29 de des. 2012

55 - Pas d'en Marc i sa Galera (Deià) 26-12-2012

No hi ha dubte que una de les millors maneres de cremar algunes calories dels darrers tiberis nadalencs és anar a la muntanya. La proposta de n'Encarna per aquesta segona festa de Nadal, fou anar a fer uns passos a la cinglera del puig de sa Galera i el penyal des Racó, que guaiten a Deià: el pas d'en Marc, el pas Nou i el pas des Racó. Però el mal temps va truncar l'eixida i després d'assolir el pas d'en Marc voltàrem cama pel camí de sa Galera.

Deià
Els preàmbuls no podien ser millors, el bucòlic poblet de Deià ens donava la benvinguda amb aquesta imatge. L'any 1593, Joan Binimelis deia: «El lugar de Deyá consiste en posesiones y no tiene en todo su término otra población. Es valle muy abundante de aguas, de muchas fuentes manantiales y de grandes arboledas, y de muchísimas frutas».

Deià Ad-daya (llogaret), està situat a l'ombra d'un circ muntanyós format pels contraforts del puig des Teix. Els seus penya-segats, situats al vessant nord-occidental de la serra de Tramuntana, són abundants en passos de diversos graus de dificultat i perillositat. Robert Graves deia: «El ferro d'aquesta muntanya em renova les neurones del cervell i em magnetitza positivament. Al món hi ha diversos llocs com aquest. És un cercle de muntanyes plenes de ferro, un cercle que m'obliga a crear. Els qui són creadors acaben enfollint».

Després de deixar els vehicles a l'aparcament que hi ha vora la carretera, començam a caminar en direcció a Sóller, així podem admirar els seus carrerons, torrentons i casetes amuntegades.

Després de passar la casa Gran (ajuntament), giram a la dreta pel carrer de Son Canals. Destaca, a la cantonada, uns dels hotels més exclusius de Mallorca. (Foto Angelika).

Guanyam una certa altura i podem copsar el meravellós poblet des d'una altra perspectiva, molt semblant al d'un betlemet. Passam per cas Jai, Son Moragues, Son Dos, Son Canals, cas pintor Gelabert, Son Fony...

Un poc abans d'arribar al final del carrer ens desviam per una estreta escala empedrada que ens mena al camí asfaltat d'una urbanització.

Una desviació a l'esquerra, uns centenars de metres més amunt, ens ofereix la possibilitat d'accedir a unes antigues marjades.
 
El camí va pujant per entre les belles marjades on també es van alternant zones de garriga.

Font de sa Senyora
A la dreta del camí s'ubica la font de sa Senyora. L'aigua d'aquesta font es comercialitza (2008) amb el nom Agua Mineral Natural Sa Font de Sa Senyora
 
Passam vora grans soques d'oliveres.

Algunes barraques o porxos aixoplugaven als treballadors de ses Rotes, pel pla de sa Torrentera.

La nostra situació ens permet albirar ja el pas d'en Marc, a una crivella del costat de la dreta del puig des Vedell o sa Galera (908 m).

Hem deixat a part el nostre vulgar món quotidià i ens trobam en aquesta formosa contrada formant part de l'obra, admirat-la des de l'interior; un betlem a mida natural. 

Encarna indica a Agustí on se situa el pas pel qual pujarem al puig.

Situació del pas d'en Marc al puig de sa Galera. Si guaitam a l'Enciclopèdia de Mallorca veim que sa Galera són uns terrenys del terme de Sóller, situats entre el puig des Moro, la serra des Boixos, el pla d'en Marc i ses Comes.
 
Bàrbara presa del famós cocodril-olivera. 
 
Rotes des Jai
Entram a les rotes des Jai.

 
Marges, sitges, barraques, forns de pa, tot un món on el temps s'ha aturat, aquí el temps ja no compta. «Els carboners, igual que els calciners, també foren netejadors de pletes i garrigues que, a canvi de la feina, tenien la llenya de franc per a fer el carbó [...] De la brossa (branquillos i rama prima) en feien feixos i llavors eren venuts als forners per coure el pa, o als terrassans per cremar formiguers; i de la resta, trossejada a troncs gruixats i prims, generalment d'alzina, encara que n'hi mesclassin d'ullastre i mata, muntaven la sitja de carbó». (Quadern d'Úsos, Costums i Oficis pagesos, 2001).

Les tragineres es diverteixen amb el vehicle ja jubilat.

Carros com aquest circulaven per aquests camins carregats de sacs de carbó, llenya, escorxa o calç. 
 
Després de berenar per recuperar energia li envestim coster amunt. En aquests moments començava a buirinejar.

Deixam enrere els vestigis de presència humana i ens atracam al penyal.

Arribam al primer tram del pas d'en Marc, on fa poc temps s'hi va col·locar una escala metàl·lica per facilitar la primera grimpada. La roca ja començava a estar humida, era hora de prendre una decisió.

Primer tram pas d'en Marc
Crec que decidir seguir endavant va ser una equivocació; una retirada a temps a la muntanya i a qualsevol repte no és una derrota, les conseqüències de no fer-ho poden resultar fatals. Vendran altres ocasions on ens podrem fer forts i guanyar la partida. Ja ho diu Lluís Vallcaneras al seu tercer volum de 20 Itineraris Alternatius per la Serra de Tramuntana, 2001, a l'itinerari 6 Pas vell de Son Ripoll - Pas d'en Marc: «Evitau els dies boirosos o amb risc de pluja i, fins i tot, els matins de fortes rosades».


«Els passos diu Gori Puigserver són els accessos més difícils, utilitzats amb una finalitat molt concreta (pescadors, caçadors, contrabandistes, etc). El seu grau de construcció és molt simple, limitant-se únicament al tros més esquerp, on es fa necessària la presència d'un petit marge, un estaló o un filferro per poder passar».

Segon tram pas d'en Marc
Angelika en el segon tram del pas. Abans que instal·lassin el cable d'acer folrat de plàstic, estava equipat amb un simple i precari filferro. Aquests passos de Deià, els varen re-equipar l'agrupació de Protecció Civil de Deià.
 
Hem de reconèixer que el cable és de gran ajuda, però quan es banya el plàstic que el cobreix rellisca molt i no les tens totes segures.

Has d'assegurar els peus als pocs punts on et permet la roca llisa, ja que si t'escapassin no sé si les mans banyades t'aguantarien el pes.

El torn del que subscriu. A la imatge es pot observar les poques preses que hi ha pels peus.

Un altre ús que es donava als passos és el que exposa Salamanca: «L'escarpada vessant nord de la carena que uneix Sa Galera amb el Puig Caragoler és plena a vessar de passos de tota casta i finalitat. D'entre tots, cal esmentar el Pas de Can Fussimany, que duu el nom de la possessió dins de la qual s'ubica. Sembla ser que per aquest pas es davallaven redolant els feixos de càrritx des de la muntanya».

Veure l'article de Salamanca.  

El recorregut aeri d'alguns passos diu Salamanca fa que hi circulin tan sols els més experimentats. Emperò, avui en dia, s'ha posat tant de moda recórrer aquests passos que, el Consell, bombers i alguns grups d'excursionistes federats els han equipat amb un passamà d'acer o cordes per motius de seguretat.

Salamanca anota: El pas des Recó el que havíem de fer més tard, des de Deià permet arribar a la zona del Teix per una timba espectacular.    
 

Superat el segon tram del pas d'en Marc, travessam la capçalera d'una petita rosseguera i ens acostam novament a la paret de la cinglera.

N'Agustí observa la grimpada. (Foto: Angelika).

Tercer tram pas d'en Marc
Als peus del penya-segat trobarem una corda instal·lada la qual ens ajudarà a escalar el tercer tram del pas. 

L'única dificultat radica en la roca banyada, per la qual cosa no recoman fer aquests tipus de passos si la roca està humida, per pluja o boira. En sec no ha de presenta massa complicacions, tot i que mai es pot baixar la guàrdia.

«Es Pas d'En Marc, tenía en sus últimos metros, una gruesa cuerda que permitía culminar la escalada al Teix. Pues, por estos tres últimos pasos [pas des Racó, es Saragall de can Boqueta i es pas d'en Marc], y de modo preferente por el Pas d'En Marc, hacia el año veinte, se introducía el contrabando en Mallorca que era desembarcado por esta zona. Conozco a diversos ex-contrabandistas que se pasaban buena parte del año transportando a hombros sacas de tabaco con un peso de 54 kgs. por una gratificación consistente en diez pesetas y una pastilla de picadura. Generalmente eran paquetes de una libra de peso, de "Flor de Mayo", "Gener", "Competidor", "La Rosa", "Flor de Riglay", etc. Estas sacas de 54 kgs. por el precio indicado, los porteadores tenían que llevarlas desde un lugar de la costa, generalmente en las inmediaciones de la cala de Deyá, hasta Bunyola, a pie y a través del Teix. Cuando usted contemple los riscos donde se abren los puertos de paso, quedará maravillado del gigantesco esfuerzo que suponía el transporte del contrabando hacia los lugares poco vigilados de la isla, y el valor que derrochaban los porteadores por dos duros y una libra de tabaco, contrabandistas, que se nos antoja, hoy, debían tener una resistencia física extraordinaria, poco menos que legendaria». (Mascaró Pasarius, 1974).

Una imatge val més que mil paraules! (Foto: Angelika).

     Segurament, en els anys cinquanta el pas quedà en desús «gracias a la participación que solían tener los guardias, ya no era necesario subir las sacas hasta el Teix. El material se llevaba hasta alguna finca o casa del pueblo donde se cargaba en un camión o un coche, que lo transportaba a Palma». (Bajo la sombra del olivo, 1997).

La verticalitat del terreny queda ben patent en aquesta foto de n'Angelika. He vist altres grups experimentats passar per aquí amb arnesos, nosaltres ho férem simplement aferrats a la corda i amb la roca ben banyada.

A la darrera grimpada del pas, potser la més dificultosa degut a la roca llisa banyada i sense preses ni pels peus ni per les mans, decidírem treure cordes i assegurar-nos.

Un darrer intent de pujar sense assegurar. Segurament, sortint un poc cap a la cornisa hi ha preses bones, però la boira no ens deixava veure bé el què hi havia. (Foto: Angelika).

Devien pujar per aquí William Graves i Alastair Reid, quan diu: «Alastair y yo subimos por el sendero más directo desde Deià. Nos perdimos, pero conseguimos trepar hasta arriba. Era uno de aquellos días tan calmados en que se puede oír el más ligero ruido a grandes distancias. Nos sentamos al borde de unas peñas, a unos ochocientos metros por encima del pueblo, y desde allí pudimos oír el tintineo de las botellas de Ca'n Pep Mosso. Ambos teníamos calor y mucha sed». (Bajo la sombra del olivo, 1997).

La de fermar-nos va ser la millor decisió del dia, veient la vertiginosa imatge de na Francisca superant el pas amb la timba que té darrera d'ella.

Hem superat el pas sense ensurts (Manolo toca fusta) i decidim pujar a sa Galera en vers de seguir l'itinerari previst pels altres passos (segona bona decisió). (Foto: Angelika).

Ha deixat de ploure, només cau una cameta d'aranya quasi imperceptible, però molestosa. Hem de remuntar un comellar molt inclinat per on s'ensenyoretja la boira i ens dificulta l'orientació.


Donam uns tombs fins que collim la sendera correcte, la qual ens mena als peus de la paret del puig des Vedell (segons el mapa de l'Enciclopèdia de Mallorca), o el puig de sa Galera (segons altres mapes). Allà, pujam per un improvisat pas que ens planta a pocs metres del cim. 

Cim del puig de sa Galera (908 m)
En el punt summitat del puig de sa Galera (908 m) hi ha el típic punt geodèsic, allà ens feim la foto de grup a falta de na Dolors que maneja la càmera. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: na Bàrbara, en Joan, n'Encarna, en Xisco, na Francisca, n'Agustí, en Manolo i n'Angelika. 

Aquesta era la visibilitat que teníem. En aquests casos l'ajuda del GPS és imprescindible per orientar-se. 
 
Empesos pel mal temps baixam pel camí de sa Galera cap al pla d'en Marc. Travessam la paret de partió de Son Mico pel coll del puig des Moro.

A través del Caragolet perdem altura ràpidament.

El traçat ens mena per la base del penya-segat. No plou, però la persistent boira fa que l'ambient sigui molt fred i humit.

Devia ser per aquest camí que pujaven Pagenstecher i acompanyants? «Un empinado sendero, lleno de malos pasos, tanto para hombres como para las béstias, atraviese el valle [de Deià] y sigue mas allá. Miéntras así íbamos trepando hácia lo alto de la cúspide del Puig d'es Teix [...]». (La isla de Mallorca, (1867) 1989).

 
Pla d'en Marc
Després d'una llarga caminada des del cim de sa Galera, arribam al pla d'en Marc, terrenys que donen nom al pas que hem fet. S'estenen entre la serra des Boixos, el puig des Moro, el coll de Satria i el puig des Vent. Voltant la paret que es veu al fons, cap a la dreta, s'inicia el camí des Bassols, el qual ens duria a can Mico i can Prohom, just a l'era de can Prohom, i des d'allà podríem arribar a Deià pel camí de Son Coll (o camí reial del Grau), més conegut pel camí de Castelló.
 
Per un botador ens plantam al camí de ses Rotes.
 
El corral d'en Marc és un tancat de paret seca d'antics usos ramaders.

Sa Bassa.

La veritat és que la descripció que fa Gaspar Valero del recorregut que va del pla d'en Marc a la font de sa Senyora és molt detallada, però així i tot es fa difícil seguir la ruta bona en tot moment. 
     «Un minut després a l’esquerra queda un gran rotlle, amb el forn de pa. Aviat, hem de voltar a la dreta, vora un rotlle de sitja que queda a l’esquerra, mentre que la barraca apareix a la dreta. En aquesta contrada hem de posar atenció, ja que molt recentment s'han traçat gran quantitat de pistes que fan perdre fàcilment la ruta antiga. Aviat arribam a una cruïlla amb una pista transversal, on continuam en línia recta. Un minut després deixam a la dreta una pista forestal i voltam a l’esquerra. Quatre minuts després arribam a una cruïlla amb un camí a l’esquerra que condueix a una cisterneta; mentre, a la dreta queda un rotlle de sitja, coberta amb un empostissat per a caçadors. Davallam pel costat de la sitja i tres o quatre minuts més avall enllaçam amb el camí ample. Un poc després, cap a l’esquerra, agafam una drecera que ens torna a deixar en el camí bo. En la propera cruïlla, deixam el camí ample i un altre que surt a la dreta, i agafam el tirany que va pel mig. Alguns minuts més endavant, entram en una zona amb pins alts, amb la paret a la dreta. Aviat arribam a un portell sense barrera, obert en una paret seca, que ens fa entrar en una zona ombrívola, amb alzines i pins, amb el camí que ocupa una estreta repisa amb marge de sosteniment a la dreta. Després, la vista abasta la torre de la Pedrissa i la mar; mentre, davallam una rampeta, entre xiprell, càrritx, romaní, oliveres i pins. Després de voltar a la dreta, arribam a un porxo. Dos minuts més endavant arribam a una segona caseta. El camí continua cap a l’esquerra, amb el porxo que queda a la nostra dreta. Després passam un portellet sense barrera i, a uns quatre minuts, arribam a la font de la Senyora. Té una aixeta moderna i una piqueta, en la part baixa». 
 
Com es pot comprovar a la imatge quan acabàvem l'excursió va sortir el sol, sol que necessitàvem el dematí quan ens disposàvem a fer el pas d'en Marc.


L'Arxiduc parla dels alts i severs cims del puig de can Prohom, es Teix, la muntanya de Son Moragues de Deià i el puig Gros des Molí, coberts tots ells a baix d'oliveres i garrovers i més amunt d'alzines sempre verdes i alguns pins, però amb els cims pelats i rocosos, mentre tot el conjunt es veu enllaçat pel color daurat d'un sol meridional, de tal manera que potser a cap altre lloc no està tan ben triat el contrast ni al mateix temps tan harmoniós com aquí. (Les Balears, 2002).


Aljub de la font de sa Senyora. Lluís Salvador diu: «De les cases de possessió prop del poble, a unes passes des Porxo, la de Son Canals, amb una torre quadrada, pertany a don Antoni Vives, just davant la seva casa paterna, i la que està aferrada, Son Moragues, una casa moderna, és propietat del català Monlau, que viu a Palma; les dues reben aigua d'una font [font de sa Senyora] que rega els horts riolers amb tota casta d'arbres fruiters».

Donam un darrer cop d'ull a la muntanya que ens ha desafiat. Aquesta vegada li hem guanyat la partida no sense posar-hi seny de bístia vella.

Em feren la innocentada d'amagar-se i vaig passar de llis, són com al·lots. 'Mals d'altres, rialles són'. (Foto: Angelika). 

 
Pel bell camí de Son Canals arribarem aviat al nucli de Deià on tancarem el cercle.

La veritat és que jo tenc molt mala memòria a l'hora de recordar les excursions pel seu nom, llevat de les més clàssiques, ara bé, aquesta, segur que la recordaré durant molt de temps!!
He de reconèixer que el pas realitzat és una passada, i que segurament fer-lo en sec hauria estat molt excitant, però el temps ho va complicar bastant i cal reconèixer que ens arriscàrem un poc... tot i així, finalment tot va sortir bé, i ara, veient les fotos, ens queda el record d'un dia que si més no, ens servirà d'experiència!!
Dolors Domínguez

______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

 
Baixar el track del Wikiloc


RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques



▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Deià
Distància aproximada: 10,23 km
Pujada acumulada: 775 m
Alçada màxima-mínima: 889-116
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 7:08:02 h
Ruta circular:
Dificultat: 5 sobre 5
Observacions: S'han de fer grimpades i el pas és exposat, no apta per a persones que pateixen vertigen (desistir en cas de mal temps)
Integrants: Encarna, Bàrbara, Angelika, Francesca, Dolors, Manolo, Francesc, Agustí i Joan 
 
▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació del pas d'en Marc

Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa topogràfic d'Alpina Tramuntana Central E-25

Desnivells, temps i distàncies aproximades

Perfil en 3D


 Manacor, 29-12-2012


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Guia aèria. Mallorca poble a poble. 1997 Bartomeu Amengual Gomila. 
  • 30 excursiones en coche por Mallorca. 1974 J. Mascaró Pasarius.
  • Els noms dels passos a la Serra de Tramuntana. Dins: XXI Jornada d'antroponímia i toponímia (Santa Maria del Camí 2008). 2009 Miquel Salamanca Salamanca.

8 comentaris:

  1. Bona volta Joan, no se si has vist o no aquest meteix pas den Marc, cuan estaba en fils de Ferro, pero si no las vist, mira com el salvarem nosoltres a la ruta 318, malgrat duem ses bagas de seguridad no les emplearem per res, no poguerme aseguramos!! ten ganas de tornari.
    Bon Cap d'Any!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Toni, sí que le vist. No sé si és més fotut fer el pas amb el filferro i sec o amb el cable i banyat. No ho aniré a cercar!
      Salut i bon Cap d'Any!
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Hola Joan. Això del pas d'en Marc, amb pluja o banyat, son paraules majors i cal anar en compte. El pas del Racó el fareu amb una ma al darrera. Els dies de pluja o boira, el Teix no és una bona opció. Les dues vegades que ens hem vist "estrets", ha estat sempre al Teix. Enhorabona Joan i companys!!! Salut i seny, per fer camí

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tan majors Llorenç, sobretot per un que pateix vertigen com jo. La roca és molt llisa i, amb les mans banyades no et sents gens segur.
      Gràcies Llorenç per comentar. Bona entrada d'any nou!
      Una abraçada.

      Elimina
  3. Hola Joan:
    Como dice Llorenç: hacer el Pas d'en Marc con la roca mojada ¡¡Ufff!! sois unos valientes.
    Ahora hace tiempo que no hago ese paso. Cuando lo hice por primera vez, allá por los años 1959 ó 1960, todavía había unas clavijas de hierro en la parte superior del mismo, clavadas en la losa de piedra del final. Cuando posteriormente volví, no estaba aún ese cable de acero, ni la escalera, sólo el mencionado y oxidado fil de ferro.
    He quedado con Jaume Tort (Mapas Alpina) y mi compañero de cordada Javier González de Alaiza, para ir esta primavera a subir por el Pas d'en Marc y bajar por el d'en Fussimany. ¡¡Siempre que no nos llueva, por supuesto!!
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio, de valents a temeraris només hi ha una passa. Si fos ara no ho faria. Aquestes clavijes que cita ja ens haguessin anat bé.
      Una abraçada.

      Elimina
  4. Hola Joan,
    M'ha agradat molt la crònica d'aquest itinerari, molt emocionant.
    Déu n’hi do! amb el pas i banyat, us vau arriscar força.
    Salut i molts d'anys!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep, gràcies home. Una mica sí que ens varem arriscar.
      Molts d'anys!

      Elimina