Passos de la Serra Mallorquina

© CREAT PER BIEL MIRÓ I JOAN RIERA

29 de març 2016

147 - Marina de Son Olesa 24-3-2016

La ruta discorre majoritàriament per la marina de l'antiga possessió de Son Olesa Gran. Guaitam des d'uns empenyalats miradors a l'espectacular costa brava de Valldemossa, caminam per uns vells senders que recorren els cingles de la marina i de les coves Negres, tot passant per la caseta d'en Gregori Juan, un vigia del s XVI.
     Hem seguit les passes dels amics Joan C. Palos, Josep Ferrer, Llorenç Soler i Joan Manera.

Son Olesa Gran
Sortirem del nucli urbà de Valldemossa cap a Banyalbufar, per la carretera Ma 10, deixarem a la dreta les magnífiques cases, que foren de l’Arxiduc, Son Moragues, el Girant de Deià, el pla del Rei i la carretera del Port. Devers el km 72,800 voltarem a la dreta, cap a les cases i urbanització de Son Olesa on començarem a caminar. 
      Arribam al predi de Son Olesa Gran. «Possessió doble —com diu l'Arxiduc— formada per Son Olesa gran, propietat de Fortuny, i Son Olesa petit, propietat de dona Catalina Vilallonga i Safortesa. Les cases estan tocant una a l'altra en una situació gens bonica i no ofereixen res de particular. Una entrada d'arc rodó amb espitllera i al damunt una antiga torre quadrangular recorden l'època dels atacs dels moros».
     Abans era denominada Son Claret. Tenia una torre, destinada a dipòsit del gra i de les armes i municions. En defensa dels atacs corsaris i bandolers, disposava de cinc arcabussos, tres espases, tres coltells, tres llances de ferro, una alabarda i un dipòsit de metxa, bales i pólvora. (GEM).
 
Començam a caminar a les 9:06 h pel vial de la urbanització (WP-0) (387 m). En pocs metres, just haver passat un curiós xalet amb moltes escultures, agafarem el vial de l'esquerra, cap al mirador de Son Olesa. L'entrada del qual la trobarem a una redona, per un pas vora una barrera tancada. 

Mirador de Son Olesa
Després de passar pel costat d'uns pedrissos de pedra i una ampla i dolça escala arribam al mirador de Son Olesa (WP-1) (389 m). Com bé diuen els germans Sastre: «són dos miradors en un, agermanats, per tal d'aprofitar tota l'espectacular miranda natural dels penyals». La construcció es troba en un excel·lent estat de conservació.
     Segurament, el mirador de Son Olesa fou construït pel propietari del predi. Cañellas apunta: «Com hem vist, ja hi havia miradors a Valldemossa quan va arribar l'Arxiduc, però probablement la gran quantitat de miradors que ell va construir va induir els altres propietaris a construir-ne més».

No gaire enfora, a la nostra esquena, se situa el mirador del Puig de sa Moneda, aquest sí que el va menar construir l'Arxiduc, després de la compra de Son Ferrandell, allà el 1890. Ara es troba engolit dins la urbanització George Sand.

Des d'aquesta miranda veim el nostre pròxim objectiu, el mirador del Pas de s'Escaleta. Destaca na Foradada, difuminada per la boirina matinal; també s'albira la torre de Son Galceran i la Talaia Vella o muntanya des Voltor. Aquest és el paisatge de Miramar que inspirà a Ramon Llull i que estimà tant l'Arxiduc. Ell mateix diu: «Hom contempla la muntanya de sa Talaia Vella, que pareix cònica, la talaia de Valldemossa, damunt el sortint de la muntanya de Can Prom, els penya-segats de la vall del Port, la Foradada i la plàcida ermita»

Pas de s'Escaleta
Tornam a la redona i seguim pel vial de la urbanització que va cap a nord fins que el deixam per l'esquerra al (WP-2) (382 m), per un senderó que baixa cap a la costa, es tracta del pas de s'Escaleta, catalogat amb el núm. BC-24 i protegit amb el nivell A.

El Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana, també cataloga aquest camí: «Pas de s'Escaleta. Comença a un dels vials de la urbanització de Son Olesa i per dins els bosc comença la davallada per un traçat relativament ben marcat. L'itinerari descriu continues voltes en direcció al Port de Valldemossa fins que arriba a un gran cingle on es troben les restes d'una petita construcció, i allà el camí ja desapareix completament». 

Hem de donar una passa més llarga per un xaragall, on segurament el camí s'ha desfet o anava per un altre lloc. Just passat aquest petit bot, hi ha una bifurcació (WP-3) (262 m). La nostra ruta segueix per la dreta, però abans vull seguir el camí de sa Cova fins assolir la pista que hi mena.

L'indret està farcit d'una de les nombroses varietats de plantes de la lletrera: Eufòrbia euphorbia. Hi ha unes 2.160 espècies d'eufòrbia, 45 de les quals són presents als Països Catalans. Aquest gènere és un dels que mostra més diversitat del regne de les plantes. Inclou espècies que semblen cactus, d'altres que semblen arbres i encara d'altres que semblen plantes 'normals'. S'ha d'anar amb compte ja que són altament tòxiques.

Seguim el senderó fitat, més o manco planer.

Fins que volta i puja per salvar el penya-segat dels cingles de s'Esteparet, que s'estimba cap a la mar. El cel enterbolit a dures penes ens deixa allargar la vista cap als paratges de Son Bunyola i la punta des Cavall, de Banyalbufar.

Aviat apareix la paret mitgera de les finques de Son Olesa i Son Ferrandell (WP-4) (271 m). Lloc que aprofitam per berenar.

Des d'aquí situam el mirador de Son Olesa on pràcticament hem començat l'excursió, d'alt dels estreps del puig de sa Moneda (476 m).

Després de berenar saludam uns senderistes que van en la mateixa direcció. A baix, a la vorera, se situa la platja de s'Hort de sa Cova, i més enllà, el port des Canonge.


Així, després d'una pujadeta, arribam a la pista que baixa a s'Hort de sa Cova (WP-4) (287 m), pels costers de s'Esteparet. Són les 10:45 h, quan voltam cama per desfer el camí fins a la bifurcació que hem deixat enrere.

Tornam botar la paret mitgera i continuam. No havíem vist mai tantes plantes de lletrera arbustiva i tan grans. Segons Joan Vicenç Lillo «També anomenada lleterassa, mula o lleteresa arbòria, no és un arbre, sinó una planta que en esqueixar-li un tros de fulla o de tronc, segrega un líquid blanquinós anomenat euforbina com a defensa. Es tracta d’un suc molt tòxic i irritant a pell i ulls, així com en una improbable ingestió. No es tracta d’un arbre i de fet, és difícil explicar la seva presència a llocs on aquest li faci ombra».

Hem passat la bifurcació assenyalada amb el (WP-3) i continuam per la marina de Son Olesa. A més de les fites de pedra veim alguna fletxa vermella, la qual han intentat esborrar-la picant.

Caseta d'en Gregori
Uns metres més avall de la nostra ruta se situen les ruïnes de la caseta d'en Gregori Juan (WP-6) (245 m). Joan C. Palos anota: «Sobre les vertiginoses terrasses que guaiten damunt la mar, hi trobam la caseta i les rotes d’en Gregori. Però qui era aquest home? En Gregori Juan era un valldemossí que a mitjan segle XVI feia de guaita per la costa i que el 1552 va lluitar contra el moros que desembarcaren a l’Hort de sa Cova».
     Segurament, a Gregori li pagava el propietari de Son Olesa (Son Claret*), ja que l'Arxiduc no fa referència a un guarda secreta per aquest indret, en canvi sí menciona el de sa Cova. (Torres y atalayas de Mallorca, 1996). 
     Els jurats del Regne de Mallorca, des de l'any 1334, podien nomenar els talaiers i les escoltes, ja que eren ells que pagaven les despeses. Àngel Aparicio anota: «Els homes que vigilaven de dia, a la recerca de naus, es deien talaiers; el que ho feien a la nit, escoltes, ja que no podien fer altra cosa sinó escoltar per tal d'oir qualsevol renou que delatàs la presència de l'enemic.
     Els jurats del Regne ordenen tenir posats talaiers i escoltes a determinats llocs de la marina, des de primer d'abril fins a Sant Miquel pel mes de setembre, època estiuenca i més adient per a la navegació i, per tant, de més perill, amb la condició que han de ser homes fiables i que facin bé el seu ofici, el que hem deim guardes ordinàries.
     A més dels talaiers, escoltes i guardes extraordinàries hi havia a la marina uns homes que vetllaven dia i nit per torn, arrecerats dins qualque cova o, en el millor dels casos, dins una barraca». Veure l'interessant article ►d'Àngel Aparicio Pascual.    

─═ ═─

*«Les referències històriques ens parlen que en els terrenys de l'actual Son Olesa hi hagué l'alqueria musulmana de Benigayda. Després de la conquesta catalana aquesta contrada pertanyé a l'orde de Sant Jordi d'Alfama. Al capbreu de 1517 el propietari de la possessió era Joan Claret, que a més incloïa la finca veïna de Son Ferrandell (Muntaner-Argente, 130). Dels Claret, que hi aportaren el nom amb què fou coneguda la finca durant un temps, Son Claret, passà a la família Olesa, que donà el nom definitiu al predi, el qual sovint apareix escrit Aulesa. En el cadastre de 1576 el propietari n'era Bartomeu d'Olesa, i la possessió es valorà en 10.000 lliures. L'any 1621 apareix com a propietari Jaume d'Olesa». (Palos/Valero/Vibot).

Segurament s'equivoquen els germans Sastre quan l'anomenen caseta d'en Guargori, a la seva magnífica obra Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana, posteriorment, l'errada és repetida per altres.

El porxo amida 8,90 m per 6,50 metres, i té una paret enmig que divideix la construcció en dues. Na Magdalena, amb la seva foto, dóna fe que l'amidàrem. 

Des de la caseta gaudim d'un magnífic paisatge de sa Marina de Valldemossa; «esquerp i espectacular» com bé diuen els germans Sastre, on ja apareix el moll del port de Valldemossa.

Quantes vegades l'Arxiduc observà aquest paisatge! «S'horitzó está calmós a causa de sa caló; no se veu ahont comensa la mar y ahont acaba el cel. Un pareix sa continuació de s'altra, s'uneix es blau de tot dos. Solsament un lleuger vernís los cubreix». (Somnis d'estiu ran de mar, (1916)1996).

Deixam la caseta i continuam la marxa per un antic camí mig engolit per la vegetació.

Caminam més o menys planers fins que arribam a uns penyals que guaiten a la barranquera que tenim davant. A l'altra part hi ha unes balmes penjades al vertiginós coster. A baix, a la costa, on acaba el torrent, hi ha la font des Canyaret o de sa Bóta. Veure informació d'aquesta font a: ►Fonts de Tramuntana.
     Per la zona hi ha el jaciment arqueològic Coves des Pas de s'Escaleta.
 
El tirany, molt rost, remunta pel costat dret de la torrentera i supera un pas (WP-7) (278 m).

El camí és fa més evident i entre a un bosquet d'alzines on hi ha una sitja (WP-8) (311 m), i una nova bifurcació.

Deixam momentàniament la ruta per dirigir-nos al mirador del Pas de s'Escaleta. Per això hem de pujar pel camí que segueix remuntant pel costat del torrent. Un preciós camí de ferradura que fa ziga-zagues, pel costat de la torrentera.

Després d'uns revolts trobam una nova bifurcació. El camí continua pujant cap a la urbanització de Son Olesa on hi ha un botador. Antigament devia arribar a les cases de la possessió. Un ramal gira a la dreta i va al mirador, el que nosaltres agafam. 

Aquest ramal, brut de vegetació i tapat pels arbres caiguts, perceptible pel marge de sosteniment, continua cap a l'oest.

La vegetació s'engoleix per complet el camí, tanmateix, el mirador apareix a dalt d'un penyal. L'objectiu és arribar-hi. Els companys van a enrevoltar, mentre que jo enfil la ruta més directe.     

Mirador del Pas de s'Escaleta
Assolim el mirador a les 12:11 h (WP-10) (366 m). El mirador de s'Escaleta és una gran explanada amb alguns bancs de pedra on podrem contemplar fins a na Foradada (Deià), capa a nord, i fins a la punta del Cavall Bernat (Banyalbufar), cap a l'oest. Aquest mirador, com l'anterior que hem vist, no estava dins les terres arxiducals, per tant el degueren construir els propietaris de la possessió de Son Olesa.  

Dels miradors, Vuillier ens diu (1895): «Aquests miradors llancen, d'alguna manera, el visitant a l'espai, ho fan planejar sobre el mar que s'estén a profunditats vertiginoses o li submergeixen en el terror dels abismes».

«La contemplació del paisatge és un plaer del qual gaudien des de molt de temps enrere els frares de Cartoixa, els ermitans i els senyors de les possessions». (Cañellas, 1997).
    
George Sand, també quedà fascinada del paisatge valldemossí: «És una d'aquelles vistes que aclaparen perquè no deixen res per desitjar ni per imaginar. Tot allò que el poeta i el pintor poden somiar, ho ha creat en aquell indret la natura. Composició immensa, detalls infinits, varietat inesgotable, formes confuses, contorns acusats, profunditats vagues: hi és tot, i l'art no hi pot afegir res». (El paisatge de l'Arxiduc, 1997). 
 
El mirador pren el nom del Pas de s'Escaleta degut a que guaita sobre aquest camí.
     Abastam el terreny que hem recorregut. Visualitzam la paret de partió on hem berenat i la caseta d'en Gregori, just al nostre endret, però molt més avall del que estam.

Una escala baixa per la banda de ponent del mirador, i passa pels peus de l'esperó rocós on se situa la construcció.

L'escala segueix amb un camí, el qual ens mena al que dúiem abans de pujar al mirador.

Pel mateix camí empedrat que hem pujat, tornam a la sitja on hem interromput la ruta que dúiem i que recorre la marina.

Devora la sitja que havíem deixat abans de pujar al mirador trobarem una fletxa verda pintada a una roca i que ens indica la direcció a seguir. Ara, ens dirigim a les coves Negres.    

Comprovam que l'antic camí continua. Devia ser aquest un camí per fer l'escolta de vaixells de moros, com hi ha a l'altra banda del barranc de sa Marina?

Més endavant, a l'esquerra, trobam un forn de calç, i a la dreta, un ramal que puja cap a la urbanització (WP-9) (351 m). Arbres morts caiguts és la tònica habitual de tota la contrada.

Tenim la impressió que perdem el sender, però si posam atenció veim que continua, ara en descens.

Estepa blanca Cistus albidus
Gaudim d'una primavera recentment estrenada amb les flors de l'estepa blanca, popularment coneguda com, estepa blenera, estepa d'escurar o blens de frare. L'estepa blanca té les flors roses, però les fulles són d'un verd molt clar. Només es pot confondre amb Cistus incanus, que a les Balears viu exclusivament a Menorca, però aquest últim té les fulles de color verd fosc i amb pecíol; totes les altres estepes tenen flors de color blanc. (Herbari virtual).

El sender resulta còmode, tot i que el coster cada vegada és més inclinat.

Ens acostam a les parets dels cingles de les coves Negres i a las timbes de sa Marina de Valldemossa, la qual tenim als nostres peus. El lloc per caminar s'estreny i passam a pocs metres del tall del precipici d'uns 250 metres de desnivell.

En aquesta imatge s'aprecia el poc espai que hi ha per passar.

Arribam a l'endret on se situen les coves Negres, un lloc molt freqüentat per les cabres.

J.F. Argente, situa les coves del Pas de s'Escaleta i les Coves Negres, una de les quals tenia indicis de tancament ciclopis i també ceràmiques pretalaiòtiques i talaiòtiques. Javier Aramburu, després de visitar els nombrosos abrics de la zona, entre el Pas de s'Escaleta i el Pas d'en Colom, no va localitzar cap indici d'ocupació protohistòrica. (El espacio arqueológico de Valldemossa y Deià (Mallorca)). 

El nostre pas crea confusió a un grup de cabres, alguna d'elles queda aïllada del grup, mentre nosaltres seguim caminant per la base de les parets del cingle.  

«...vimos un sendero que rodeaba una enorme piedra en forma de pan de azúcar. Seguimos por él, y como por arte de encantamiento, nos hallábamos encima del mar, encima de la inmensidad, con la orilla a una legua de distancia bajo nuestros pies. El primer efecto de este espectáculo inesperado fué el vértigo y comencé por sentarme». (Geoge Sand, 1842).

Caminam per una cornisa i salvam un graó.

Recorrem una zona de carritxeres bastant inclinada, amb la vista del nucli de cases de sa Marina. 

A les 13:26 h assolim el camí de Son Olesa a sa Marina (WP-12) (264 m). Elegim un bon lloc on dinar, amb vistes al port de Valldemossa.
     Segons el Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana, es tracta d'un important eix de comunicació entre la possessió de Son Olesa i sa Marina. La publicació esmentada assenyala que: el camí perd altura ràpidament fins a arribar a un coster de càrritx on el traçat perd tota la definició. La veritat és que actualment no hi ha cap problema per seguir el camí

Ben aviat entram al bosc d'alzines, adreçam per un camí que va per l'esquerra el qual es dirigeix directament al mirador.

Mirador de Son Olesa
Botam una paret seca i de seguida, darrere d'un gran pi mort, veim el mirador (WP-13) (357 m) penjat a dalt del cingle des Cossi. Des d'aquí s'obté una magnífica vista de les timbes del barranc de sa Marina de Vistamar, amb els vertiginosos bots del torrent des Lli o de sa Marina i el des Salt de Son Olesa.

En el coster de l'altra part del barranc, la carretera de sa Marina, amb un vertiginós traçat, s'agombola pels estreps inclinats de la Talaia Vella. Abans, hi havia un camí de bístia empedrat, que passava per Son Mas i davallava pes Portalet... es va acordar construir el camí de rodes el 1869 (Muntaner. Inèdit), per iniciativa d'Antoni Moragues, senyor de Son Moragues... No seria però, fins devers el 1920. (Cañellas, 1997).

Del mirador, només cal seguir el senderó que a través d'un oliverar ens menarà al botador (WP-14) i al vial dels establits de Son Olesa. Arribam al cotxe a les 15:04 h on finalitzam l'excursió (WP-15).          

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________



►Veure el track al Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques



FITXA TÈCNICA
Valldemossa
Distància aproximada: 6,92 km (10,10 GPS)
Pujada acumulada: 402 m
Alçada màxima-mínima: 411-238 m
Temps aproximat sense aturades: 3:36 h
Temps total: 6:31 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: Aquesta caminada és ideal per fer-la en primavera quan les plantes mostren la seva floració. També s'ha de dir que cal anar amb compte amb les nombroses lletreres.
Integrants: Maria, Dolors, Toni i Joan Riera 

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc
Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central E-25, amb els punts principals

Perfil de la ruta


Manacor, 29-3-2016


HEM CONSULTAT
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Atles de la GEMall. DD.AA.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2002 Joan Sastre i Vicenç Sastre.
  • El paisatge de l'Arxiduc. 1997 Nicolau S. Cañellas Serrano.
  • Les illes oblidades. Viatge a les Balears. (1893) 1973 Gaston Vuillier.
  • Mapa Tramuntana Central. 2013 Edt. Alpina.
  • Ruta de l'Arxiduc. 1997 Nicolau S. Cañellas.
  • Revista Miramar. 1991-1992.
  • Un invierno en Mallorca. 1992 George Sand. 

6 comentaris:

  1. Unes festes ben aprofitades. Preciosa la primera de les tres sortides que hem fet aquests dies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a que ha fet bon temps, hem pogut gaudir de tres sortides ben maques, i novedoses per nosaltres.

      Elimina
  2. Hola Joan,
    Una volta ben interessant i completa, suposo un poc curta per vosaltres. Molt bona tota la informació aportada i les fotografies.
    Sobre el pas d'en Colom, he vist en altres publicacions, que el situen just al nord del mirador de l'Escaleta devers la cota 150 m, sembla que hi ha dos ancoratges de ferro a la roca.
    Gràcies per citar-nos, el mèrit és d'altres.
    Salut i cames!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep.
      Sí, ho va ser curta. Per això varem arribar fins a la pista de s'Hort de sa Cova. El dilluns 28 férem una variant bastant més llarga.
      Pos un interrogant al pas d'en Colom perquè a dos mapes figura aquest pas part davall les coves Negres (Mascaró Pasarius i germans Sastre, Marines de Tramuntana).
      Gràcies per comentar.
      Salut!

      Elimina
  3. Hola Joan
    Una completa i bona publicació. Esperaré sa seguent entrega, que potser sigui més llarga, i de ben segur encara milloraràs aquesta. Gràcies per la cita, però com diu en Josep, el mèrit és d'altres.
    Salut Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç.
      Gràcies, home. La següent, efectivament va ser més llarga, uns 15 km, però tot el recorregut per magnífics camins que recorren fantàstics boscos.
      Hem de reconèixer que som uns privilegiats. Ens podem traslladar a la Serra en una horeta o menys, sense transit per les carreteres (si ho feim els diumenges). Llavors gaudir d'un paisatge meravellós, per rutes amb tots els graus de dificultat.
      Salut, Llorenç!

      Elimina