Passos de la Serra Mallorquina

© CREAT PER BIEL MIRÓ I JOAN RIERA

2 de nov. 2015

134 - Pas d'en Xindà, Moleta de Son Cabaspre, Gran Canal, Mina de Malagate 1-11-2015

La ruta que volem fer avui no és apta per a tothom, puix el pas que puja a la moleta de Son Cabaspre, el pas d'en Xindà, és bastant exposat i per tant vertiginós. La baixada pel Gran Canal no desdiu de la pujada: és una rosseguera rosta i amb algun graó que haurem de desgrimpar. Tot i això, la seva ascensió val la pena, per les vistes, les escletxes i les restes naviformes que hi ha pel seu cim. Per completar la ruta guaitam a la boca de la mina de Malagate.
     Aquest reportatge està realitzat a partir de dues sortides allà mateix, però amb algunes variants. La primera amb el grup del bon amic Toni Sureda (12-10-2015) i la segona amb els meus companys habituals (1-11-2015).  

La ruta s'inicia a la carretera de s'Esgleieta a Esporles (Ma-1120), en el punt que assenyal amb el (WP-0) (145 m). Allà trobarem lloc per uns tres o quatre cotxes, vora la parada del bus.

Començam la marxa a les 9:08 h pel camí que va de Miralles a Son Simonet, el qual s'adreça a nord. Deixam a la nostra esquena el bosc de Miralles, el puig de ses Rotes de la serra de Son Bauçà. Davant i a la dreta tenim el puig Gros (251 m) i les Quarterades; a l'esquerra el puig de la Beata (279 m), als peus del qual s'aixequen les cases de Miralles.

Després de recórrer un tram planer entre camps de conreu de can Cabot, de Miralles i des Garrigó, el camí asfalt passa pels peus d'uns espadats; contraforts de la serra des Malagate (384 m).

Deixam a l'esquerra l'entrada de sa Miranda, finca rústica situada als peus del puig de ses Ermites.

També passam per can Verd i can Gener.

Abandonam per la dreta la pista asfaltada, la qual continua pujant (WP-1) (278 m). Ara seguim per un sender que va per la torrentera del pinar de Canet. Caminam per les terres de l'antiga cavalleria de Canet «Corresponia durant l'època islàmica al topònim de Qanit, una contrada o terme que abastava una part del territori de migjorn i llebeig del districte o juz denominat Bunyula-Musu». (Valero, 2013).

Veim algun curiós pontet que canalitza el torrent.

El camí ens mena a aquest portell inconfusible pels dos bastons pintats i el rètol que indica el Pinar de Canet. Aquí haurem de posar atenció ja que no hem d'entrar al portell, sinó que hem de seguir un perdut senderó que arranca vora la paret i que s'adreça cap al nord.

Lloc on ens desviam a la dreta, a escassos metres abans d'arribar al portell (WP-2) (332 m), i pujam el coster empinat del pinar.

Primer per un pinar i després per unes abandonades marjades, segurament de can Xindà, arribam a un camp de cultiu on veurem un pou. Recorrerem la paret seca mitgera, coronada amb reixeta alta, fins que trobem un forat per on passar a l'altra part (WP-3) (364 m).

Baixam per una pista amb els estreps de la mola de Son Pacs a l'abast de la nostra vista. Entre aquestes dues moles —la de Son Cabaspre i l'enrocador de la mola de Son Pacs, on s'agafen les cabres salvatges—, una valleta en forma de congost constitueix el final de la coma d'en Llobera.

Travessam una barrera oberta del camí de la coma d'en Llobera, el qual s'inicia a les cases de Son Cabaspre i finalitza a les proximitats de Son Antic. Té diferents tipologies de ferm, amb trams de carro i altres de ferradura. Una desviació d'u al pas de Son Cabaspre, a través del qual es pot pujar a la mola de Son Pacs.

Passada la barrera hem d'estar atents ja que haurem d'abandonar el camí per l'esquerra (WP-4) (282 m). Sobre una pedra veurem una fletxa blava que ens indicarà la direcció a seguir. Són les 10:08, hem arribat aquí amb una hora en clau.

La pujada cap al pas d'en Xindà és bastant dura i relliscosa al principi, després caminam sobre roca i entre arbres abatuts. Guanyam altura en tendència a sud-oest, cap a la base dels penyals.

Trobarem fites, però cadascú cerca la millor passa per a progressar metre a metre per entre la maranya d'arbres i llenya morta.   

La moleta de Son Cabaspre només té una pujada fàcil, i és pel vessant nord, on hi ha un camí de carboners que puja des de la vall de Son Cabaspre. Quan baixem per la Gran Canal (vessant est) també veurem restes de camí a la part de baix, tot i que trams esporàdics, ja que la baixada és escabrosa.

N'hi ha que arriben a dalt de l'inclinat coster més fresques que una lletuga.  

Pas d'en Xindà
Una hora, des del camí de la coma d'en Llobera, ens ha duit arribar al peu del penya-segat, on una altra fletxa blava del bon amic Pep Torrens, ens assegura que estam a l'inici el pas d'en Xindà (WP-5) (485 m). Es tracta d'una escletxa amb algun graó artificial que facilita un xic la grimpada, tot i això té algun punt força exposat i per tant vertiginós, gens recomanable a persones que pateixen vertigen sever.

Després de berenar i descansar iniciam l'escalada. (Foto: Antònia).























A l'esquerra, en Toni i na Sita es disposen a fer el pas. A la dreta, la cordada forma una teringa que puja ben agrupada. És millor anar a prop un de l'altre per si algú llança una pedra.

El que subscriu a un tram del pas d'en Xindà. El topònim prové del malnom del propietari de la finca on s'ubica el pas, can Xindà. Malnom de significació opaca. Maribel Ripoll, autora dels Malnoms d'Esporles: històries de la quotidianitat (2013), proposa les formes femení i plural, na Xindana i es Xindàs. (Foto: Socay).

Gràcies al plegament rocós es pot superar la vertical i esquerpa cinglera i assolir amb relatiu poc temps la part alta de la moleta. Els usos dels passos han variat, des de que s'ha abandonat l'activitat d'aprofitament de la muntanya. Actualment, l'ús d'aquests passos és pràcticament lúdic-esportiu, quan abans tenien una funció més pràctica o de trànsit. 

En Toni Sureda es disposa a atacar el darrer tram de l'estreta escletxa per on discorre el pas, on trobam altra vegada unes pedres compostes per facilitar la passa.

Voltam a la dreta i pràcticament som a dalt de la Moleta, a un petit replà on hi ha un pinotell. Només ens queda recórrer l'exposada cornisa.

El trànsit per la cornisa es fa per una superfície rugosa, i per tant no hi ha por de relliscar. També tenim bones preses per les mans. Amb tot i això, el lloc és exposat i no s'ha de baixar mai la guàrdia.   

A la sortida del pas, hem de fer una grimpada amb un bon pati a darrera nostre, com es pot apreciar a aquesta imatge. 

Can Xindà
Des de la part alta del pas s'obté una bona vista dels voltants; albiram el nucli de la població d'Esporles per entre les elevacions de la contrada. A baix, se situen les cases de can Xindà. (WP-6) (520 m).

Cim de la Moleta de Son Cabaspre (595 m)
Amb un curt recorregut d'uns 15 minuts, per un terreny mal pla, adreçats a l'oest, assolim el punt més alt de la moleta. A la fita que assenyala el cim ens feim la foto de grup. (WP-7) (597 m GPS).
     La GEM anota: «de 595 m d'alçària, fa part de la serra de Tramuntana. Es troba al terme d'Esporles, entre la mola de Son Pacs, la coma d'en Llobera i ses Fontanilles». 

Al capcurucull de la moleta hi ha les restes d'aquesta gran barraca, segurament l'aixopluc del guàrdia o guàrdies que vigilaven des d'aquest monticle.
Fita al cim de la moleta de Son Cabaspre











La fita que assenyala el punt més alt és una pedra quadrada que sobresurt de la roca mare rebaixada, al centre de la qual hi ha un forat on s'hi col·locava un ram o branca. L'explicació de la utilitat d'aquest ram la trobam a l'article de Francesc Canuto i Bauzà Els rams de la toponímia, on diu:
 «Els rams eren utilitzats com a senyal visual a llocs estratègics: talaia, torre, prominència orogràfica, etc.; la seva funció era la d'indicar que el guardià havia fet la descoberta o atall del seu sector i, conseqüentment, la costa estava neta d'enemics [...]
     La col·locació de rams, possiblement, no fos pràctica habitual en tots els llocs de vigilància. Potser només en els més acostats als nuclis de població; en alguns casos, la seva presència va generar el nom de lloc on estaven situats [...]
     Estar sense ram significa doncs: Moros a la costa o Moros vénen, utilitzant expressions que han estat vigents fins fa un temps no massa reculat i que encara serva la memòria col·lectiva. Els talaiers o guardians llevaven el ram quan albiraven naus que feien mal marinatge». Un cas semblant, on trobam també el forat per ficar el ram d'alt del cim, i que a més, la muntanya pren el nom del ram en qüestió, és el puig de la fita del Ram, també a Esporles.
     A Estellencs trobam el puig des Ram de sa Talaia, on: «feien senyal amb una palma de fasser quan venien es Moros».

Aljub de sa Moleta
Continuam cap a l'oest, amb tendència a baixar, així arribam a l'aljub de sa Moleta, el qual figura al Catàleg de Protecció del Patrimoni d'Esporles amb el núm. BE46/A. Aquest important sistema hidràulic aprofitava l'aigua d'escorrentia i abastava del líquid element als ranxos de carboners.

Forn de pa de Carboner de sa Moleta
Baixant un poc més i girant a l'esquerra veurem uns rotlos de sitja i el forn de pa de sa Moleta, segurament l'únic d'aquí dalt. També està catalogat com a Béns Etnològics, amb el núm. BE45/A.

Poblat de navetes
Pels voltants on se situa l'aljub i els ranxos, trobam les restes d'unes construccions naviformes. Aramburu-Zabala, comptabilitza quatre navetes, tres, arrenglerades a la cota 570 m.s.n.m., i una altra, a la cota 574 m.

      


A Mallorca arqueológica. Inventario de yacimientos. Anexo 4. Javier Aramburu-Zabala inclou aquest croquis esquemàtic del conjunt de navetes que trobam per la moleta de Son Cabaspre.









Continuam la ruta cap a l'oest per veure unes curioses formacions geològiques, escletxes, feses, enfonys, ponts naturals... (WP-9).























A mitjan fesa, tanca l'escletxa una paret seca amb quatre escalons —de pedres volades—, els quals permeten salvar el graó natural. Cal valorar l'enginy i l'art constructiu d'aquella gent, que amb escassos recursos aconseguien realitzar els elements necessaris per a la seva subsistència: aljubs, barraques, parets i portells, marges i escales, camins i escopidors, rotlos de sitja, forns de pa i de calç... tot realitzat amb la tècnica de la pedra en sec.

El fons d'aquesta fesa presenta un complet col·lapse per grans roques caigudes, motiu pel qual s'ha format una petita cova.

Baixam uns metres fins assolir el camí que puja de les Fontenilles i pel qual tornam pujar a la part de dalt de les escletxes a través d'un portell. Seguim visitant feses; en aquesta altra, una roca ha quedat encaixada i forma un pont.

Un lloc agradable on dinar és una explanada situada al tall del penya-segat que està molt a prop de les feses. Guaitam a la vall de Son Cabaspre, on destaquen les cases d'aquesta gran possessió. També veim el moletó de Son Cabaspre (595 m) (centre), el coll d'en Claret (500 m) (extrem esquerra), el massís de la mola de Son Pacs (731 m) (dreta), el bosc de Son Cabaspre, el pla des Bosc, el pla de sa Xeixa, s'hort Gran, s'hort d'en Ribes, ses Vels, na Freda...

     L'Arxiduc descriu la contrada: «Al damunt d'aquest coll [d'en Claret], un camí baixa a la dreta per la vall de Son Cabaspre, anomenada així per la possessió que s'hi ubica, i passa pel casal de Son Dameto, a la sortida d'aquesta vall, condueix a Esporles. Aquest és el camí que acostuma a prendre tota la gent que va de Valldemossa a Esporles i hi ha la intenció per part del Govern de construir una carretera que uneixi el coll de Son Valentí amb el coll d'en Claret, per on tots els pobles de la costa nord, situats al vessant septentrional de la serra, quedarien comunicats uns amb els altres per una calçada. Això seria una tasca molt fàcil, ja que quasi tot el terreny és de terra i la distància curta. A partir del coll d'en Claret el camí és transitable i poc després arriba a la possessió de Valldemossa en la vall del mateix nom, travessant el bosc d'alzines i pins de Son Ferrandell, que recentment, emperò, fou talat repetides vegades». (Les Balears, 2002).

Son Cabaspre
Les senyorials i alteroses cases de Son Cabaspre, topònim que prové del llinatge del mateix nom. El jurista i comentarista lul·lià Joan Cabaspre i Santjoan (Palma, 1455-1529), no sé si tingué res a veure amb aquesta possessió. La fotografia fou copsada des de la mola de Son Pacs.
     
Colobra de cogulla (Macroprotodon cucullatus mauritanicus)
De camí cap a la gran Canal, ens topam amb una colobra mallorquina. És una subespècie nordafricana de la colobra de cogulla occidental, introduïda a l'illa en temps històrics. Es tracta d'una petita serp que pot assolir els 60 cm de llargària. Aquest exemplar que vérem hi feia ben prop, si no els superava.

Gran Canal
Per arribar a aquesta baixada, la qual alguns l'anomenen gran Canal, cal dirigir-nos cap al nord-est i girar a l'est, per evitar el penya-segat, però sempre per mal camí. Al principi baixa suaument, fins que el rost és considerable. Tot i que no hem trobat cap mapa que l'anomeni, el topònim de gran Canal no li escau malament.

A la capçalera d'aquesta rosta canal hi ha alguna sitja de carboner. No entenem com devien baixar el carbó per aquí, i ho feien, ja que veim algunes restes de camí.

Quan no caminam per relliscoses rossegueres hem de desgrimpar pels verticals penyals.

Més avall veim restes de camí amb marge de sosteniment.

A partir d'un rotlo de sitja el camí de ferradura s'eixampla i es converteix amb un típic camí de carro de muntanya.

A la fi assolim el camí de la coma d'en Llobera (WP-10) (335 m). Si giram la vista apreciarem el gran i descoratjador desnivell per on hem baixat.

La coma d'en Llobera s'estén entre la mola de Son Pacs, els estreps del pla de la Mola i la moleta de Son Cabaspre. Està situada entre la mola de Son Pacs, Son Cabaspre, Son Simonet i Canet. Hi podem trobar els passos de muntanya de Son Cabaspre (que mena a Valldemossa) i de s'Ullastre (que puja al pla de sa Mola).

Deixam de banda el camí per on el dematí hem arribat a la coma d'en Llobera des de can Xindà (WP-11). Ara continuam pel camí que baixa pel costat del torrent des Pinar de Canet, sense agafar cap desviament. Quan arribam al pou de la fotografia, hem de girar a la dreta, per un camí que puja rost cap a l'oest.
 
Cova minera de sa Malagate
A pocs metres del desviament hem d'estar atents ja que a l'esquerra, a una clotada, s'obre una de les boques de la mina de sa Malagate (WP-12) (197 m). La mina està situada al vessant nord-est de la serra de sa Malagate, prop del camí de sa coma d'en Llobera i del comellar de ses Alzinetes. Possiblement, de la mina s'extreia galena, zinc i coure,  Per la inscripció de 1920 que apareix a una columna artificial de la mina, se suposa que en aquesta data encara, o ja, estava en funcionament. El darrer aprofitament de la mina fou devers els anys cinquanta, quan subministrava material a la cimentera de Canet.
     Per saber més sobre aquesta mina Cova minera de sa Malagata. (Mallorcaverde).

(Font: Web Espacio de José)
*Malagate (en castellà, malacate): torn o enginy gran mogut per bísties, que es fa servir per treure aigua o mineral de les mines. Segurament la muntanya on se situa la mina, la serra de sa Malagate, pren el nom per aquest gran enginy que, antigament, hi devia haver a la mina.






Topografia de la cova minera de sa Malagate
Topografia realitzada per J.A. Encinas, M.L. Redondo, J.A. Pérez, L.J. Bermejo i A. Villar. 

Veure l'article complet de: J.A. Encinas.
Veure fotografies de l'interior de la mina de: BTTersMallorca.

Na Sita, na Francisca i na Dolors, a una de les boques de la mina. Pels voltants hi ha restes de les cases de les rotes Velles, on encara es poden veure elements de la tafona. 
 
Prosseguim la ruta per les rotes Velles des pinar de Canet, un entrunyellat de camins que si hom no coneix el territori no convé ficar-s'hi sense un GPS. Enrere queda l'alterosa moleta de Son Cabaspre amb els pendissos coberts d'arbres (esquerra); el pa de Figa (centre); darrera, la mola de Son Pacs, i més a la dreta, el cingle des Mardans* .

*DCVB Mardà: Mascle de l'ovella destinat a la procreació (xot de llavor).

Després d'un desviament al (WP-13), i de deixar de banda nombrosos ramals del camí, ens topam amb una paret coronada d'una alta reixeta, on trobarem un forat per passar (WP-14) (227 m). A l'altra part podrem seguir un camí de carro entapissat de fullaca dels arbres del frondós pinar de Canet, el qual s'estén pels vessants del puig Gros. 

Ignoraran un ramal que baixa per l'esquerra i en 12 minuts més assolirem el camí públic del pinar de Canet, a l'endret d'un safareig buit (WP-15) (176 m). En 12 minuts més arribam a la carretera d'Esporles on finalitzam la caminada d'avui (WP-16) a les 16:25 h.      

________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Veure el track al Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada. No molestem els animals, no facem renou, no deixem escombraries.


FITXA TÈCNICA
Esporles
Distància aproximada: 11,41 km
Pujada acumulada: 685 m 
Alçada màxima-mínima: 599-144 m
Temps aproximat sense aturades: 4:28 h
Temps total: 7:28:38 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: El pas d'en Xindà és exposat. La xarxa de camins que discorre pel pinar de Canet, és bastant embullosa      
Integrants del dia 12-10-2015: Xisca, Rafi Lurdes, Nuria, Toni Sureda, Jesús, Joaquín, Pepín, Paco, J. Oliver, T. Rafel, Sebastián i Joan
Integrants del dia 1-11-2015: Francisca Maiol, Sita Ferrà, Magdalena, Antònia Maiol, Francisca Vives, Dolors, Toni, Toni Matamales i Joan

CARTOGRAFIA

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic IGN E-25, amb els punts principals

Perfil de la ruta

Manacor, 3-11-2015

HEM CONSULTAT
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Mapa de l'Atles de la GEM.
  • Mapa general de Mallorca. 1958 Josep Mascaró Pasarius 
  • Les possessions de la Serra de Tramuntana. Història i patrimoni. 2013 Gaspar Valero i Martí.
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.

10 comentaris:

  1. Me agrada llegirte Joan, donat que mal grat jo conegui la contrada, la conec molt millor despres de veura tota la documentació qiue aportas al reportatge, enhorabona bon amig!! y molts d'anys tambe, despres de dinar bridare pero tu!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Toni.
      Gràcies home. Ja saps que bona part d'aquesta ruta me la mostrares tu.
      Molts d'anys també per tu i salut!

      Elimina
  2. Molt complet el reportatge, com sempre... t'ho has "currat"! Com ja he dit a sa meva "carpeta de fotos"; un dia per a recordar!!
    Gràcies!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Passar el dia per la muntanya és una teràpia molt aconsellable. Natura, exercici, paisatge, amistat... Salut!!!

      Elimina
  3. "Caminante no hay camino. Se hace camino al andar". Aquests versos d'en Machado ho duis a la perfecció vosaltres.
    Ja heu visitat unes navetes que només coneixia per la web d'Aramburu. Enhorabona per l'excursió i per les explicacions tan clarificadores al teu blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, bon amic Joan. T'agrairia les teves correccions i suggerències. Ja saps les meves limitacions en tantes coses, i tu saps tant en arqueologia.
      Una abraçada!

      Elimina
  4. Hola Joan,
    Molt interessant aquesta excursió, pel que veig amb les bones informacions i fotografies, molt exigent i apta per muntanyencs experimentats com vosaltres.
    Enhorabona i gràcies per donar-la a conèixer.
    Salut i muntanya!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep.
      Si la feis ser cert que la gaudireu com nosaltres. És exigent com bé dius. La moleta no regala les vistes, es fa valer, i et recompensa.
      Gràcies, amic Josep.
      Salut i muntanya!

      Elimina
  5. Hola Joan
    No estau gaire quiets... cada setmana és un tirany novedós, per no dir del tot desconegut. Ni posant-me piles noves, podrem fer tots el recorreguts que tenim en cartera. I tu, en Pep Torrens, en Toni Socay, en Josep de Viaranys... en teniu sa culpa. Molt bona publicació i millor informació. Gracies per compartir-ho- Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uep, Llorenç.
      Això de sortir a la muntanya, com més grans ens feim, més necessari es fa. Una màquina vella si l'atures, malament! Vosaltres no vos quedau enrere... i també afegiu al banyat.
      Gràcies i salut!

      Elimina