18 d’oct. 2013

81 - Puig Tomir pel pas del Diable 24-3-2013

Normalment, els vessants septentrionals de les nostres muntanyes és la més abrupta i per tant la que presenta imponents penya-segats. En aquests precipicis trobam les rutes més esportives per on ascendir als cims a través de passos, més o menys exposats. Per aquesta jornada, per fer cim al puig Tomir elegírem l'atrevit pas del Diable, la baixada la férem pel pas de Binifaldó, un vell conegut nostre.

Per iniciar aquesta ruta hem de deixar els vehicles vora les cases de la finca pública de Menut (Carretera Ma-10 Pollença-Lluc). Allí començam a caminar a les 9:17 h ( WP-01) Travessam el portell de l'esquerra que dóna entrada a la pista asfaltada, la qual mena a Binifaldó (572 m). L'ambient és fresquet i la cosa pinta bé, puix hem de pujar ben amunt. 
      
Binifaldó
Cases de Binifaldó (WP-02) (595 m). El topònim assenyala clarament l'existència d'una alqueria islàmica. Figura al Llibre del Repartiment amb el nom de Beni Haldon. Després de la conquesta catalana correspongué a l'Orde del Temple. Quan els templaris foren dissolts, Binifaldó va passar a l'Orde de l'Hospital. En 1682, juntament amb Menut, Binifaldó fou llegat al santuari de Lluc, fins que el 1897 es va fer càrrec l'Estat, fet que provocà una forta polèmica amb l'Església fins al punt d'excomulgar al ministre d'Hisenda. En l'actualitat pertany a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Jo vaig sembrar l’any quaranta
faves a Binifaldó,
d’aquí me ve, bona amor,
sa meva riquesa tanta.

Deixam les cases de Binifaldó a la dreta i prosseguim per la carretera Vella de Lluc. A la imatge destaca la moleta de Binifaldó (839 m). Un curt recorregut, fins a l'alzina d'en Pere, està habilitat per a les persones invidents.

Si passes per aquí no podràs evitar mirar aquest arbre singular, l'alzina d'en Pere, ja que destaca just al costat del camí. Es tracta d'un exemplar centenari protegit. Té una altura d'uns 20 m, la soca fa 1,18 m de diàmetre (a 1,3 m d'altura) i la seva copa fa uns 19 m de circumferència. Les pedres incrustades a la soca i a les rels en són una característica. Es tracta d'un arbre catalogat

Hem passat ses Rotes Velles i arribam al portell amb barrera que separa les finques de Binifaldó i Muntanya. Un portell lateral permet el trànsit de vianants.

Ens desviam de la carretera i adreçam per les restes del camí real.

Font de Muntanya
A uns 40 minuts de Binifaldó topam la font de Muntanya (WP-04) (464 m), tancada amb una porta metàl·lica empesa. Vegeu Fonts de Tramuntana

Una de les mines de la font de Muntanya, també coneguda per font de les Cases, situada al camí Vell de Pollença a Lluc. El pare Roig diu que «és abundosa i va a les cases de Muntanya per una canonada. Als hiverns els ulls d'aigua es multipliquen per tot arreu i van a augmentar el torrent de Son Marc, que baixa del Tomir. L'aigua té fama de tenir molta de cals».

Es tracta d'una font amb dues mines, construïdes amb pedra en sec i amb coberta de volta de mig punt. A l'indret, una taula de pedra amb uns seients hi ofereix comoditat als caminants. 

En aquest raconet agradable, i més avui que l'aigua corre, feim la necessària returada per a berenar i rememorar les paraules del pare Roig, quan diu: «Segurament aquesta deu ens podria parlar d'antics romeus pollencins que anaven a visitar el Santuari de Lluc i, cansats hi trobaven repòs i alleujament en un tan llarg caminar».
     «En aquells sigles [XIII-XIV] en que el Santuari de Lluch, a causa de les dificultats i perills dels camins, es trobava tan separat de tot el resta de Mallorca, la vila que li era més assequible per proveir-se del seu menester era la de Pollensa, i per això l'insigne fundador del Col·legi, el magnífic Tomàs per completar la dotació del mateix, comprà a Pollensa unes cases per preu de vint lliures, i les donà al Col·legi, perquè li servissen de posada. Aquesta posada estava en el carrer del Roser Vell i la conservà el Col·legi fins l'any 1895...». (Revista Lluch / G. Munar, 1934).

«A l'esquerra es deixa un camí que en revolts d'escalons, la majoria empedrats, baixa a la casa de possessió de Muntanya a través del bosc d'alzines i pins. [...] Llàstima que aquest bosc, un dels més bells de Mallorca, l'hagin talat ara [1884] en part». (Les Balears, 2002).

Recuperades les forces, les que haurem de menester per afrontar la dura pujada, reprenem el camí que, de moment va perdent altura.

A la nostra alçada, el coster de la muntanya presenta una gran ferida recent.

Al costat del camí veim les enormes roques que han redolat muntanya avall.

La vella carretera discorre per un bucòlic alzinar, protegida en aquest tram, la part del fondal per una paret d'esquena d'ase. Actualment forma part de la Ruta de Pedra en Sec (GR-221).

Hem d'estar alerta del desviament que surt del camí per la dreta (WP-05) (425 m). És el tirany que ens durà al pas del Diable.

Sortim de l'alzinar i començam a trepitjar roca pelada. Per acostar-nos a la paret de la cinglera, ens toca travessar una gran rosseguera.

Anam ascendint per la macada descrivint ziga-zagues.

La imatge mostra l'espectacular rellar de Son Marc, una zona típica de rasclers que abunda a la nostra serra de Tramuntana.

Vista de l'empitada rosseguera.

La vall d'en Marc i el coster on se situa el pas.

Deuen ser aquests espadats en forma de banyes els que fan nom al pas del Diable o d'en Diable o devia ser un personatge? Per tot arreu veig escrit pas del Diable, només al mapa de la GEM l'he vist escrit d'en Diable, segurament el mal nom de la persona que freqüentava l'indret en una determinada època, o simplement és una errada.

En el centre de la imatge destaca el puig cònic Montibudell o puig Budell (656 m) Montagudell (puig punxegut).

La pujada és forta però res que no es pugui fer si es fan les returades pertinents.

Muntanya
Apareixen a la visual, les cases de Muntanya, una de les possessions més extenses d'Escorca, amb més de 400 quarterades. Apareix al Llibre del Repartiment amb el nom d'Almorell. Es documenta posteriorment amb la forma Morell. A la fi del s XIII, pertanyia a Pere Andreu. Els s XIV-XVI, fou de la família pollencina Cifre. Al principi del s XVI, hi fou bastit un molí d'aigua, fariner. El 1515, confrontava amb Binifaldó, Femenia, Mortitxet, Muntanya, Fartàritx i Míner. El 1537, els Cifre varen vendre Muntanya a Joan Martorell Mercader, per 300 lliures. La propietat dels Martorells sobre les possessions de l'Almorell i Muntanya determinà que la denominació de la segona començàs a designar també la primera ja en el s XVI i la substituís en el s XVII. Els Martorells, a mitjan s XVII, en renovaren les cases i bastiren una tafona nova. El seu aïllament determinà que fos objecte de repetits atacs de bandolers i delinqüents. El 1823, fou assaltada. El 1861, un grup de lladres robà a les cases i assassinà el fill de l'amo. El 1893, fou novament assaltada. Els tres delinqüents foren descoberts a Pòrtol per un pastor, que en matà dos a pedrades amb la seva bassetja. (GEMall / GR-221, Etapa 8).

Muntanya i Binifaldó,
Femenia i Mosset,
Mortitx Gran i Mortitxet
p'es jovent tot és tristor.

 _

A Muntanya som anada
i m'hi som campada bé.
L'any qui ve hi tornaré,
si no som morta o casada.
_

En entrar a Binifaldó
que descobrireu Muntanya,
demanau de bona gana
com campa sa meva amor.

Pas del Diable
Pas del Diable. Per aquest abrupte vessant, el Tomir, es deixa pujar per unes quantes vies: el pas des Pedregaret, la canal de Muntanya, el pas de sa Regata, el pas de sa Paret, el pas de ses Covasses o d'en Reynés, el pas del Diable... Altres rutes més fàcils són per la possessió de Míner, per Alcanella o Alcanelleta i també per la part de Pollença, per Fartàritx o es Pujol.

Aproximació al pas.

Una cornisa escalonada permet assolir el coster ben rost del puig.

En alguna passa s'ha d'estar alerta ja que ens sentirem exposats.

Després de la cornisa un corriol ens permet assolir l'altiplà dels contraforts del puig.

Travessam una zona planera, ben poblada de carritxeres.

Giram cap al vèrtex del puig i avançam entre coixinets d'aritja de muntanya (Smilax aspera var. balearica).

A la nostra esquerra destaca la curiosa silueta del puig de Ca de Míner (876 m), que no deixa de ser una prolongació o ramificació oriental del gran massís del puig Tomir.

La figura del puig sembla un antic barret de capellà. Un topònim amb questa denominació la trobam a la costa de Lluchmajor, en un escull.

Amb la llarga i dura pujada el grup s'estira. Aprofit per gaudir de la vista de la part nord de la serra de Tramuntana, la península de Formentor i la badia de Pollença.

Dençà que hem deixat el camí Vell de Pollença a Lluc fins aquí, hem avançat camp a través, ara caminam per l'antic camí dels nevaters. Servera i Valero, diu Cañellas «aporten informació sobre el camí que recollia la neu després de passar per Selva, ja que localitzen el topònim, camí des Carro de sa Neu o camí de sa Neu. Aquest nom es refereix al tram del camí vell de Selva a Inca que es troba vora ses Guixeries. Segons els autors el nom provindria del fet que a Selva es transvasava la neu des dels muls als carros».

Al massís, hi ha localitzades tres cases de neu. Una d'elles, la denominada de Fartàritx, és l'única que encara conserva la coberta. La casa de neu de Míner, situada al coll del puig de Ca, es troba en ruïna total.
(Prema la tecla F11 i moure la barra del cursor per veure tota la imatge).

En Xesc observant l'envejable perspectiva de la plana i les badies de Pollença i Alcúdia.

Després d'una bona pujada pel serral Gros, arribam a les instal·lacions de la indústria de la neu del puig Tomir. Aquestes parets foren construïdes amb la finalitat d'arreplegar neu. El conjunt del Tomir, en total tenia 5 parets per a replegar la neu, algunes de les quals es veuen a la imatge.  
     Vallcaneras assenyala que «l'element emprat amb preferència per arreplegar neu és la paret, la qual cosa ens indica que l'efecte del vent era més important que el pendent. Això ho podrem constatar fàcilment quan vegem la situació d'aquesta casa de neu, totalment a lloure del vent del nord».

Pou de neu del puig Tomir. Vallcaneras diu: «Ens trobam en un cas de cavitat natural adaptada pel seu ús com a pou de neu. El pou guanya profunditat mitjançant l'aixecament de murs de paret seca. Com a sosteniment del pou, hi ha un marge de notable altura en el costat de llevant, el qual, com en altres moltes ocasions, segurament també s'aprofitaria per arremolinar-hi neu».

Les dimensions són: 11,5 m de llargària, 6 m d'amplada i 7 m de profunditat. El conjunt es troba a 1040 m d'altura.

Aquestes instal·lacions nevateres devien pertànyer a la possessió de Muntanya. Segons Gorries: «L'establiment de l'impost de la Renda de la Neu, que en gravava el comerç, ens permet saber quins eren els pobles per on la neu sortia de la Serra. Quan es va establir el 1717, es va ordenar que la neu passàs obligatòriament per alguns dels pobles següents: Valldemossa, Sóller, Bunyola, Alaró, Selva, Pollença. L'any següent es va permetre que la neu del Tomir baixàs també per Campanet».

Porxo dels nevaters
En les cases de neu situades a més alta cota, lluny de qualsevol explotació tradicional, era necessària la construcció de casa de nevaters on aquests vivien mentre durava la collita. 
     
Imatge del puig Major, copsada des del cucurull del Tomir. 
     Hem dit altres vegades que, segons Jaume Vidal, es puig Tomir és explicat, pels etimòlegs, com es Puig Tomic. Diu: No sé si hi ha grafies antigues que ho permetin. 'Tomic' és un llinatge o un nom d'origen germànic, o, si més no, germanitzat. Joan Binimelis l'anomena (1593) Pux Tomí. També he vist la grafia Pomic. La GEMall anota: «[...] el nom prové del llinatge català homònim que, consignat en els s IX i X amb la forma llatina Teudemirus, deriva del nom personal germànic Theudemir, compost de Theude 'poble' i mir 'il·lustre'».

Panoràmica realitzada per Sebastià Riera a partir de dues fotografies. Des d'aquest cim s'obté una bona visió global de la vall de Lluc i les muntanyes circumdants.
(Prema la tecla F11 i moure la barra del cursor per veure tota la imatge).

En el cim del Tomir (WP-06) ens feim la foto de grup. L'altura que ens dóna l'Arxiduc del Tomir és de 1103,60 metres, exactament la mateixa que assenyala el Mapa Topogràfic Balear. El meu GPS marca 1105 m.

El típic betlemet que trobam en alguns cims. Aquest és molt original, elaborat amb figures de siurells i col·locat pel grup excursionista de l'AA.VV. de Pòrtol, el 24 de desembre de 2011.

Planejam, primer en direcció (S), per després girar a (O). Decidim dinar a una clapa de neu que sempre alegre la vista i refresca les herbes dolces.
     La vegetació que trobam per aquí dalt és del tipus anomenat estatge culminal baleàric.

Panxa plena i ben descansats iniciam el descens, a la recerca del pas des Pedregaret o des Cable.

Pas des Pedragaret
La instal·lació d'un cable i unes grapes 'via ferrata' (graons de ferro clavats a la roca), a una paret molt vertical, faciliten la baixada, es tracta del pas des Pedragaret. Si un no té molt de vertigen, no tendrà problemes, més que els d'anar alerta a perdre peu.

Actualment (2017), s'ha substitut el vell cable per una cadena, la qual dóna més seguretat.


El descens per aquest pas fou molt més dificultós a l'excursió Es Tomir per Fartàritx (20-12-2009), ja que hi havia una bona nevada.

Més avall haurem de fer petites desgrimpades. Després trobarem una molt inclinada rosseguera o tartera, la baixada per la qual, aconsellam fer-la per la vorera, lloc on trobarem preses per returar el descontrolat descens.

A mitjan corriol trobarem un esperó i bones vistes de la contrada. L'esperó forma un collet pel qual hem de passar. A l'altra part seguirem desgrimpant i travessant xaragalls.

Giram la vista per veure part del tram recorregut. Rosseguera avall, a llebeig del puig, brolla la font des Pedregaret. Conegudes i valorades antigament les seves aigües per les seves propietats curatives, com apunta el pare Roig, 1993; persones que passaven l'estiu al Santuari de bon matí acudien a cercar salut a les seves aigües. Fou declarada mínero-medicinal l'any 1971.

Barrera de l'abandonada embotelladora, al coll des Pedregaret (WP-07) (661 m). Aquí tenim dues possibilitats per arribar a Menut, on tenim els vehicles. Una per la carretera asfaltada que passa per Binifaldó i l'altra, pel camí cap al coll Pelat.

Elegim la segona opció, és una mica més llarga emperò caminarem per camins de roda i de ferradura que creuen el bosc Gran. En un punt passam vora aquest porxo sense teulada.

Abans d'arribar al coll Pelat ens desviam a la dreta per una pista forestal que baixa cap a Menut o Manut (WP-07) (688 m), alqueria Monut al Llibre del Repartiment (1232). Entre aquests dos camins s'alça sa moleta de Binifaldó.

S'acaba la pista i un botador de fusta ens planta a la finca pública de Menut, on un dels edificis és actualment l’emplaçament d’un banc de llavors de planta autòctona. També hi ha un viver forestal dedicat a la producció de plantes destinades a repoblacions.

Menut
En cinc minuts arribam a la fi a la carrera de les cases, on destaca la imponent façana principal. 
     Menut fou de les famílies Clariana (s XIII-XIV), Malferit (s XIV-XV) i Cànoves (s XVI-XVII). La família Cànoves la cedí al monestir de Lluc.  En els segles XV i XVI, la por de ser atacats per pirates va fer que algunes possessions construïssin torres per protegir-se de les incursions enemigues. La torre de Menut, que probablement data de l’any 1599, és de planta quasi quadrada (6,4 x 6,3 m) i atalussada a la part baixa.
     Els habitants de Menut a 1586, segons un manuscrit titulat Llibre de Lluch, eren: Antonia, asclava. – La Sra. Saurina, vidua. – Margarita, asclava. – Moss. Ton Càneves, Mayor. – Moss. Nadal Càneves. – La Sra. Joana Càneves. – Esperança, esclava. – Juan, asclau. – Francisca, asclava. – Johan Saguí, missatge. (sic) (Lluch / Joan Vich, 1934).

     Recorrem la façana lateral esquerra i a través d'un portell sortim on el dematí hem començat l'excursió. Són les 16:20 h quan acabam al costat del cotxe.

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc


RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Aquest traç només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques.



▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Escorca
Distància aproximada: 13,44 km
Pujada acumulada: 785 m
Alçada màxima-mínima: 1107-425
Temps aproximat sense aturades: 4:44 h
Temps total: 7:20:14 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: S'han de fer petites grimpades i desgrimpades
Integrants: Francesca, Margalida, Dolors, Ingrid, Xisco, Esteve, Toni, Joan Mesquida i Joan Riera


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic d'Alpina Tramuntana Nord / E-25, amb els punts principals

Desnivell, temps i distàncies aproximades


Perfil en 3D


Manacor, 18-10-2013


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

  • Les cases de neu i els seus itineraris. 2002 Lluís Valcaneras. 
  • Brisas. 722 17/01/2001.
  • Les balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.
  • Nueva historia de la Isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes. (1593) 1927 Joan Baptista Binimelis Garcia.
  • Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. 1993 Bartomeu Roig i Roig.
  • GR 221. Etapa 8 Son Amer-Pont Romà.
  • Revista Lluch. 1934.
  • Instal·lacions per a la recollida de neu a Mallorca. Revisió bibliogràfica. Dins Territoris 2006 Nicolau S. Cañellas Serrano.  

12 comentaris:

  1. Vaja, m'ha agradat recordar-la, va ser molt "xula"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per ser la primera vegada que feiem el pas del o d'en Diable, hi anava un poc recelós, emperò no va ser per tant. Com diuen, la por si un la vol veure, no és res!

      Elimina
  2. Joan, una de les rutes clàsiques de la muntanya mallorquina, però que amb la teva maestria descriptora em torna fer gust de fer-la un altre vegada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Fernando, les excursions són molt difícils de descriure, el millor que podem fer és fer-les. Tanmateix un es deixa tantes vivències i imatges dins el tinter...
      Una abraçada amic!

      Elimina
  3. Ido ben guapa aquesta volta!! en ferran diu "clasica" i jo afagiria de "de senderistes experimentats" no fos cossa que si arrambi colsevol pel pas del diable... jejejeje el dimono es mplt puta!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Toni, no perdis mai el sentit de l'humor!
      Tens raó, el pas no és per tots els públics. El dimoni o diable, en forma de mala sort, el podem topar en el lloc menys esperat.
      Una aferrada amic!

      Elimina
  4. Hola Joan:
    El 29 de Octubre de 1988, con mi desaparecido hermano Miguel, y con el fascículo de las Rutes Amagades en la mochila, hice por primera vez este bonito Paso. Y desde entonces, no me canso de subirlo o bajarlo una y otra vez.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio, ja ha plogut del 88. Per a nosaltres era la primera vegada que el fèiem i el gaudírem de debò. Segur que repetirem.
      Una aferrada!

      Elimina
  5. Hola Joan
    Com be dius, hi ha moltes vies per accedir al Tomir, però el pas del (d'en) Diable, per jo, és el que reuneix tots els ingredients que sempre cercam, una certa dificultat, poc transitat... no massa perillós. Una perfecta descripció, i altre cop una preciosa fotògrafia... tot un artista. Enhorabona i salut Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç, tens raó, això és el que cercam nosaltres, divertir-nos a la muntanya sense passar massa pena. Mil gràcies pel teu comentari.
      Salut.

      Elimina
  6. Hola Joan,
    M'ha agradat recordar aquesta ruta que férem ja fa temps, nosaltres baixàrem pel pas de sa Paret. Veig que encara hi el betlem col·locat pel grup excursionista de l'AAVV de Pòrtol el 24 de desembre de 2011.
    El reportatge documental i fotogràfic, perfecte!
    Una cordial salutació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep, gràcies pel teu amable comentari. El pas de sa Paret encara és inèdit per jo, algun dia caurà! Afagiré la data de col·locació del betlem.
      Una abraçada amic!

      Elimina