Passos de la Serra Mallorquina

© CREAT PER BIEL MIRÓ I JOAN RIERA

21 d’oct. 2014

103 - Penyals d'Honor pel pas de Son Creus, es Fraguel i la cova des Moros 19-10-2014

Aquesta ruta discorre per la muntanya comunal de Bunyola, sa Comuna, una de les finques més grans de la serra de Tramuntana (1.111 quarterades). Bunyola és un municipi de Mallorca occidental, situat en el sector NW de l'illa. La Comuna, tot i a ser coneguda, queden racons a veure, en aquesta ocasió passarem per llocs inèdits per a nosaltres, com és ara: la font des Llinar, la via ferrada des Fraguel i la cova des Moros o balma des Nanets (alguns d'ells, situats fora de sa Comuna). També pujarem a la cota més alta d'aquesta muntanya, el penyal d'Honor (808 m), pel pas de Son Creus.

Son Creus i la mola d'Honor
Deixam Bunyola enrere per la carretera d'Orient, aparcam poc després de passar les cases de Son Creus (WP-00), km 3,2 (Ma-210), just després d'una corba a la dreta, trobarem lloc pels cotxes (324 m).
     La GEM ens dóna notícies d'aquesta antiga possessió de muntanya: «confronta amb Honor, sa Comuna, Son Palouet i can Garau. Travessada pel camí d'Orient, ocupa una vall a migjorn de la serra d'Alfàbia, al peu del massís format pels penyals de sa Cuixera i de sa Mel i la mola d'Honor. Pertanyé a Joan Lluís Boix de Berard. El 1597, fou adquirida pel mercader Gabriel Ferragut. El 1632, fou fideïcomissada pel prevere Joan Ferragut i, el 1683, per Gabriel Fuster. El 1733, Nicolau Ballester d'Olesa adquirí una casa a la vila de Bunyola i la convertí en la posada de Son Creus. El 1787, pertanyia a Salvador Ballester d'Olesa i era una gran propietat olivarera de muntanya amb cases senyorials, cases del majoral, capella amb un retaule de Gaspar Oms, tafona i molí de sang. Tenia extensos alzinars, pinars i ramaderia ovina. El mobiliari era d'un gran luxe i incloïa estampes franceses, quadres de països, pintura religiosa, escultures i ceràmica francesa i italiana. Hi destacava un gran jeroglífic elaborat i pintat a l'oli pel senyor Jaume Ignasi d'Olesa i Descatlar. El s XX sofrí una gran decadència. El 1967, fou adquirida per l'arquitecte Antoni Garcia-Ruiz Rosselló, que en restaurà acuradament les cases dels senyors. Té 360 quarterades (1990)». (DF/M).

Les primeres notícies daten de l'any 1432, en unes confrontes amb la cavalleria d’Orient, Lluc i Honor, es documenta el rafal d’en Creus (Rosselló Vaquer: Bunyola en el segle XV, 10).

Son Creus al Catàleg de Patrimoni  



Són les 9:41 h i a l'hora de començar la ruta el GPS no està per feina, no rep la senyal dels satèl·lits i no indica la nostra posició. Les primeres passes són indecises puix algú s'ha preocupat de tomar les primeres fites, sort de les fletxes vermelles. 
 
L'Arxiduc cita Son Creus a Die Balearen (1884), diu: «A mà esquerra es veu Son Creus, en ubicació pintoresca, quasi cobert d'heura. A la vora hi ha un bell hort de verdures amb vinyes emparrades, a més hi creixen algunes figueres de moro, cirerers, oliveres velles cobertes d'heura, a les quals s'enfilen sarments, joncs, plàtans joves i pollancres. Tots aquests arbres estan protegits del vent de la vall per una pintoresca roca calcària alta, parcialment coberta de matollar; són regats pel rierol veí i per una petita síquia de l'aigua més pura».

Piferrer i Quadrado a Islas Baleares (1888), diuen: «En el angosto valle camino de Oriente se esconde entre la espesura Son Creus y sale al paso Honor [...]».

A la finca de Son Creus, entre el coll d'en Mateu i sa font de la Vila, hi ha una mina de galena (plom i plata) anomenada Mina San Mateo, també coneguda per mina de Son Creus i mina des Moros, se suposa que és d'època bizantina, per una llumeta trobada al seu interior, datada en els s VI-VII d.C. Tot i que en el s XIX-XX encara s'hi treballava. 

S'acaben les marjades i entram a l'alzinar reblit d'antics elements d'explotació d'aquest bosc: forns de calç, rotlos de sitges, cabanes, parets, forns de pa, petites basses... La zona es diu sa Plana.

Abans de guanyar més alçada, caminarem planers adreçats a l'est (WP-01), per un camí ampla, de carro, a la recerca d'una font.

En pocs minuts (9:48 h) arribam a la Font des Llinar (Lli, Linum usitatissimum) (WP-02) (442 m). A Bunyola, trobam un altra topònim que fa referència a aquesta planta: es pla des Llinars. El de la font, és un racó bucòlic on aprofitam per a berenar.

Font des Llinar
El conjunt de la font és agradable. Una escala baixa a la mina, al final de la qual trobàrem l'ull de la font ben sec. Al costat, un pedrís semicircular envolta una taula de pedra coronada per una mola. Més enllà hi ha un rotlo de sitja.

Imatge presa des de l'interior de la font. Per veure diferents tipus de mines o galeries, clicau aquí.

Deixam la font a les 10:30 h pel mateix camí que hem vengut. A una bifurcació prenem el camí que puja (WP-03). Pel de més avall veníem de la carretera.

Passam un portell, caminam adreçats a sud, fins assolir el tirany fitat que havíem deixat abans per anar a la font  

Travessam un xaragall amb grans blocs de pedra, pujam un graó i caminam paral·lels a una paret seca. A un ranxo de carboners amb una petita bassa, fitat amb el (WP-04) (515 m), ens reagrupam.

Dirigits per les fletxes vermelles anam avançant per entre l'espès i brut bosc de joves alzines i arboceres.

Arribam als peus del primer graó, el qual pujam amb una petita grimpada sense massa dificultats.

N'Esteve a mitjan esgraonada. A les alzines del fons, s'inicia una forta rampa de terra cap als penyals.


A la imatge s'aprecia la forta inclinació del terreny a la primera part del pas de Son Creus (WP-05) (654 m). 

L'alçada assolida ens regala una esplèndida panoràmica de part de la Serra. En primer terme apareix el puig cònic de Son Poc, el puig de Son Nassi, el puig de s'Alqueria (sa Gubia), aquest conjunt s'anomena les tres Maries. També s'albira sa Falconera, els Homenets, na Fàtima... Al fons despunta el Galatzó i la mola de s'Esclop.

Seguim caminant amunt fins a la segona paret del penyal, la qual podrem assolir pel pas de Son Creus (WP-06) (688 m). Aquests passos permetien als treballadors o treballadores de les grans finques de la vall Can Grau, Son Creus i Honor, arribar a dalt de l'imponent penya-segat en poc temps i no haver d'anar pel camí des Grau o altres; eren dreceres i cada possessió tenia la seva. 

Pas de Son Creus
Apareixen uns marges desfets que ens fan creure que eren d'un camí, el qual devia facilitar arribar a dalt de la mola de sa comuna de Bunyola.

La pujada no és difícil, però sí que és bastant exigent. Tot i que en algun punt concret es fa necessari l'ús de les mans per a remuntar algunes esgraonades, no presenta cap mena de dificultat tècnica. 


A les 11:22 h aconseguim arribar a dalt gràcies al pas de Son Creus (WP-07) (716 m). Ens criden l'atenció unes parets que tanquen els precipicis, la funció de les quals desconeixíem abans de llegir l'article Passos de Bunyola a la interessantíssima i molt recomanable web d'en Tomàs Mut Secrets de Tramuntana. Resulta que eren per evitar que els porcs que trescaven i engreixaven per sa Comuna, no baixassin més avall.
     Transcric unes paraules de l'entrevistada per en Tomàs, madò Coloma Estarellas, la qual va néixer a can Grau. 

...”De ses arboceres i ses mates feien carbó i quedava es bosc ben net, així quedaven tots es aglans perquè els animals se’ls mengessin. L’amo en Salvador de ca na Ferrera tenia més de cent porcs que hi pasturaven, per això treien tot es pi i feien ben net perquè es porcs es poguessin menjar es aglans. A Bunyola, madò Querola me va dir: hi vaig perdre ses ungles collint aglans a sa Comuna per l’amo en Salvador! perquè anàvem a collir aglans allà on no hi arribaven es porcs”… 
     Referent a la pastura de porcs, devers el 1860 l'Ajuntament va prohibir la pastura de bísties de carga en clara protecció als porcs.

Gravat de Lluís Salvador (Die Balearen)
Superat el pas de Son Creus, l'Arxiduc dibuixa la vista que obté i diu: «El pendís pla continua amb un vertiginós balcó, des d'on es veu la vall de Son Creus i d'Honor [...] A profunditat vertiginosa estan la vall d'Honor, amb el coll del mateix nom i els revolts de la carretera que va a Alfàbia».

Després de recórrer uns 250 metres camp a través, assolim una de les pistes forestals que creuen la Comuna vora el corral de ses Cabres, precisament, la que mena als penyals d'Honor (WP-08), allà ens dirigim, cap a l'esquerra. 

Quan som a la pròxima cruïlla (WP-09), tenim l'opció de pujar a guaitar als penyals d'Honor (808 m), cosa que feim per l'esquerra (munt de pedres). Recta, arribaríem al coll des Picot; i a la dreta, també senyalitzat amb un munt de pedres i el rètol de fusta, dóna a cas Garriguer. 

El sender que puja al penyal, és prou concorregut, com gairebé tots el de sa Comuna. És difícil no topar-se amb turistes o mallorquins que van o venen de guaitar a la balconada de la vall d'Honor i la serra d'Alfàbia.

Sortim del pinar i ja es deixa veure el capdamunt dels penyals d'Honor. Alguns pins coronen el cim. A uns metres, sobre un altre puntal més alt, s'aixeca una caseta de vigilància d'incendis.

Cim del penyal d'Honor (808 m)
A les 11:52 h assolim el cim (WP-10) Els penyals d'Honor, es troben a la mola d'Honor, entre el coll des Picó, el comellar des Cocó Peguer i el comellar d'en Cupí. Hi ha una cova del mateix nom (cova dels Penyals d'Honor), la qual és catalogada com a cova fins a 30 m de recorregut.
     Llàstima de l'ambient boirós de calor, puix dificulta copsar bones imatges de la vall d'Honor, més enllà dels vertiginosos estimballs verticals.

Baixam del penyal pel mateix tirany. Pins, càrritx, romaní, xiprell, arboceres, mates i altres espècies vegetals ens acompanyen en la travessa.

Tornam a la cruïlla fitada amb el (WP-09). Elegim el viarany que mena a cas Garriguer (WP-11), a través de s'Arboçar...

...un dels camins més macos de sa Comuna, juntament amb el de la coma Gran.

És un vertader plaer pels sentits caminar per aquestes senderes que creuen l'atapeït i ombrívol arboçar i alzinar, on només sents la piuladissa dels ocells. El sotabosc està format per Cistus cytisus, ginebreres, mates de llentiscle, i per llampúdols bords, molt llargs i secs.

L'estreta comella ens durà al centre neuràlgic de sa Comuna: cas Garriguer. Una mena de distribuïdor de senderistes. 

L'esplanada de cas Garriguer es troba de gom a gom de cotxes i gent que vol fer la típica torrada campestre (WP-12). Fins aquí arriba la carretera de la Comuna, la qual facilità la baixada de la llenya i la fusta del bosc comunal.

Creient que ens sobraria el temps, duc al grupet a visitar la cova de s'Aigo. Tots la coneixíem manco na Bàrbara. Per arribar-hi enrevoltam el puig Gros o puig des Bous, enfilam el que discorre pel puig de ses Cristes, ens desviam (WP-13) pel comellar de la cova de s'Aigo i a molts pocs metres, enfront d'un pi amb un niu de bruixes, trobam el senderó (WP-14) que ens mena a la cavitat. 

Arbocer, Arbocera o Arboç
A la Comuna la vegetació és molt frondosa, fraules, brucs, ginebreres, etc. hi suren en gran quantitat (Arxiduc, 1884) i també romaní, càrritx, garballó, mata, arbocera, pi, alzina, llampúdol bord, lletrera, bolets, estepa llimonenca i un llarg etc.

Cova de s'Aigo
Arribam a la boca d'entrada de la cova de s'Aigo a les 13:04 h (WP-15) (654 m).

Cal extremar les precaucions per a no relliscar. Pel trespol hi ha nombroses restes de ceràmica, segurament de gerres. Probablement fou emprada com habitatge provisional pels carboners o per emmagatzemar-hi carbó al seu interior.

A la cova de s'Aigo trobam gravada una creu, com a molts altres indrets. Aquests tipus de gravats apareixen amb relativa freqüència a les coves i fonts mallorquines: a la font de les Tres Creus, a la cova d'en Riera, a la séquia de Coanegra, a la font de Coanegra, etc. Segons Santandreu «aquests gravats atenen a cultes i codis esotèrics o, en altres casos, a rudimentaris expressions de contextos magico-religiosos de caire judeocristià. En qualsevol dels casos, i sense voler ajustar una cronologia exacte, podem dir que el seu origen es remunta a èpoques medievals, en què tota aquesta sèrie de cultes i expressions lligades a indrets concrets amb una certa simbologia i càrrega espiritual, van assolir la màxima representació».

A la guia de sa Comuna podem llegir: «El fet que la massa rocosa de la Comuna sigui de natura calcària fa que presenti un modelat endocàrstic. Per mor d'això, s'hi ubiquen una gran quantitat de cavitats subterrànies que poden ser transitables».

Antigament, aquesta gruixuda estalagmita es va condicionar per a recollir aigua del degotís, buidant-la i encimentant-la. D'aquí li ve l'hidrònim de cova de s'Aigo.

Quan sortim de la cova, s'ha fet hora de dinar. Cercam una ombra on tendrem una horeta escassa de descans ja que la segona part de l'excursió és prou llarga i, sobretot, desconeguda per jo.

Quatre fotografies de l'interior de la cova, copsades per Bàrbara.




Tornam esser al camí que enrevolta el puig Gros. Ara l'abandonam per la dreta (WP-16), pel senderó més estret, però també el més bell, el qual dibuixa revolts, per esquivar uns penyals. Crec que és el pas de l'Arboç.

Creuam la pista més ampla per la qual abans havíem passat, quan enrevoltàvem el puig Gros.

Així arribam a l'àrea recreativa de cas Garriguer (WP-17). «la caseta de sa Comuneta, on abans vivia un senyor» (Arxiduc). Fins aquí arriba la carretera de la Comuna, la qual facilità la baixada de la llenya i la fusta del bosc comunal.
     A l'enfront es veu el pou que, segons Valero, s'estava construint el 1894.

Giram a l'esquerra cap al camí de la coma Gran. Unes senyals de transit per vianants i ciclistes ens poden servir de fita.

Passam per un estret i un portell, per on el camí passa sobre un bon marge. A la dreta, al fons de la coma, baixa un torrent.

«Els pins suposen una comunitat invasora de les zones que haurien d'estar ocupades per l'alzinar. De fet, aquest tipus de vegetació s'ha anat instal·lant a mesura que la pressió exercida pels homes ha fet recular l'alzinar». (La Comuna de Bunyola, 2005).

Bassol d'en Pas o de sa Coma Gran
A l'esquerra del camí se situa aquesta bassa d'aigua. Una rampa, ara tancada per una paret, permetia als animals baixar-hi a beure.

No davallam del tot la coma Gran. En el (WP-18), deixam el camí i baixam al jaç del torrent que tenim a la dreta, recorrem uns metres en descens la llera del torrent i sortim per la dreta. Anam a cercar un pas (via ferrada), que ens tregui d'aquest gran barranc que solca sa Comuna. 
     Com diu Lluís Salvador «Sa Comuna forma al mig un mena de vall profunda constituïda per tres clotades principals, anomenades coma Gran, coma de sa Parra i coma del Pobre Andreu, separades per cinc files de muntanyes».

Pujam el rost coster, cap a la base dels penyals. Ignoram un seguit de monjoies que van cap l'esquerra, les  quals es dirigeixen a les diverses vies d'escalada des Fraguel.

Recorrem la paret del penyal, fins que ens topam amb l'inici del pas (WP-19). Per a superar la paret, s'han instal·lat grapes d'acer inoxidable, també hi ha una vella corda amb nusos. He de dir que hem arribat fins aquí gràcies a l'incansable muntanyer i amic Toni Sureda.

Na Dolors, fou la segona a pujar la paret, darrera de n'Esteve.

Na Margalida es prepara a pujar, mentre na Dolors finalitza el pas.

És millor pujar d'un en un per no estirar la corda mentre un altre company l'està utilitzant.

El torn d'en Toni, na Bàrbara i en Bingo.
En aquesta imatge s'aprecia millor l'altura que té el pas, el qual puja per la part baixa de la paret des Fraguel, al puig des Vent (581 m).

Els antecedents de les vies ferrades són clarament militars, aprofitades després pels excursionistes.

Història de la via ferrada

     L’ascensió al mont Aiguille, per part del capità Françoise A. de Ville i uns soldats, per ordres de Carlos VIII, és considerada la primera 'via ferrata'. Més tard, al 1843, s’equipa al massís del Dachstein (Austria), el recorregut per ascendir al pic Honer, tan sols per facilitar-ne l’accés. Seguidament s’equipen el GrosGlochner, el 1869, i la Marmolada, el 1903. Però és durant la 1ª Gran Guerra (guerra Austrohúngara), que la història, i quasi bé tothom, situa els orígens d’aquests itineraris. Va ser durant els durs i sagnants combats que es van dirimir a la zona de les Dolomites (Alps Tirolesos), que els combatents d’ambdós bàndols, com a manera de progressar protegits i amagats alhora (monte Paterno), i per assolir llocs privilegiats per dirigir el foc dels canons (torre Toblin); que desenvolupen aquests recorreguts per llocs inimaginables i d’increïble bellesa, protegits amb materials d'escassa seguretat i amb mitjans que res tenen a veure amb els que podem usar actualment. Posteriorment es van redescobrir i s’han anat reequipant, substituint els vells materials obsolets i perillosos, per d’altres més segurs i fiables. (Centre Excursionista de Catalunya).

Una vegada a dalt (WP-20), veim que un tirany duu al pas. Aquest viarany no em va ser gens desconegut, l'havíem fet un dia que pujàrem per un abandonat camí des Cocons, travessàrem una selva del puig des Vent i pegàrem a aquest tiranyet, el qual té una baixada a la coma Gran, més civilitzada que aquest pas, però molt a prop d'ell. Aquesta baixada que dic, està senyalitzada al mapa Alpina.

Travessam un rotlo de sitja...
     El carboner necessitava uns tres dies per recollir la llenya i compondre-la i uns vuit dies per carbonitzar-la. En el Die Balearen, es parla de 8-9 dies necessaris per a la carbonització i una antiga cançó popular parla d'onze. (Molina de Dios, 2012).

Carboner bon carboner,
que duus dins aquest sarró?
Jo hi duc sa meva suor
d'onze dies de sitjer.

...i sortim a la carretera de la Comuna (WP-21).

Els antecedents d'aquesta carretera se situen a l'any 1883, en el que s'acorda realitzar una tala extraordinària de pins (20.000) per a la construcció d'un camí d'accés al bosc. «Per aquell camí Vell, els carros no pogueren arribar fins a la Comuna. Els que circulaven dins els seus pinars s'hi havien pujat a peces i muntat a d'alt. El bestiar arrossegava els troncs fins a baix pels distints camins de ferradura o els amollava controladament a indrets determinats perquè els poguessin recuperar més avall [...]». (Brunet, 1991).
      Entre els anys 1950-1954, es va millorar aquell antic camí, però no va assolir els objectius que es pretenien, perquè s'havia construït un camí amb pendents de gairebé el 15 per cent, no apte per a la tracció mecànica. A ran d'això es va modificar i quedà (1958) amb el traçat actual. (Latorre, 1992).


Vora el panell informatiu de sa Comuna (WP-22) un encreuement de camins, descansam un moment i comprovam damunt el plànol l'extensa xarxa viària d'aquest gran parc públic.

En el creuer anterior elegim l'opció: Bunyola Camí des Grau. Una curta tirada ens aboca al comellar d'en Cupí. Continuam cap a l'esquerra, cap a Bunyola (WP-23).

Es evident que es fa necessària una gran tasca de neteja a la Comuna.

A la pròxima bifurcació que trobam (WP-24), s'inicia el camí des Grau, el qual prenem.

El comellar d'en Cupí segueix baixant per l'esquerra cap a la carretera. En canvi el des Grau, es dirigeix cap als penya-segat, d'aquí li ve el nom des Grau*. En el primer tram és de carro i passa pel ranxo d'en Jaumetó, després es converteix en camí de ferradura.

* Grau: Pas relativament planer, a manera d'esglaó o replà que travessa una costa abrupta DCVB.

Una aturada obligada, és en el mirador de sa Màquina (WP-25) —lloc on s'instal·là un rústic funicular per a davallar feixos de llenya—, al caire d'un impressionant estimball, on podrem gaudir d'una espectacular vista de la serra d'Alfàbia, la vall i d'alguns penyals de la serra d'Honor.

Vista parcial de Bunyola el 1926, a una fotografia de Baltasar Samper, on apareix els penyals d'Honor i la serra d'Alfàbia. (Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya).

En aquest tram, el camí pren la fisonomia típica d'un camí de muntanya; empedrat i amb marge de sosteniment, degut al fort desnivell. Més avall, per les Perdigalles, deixam a la dreta, el pas de can Garau per on podriem baixar, amb algunes dificultats, a la vall d'Honor. 

Més avall es torna convertir amb pista, la qual travessa pel mig d'un ranxo de carboners (WP-26), entre el bassol Tapat i el rotlo i la cabana.  
     Els carboners desenvolupaven la seva tasca al bosc, de manera orientativa, des de Sant Josep (19 de març) fins el dia de Sant Mateu (21 de setembre) patró de Bunyola. Així, es pretenia evitar els dies de més fred i pluja a la muntanya. Les zones de ranxo s'anaven alternant en períodes de set anys, fet que permetia la regeneració de la zona des del punt de vista forestal. Aquesta activitat es va dur a terme fins a mitjans del segle XX. (La Comuna de Bunyola, 2005). En alguns casos el retrocés del bosc, degut a l'abusiva tala d'arbres, és ben evident.

Per conèixer la dura tasca dels carboners, calciners i llenyaters, cal escoltar la gent gran.
     Jaume Mateu Conti Peller (1928-2006), a una entrevista explica que: «Mon pare tenia estudis primaris, son pare era carboner i ell l'ajudava, però es vespres son pare ensenyava a llegir a tots es germans dins sa barraca amb un llum d'oli. Me pareix que per ser carboner ja devia tenir un esperit molt despert».
     Andreu Cabot Gamundí (1922-2007), també parla de la dura feina del carboner: «Vaig començar a fer feina amb mon pare en es camp, i en s'estiu anàvem a sa muntanya a fer carbó, era una feina molt dura, se feia tota amb xorracs, amb verducs. Si hi havia un matrimoni sa dona havia d'ajudar s'home a serrar es troncs perquè tallaven ses alzines més gruixades, ses que estaven senyades. Llavors ho havien de traginar a un rotlo que per ventura estava a tres-cents metres. Ses dones pelaven es troncs per fer sa sitja. Sa feina de carboner era duríssima, tot es dia tallaven amb una destral grossa. Quan havien fet sa sitja i li havien donat foc l’havien de guardar de nit i de dia, perquè si se foradava trobaven cendra, tot d'una havien de tapar es forat; no podien dormir-se; s’havien de rellevar. 
     Dormien dins una barraqueta que havien fet amb pedres. Aquesta feina de carboner era ferotge, es carboner se traslladava amb tota sa família. Tenien una bístia i així mateix davallava son pare, que es dissabtes s'afaitava, feia sa compra per tota sa setmana; si podia, davallava prest per anar a sa missa des bon dia que era a les quatre i mitja o les cinc de sa matinada. Es diumenges solien fer voltes per sa muntanya, caçar i estar per allà. Això durava fins que venien ses ametles i per Sant Mateu solien ser aquíQuan tenien molts de doblers, després d'haver passat tot s'estiu a a sa muntanya, duien devers 1500 o 2000 pessetes». (Francina Jaume Guardiola / Gent de Bunyola).

Al bell mig del camí trobarem una de les olles de forn de calç més grans i espectaculars de la serra de Tramuntana.
     Trobam una notícia d'uns fets ocorreguts a un forn de calç de Bunyola, que no vol dir que sigui aquest. «Dia 30 d'agost de 1589 es paguen les despeses i dietes dels oficials que anaren a Bunyola per inquirir contra no coneguts delats d'haver anat armats a un forn de calç on feia feina Miquel Mascaró i haver-li tirat una arcabussada enmig del ventre i després haver-li pegat 5 coltellades, ferides que li causaren la mort al cap de 3 hores». (Malfactors i bandejats a Mallorca (Segles XVI-XIX), 2006).

Distret cercant el desviament per arribar a la cova des Moros, no vaig pensar a marcar el pertinent Waypoint, marcat posteriorment sobre el mapa amb el número (WP-26-2).

En el primer tram del desviament no hi ha fites, segurament les han retirades per evitar que la gent hi vagi, o simplement no les vaig veure. Sense GPS és realment difícil trobar el tirany fitat. 

Assolim la part alta del coster, on s'estén una paret seca, segurament marca els límits comunals i per tant entram a una finca privada. Aquesta darrera pujada ens ha fet suar de valent, la calor és insuportable, i això que estam a finals d'octubre. El vespre vérem a casa que la temperatura a Bunyola havia pujat fins els 33º.

Avançar pel tirany és una lluita constant amb la vegetació. Esperava d'un moment a l'altre que els companys, després de la pallissa que dúiem, es renegassin a prosseguir.

Botam una paret mitgera (WP-27) (350 m) i continuam pel caminet amb marge de sosteniment.

Passam pels peus d'unes imponents parets, les quals no deixen indiferent al senderista. Per la zona hi ha un conjunt de cavitats subterrànies (Avencs des Grau). El més gran té una fondària de 86 metres. (GEM). 

El camí ens duu a una esplanada marjada (WP-28) (348 m), on se situa un pedrís a prop de la timba. Lloc ideal per gaudir de la vista panoràmica de Bunyola. A nosaltres no ens sobre el temps i a més el sol ens pega de cara. Els matins s'han de poder copsar bones vistes des d'aquí.

Pas de can Grau (o de Garau)
El caminet, amb marge de sosteniment, que fins ara discorria paral·lel a les parets del cingle, ara puja en direcció al penyal. Quan ens hi apropam, reconeixem, per les fotografies vistes anteriorment a diverses webs (Mut, Alonso, Sureda...), el pas de can Garau. Una antiga pujada a sa Comuna pels treballadors d'aquesta finca.

Recorrem la base de l'imponent espadat.

Alguns companys em segueixen per entre els blocs de roques i altres van pel camí que discorre a uns metres del penya-segat.

A les 17:15 h arribam a la cova des Moros o balma des Nanets (WP-29) (380 m). La GEM no fa referència a aquest topònim concret de Bunyola, però de l'entrada Moros, diu: «Nom molt corrent a la toponímia mallorquina. Ja el 1746, Gaietà de Mallorca feia notar que el poble anomenava coses de moros a qualsevol construcció antiga. Al final del s XX, encara és ben corrent anomenar claper des moros un talaiot, cova de moros una cova artificial prehistòrica i paret de moros qualsevol vestigi megalític».


     En Toni Sureda anota: «Es tracta d'un element important per a la història de Can Grau, encara que ningú ha estudiat ni datat les restes d'enterraments trobats en aquesta petita cavitat i, que en l'actualitat es troba espoliat en gran part, hi ha algunes hipòtesis per la seva semblança amb la cova de Son Matge a Valldemossa, podria ser prehistòrica; una altra hipòtesi va cap als enterraments dels treballadors de la propera mina de Son Creus, que en temps dels romans va estar molt activa, i per últim la més popular, que explica la gent que anava a passejar fins a allí, diuen que a la cavitat es portaven les víctimes de la pesta».

Premeu sobre la foto per veure-la completa.

La taula de pedra que presideix la balma, presenta un curiós i destrossat enrajolat amb dibuixos de nanets, els quals enrevolten una papallona i un cercle de flors pintats a quatre rajoles. Tots els nanets porten alguna cosa desproporcionada per la seva estatura: un espàrrec, una forqueta, una botella, una tetera, etc.  

Uns metres més abaix de la balma hi ha aquest Bassol amb rampa pels animals.

A unes passes més a l'esquerra, se situa el bufador des Bassol (o refrescador), amb un pedrís per a descansar. Més avall, se situa el bufador de ses Malloles, però no tenim temps de cercar-lo. 
     Compar la contrada amb la zona arxiducal. Aquesta devia ser una zona de la possessió de can Grau o Garau per fer la caminada i duu els convidats o amistats a berenar. La possessió està situada entre la font de la Vila, can Bauçà, can Far, el coll d'en Mateu i les mines de Son Creus.  
     Trobam poques referències sobre aquesta antiga possessió, només que: la senyora, dona Cecília Çaforteza donà l'any 1747 un poll del molí d'abaix de can Garau, per les obres de la construcció de l'església de Bunyola. (Ixent Cultural Cronologia Mallorquina).

Resseguim el camí que passa part damunt la bassa en direcció nord. La meva intenció és apropar-nos el màxim possible pel bosc al lloc on hem iniciat l'excursió, puix en el mapa del GPS veig un camí que tenim més endavant, i que surt a la carretera.

El camí és bo de seguir malgrat l'estat d'abandó que presenta. De cop i volta ens trobam tancats en una marjada. La vegetació salvatge s'ha apoderat d'un entorn que temps enrere es cultivava. 
     A les males arribam a un portell (WP-30), a l'altra part del qual, la cosa no millora massa, trobam el mateix terreny de marjades molt brutes. La paret, segurament separa les possessions de can Garau i Son Creus.

Rapinyada va i ensopegada ve, assolim un tirany fitat que ve de més amunt i baixa en direcció al camí que veig al mapa. El territori es diu sa Coma.

Efectivament, el tirany fitat ens mena a l'anhelat camí (WP-31). Feim recompta de ferides, ens espolsam les teranyines arreplegades a la travessa d'aquesta selva i baixam a la vall.

Quan sortim a la carretera, cosa que feim a les 16:02 h, trobam una fletxa vermella molt semblant a les que fa l'amic Pep Torrens (WP-32). No sé on dimonis poden anar per aquests encontorns tan plens de vegetació.
     Després de la publicació d'aquest reportatge, l'amic Pep Torrent, m'indica que aquest tirany fitat duu al pas de Son Creus.  
     Ara haurem de recórrer un quilòmetre i mig per l'asfalt per arribar als cotxes.                 
 
Làmina de l'Arxiduc, on apareix Bunyola (Die Balearen)
L'Arxiduc descriu la vall per on tornam al cotxe, el qual es pot evitar deixant un segon vehicle a la sortida del poble: «Després d'haver abandonat el poble entre les darreres cases, el camí es torna més estret i dolent. Pel carrer d'Orient hom surt del darrer grup de cases de Bunyola i el viarany va per una vall molt estreta, amb turons que estan dividits en bancals bellament sembrats d'oliveres i tenen els cims coberts molt sovint de pins melis, però a la dreta s'alcen totalment espadats. Devora la carretera, en el fons de la vall, es veu el bell hort de tarongers amargs de can Grau, amb molts arbres grossos plantats de forma regular. Al costat hi ha un safareig, nodrit per una síquia coberta que hi duu aigua des d'una font situada a la muntanya. Solca la vall una llera pedregosa de torrent, als marges de la qual creixen alguns noguers i pollancres, així com, més enllà, garrovers grossos entre les roques calcàries fortament estratificades. Durant una tirada, encara es veu la síquia coberta, després s'acaba, perquè allí es troba la font que l'alimenta. A mà dreta, al pendís de la muntanya escarpada de sa Comuna, es veuen les dues coves grosses, la cova Gran i la de Son Creus [...]».

Els talls dels penya-segats de la serra dels penyals d'Honor, fan de línia fronterera natural de la Comuna.

Son Creus
A les 6:24:40 h, després de quasi 9 hores d'excursió, arribam als cotxes cansats i rapinyats. L'opció de baixar de la balma cap a Bunyola, que he vist al blog de l'amic Emilio Alonso, em sembla més adient, vist les traves que posa l'esponerosa vegetació.

Manacor, 21-10-2014

 ______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques.



▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒



Bunyola
Distància aproximada: 16,50 km
Pujada acumulada: 859 m
Alçada màxima-mínima: 804-265
Temps aproximat sense aturades: 5:26 h
Temps total: 8:50:40 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: S'han de fer petites grimpades i escalar la via ferrada (pas aeri). S'ha de tenir en compta l'època de l'any, ja que l'excursió és llarga i es pot fer fosc abans de finalitzar-la
Integrants: Margalida, Bàrbara i Bingo, Dolors, Toni, Esteve i Joan 

 
▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central E-25, amb els punts principals

Llegenda dels Waypoints

Desnivell i distàncies aproximades

Perfil de la ruta en 3D

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Camins i paisatge. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca. 1993 Gaspar Valero i Martí.
  • Web Secrets de Tramuntana. Tomàs Mut.
  • Mapa Edit. Alpina Tramuntana Central. 2013-14.
  • Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana. 1993 DD.AA.
  • La Comuna de Bunyola. Biografia d'un bosc. 1991 Pere J. Brunet Estarelles.
  • Itineraris de muntanya. Excursions a peu per la Serra de Mallorca. 1992 Benigne Palos.
  • La comuna de Bunyola. Grup Segall-Caires Culturals. 2007 G. Valero.

14 comentaris:

  1. Magnífic reportatge Joan, com sempre molt ben documentat. Oblidades les rapinyades, la calor i el turmell malmenat, aquest cap de setmana ha valgut la pena! Gràcies per tot!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per seguir-me! Reconec que va ser una mica dura. La calor, inusual per aquests dies, minven les forces.

      Elimina
  2. Extraordinari com ja mos tens acostumats Joan!! i gràcies per anomenerme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Toni, part de culpa és teva. Gràcies company!

      Elimina
  3. Hola, Joan. Magnífica ruta. Ben documentada com sempre. La balma dels Nanets a simple vista compleix totes les característiques de ser necròpolis prehistòrica. Haurem d'anar-hi. Salut i cames!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Joan, gràcies per comentar! No ens avorrírem gens, no tinguerem temps.
      Una abraçada!

      Elimina
  4. elegant ruta, molt bé dissenyada.
    una salutació a tot el grup.
    *pd a veure si la calor afluixa punyetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Arnau, com tu sap, per sa Comuna es poden fer infinitat de rutes. Gràcies per comentar.
      Ah! I la calor té els dies comptats, ara tendrem els dies més curts. Tot té bo i dolent.

      Elimina
  5. Molt bo i ben exposat. Un científic no ho hauria pogut fer millor. Així mateix seguiu ben forts de cama i atrevits en les pujades. Bona feina!
    Cordialment,
    Biel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Gabriel! Només puc dir que són paraules d'un bon amic.
      Salutacions!

      Elimina
  6. Hola Joan
    Una volta no apta per tothom. Llarga i força entretinguda per la quantitat de llocs visitats, per arribar als quals s'ha de conèixer molt be el territori. He pres nota d'alguns d'ells que em son desconeguts, via ferrada, balma des Nanets...
    Enhorabona a tot el grup i a tu per la perfecta descripció, fotografia i, sense oblidar les informacions aportades.
    Salut Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç,
      Per jo també eren ben desconeguts. Això té de bo la xarxa, compartir i ampliar coneixements.
      Gràcies per comentar.
      Salut!

      Elimina
  7. Molt maca aquesta volta Joan.
    Amb la teva informació i el track l'hem pogut fer sense problemes. Moltes mercès per compartir.
    Una aferrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep.
      M'alegro que vos hagi servit d'ajuda la informació aportada.
      Una abraçada i fins aviat.

      Elimina