20 de febr. 2013

60 - Cingle des Niu des Voltor i sa Moleta de Cals Reis (Escorca) 17-2-2013

L’excursió més popular i mítica que es fa a Mallorca és la del torrent de Pareis. Recorre la llera d’aquest impressionant barranc és el plat fort del senderista quan ve el bon temps. No tan habitual és anar a guaitar a la cornisa d'una de les altes parets que el formen, a més de dos-cents metres d’altura del llit
     Sobre aquestes parets deia Josep Rullán (1876): «grandiós monument de la naturalesa, que la seva sublimitat només pot comprendre el que hagi recorregut el seu trajecte i contemplat les paral·leles, trencades i elevadíssimes penyes cobertes de verds matolls que, negant el pas als rajos del sol, amenacen sepultar sota els seus peus a l'atrevit viatger».
     Arribar-hi no és tasca fàcil. Aquesta és la fita que ens havíem marcat per aquesta jornada.

Aparcam els vehicles al coll de cals Reis (725 m), a la carretera de sa Calobra, són les 9 h 27'. La tortuosa carretera fou dissenyada per Antoni Parietti Coll (Palma, 1899-1979). Projectà, entre d'altres, les carreteres de Cura, Formentor i sa Calobra (1933), i el funicular del puig Major.

De l'any 1920, emperò, data el primer projecta, realitzat per Gabriel Roca. Des de la mateixa carretera copsam el gran massís del puig Major de Son Torrella (1447 m), la vessant de la serra de na Rius o de s'Almangra (1057 m).

Nu de sa Corbata
Recorrem per l'asfalt el Nu de sa Corbata. En aquesta obra intervingué Bernat Oliver Llull com a mestre i home de confiança de l'enginyer, i a les seves ordres treballaren principalment obrers de Selva, Fornalutx, Caimari i Moscari. Tot d'una la carretera arriba al conegut nu de sa Corbata, per dirigir-se a continuació cap al comellar de sa Font de sa Mata, on podem observar que el traçat fa uns revolts molt tancats, sostinguts per grans marges. (Llibre de la pedra en sec, 2001). 

Amb el kiosco del Nu de sa Corbata a la nostra esquena deixam l'asfalt i començam a trepitjar penya, no tornarem veurem camí ni boci pla fins que acabem l'excursió.

Les monjoies ens menen pel tàlveg de la torrentera que s'insinua lleugerament davant de nosaltres, el qual enfila en direcció al puig Roig (1003 m). 

A pesar de la fina capa de boira que entela l'atmosfera, allargam la vista digitalment sobre la zona del Quarter des Carabiners (1924), la coma de ses Cases i es Rellar. Veim que a la capçalera de la coma de ses Cases, recentment, s'hi han fet feines agrícoles.

Restes d'una petita bassa. Resulta increïble trobar elements d'aquests tipus per una contrada tan salvatge.

Feim una aturada tècnica per tal de que li fugissin els rodaments de cap a n'Esteve.

A les primeres passes ja ens adonam del tipus de terreny força erosionat i enèrgic que ens espera.

La vegetació dominant que perviu per entre el roquissar aspre és el càrritx, el bruc i la mata, entre moltes altes espècies.

Travessant un primer clot.

Per la zona, a una part i a l'altra de la carretera de sa Calobra, s'hi localitzen 14 clots o dolines: 3 a sa Mitjana, 3 als Clots Carbons, 5 al Castellot i ses Parades (Clots Balladors-Clot d'Infern), i 3 al Niu des Voltor.

Les característiques morfològiques i topogràfiques d'aquestes dolines resulten bastant constants. Es tracta de dolines de fons pla, poc fondes, però amb nombrosos engolidors a les zones més deprimides. (Endins; 14-15, 1989). S'ha d'anar amb compte amb aquests engolidors, també anomenats bòfies; pujant cap a sa Moleta en vérem un.

La majoria de les dolines estan enrevoltades per extensions rocoses, quasi bé intransitables, modelades per lapiaz de grans dimensions, i precisament per això constitueixen petits reductes prevists de sòl, aïllats enmig d'un entorn aspre i àrid, en el que la vegetació aprofita per instal·lar-s'hi. (Endins, 14-15, 1989).

Aquest penyal disforjo ens pot servir de fita per arribar a la primera balconada del torrent.

Arribam a la capçalera del precipici que guaita a l'imponent torrent de Pareis. La caiguda aplomada vora el cingle des Porcs no ens deixa acostar-nos massa a la vorera.

Apareix a l'altra costat del barranc, l'abrupta serra de ses Farines i sa Foradada. Més enllà, la roca Roja (844 m), l'avantcim del puig Roig.

     Manllevam la descripció que fa a la Guía sentimental de Mallorca. Paisajes de la Isla Dorada (1925) Daniel Martínez Fernando a la seva prosa fantasiosa titulada: 

Naturaleza primitiva

     Como una montaña abierta por el rayo poderoso de una maldición del cielo en las edades fabulosas, así el cauce del torrente que avanza hacia el mar sus muros enormes erizados de picos y malezas, entre las que asoman cuevas como bocas de infierno, nidos de todas clases de aves y madrigueras de los más variados animales salvajes [...].

Observam el fons del congost a l'alçada gairebé del gorg des Cingles. La ruta per la llera del torrent passa per davall les grans pedres que veim, on normalment hi ha una corda per ajudar a desgrimpar.

Situam la nostra pròxima fita i objectiu d'aquesta excursió.

Per a continuar hem de baixar al clot o dolina que veim seguint algunes monjoies, així després esquivarem el primer esquetjar per la dreta. 
     Per la zona des Niu des Voltor se situen 3 dolines, la més gran mesura 3.000 m² i una potència de sòl d'uns 80 cm. El fons està ocupat per un sòl de terra rossa, de caràcter llimós i probablement feredat de climes anteriors (Endins; 14-15, 1989).

Aprofit la situació elevada per orientar-me, puix a la segona part de l'excursió volia pujar a la Moleta que veim a la imatge (el puig de la dreta) i per a recórrer aquesta segona etapa no duia traça al GPS.

Les roques brescades presenten formes capritxoses amb forats i grenys.

Muralla de rascler que hem de superar per la part més baixa. La roca presenta rellars formats per l'aigua de pluja.

Superam la muralla i continuam per un llisar. Des d'aquí dalt colombram el forat on ens farem la foto de grup.

Tornam baixar a la coberta vegetal la qual no fa massa temps que es va calar foc, es pot comprovar a les branques del bruc. La de pegar foc al càrritx, és una rudimentària pràctica d'explotació ramadera molt estesa a la serra de Tramuntana.

Em duc un mal record a la cama degut a un ganivet com aquest.

Foto de grup, de dreta a esquerra: en Xisco, na Margalida, n'Esteve, na Dolors, na Ingrid, na Francisca, en Toni, en Miguel i el que subscriu.

A partir d'aquí, arribar al cingle des Niu des Voltor es fa més dificultós. Comencen les grimpades i algun pas exposat, no teníem massa clar si aconseguiríem arribar a dalt.
 
Si és complicat pujar, més ho serà baixar.

Uns niguls negres amenaçaven; si arriba a ploure ens hagués complicat més la vida.


Segons la Viquipèdia, el lapiaz, anomenat també rascler, és una formació geològica de superfície, típica dels paisatges càrstics, que es pot produir en les roques calcàries i en les dolomítiques. Aquest fenomen es deu a l'erosió de les aigües de pluja o també a la crioclàstia o gelifracció, és a dir, l'esberlament degut als processos de congelació i desgel en les fissures de les roques. Es manifesta en una multitud de solcs rectilinis o sinuosos que segueixen la pendents de la roca, i en escletxes i esquerdes més profundes que poden dividir la roca en blocs.
 

Un a un, sense presses, anam avançant. S'ha d'anar amb compte, el tipus de roca és perillós, les conseqüències d'una caiguda per aquest rascler poden resultar fatals.

A la nostra esquerra tenim un camp de lapiaz pràcticament intransitable.
 
No es pot refiar de la roca, hi ha moltes pedres soltes i altres es trenquen amb facilitat.

Quan les cames no arriben...

Ens enfilam massa i no veim per on continuar. El terreny no dóna massa opcions. Per la base de la mata és la passa més segura.


Per a donar aquesta passa aprofitam els troncs de la mata.

Un punt important d'orientació per prosseguir amb la direcció correcte. De totes maneres no hi ha massa opcions.

Per arribar a la pròxima fita assenyalada a la imatge anterior hem de grimpar per aquests lapiassos tallants.

Na Francisca superant l'esquetjar.

La darrera grimpada per a pujar al cim del cingle des Niu des Voltor. A la nostra esquena tenim un bon pati!
  

Impressionant perspectiva a la vorera del penya-segat del torrent de Pareis. Ens trobam a uns 500 metres d'altura.
     El diccionari Alcover-Moll (s.v. Pareis) dóna una explicació (que segons C. Aguiló no és gaire convincent) mitjançant el substantiu parells (per la dualitat dels penyals bessons que voregen i configuren el torrent), tot estranyant-se de l'ús del vocable sense article i anotant com qualcú ha relacionat Pareis amb paraís.

Des d'aquí veim el punt de partida, el recorregut aproximat que hem fet i els cims que dominen la zona: es Castellots (752 m) i (514 m). El conjunt es denomina popularment ses Mamelles.

Més enllà de la paret de la serra de s'Esquerda, a l'altre costat del torrent del Gorg Blau (sa Fosca), destaquen les marjades abandonades de sa rota d'en Negre, per on no fa massa diumenges passàrem ( veure el reportatge), situades entre es Burgar i s'Esquerda.

Cingle des Niu des Voltor

Joan Binimelis, en relació al Torrent de Pareis diu: «Tot ell, des de l'inici fins a la mar és deliciós, d'unes altíssimes penyes rasses per totes parts, però cobertes de verdor i forests amb moltes varietats d'arbres, llorers, àlbers blancs i negres, teixos, ullastres i molts d'altres més, tots amb les seves parres amb molts de fruits i moltes heures per les penyes que pareix un paradís de delícies en que s'afarta la vista amb aquelles corrents d'aigües molt cristal·lines, que van a para a la mar, i l'oïda embadalida amb aquella remor que fan dites aigües amb els salts que donen [...]». (Nueva historia de Mallorca, 1593).

A la fi arribam al punt més alt del cingle des Niu des Voltor (529 m). Lloc on es diu que temps enrere hi havia un niu amb una parella de voltors. «Aquest topònim dóna nom a tota la paret que separa el torrent des Gorg Blau i el torrent de Pareis i delimita s'Entreforc. La presència del voltor ha donat lloc amb relativa freqüència a la creació de topònims, especialment els referits als indrets on aquesta au, la més gran d'Europa, construeix els seus nius que utilitza any rera any. Ens queda constància pels informants que, en el niu al que fa referència el topònim, hi criaren fins els anys cinquanta». (Torrent de Pareis, 1995).

M'acost tot el que em permet el meu vertigen al penya-segat per copsar la llera del torrent, al lloc de s'Entreforc, on es topen els torrents de Lluc i el del Gorg Blau. L'esgarrifós esclat suposa més de dos-cents metres de caiguda. Ben davant tenim la gran paret vertical de la serra de ses Farines, on fan escalada.

Just a tall de l'abisme hi ha una pedra grossa solta molt inestable i ben a punt de caure.

L'impressionant tall del torrent de Pareis i la cova des Soldat Pelut. Habitacle d'un personatge (s XVIII) de llegenda.
 
És hora de tornar enrere.


Desfem les passes exactament pel mateix lloc que hem pujat, ara toca frenar.

Tornam passar pel forat, això vol dir que hem aconseguit desfer els passos i desgrimpades sense entrebancs i podem continuar la ruta.


L'acció dels elements atmosfèrics, sobretot l'aigua, és constant amb la dissolució de la roca calcària, defineix el paratge i crea formes fantasmagòriques.

Veig que riuen! El mínim que ens podíem fer era caure degut a una travada amb el càrritx, si caus per damunt les roques crivellades que hem passat et pots fer molt de mal.

Per tal d'allargar un poc l'excursió, ja que de la carretera al cingle des Niu des Voltor i tornar només hi ha uns 5 km, volia pujar a sa Moleta de cals Reis. Per això hem de travessar aquesta dolina, crec que és la més gran de les tres que hi ha a la zona. Per arribar-hi, ens dirigim cap a l'ullastre i pujam per la torrentera, deixant l'esperó rocós a la nostra dreta.

A més dels engolidors de les dolines pots trobar-te amb avencs més o menys fons com aquest. 

Panoràmica realitzada per Sebastià Riera a partir de dues fotos.

Per tal d'evitar possibles engolidors en aquesta dolina en vérem un val més esquivar el centre de la dolina i caminar per les roques dels costats.

L'ascensió és dura i de mala petja, tot i que no tant com la zona del Cingle. La veritat és que no vaig trobar la millor ruta per pujar. És millor anar pel bell mig de la comella fins que et trobes a l'endret de sa Moleta, per a després voltar cap a ella. 

De tant en tant hem de fer aturades, les forces comencen a minvar i ja ha passat l'hora que normalment ens aturam a dinar, però decidim que val més acabar de pujar. 

Anam escalant cap a la part central d'aquesta petita mola, on s'estén una paret de pedra seca, la qual ens pot servir de fita.

Un darrer esforç i ja hi som!


A l'altra part de la paret la vista s'escampa pel terme d'Escorca. Destaca el puig Roig i el Tomir, i el xap del torrent del Gorg Blau.

Panoràmica des del cim de sa Moleta de cals Reis (781 m). Arxiduc descriu la contrada: «En la tranquil·la pau d'aquest comellar boscós es troben un parell de cases de possessió, allunyades del món, com recloses dins aquesta solitud muntanyenca. Les primeres que trobam són Turixant d'Amunt, cals Reis i Turixant de Baix, situades a la riba esquerra del torrent. Passat cals Reis baixa un viarany cap a sa Calobra». (Les Balears, 2002).

Casa Nova des Garau, a la vall de Turixant.
     «A poca distància diu Joan B. Binimelis d'aquesta vall hi ha un altre més profund per la part del seu nord i es diu vall de Turixant, que era un rafal de 2 jovades que va donar el rei a Pere Peris, és vall molt aspra i dificultosa de caminar, té també moltes aigües de fonts deus i pocs camps de conradís; confina per la part de migdia amb aquell gran puig, que els navegants deien la Calobra i nosaltres el Puig d'en Torrella; l’anomenaven primer Benimorach, el qual va donar el Rei amb dues jovades a Berenguer Ripoll en el repartiment. Aquesta vall de Turixant unida amb la vall de Lluch i d'Escorca fan un fort que comprèn molta terra i es pot guardar amb poca gent, posada en els pocs passos que té i amb poca dificultat i menys despesa poguessin defensar-se». (Nueva historia de Mallorca, 1593).

Devers les dues del capvespre, al recer de sa Moleta, dinam i intercanviam llepolies, avui ben merescudes.

Una parella de voltors feren acte de presència a una excursió on són protagonistes. El voltor negre arriba gairebé als tres metres de punta a punta de les ales, 110 cm de llargària i pesa de 7 a 10 kg.

Baixam de sa Moleta per la via ràpida. Ho feim desgrimpant per una encletxa sense massa complicacions.

A Ingrid li va la marxa. Les excursions fora camí són les que li agraden més.

Deixam enrere sa Moleta i en deu minuts arribarem al punt on hem començat l'excursió.

Són les 15 h 17'. Finalitzam aquesta curta però intricada i exigent caminada, la qual ha deixat satisfets a tots els components del grup, cosa que el guia agraeix. 
     Ja que era prest arribàrem fins a s'Estret del Gorg Blau, on comprovàrem el preu que hem pagat pel que deim modernitat i progrés.

Gorg Blau

S'Estret o pas del Gorg Blau. La fotografia fou editada per Hauser y Menet com a làmina en 1894 i 1899. A l'esquerra veim el camí de ferradura que anava de Sóller a Lluc, passant pel Barranc de Biniaraix, Almallutx i Escorca.

El pare Munar, al seu llibre Breve historia del santuario y colegio de Ntra. Señora de Lluc (1987), diu: «El Gorg Blau, por donde antes pasaba el torrent de Almallutx, remansando sus auguas en un pequeño lago, era una de las gargantas naturales más pintorescas de España».

Fotografia de Juli Soler.

Anys 30-40. Arriba la modernitat, s'obri un petit túnel per passar vehicles a les valls d'Almallutx i Cúber. La connexió d'aquestes valls amb Sóller i per tant de Sóller amb Lluc, no es dugué a terme fins el 1960, obrint el túnel de Monnàber per part dels americans. 

Estat actual de s'Estret. La presa formigonada aixecada entre 1969 i 1970 tapa el pas del torrent del Gorg Blau. El petit túnel resta tancat amb una reixa i també cegat amb formigó.

L'antiga carretera de la central de Turixant. 

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

      
Baixar el track del Wikiloc



RECOMANACIONS PELS SENDERISTES
 
Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.
És aconsellable seguir unes normes bàsiques.



▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

 
Escorca
Distància aproximada: 6,09 km
Pujada acumulada: 385 m
Alçada màxima-mínima: 783-461
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 5:49:55 h
Ruta circular:
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: S'han de fer petites grimpades
Integrants: Margalida, Dolors, Ingrid, Francesca, Miguel, Francesc, Toni, Esteve i Joan 

 
▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒


Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

 
Traça del GPS sobre el mapa topogràfic d'Alpina (edició 2013) i 
gràfic d'altures i dades. Deferència del bon amic Toni Sureda, Socay


L'excursió l'hem feta amb l'ajuda de:

 
Manacor, 2o-2-2013


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
  • Endins: Morfologia i vegetació d'un grup de dolines de la serra de Tramuntana (Mallorca). 1989 Angel Ginés, Lluís A. Fiol, Andreu Pol i Josep A. Rosselló.
  • Torrent de Pareis. 1995 A. Ordinas, G. Ordinas i A. Reynés.
  • Mapa Tramuntana Nord. 2006 Edit. Alpina.
  • Llibre de la pedra en sec. 2001 A. Reynés Trias i V. Sastre i Arrom.
  • Les Balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Nueva historia de la Isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes. (1593) 1927 Joan Baptista Binimelis.
  • Memória gráfica de Mallorca. 3 vol. 1996 Andreu Muntaner Darder.

12 comentaris:

  1. Curta però ruta d'indubtable duresa en què l'atenció és primordial per sortir il·lès d'ella, el dia que la vam realitzar nosaltres vam tenir una baixa que va haver de tornar per un esquince de turmell, i un altre component del grup acaba amb trencament de canell .. així que vius en aquesta zona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Toni, nosaltres vàrem tenir més sort, tot i que algun record per les cames ens vàrem du. Està clar que la zona és de molt mala petja, no és qüestió d'anar-hi cada diumenge, però val la pena ocasionalment fer-hi un tomb i gaudir de l'espectacle.
      Gràcies Toni pel comentari i la col·laboració.
      Una aferrada.

      Elimina
  2. Magnífic diumenge el que varem passar, per una de les zones més àrides de la nostra roqueta...aquest guia i el seu GPS no tenen preu!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les zones que envolten el gran barranc format pel torrent de Pareis són asprés i s'hi ha d'anar alerta. Precisament per aquesta salvatgina és més atraient.
      Això de que no tenen preu està per veure, tot és millorable! Anam fent.
      Besades!

      Elimina
  3. bones imatges i descripció molt documentada. Sens dubte és un dels bells i difícils racons de la nostra tramuntana.

    salut per tots Arnau

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Arni, hi ha poca documentació d'una contrada tan salvatge i tan poc tocada per la mà de l'home.
      Gràcies per comentar.
      Salut.

      Elimina
  4. Hola Joan:
    Hermosa aunque dura ruta.
    No la he hecho nunca. Algún día me tendré que sacudir la pereza que me da ya, el transitar por esos terrenos tan complicados, liarme la manta a la cabeza, y pegarme un salto para conocerla. Por tus hermosas fotos, se comprueba que vale la pena el esfuerzo.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio, és un terreny complicat, però la volta és curta i per això es pot fer amb tranquilitat i fora presses, calculant bé on trepitges.
      Salutacions cordials.

      Elimina
  5. Hola Joan, la primera vegada que hi vaig anar va ser guiat per en Pep Toni Cros del Foment. Em va encantar. Després he repetit el Cingle un bon grapat de vegades. Personalment és com anar a passar la ITV. És un recorregut curt però hi ha un poc de tot... i sorpreses (engolidors). Però curiosament no he pujat a la Moleta. Me l'apunt.
    Enhorabona pel recorregut fet i per l'informacio posada al atropellament abast. Ah! I les fotos molt bones. Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Llorenç, per a mi era la segona vegada que hi anava, tot i que la primera no vàrem pujar al Cingle, però va ser un primer contacte amb el dur terreny. El motiu de pujar a sa Moleta és degut al curt itinerari i per no haver de tornar pel mateix camí.
      Gràcies pel comentari, fins aviat.

      Elimina
  6. Hola Joan,
    M'ha encantat recordar aquest dur i exigent itinerari per un entorn salvatge.
    Boniques fotografies i, com sempre, ben documentades.
    Enhorabona a tot el grup!
    Una aferrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep, és una contrada on tot bon excursionista hi ha d'anar, és com un exàmen o com diu l'amic Llorenç, és com anar a passar l'ITV. Una dura prova per a la màquina.
      Gràcies per les teves paraules encoratjadores.
      Salutacions.

      Elimina