10 de jul. 2016

154 - Volta al castell de Santueri 10-04-2011

Aquesta és una ruta poc habitual per pujar al castell de Santueri, ja que s'inicia al llogaret des Carritxó. Normalment s'hi arriba pel camí propi del Castell o bé, des del puig veí de Sant Salvador. El començament pot esser conflictiu ja que s'ha de travessar una zona bastant bruta d'argelagues i, possiblement es pot trobar algun impediment per passar. La baixada la férem per s'Horta Vella i cas Saliner, dues emblemàtiques possessions de la contrada.

(Làmina apareguda a Die Balearen de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria).  

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un.

Les cavitats de les Balears pateixen l’impacte de les visites no regulades, que poden provocar problemes locals de contaminació per abocament de residus, molèsties a la fauna i deterioració de les formacions càrstiques. La contaminació dels aqüífers és una amenaça potencial per als troglobis aquàtics. Per tant no hem de tocar res. 

Es Carritxó - Església de Sant Antoni
El punt de partida és a es Carritxó com hem dit (Inici). Per arribar-hi sortim de Felanitx per la carretera de Santanyí Ma-14 i ens desviam per la carretera Ma-4016, que mena a Calonge i a s'Horta.
     Es Carritxó és un redol de cases del terme de Felanitx, situat entre penya Redona i penya d'en Gerrer, entre les poblacions de s'Horta i Cas Concos. Documentat el 1511. L'etimologia ve de càrritx. Es caracteritza per tenir la majoria de la població disseminada. Prengué el nom des Carritxó no solament el petit nucli de cases edificades a principi d'aquest segle, la possessió i les terres desmembrades d'ella, sinó també altres terres veïnades. Sorgí de la gradual parcel·lació, a partir del s. XVIII, de les possessions de Binifarda, es Carritxó, sa Badalona i Son Barceló. El 1759 s'inaugurà un oratori públic a les cases de la possessió des Carritxó, dedicat a Sant Antoni Abad. A finals del s. XIX s'hi fa un temple més gros. L'any 1910 s'hi inaugura una escola que es declarada pública el 1918. Posteriorment en temps de la República s'hi construí un edifici nou segons plànols de Guillem Fortesa. El 1916 les religioses franciscanes hi fundaren una casa dedicada a l'assistència als malalts i a l'ensenyança de pàrvuls i nines que durà fins el 1970. Un any abans l'altra escola també fou suprimida. Té una població de 232 habitants (2013). (GEM & Web Ajuntament de Felanitx).

Iniciam la marxa pel camí des Carritxó que surt pel costat de l'església. (Fotografia deferència de l'amic Pep Pons Mascaró).

Deixam enrere el llogaret i la panoràmica s'obri; sobretot destaca l'església i la penya d'en Gerrer (238 m), amb la casa de cas Vicari Mestre. Entre 1888 i 1892, s'edificà l'església actual, amb el patrocini de Bartomeu Obrador Prohens i dedicada a Sant Antoni Abad. Dissenyà la construcció mossèn Antoni M. Alcover.

Es Carritxó Nou
A la magnífica web de Bernat Bennasar Coll, trobam una rellevant informació de la possessió des Carritxó Nou: «Està situada prop del llogaret al qual dóna nom, darrera l’església actual. L’any 1301 formava part de la cavalleria de La Galera d’Alemany de Sadoa. L’any 1473 Antoni Adrover va comprar la possessió als germans Vicens i Ramón Albert. Els Adrover mantingueren la possessió fins el principi del segle XX, en que passà a mans de la família Suau, tot i que ja molt desmembrada. En el segle XVIII ja es diferenciaven les possessions des Carritxó Nou i es Carritxó Vell. La primera amb el pas del temps es convertí amb la possessió principal i punt de referència de tota la contrada, ja que disposava d’oratori. Consta que a l’any 1721 tenia una extensió de 355 quarterades, 154 de conradís i 201 de garriga. Un alt fasser presideix l’arribada al conjunt del casat, el qual es defineix per la presència de tres estructures constructives: l’oratori, la casa dels senyors i la casa del pagès. Aquesta darrera presenta vestigis d’una antiguitat notable. Disposa d’un senzill portal rodó de dovelles i brancals de poc regràs amb un finestró a sobre —en el porxo—. A la part de la dreta s’obri un portal allindat que donava a les dependències de les païsses i a sobre hi havia el sostre. Més a la dreta hi ha les dependències de les cotxeres. A l’esquerra del portal principal apareix un contrafort en talús i a la zona de dalt s’observen restes d’una finestra renaixentista. Aquest fet ens assenyala la possibilitat de l’existència d’un anterior casal dels senyors, potser amb estructura de torre habitatge, del segle XVI o XVII, però que fou en part absorbit per la nova construcció senyorial del segle XIX. Aquest fet es corrobora per la presència d’un portal amb un bell arc conopial de pedra que s’obri al final d’una escala que hi ha dins la casa del pagès, a ma esquerra, i que comunicava amb l’estructura lateral. Dins l’entrada també cal destacar una llarga taula de missatges, realitzada tota de pedra, igual que el banc, i que porta incisa la data de 1773»...

La casa dels senyors —recentment restaurada— respon a models de l’eclecticisme vuitcentista. Es construí sobre l’antic celler, el qual conforme la planta baixa, amb una ampla obertura d’arc rebaixat. Aquest abans tenia comunicació amb la casa del pagès. Al davant presenta un pòrtic de dos pilars octogonals que sostenen la balconada del pis superior. Aquest es caracteritza per tenir un portal allindat i tres finestres balconeres allindades, totes, igual que el portal, estan rematades per un arc ceg de mig punt. El porxo presenta quatre ulls de bou.
     Darrera la casa del senyors hi ha l’antiga estructura arquitectònica de la tafona, un fet poc habitual a les possessions de Felanitx, després reconvertida en vaqueria. Presenta un accés de portal allindat entre dos contraforts en talús. L’oratori, situat darrera aquesta estructura, presenta planta en forma d’ela i coberta de volta de canó. Fou inaugurat l’any 1759 baix l’advocació de Sant Antoni Abad i ampliat posteriorment. A la teulada presenta una espadanya rematada amb un rellotge de sol. Després, amb la construcció de la nova església fora de la possessió, fou transformada en sestadors.
      Excepcionalment aquesta possessió va tenir com un dels cultius principals l’olivera, tot i que actualment quasi ha desaparegut, ja que el llarg del segle XIX i XX fou substituïda per la sembra d'ametllers i garrovers. També ocupà un lloc important el conreu de la vinya. La ramaderia ovina i la porquina completaven l’explotació econòmica de la finca». (Web Patrimoni historicoartístic de Felanitx).

Passam sigil·losament per davant les cases, i li enfilam en direcció al puig d'en Ferrer (279 m), enrevoltant pels dolços costers de la penya Redona (234 m).

Na Francesca i na Dolors ensenyen els guants nous que estrenen. Tanmateix s'esgarrinxaran igual, ja tendran cura les gatoves, argelagues i altres plantes espinoses.

L'estepa blanca és, potser, l'estepa més estesa als Països Catalans.

El frare d'estepa o margalida és una planta paràsita ben estranya. S'implanta damunt l'arrel.

Avançam per un camí abandonat ple de gatoves punxants i sortim davant la penya Redona. A l'esquerra queda el puig d'en Ferrer i, més enllà, el puig de can Molinera. A la dreta, enfora encara, se situa el puig de s'Envestida.

Creuam un camp conrat, des d'on albiram el puig i el Santuari de Sant Salvador i sortim a un camí per na Badalona.

Font de n'Agustina I
A la dreta, al costat del camí, a pocs metres d'ell, trobam l'ullal de la superior de les fonts de n'Agustina. Veure més dades sobre aquesta font al: ►Catàleg Il·lustrat de les Fonts de Mallorca.

A l'altra part del camí se situen tres safareigs escalonats. Sa Badalona o na Badalona, són uns terrenys que confronten amb el castell de Santueri i l'alqueria Binifarda, documentats el s XIV.

Font de n'Agustina II
A uns metres de distància hi ha un altre ullal de la mateixa font que aboca l'aigua al safareig més baix. Podem veure més dades també al ►Catàleg Il·lustrat de les Fonts de Mallorca.

Aquest camí ens aboca al del castell, des d'ell veim la síquia de l'antiga alqueria de Binifarda.

Aquestes cases segurament pertanyien a l'antiga alqueria Binifarda, registrada Abenfarda al Llibre del Repartiment (1232). La GEM diu: Terrenys del terme de Felanitx, situats entre el castell de Santueri i el pou d'en Catiu.

Es Castell
A les primeres corbes, a la dreta, trobam les cases de la possessió es Castell, situada al peu del castell de Santueri, el qual pertany.
     Anam pujant pel vessant oest del puig de Santueri, de 423 metres d'altitud, el qual fa part de les serres de Llevant. Es troba entre els colls d'en Capó i de sa Rota Penjada, que el separen del puig de s'Envestida i de sa Comuna Grossa, respectivament. Pren el nom del castell que s'hi aixeca. (GEM).  

Castell de Santueri
No cal descriure la rosta pujada plena de revols que puja al puig. Al final de la carretera hi ha una explanada on es pot aparcar, i una balconada que mira a s'Horta i a la costa de Portocolom i Portopetro.

     Sembla que damunt el puig ja existia alguna fortificació en temps dels romans. És documentat el nom llatí castri de Santueri el 1228. Per alguns investigadors el topònim prové de sanctus (sant) i tueris (defensar); altres fan derivar Santueri de santuari. Els islamistes proposen que els topònims composts amb prefix sant o santa, es podrien relacionar amb sanad que en àrab significa 'costa o pujada'. Darrerament s'ha plantejat que aquest castell podria haver vertebrat el poblament d'un clan en concret, els anomenats Banu Furanik. (Merino, 2001). A la crònica de Jaume I , apareix amb la forma lo castell de Sant Tueri, i en altres documents del s XIII, Sancto Tuerio, Sancto Venio i Sancto Tuyrio. (GEM).

     Ja que la toponímia crea controvèrsia, aquí hi ha més propostes: «Sentueri, Santuiri, Sentuiri, San-Luri, Santueri... Diuen que el nom es degut a la guarnició de cent homes —Centum-viri—, que hi havia a la fortalesa durant la dominació romana». (Pere A. Penya).

     Jeroni de Berard també diu la seva: «está el Castillo de Montueri, vocablo que se cree corrompido de monte de ira, porque fue el punto destinado para cárcel donde se castgaban los delincuentes».

El cert és que fou utilitzat després, per espai de segles, pels moros fins que el cabdill Xuaip el va retre al rei En Jaume I d'Aragó poc després de la conquesta catalana del 1229. En el repartiment de terres i béns va tocar al comte Nunó Sanç. L'escut d'armes o senyals heràldics del comte va romandre sobre el portal principal d'entrada a la fortalesa fins a mitjan segle XIX en què algú el va arrancar. (Rosselló, 1984).

La guarnició era composta d'un sots-castellà i un nombre de servidors que oscil·là durant el segle XIV entre tres en temps de pau fins a 28 en temps d'alarma o guerra. Tots ells havien d'habitar nit i dia dalt del castell la major part de l'any, almanco vuit mesos [...] Molt poques escenes bèl·liques o fets d'armes presencià el nostre castell. Quasi bé es va limitar a servir de lloc de refugi quan es produïa un canvi polític. Així succeí l'any 1285 quan s'hi refugiaren els súbdits lleials del rei En Jaume II quan el rei Alfons d'Aragó ocupà Mallorca. També fou nul·la la resistència quan l'any 1343 Pere el Cerimoniós va destronar el nostre rei En Jaume III. (Rosselló, 1984).

A la primera meitat del segle XIV es dugueren a terme grans obres de reforma, obres que encara s'intensificaren més durant els anys 1316-1329, i continuaren en anys posteriors i encara al segle següent. L'any 1347 fou adobada la murada del voltant la fortalesa. També fou reconstruïda una torre de la part que mira a la mar, cruiada per un llamp. (Rosselló, 1984).  Es creu que hi estigué pres (1459-60) el príncep Carles de Viana*. Durant la Germania, resistí (1521-23) el setge dels agermanats. (GEM).

*Segons l'historiador Gabriel Verd Martorell, el príncep Carles de Viana hauria tingut un fill (1460) amb Margalida Colom natural de Felanitx, que hauria estat Cristòfor Colom, el descobridor d'Amèrica. L'investigador local Joan Cerdà defensa també la tesi que de l’amor d’una al·lota felanitxera, anomenada Margalida, i el príncep de Viana —presoner al castell—, va néixer Cristòfor Colom.

En canvi, segons l'historiador Onofre Vaquer, el príncep de Viana no va estar reclòs al castell. I defensa la tesi que Cristòfor Colom era Genovès.     

Segons Ramon Rosselló, el castell tingué una capella que era assistida per un prevere que hi celebrava la missa per al servei espiritual de la guarnició. La seva paga era d'un sou diari. Per una anotació d'obres, fetes l'any 1390, sabem que la capella tenia per titular Sant Bernat.

L'any 1489 la Procuració reial gastà 64 lliures en cobrir de volta la torre principal, dita rodona, que havia caiguda [...] També en el segle XVI s'hi feren altres obres de reformes i fortificacions quan l'armada del rei Francesc I de França, unida a la turca, amenaçava en el Mediterrani els dominis de l'emperador Carles.
     L'estiu de 1596, els pirates anglesos, després d'haver saquejat Cadis, amenaçaven passar l'estret de Gibraltar amb més de 200 naus i devastar les costes del Mediterrani i especialment les nostres illes. El pànic era general i els nostres jurats de Felanitx suplicaren al virrei que permetés que les dones i infants es refugiassin al castell de Santueri. (Rosselló, 1984).
     Binimelis (1593) anota que té unes cinc quarterades i que hi caben unes cinc mil persones. Que té un pou amb molta i bona aigua 

Les incursions de pirates obligaren a reforçar les defenses del castell. El 1696 la guarnició fou dotada amb quatre vigilants i un artiller. Així mateix, la construcció de la torre de Portocolom i el castell de Portopetro contribuïren a millorar la defensa costanera, abans sota la responsabilitat exclusiva de Santueri. Malgrat tot, en funció dels canvis haguts en la pràctica militar, el castell de Santueri i les fortaleses similars es convertiren en un bastió inútil. Tant és així que el 1811 fou posat a la venda pel Govern i adquirit per la família dels Olivers d'Algorfa. Els nous propietaris el conservaren fins al 1905, en que el vengueren al metge Tomàs Darder Ensenyat. El 1920, l'adquirí Salvador Vidal Valls de Padrinas i la seva família. (Merino, 2001).

Com no podia ser d'una altra manera, mossèn Alcover recollir una rondalla situada al castell, titulada Presa d'es castell de Santueri. Si la voleu llegir clicau ►aquí.

L'altiplà on s'aixeca el castell de Santueri, vist des del puig de s'Envestida.


El març de 2014 es va tornar obrir el castell al públic, després d'una intervenció de consolidació de les parts més afectades, obres que es dugueren a terme durant els anys 2010 i 2011. (Foto de la dreta Miquel Caldentey, 29-12-2011). 

►Fotografies de l'interior del Castell de Santueri.














(Font: Endins, 33, 2009)
Després de trescar un poc i copsar algunes fotos per davant el castell ens disposam a visitar les coves que hi ha pel peu dels penya-segats del puig.

Hi ha un article a la revista Endins (núm. 33, 2009) de Jordi Hernández-Gasch sobre el conjunt de coves del puig del castell, que ens servirà per conèixer alguns detalls sobre aquestes cavitats.

Clicau per veure l'interessant article sobre ►Les coves de la cinglera del castell de Santueri.









Cova Calenta
Començam per la cova Calenta, la que està situada al costat del camí del castell i que s'estén per davall l'aparcament. És la més gran de les quatre i la que presenta més problemes la seva localització. Baixam per l'inici de l'explanada, per on ens despenjam pel marge amb l'ajuda de les branques dels ullastres.

Segons l'article citat, les coves de la cinglera del castell foren excavades (1916-1920) per l'Institut d'Estudis Catalans i estudiades per Veny (1968). Presenten una cronologia de bronze antic i mig (2000-1600 aC).

A l'article es demana si foren emprades com a ocupació estacional ramadera o activitat ritual, sense poder donar una resposta clara, tot i que, a partir de les evidències examinades donen major solidesa a la consideració que aquestes coves foren refugi estacional d'un grup humà orientat a la ramaderia, segurament en règim de transhumància a petita escala. També s'apunta que aquestes coves presenten una proximitat als punts d'aigua (una font a 200 m i un torrent a 300 m).

A més gaudeixen d'una visibilitat damunt els principals jaciments de l'àrea del Llevant mallorquí al llarg dels dos mil·lennis anteriors a la nostra era. (Foto Miquel).

Dominen visualment durant el naviforme les aldees de navetiformes dels Closos de can Gaià, Son Maiol, es Corral des Moros, sa Punta, s'Hospitalet, sa Plana Nova, es Closet, Son Burgera, les coves d'enterrament de sa Mola, s'Aljub d'en Mel, la Cova d'en Jordi Meravell, sa Bassa, Son Solaret, es Rossells II, Cala Murada, es Fangar, ses Valentines, ses Mires i s'Amarador.

D'època talaiòtica i baleàrica té visió directe amb el gran poblat dels Rossells.

La llegenda diu: «És molt llarga; se creu que arriba a la mar i diuen que dins ella hi ha moltíssims de doblers, perquè era el darrer punt que habitaren el moros i les hi deixaren. Molts han provat d'entrar-hi, però, al ser molt endins, les ha aparescut una calavera humana, les ha agafada por i han fuits».  

La cova Calenta guarda algun perill ja que té forats d'una profunditat considerable, donant la sensació que té dos nivells. Per aquest motiu cal anar amb compta quan caminam pel seu interior.

Aquestes coves no tenien un caràcter funerari, atesa la manca de restes humanes. La ceràmica trobada apunta a què, durant el període epicampaniforme-dolmènic, i naviforme inicial, existí una ocupació a la cova des Confessionari des Moros.

A la cova Calenta podem trobar algunes formacions rellevants.

Té, a més de l'entrada principal, una petita entrada, amb la qual cosa es pot fer un recorregut circular. Està catalogada com a santuari / cova de 30 a 300 m de recorregut. En Miquel sortint per l'entrada secundària.

Topografia de la cova Calenta segons J.A. Encinas, J. A. Pérez i A. Macias (1999)

Tornam pujar a l'explanada, no sense alguna dificultat, i continuam la volta per la base de les parets de la penya on s'aixeca el castell. Ho feim arramblats al penya-segat pròxim al castell, per una rampa relliscosa.

Cova des Bous
Enrevoltant la base de les parets, en pocs minuts arribam a la cova des Bous. Per aquestes parets s'hi practica l'escalada.

A l'interior trobam restes d'una rampa, possiblement per facilitar la baixada als animals, ja que segurament l'empraven com a sestador. En aquesta cova s'hi varen trobar vasos de mida mitjana de tipus globular amb la vorera planoconvexa.

Com a conclusió, Hernández anota: Atès que a aquesta cova, a diferència del Confessionari des Moros, no es va excavar totalment, sinó que només s'hi realitzaren algunes cales, segurament encara seria possible recolzar o rebutjar algunes hipòtesis. 

La cova des Bous no presenta cap perill, el seu sòl és pla i no té obstacles.

Una llegenda situada a la cova diu: «En ella, s'hi troba l'herba falguera, que floreix i grana el dissabte de Sant Joan a punt de mitja nit i, per aplegar-la, s'hi ha d'anar amb un panyo de set dobles i el qui tengui sort d'aplegar-ne una, de llavor seua, seria ric per sa vida». 

Topografia de la cova des Bous segons J.A. Encinas, J.A. Pérez i A. Macias (1999)

Sortim de la cova i resseguim la ruta. Al fons es veu el puig de s'Envestida i el coll d'en Capó.

Cova des Drac
Deixam de banda la cova des Drac ja que està un poc enlairada. Part damunt s'aprecia un tram de muralla del castell. Aquesta cova també té una llegenda, que diu: «En ella, hi ha una font d'aigua molt fina, dins un cocó en forma de pastera. En ella, hi ha també un gran fondal i, si proven de tirar-hi una pedra, la senten redolar molt de temps».

Topografia de la cova des Drac segons J.A. Encinas, A. Macías i J.A. Pérez (1999)

Continuam caminant per la base dels penya-segats per un senderó ben marcat.

Cova des Confessionari des Moros
Així arribam a la quarta i darrera cova, la cova del Confessionari des Moros, on Colominas hi recollí (1923) cinc punxons d'os. La cavitat amida 4 m de fondària per 4,5 m d'amplària. Ell mateix diu: «El jaciment era format per una capa de terra negrosa de 70 centímetres, contenint gran quantitat de ceràmica feta a mà, de formes argàriques, i ossos tots d'animals. També hi recollírem cinc punxons d'os».

Per accedir al Confessionari des Moros s'ha de fer una petita grimpada d'uns tres metres.

Topografia de la cova des Confessionari des Moros segons J.A. Encinas, A. Macías i J.A. Pérez (1999)

Hem vist les quatre coves i seguim enrevoltant la penya. La resta de la cinglera presenta alguna balma on es podia aixoplugar-se.

En els llocs on el penya-segat perdia alçada i, hi havia alguna possibilitat d'escalar la paret, es va rematar amb llenç de muralla.

Ens feim enfora dels penyals per un rost coster poblat de pins, per anar al camí que puja al castell. A una corba del camí, al coll de sa Rota Penjada, surt una camada per la dreta (també s'anomena camí des Castell) que agafarem i que ens menarà a s'Horta Vella.

Des d'aquesta camada copsam la part nord del castell. Destaca la torre des Confessionari des Moros i un tram de muralla situat a l'extrem nord de l'altiplà.

Canviam de paisatge, ara observam la zona de s'Horta (es Babot) que, juntament amb l'alqueria dita Portocolom, situada als voltants de la torre de cas Saliner, són sens dubte els territoris que poc a poc anirien conformant l'actual poble de s'Horta. A la imatge, cases i torre de la possessió de Portocolom o cas Saliner.
     Caminam en tendència a la dreta pel camí de s'Horta, ignorant camades que giren cap a l'esquerra. La plana està molt parcel·lada per la zona de Son Suau.

S'Horta Vella
Així passarem per les cases de s’Horta Vella (la Horta, 1591). Antiga possessió situada entre els puigs d’en Rito i de s’Envestida, Son Cabellot i ses Aigos. Té dues torres de defensa dels s XV i XVI. El pla de s’Horta Vella està situat entre el castell de Santueri, els llogarets de Calonge i s’Horta i Portocolom.

     Segons Bernat Bennassar «Entre el segle XV i XVI es desmembrà en tres possessions: s’Horta d’Avall, es Babot i s’Horta d’Amunt (Ca n’Alou). S’Horta d’Avall a l’any 1569 tenia 2420 quarterades i era propietat de Cosme Prohens, el qual l’amplià amb la compra de terrenys del Castell de Santueri. Aquesta família va mantenir la propietat fins el segle XIX, que passà a mans dels Ordines, però ja amb algunes part desmembrades —per exemple sa Punta—. Tot i això des de el segle XVII s’han distingit s’Horta Vella i s’Horta Nova, malgrat fos propietat de la mateixa família [...]
     Adossada al costat esquerre de la casa, per la part de darrera, hi ha una torre de defensa molt ben conservada. Probablement data del segle XVI, al manco consta documentalment que a l’any 1578 ja n’hi havia una. Aquesta es comunica directament amb la casa des de l’interior, ja que no té accés exterior. És una torre cilíndrica, dividida en tres plantes, la darrera amb coberta de cúpula, realitzada amb un aparell de pedra irregular i morter. Exteriorment presenta permòdols a la part superior i un finestró reforçat amb pedra obrada.
     Darrera les cases, una mica més amunt, apareix la casa del garriguer, actualment en runes. Just a devora s’aixeca una segona torre, de característiques semblants a l’anterior, però una mica més baixa i amb els sòtils esfondrats. A la part baixa tenia una obertura d’entrada, actualment tapiada, i a mitja altura s’obri una finestra alta amb arc rebaixat reforçada per pedra obrada». (Patrimoni historicoartístic de Felanitx).

Vista de les dues torres de defensa de s’Horta Vella i el castell de Santueri.
     «Dia 28 de febrer de 1503 el Rei va escriure al governador de Mallorca dient que per part de Rafel Truiol havia sabut la mort cruel de Joan Bordoy d'Horta. Aquest, anant acompanyat de la seva filla fadrina des de la vila de Felanitx a la seva possessió, en el camí reial li sortiren Andreu i Pere Mesquida i Joan Binimelis, els quals "ab diabolical instigació seduhïts envestiren, nafraren e cruament mataren lo dit Joan Bordoy e li tallaren los braços e los peus, e no resmenys, mal a mals acumulant, donaren dos coltellades a la dita donzella filla de dit Bordoy, ço és, una en cada braç". Aquests malfactors, afavorits per Romeu Sabet i Onofre Ferrandell, oficials de la vila, no han pogut esser castigats degudament. El Rei mana que els malfactors sien presos, custodiats i ben guardats, i si és necessari, que sien turmentats». (Rosselló, 1985).

     El llogaret de s'Horta apareix en el segle XVIII quan s'estableixen algunes cases a una part de s'Horta Nova. L'oratori de la possessió, dedicat a Sant Isidre, fou declarat públic el 1747. El creixement de la població afavorí la construcció d'un nou oratori el 1786. 

Seguint pel camí de s'Horta ens topam amb cas Saliner, on hi ha, o hi havia, annexa una casa abandonada. 

Portocolom o cas Saliner
Antiga alqueria islàmica anomenada Portocolom el 1578. Està situada entre can Vent, can Ranqueta, cas Caminer i el puig de sa Vinassa. El s XIII, fou segregada de s'Alqueria Blanca. Confrontava amb es Carritxó, es Pujol, s'Alqueria Blanca, Calonge, s'Horta i Santueri. Tenia cases i molí de Sang. Actualment és de Guillem Oliver Saliner.

«Només sabem que a l’any 1284 era propietat dels germans Guillem, Pere i Ramon Portocolom i confrontava amb l’alqueria Galera, Blanca, Calonge i terme del Castell de Santueri.
      La torre avui apareix adossada a les cases de Cas Saliner, però sembla que antigament estava aïllada. És una torre cilíndrica realitzada amb un aparell irregular de pedra —pedreny de marina— i morter. Exteriorment presenta el remat de permòdols a la part superior i dos finestrons emmarcats amb pedra obrada. Està dividida en tres plantes, amb sòtils de llenyam, a excepció del de la darrera planta que és amb cúpula. Presenta una obertura d’entrada a la segona planta, precedida per unes escales». (B. Bennasar). Per veure més dades clica ►aquí.


Després de passar per terres de can Vent arribam a la carretera. Caminam uns 2,5 km per l'asfalt fins a es Carritxó, on tancam el cercle.


______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.
 

És aconsellable seguir unes normes bàsiques


CARTOGRAFIA
Itinerari aproximat sobre el mapa Alpina Pla de Mallorca E-50 2016

Itinerari aproximat sobre el mapa ING E-25


Manacor, 10-7-2016

HEM CONSULTAT
  • Llibre dels castells. 2001 Josep Marino Santisteban.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • El castell de Santueri. 1984 Ramon Rosselló Vaquer.
  • Llegendes de les Balears. 2009 Andreu Ferrer Ginard.
  • Mapa del Pla de Mallorca. 2016 Editorial Alpina.
  • Programa de les Fires i Festes de s'Horta 1985. 1985.
  • Nueva historia de Mallorca. 1927 (1593) Joan B. Binimelis Garcia.
  • Viaje a las Villas de la Isla de Mallorca 1789. 1984 Jeroni de Berard.

2 comentaris:

  1. Hola Joan
    Una volta ben agradable... allunyada dels itineraris habituals. Perfectament documentada en tots els aspectes, historia, toponimia... Realment ens queden molts llocs per caminar! Enhorabona per aquesta publicació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç,
      Sí que ho és, i ara es pot complementar amb la visita al castell, si el trobam obert.
      Moltes gràcies per comentar, amic Llorenç.
      Salut!

      Elimina