9 de maig 2016

150 - Pas dels Escalons, Voltetes de l'Infern 8-5-2016

En aquesta ruta deixarem la seguretat del camí que enrevolta el puig Roig, per mal caminar per la marina de Mossa i Femenia. Així mateix, trobarem trams de millor passa pels camins de les Voltetes de l'Infern i ses Marsesques, però no ens farem massa il·lusions, el terreny és força complicat. Baixarem al torrent de s'Esmorcador pel pas dels s'Escalons i pujarem cap a la font des Fornets i la cova de s'Heura. Per la pista de Femenia arribarem a la carretera.
     Per fer aquesta ruta hem seguit les passes virtuals de l'amic Pepe Fernández (Pepe FZ).

Veure el reportatge d'Angelika.
Veure el reportatge d'en Joaquín.

(WP-0) (513 m). Són les 9:12 h quan començam l'itinerari al portell de Mossa, Km 15,900 de la carretera C-710 (Pollença-Andratx), on ens deixen passar només els diumenges. Abans, haurem deixat algun vehicle al portell de Femenia, lloc on acabarem la ruta si tot va bé. També es pot tornar a peu per la carretera.

Caminam per la pista que du a les cases, deixam a la dreta la coma de Mossa, la qual s'estén entre les cases, Mosset, Son Alzines i Femenia Nou. És documentada el 1344.
     El nom de Mossa prové de l'àrab 'Musa', nom propi personal. En el Llibre del Repartiment (1232), apareix com a alqueria Mosso, sotmesa a alou de l'Orde del Temple, el qual cedí el domini directe a la Seu de Mallorca en la primera meitat del segle XIII, cap a 1244; aleshores tenia una superfície de 7 jovades (112 quarterades).

Els primers posseïdors o emfiteutes documentats foren Ferrer d'Olivaria i Guillem Strus, l'any 1233. En la data de 1253 consta com a posseïdor Andreu Morei, en alou de la Seu. L'any 1343 trobam l'alqueria de Mossa dividida entre la porció de Pere Morei, argenter, per la qual cosa la seva part és anomenada l'Argentera, i la de Pere Duran d'Albarca.

Després de successius canvis, el 1366 apareix en mans del cavaller Poquet de Bellcastell; l'any 1402 consta com a possessió de Bartomeu Gibert. Avançat el segle XV, passa a ser propietat de la família Cànaves, que la conservaren fins al segle XIX. Els propietaris més importants del lloc al segles XV i XVI foren els Cànaves de Mossa. Així, el 1515, Mossa, Benifaldó, Femenia i Menut eren propietat d'Antoni Cànaves de Mossa. (GEM).

Els habitants de Mossa a 1580, segons un manuscrit titulat Llibre de Lluch, eren: Pera Matheu; La Sra. Anna Cànovas, vidua. - Benata, asclava. - Luch Cànovas, asclau. - Gabriel Bibiloni. - Barnadí Matheu, fadrí. - Johana Barnadina. - Jordi, asclau. - Barnat Matheu, fadrí. - Elisabet Valespina. - Jaumeta Matheua, filla de Bernadí. - Anthonia, asclava. - Pera Matheu. - M. Michel Cànovas, fadrí. - Toni Bibiloni. - M. Thoni Cànaves de Mossa. - Johan Colomer, missatge. - Pera, asclau. - M.º Arnau Cànovas. - Mº. Nadal Cànovas. - La Sra. Anna de Mossa. (sic) (Joan Vich, 1934).

Mossa
A començament del s XX va ser comprada per Joan March Ordines, més conegut per 'en Verga'. Avui pertany a la societat Actival S.A, vinculada a la família March. El 1987-90, les cases foren acuradament restaurades, sota la direcció de l'arquitecte Lluís Garcia-Ruiz. La reforma permeté el descobriment d'arcades i columnes del s XIII. Les cases de Mossa es troben dalt d'un turonet. No és un gran casal senyorial però, a pesar de les necessàries reformes, mantenen la personalitat de les construccions de muntanya. (GEM).

(WP-1) (504 m). Fa poc temps que han fet un desviament per un camí escalonat i els excursionistes ja no passen per la carrera de la casa. Molt bona iniciativa perquè molestem el manco possible.

Travessam l'alzinar de darrera les cases, deixam a l'esquerra un camí que baixa i seguim la direcció del rètol al puig Roig. Ben aviat compareix un bell camí típic de muntanya, amb marge de sosteniment.

Pas de ses Cases
El camí que va de les cases de Mossa (pas de ses Cases) al coll des Ases és una via espectacular que desafia l'abisme, en discórrer a gran altura, salvant un important desnivell i presumint d'atrevits murs de contenció.

«Baix del morro de ses Coves (896 m) —anoten els germans Sastre— supera una timba esfereïdora i davalla ràpidament cap a la possessió de Mossa. L'itinerari ofereix nous paisatges per contemplar: la falda de la cara sud del puig Roig, els olivars dels sementers de Mossa i sa Plana, el torrent de Lluc i el massís del puig Major».
     Segons la magnífica web toponimiamallorca.net aquest camí fou aixecat al segle XIX, degut al bloqueig que havia imposat el propietari de sa Plana a la via tradicional pel coster de migjorn, per enllaçar Mossa i Cosconar.

Coll des Ases
A les 10 en punt, assolim el coll des Ases (WP-2) (619 m), on destaca la conca del torrent homònim, també conegut per torrent de s'Esmorcador. La collada separa el puig Roig del puig Caragoler. La mar fa acte de presència a la panoràmica.

Aquí hi ha dues opcions. Un corriol fitat va cap al pla des Verro, el coll des Pinetons i el pla de s'Argilota. Es pot enrevoltar el puig Caragoler o pujar al cim. Nosaltres seguim el camí del puig Roig, que s'adreça a l'Oest.

Avançam pel camí de ferradura que enrevolta el puig Roig «un temps una via vital per a la gent de la contrada i especialment per als pastors i els carboners, és avui una ruta clàssica de l'excursionista». (Sastre & Sastre, 2003). Aquesta excursió és molt freqüentada per estrangers, la qual comença a Mossa i acaba a Lluc, passant pel Cosconar. Es tracta d'una ruta llarga, d'uns 20 km.

Nosaltres, emperò, com hem dit a la presentació, deixarem aquest camí, relativament còmode, per endinsar-nos per un territori aspriu i salvatge. (Foto Joaquín).

(WP-3) (607 m). A un revolt, un poc abans d'arribar al cocó de sa Balma, als peus de la Tossa de ses Banyes, deixam el camí i baixam cap al caire del penya-segat a cercar el pas dels Escalons.  

Enrere queda el camí del puig Roig, del qual veim el marge de sosteniment. Amb les primeres passes ja s'endevina el territori que trobarem durant bona part de la ruta.


Arribam al caire de la paret que s'estimba al jaç del torrent de s'Esmorcador. De moment veim totalment impossible la baixada per aquesta vertical paret, sense equipament adequat.

Recorrem el caire d'aquest gran escaló, ara molt arran de la timba, a la recerca del pas dels Escalons o Escaló, pel qual podrem baixar i prosseguir la nostra ruta. (Foto Angelika). 

La cornisa s'esmuny a una paret que ens barra el pas i no ens queda altra que baixar per aquí. Pas clau en aquest descens.

Pas dels Escalons
(WP-4) (540 m). Estam a l'inici del pas dels Escalons (Pare Rafel Juan) pas de s'Escaló (mapa Alpina, Fites i fetes). Les primeres passes tenen la seva dificultat i més en banyat com estava aquest dia, ja que havia plogut bastant el dia abans. (Foto Joaquín).

Angelika pren una bona imatge de la primera passa d'aquesta providencial escalonada que permet salvar un gran desnivell.

Les mates de càrritx són de gran ajuda per baixar, ja que t'hi pots aferrar amb la seguretat que t'aguantaran.

En aquesta imatge queda palesa la verticalitat del primer tram del pas. (Foto Angelika).

Situat ja a un punt més segur puc copsar amb més perspectiva els companys que em segueixen.

Al fons apareix una cota secundària del puig Caragoler de Femenia (puig de sa cova des Moro), la qual frega els 900 metres altitud.

Allà on el terreny es replana trobam un rotlo de sitja (WP-5) (525 m). Del camí del puig Roig a aquí hi ha un desnivell d'uns 80 metres. I hom es pot demanar, per on diantre treien el carbó? Una opció, un xic exposada però més ràpida, era pujar els sacs a l'esquena pel pas que acabam de baixar, l'altra seguir el traçat del camí de les Voltetes que pujava travessant el torrent i per un empinat xaragall superava l'escalonada i anava cap al pla des Verro.

Avançam lluitant contra una esponerosa vegetació i entre penyals disforjos i de formes capritxoses, com per exemple el de la dreta, en el qual s'obre un gran forat. 














Aprofitam el marc natural (arc càrstic) per fer algunes artístiques fotografies. Aquests arcs o ponts es formen per la resistència de la roca a l'erosió. Al de la fotografia li falta ben poc per esfondrar-se. (Foto gran Joaquín).

     A la crònica d'aquesta excursió feta per l'Estol Vidalba dia 4 de maig de 1981, guiada pel Pare Rafel Juan, mossèn Joan Rosselló escriu: «A un lloc determinat, mos hem aturat, per mirar una pedrota foradada que, segons d'on la't miraves et semblava veure es mapa d'Amèrica del Sud».

Didalera Digitalis dubia
Xoca trobar plantes i flors tan delicades dins aquest territori tan aspriu. Aquest endemisme balear també s'anomena herba de Santa Maria o Didals. (Foto Angelika). 

Vista retrospectiva del recorregut aproximat que hem fet, i la situació del pas dels Escalons (punts vermells). En groc, l'itinerari aproximat que seguia el camí de les Voltetes. També s'aprecia el primer salt del torrent de s'Esmorcador, el qual, segons els germans Sastre «té un breu recorregut de prop de dos quilòmetres i mig, entre el coll des Ases i la mar. El darrer tram forma un barranc pregon que va fent-se més brau i més acanalat fins a acabar en un salt espectacular de devers cent metres d'alt». (Marines de Tramuntana, 2003).

Ens topam amb un primer boci del vell camí que apareix i desapareix.

Sobre aquest camí, Joan i Vicenç Sastre anoten: «Un vell camí, mig perdut, partia de la Tossa de ses Banyes, davallava pel pla des Cards seguint la proximitat del torrent de s'Esmorcador, el travessava i emprenia la pujada de ses Voltetes de l'Infern». Com veurem més endavant, les Voltetes les trobam abans de baixar al torrent.

El camí baixa a una torrentera tributària del torrent de s'Esmorcador, volta al fons del tàlveg i discorre per l'altra part del petit barranc. Si alçam la vista tendrem una imatge preciosa, quan baixam per aquest tram de camí. Els contraforts escalonats del puig Roig formen un circ muntanyós d'altes parets que tanquen la banda sud oest i ens fan empetitir més si cal. En elles s'obren algunes balmes i petits covals.    

A darrera deixam la imatge dels abruptes espadats i ens situam per l'indret dit el pla des Cards, on, segons paraules del Pare Rafel Joan, msscc «per allà va ser trobat el cadàver de l'amo En Pere Joan Salas Dolç, de Binifaldó, natural de Marratxí, no molt lluny del torrent; feia temps havia decomparegut de casa, amb senyals de demència. Degué caminar per paratges de la costa, fins que li mancaren les forces: s'assegué devora una aritja i esperà la mort. Un ca el va descobrir. Rebé sepultura, el 27 de març de 1946». (Cròniques de l'Estol Vidalba, 1981-82).
     Miquel Martorell ho explica així: «Son pare de Paco Marroig, l'amo en Joan Marroig i el seu conco, Paco Marroig Vives varen anar a caçar al pla des Cards. Els cans que els acompanyaven donaren senya i indicaren a baix del caire. Ells s'hi varen acostar i semblava que hi veien un cos d'un home. Varen pensar que podia ser en Pere Joan, un home que vivia a les cases de Binifaldó i que feia més d'un any que havia desaparegut.
     Efectivament, aquell cos mort va ser el de Pere Joan, havia mort a baix del caire, recolzat a una roca. L'herba el mig tapava i les aritges havien crescut entre les costelles. Era estrany que algun animal no se l'hagués menjat, algun voltor o alguna truja. Era allà, talment com s'havia mort, possiblement per un atac de cor. Aquest home coneixia molt bé la zona i sempre anava darrera quimeres dels cabrits que hi pasturaven.
     Va ser molt trist trobar-lo allà. D'ençà d'aquell dia, baix del caire del pla des Cards es va passar a dir Can Pere Joan». (Fites i Fetes. Trescant per la Serra, 2011).

Pla des Cards
Transcric part del capitol que en Miquel Martorell titula ‘Aplegar ovelles’: «Devers l’any 1990 va ser la darrera vegada que Paco Marroig va replegar el bestiar en aquella contrada. Sempre pujava el bestiar des del pla des Corral i voltats fins a les cases de Mossa. Dins els mesos de juny i setembre, un bon grapat d’homes i gent de la possessió es repartien per diferents indrets a fi d’aplegar tot el bestiar. Abans de sortir el sol ja havien creuat el coll dels Ases i des de baix de tot, de damunt el caire del pas des Corral, plans des Corral i així, tira a tira, el pujaven cap a les cases. Els companys es distribuïen pel pla des Cards, la coma de ses Vaques, etc. Allà baix bastaven dos homes. En Paco i un altre home ajuntaven els quatre floquets d’ovelles i els pujaven pel coster des Corral, després s’hi anaven afegint les que pasturaven pel pla dels Cards. Seguien coster amunt per arribar a la coma de ses Vaques, on s’hi afegien les ovelles que pasturaven per aquest gran pla, aplegades i empeses pels altres fins a baix del caire del pla del Verro. S’arribava a formar una guarda grossa, entre trenta i cent ovelles. Després eren pujades per l’esquerra del caire on hi ha un petit xaragall empinat, lloc per on pujava l’antic camí que venia de les voltetes de l’Infern, aquest tros ja desaparegut [...] Seguien per amunt amb el bestiar, travessaven el pla des Verro i pujaven cap al coll des Ases i després per avall cap a les cases de Mossa...». (Foto Angelika).

Sense perdre alçada avançam cap a un collet que guaita al torrent. A l'esquerra, darrera de Dolors, apareix es Reiar, i a l'horitzó, el puig d'en Figuera. (Foto Angelika).

Arribam a la collada oberta entre dos penyals, tancada per una paret seca, on se'ns obre una nova panoràmica d'imponents costers.

Voltetes de l'Infern
Reagrupam la cordada abans d'iniciar la davallada pel camí de les Voltetes de l'Infern (WP-6) (320 m). Els topònims tenen molt a veure amb l'imaginari de la societat rural, les llegendes, la moral, les formes dels penyals... L'Infern, en aquest cas, el substantiu pot representar un lloc llunyà, profund, de difícil accés, i realment ho és.

A la dreta tenim una espectacular muralla natural.

Martorell ens conta l'ús que li donaven a aquest curiós camí «En algunes ocasions ajuntaven els quatre floquets del pla des Corral i els voltants i continuaven pel camí, encara existent, que comença per damunt el pas des Corral, però que ha desparegut en alguns trams. Continuaven amb el bestiar creuant el torrent de s'Esmorcador, a baix del caire del pla des Cards. En aquest indret començaven la pujada per l'empinat tram del camí, una gran obra d'enginyeria, que fent voltes una damunt l'altra arribava al pla des Cards. Aquestes voltes del camí són les anomenades Voltetes de l'Infern...».

Segueix dient: «En aquesta zona no només se'n treia el profit del càrritx, aliment principal per a les ovelles, sinó que també es duien a pasturar les truges. Devers l’any 1980 va ser la darrera vegada que en Paco Marroig va dur a pasturar la guarda de truges per baix de les Voltetes de l’Infern. Les truges pasturaven per allà baix, per damunt el pas del caire des Corral, cercaven rapa, el seu principal aliment. Hi estaven devers quinze dies i no sortien d'allà perquè en el camí de les Voltetes de l'Infern hi havia unes pedres col·locades per impedir el pas. Passats els quinze dies, en Paco o son pare anaven a decantar les pedres i les truges pujaven totes soles. Més amunt els tornaven barrar el pas, just a dalt del xaragall de la dreta dels pla des Cards i, al cap de quinze dies, les tornaven llevar. Així les truges podien passar cap a la coma de ses Vaques on pasturaven quinze dies més i quedaven tancades per les pedres que hi havia posades arran de la cova del Mal Any, encara avui hi ha un petit portell aquí. Després de quinze dies més, les anaven a cercar i pasturaven pel pla des Verro i cap a les cases.
      Tot aquest procés es feia per dues coses, una per fer engreixar les truges abans de parir i l'altra, per també engreixar tots aquells porcellets que ja tenien dos mesos.
      Altres vegades les manaven allà baix i, tira a tira, anaven pujant així com la rapa es feia avall i fins que compareixien al pla des Verro». (Fites i fetes. Trescant per la Serra, 2011). 
  
Ben segur que el carboner que tenia cura d'aquesta solitària sitja, també utilitzava el camí de les Voltetes per treure d'aquest indret tan apartat el producte de la seva feina, el carbó. Assenyal aquesta sitja amb el (WP-7) (276 m), recordem que venim del coll des Ases, que està situat als 619 m d'altitud. Són les 12:32 h.

Torrent de s'Esmorcador
Des del bell mig del congost podem admirar les parets que engorgen el torrent de s'Esmorcador, també conegut per torrent des coll dets Ases. Aquest topònim, que prové d'esmorcar*, suggereix la presència del bestiar oví. (Foto Joaquín).

*DCVB: Untar d'esmorcadura l'esquena de les ovelles perquè les mosques vironeres no les piquin ni vagin a depositar llurs virons entre la llana (Tortosa, Xerta, Mallorca).

Recorrem un centenar de metres per la llera del torrent, quan afinam el marge del camí que continua per l'altra part de la torrentera.

El camí només devia pujar per aprofitar el càrritx del coster de més amunt, ja que no hem vist continuïtat. Tot i que en Pepe FZ, ens diu que segueix paral·lel al torrent.

Obtenim, des del camí, una magnífica panoràmica d'aquesta zona inhòspita i solitària, però d'una gran bellesa paisatgística. Destacam la Tossa de ses Banyes (896 m), des d'on hem començat a baixar, el puig Roig (1003 m) i les Voltetes de l'Infern.  

Giram a la dreta per remuntar un coster descoratjador.

 Haurem de fer alguna grimpada i treure forces per arribar a dalt. (Foto Joaquín).

Bonica foto d'Angelika. 

Adreçats a nord, hem superant una zona bastant rosta. Pegam una darrera ullada al collet que dóna pas al camí de les Voltetes, i contemplam la zona recorreguda, ja que ben aviat la perdrem de vista.

Assolim una primera collada i apareix el puig d'en Figuera (421 m). Es fa temptador arribar-hi per a guaitar al corral d'en Figuera, però hem de seguir remuntant el coster de la Tossa Alta.

     Sobre el corral d’en Figuera, el Pare Rafel Juan recull un fragment de les Misceláneas, X, pàg. 527 del P. Villafranca (1749): «”De Santanyí, Felanitx, Manacor, de moltes altres viles i del terme de Ciutat, manaven bestiar gros i menut, en lo estiu, a pasturar en mes montanyes de Lluch, i aun ovelles. De dit terme se dugué càrritx per tota la Isla, i aun barcades lo sen duyen a Ciutat, del Corral den Figuera, de Mortitx i des Cosconar; i un dia amb altres, treien de dit terme de 900 a 1.000 somades de càrritx; i los amos de les possessions feien pagar de cada somada, si era de mul, dos lliures, i si era de burro, una lliura. I entrant a lo any, posaren rondes a la Bretxa i al Coll de la Batalla, perquè no los robassen, a causa de tanta multitud de gent”» (sic). (Estol Vidalba. Segon tom de cròniques, 1984).
 
De moment no hem de pujar més, hem d'enrevoltar l'esquena de la muntanya per anar a la font des Fornets o de la cova de s'Heura, lloc adient per reposar energia. El puig Roig se'ns mostra en tota la seva majestuositat; documentat al segle XIV com podium rubeum. (Valero, 1995). A l'extrem dret, despunta la penya de Dina.

Mudam de panorama. Apareix la marina de Femenia i Mortitx. L'indret des Fornets, ses Marsesques, ses Basses; les conques dels torrents de s'Argelagar i des Porcs; el puig de ses Moles...

Cova de s'Heura i font des Fornets
Poc després, a les 14:38 h, ja ens trobam al comellar on se situa la cova de s'Heura i la font (WP-8) (520 m).

Després de dinar poguérem brindar i celebrar el dia de la mare, amb un poc de retard, gràcies a na Rafi que va passejar el cava ben fresc dins la seva motxilla. Que ho puguem fer molts d'anys. Salut amics!

Després de dinar no tardam massa en reprendre la ruta, puix encara ens queda una bona caminada i, a més, la boira fa acte de presència i ho banya tot. De l'indret de la cova podríem haver agafat el camí fitat que duu pel camí de les Voltetes de ses Marsesques, tot i que pensam que és massa llarg, decidim fer la via més ràpida; pujar pel coster cap a la cova de la Tossa Alta.

La boira no és bona companya del muntanyenc, ni per les grimpades, ni per l'orientació. (Foto Angelika).

Cova de sa Tossa Alta
Així i tot arribam a la base de sa Tossa Alta (WP-9) (621 m). Aquesta cavitat fou excavada per un grup d'investigadors, els quals publicaren els resultats a la revista Endins, 34, 2010: La cova de sa Tossa Alta (Escorca, Mallorca): Una estació prehistòrica remota a la Serra de Tramuntana. Segons aquests investigadors, el nivell d'ocupació més antic documentat és de 1880 - 1620 a.C.  

La darrera part de la ruta és la mateixa que férem dia 19 de desembre de 2015. Es tracta de travessar el pla de s'Argilota i per la pista de Femenia, prou coneguda pels senderistes, arribar a la carretera.
     Al reportatge d'aquella excursió trobareu informació de la interessant cova prehistòrica de sa Tossa Alta, a més de la font i de la cova de s'Heura. ►Es Fornets, Cova de s'Heura, Cova de sa Tossa Alta.    
     

Arribam al portell de Femenia a les 17:27 hores, cansats però ben satisfets d'haver aconseguit travessar aquest caòtic paratge d'innegables valors naturals i paisatgístics. Val a dir que s'ha de menester una bona forma física per afrontar aquesta ruta i un sentit d'orientació ben desenvolupat.

─═ ═─ 

«La maledicció de l'esclava de Mossa» és una llegenda que es localitza en aquesta possessió. La maledicció es produeix quan el senyor moro de Mossa, enrevoltat d'esclaves cristianes, va incomplir la promesa d'alliberar a una d'elles que havia trobat aigua per a la possessió.

N'Aina
(Petita història d'un amor secret) 

     Les terres de Móssa eren, en aquell temps, d'un senyor moro. Era jove com una espiga tendre, el cor generós, viva la mirada, noble el posat.
     Comandava sobre la contrada i tenia molts d'esclaus que el servien. N'hi havia una, N'Aina, bella i amatent com un tros de pa, sobre la qual havia posat la confiança. Més d'un sospità que acabaria per casar-se amb ella, tant com l'afavoria. L'observava els matins, quan acudia al jardí a veure els brolladors, el joc de l'aigua, els peixos del safareig.
     Un dia, emperò, la notícia d'aquell amor secret arribà a les orelles de la bruixa, una mala dona que vivia en una cova, passats els alzinars de ponent.
     El cor de la bruixa s'omplí de gelosia i no en pensà de bona. S'enfurinyà tot d'una pels budells de la cova i, en trobar el doll de l'aigua de Móssa, el desvià cap a l'avenc de Femenia, un fondal esquerp, tan profund com la por.
     —Per la fat i fat que la mia mare m'ha encomanat: Que l'aigua de Móssa se'n vagi cap a l'avenc de Femenia, —cantà la bruixa—.
     I l'aigua va descomparèixer tot d'una.
     Aquell senyor moro se'n dugué un disgust, de veure com la font s'eixugava. L'hort de les cases aviat va secar-se, començaren a esgrogueir-se els arbres del jardí, el brollador s'aturà de cantar i els peixos del safareig acabaren la vida dins el fang.
     Un matí de tardor, N'Aina, que havia vist com el senyor de Móssa estava trist i capficat, s'hi acostà temorega. Li va dir: —Què teniun?
     —No ho saps? -va respondre aquell home-. No tenim aigua a Móssa. La mala bruixa ens ha eixugat la font. El bestiar té set i els arbres no resistiran la sequera...
     —Si em prometeu la llibertat, tindreu aigua abans d'una setmana.
     —Per què te'n vols anar?
     —És que enyor la meva gent, sabeu?
     —Tindràs la llibertat, si trobes aigua.
     Diuen que N'Aina partí a resar a la Verge de Lluc.
     Picaren al lloc on ella havia marcat i, després d'alguns dies, comparegué un ullal d'aigua fresca, més viva que mai.
     No en tingué alegria, tanmateix, el senyor de Móssa, perquè pensava que N'Aina voldria partir d'aquelles terres i abandonar la casa, abandonar-lo a ell, trist i malcontent de veure que fugia.
     —Per què no et quedes?
     —Si ho feia, la bruixa us tornaria a prendre l'aigua i se l'emportaria a l'avenc, novament.
     —Queda't. T'ho suplic. 
El jardí tornava a verdejar. El brollador cantava i els peixos del safareig resplendien com vidres de colors.
     Una matinada, la trobaren estesa ran d'aquell safareig. La rosada li cobria la pell de la cara. Els ulls entelats. Els llavis blaus.
    Acabaren per creure que la mala bruixa havia cercat enverinar-la, encesa de ràbia i gelosia.
    L'aigua tornà a descomparèixer de les terres de Móssa.
     El senyor va plorar-la durant dies i nits. Diuen que va morir d'enyorança, passat algun temps, car no pogué resistir la mort de l'estimada.

     (Les Llegendes de les Terres de Lluc, 1984, Gabriel Janer Manila).

__________________________________________________________________________________________________________________________________

                                                  
Veure el track al Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar.
 L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.
FITXA TÈCNICA
Escorca
Distància aproximada: 12,51 km
Pujada acumulada: 626 m
Baixada acumulada: 609 m
Alçada màxima-mínima: 679-272 m
Temps aproximat sense aturades: 5:22 h
Velocitat mitjana: No calculada
Temps total:  8:15:07 h
Ruta circular: No
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: Des de que deixam el camí del puig Roig fins al pla de s'Argilota, el terreny és dificultós amb algun pas exposat. Cal tenir un bon sentit d'orientació i una bona preparació física per afrontar aquesta ruta. Desistir en cas de mal temps.
Integrants: Angelika, Magdalena, Rafi, Dolors, Eliseu, Joaquín, Toni i Joan

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Nord E-25, amb els punts principals

Plànol de la zona elaborat per Miquel Martorell (Font: Fites i Fetes)

Perfil de la ruta

Manacor, 10-5-2016

HEM CONSULTAT
  • Mallorca vora mar. Marines de tramuntana. 2003 Joan Sastre i Vicenç Sastre.
  • Fites i Fetes. Trescant per la Serra. 2001 Miquel Martorell.
  • Camins i paisatges. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca. 1993 Gaspar Valero i Martí.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Endins. núm. 32, 2008. T. Plomer i Joaquín Ginés.
  • Les Llegendes de les Terres de Lluc. 1984 Gabriel Janer Manila.
  • Revista Lluch. 1934.
  • Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. 1993 Bartomeu Roig i Roig. 
 

6 comentaris:

  1. Interesante y completa vuelta. Como siempre magníficamente documentada. Enhorabuena Joan!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Manuel.
      Molt completa i exigent, la volta. Te la recoman.
      Gràcies amic.
      Salut!

      Elimina
  2. Tens raó, es necessita una bona forma física... però també un bon guia amb les idees clares perquè l'excursió és extraordinària i complicada.
    Tot i així l'esforç val la pena i la companyia molt més!!
    Gràcies per tot!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tots, que confiàreu amb jo.
      Sense la companyia no seria la mateixa excursió, això està clar.

      Elimina
  3. Hola Joan
    Difícil superar aquesta volta. Els llocs mostrats i caminats son, com tota aquesta contrada, de gran bellesa... però la dificultat hi va afegida. Sense oblidar que tota aquesta zona té fortes limitacions de pas. I altre cop curiós Joan, tres dies abans noltros també erem a l'ombra del puig Roig. Com sempre perfecte la fotografia i millor la documentació aportada. Enhorabona i salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uep, Llorenç.
      Molt macos els racons de per allà, i poc vists. Si hi vas els diumenges no hi ha cap problema.
      Gràcies per comentar.
      Salut!

      Elimina