2 d’oct. 2015

130 - Pas de sa Covassa 27-9-2015

Després de fer el pas des Parral i el de sa Cabra, avui feim el pas de sa Covassa; tots tres estan situats molt a prop un de l'altre i pugen pel vessant nord de les muntanyes que miren a la Colònia de Sant Pere. El pas de sa Covassa o Coassa, era, antigament, la via habitual dels conradors de la zona i pescadors que tenien com a port la Cala des Camps Vells, per arribar el peix a la vila d'Artà.
     Per a la primera part de la ruta aprofitaré el meravellós serial que fa Serafí Giscafrè Genovard (1923-2015) a la revista Bellpuig, signat per Trescaires i titulat "El Pas d'Es Grau. L'acompanyada de Madò Gatova". Madò Gatova, era el malnom de Joana Maria Carrió i Massanet, de 95 anys. Aquest serial que narra la primera mort en aquella incipient Colònia de Sant Pere, allà el 1885, fou publicat en tres entregues, els mesos de gener, febrer i març de l'any 1974. Al final trobareu un enllaç per si voleu llegir la contarella completa. 

     Comença dient: «La Mallorca idíl·lica i fobiolera tan sols ha existit dintre la imaginació de lletraferits i panxacontents i del cervell tarat de folkloristes oligofrènics. Basta agafar un gaiato i partir cap a foravila per dar-se compte de com calia l'aprofità cada racó i cada trosset de terra per a xuclar-li la saba vital. Basta trescar les nostres muntanyes per a veure com els avantpassats es penjaven d'elles com a rats penats, aixecant marges fins en els cims, amb tal de trobar per les faldes empinades, la terra que els hi mancava en el pla, per a sobreviure...».

Betlem
«No és estrany, per tant, el que la gent s'apressàs a aconseguir un bocinet de terra fos a on fos, per tant de tenir, almenys el pa assegurat. I si es daven facilitats, com es va fer, per establir Sa Colònia se comprèn com a aquella genteta no li va importar saltar les muntanyes i anar-se'n lluny de remeis, a sofrir a l'hivern el vent de nord que mai mancaba, i l'estiu el sol implacable que sofregeix la Vall...».

«Per a fer-ho es necessita un temperament esforçat o una fam fora mida. De les dues coses n'estaven sobrats els pioners. 
     I quan això es fa de vells, com ho va fer Madò Gatova es que la nostra vida no ha tingut res a veure amb xeremiers de calçons ample ni amb rebosillos calats...».
 
«Això és un folk que no reflecteix la realitat, fals, per tant, i que ha tractat de fer-nos oblidar la vertadera imatge de la Mallorca del denou; austera, pobre, perseguida i afamegada, abocada al treball anguniós per sobreviure a l'oblit, la fam, la persecució a les epidèmies. 
     Per això... 
     Aquí no hi hagué ni crits, ni plors, ni planys... 
     Silenci!». 

«Aquell hivern de mil vuit-cents vuitanta cinc, fou fred i trist... Aquell matí, setze de Desembre, tot estava callat. L'aire del Nord es deturà per uns moments i les fulles romangueren immòbils a les branques més nues faltes de la saba vivificadora, embassada dins la soca perquè, terra, tronc, saba i arrels s'eren glaçades».
     
«La mar no xalava, i en el cim de l'Atalaia Freda, un mantell blanc cobria la verdor dels pins, i un sostre de neu gelada, escampada a tot arreu, tapava les roques esborrant els relleus dels caps segats».

«Ropits i tords, ales acopades, tremolaven damunt les branques dels garganyers, i l'altra aucellada, estufada i mustia, cercava el redòs de les taulades. Dels fumerals s'alçava aquell matí un fum blanc i espès que s'escolava pel comellar donant-li l'aspecte irreal d'un somni grisenc mig oblidat.
     Sols de tant en tant, molt llunyans, arribaven els sons dels picarols del cabrum, que enfilat pels rics, espipella brots d'aladern o fulles de mata».  

«Ha mort una dona!
     Madò Joana Carrió i Massanet, àlies Gatova, tenia noranta-cinc anys i era viuda del Sen Pere Joan Llaneres, conrador. Un dels primers entre els pobladors de Sa Colònia».
     
«La nova volà per dintre el comellar.
     Els homes acalaven el cap i es treien el capell fet de junça. Les dones deien un pare-nostre i, tot seguit, els dos arreplegaven les eines que amagaven baix d'un feix de llenya, i partien un rera l'altre cap a cas mort. Els tiranys ben prest s'eren poblats d'ombres corbades que es dirigien cap al Cocó de Betlem a on Madò Gatova tenia la caseta».
     
«En que ja fos molt vella, la seva mort, no esperada, amb tot i esser la de una pobre Coloniera anònima havia causat estupor.
     L'estupor natural produït pel fet d'una situació insòlita. Madò Gatova fou el primer mort dins aquell món heterogènia que es congriava per a formar Sa Colònia de Sant Pere, i el fet havia traumatitzat la sensibilitat de tothom.
     No hi hagué, però, ni crits ni plors ni planys...
     No es podia acompanyar la morta amb el llarg enfilall de carros com es solia fer amb els morts de foravila, perquè per anar a Vila no hi havia encara camí de carro.
     Dos de ferradura i un d'escorbei».

«El cementeri lluny, rera les muntanyes, i Na Joana Maria Carrió i Massanet, àlies Madò Gatova, estirada sobre el llit, esperant que es decidissen a dur-la-se'n per a deixar-la baix aquell trosset de terra que li pertocava pel sol fet d'haver nascuda en aquest món, i allà amb la pau final esperar la benaventurança dels cossos i les ànimes».

«A la fi es decidiren.
     De la Vila, sobre un mul, portaren un taüt. Un veïnat que feia marges els deixà la seva civera, feta d'un garrover bord, i a braços partiren cap a Betlem per agafar el pas des Grau».

Pas des Grau
«Dintre la cuina es xerrava, vers el rabaser que cremava lent dintre l'ampla escalfapanxes, i es discutia per on seria més convenient durla-se'n a Madò Joana quan fos arribada l'hora.
     Pel Pas Caudalé i pel d'En Gil feia beneit es pensar-ho. El sol fet de passar-ne de buit ja era un miracle. El Parral era lluny o el que ells, els Pambolis empraven per anar a Vila, en Covasa era tan malambrós com els dos primers.
     Solament el Pas d'Es Grau permetria treure el taüt a carregador i encara així, n'hi hauria un bon tip fins a Sa Beca.
     La gent anava comparaguent, avisada no es sabia per a qui...  
     El comellar quedà buit.
     Un enfiloi d'ombres negres, mocador al cap, nuat davall sa barra, emprengué la pujada d'Es Grau per dins Ses Mates Baixes, adresant per Sa Clova dels Oms i s'engaltà pel costat del xaragall seguint el caminoi que va a Sa Barrera Negra».

«El tirany puja dolçament, enganant a l'aspre rost, les corbes suaus que fan l'ascensió lenta, però reposada. Les dones de Sa Colònia, que no altra cosa són les ombres de mocador negra eren partides en grups compactes diguent un rosari rera altra, mentre trencaven al davant als homes que es tornaven estirant a la civera i havien de rodejar per cercar el camí més planer.
     Com ulls rodons engrandits per l'espant, els ronyacs dels pins vells pareixia que es miraven la feta aquell horabaixa de claror grisenca».

«Queia un babainoi que, com agulles de cap blanc, s'eficava per entre els mocadors de set pams que totes portaven, arrebossats.
     Era una sort que a les hores Es Grau estigués cubert d'un pinar espès que a l'estiu feia agrair l'ombra a l'hivern servava el camí una mica teb, impedint a la tramuntana aficar-se pel llenyam que creixia per entre els pinotells [...].
     Qualque dona, sense perdre el pas, mentre contesta el rosari, arreplegava herbes de les bones per necessari [...]».     

Deixam l'acompanyada de Madò Gatova, al final del comellar des Cocons, ells han voltat cama cap a sa Beca i nosaltres arribam a la raconada de la font de s'Ermita, plena de llum i de vida.
Font de s'Ermita


























L'Arxiduc anota: «La font de s'Ermita brolla en aquesta petita vall, tancada de parets rocoses i on hi ha un petit molí d'aigua i una tanca amb un parell de marjades i algunes grans figueres. Fa sis marjades ben amples. Una mica més amunt hi ha l'hort dels ermitans, tancat de paret seca; esmentam també que en aquest lloc creixen algunes oliveres, esponeroses figueres i moltes figueres de moro». 


Ermita de Betlem
 «L'ermita de Binialgorfa [Betlem] —llegim a Bie Balearen—, la més allunyada i solitària ermita de Mallorca, no és molt antiga, sinó que els primers ermitans s'hi varen instal·lar al principi d'aquest segle [XIX], i dia 29 de juliol de 1805 varen fundar l'ermita en el terreny que els va cedir a tal objecte el senyor Jaume Morei, dins una possessió seva. Dins una petita torre que ja hi havia allà varen construir un oratori provisional que va ser beneït pel cardenal Despuig dia 1 de juny de 1806. En el seu lloc es va construir més tard l'església actual, que està dedicada al misteri del Naixement de Crist. La nova ermita va ser beneïda dia 10 de maig de 1818».

Passam pel costat de l'ermita i per l'indret on romangueren les primeres nits els cinc ermitans que la fundaren.

 
















Dins l'església de l'ermita, a la capella lateral de l'esquerra, hi ha la tomba del Sr. Jaume Morei Andreu de Sant Martí, el qual feu donació d’una petita extensió de terra que contenia les restes d’una antiga torre de defensa i una tafona.

Dibuix aparegut a Die Balearen (Ermita de Biniagolfa)
L'Arxiduc Lluís Salvador, situat pel camí del puig de sa Truja dibuixà l'ermita de Betlem, aixecada a l'esquena del puig de sa Covassa. Resulta curiosa la desforestació després d'uns setanta anys de l'arribada dels ermitans.
     És una llàstima que ell no posi nom al puig, anota: «Darrere Biniagolfa pujam un turó i deixam a l'esquerra unes parets rocoses fortament erosionades».

Arribam al tall del penya-segat de «sa Muntanya des Molinot com diu el P. Rafel Ginard és com una balconada sobre Sa Colònia. Quin mantell més brodat i esculturat aqueixa trinxa que corre des de Sa Devesa a Na Picarandau!». (Bellpuig, 54, 1964).

Restes del Molinot?
El nom de sa Muntanya des Molinot, li és donat pel molí de la possessió de Binialgorfa que s'aixecava molt a prop d'aquí. Avui només resten algunes pedres d'aquella antiga construcció.   

Per un portell obert a l'esplanada de la part posterior de l'ermita, enfilam un tirany que mena al cap damunt de sa Covassa o en Covassa (322 m), també anomenant puig d'en Teca i mirador de s'Ermita de Betlem. Allà trobarem dues petites edificacions militars d'observació. Devora la garita de guàrdia hi ha aquest rotlo de pedres, la funció del qual desconec.
 
Passat s'Observatori, caminam cap al sud a la recerca del pas de sa Covassa. Abans d'iniciar la davallada pel pas, el qual se situa a la nostra dreta, guaitam al barranc de sa Jonquera on situam el pas de sa Cabra. Aquest exposat pas el férem dia 19 d'aquest mateix mes Veure el reportatge.
 
Pas de sa Cabra
Els passos que trobam per aquests costers: el pas Candeler, el de sa Figuera Borda, el d'en Gil, el del Parral, el de sa Cabra, de sa Covassa, el des Grau, etc., també eren vies d'accés a les possessions de darrera les muntanyes, com: Son Fortesa, Son Sureda, can Canals, i com no, a l'ermita i a can Virell... 

Pas de sa Covassa
Estam situats a la capçalera del pas, avui anomenat de sa Coassa, deformació o corrupció de Covassa. Mateu Morro explica: «La pèrdua de la v intervocàlica en derivats de cova no és rara en català, i a Mallorca menys que enlloc. Aqueixa tendència a la caiguda de la v la trobam en topònims com Es Coal o Sa Coassa, ben vius a Mallorca. Covanegra origina Coanegra de la mateixa manera que Sa Covassa dóna Sa Coassa, i com covard o provar es poden transformar en coard i proar».
     El pas, consisteix en una rosta rampa dominada per carritxeres fins a la meitat del coster, després ve una zona de garriga, intransitable degut a les plantes espinoses, la qual acaba en un pinaró. Una reixeta dels xalets que apareixen a la plana talla el pas. A la costa destaca el Caló dels Camps, i les terres de can Virell, cas Solleric, can Metxo, can Vives, cas Frare, Son Mascaró, can Gatova, i també can Pa-amb-Oli, on hi ha un important poblat talaiòtic en ruïnes.

Aquesta rampa era la via més directe que tenien els habitants de la zona dels Camps Vells per pujar a l'ermita. També era la ruta més ràpida pels pescadors que tenien com a port la Cala dels Camps la qual es veu al fons per duu a vendre el peix a la vila d'Artà. 
     Giscafrè, al relat de Madò Gatova, cita aquest pas i el compara amb els altres dels voltants, diu: «Pel Pas Caudalé i pel d'En Gil feia beneit es pensar-ho. El sol fet de passar-ne de buit ja era un miracle. El Parral era lluny o el que ells, els Pambolis empraven per anar a Vila, en Covasa era tan malambrós com els dos primers».

Vista retrospectiva de la baixada.

En el lloc més estret hi ha un fil ferro que devia aguantar una reixeta per tancar aquest collet als animals. 

Sa Covassa
Imatge panoràmica presa des de l'interior de sa Covassa. És un bon aixoplug amb bones vistes cap a la costa Artana. Per arribar-hi s'ha de fer una grimpadeta fàcil
 
Topografia de sa Covassa (J. A. Encinas i M. L. Redondo)
José Antonio Encinas, al seu Corpus Cavernario Mayoricense, diu: «Reliquia alveolar de un dispositivo exurgente, conservando toda la mitad meridional y faltándole la parte desprendida hacia el escape. Con unos 14 metros de diámetro virtual, alzada de poco más de cinco y perfil transversal característico del vertido de aguas y detritos por el inclinado piso, evacuando fuera. El referente indica espaciosa covacha». (Deferència de Joan Maiol).

Segurament aquest és el coval que dóna nom a la muntanya i al pas. El llisar que baixam és l'orografia més dificultosa que trobam, llevat de qualque petit bot. No seran aquestes les dificultats més grans.

Aquesta foto és ben il·lustrativa de la vegetació espinosa que trobàrem: la gatosa Genista lucida, vulgarment dita gatova; l'argelaga Calicotome spinosa, dita també argelaguera; l'aritja Smilax aspera, una liana molt molestosa; i un vell conegut com és el càrritx Ampelodesmos mauritanica. Tot plegat faran el possible per aturar-nos el pas. 

Per la part baixa dels coster trobam alguna alzina solitària Quercus ilex L., segurament, exemplars d'un esponerós antic alzinar i que han sobreviscut als nombrosos incendis i lluiten per perviure dins aquesta selva de vegetació piròfila. Un poc més avall trobàrem el terreny marjat, un temps plens de vinya, però ara totalment abandonat. 

Al final hem hagut de botar una reixeta i sortir a la carretera pel camí privat que mena a unes cases, cosa que no recoman en absolut. Hem de respectar la propietat privada de les cases. Ja sé que la muntanya també ho és propietat privada, però no és el mateix. La solució és, abans d'arribar a la reixeta, dirigir-nos per la dreta al comellar des Cocons (torrent des Cocons) i sortir per les cases de Betlem o per una camada que hi ha abans de creuar el torrent.     

Des de la carretera, devora cas Frare, malmenats i rapinyats però sans i estalvis, copsam el xaragall que acabam de baixar. També podem situar la cova, pel costat de la qual hem passat ben a prop.   
    
Cala dels Camps Vells
Per concloure el reportatge guaitam a la bella caleta (port prehistòric), avui anomenada de manera errònia Ca los Cans. Dita Cala dels Camps Vells «perquè quan es conraven els Camps Vells, sementers de la Devesa, en aquell caló embarcaven les garbes per dur-les a batre a l'era vora les cases. Els camins no existien i retia més així». (Bellpuig, 54, 1974). 

________________________________________________________________________________________________________________________________________________


RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada. No molestem els animals, no facem renou, no deixem escombraries.

FITXA TÈCNICA
Artà
Distància aproximada: 7,20 km
Pujada acumulada: 290 m 
Alçada màxima-mínima: 322-40 m
Temps aproximat sense aturades: 2:23 h
Temps total: 3:07:47 h
Ruta circular:
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: La falda del puig es troba extremadament bruta de vegetació espinosa. A baix et trobes la reixeta dels xalets. Una ruta que no recoman fins que no es trobi una sortida viable.   
Integrants: Dolors i Joan

CARTOGRAFIA
Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina E-25, amb els punts principals

Perfil de la ruta

Manacor, 2-10-2015

HEM CONSULTAT
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Atles de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. DD.AA.
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.
  • Mapa General de Mallorca. 1958 Josep Mascaró Pasarius.

7 comentaris:

  1. Fantàstic reportatge, i una excursió molt entretinguda a pesar de les "ferides de guerra"!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En principi, com tu saps, la intenció era fer només una recerca del pas. Al final ens varem animar a baixar, no sé si va ser una bona idea vist la quantitat de plantes espinoses que trobàrem.
      Gràcies estimada!

      Elimina
  2. Aquesta vegada has brodat el reportatge. La mescla de rondalla i fotos degradades de color, com diu na Dolors, ha quedat
    FANTASTIC. Enhorabona i no afluxis.
    Salut i bones cames per fer excursions.
    Pep Torrens

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha agradat tant la contarella històrica, tant descriptiva d'aquell temps, d'aquella Mallorca, que no he pogut estar de fer-la servir per pujar pel mateix camí que 'l'acompanyada de madò Gatova'.
      Gràcies Pep pel teu amable comentari.
      Una abraçada!

      Elimina
  3. Hola Joan
    Avui no puc més que donar-te l'enhorabona per publicar al teu blog aquesta historia, que va escriure el nostro amic Serafí Guiscafrè. A noltros, en Serafí, ens ha ajudat a estimar tota la contrada d'Arta, fins el punt que el 2011 li dedicarem una de les nostres presentacions, i que titularem el Saulonar, ja que al seu llibre Histories del Saulonar (que ens havia regalat i dedicat) varem poder conèixer aquestes histories verídiques de madò Gatova...i moltes més.
    Encara que aquests fets, no poden fer oblidar o tapar la teva bona feina d'aquest recorregut, principalment el pas de sa Covassa, amb tota la informació publicada i la perfecta fotografia.
    Salut Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç.
      Cercant informació del pas des Parral i de sa Covassa, vaig topar amb aquests magnífics relats, plens de topònims i de històries oblidades. El llibre no l'he pogut trobar, encara.
      Quan férem el pas de sa Cabra i va haver alguns dubtes i confusió sobre la situació dels passos de sa Cabra i el d'en Coassa o de sa Covassa. N'Arnau em feu arribar informació i situació d'aquest darrer pas i de cap allà partírem. El problema, a més de les espines, és la reixeta que hi ha a baix.
      Gràcies, amic Llorenç.

      Elimina
  4. Som molt afortunada per haver passat un dia perfecte amb un grupet especial I fent un recorregut tan meravellòs

    ResponElimina