Passos de la Serra Mallorquina

© CREAT PER BIEL MIRÓ I JOAN RIERA

24 d’abr. 2013

66 - Pels voltants de sa Calobra (Moles de can Palou i de can Termes) 21-4-2013

Seguint les passes dels amics Llorenç Soler i Andreu Magraner mai més ben dit, seguir les passes (track), puix bona part del recorregut no hi ha ni una, ni mitja monjoia per orientar-nos, férem aquesta salvatge excursió per uns impressionants paratges. He de reconèixer l'exclusiva bellesa de l'entorn, però també he de dir que, rapinyades i ensopegades, tantes mai.

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada. 

Començam la caminada a les 9 hores i 35 minuts davant la caserna de la Guàrdia Civil del port de sa Calobra (WP-01), situats a 55 m sobre el nivell de la mar. Si aconseguim finalitzar la ruta sortirem a l'escaleta que es veu al fons, vora el contenidor verd. En Toni estirava els músculs després d'una hora i mitja de cotxe.

Els colors i les flaires de la primavera ens donen la benvinguda. Dirigim les passes carretera amunt. Ullam el penyal Bernat (263 m), sa Regata i el gran marge de la carretera on va caure l'autobús i on, desgraciadament, va morir el conductor.

En aquest revolt abandonam l'asfalt (WP-02), en el km 11,850 segons l'amic Llorenç Soler. Per l'esquerra del torrent enfilam el que ens sembla el camí de sa Calobra. Després de llegir les notes d'en Llorenç veig que l'autèntic camí s'inicia uns 20 metres abans de la corba.

El camí empedrat travessa el torrent de Sant Llorenç que baixa encaixonat entre marges del coll homònim. 

L'arribada a sa Calobra es fa entre marges d'oliveres. Es troba a 120 m sobre el nivell de la mar, en un lloc que resulta gairebé invisible des d'un vaixell, emplaçament benintencionat per evitar esser descobert pels pirates algerins i turcs que, en els s XVI i XVII principalment, saquejaven llogarets i possessions de les costes de la Mediterrània cristiana i, d'una manera preferent, Mallorca i les altres illes Balears. (GEM).

Sa Calobra
Formen el llogaret (WP-03): Can Maiet Vell, can Maet (1969), can Maiet Nou, can Termes, can Puput, cas Bufó que té una font, can Marrai, can Penya, es Racó, can Nyegos i can Pau. Aquestes dues darreres cases disposen de torres de defensa. Les cases de can Pau i es Racó estan una mica apartades del nucli de sa Calobra. Les cases des Racó estan situades a la part més meridional de la fondalada de sa Calobra, entre sa Bretxa, el penyal Bernat, can Pau i el salt de s'Aigo. Bastant més aïllades, a un eixamplament enclotat, hi ha les cases des Bosc.

Can Nyegos està situat entre can Maiet Vell i can Puput.

La pedra dita el quintar, una peça important de la tafona, ara forma part de la façana de can Nyegos. Està ubicada entre el portal d'entrada i el colcador.


Porta per porta, a l'altra part del carreró, se situa can Maiet Nou.

Aferrat a can Nyegos s'ubica can Maiet Vell.

I al costat de can Maiet Vell trobam can Termes.

«Sa Calobra ja apareix en el Llibre del Repartiment (1232) com a Rahal Calobra, i a 1242 sabem que hi existia la jurisdicció d'una Cavalleria. L'aïllament provocat per l'esquerpa orografia de la contrada, juntament amb l'abundància de punts on les naus podien proveir-se d'aigua, facilità ja des del segle XIV les incursions de vaixells enemics, fins al punt que en una ocasió arribaren a fondejar vint galeres hostils davant sa Calobra». (Torrent de Pareis, 1995).
 
L'antiga torre de defensa de can Nyegos «té quatre plantes i en el moment de la construcció, anterior al 1625, devia estar absenta, aïllada d'altres edificacions, i comunicada amb Can Nyegos per un pont llevadís a nivell de la primera planta. La torre contava amb matacà, algunes finestres i quatre espitlleres. La coberta, de teulada i a dues aigües». (Mallorca vora mar, 2003). Actualment està situada entre can Termes, can Maiet Vell i can Nyegos,


Segons informació de l'amic Llorenç Vicens Nyegos, de la possessió des Racó, la darrera casa, sortint cap al coll de Sant Llorenç, és can Marrai. Desgraciadament aquesta casa està en un estat irrecuperable.

Amb aquest nom trobam a la GEM el pla d'en Marrai. Terrenys situats entre el salt de s'Aigo, el cingle d'en Coll, el camí de sa Barra i ses Monjoies.

Sortim del nucli de cases del llogaret, guanyam altura aviat i compareix, al llevant, la torre de can Pau. La vall és coberta de pins.

El vell camí que comunicava sa Calobra i Tuent necessita mà de mestre.

Oratori de Sant Llorenç
Coll de Sant Llorenç (WP-04).
     Si guaitam a l'Enciclopèdia de Mallorca, podrem llegir: «l'oratori de Sant Llorenç està documentat el 1322, fou renovat el 1791 i reformat el 1993. És de planta rectangular, de dos trams, dividits per arcs diafragmes, que es recolzen sobre pilastres i sostenen una coberta de volta de creueria. El portal d'accés se situa a la façana principal i és allindanat amb dovelles. El frontis és rematat per una espadanya».

     L'Arxiduc aporta que «segons un antic document, l'any 1322 estava en construcció».

     En canvi els germans Sastre diuen que la primera citació documental de Sant Llorenç la trobam l'any 1274. «La capella oferia els oficis als habitants de Tuent, que s'asseien al costat de l'Evangeli, i als de sa Calobra, que ocupaven la part de l'Epístola. A un lateral presenta una construcció afegida de planta baixa, on romania l'encarregat de l'edifici». Aquests oratoris s'anomenen esglésies de repoblament, de quan Mallorca es va repoblar després de la conquesta catalanoaragonesa. 

Des de l'esplanada del costat de l'oratori admiram la panoràmica sobre la muntanya de Montcaira i el profund xap del torrent de s'Al·lot Mort.

L'espectacle és meravellós, destaca cala Tuent i el morro des Forat. Lluís Salvador diu (1884): «sa Calobra i Tuent, cap a la meitat del s. XIV eren dues possessions que, dividides al llarg del temps per emfiteusi, és convertiren a poc a poc en llogarets. [...] Estan a set llegües de Lluc (Escorca), municipi al qual pertanyen. Fins a l'any 1814 depenien de Sóller, cosa que per als seus habitants seria més pràctic, sobretot si depenguessin de Fornalutx, perquè estarien més a prop i tendrien més bon camí que cap a Lluc, que és on han d'anar per rebre els sagraments. [...] Entre el blau grisós de les oliveres, guaiten can Palou, can Xispa, can Lleig, can Real, les cases de Tuent i es Vergeret». 

A la part posterior de l'església s'inicia el camí que puja a la mola de Tuent, i per tant a la torre que volem visitar. Alguns dels primers trams foren restaurats. Però, un intent de construir una carretera per pujar a la torre i als edificis propers desfigurà l'arrancada d'aquest vial.

Per la falda de sa Mola s'enfilen marjades. Un tirany permet pujar al coll de sa Mola per aquest coster. Al centre de la imatge destaca es Turmàs o Tormàs.

Un punt delicat del camí és el pas. El marge de sosteniment de difícil assentament es va esbaldregar i resultava perillós accedir a la talaia. Actualment, el pas s'ha equipat amb escalons de ferro i cables que donen seguretat.

A la imatge s'observa el pas i la cinglera.

Restes d'edificacions denoten l'existència d'antigues rotes. Passam un portell i el camí continua planer.

El camí s'arramba a la timba i ens permet guaitar al petit llogaret de sa Calobra.

El vell camí empedrat puja fent serpentina, cercant el millor terreny entre l'abundant vegetació. «Agafam el carrerany que va pujant cap a la carena de la mola de Tuent, coberta de molta estepa blanca, càrritx, mates i romaní». (Les Balears, 2002).

Ens aturam per a relantí els accelerats batecs del cor i aprofitam per gaudir del panorama. El canal d'en Termes baixa decidit cap a les marjades de les terres de can Carabasseta i can Termes. Més a la dreta, a la part de Tuent, el cingle d'en Coll es despenja coster avall. Per un petit collet d'aquesta cinglera (pas d'en Termes) es pot pujar als Binis a través dels clots Carbons, el pas de s'Estaca i el pas de n'Argentó.

Berard, en el seu recorregut per l'illa i a la seva posterior descripció (1789), cita la contrada des de Tuent a sa Calobra: «Tiene mucho fondo y lo cierra el morro de Arnau, com de Arnau y la Corda, que es otro cabo con otra torre y otro cabo y un monte llamado la Falconera, donde dirigió Binimelis la referida torre [...] Guarda el puerto y descubre hasta el castillo de Pollensa. Sigue las Fellas, que es un calucho, Magalaf, que es un morro que forma el puerto que sigue de la Calobra, que tiene mucho fondo. Caben cuarent barcos y tiene dos torres en su interior...» (Viaje a las Villas de Mallorca 1789, 1983).   


Devers el 1880, l'Arxiduc, situat sobre la mola, dibuixà el coll de Sant Llorenç i el massís del puig Major. Publicà la làmina a Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (Leipzig 1869-1891). Ell mateix diu: «Però la vista més impressionant és la del puig Major». Antigament anomenat puig d'en Calobra.

Torre de sa Mola de Tuent
«El 1596, Joan Binimelis projectà la torre de sa Mola de Tuent, dita també de can Térmens o de can Palou, perquè s'edificà en terrenys de can Palou. Entre 1936 i 1950, aprofitant la bona situació geogràfica amb relació a les costes catalanes, s'hi feren reformes i s'habilità com a observatori de vigilància aèria». (GEMall).
      El mateix Binimelis diu a la seva Nueva Historia de Mallorca (1593): «Luego junta a dicha cala está su promontorio que llaman la Mola de Tuent y sobre ella el monte de la Falconera, que es tan alto que tiene los fuegos de las torres de guarda; por esto el año 1596 se hizo en la cúspide de dicho monte una grande torre de guarda, y fuí yo enviado allá para trazar la de orden del Ilmo. señor don Fernando Zanoguera Virrey de Mallorca, y con esta torre se han cobrado los fuegos que aquí se perdían desde el castillo de Pollensa hasta la torre de la Seca [...] Tiene dicha torre una pieza de artillería de bronce de 13 palmos de largo, con la que defiende todas sus cercanías».


L'any 1844, els torrers deixaren pas a un destacament de carrabiners desplaçats de la caleta d'Ariant, els quals no disposaven de caseta al citat lloc i que controlarien el contraban des d'aquí dalt. Deu anys més tard, destinaren dues persones com a cordó sanitari per a prevenir el contagi de l'epidèmia del còlera europeu.
L'any 1996 la torre fou cedida per l'Estat (Ministeri d'Economia i Hisenda) a l'Ajuntament d'Escorca amb la finalitat de ser destinada a refugi ocasional d'excursionistes i colònies d'estiu per a l'estudi de la natura.


Tres petites construccions de planta rectangular servien d'aixopluc als talaiers, als carrabiners i més tard (1936) als soldats que vetllaven per prevenir l'arribada d'avions de la península. Dues de les quals foren modificades fa pocs anys; una es va convertir en petita capella i l'altra en habitatge.

Torre de sa Mola de Tuent (WP-05).
     Segons l'obra Les torres d'Escorca de G. Ordinas i A Reynés, la torre de sa Mola de Tuent, torre de la Mola o torre d'en Palou: «És una sòlida construcció de vuit metres de diàmetre i dotze metres d'alçada, on podem distingir dos cossos superposats. El primer i més baix, té forma troncocònica i arriba a una alçària de dos metres i mig. Està construït en filades de pedres irregulars, picades, que es disposen lligades amb argamassa. Separant els dos cossos, existeix un anell de marès de 30 cm, de forma semicircular que surt mínimament del perfil de la torre. Damunt d'aquest anell s'alça el segon cos de la construcció, de forma cilíndrica i amb les mateixes característiques constructives que el primer».


«Interiorment, la torre presenta una única cambra, amb coberta de volta i a la qual s'accedeix des de l'obertura d'entrada a través d'un passadís de baixa altura i amb esplandit, que es va eixamplant a mesura que s'endinsa a la torre. La xemeneia, que té sortida al terrat, està encastada a la paret oposada a l'entrada. També encastats a la gruixuda paret, s'observen dos rebosts, un situat a tramuntana i l'altre, més baix, a llevant».

«A l'esquerra de l'entrada (llebeig) una obertura, a la qual s'arriba per dos escalons de ferro [quatre] des del pis de la cambra, dóna pas a l'escala de caragol que permet l'accés al terrat». 

L'escala de caragol, de paladar baix, és molt estreta i és formada per 15 escalons de pedra picada.  
 
«El terrat, acabat amb rost cap a l'exterior, és envoltat d'un paretó de pedres encallades amb argamassa de 60 cm d'altura. També disposa d'una gàrgola llisa per a la sortida de les aigües. Al centre del terrat es pot veure el basament d'una petita construcció moderna que servia com a aixopluc, i que en substituí una d'anterior que ocupava gairebé la meitat del terrat, com es pot veure en alguna fotografia de principi de segle». (Les torres d'Escorca, 1998).
      Hem de dir que l'obra d'Ordinas i Reynés es va publicar l'any 1998, el 1999 la torre va ser restaurada, amb uns criteris molt discutibles segons els germans Sastre.


«Sa Calobra fou durant segles un lloc molt freqüentat per corsaris i pirates. La seva espaiosa cala reunia condicions immillorables per refugiar-se i fondejar les embarcacions, endemés de proveir-se d'aigua i saquejar les cases i terres d'aquella vall. Per altra part, la llunyania de poblats i la dificultat dels camins per on poguessin arribar socors eren circumstàncies propícies per intentar freqüentment atacar per sorpresa els habitants d'aquella vall. La facilitat de desembarcament i la impunitat absoluta de què disposaven els pirates foren la causa que molts d'homes, dones i famílies completes fossin robades i reduïdes a la captivitat.
     L'any 1531, quedaren captius d'en Barba-rossa n'Antoni Colom Calobra, juntament amb la seva dona, el seu gendre i altres familiars, els quals foren portats a terra de moros i més tard rescatats gràcies a l'ajuda monetària del Consell de Sóller». (GEMall).

A la pedra de la llinda del portal de la torre, hi ha aquesta creu incisa.

Vista des del terrat de la talaia (474 m). En primer terme, ses Estepes a sa mola de Can Termes (354 m). A baix, a la mar, ses Fel·les, es Magalaf. Més enllà, a l'esquerra, sobresurt el morro de sa Vaca (277 m). Darrere des Turmàs (329 m) s'entreveu el morrillo d'en Bordils (239 m) on s'aixecà la torre de Lluc, després ve el morro d'en Llobera (470 m), espadats dels Musclos des Llorers o d'en Llorer (380 m)...

L'aljub més gran dels dos que disposaven els torrers està situat «entre la torre i s'Hort d'en Rom; de planta rectangular, té unes dimensions de 5'15 x 4'25 m; la coberta és de volta rebaixada que arriba fins als 3'07 m, i té una obertura quadrada, ben al mig de l'aljub. Construït amb pedres i argamassa, rep l'aigua del coster, que és conduïda a una pica i a l'aljub mitjançant una canaleta, mentre que una gàrgola de pedra l'aboca a l'interior d'aquest. Unes altres dues piques, situades al costat de la canaleta, permetien abeurar el bestiar». (Les torres d'Escorca, 1998). 

Una de les dues piques.

Vista general de l'aljub. A partir d'aquí comença l'aventura per un terreny inhòspit, molt mal pla i amb una vegetació esponerosa gràcies a les darreres pluges. És aconsellable fer aquesta ruta després de l'estiu, tal vegada la flora haurà perdut força. A tots aquests elements contraris al senderista s'ha d'afegir el fet de no estar fitat. Trobam la primera fita quasi al final de l'excursió.

Ens dirigim cap a uns tancats de parets que observam més avall. Es tracta de l'Hort d'en Rom. En primer lloc apareixen algunes marjades també emprades pels torrers. Alguns d'ells foren: Miquel Canals, Vicenç Danso i Antoni Català (1597); Sebastià Morell (1624); Bartomeu Canals (1626); Jaume Reus (1631); Mateu Ensenyat i Martí Mayol (1664-1666-1670-1673-1681); Joaquim Mayol i Antoni Ensenyat (1693-1711); Joan Arbona (1791); Josep Ensenyat (1799-1826); Bartomeu Mayol (1794-1824); etc. (Les torres d'Escorca, 1998).

Segurament, les parets protegien el sembrat del bestiar, tot i que ens costa creure que per aquests roquissars es pogués sembrar res, però així era.

Recorrem la paret de la part de baix del tancat i voltam a la dreta.

A la retrospectiva imatge podem apreciar el caòtic terreny que trepitjam.

La bellesa del panorama que tenim davant ens recompensa de l'esforç que hem de fer per progressar. La paret que veim a l'extrem dret de la imatge ens pot servir com a fita i l'objectiu a assolir.

Ens dirigim cap a l'est sense perdre massa altura. A baix, a la costa, on mor la torrentera que baixa del coll de sa Mola, hi ha la raconada dita ses Fel·les* i es Magalaf. Aquest darrer, situat entre el cingle des Romaní i el morro de sa Corda.

* DCVB. Fel·la o ferla: Canya. A Eivissa, canya semblant a la canya mussa, però més gruixada.

Passam ran dels peus de la paret del penyal. Tot seguit voltam a la dreta per esquivar la brusca baixada que fa la barranquera.


Seguim progressant per damunt el penyal i giram (sud-est) cap al coll de sa Mola.

La paret mitgera separa tres finques i el coll separa les dues moles, la de can Palou i la de can Termes. Part d'aquesta costa pertanyia a la família de Vicenç Nyegos i... «un jove d'aquest llinatge va ser capturat pels moros d'Alger i la família va haver de vendre part de la mola per aconseguir els diners del rescat. De llavors  ençà, una part de la muntanya passà a dir-se de Can Termes». (Mallorca vora mar, 2003).
      
Joanot Palou, als voltants de 1550, era propietari de la possessió de Tuent que inclou també la Mola—. Confronta d'una banda amb la Calobra, d'altra amb Bini, d'una tercera amb sa Costera i de la resta amb la vorera de la mar. Una possessió anomenada la Calobra —que inclou també el Recó—, connectada amb l'anterior pel coll de Sant Llorenç. Confronta amb la serra dels Colls, amb les penyes del Bosc, amb el torrent de Pareis i la vorera de la mar, i amb la possessió de Joanot Colom 'Calobra'. (Plàcid Pérez, 2012).

El coll de sa Mola (303 m) ens permet gaudir d'una bella imatge de la vall de sa Calobra. El diminut nucli urbà s'envolta de camps de cultiu. S'aprecia la torre de can Pau i les cases des Racó, amb el camí que hi duu, i es Salt de s'Aigo. Més amunt de la carretera de Tuent, a la dreta, destaca la canal d'en Termes i les marjades de can Carabassera. 

Acostam amb el zoom la torre de can Pau. «A les proximitats d'aquestes cases —diuen els germans Sastre—, s'hi localitzen restes arqueològiques arrasades. La torre, restaurada, té forma prismàtica i consta de cinc plantes que li atorguen una estampa ufanosa i elegant. Té una coberta a dues aigües. Malgrat les reformes, conserva alguns elements antics, com les espitlleres i l'escala interior de caragol. Sembla construïda en el segle XVII».

Panoràmica realitzada per Sebastià Riera a partir de quatre fotografies copsades des de damunt la paret del coll de sa Mola. En aquest punt tenim l'opció de baixar al llogaret de sa Calobra per un caminoi que passa per les marjades del coster.

A l'ombra d'un isolat penyal posam taula. L'irregular trespol no va poder amb l'adaptabilitat de les nostres anques.

Ens posam en marxa en direcció als dos pins remarcats en groc. Deixam de banda el punt més alt (354 m) de sa Mola de can Termes, que ens queda a l'esquerra. La zona es diu ses Estepes o puig de ses Estepes. Més enllà de la nostra fita destaca el morro de sa Vaca (279 m) i es Turmàs (329 m), separats pel coll des Bancalet (65 m).

Sobre la Roca Roja (199 m), el 1605, aixecaren la torre des Bosc la qual es comunicava amb la de Lluc. Aquesta, s'aixeca sobre el morro d'en Bordils (239 m), bastida el 1606. La zona fou fortament assetjada en els s XVI i XVII per tal motiu comptava amb cinc torres de guaita.


Les grans mates de romaní, de bruc, d'aritges, d'estepa i les carritxeres, fan tot el que poden per barrar-nos el pas. Una glosa popular, molt encertadament, diu:

Sa Calobra és un bordell,
tot aritges i batzers:
qui hi va gras, hi per es greix
i qui hi va magre, sa pell. 


De tant en tant em girava per veure com els anava la lluita amb la flora a les dones; tenia ben clar que aquest dia em retirarien el 'carnet' de guia.

Abans d'arribar als dos pins veig traça de camí, marge, sitja... No vaig arribar a aclarir el que era. Vestigis de presència humana dins aquest caos de roques i vegetació!

Vist de prop pareix un camí. Seguim uns metres torrentera avall fins que veig, al GPS, que surt de la traça de l'amic Llorenç. Després de dubtar un moment, veig que hem de sortir per la dreta en pujada.

Les restes d'un abandonat camí m'indiquen que anam bé.

Vista retrospectiva de la situació del camí vers els dos pins.

Pujam el collet i se'ns obre una coneguda panoràmica de la vall de sa Calobra, l'aparcament, el restaurant Ses Taronges i la teulada de l'edifici de la Guàrdia Civil.

La imatge il·lustra les paraules de l'Arxiduc quan diu: «La vall enclotada, amb costers plens de càrritx i envoltada d'altes parets rocoses i amb el salt de s'Aigua del torrent des Bosc, presenta uns penya-segats rogencs. La frondosa vegetació és molt joliua, i plaent la tranquil·la solitud d'aquell paratge, i girant la ullada cap enrere es veu el bell penyal Bernat amb una heura enorme darrere. Una mica més amunt, devora altes parets rocoses, s'alcen tarongers, llimoneres, ufanosos cirerers i figueres i altres arbres fruiters».

Enrere queda el collet on ens ha menat el camí.

Ens torna aparèixer trams del camí, el qual ben aviat desapareix. Aquest camí apareix al mapa de Mascaró Pasarius. Ens inquieta la pronunciada baixada.

Trobam un forat a una reixeta, senyal inequívoca que hem endevinat el lloc precís on la poquíssima gent que s'atreveix a transitar per aquesta mola, ho fa per aquí.

Ens ficam dins una torrentera que, segurament, si anam bé, ens abocarà a l'asfalt.

En pocs minuts apareix l'edifici de la Guàrdia Civil.

Baixam els graons de l'escaleta situada vora el contenidor verd i el quarter de la Guàrdia Civil a les 17 hores en punt. Una curta excursió (7, 08 km), però intensa. No s'han de pujar pendents considerables, ni passos complicats, l'entrebanc d'aquesta ruta és la lluita amb les plantes rapinyadores i travadores. Tot això queda ben compensat per les magnífiques vistes que te queden gravades a la memòria.

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc



RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques.



▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Escorca
Distància aproximada: 7,08 km
Pujada acumulada: 471 m
Alçada màxima-mínima: 465-11
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 7:25:22 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: En el moment de fer l'excursió no estava fitada
Integrants: Margalida, Dolors, Esteve, Toni i Joan 
 

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

La zona de sa Calobra en el Mapa General de Mallorca de Mascaró Pasarius (1958)

Traça del GPS sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina Tramuntana Nord E-25, amb els punts principals

Perfil de la ruta


Manacor, 25-4-2013  


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

  • Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2003 Vicenç Sastre i Joan Sastre.
  • Les torres d'Escorca. 1998 Gabriel Ordinas Marcé i Antoni Reynés Trias.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluiís Salvador d'Àustria.
  • Nueva Historia de la Isla de Mallorca. (1593) 1927 Joan Binimelis.
  • La família Palou de Tuent, terratinents sollerics (1550-1700). 2012 Plàcid Pérez i Pastor.
  • Torrent de Pareis. 1995 Antoni Ordinas, Gabriel Ordinas i Antoni Reynés.
  • Mapa Tramuntana Nord. 2005-06 Edit. Alpina.
  • Mapa General de Mallorca. 1986 J. Mascaró Pasarius. 

8 comentaris:

  1. Hola Joan,
    Es una vuelta preciosa que hace tiempo que tengo ganas de realizar. Viendo tus fotos se ha despertado de nuevo el interés, sobre todo por tus magníficas fotografías y la excelente documentación.
    Gracias por compartir.
    Saludos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Manuel, ben segur que t'agradarà. T'aconsell duu manigues llargues i guants per travessar la zona compresa entre la torre i el quarter de la G.C.
      La documentació l'hem d'agraïr als respectius autors.
      Salutacions i gràcies pel teu amable comentari.

      Elimina
  2. Bé, per aquesta vegada no et retiram el "carnet de guia"...sobretot... "carritxeres a nosaltres!!!
    Així i tot, una excursió preciosa!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, estam curats d'espants. Bones vistes. Llàstima de la distància en cotxe.
      Besades!

      Elimina
  3. Hola Joan:
    Dura pero espléndida ruta.
    Estuve por esa zona, con mi amigo Manel Osuna, en 1996 y en 2005. Incluso este último año bajamos hasta el rincón de Ses Fel.les. Una matada que ahora no sé si ya podría hacer.
    Pero tengo muchas ganas de volver a esa zona en plan tranquilo, si es que ello es posible por ese atormentado terreno.
    Un fuerte abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio.
      Hi ha molt per recorrer per aquestes moles, però el que diu és ben cert, dificilment es pot anar tranquil, un s'arriba a emprenyar amb l'exuberant vegetació. Una cosa et compensa, les magnífiques vistes.
      Salutacions.

      Elimina
  4. Hola Joan
    Estic (estam) ben contents que ens hagis citat a n'aquest itinerari. Apart de les dificultats naturals, hem de convenir que és un lloc estraordinari, amb unes panoràmiques espectaculars. Tot bon muntanyenc gaudeix més d'arribar al seu objectiu, després de vèncer dificultats. I de ben segur que tot el teu grup així ho sent. Enhorabona Joan! i salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç, si feim servir el vostre track és el mínim que podem fer, citar-vos i agraïr-vos-ho.
      Gràcies i salut.

      Elimina