Passos de la Serra Mallorquina

© CREAT PER BIEL MIRÓ I JOAN RIERA

13 de set. 2013

77 - Puig d'Aimeric i la cova de s'Aigo (Comuna de Bunyola) 8-9-2013

Per l'extens territori de la comuna de Bunyola (716 ha) podem trobar també, una extensa xarxa de camins i tiranys i, alguns cims on atalaiar bona part de l'illa. Avui proposam recórrer dos importants camins i un puig, el puig d'Aimeric (666 m), més conegut pel puig de na Marit.

Les cavitats de les Balears pateixen l’impacte de les visites no regulades, que poden provocar problemes locals de contaminació per abocament de residus, molèsties a la fauna i deterioració de les formacions càrstiques. La contaminació dels aqüífers és una amenaça potencial per als troglobis aquàtics. Per tant hem de ser respectuosos amb l'entorn.

Per arribar al punt de partida cal anar per la carretera Ma 2020 (Santa Maria-Bunyola) i en el punt km 7'900 desviar-nos cap al camí rural de es Cocons. Al costat del començament del camí veurem un transformador. Passada l'entrada a la finca es Cocons i la urbanització del mateix nom, trobarem a la dreta del camí un lloc on deixar els cotxes (⇨WP-01), (226 m).

      Es Cocons: L’any 1289 es documenta «un tros de garriga confrontant amb honor dels Cucons per on discorren les aigües i camí que va a Muntueri» (Rosselló-Albertí, 62). Segons l’Estim de 1576, era propietat d’Antoni Muntaner, i es valorà en 3.500 lliures. Segons l’Estim de 1685, era propietat de Ramon Muntaner, i es valorà en 15.000 lliures. El 1755 era de l’honor Antoni Muntaner des Cocons. L’any 1762 Ramon Muntaner des Cocons i Muntaner des Cocons aconseguí el títol d’hidalgo. Segons el Cadastre de 1773, la possessió era propietat d’Antoni Muntaner de Raimundo, i apareix ressenyada de la manera següent: «por casa, taona, tierras y olivares llamado el predio los Cucons». Es valorà en 16.833 lliures (AMB, n. 570, f. 32). Apareix al Mapa de Mallorca del Cardenal Despuig (1784). Segons l'Apeo de l’any 1818, la possessió era de D. Ramon Muntaner i es valorà en 45.660 £. (AMB, n. 571, assentament núm. 274). A la segona meitat del s XIX era de Ramon Muntaner i Serra Poquet.
     L’any 1911 passà de Jaume Muntaner Sancho al seu germà Gabriel; aleshores tenia una superfície de 62 ha i 50 a (AMB, n. 575, n. 136). Després fou propietat de Ramon Muntaner Noguer.
     L’any 1925, segons Miquel Villalonga, la família Muntaner hagué de vendre la finca es Cocons per poder pagar els deutes dels propietaris, i aquests s’hagueren d’instal·lar a sa Vacal. Després en fou propietària la família Llull Castanyer. Més tard la comprà l’empresa alemanya Picturius SA, amb la intenció d’urbanitzar-la. Dos anys després la possessió fou venuda a Joan Borràs Borràs. La possessió apareix a l’obra literària dels germans Villalonga; el seu padrí, Guillem Villalonga es casà amb la filla major del senyor dels Cocons i ells hi passaren algunes temporades de la seva infantesa. (Catàleg de Patrimoni, Ajuntament de Bunyola).

A les 9 h, un cop aparcats els vehicles ens dirigim cap a ca na Moragues on hem de fer el primer desviament (WP-02). Recta pujaríem cap a la coma Gran, per aquest camí baixarem el capvespre, si aconseguim finalitzar amb èxit l'excursió d'avui. Ara dirigim les passes per la dreta, cap a cas Bergantet.
     Aquesta propietat rústica (ca na Moragues) es troba situada entre sa Cova, la coma Gran, can Bergantet i s'Estremera Nou.

«La comuna de Bunyola és un dels boscos comunals que encara resten a Mallorca. Ja a l'any 1856 a la llei de desamortització [llei Aranzadi] apareix aquest bosc com a propietat de la corporació comunal de Bunyola, els recursos del qual eren aprofitats pels veïns del municipi». (El camí des Grau). Tot i això, la Comuna és una propietat comunal des de temps immemorials. El 1789, s'hi annexionà la Comuneta d'Orient (també anomenada de Sant Jordi o de Cals Reis), la qual es va vendre més tard.

El bell camí ens introdueix de ple al bosc, el qual transcorre entre una vella paret de pedra i les penyes del mateix bosc que ens fa passadís.

En pocs minuts arribam al portell de cas Bergantet (WP-03), Bergantell (Arxiduc). Finca situada entre ca na Moragues, can Morro i can Picarol. Si seguíssim aquest camí podríem pujar per la coma d'en Buscante, una barranquera amb marjades al costat i algunes cases abandonades, que podrem observar quan siguem més amunt.

A l'esquerra de les barreres s'inicia el camí de sa Carena de sa Coma d'en Buscante, el qual s'enfila cap a la comuna de Bunyola, construït el 1893.

Es tracta d'un camí de roda amb escopidors laterals molt malmès i envaït per la vegetació, segurament emprat per carboners i llenyaters, i que puja amb decisió fent revolts.

A la Comuna la vegetació és molt frondosa, fraules, brucs, ginebreres, etc. hi suren en gran quantitat (Arxiduc, 1884) i també romaní, càrritx, garballó, mata, arbocera, pi, alzina, llampúdol bord, lletrera, bolets, estepa llimonenca i un llarg etc.

L'alt grau d'humitat ens fa ralentí la marxa, i fer returades que aprofitam per a gaudir del paisatge.

Guanyam altura i se'ns obre una maca panoràmica sobre els pobles del pla, Ciutat, Palmanyola i la serra de Tramuntana. 

El pinar és més clar i el rost del camí més suau. Hem deixat sense voler un sender a la dreta que ens menaria a recórrer part de la coma d'en Buscante. Una altre dia serà.

(Panoràmica realitzada per Sebastià Riera a partir de 4 fotos).
     Arribam a es Planietjar (616 m), es Planitjar o Planiejar, també l'hem vist escrit es Planitjà (GEM), és la zona més planera de la Comuna, on antigament es duia a terme el conreu de gra per a consum humà. Uns elements etnològics (ranxo de carboner i pou), fan la cruïlla de tres camins, inconfusible. Si seguíssim recte arribaríem a cas Garriguer, pels peus del puig Gros (676 m). Per anar al puig d'Aimeric seguirem el camí de la dreta (WP-04).
  
Aquest punt devia ser molt freqüentat pels treballadors de la zona, ja que el pou guardava un element vital per a ells. «Amb el temps s'emprengué la construcció d'obres hidràuliques (aljubs, cisternes, abeuradors) per poder assegurar millor la permanència dels llenyaters, carboners, calciners i tots els altres treballadors, així com per al manteniment del bestiar». (La Comuna de Bunyola, 1991).

«La primera referència escrita sobre construcció de dipòsits d'aigua és de 1865. Aquell any se subhasta la construcció de tres abeuradors a tres punts estratègics de la Comuna: al rotlle del Garrover (dins de la coma de la Parra), al Planiejar i al penyal d'Honor». (Brunet, 1991). 

Més endavant trobam una altra cruïlla (WP-05), on també agafam el camí de la dreta. És una pista forestal o un talla focs que discorre paral·lela a la coma d'en Buscante i ens dirigeix cap al puig de n'Aimeric.

     «A la comuna de Bunyola, fins a mitjans del segle XX s'hi feien diversos aprofitaments forestals: tala de pins [metro], feixos de llenya prima, forns de calç i sitges de carbó. L'ajuntament subhastava anualment l'explotació forestal, la caça i les pastures, i amb els beneficis obtinguts es finançaven obres públiques. Als anys cinquanta començaren a minvar aquests aprofitaments i avui en dia només es realitzen algunes tales de pins. Actualment, la comuna de Bunyola té una funció de conservació i oci». (El camí des Grau).

A uns metres del camí se situa aquesta petita bassa d'escorrentia.

Marjades de sa coma d'en Buscante. Per la zona s'hi localitza la Comuneta, que no s'ha de confondre amb la Comuneta d'Orient.

 
La pista s'acaba i hem de seguir un tirany fitat que puja en la mateixa direcció que dúiem. Són les primeres monjoies que trobam, puix fins ara havíem caminat per camins.


 
Ja falta poc per arribar al cim del puig de n'Aimeric, un topònim amb moltes variants: «El topònim Puig de n’Eimeric (també escrit Eymeric o Eymerich i Aymerich), que a algú sentim pronunciar a Bunyola de n’Eumeric, ha sofert en la dicció popular algunes adulteracions, donant les formes estranyes i difícilment defensables de puig de Na Marit o de Na Maric a Bunyola, i, segons ens han informat persones del propi poble, Puig de Na Marich o de Namarich, amb so final de ch castellana, a Santa Maria del Camí, des del qual i les seves rodalies s'aconsegueix la vista destacada d'aquesta modesta elevació». A més de les formes que presenta en Jesús G. Pastor a les Rutes amagades de Mallorca, també l'he vist escrit en algun mapa d'aquesta manera: Namaritx.

 Vora el cim hi ha aquest betlem dins una brullola.

En el cim de n'Aimeric (666 m) (WP-06) ens feim la foto de grup, a falta d'en Miquel, que ens espera on acaba la pista. L'Arxiduc anota a Die Balearen (1884): «Damunt el cim més alt, anomenat na Marit, situat a 666,76 metres sobre el nivell del mar, on creixen alguns pins melis, hom gaudeix d'una esplèndida vista als quatre vents».

Aquest cim, fa partió entre el terme de Santa Maria del Camí amb la comuna de Bunyola. Està situat dins la finca es Cabàs, entre el puig Gros, la penya des Llamp, la coma d'en Buscante i el torrent de la Cova de s'Aigo. El seu nom prové d’antics propietaris de llinatge Aimeric. «El 30 de gener de 1316 Berenguer Tordera de Santa Maria del Camí ven a Jaume Aymerich de Bunyola la quarta part de Es Cabàs. Aquest el 6 de març de 1326 la ven a Jaume Loat. Aquest el 3 de desembre de 1337 ven una porció de garriga a Guillem Aymerich». (Capó, 1980).

      L'antiga alqueria Abrassim Alfeluz, es Cabàs, està documentada el 1241 com a Rafal Cauhàs, quan l'1 de febrer Arnau de Verdegio i la seva esposa Maria venen a Ramón Berga tres parts de l'alqueria anomenada raal Cauhas, en el terme de Coanegra (Capó, 1980). Confronta amb can Paloni, s'Extremera, sa Comuna, Son Oliver i Son Canals. Té aproximadament 781 quarterades. Les cases formen una interessant mostra d'arquitectura popular mallorquina, amb alguns elements anteriors al s XVII i teules pintades. També s'hi troba un qanat, conducció subterrània d'aigua d'origen àrab, molt ben conservat. Una antiga tradició diu que Catalina Tomàs visqué temporalment en aquest lloc, on han perdurat alguns topònims com la cova de sor Tomassa, la pleta de sor Tomassa, la rota de sor Tomassa i el coll de la Beata. (GEM, II, 316).


Tornam sobre les nostres passes fins el (WP-05), on hi ha una cruïlla de camins. Enfilam cap al nord (WP-07) per una sendera estreta poblada d'arboceres, les branques de les quals intenten barrar el pas. Aquesta estreta senda ens mena a un camí principal que enrevolta el puig Gros.

     L'Arxiduc diu: «Sa Comuna forma al mig una mena de vall profunda constituïda per tres clotades principals, anomenades coma Gran, coma de sa Parra i coma del Pobre Andreu, separades per cinc files de muntanyes. Sobre una plana en direcció a la coma Gran, en el límit de Son Pou, hi ha la cova de s'Aigua, on es filtra aigua d'estalactites dins una cova. Els principals tres estreps darrers són el puig des Vent, el puig Gros i el puig de na Marit»

Per aquesta pista que circumda el puig Gros cercam la cova de s'Aigo, per a trobar-la duc al GPS una alarma d'aproximació, però resulta que no la duc ben situada i no la trobam. Ens posam a dinar i després panxa plena ja veurem. 
     No, Ingrid! Aquest forat no és la cova que cercam!  Lluís Salvador ja ho diu que hi ha molts d'avencs a sa Comuna.

Després de dinar, mentre els altres descansen, em pos a trescar. Agaf un ramal (WP-08) que surt del camí que enrevolta el puig Gros, el qual duu a Son Pou, al torrent de Coanegra, a s'Embocador i a es Cabàs. A un centenar de metres, a la dreta del camí, veig unes fites i una fletxa vermella (WP-09), les segueix i trob la cova. Vaig a avisar als companys i venen tots darrera jo.

Boca d'entrada de la cova de s'Aigo (WP-10).


Antigament, aquesta gruixuda estalagmita es va condicionar per a recollir aigua del degotís, buidant-la i encimentant-la. D'aquí li ve l'hidrònim de cova de s'Aigo.

Pel trespol hi ha nombroses restes de ceràmica, segurament de gerres. Probablement fou emprada com habitatge provisional pels carboners o per emmagatzemar-hi carbó al seu interior..


A la cova de s'Aigo trobam gravada una creu, com a molts altres indrets. Aquests tipus de gravats apareixen amb relativa freqüència a les coves i fonts mallorquines: a la font de les Tres Creus, a la cova d'en Riera, a la séquia de Coanegra, a la font de Coanegra, etc. Segons Santandreu «aquests gravats atenen a cultes i codis esotèrics o, en altres casos, a rudimentaris expressions de contextos magico-religiosos de caire judeocristià. En qualsevol dels casos, i sense voler ajustar una cronologia exacte, podem dir que el seu origen es remunta a èpoques medievals, en què tota aquesta sèrie de cultes i expressions lligades a indrets concrets amb una certa simbologia i càrrega espiritual, van assolir la màxima representació»

Vora la creu, a la mateixa paret, hi ha altres grafits que semblen antics.

Boca d'accés vista des de l'interior.

Una altra pica més petita retocada per recollir el degotís.

Sortim de la cova i tornam al lloc on descansàvem. Molt a prop d'aquest lloc s'inicia el torrent i el comellar de la Cova de s'Aigo.

Recollírem una bossa plena de deixalles, sobretot botelles i vidres, només del redol on dinàrem. Això que la Comuna és un bosc inclòs dins les zones LEN i ANEI.
     Mascaró Pasarius, al seu llibre 30 excursiones en coche por Mallorca (1974), ja es queixa de la quantitat de deixalles que troba per sa Comuna, diu: «Es una verdadera lástima que los visitantes y excursionistas hayan dejado este bellísimo lugar tan sucio. Por doquier se ven botellas rotas, envases de plástico, latas vacías, papeles, restos de comida etc. [...]».  

De la banda nord del puig Gros surten dos camins un devora l'altre que duen a cas Garriguer. Agafam el més estret però també el més bell, el qual dibuixa revolts, per esquivar uns penyals. Crec que és el pas de l'Arboç.

Arribam a l'àrea recreativa de cas Garriguer (WP-11). «la caseta de sa Comuneta, on abans vivia un senyor» (Arxiduc). Fins aquí arriba la carretera de la Comuna, la qual facilità la baixada de la llenya i la fusta del bosc comunal. Els antecedents d'aquesta carretera se situen a l'any 1883, en el que s'acorda realitzar una tala extraordinària de pins (20.000) per a la construcció d'un camí d'accés al bosc. «Per aquell camí Vell, els carros no pogueren arribar fins a la Comuna. Els que circulaven dins els seus pinars s'hi havien pujat a peces i muntat a d'alt. El bestiar arrossegava els troncs fins a baix pels distints camins de ferradura o els amollava controladament a indrets determinats perquè els poguessin recuperar més avall [...]». (Brunet, 1991)
     Entre els anys 1950-1954, es va millorar aquell antic camí, però no va assolir els objectius que es pretenien, perquè s'havia construït un camí amb pendents de gairebé el 15 per cent, no apte per a la tracció mecànica. A ran d'això es va modificar i quedà (1958) amb el traçat actual. (Latorre, 1992).

Segons Brunet, l'any 1926 es va aprovar la construcció d'una caseta refugi de 8 m per 6 m, al final de la coma Gran. A la dècada dels 50 es va ampliar aquest petit edifici, el qual ha rebut diversos noms: caseta de mestre Josepet, cal Garriguer, caseta de la Comuna...

D'esquena a la cisterna, hem de dirigir les passes cap al camí de la coma Gran. Unes senyals de transit per vianants i ciclistes ens poden servir de fita. Deixam a la dreta el pou que, segons Valero, s'estava construint el 1894.  


Una barraca presenta restes del brancam que sosté la coberta vegetal i el catre on descansava el carboner. Evidentment és una restauració feta, segurament, per mostrar als al·lots.

Aquesta altra barraca té la coberta i la porta.
     Els carboners desenvolupaven la seva tasca al bosc, de manera orientativa, des de Sant Josep (19 de març) fins el dia de Sant Mateu (21 de setembre) patró de Bunyola. Així, es pretenia evitar els dies de més fred i pluja a la muntanya. Les zones de ranxo s'anaven alternant en períodes de set anys, fet que permetia la regeneració de la zona des del punt de vista forestal. Aquesta activitat es va dur a terme fins a mitjans del segle XX. (La Comuna de Bunyola, 2005). En alguns casos el retrocés del bosc, degut a l'abusiva tala d'arbres, és ben evident.

Per conèixer la dura tasca dels carboners, calciners i llenyaters, cal escoltar la gent gran.
     Jaume Mateu Conti Peller (1928-2006), a una entrevista explica que: «Mon pare tenia estudis primaris, son pare era carboner i ell l'ajudava, però es vespres son pare ensenyava a llegir a tots es germans dins sa barraca amb un llum d'oli. Me pareix que per ser carboner ja devia tenir un esperit molt despert».
     Andreu Cabot Gamundí (1922-2007), també parla de la dura feina del carboner: «Vaig començar a fer feina amb mon pare en es camp, i en s'estiu anàvem a sa muntanya a fer carbó, era una feina molt dura, se feia tota amb xorracs, amb verducs. Si hi havia un matrimoni sa dona havia d'ajudar s'home a serrar es troncs perquè tallaven ses alzines més gruixades, ses que estaven senyades. Llavors ho havien de traginar a un rotlo que per ventura estava a tres-cents metres. Ses dones pelaven es troncs per fer sa sitja. Sa feina de carboner era duríssima, tot es dia tallaven amb una destral grossa. Quan havien fet sa sitja i li havien donat foc l’havien de guardar de nit i de dia, perquè si se foradava trobaven cendra, tot d'una havien de tapar es forat; no podien dormir-se; s’havien de rellevar. 
     Dormien dins una barraqueta que havien fet amb pedres. Aquesta feina de carboner era ferotge, es carboner se traslladava amb tota sa família. Tenien una bístia i així mateix davallava son pare, que es dissabtes s'afaitava, feia sa compra per tota sa setmana; si podia, davallava prest per anar a sa missa des bon dia que era a les quatre i mitja o les cinc de sa matinada. Es diumenges solien fer voltes per sa muntanya, caçar i estar per allà. Això durava fins que venien ses ametles i per Sant Mateu solien ser aquíQuan tenien molts de doblers, després d'haver passat tot s'estiu a a sa muntanya, duien devers 1500 o 2000 pessetes». (Francina Jaume Guardiola / ⇨Gent de Bunyola).

Sovint, quan l'orografia del terreny ho permetia, els carboners i calciners aprofitaven petites balmes o enfonys per instal·lar-se, aixecant una paret que els protegia. 

Es bassol d'en Pas. Una rampa, ara tancada per una paret, permetia als animals baixar-hi a beure.

Guaitam a una gran olla de forn de calç. A l'esquerra de la zona que transitam se situa es Planietjar, un paratge planer que antigament es cultivava, per on hem passat el dematí. Una glosa diu:

Oronella que va i vola
es moscard sol agafar.
Ja comença a verdejar
es blat que mos va sembrar
damunt es Planietjar
mestre Bernat Picarola.

(Joan Rosselló Carreteret / Valero, 1993).

A la paret del puig des Vent, denominada popularment Fraguel, hi fan escalada. 

La paret de pedra delimita la comuna de Bunyola amb la propietat de Can Fundo i a la vegada separa el bosc de la zona cultivada.

A partir d'ara caminarem vora unes marjades molt ben cuidades. Passarem vora la caseta de can Jaume Fundo, situada a l'esquerra del camí.

Més avall i a la dreta destaca l'antiga casa de can Fundo, la qual està situada dalt d'unes marjades i darrera una paret de somiers, que li donen un aspecte d'abandó i mal gust.

Altes parets encotillen el camí a l’estret de sa Cova. Les dificultats que presentava aquesta estrangulació del camí, obligaren a abandonar la idea que es tenia als anys 50 de convertir-lo en l'eix principal d'accés al mont. (Brunet, 1991).

Passat l'estret, de sobte, veim les primeres tanques i corrals de la casa de sa Cova.  

Les cases de sa Cova, dites també sa cova del Senyor Guiem, estan situades al començament de sa coma Gran, després des Cocons i de ca na Moragues. Constitueixen una construcció troglodita datada en el segle XIV, molt semblant a les cases des Cosconar.

La casa-cova s'ha anat ampliant amb petites construccions annexes. Els propietaris, per preservar la seva intimitat de les mirades dels senderistes, han aixecat reixetes cobertes de bruc. Una llàstima!

Els canvis són evidents si comparam la imatge actual amb aquesta fotografia publicada el 1993, a Camins i paisatges. El camí passava molt més arran de les cases. Tanmateix la bellesa està en la simplicitat.  

Després de sa Cova ve ca na Missera i més avall ca na Moragues on tancarem el cercle.

No falla, el guia és el darrer! A les 16:32 arribam al punt de partida i acabam aquesta agradable i tranquil·la volta per la comuna de Bunyola, una de les moltes opcions que ofereix.

En que sigui bunyolina,
no duc bunyols en sa mà,
però duc una panera
per si me n'hi voleu posar. 

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc
 

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques.



FITXA TÈCNICA
Bunyola
Distància aproximada: 14,37 km
Pujada acumulada: 570 m
Alçada màxima-mínima: 668-186
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 7:32:15 h
Ruta circular:
Dificultat: 2 sobre 5
Observacions: Du algun tipus de llinterna per entrar a la cova de s'Aigo
Integrants: Dolors, Margalida, Ingrid, Jordi, Miquel, Esteve i Joan 


CARTOGRAFIA  

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc


Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Central E-25, 
amb els punts principals

Perfil de la ruta



Manacor, 18-9-2013


 HEM CONSULTAT  
  • La vila de Santa Maria del Camí. Vol. I. De la prehistòria al segle XVI. 1980 Josep Capó Juan.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Camins i paisatge. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca. 1993 Gaspar Valero i Martí.
  • Mapa Edit. Alpina Tramuntana Central. 2013-14.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Catàleg dels Antics Camins de la Serra de Tramuntana. 1993 DD.AA.
  • La Comuna de Bunyola. Biografia d'un bosc. 1991 Pere J. Brunet Estarelles.
  • Itineraris de muntanya. Excursions a peu per la Serra de Mallorca. 1992 Benigne Palos.

4 comentaris:

  1. Hola Joan:
    Los itinerarios por la Comuna, son infinitos. Pero todos preciosos.
    Hace tiempo que no paso por la Coma Gran. Tanto, que todavía no he visto las Cases de sa Cova restauradas.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio. Sí, un bon lloc per començar la temporada quan encara fa calor. Es va molt per l'ombra.
      Gràcies per comentar.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Hola Joan
    Ja te raó n'Emilio, el camins de sa Comuna son infinits. Sempre que he pujat o baixat pel camí de pujada vostro ho he fet travessant per Cas Bergantet i sa coma d'en Buscante, mai per aquest camí que ho fet voltros, i que a més desconeixia. Un altre opció per fer un tomb per aquest preciós bosc. I recordava sa Cova portes obertes i abandonada (2004 o 2005).
    Enhorabona per la teva nova publicació, que com sempre, tant per l'informació com per les fotos.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Llorenç, idò jo no he passat mai encara per la coma d'en Buscante. Tenc previst, per a la pròxima visita a sa Comuna, fer una ruta que inclogui aquest camí. Quant a sa Cova, sí la casa està restaurada, però entre reixetes amb bruc i cans que lladren al teu pas, no et fa ganes aturar-te.
      Gràcies pel teu amable comentari.
      Salut i sort.

      Elimina