Passos de la Serra Mallorquina

© CREAT PER BIEL MIRÓ I JOAN RIERA

14 de maig 2013

67 - Pas de sa Paella - Cingles de Son Rul·lan (12-5-2013)

L'excursió d'avui comença on s'ubicava ca na Magina o Ca madò Pilla, l'antiga hostatgeria de l'Arxiduc Lluís Salvador (385 m), a la carretera Valdemossa-Deià (Ma-20) km 68,7. Pujarem a la Talaia Vella pel pas de sa Paella i pels camins de s'Arxiduc i dels cingles de Son Rul·lan una maca balconada a la costa de Miramar, arribarem a Deià.
     El gran turista i bon observador, Lluís Salvador, va escriure que el camí de la Corniche i els paradisíacs de Sorrento i d'Amalfi amb prou feines poden competir en bellesa amb les nostres muntanyes (Valldemossa, Miramar, Sóller...). 

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada. 

 
«Ca na Magina tothom la coneixia a Mallorca i molts l'anomenaven s'hospederia de Ca Madò Pilla». Des del començament va fer-se càrrec, madò Pilla «una dona véia de Deià». Madò Pilla —rabiosa, menuda, descarada, però eficient— va morir el 1907, quan tenia 98 anys. L'Arxiduc va adaptar ca na Magina [1874], com a hostatgeria, perquè servís com a lloc d'allotjament als qui volien visitar la zona de Miramar. Ell diu: «un alberg de 20 llits on tothom hi pot passar tres dies de franc i li donen roba de llit, tovalloles, coberts, llenya per fer foc i olives sense haver de pagar res, i des del mirador que hi ha allà prop damunt un penyal de forma cònica es domina tota la contrada...». Un diumenge de primavera de 1893 varen arribar a anar 150 persones. (March, 1991). Imatge manllevada de l'obra El paisatge de l'Arxiduc, 1997).
     
     Gaston Vuillier conta de primera mà l'estada (tardor de 1888) a aquest refugi de muntanya: «Entrareu, i les dones encarregades de vetlar per aquesta hospitalitat i per aquest allotjament us rebran somrients, sol·lícites, i menaran la vostra mula a la menjadora o el vostre cotxe a la cotxeria. 
     Pel pobre es faran coure dins oli bullent les cebes i els pebres que durà dins l'alforja i que menjarà amb el seu pa negre. Altres, més afortunats, podran donar aviram a rostir. Però el llit serà igual per tots: llençols ben blancs i flassades ben flonges i calentes a l'hivern. 
     Podreu aprofitar-vos de l'estatge i del fogar durant tres dies i tres nits, i, passat aquest temps, siau qui siau, haureu de cedir el lloc a uns altres.
     I partireu, com vaig fer jo mateix, rebent els més feliços auguris per la continuació del vostre viatge i enduent-vos un record emocionat d'aquesta hospitalitat dels temps antics.
     Però no se us ocorri mai oferir doblers per recompensar els serveis rebuts: sofriríeu un refús, perquè tot és absolutament regalat». (Les illes oblidades. Viatge a les Balears, 1893).

     En canvi Charles William Wood, l'autor de Letters from Mallorca, qui hi va estar el novembre de 1886 ho descriu com a un lloc amb goteres i inhòspit on no hi ha mantega ni llet, en canvi hi ha abundància d'ous i pollastres magres.



Actualment, al mateix lloc s'aixeca l'Hotel El Encinar. A l'aparcament de l'hotel podrem deixar els vehicles. Ja que aquesta ruta no és circular haurem deixat abans cotxes suficients a Deià per a la tornada.

Ben davant de l'aparcament de l'hotel, a l'altra part de la carretera arrenca una pista forestal en pujada ( WP-01), aquí iniciam la divertida ruta d'avui. Així doncs, començam a caminar a les 9:29 h. 

Atenció! Al cap de cinc minuts ens hem de desviar a la dreta (WP-02). Si seguíssim recta, passaríem pel ja conegut mirador des Tudons...

L'ampla pista esdevé en un camí de ferradura amb marge lateral en algun tram, el qual discorre per un agradable bosc mixt molt a prop de Son Galceran i la Cel·la, restes de l'antiga ermita.

Al cap de 15 minuts del desviament arribarem a l'ermita de la Santíssima Trinitat (WP-03). Es veu que hem fet prest, ja que les portes resten tancades. No parlarem d'aquesta ermita, perquè ho feim a l'excursió El pas de ses Maromes i volta per la Talaia Vella.

     A l'obra de Gaston Vuillier trobam impressions de quan es va passejar (1888) per aquests boscos «...hi ha l'ermita, on us rep un monjo d'aspecte esquerp. Així ens imaginam els de l'edat mitjana, demacrats per les privacions, consumits per l'ardor de la seva creença, però forts a tots els combats. Cap altra remor que la de la mar i del vent els dies ombrívols, o l'aleteig d'algun ocell carnisser, no ve a trobar el silenci d'aquest lloc solitari»

Aprofitam la taula i els bancs de pedra del berenador des Bufador dets Ermitans per a berenar. Aquest element és molt antic, Berard ja el cita el 1789, diu: «Frente de esta ermita, al lado del norte y muy cerca, tienen el Bufador donde refrescan el agua al verano, y unos bancales con una mesa de piedra para tomar el fresco». (Viaje a las Villas de Mallorca 1789, 1983)

Després de berenar reprenem la marxa pel camí de les Ermites Velles. A uns deu minuts ens hem de desviar cap a la dreta (WP-04) per un tirany més estret i rost (490 m).

La fràgil roca calcària es desfà. Aquestes pedres no aguantaran molt de temps. Tant de bo que no enganxin a ningú. El mateix Jeroni Berard anota: «Yo he visto un grandísimo peñasco que en una noche tenebrosa se desprendió de arriba y pasó junto a las paredes de la iglesia, atribuyéndolo sin duda a prodigio, que sino toda la ermita arruinaba». (Viaje a las Villas de Mallorca 1789, 1983).

L'enginy d'aquells homes queda ben demostrat amb aquests arriscats camins, a molts de llocs els seus marges desafien la gravetat.

Estreta cornisa per on havien de passar les bísties dels carboners que feinejaven per aquestes tresqueres. En alguns punts el corriol guaita al penya-segat i hom comença a sentir-se els efectes del vertigen. Res a veure del que sentiria més amunt, al pas de sa Paella.
 
Per una d'aquestes balconades copsam la torre de Son Galceran (1579), coneguda també com la talaia de la Trinitat, de ses Pites o de Valldemossa. L'Arxiduc va comprar la finca de Son Galceran el 15 d'agost de l'any 1875, juntament amb can Caló i Ca na Magina, molt a prop de la torre hi va fer aixecar el mirador de ses Pites, un dels seus predilectes. Son Galceran fou destinat a residència d'estiu del senyor Francesc Manuel de los Herreros, el seu administrador.  

A un rotlo de sitja s'acaba el camí. A partir d'ara el coster de la muntanya es torna de cada vegada més i més rost.

El que dèiem abans! La muntanya es desfà. Les grans pedres, amb la seva desenfrenada caiguda, coster avall, errassen arbres de gran volum.

Escampats pel rost coster com a perdigons d'un tir d'escopeta expressió molt raconera, anam pujant per la falda de la Talaia Vella.

Arribam a un punt clau (WP-05) on podem triar el pas que volem pujar. Cap a l'esquerra mena al pas dels Ermitans i cap a la dreta al de sa Paella. Aquest darrer és el que ens havíem proposat per avui. (Composició fotogràfica).

Per fer-ne un tast i anar conscienciats trobam una paella penjada a un arbre. Però no, aquesta no és la paella que cercam. Algun graciós amb idea d'embullar...

Comencen les primeres grimpades. Hem d'anar alerta amb el pedreny solt i la fullaca.

Copsam l'insecte causant de la mort de moltes alzines: Cerambyx cerdo (Cerambycidae), banyarriquer. Es tracta d’un insecte xilòfag força gran, d’entre 25 i 62 mm. de longitud. Tot i que acostuma a colonitzar parts mortes de les plantes, els danys més greus s’acostumen a apreciar en el gènere Quercus, principalment en alzines i alzines sureres. Els seus hàbits en gran mesura crepusculars i nocturns els porten a aixecar el vol entre els mesos de juny i setembre. Les femelles dipositen els seus ous a l’ interior del tronc i a les branques més gruixudes. Uns dies després els ous s'abadan i les larves comencen a penetrar a l’interior. El desenvolupament larvari pot allargar-se entre dos i tres anys i donar lloc a grans galeries el·líptiques a la part maderable del tronc. La pupació la fa sortir a l’exterior i poc temps després torna a l’interior on està més protegida per poder transformar-se en imago o insecte perfecte al voltant dels primers mesos de la tardor, tot i que es mantindrà recollida fins a la propera primavera depenent de les temperatures. 
     L'hem de deixar anar, ja que, aquest insecte està protegit a l’àmbit de la Unió Europea a l’annex IV de la Directiva hàbitat- fauna-flora (DOCE, de 22 de juliol de 1992 a l’annex II espècies de fauna especialment protegides pel Conveni de Berna, de 29 de setembre de 1979). Més informació a la Guiaparcollserolla

Abans de començar el pas guaitam al penya-segat. Allà ullam l'hotel des d'on hem arrencat. Déu n'hi do amb l'altura assolida en poc temps!

Pas de sa Paella
Situats al peu del penyal ens disposam a iniciar el llarg pas de sa Paella (WP-06). A la primera grimpada hem d'anar alerta d'aferrar-nos a unes grans pedres mal enganxades a l'encletxa, puix podrien caure sobre nosaltres. 

A la dificultat d'ascendir per la forta rampa s'afegeix l'entrebanc de la relliscosa fullaca d'alzina.

Una sèrie d'alzines ens ajuden en la primera grimpada del pas, l'Arxiduc diu: «L'alta muntanya de Miramar, la Talaia Vella, bé mereix una visita. Hi ha un coll que permet pujar, de carena en carena de penyals, fins prop del penyal Blanc, part damunt l'antiga ermita, però amb prou feines és accessible per a un pastor de cabres [...]».

Impressionant perspectiva del pas. Si trobàvem inhumà el pendent del coster que pujàvem, ara encara s'accentua més i cal grimpar per la roca fins que ens puguem aferrar al cable. 

Segons el bon amic i bon muntanyenc Emilio Alonso, aquesta paella i el cable els va col·locar molt encertadament Manel Osuna perquè servís d'ajuda a la gent menys experta. La paella la va trobar per la zona i la va penjar, així el pas ja tenia nom. 

He volgut provar de fer el pas sense l'ajuda de la valeriana i no m'ha anat malament del tot.


La famosa paella que fa nom al pas. Vaig veure unes tatxes grosses clavades a la roca, segurament eren antics ancoratges pel filferro que devia equipar aquest providencial pas de caçadors, pastors o contrabandistes.

No és gens aconsellable fer aquests tipus de passos en banyat o amb fort vent; dubt molt que ens aguantàssim amb el cable si donàssim un ensopec.  

He passat per la part més vertiginosa sense problemes, ara és el torn de Dolors.

A pesar de tenir una mà consentida li va bé. En Francesc observa les evolucions de na Dolors, recolzat a un pi.

Na Francisca passa sense problemes.


La darrera grimpada i ens encimbellam a la capçalera del penya-segat. La persistent boira va i ve, tapa i destapa el bell decorat. 
 
Dalt de la Talaia Vella assolim el camí (WP-07) que Lluís Salvador va fer traçar entre 1895 i 1909, el qual parteix del pla des Pouet i va cap al mirador de can Costa o de ses Puntes, d'allà puja a sa Talaia Vella i baixa fins al coll de s'Estret de Son Gallard. 

Supòs que el topònim Talaia Vella, ve de quan des d'aquí dalt s'atalaiava la mar per mor dels pirates que rondejaven les costes, abans d'aixecar la torre de Son Galceran. Tot i que no he trobat cap referència escrita sobre això, en canvi dels atacs dels moros sí: «El alba del 1.º de Octubre de 1552 te dijo á ti, oh pintoresca Valdemossa, que en tu marina y en la cala den Canet tomaban tierra los cuatrocientos piratas que en diez galeotas venían. Ninguna hoguera pudo avisarte de noche, pues aún no sobresalía entonces el hombre estudioso y benéfico [J. Binimelis] que planteó aquellas mudas y rápidas señales; mas la noticia, si te sorprendió descuidada, no te encontró cobarde ni remisa en tu propia defensa» (Islas Baleares, 1888).
     Tot i això, Binimelis (1593) diu que la torre des Verger de Banyalbufar «comunica sus fuegos de aviso a la Atalaya de Vall de Moza, y a la Popia de la Gragonera».

Talaia Vella
Punt geodèsic de sa Talaia Vella (856 m) (WP-08). «del doble cim de la Talaia Bella o Vella, damunt del més important dels quals, el de ponent, encar s'hi veu la fita geodèsica que marca una altura de 868,56 metres [?] sobre el nivell de la mar». 


Refugi de s'Arxiduc
En el punt més elevat del puig (866 m), l'Arxiduc hi va fer construir una caseta refugi (WP-09) de 6,40 m de llarg per 4,29 m d'ample, perquè: «el viajero puede descansar y reponer sus fuerzas, hallando agua, carbón y techo que le resguarde de los ardientes rayos del sol en verano, ó de las pertinaces lluvias invernales». (Rosselló, 1910). Ell mateix diu: «D’allà se puja a la Talaia Vella on darrerament hi vaig fer una caseta i una cisterneta per comodidat i sopluig dels qui hi pugen». La va construir Guillem Fiol Gelabert, fill de Pere Fiol Barbut, el 1909 (Cañellas, 1997).

La caseta-refugi de la Talaia Vella ha estat restaurada recentment i ja han hagut de posar una reixa per a protegir la porta dels gamberros.

La boira s'ensenyoreja pels cingles de Son Gallard i el camí de s'Arxiduc.

Mirador des Garriguer
Prosseguim la ruta prevista, ara cap al coll de s'Estret de Son Gallard. Emperò abans ens desviam uns metres per visitar el mirador des Garriguer (833 m), és el més alt de Miramar (Cañellas, 1997).

En el coll de s'Estret de Son Gallard (771 m), l'Arxiduc hi féu aixecar els pedrissos del mateix nom.

El camí descriu un tancat revolt a una cruïlla. Hem de prendre cap a l'esquerra.

Cap a la dreta ens menaria a la coneguda cova de l'Ermità Guillem. Per aquest lloc topàrem l'amic Jaume Riera i un company seu i ens poguérem saludar.

Quan l'Arxiduc compra Son Moragues (1883) ja pot continuar amb el traçat del camí de sa Muntanya, popularment conegut pel camí de s'Arxiduc. Aquest tram que veim, fins al puig Caragolí, és el més espectacular, ja que va vora la timba, es va traçar entre 1883 i 1895.

L'artista rossellonès Gaston Vuillier també es va passejar per aquestes latituds: «L'Arxiduc ha volgut conservar en aquesta naturalesa tota la seva poesia i tot el seu honor; s'han obert caminois capritxosos dins la roca viva...».

Feim aturada per reagrupar la cordada i aprofitam per guaitar al pas de ses Tres Pedretes, un vertiginós i perillós pas que baixa al camí de Muntanya (Estret de Son Gallard). Algú dirà que exager, però aquesta és la percepció que tenc després de baixar aquest pas en banyat i sense arnès.

Pas de ses Tres Pedretes.

El magnífic camí de s'Arxiduc segueix serpejant cap al puig Caragolí (923 m). Nosaltres l'abandonam per l'esquerra (WP-11), pel camí dels cingles de Son Rul·lan, pel qual arribarem a Deià.


Per un moment la boira em deixa copsar la bella contrada de la zona de na Foradada. Colombram l'oliverar de Son Rul·lan, les cases Noves, Son Marroig, el barranc de Son Gallard...

Son Rul·lan
Les cases de Son Rul·lan estan aixecades sobre un assentament ocupat amb seguretat en època romana. S'han trobat restes que ho confirmen. Vibot apunta: «Les cases, avui dia encara dividides com a conseqüència d'una escissió produïda pel cap baix al segle XVI, mantenen restes de la primitiva arquitectura tardo-medieval, en concret pel que fa al seu sistema d'autodefensa. Les cases velles, situades a l'angle de tramuntana, presenten una clastra tancada de murada on s'obre el portal forà. Ambdós costats s'hi poden apreciar sengles espitlleres».

Sa Talaia Vella, el coll de s'Estret de Son Gallard i els cingles de Son Gallard, presenten una bona massa forestal. No era així en temps de l'Arxiduc puix la contrada va patir alguns incendis. El Católico Balear amb data 5-09-1894 anotava: «La frecuencia de los incendios en Miramar hace pensar con fundamento a las autoridades que son intencionados». 

Amb aquesta maca imatge de na Foradada reposàrem forces i descansàrem una estoneta. El 1593 Binimelis deia «...está la isla de La Foradada, delante de ella un heremitorio o Monasterio de Monjes solitarios llamado de los antiguos Miralmar». Era una illa na Foradada en aquelles saons?
     Un pagès volgué saber qui era el senyor que havia pagat tants de doblers per Son Marroig. L'Arxiduc li digué, Son Marroig em va sortir de franc, just na Foradada val més del que vaig pagar.

Reprenem la marxa pel camí dels cingles de Son Rul·lan, autèntica obra de l'enginyeria popular, que a través d'un gran nombre de revolts i marges de sosteniment superen un territori dominat pels peny-segats i les timbes fins connectar amb les zones summitals de la serralada (Vibot, 2007).

Devia ser per aquest camí que pujaven Pagenstecher i acompanyants? «Un empinado sendero, lleno de malos pasos, tanto para hombres como para las béstias, atraviese el valle [de Deià] y sigue mas allá. Miéntras así íbamos trepando hácia lo alto de la cúspide del Puig d'es Teix, se desarrollaba gradualmente á nuestra izquierda toda la costa, presentando en el lejano Norte una sére de nuevos picachos y precipicios». (La isla de Mallorca, (1867) 1989).


On traüllava molta gent per a guanyar-se la vida al bosc del Molí, ara resta abandonat i en silenci, només alterat pels excursionistes que caminam per aquest vial, declarat GR-221 (Ruta de Pedra en Sec).

Ens aturam per admirar aquesta impressionant pica treballada a la roca mare per a recollir aigua.

Sortim del frondós bosc d'alzines i la vista s'obri sobre Deià. 

 «Un camí empedrat diu l'Arxiduc molt costerut de corbes molt tancades baixa de Son Rul·lan a la vall de Deià». Aquest camí possiblement ja comunicava les alqueries d'Ad-daia i Vall de Muza. La nova carretera, la que coneixem, no es va inaugurar fins al 1886.

Per les cingleres dels estreps del Teix podem trobar nombrosos passos de diversa dificultat.

Font de ses Rotes
Font de les Rotes (372 m). Ens diu l'Arxiduc: «Un camí a l'ombra de les llimoneres ens duu a la ufana font que brolla a poques passes part damunt la casa...».

La mina de la font de les Rotes s'estén per davall d'una gran marjada.


Caseta de ses Rotes. Les espitlleres delaten l'antigor d'aquesta construcció.

A la llinda de la caseta de les Rotes de can Borràs, resa la data de 1748, (més de 260 anys, Déu n'hi do). Estam dins terrenys de la gran possessió des Molí.

Davant la caseta hi ha aquesta ben treballada pica directament a la roca.

Castell des Moro
Després de passar per es Picons ens apareix a la dreta la imatge del castell des Moro, aixecat damunt un penyal isolat dominant el camí i tota la contrada. 

Can Borràs està situat just davant el castell. Aquestes cases pertanyien a la possessió d'El Molí. Foren aixecades en temps de la guerra civil. «Les cases de can Borràs, que pertanyen al Molí i situades enmig de la vall, amb una àmplia panoràmica cap a llevant sobre la vall de Deià...». En un safareig d'aquesta possessió hi creix una estranya falguera aquàtica que ha cridat l'atenció de la comunitat científica.
 
El Castell des Moro, també conegut com a de can Borràs o Castell des Molí, per estar aixecat dins terrenys d’aquesta gran possessió, es troba a 296 m d'alçada. La seva funció era més aviat defensiva i tal vegada devia ser un punt de vigilància sobre el camí vell que comunicava Deià amb Valldemossa i també de la costa.
 
A pesar de les indicacions a alguna publicació del perill que té la pujada, no poguérem resistir la temptació de pujar-hi. El camí que pujava al castellet pràcticament ha desaparegut, només resta l'escala final que permet pujar no sense dificultats, ja que els darrers graons han desaparegut i s'ha de grimpar una roca que surt.

L’arxiduc descriu mínimament el petit castell a Die Balearen: «...surt una espècie de carrerany, en part empedrat , que puja entre els blocs de roca per la pedra llisa de conglomerat cap al fantàstic castellet en forma de torre que corona un penyal. Una petita escala i després un collet molt rost ens duen a una porta d’arc pla. La paret és arredonida, i en el centre s’alça un penyal cònic. Des d'aquí es domina àmpliament tota la vall, la costa amb el cap Gros de Sóller i la cadena muntanyosa des Teix. El con central mostra cap a la porta restes d'una paret que forma una espècie de casa entre la paret exterior i el penyal, que té una finestra oberta cap a dalt. Part davall aquest penyal n'hi ha un altre cap a la vall de Deià». El mateix Lluís Salvador va publicar a Rondayes de Mallorca (1895) un conte titulat:

Es moros d'es Castellet

     «Dins es Castellet hi habitaven quatre moros i vivien de lo que robaven. A n'es molí de prop d'es Castellet hi anaven a robar farina, i perquè no los atrapassen, se'n tornaven de cul arrera perquè amb ses potades no poguessen sabre per on se n’havien anats. 
     Un pastor que guardava ses oveies per aquells redols, un dia sentí que es moros tenien una conversa i los escoltà. Deien que sabien que los cercaven agafar i parlaven de com s’havien de lliberar. Si se veien apurats se tirarien penyal avall dins una aufabi i es que s'hi tiraria primer, diria a n'es altres si s’havia fet mal i així fogirien tots.

     Es pastor donà part a la vila i se pactaren una partida d’homos per anar-los a perseguir de part damunt es penyal. Es pastor quedà baix i quan es moros se veren apurats, apareien ses aufabis i se n'hi tira un i quedà rebentat. 
     Es altres moros esperaven que los digués si li havia anat bé. Es pastor cridà a n'es altres tres, de baix.
    
Tirar-vos-hi, que no m’he fet res.
     Es altres tres s'hi tiraren i tots quedaren morts.
     Aquests quatre moros eren es darrers que habitaven per Deià».

     Del castell d’Alaró es conta una rondalla igual a aquesta.

Gravat de l'Arxiduc publicat a Die Balearen (ca 1884), on apareix el castell des Moro.

 
A la imatge es pot observar l'entrada i la finestra que s'obria sobre el portal, i també on anaven encaixades les bigues que aguantaven el pis de la segona planta.
      Josep Segura i Salado diu que està poc documentat i que recorda les fortificacions existents en el puig de sa Bastida d’Alaró, manats construir per Jaume I. Quan al destacament, Segura afirma que allà hi cabien dos homes i que segurament dormirien en el pis que existí a la cambra que forma el cos de guàrdia i l’entrada.



L’Enciclopèdia de Mallorca no allarga massa la ressenya, diu: «Ruïnes no excavades del terme de Deià, situades entre Son Rul·lan i can Borràs».


A dalt del penyal que s'aixeca dins del castell ens feim la foto del grup que hem pujat fins aquí. Alguns companys han quedat a baix, al camí.
     Aranburu anota que a 200 m al sud del Castell des Moro, en una petita collada, es varen recollir alguns fragments d’àmfora romana, testimoni d’un petit assentament.

Abandonam la històrica edificació, la qual necessita una urgent restauració. Ingrid saluda efusivament des de l'escala del castellet.

Continuam baixant pel camí Vell, el qual acaba a la pista de can Borràs (WP-14), després d'uns revols per vistoses marjades passam vora l'Hotel es Molí. La possessió des Molí era propietat ja en el s. XVII de la família Masroig o Marroig, anomenada per això amb el llinatge compost Marroig des Molí. El 1821 pertanyia a Joan Marroig des Molí. Comptava amb la casa rústica i una caseta amb molí d'aigua. En 1877, per vincles matrimonials, passà a la família Cortey.

I amb aquesta panoràmica composta per en Sebastià Riera a partir de tres fotos donam per acabat el reportatge d'aquesta completa excursió, a la qual no ha faltat la dosi d'adrenalina, les meravelloses panoràmiques de la costa de Valldemossa i Deià, i la visita a una històrica construcció.
     «Deià —deia l'Arxiduc (1884)—, que té 272 habitants i 74 cases, de les quals 2 estan deshabitades, s'assembla a Sóller, i en certa manera ja es té aquí una primera impressió d'aquest paradís terrenal».

A les 17:07 h arribam a l'aparcament de Deià (WP-15).

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc



RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques



▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Deià
Distància aproximada: 12,29 km
Pujada acumulada: 731 m
Baixada acumulada: 945
Alçada màxima-mínima: 926-154
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 7:37:52 h
Ruta circular: No
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: S'han de fer petites grimpades. El pas de sa Paella és vertiginós
 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Situació del camí dels Cingles de Son Rul·lan


Traça del GPS sobre el nou mapa topogràfic d'Alpina i perfil de la ruta. Deferència del 
bon amic Toni Sureda Socay


Manacor, 14-5-2013

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

  • El paisatge de l'Arxiduc. 1997 Nicolau S. Cañellas Serrano.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • La isla de Mallorca. (1867) 1989 H. A. Pagenstecher. 
  • El Archiduque. Biografía ilustrada de un príncipe nómada. 1991 Juan March Cencillo.
  • Les possessions de Mallorca II. 2007 Tomàs Vibot. 
  • Camins i paisatges. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca. 1992 Gaspar Valero i Martí.
  • Nueva historia de la Isla de Mallorca. (1593) 1927 Joan B. Binimelis.
  • Les illes oblidades. Viatge a les Balears. (1893) 1973 Gaston Vuillier.
  • Islas Baleares. 1888 Pablo Piferrer / José M. Quadado.

7 comentaris:

  1. Molt ben documentat el reportatge Joan, quedo admirat de la teva gran tasca de recerca d'informació. La fotografia excel · lent i una ruta extraordinària.
    Enhorabona per tot això.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu comentari Toni, sempre tan amable i atent.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Hola Joan
    Molt bona feina com sempre, extraordinàriament ben documentada, per una ruta clàssica, amb l'afegitó del pas de sa Paella (un poc d'adrenalina, amb seny, sempre va be). Però avui em qued amb el banyarriquer. Conec, ja que el veig sovint, el dels ametllers i altres arbres, però aquest no l'havia vist mai. Amb el teu permís m'he baixat la foto. Enhorabona per la ruta i per compartir aquesta informació. Salut Joan, per fer camí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç, aquest insecte era molt gros. Llàstima que estigui protegit amb el mal que fa a les alzines.
      Gràcies per comentar.
      Una aferrada.

      Elimina
  3. Hola Joan:
    Que bonitos recuerdos me trae el Pas de sa Paella, de aquellos días del 2006 en que Manel Osuna, lo redescubrió.
    La Caseta Refugi de s'Arxicuc, puede que sea el refugio de montaña más antiguo de España. Quizás solamente el de la Brecha de Tucarroya, a los pies del Monte Perdido, le gane en antiguedad.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio, és un pas molt divertit. En el començament del pas, vora l'alzina hi ha unes pedres que s'aguanten precariament que donaran un ensurt a algú.
      Si el refugi que cita és de 1871 ben segur que és més antic, ja que l'Arxiduc encara no havia comprat Miramar.
      Una abraçada.

      Elimina
    2. Bé, Emilio ara veig que el refugi que cita és de 1890 i no de 1871, així i tot deu ser més antic que el nostre de sa Talaia Vella.
      Salutacions.

      Elimina