21 de març 2016

146 - Puig des Grau i Caragoler des Guix 19-3-2016

L'excursió d'avui és una de les moltes que es poden fer per la comuna de Caimari (Selva), segurament una de les més esportives. La ruta que carena el puig des Grau o Caragoler des Guix (Garaulé, segons José A. Encinas), és força exposada, i no és perquè caminis per vertiginosos precipicis, sinó pel relleu abrupte i la morfologia del roquissar tallant que conforme aquestes muntanyes. (Foto: Angelika). 

►Veure el reportatge de n'Angelika. 

El punt d'inici és a l'àrea recreativa de sa Coveta Negra (WP-0) (365 m), al costat de la carretera d'Inca a Lluc (Ma-2130), al km 10. Allà trobarem lloc per deixar els cotxes. L'indret es coneix com el clot d'en Mercadal.

Començam a caminar a les 9:08 h pel jaç del torrent de sa Coveta Negra. Passam per davall el pont de la carretera de Lluc, sortim de la llera del torrent i agafam el camí Vell de Lluc, el qual discorre per l'esquerra.
     Segons José A. Encinas, hauríem de dir cometa Negra i encara cometa na Grau, pel puig que la domina, el puig des Grau.

Al costat del camí apareix un rotlo de sitja ben singular, ja que presenta una escala per pujar-hi. Avançam pel camí del comellar de sa Coveta Negra. Aquest camí «fou encarregat a Cristòfol Barceló Vallori el 1933 per la comissió gestora de l'Ajuntament quan quedaren desertes les subhastes realitzades per construir-lo. Per alguna causa l'obra es deteriorà ràpidament i l'any següent s'encarregaven obres de manteniment per una considerable suma de diners». (Sa Comuna de Caimari, 2006).

El camí passa entre els peus d'un penyal de la serra de sa Moleta i la torrentera.

En aquest penyal hi ha una làpida de marbre encimentada a la roca, la qual ens crida l'atenció; es tracta del recordatori de la mort en aquest lloc d'una al·lota de 18 anys, ocorreguda el 26 de maig de 1990. Diuen que es va llançar del penyal per 'mals d'amors'.

«Els camins principals d'accés a sa Comuna —segons els autors de l'obra Sa Comuns de Caimari— segueixen, sobretot a la part baixa, el curs del que haurien de ser els torrents, però que resten secs durant anys gràcies a la natura càrstica del terreny que actua com una esponja, absorbint la pluja». Quan caminem pels costers dels puigs que anam a pujar ens adonarem d'aquest fenomen càrstic.

A la cruïlla (WP-1) (466 m) giram a l'esquerra. Aquí mateix tancarem el cercle el capvespre si tot ens ha anat bé. Avançam per aquest camí de carro «d'una notable factura», fins que el deixam per l'esquerra al (WP-2) per anar a cercar una cova o avenc i una bassa que figuren al mapa Alpina. No duim sort amb la cova —amb la bassa creim que sí, tot i que està molt seca—, i tornam al camí ampla.

Abandonam el camí de carro per l'esquerra (WP-3) (496 m), per un tirany fitat que puja al pas de n'Arbona.

El sender serpeja pel bosc d'alzines i comunica ranxos de carboners. Segons l'obra citada «Els vestigis de les explotacions carboneres són visibles a tota sa Comuna, i especialment abundants als comellars de Can Pipa, des Albellons, de sa Coveta Negra i de s'Home, a més de la coma d'en Mairata».

Puig des Grau o de sa Regana (867 m)
Hem guanyat alçada i ja tenim davant de nosaltres el primer puig que hem de pujar, el puig des Grau o de sa Regana.   

Pas de n'Arbona
Superam dues rústiques parets seques al pas de n'Arbona (WP-4) (693 m), també hem de superar uns penyals on feim aturada per berenar. Veure el pas de n'Arbona aquí🔗

Després de superar el pas, el tirany va baixant a la llera del torrent de sa Coveta Negra. Aquí hem de posar atenció, ja que hi ha una bifurcació de tiranys fitats. Si seguíssim recte sortiríem al coll de Mancor. Nosaltres enfilam per la dreta el coster del puig des Grau (WP-5 ) (703 m), on per poc temps, caminarem pel municipi d'Escorca.

La pujada és ben rosta i esquerpa i va esquivant penyals...

...i una castigada vegetació que lluita per sobreviure en aquests inclinats i àrids costers.    

Assolim l'avantcim, després de superar una paret mitgera que puja des de l'altiplà de Comafreda. La vista s'obre cap als puntals dels cims més propers.
(Prem damunt la foto per veure-la més gran).   

Una vegada superada la paret seca, per la part més a prop del penyal, hem de creuar un inclinat llisar.

Amb una curta grimpada assolim el cim del puig des Grau per la cara sud. Darrera de nosaltres apareix el puig de la Criança (841 m).

Puig des Grau
A les 11:30 h assolim el cim del primer objectiu de la ruta, el puig des Grau, d'en Garau o de sa Regana (867 m) (WP-6).    

Des d'aquí dalt podem veure el recorregut que ens queda per arribar al proper puig, el Caragoler des Guix. A l'esquerra del cim se situa l'esperó dit el Nas del Dimoni, objectiu dels més agosarats excursionistes. Més enllà apareix el puig Tomir.

Als peus del puig hi ha la vall de Comafreda. A l’esquerra de les cases s'ubiquen els sementers anomenats Criança, i a darrera, es Clots. La GEM diu: la vall de Comafreda té la pluviometria més alta de Mallorca (1.300 mm. anuals) i les temperatures més baixes: aquesta deu ser segurament la raó del seu nom.
     Segons Valero, aquesta possessió correspongué en el repartiment a l'Orde del Temple, però ja en el s XIV es trobava en mans laiques, les de Romeu Scofet i Catarina, la seva dona. El 1378, confrontava amb l'alqueria de Lluc, la mola d'Escorca, l'alqueria d'Almallutx, les muntanyes de Massanella, les alqueries de Caimari i Benimala i el pujol dels Amers. Durant bona part dels segles XVI i XVII el bandolerisme minvà les possibilitats de desenvolupament econòmic de la contrada. Més tard s'hi desenvolupà una gran activitat ramadera, a més de l'expansió de la producció hortícola. Una altra font d'ingressos de la possessió era l'arrendament de les cases de neu, amb un nucli especialment important en el comellar de Comafreda, que mantingueren un bon volum de producció durant els s XVIII i XIX. Tancaren definitivament cap a 1925. (Camins i paisatges. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca, 1992).

Eufòrbia (Euphorbia)
Magnífica fotografia de n'Angelika, d'un exemplar de lletrera. Hi ha unes 2.160 espècies d'eufòrbia, 45 de les quals són presents als Països Catalans. Aquest gènere és un dels que mostra més diversitat del regne de les plantes. Inclou espècies que semblen cactus, d'altres que semblen arbres i encara d'altres que semblen plantetes 'normals'. S'ha d'anar amb compte ja que són altament tòxiques.

El descens ho feim pel vessant nord-est, després voltam a sud fent una desgrimpada. El terreny és molt inestable, ple de roques despreses del cim.

Recorrem la collada que hi ha entre els dos puigs per la línia divisòria que separa els termes d'Escorca i Selva. Pel terra hi ha vells fils ferro que ens poden travar.

El primer tram es fa per l'àmbit d'un pinar més o menys planer i monòton, és una petita treva, però a mesura que avançam i ens acostam al puig Caragoler des Guix, es torna més abrupte i entretingut.

Comencen les primeres grimpades pel descarnat avantcim del puig. Totes són fàcils i accessibles per a gent avesada.

En aquesta imatge s'aprecia la distància recorreguda des del puig des Grau, el qual es veu eclipsat pel puig de n'Ali.  

N'Angelika grimpant una esgraonada.

Na Maria i na Dolors a la mateixa grimpada.

Passam pel costat de la timba on hi ha roques molt brescades i alguna gran esquerda per on es pot guaitar a la vall.

Les arrels dels arbres i mates ajuden a desfer aquest roquissar.

Quan assolim gairebé la cota dels 900 metres deixam enrere els pins; alguna alzina s'aventura a arrelar per entre el roquissar esquerp i desfet d'aquest curiós puig. Enfora queda el piramidal Ali.

Vista del panorama abans d'emprendre la darrera part i la més dificultosa de la ruta, la de l'ascensió al punt més elevat del Caragoler des Guix. Des d'aquí s'aprecia el tipus de relleu que ens haurem d'enfrontar. Llàstima del dia enterbolit, puix des d'aquí es pot treure un bon rendiment visual de bona part de l'illa.
(Prem damunt la foto per veure-la més gran).

Començam la curta però intensa travessia pel modelat càrstic que configura el capcurucull del puig. Inclús aquí podem trobar monjoies que ens indiquen la millor passa. Així i tot, no és gens fàcil i còmode avançar.

Encara no veim la creu que corona el cim.
    
La progressió és lenta, el més important és no caure, una caiguda per aquests rasclers i grenys pot resultar fatal. El caire de les roques talla com a ganivets i els forats i encletxes poden superar els tres metres de profunditat. «Se n'han detectat algunes que superen la desena de metres i s'endinsen a l'interior del terreny». (J. Vicenç).

(Foto: Angelika).

Anam superant graons. (Foto: Angelika).

Relleu calcari modelat. «El modelat Càrstic es una forma de modelat terrestre causat per l'aigua a través de processos d'erosió per meteorització química, és propi de zones amb presència de roques calcàries o d'altres roques solubles carbonatades. Presenta formacions característiques de la corrosió superficial com els rasclers i les dolines, o subterrània com els avencs i les coves, i el sistema de drenatge és fonamentalment subterrani.
     Quan plou sobre roques calcàries, el carbonat càlcic, que és el component principal d'aquestes roques, que experimenten una transformació química, a causa de l'acidesa de l'aigua, que fa que es dissolgui». (Web de ciències naturals Ies d'Auro).
 
«Així i tot, es necessiten milers d’anys perquè la roca afectada per aquest procés de meteorització química pugui arribar a adoptar formes tan diverses com les que es poden contemplar a les proximitats de Lluc.
     L’origen del carst prové del vocable karst, nom que es dóna a una regió d’Eslovènia on predomina un paisatge rocós amb abundants formes càrstiques, semblants a les que podem trobar al voltant del Santuari de Lluc. Emperò, a pesar que coincideixi la denominació d’aquest fenomen arreu del planeta, cada indret on és detectat presenta les seves característiques bàsiques, ja que no es poden trobar dues zones amb la mateixa estructura de subsòl, registres pluviomètrics i de temperatura». (Joan Vicenç / Veu de Sóller).
(Foto: Angelika).

També s'ha d'estar alerta que no es moguin les grans pedres despreses quan les trepitjam, ja que ens poden fer perdre l'equilibri.  

Una darrera grimpada i assolim el punt més alt del puig. (Foto: Angelika).

Caragoler des Guix (913 m)
Una creu corona el cap cimal del puig Caragoler o puig des Guix (antigament puig del Grau), com hem dit a la presentació, segons José A. Encinas, Garaulé grupería serrana. Arribam aquí dalt a les 12:51 h (WP-7). Aquest puig és el segon en altitud del terme de Selva, el primer és n'Ali.

A la fotografia del 22 de desembre de 2013, dia que també férem cim, apareix la creu amb la placa, ara desapareguda, on resa «Puig Caragoler 880 m. Nadal 95 Es Voltors».  

Allà dalt ens feim la pertinent foto de grup de record.
     Quant al topònim, A. Ordinas, G. Ordinas i A. Reynés (2006), anoten: 
     «Contràriament al que suggereix el nom, cap d'aquests putxos [Caragoler de Femenia i Caragoler des Guix] són llocs on especialment abundin els caragols. Quina és l'explicació, per tant, del topònim? Alguns filòlegs que han estudiat altres casos semblants, que no deixen de ser relativament abundants, no dubten en qualificar aquests tipus de topònims com a etimologies populars, és a dir, reinterpretacions que la parla popular ha volgut donar a denominacions que no acaben d'entendre i que s'aproximaven a aquesta pronúncia. Els especialistes, a l'hora d'explicar aquests noms, els associen amb l'arrel preromànica kar que significa 'pedra', 'roca', i que té molt més a veure amb la realitat d'aquestes muntanyes esquerpes que no amb la inversemblant abundància del mol·lusc». 

El Nas del Dimoni i la vall de Comafreda.

A tall de penya-segat tenim una caiguda impressionant, d'uns 350 metres. A baix, destaca el santuari de Lluc i el clot d'Albarca. La urbanització des Guix, Son Amer i la benzinera del coll de sa Batalla.

Després de gaudir del paisatge i reposar un poc, iniciam el descens. Allà dalt resta la creu.



 













Si la pujada és dificultosa més ho és encara la davallada. No cal dir que s'ha de fer amb cura. És molt més fàcil caure baixant que pujant.

A la baixada destaquen les crestes formades pels efectes de l'erosió, afegits a la inclinació, sobre la roca calcària.

Per aquest puig podem trobar alguns avencs, com el des Mal Pas, el forat de s'Aferrada, l'avenc Tapat... Per la nostra ruta de baixada hem vist nombrosos petits forats i crivells. 

Ens sorprèn trobar un ranxo de carboner per aquest territori tan rocallós i esquerp, encara. (WP-8) (791 m). «Sens dubte, l'activitat que més vestigis ha deixat dins les muntanyes de sa Comuna —especialment dins els alzinars— ha estat l'elaboració de carbó a partir de llenya d'alzina [...] L'any 1900, a Caimari hi havia censats trenta-dos carboners, que deu anys després havien passat a cinquanta-vuit. A l'any 1920 el nombre de carboners ja arribava als noranta-nou i els establiments de venda de carbó eren set». (Sa Comuna de Caimari, 2006).     

Allà on el terreny se suavitza posam taula i reposam energia per fer la segona part de la ruta.

Part de la contrada muntanyosa de sa Comuna de Caimari. La serra des Barracar, que comprèn els puig dels Alballons (585 m), des Barracar o puig Nespler (627 m). El puig de n'Escuder (574 m), el puig de sa Creu o de s'Aladernar (602 m), la serra de Davant o de s'Esquerdar (582 m) i sa Mola (689 m). En primer terme, coberta de pins, veim sa Moleta (640 m).
(Prem damunt la foto per veure-la més gran).

A sa Comuna s'extreia metro, troncs de pi que feien 10 pams i mig, aquesta activitat s'anomenava treure ses cortes.
     «A més dels troncs, també s'aprofitava la llenya prima i el companatge. Amb la llenya prima es feien feixos i feixines, que servien pels forns del poble i pels forns de calç situats dins la pròpia comuna. Com era usual en altres llocs, quan l'orografia del terreny ho permetia s'instal·lava un cable de ferro per on s'amollaven els feixos muntanya avall penjats d'un ganxo, facilitant així el transport des de les zones on no arribaven els camins de carro». (Sa Comuna de Caimari, 2006).

A les 15:09 h assolim el camí Vell de Lluc, a l'indret anomenat el mirador del Camí Vell (WP-9) (592 m).
 
Salt de la Bella Dona
Guaitam al vertiginós salt de la Bella Dona, a baix del qual discorre el torrent des Guix o de sa Bretxa, també veim la carretera de Lluc (1891). Allà s'ajunten els costers dels puig des Castellot, ses Covasses i del Caragoler. Tothom ha sentit contar la llegenda situada a aquest penya-segat, titulada El Salt de la Bella Dona.
     Segons les cròniques, no tendria tanta sort la pobre dona que fou llançada aquí mateix l'any 1853, on moriria després d'haver patit els majors turments. (Op.cit., 2006).

     «Tots els traçats dels distints camins que al llarg dels segles han servit per pujar a Lluc han carejat aquest salt i els viatgers de qualsevol època sempre han pogut contemplar l'esgarrifosa fondalada, tot i que també gaudeix d'una panoràmica excepcional. El camí més antic, amb unes característiques que en feien el trànsit molt dificultós, salvava el pas per aquest indret en el punt que anomenaven es Grau, grau del Ruc o pas del Grau, el qual s'enfilava per damunt la bretxa Nova, amb una perspectiva sobre el fons de la vall pregona que impressionava als vianants. Conten els papers antics que, arribats aquí, ran de l'abisme sobre el qual s'hi encastellaven els voltors i s'hi sentia bramular el torrent, tothom feia el senyal de la creu». (Sa Comuna de Caimari, 2006).

(WP-10) Deixam un ramal que va per l'esquerra cap a la carretera (sa Llengonissa), en baixada, per la qual cosa fa més ganes seguir-lo, però hauríem de fer un tram d'asfalt. Nosaltres hem de seguir per la dreta en lleugera i curta pujada, la qual ens situarà a una collada, on després tot serà baixada.

A la bifurcació marcada amb el (WP-11) tancam el cercle. El dematí hem seguit recte pel camí que veim a la imatge, per agafar la desviació cap al pas de n'Arbona.


Al costat del camí, s'obre la boca d'un avenc, protegida amb uns cables, el nom del qual, de moment desconec.
     No massa enfora del camí se situa un altre avenc, l'avenc des Cans. Per veure l'article de l'exploració d'aquest avenc a la revista Endins, 30, 2006: ►Avenc dels Cans. 

La bassa del comellar de sa Coveta Negra, situada a la llera del torrent, aprofita l'aigua d'escorrentia per emmagatzemar-la. Antigament, el comellar, es coneixia per comellar des Bosc Comú o s'Alzinar Comú.  

A la bassa, agafam el torrent que ens aboca novament al camí, i per ell, arribam al punt d'inici (WP-13), a les 16:05 h, satisfets per haver pogut realitzar una de les excursions —direm dures, pel terreny trepitjat—, sense entrebancs.

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
 



Veure el track al Wikiloc
RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques



FITXA TÈCNICA
Selva
Distància aproximada: 8,72 km (11,19 GPS)
Pujada acumulada: 645 m
Alçada màxima-mínima: 912-347 m
Temps aproximat sense aturades: 3:43 h
Velocitat mitjana: 1,9 km/h
Temps total:  6:56:44 h
Ruta circular:
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: La dificultat està en travessar els rasclers dels darrers metres del puig Caragoler, tant de pujada com de baixada.
Integrants: Angelika, Maria, Dolors, Toni i Joan

CARTOGRAFIA
Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Nord E-25, amb els punts principals

Perfil de la ruta

Manacor, 21-3-2016 

HEM CONSULTAT 
  • Sa Comuna de Caimari. L'home i el bosc. 2006 Antoni Ordinas Canyelles, Gabriel Ordinas Marcé, Antoni Reynés Trias, et. al.
  • Llibre de la pedra en sec. 2001 Antoni Reynés Trias i Vicenç Sastre Arrom. 
  • Viaje a las Villas de Mallorca 1789. 1983 Jeroni de Berard. 
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.  
  • Sa Veu. Diari digital de la comarca de Sóller.
  • Mapa Alpina Tramuntana Nord E-25.

6 comentaris:

  1. Efectivament, una excursió dura però preciosa i un dia per a recordar!!
    Gràcies Joan!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens ho passàrem bé. El més important és que ningú es va fer mal, que per aquell terreny...
      Besades!!!

      Elimina
  2. Hola Joan,
    Com molt bé dius, és una volta força exposada. Recordo la cresta per arribar al Caragoler no és gens fàcil, cal molt d'equilibri, no es pot badar gens i no en parlem del descens, encara més dificultós, el primer tram fins al rotlo de sitja, el vaig trobar arriscat.
    Molt bona publicació i fotografies.
    Salut i cames!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep.
      El mateix pens jo. Però es va fent, sense trobar cap pas insalvable per gent com nosaltres. Crec que en aquests llocs tan delicats poses tots els sentits.
      Moltes gràcies pel teu comentari.
      Salut i cames, com bé dius!

      Elimina
  3. Hola Joan
    M'agrada molt quan es publica qualque ruta de sa Comuna. Un territori amb el que em sent identificat i en el qual, principalment en part del teu recorregut, hi he fet moltes caminades. I conec de la dificultat de pujar al Caragoler i crec que has fet una molt bona feina amb aquesta publicació. I al collet que dius hi ha filferros, son d'un vell coll de caçador, i que és la via per la qual es pot baixar d'una forma ràpida cap al portell de Comafreda. Enhorabona per aquesta públicació Joan... i salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç.
      Vaig suposar que es podia baixar per aquella collada. Segurament per les dificultats que presenta, resulta més atraient.
      Gràcies per la rectificació de l'avenc. No ho tenia clar del tot.
      Salut!

      Elimina