps, el coll de na Polla i el morro des Forat. Per allí hi ha altres antics camins (pas des Marge i camí de sa Costera) que permetien als habitants de Tuent sortir de l'aïllament orogràfic, a través del pas des Ruc i el coll de Biniamar.

El camí volta, esquiva un gran desnivell i es dirigeix cap a la depressió de la vall de sa Calobra.

Una nova panoràmica ens mostra la mola de Tuent, la mola de can Palou, ses Estepes, el morro de sa Vaca, es Turmàs...

La carretera de sa Calobra passa per l'estret i per davant el penyal o Cavall Bernat i va cap al Racó, on el torrent forma el Salt des Racó. Allà també s'hi ubiquen les cases des Racó. Possessió que forma part del llogaret de sa Calobra.

Amb una magnífica vista de les tres torres: na Seca, la des Forat i la de sa mola de Tuent, feim aturada per dinar, a la zona de ses Monjoies. Així esperàvem l'encesa de fum de les torres tal com ho feien a l'edat mitjana, ara, emperò, en un acte de reivindicació pels drets humans i de denúncia per la situació dels refugiats.

Torre de sa Mola de Tuent
A les 13 h s'iniciava a la torre de sa Dragonera l'encesa de senyals de fum de més de 30 torres, talaies, castells i altres monuments, donant la volta a l'illa (Torres de defensa pels drets humans). Aquest sistema de comunicació fou ideat pel manacorí Joan B. Binimelis Garcia (1538/39-1616). 

Reprenem la marxa cap al pas d'en Termes, el qual trobarem devora les parets que veim un nivell més avall.

Pas d'en Termes
Assolim la carena on fa una collada (coll de les Mamelles o ses Monjoies) per on iniciarem la davallada a Tuent, a través del pas d'en Termes. L'antic camí baixa per l'esquerra de l'esperó que tenim a la dreta, per la seva dreta també hi ha una davallada (canal d'en Termes), molt més ràpida, però sense camí. Aquesta canal apareix a la GEM com a canal d'en Térmens: «situada entre el torrent des Gorg des Diners, can Palou, l'ermita de Sant Llorenç i el cingle d'en Coll».

A les 13:49 h començam a baixar pel pas d'en Termes o de can Termes (WP-04) (440 m). Quan es guaita al vertiginós cingle d'en Coll hom té la impressió que és un tallat impossible de baixar i li remouen les sensacions de vertigen.

Emperò, seguidament es troba l'antic camí del pas d'en Termes que baixa per la cinglera, tot fent llargues llaçades. Segurament, aquest era el millor camí que tenien els habitants de la recòndita contrada segles enrere per comunicar-se amb la resta de l'illa.
     García Pastor el descriu així: «És un camí de ferradura prou accidentat i incòmode, i en part enrunat. Però camí a la fi: un nostàlgic i venerant camí oblidat de la vella Mallorca muntanyenca i ancestral, que també, ella així mateix, està acabant».

Cada vegada que giram a un revolt mudam de paisatge. Quan caminam cap a l'esquerra tenim a l'abast, més enllà del cingle d'en Coll, els torrents i el pas de s'Al·lot Mort, amb una perspectiva sorprenent.

Bona part del magnífic traçat va penjat del coster per un marge de sosteniment. És una llàstima que no es netegi i mantengui aquest històric camí. Entre el promontori de la dreta i sa Mola, s'estén sa Coma de n'Arnau. 

A les 14:33 h assolim l'asfalt de la carretera de Tuent (WP-05) (212 m). Per baixar hem posat 44 minuts, amb un desnivell de 230 metres.
     Antigament, per baixar a Tuent hi havia un camí de ferradura, engolit ara per la carretera i per l'abandó. Els germans Sastre descriuen el recorregut que seguia aquell camí: «Des del costat nord de la platja, prop de Can Xispa, partia l'antic vial públic —citat en els arxius de la Diputació des de 1816— que per Can Palou i el coll de Sant Llorenç es dirigia a sa Calobra. La urbanització, iniciada el 1963, ha esborrat el camí i n'impossibilita el pas. A Can Palou s'unien el camí de la cala i el camí de Can Lleig. Entre Can Palou i el coll reapareix el camí antic i en mal estat, del tot desfet en el seu tram final».       

Coll de Sant Llorenç, Collet de l'Església
En sis minuts arribam al coll de Sant Llorenç, on tenim els cotxes que hem deixat abans d'iniciar la ruta (WP-06) (231 m). Aquí podríem acabar la ruta, però ja que és prest ens fa ganes pujar a veure la gent que s'ocupa de fer l'encesa. És una hora de pujada i uns 45 minuts de baixada. 

Oratori de Sant Llorenç
Si guaitam a l'Enciclopèdia de Mallorca, podrem llegir: «l'oratori de Sant Llorenç està documentat el 1322, fou renovat el 1791 i reformat el 1993. És de planta rectangular, de dos trams, dividits per arcs diafragmes, que es recolzen sobre pilastres i sostenen una coberta de volta de creueria. El portal d'accés se situa a la façana principal i és allindanat amb dovelles. El frontis és rematat per una espadanya». L'Arxiduc aporta que «segons un antic document, l'any 1322 estava en construcció».

En canvi els germans Sastre diuen que la primera citació documental de Sant Llorenç la trobam l'any 1274. «La capella oferia els oficis als habitants de Tuent, que s'asseien al costat de l'Evangeli, i als de sa Calobra, que ocupaven la part de l'Epístola. A un lateral presenta una construcció afegida de planta baixa, on romania l'encarregat de l'edifici». Aquests oratoris s'anomenen esglésies de repoblament, de quan Mallorca es va repoblar després de la conquesta catalanoaragonesa.

Interior de l'oratori abans de la darrera restauració (Rutes Amagades de Mallorca, 71)
El Pare Bartomeu Roig anota al seu llibre 40 Excursions a peu per les muntanyes de Lluc: «Encara que un rètol digui que l'ermita és del s.XIII, no ho és, com podràs notar. Consta amb certesa que en aquest segle hi havia una capelleta, depenent de la parròquia d'Escorca i Almallutx com també ho era la de Lluc. Al s.XVI o XVII s'enderrocà per construir-ne una altra més capaç, que és l'actual, restaurada l'any 1791, com consta a una de les claus de la volta»  

Iniciam l'empinada pujada cap a la mola de can Palou pel costat esquerra de l'oratori, per un camí restaurat amb no massa bon criteri. (Foto: Angelika).

Ràpidament guanyam alçada i podem escampar la vista per la recòndita cala de Tuent, entre el morro des Forat i la mola de Tuent.

Pas des Torrers
En el primer tram, on l'antic pas dels torrers salva uns penyals, el marge que sostenia el camí s'ha esfondrat i resulta perillós. No fa massa temps que l'han condicionat amb escalons de ferro i cables. (WP-07) (289 m).

La vista per avall és un xic vertiginosa; en poca distància hem assolit una bona altura. A baix, destaca l'esglesiola de Sant Llorenç al coll homònim. Un punt geogràfic molt important en l'esdevenir històric de la regió costanera d'Escorca —segons els germans Sastre: «des dels orígens del poblament d'aquestes terres és pas obligat de les rutes de comunicació terrestre entre les contrades de Sóller, Tuent i sa Calobra. Les difícils rutes cap a l'interior d'Escorca accentuen la transcendència d'aquest coll de muntanya per al desenvolupament de sa Calobra».

Ens aturam per a ralentí els accelerats batecs del cor i aprofitam per gaudir de l'espectacle. El canal d'en Termes baixa decidit cap a les marjades de les terres de can Carabasseta i can Termes. Més a la dreta, a la part de Tuent, el cingle d'en Coll es despenja coster avall. Per un petit collet d'aquesta cinglera (pas d'en Termes) és per on hem baixat dels clots Carbons.

Torre de sa Mola de Tuent
A les 15:36 h arribam a dalt (WP-08) (472 m). «El 1596, Joan Binimelis projectà la torre de sa Mola de Tuent, dita també de can Térmens o de can Palou, perquè s'edificà en terrenys de can Palou. Entre 1936 i 1950, aprofitant la bona situació geogràfica amb relació a les costes catalanes, s'hi feren reformes i s'habilità com a observatori de vigilància aèria». (GEM).
      El mateix Binimelis diu a la seva Nueva Historia de la Isla de Mallorca (1593): «Luego junta a dicha cala está su promontorio que llaman la Mola de Tuent y sobre ella el monte de la Falconera, que es tan alto que tiene los fuegos de las torres de guarda; por esto el año 1596 se hizo en la cúspide de dicho monte una grande torre de guarda, y fuí yo enviado allá para trazar la de orden del Ilmo. señor don Fernando Zanoguera Virrey de Mallorca, y con esta torre se han cobrado los fuegos que aquí se perdían desde el castillo de Pollensa hasta la torre de la Seca [...] Tiene dicha torre una pieza de artillería de bronce de 13 palmos de largo, con la que defiende todas sus cercanías».

L'any 1844, els torrers deixaren pas a un destacament de carrabiners desplaçats de la caleta d'Ariant, els quals no disposaven de caseta a dit lloc i que controlarien el contraban des d'aquí dalt. Deu anys més tard, destinaren dues persones com a cordó sanitari per a prevenir el contagi de l'epidèmia del còlera europeu. L'any 1996 la torre fou cedida per l'Estat (Ministeri d'Economia i Hisenda) a l'Ajuntament d'Escorca amb la finalitat de ser destinada a refugi ocasional d'excursionistes i colònies d'estiu per a l'estudi de la natura.

Tres petites construccions de planta rectangular servien d'aixopluc als talaiers, als carrabiners i més tard (1936) als soldats que vetllaven per prevenir l'arribada d'avions de la península. Dues de les quals foren modificades fa pocs anys; una es va convertir en petita capella i l'altra en habitatge.

El propietari de la finca va tenir l'encert de restaurar els antics porxos i la torre. Pujam al punt més alt de la mola (472 m), des d'on s'obté una magnífica vista de sa Costera, la punta de cala Roja la penya de Bini, i el massís dit la muntanya de Montcaira o Montcaire (859 m). L'esforç de pujar-hi es veu plenament compensat per l'espectacularitat del paratge i la visita a la torre.  

Interior del petit oratori. «Actualment, (diu el Pare Roig, 1995), un senyor estranger [belga] ha construït una capelleta i una casa de repòs aprofitant antigues construccions». 

Segons l'obra Les torres d'Escorca de G. Ordinas i A Reynés: «És una sòlida construcció de vuit metres de diàmetre i dotze metres d'alçada, on podem distingir dos cosos superposats. El primer i més baix, té forma troncocònica i arriba a una alçària de dos metres i mig. Està construït en filades de pedres irregulars, picades, que es disposen lligades amb argamassa. Separant els dos cosos, existeix un anell de marès de 30 cm, de forma semicircular que surt mínimament del perfil de la torre. Damunt d'aquest anell s'alça el segon cos de la construcció, de forma cilíndrica i amb les mateixes característiques constructives que el primer». (Foto: Angelika).

«Interiorment, la torre presenta una única cambra, amb coberta de volta i a la qual s'accedeix des de l'obertura d'entrada a través d'un passadís de baixa altura i amb esplandit, que es va eixamplant a mesura que s'endinsa a la torre. La xemeneia, que té sortida al terrat, està encastada a la paret oposada a l'entrada. També encastats a la gruixuda paret, s'observen dos rebosts, un situat a tramuntana i l'altre, més baix, a llevant. A l'esquerra de l'entrada (llebeig) una obertura, a la qual s'arriba per dos escalons de ferro [quatre] des del pis de la cambra, dóna pas a l'escala de caragol que permet l'accés al terrat».
L'escala de caragol, de paladar baix, és molt estreta i és formada per 15 escalons de pedra picada.

Foto: 13-9-2009
«El terrat, acabat amb rost cap a l'exterior, és envoltat d'un paretó de pedres encallades amb argamassa de 60 cm d'altura. També disposa d'una gàrgola llisa per a la sortida de les aigües. Al centre del terrat es pot veure el basament d'una petita construcció moderna que servia com a aixopluc, i que en substituí una d'anterior que ocupava gairebé la meitat del terrat, com es pot veure en alguna fotografia de principi de segle». (Ordinas i Reynés).
      Hem de dir que l'obra d'Ordinas i Reynés es va publicar l'any 1998, el 1999 la torre va ser restaurada, amb uns criteris molt discutibles segons els germans Sastre. 
Com hem dit abans Joan Binimelis diu que el canó era de bronze i tenia 13 pams de llargada. Per aquesta peça, Bartomeu Canals rebia, l'any 1626, 30 lliures de pólvora i tres de metxa. L'armament es completava en el s XVII amb un pedrer de bronze i una espingarda. Avui, roman al terrat de la torre un canó de ferro de 6 lliures.
     L'any 1597, la va visitar el virrei Benet Verger, el qual va passar una nit a la talaia per observar els focs del castell de Pollença, inapreciables per mor de la boira. La torre de sa Mola de Tuent es comunicava amb la de na Seca, amb la des Forat, amb la des Bosc, amb la de Lluc i amb la de Menut, des de la qual avisaven al Santuari de Lluc.

Amb aquesta foto d'uns anys enrere tancam el reportatge fotogràfic d'aquesta interessant i atractiva ruta. Només ens queda baixar pel mateix camí al coll de Sant Llorenç, on finalitzam l'excursió, ho feim a les 16:23 h. 
 ______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


⇨Veure el track al Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques.




FITXA TÈCNICA
Escorca
Distància aproximada: 7,17 km
Pujada acumulada: 432 m
Baixada acumulada: 636 m
Alçada màxima-mínima: 602-211 m
Temps aproximat sense aturades: 3:45 h
Temps total: 6:20:31 h
Ruta circular: No
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: L'únic punt conflictiu és el pas dels Torrers. El terreny, tot i que caminam per antics camins, és molt abrupte   
Integrants: Angelika, Barbara, Jovita, Maria, Dolors, Joan Campomar, Miquel, Paco, Biel, Toni i Joan Riera
 
CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Nord E-25, amb els punts principals

Perfil de la ruta i valors aproximats

Manacor, 16-1-2018

HEM CONSULTAT 
  • Les torres d'Escorca. 1998 Gabriel Ordinas Marcé i Antoni Reynés Trias.
  • Rutes amagades de Mallorca. 55 (1972), 71 (1975) i 75 (1976) Jesús García Pastor.
  • 40 Excursions a peu per les muntanyes de Lluc. 1995 Bartomeu Roig i Roig.
  • Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana. 1993 DD.AA.
  • Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2003 Joan Sastre i Vicenç Sastre.
  • Corpus de toponimia de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.
  • Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes. (1593) 1927 Joan Binimelis. 
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.