Passos de la Serra Mallorquina

© CREAT PER BIEL MIRÓ I JOAN RIERA

13 de des. 2012

52 - La muntanya de Moncaira (Escorca-Fornalutx) 9-12-2012

Feia temps que anàvem endarrer de pujar a la muntanya de Moncaira, un puig de només 859 metres d'altura, però amb unes vistes espectaculars per la seva proximitat al puig Major. La dificultat d'arribar-hi radica amb l'itinerari elegit per la nostra guia d'avui, Encarna. Hem de reconèixer que s'ha treballat la ruta, tot i estar publicada per Vallcaneras, els problemes d'orientació que presenta són grans i les hores de claror en aquesta època de l'any són més escasses, així i tot va dur a la cordada a bon port. Això que li hem d'agrair.

L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada. 

Començam la caminada vora l'antiga casa des Vergeret ara convertida en restaurant, situada a un costat de Cala Tuent. Es Vergeret és un antiga propietat rústica situada entre ca Fra Puig, s'Olivar, can Palou i can Lleig. Darrera dues grans roques diu Lluís Salvador, un poc més cap a defora, es troba la casa des Vergeret, situada en un lloc amagat a causa de les incursions dels moros «a fi que els moros no la vessin des de la mar». És una de les poques cases antigues de tota l'illa ubicades a vorera de mar. 
  
Cala Tuent bressolada per la mar, avui ben moguda. Apareix el morro de sa Corda.
     Després de la Conquesta, Tuent Duayat Jablimquam, al Llibre del Repartiment (1232) va correspondre a l'infant de Portugal. Més tard apareix documentat com Tunyent.    

El camí passa per davant les cases de Frapuig o Capapuig. L'edifici, diuen els germans Sastre, «construït a dos aiguavessos, és molt sòlid i té dues plantes i un sostre. Sobre el portal forà, un matacà baix del voladís de la teulada en defensava l'accés. Un temps, les cases tenien tafona i molí de sang. El seu nom sembla relacionat amb la dominant silueta del Pa de Figa, un apel·latiu corrent referit a puigs que recorden cert pastís fet d'aquest fruit capolat i premsat. Els seus antics propietaris, els Mayols, eren distingits amb aquest malnom»
     Cosme Aguiló (2002) diu: «Topònim d'evident estructura mossàrab, que, estranyament, ha passat fins ara desapercebuda. Possiblement deu tractar-se d'un antic Capopuig < Caput Podium, 'cap del puig'».
 
Ens apareixen les formacions anomenades es Caixal i es pa de Figa. L'Arxiduc fa referència a una roca espadada que pareix un monjo i li diuen es Frare de Can Guillem (ca Frapuig?).

Per un camí empedrat que travessa un pinar ens aproximam al portell del coll de na Polla. 

La panoràmica encisadora et ve de sobte i restes embadalit davant la visió prou coneguda però que mai et deixa indiferent. 

Sa Costera vista des del coll de na Polla
Perfectament es podria dir el 'Portal a les Meravelles' ja que dóna pas a un impressionant paisatge ple de colors i harmonia.

Iniciam el recorregut pel bell camí de sa Costera, a trams empedrat. Aquesta era l'única via de comunicació de sa Calobra i Tuent amb Sóller, es a dir molt freqüentada pels seus habitants ja que la majoria d'ells eren sollerics. El 1967 hi va haver un intent d'unir, mitjançant una nova carretera, sa Calobra i Sóller per la vall de Bàlitx i cala Tuent. El projecte era de l'enginyer Antoni Parietti, el qual dissenyà el traçat de la carretera de sa Calobra i la de Formentor, entre d'altres.
 
Sa Costera, antigament s'anomenava cala Roja, Binimelis diu (1593): «Los confines y términos de la costa marítima de Escorca tienen principio en el promontorio de la Seca en donde fenecen los de Sóller, junto al cual se sigue la Cala Roja, muy grande e importante; pueden estar en ella hasta 40 bajeles, y tiene su desembarcador muy seguro; queda un poco abierta por la tranversía del Norte, y por esto antes de edificar la torre de la Seca, no se atrevían a permanecer allí mucho tiempo».

Vallcaneras diu que hem d'estar atents al desviament; una trentena de passes després de passar entre dos pins ens hem d'enfilar coster amunt. La rosta empitada és descoratjadora. Si mires cap amunt dóna la impressió de que no es pot pujar, i si mires cap avall, que has de redolar.

Alguna esporàdica monjoia ens duu als peus del penya-segat, on hi ha alguna petita balma freqüentada per les cabres. Apareixen restes d'empedrat. 

Guanyam altura i per sobre els penyals (penya de Bini) apareix la torre de la mola de Tuent.

Un poc més amunt assolim un autèntic camí de ferradura, el qual, amb uns ben traçats revolts, ens facilita l'ascens. Des d'aquí tenim una bona vista del racó des Serradell de Capapuig i el morro des Forat, un indret on es descarregava contraban des de temps enrere (ja en el segle XVII).
  
Aquest impressionant camí comunicava Tuent amb la vall de Bini, a través dels passos des Marge i des Ruc.

Pas des Marge
Incomprensiblement un marge talla el camí. Aquesta paret dóna nom al pas, pas des Marge. Segurament aquest marge l'aixecaren en una època molt posterior a la construcció del camí, quan aquest ja no s'emprava.

S'ha d'estar alerta a no tirar-se una pedra a sobre ja que les de dalt estan molt soltes.

Un a un, tots els components de la cordada superam el pas sense massa dificultats.

Repassam la documentació de Vallcaneras: «A partir d'aquí haurem de badar bé els ulls més encara! [diu ell] per seguir les fites que ens han de conduir fins a Binis. En principi, les fites segueixen la pujada deixant a l'esquerra un comellar, fins i tot podrem trobar petits trams d'empedrat, molt amagats, i, més endavant, a la dreta, la boca d'un avenc».

Efectivament, encara trobam restes del camí, el qual segueix la irregular orografia coronada de penyals i encletxes.

Com bé diu en Lluís, a trams, l'empedrat és ben evident. 


S'aigo an es marge diu.
¿Qui és qui aquí t'ha posat?
Es senyor m'hi ha posat,
perquè et paràs d'envestir.
Jo duc s'acte ben firmat
que en temps d'antiguedat
ja passava per aquí.

Pare Ginard: Cançoner popular de Mallorca
 
El camí passa molt a prop de l'avenc de na Donzella, que ens quedarà a la dreta. El mot, a més de fer referència a una al·lota, també és una planta de l'espècie Cytinus hipocistis, que és de color vermell encès i es cria paràsita damunt les arrels d'altres plantes (DCVB).
     Al seu interior s'hi han trobat restes fossilitzats de Myotragus, d'uns 12.000 anys d'antiguitat.

No molt lluny de l'avenc trobam aquesta era de batre. A la força hi havia d'haver un camí per a poder transportar el gra.

Lluís Vallcaneras situa l'era a uns vint minuts efectius del pas des Marge.

«Arribarem a un replanet on continuarem també amb tendència a la dreta».

Continuam en lluita constant amb les molestoses carritxeres que ens traven i ens tallen les mans.

La vida s'obre pas dins aquest món caòtic, que a més ha de suportar les adverses inclemències meteorològiques.

Manolo passa per devora una fita, també coneguda com a monjoia o sibil·la.

«Arribarem a un altre replanet on trobarem les restes d'una barraca, i després farem una petita pujada a un collet».


Les curioses formacions rocoses fan volar la imaginació: un cap de cavall, o... 

Situació del pas des Ruc, el nostre pròxim objectiu. El penyal ixent, folrat d'una gran heura és la fita perfecta per adreçar-nos amb la bona direcció cap al pas.
 

Arribam a una zona de marjades on presumiblement se sembrava el gra que després es duia a batre a l'era que hem vist. Un poc abans d'aquests marges, a l'esquerra, una sèrie de fites es dirigeixen cap al pas de s'Al·lot Mort, al torrent homònim, el qual ens tornaria duu a Tuent. Aquests pas el deixarem per un altre dia.

Deixam a la nostra esquerra es Bassol, suposam que es tracta d'una bassa on recollien aigua els treballadors de la contrada, la qual no cercàrem per falta de temps.

Lluís Vallcaneres ens dirigeix, com hem dit, a una roca que té una heura, situada en direcció al penyal des Migdia, que veurem darrere. Efectivament és una bona fita que es veu des de molt lluny tal com hem senyalitzat nosaltres. De totes maneres, com diu García Pastor, no hi ha pujada per cap altre lloc.

Pas des Ruc
Situats als peus del pas des Ruc, ens ve el dubte de si podria pujar un ruc per aquí. Arribam a la conclusió que segurament hi hauria una rampeta feta amb pedres per on s'assoliria la cornisa superior.
     A les Rutes..., núm 75 diu: «la verdad es que por él no puede pasar asno alguno, si no es despeñándolo, y entonces ¿por qué ese nombre? ¿Es que en el se despeñó alguno?».

Les carritxeres, maleïdes fins ara, en aquest pas ens ajudaran a pujar ja que són una presa bastant segura on aferrar-se.


Un darrera l'altre anam superant sense problemes el graó natural.


Bingo fent el pas des Ruc. (Foto: Manolo).



La zona fou objecte d'un estudi duit a terme per part de l'espeleòleg Antoni Merino, el resultat fou publicat l'any 2001, amb el títol Estudio espeleológico de un sector comprendido entre Bini Petit y el puig de Moncaire (Escorca-Fornalutx, Mallorca).


Superat el pas des Ruc, entram dins el pinar des Binis on apareix un pou amb dues obertures, una d'elles envoltades de pedres.


Caminam en direcció a uns sementers tancats de paret on pasturen ovelles. Procuram no fer massa renou per tal de passar desapercebuts, pels voltants de ses Tosses; les cases de Bini Petit no estan massa lluny.

Passam per un tancat de Bini Petit anomenat s'Hospital. Pareix esser que hi tancaven els animals malalts mentre es recuperaven.

A la panoràmica destaca la gran massa rocosa del massís del puig Major immersa dins els niguls baixos. L'avançada de la serra de na Rius resta neta de les boires. Situam visualment la zona on s'ubica s'alzina Fumadora.

Per un camí ample travessam un ombrívol alzinar que dóna pas a uns camps de conreu de la vall de Bini. «A cada banda de la petita vall diu l'Arxiduc hi ha Bini de sa Marquesa i Bini d'en Palou». Actualment, Bini Gran i Bini Petit.

En aquest tram de l'excursió descansàrem els turmells i genolls, és la zona més planera de tota la ruta.


Les boires es van evaporant i ens mostren les instal·lacions militars (sa Bolla) del cim del puig Major.

Es Binis
S'entreveuen, entre la vegetació, les dues cases de Bini, entre elles passa el torrent de s'Al·lot Mort. «Deixant la vall principal —diu Lluís Salvador—, s'arriba a una petita vall, el pla d'en Gumbau, al final de la qual hi ha un parell de clotades».

Seguim les explicacions de Vallcaneras, que diu: «Seguirem aquest camí ample cap a la dreta, sortirem de l'alzinar, travessarem uns camps de conreu i, quan vegem que el camí fa un ampli revolt a l'esquerra, l'abandonarem per la dreta en un lloc on hi ha un grup d'alzines, darrere les quals trobarem la font des Joncs».
     Segons Coromines, el mossarabisme Moncaira prové del llatí Iuncaria Jonquera (Juncus).

Arribam fins als Colls seguint les indicacions de Vallcaneras, dubtam uns moments de seguir el seu itinerari o seguir una traça que duim Encarna i jo als GPS. Mentre decidim, copso unes velles construccions. Si seguíssim el camí arribaríem a les cases de Moncaira a través del bosc Gran, pel vessant de la muntanya de Baix.
     Als Colls tornàrem uns metres enrere per agafar una desviació a l'esquerra, pel costat d'una paret. 

L'itinerari ressenyat a 20 itineraris alternatius per la Serra de Tramuntana II, diu: «Mantenint aquesta nova direcció, i un cop hem deixat enrere la font, apareixerà un camí de terra, al principi fet malbé, que un poc més amunt serà més evident. D'aquesta manera arribarem als Colls, on haurem de posar novament tots els sentits per trobar la desviació a Montcaire. Just que arribem al coll ens trobarem un grup de pins, sortirem del camí i ens desviarem a la dreta. Passarem tot d'una per damunt una sitja...». Tanmateix al final decidírem seguir la traça dels GPS.


Crec que la ruta que seguim és la mateixa que ell descriu, ja que caminam pel costat d'una paret i travessam una sitja, com ell diu.

Tornam trobar un d'aquells ancestrals camins de ferradura que alegra a tot bon muntanyenc.
     Alguns dels camins del barranc de Biniaraix, de la serra d’Alfàbia o des Marroig semblen haver-se construït a partir de l’establiment de les terres, mentre d’altres, com els que porten a la muntanya de Montcaire, s’han d’entendre dins un model d’explotació de les grans possessions i la posada en valor dels terrenys, en els quals se combina el valuós olivar amb la creació de rotes o l’aprofitament ramader. (Els camins de ferradura de la vall de Sóller, 2007 A. Reynés).

El camí és rústic, però a la muntanya la bellesa està en la simplicitat i en l'efectivitat. A un revolt, una meravellosa panoràmica se'ns obre de la vall de Moncaira, i es domina aquesta possessió, famosa diu l'Arxiduc per les seves nous, que té davant un lledoner molt gros.  

Si cercam el topònim Moncaira a la GEM diu: «Possessió del terme de Foralutx confrontada amb Bini Petit, sa Costera, Bàlitx d'Avall, Bàlitx d'Enmig i Bàlitx d'Amunt. Ocupa l'àrea més alta de la vall del torrent de na Mora vora el qual se situen les cases (425 m). El 1561, l'honor Gabriel Mallol, jurat de la vila de Sóller, l'adquirí en subhasta per 1.800 lliures. El 1592, fou capbrevada i pertanyia a l'honor Antoni Mallol. El 1622, tenia cases, amb torre, tafona i celler. Era dedicada a olivars, vinyes, conreu de cereals, lleguminoses i hortalisses. Tenia un extens alzinar i garrigues. Hi havia guardes de 221 ovelles i deu porcs. El 1664, confrontava amb Bàlitx, sa Costera, Bini i la comuna de Fornalutx. Hi havia un molí de sang a les cases. N'eren pertinences els olivars denominats sa Costa, es Mas, s'Olivar Major i l'Hort Vell de Moncaira. El 1664, la família titular passà a denominar-se Estades de Moncaira. El 1724, era de l'honor Antoni Estades de Moncaira Prom. S'hi mantenien els conreus documentats al llarg dels s XVI-XVII i hi havia una guarda de 300 ovelles i una de deu bous dins les garrigues de les muntanyes. El 1864, tenia 526 quarterades. Hi havia un oratori semipúblic a les cases. Mantengué l'estructura de gran propietat olivarera i ramadera fins a mitjan s XX»
     Actualment, crec que pertany a l'empresari Alberto Cortina i la seva dona Elena Cue.

_____


Fornalutxenc o solleric
aqui tothom és ara amic.
Les pedres són per fer cases
i per posar a les pareds de marges.
No per tirar-les mos al cap obviament.
Que ja no estam a aquell maleït temps
Els meus avis eren de Moncaira
per això vaig al meu aire.
Tenien Monnàber, Es Mas i Ca N'Antuna
i ara no en tenc cap ni una.
Mai he dit que jo fos poeta o glosador.
Jo som pobre però venc de casta de senyor
i estim la meva vall amb tendresa i dolçor.


Cavaller de Moncaira
    
Des d'aquest bucòlic camí s'obtenen unes bones vistes de la contrada: destaca el puig de s'Alzinar (932 m). Al fons, el penyal des Migdia (1356 m). Altres elevacions de la zona són: el collet de Bini (890 m), el puig del Senyor Nofre (860 m), el puig des Ferro ? (1330 m). Aquest puig des Ferro, com no sigui el penyal des Migdia, no sé quin és. La informació l'he extreta de la Guia aèria. Mallorca poble a poble, 1997 de B. Amengual.

El tirany guanya altura i deixa enrere l'alzinar.

Així arribarem al desèrtic pla de sa Creu. El cim que veim, encara no és el que cercam.

Segons Merino, la zona compresa entre la muntanya de Moncaira i les cases del mateix nom, alberga un dels camps de lapiaz més impressionant de tota la serra de Tramuntana.

Ens demanam perquè es diu muntanya a l'elevació de Moncaira i no puig. A Manacor també tenim un puig que es denomina muntanya, la muntanya de Calicant, amb els seus humils 476 m d'altura.

En el centre del pla de sa Creu s'obre la boca d'un pou, o un avenc? A l'estudi realitzat per Merino dóna la xifra de 48 punts d'absorció d'aigua, la qual cosa indica que un important caudal és drenat directament a l'interior del massís a través d'aquests punts, el qual actua com a zona de recarga a la font de sa Costera.  

Vora la paret mitgera que separa Bini Petit i Moncaira, i els municipis d'Escorca i Fornalutx, s'ubica l'avenc de sa Piqueta Vella. Un pou de 13 m de profunditat a la boca del qual s'hi va trobar una antiga piqueta d'espeleòleg. No estic segur de que sigui el pou que hem vist abans.

Caminam per damunt la paret, és la manera més ràpida d'avançar per aquest terreny agrest, és com caminar per un estret camí.
 
El sector del puig de Moncaira està ocupat per un camp de dolines com la del pla de sa Creu.

La paret ens mena a una altiplà reblit de carritxeres cap al cim de la muntanya de Moncaira. Hem vist escrit el topònim de diferents maneres: Moncaire, Montcaire, Montcaira...

Capcurucull de la muntanya de Moncaira
Colombram la fita cimera del punt que es denomina muntanya de Moncaira (859 m), la qual s'aixeca entre les valls dels torrents de na Mora i de sa Coma, a la partió dels termes de Fornalutx i d'Escorca.

La gran mole del puig Major apareix neta de boires. Observam els estreps del morro d'en Pelut (1319 m), a l'esquerra de la 'bolla'. A la dreta, s'estén la serra del penyal des Migdia (1356 m).

La vessant nord del puig Major, denominada els Cingles, baixa cap a la vall de Bini. En aquest vessant s'ubica la casa de neu dels Cingles.

Cap al nord, albiram sa Calobra, Tuent (des d'on hem començat a caminar), la mola de Tuent, el morro de sa Vaca, el puig Roig... Ens trobam a una de les zones més inhòspites de la Serra.

Damunt la cuculla de la muntanya de Moncaira (859 m).

Desfeim les passes cap al pla de sa Creu, altre cop per damunt la paret.


Les alzines més arriscades arrelen din les encletxes de la penya, la seva magror delata que ho passen malament.

Dinam al recés de penyals, al pla de sa Creu. La guia ens dóna poc temps, són les dues i hem de partir. Botam la paret de la finca de Moncaira. Un rètol ens adverteix que està prohibit passar, que és Zona Biològica Protegida. Les lleis sempre afavoreixen al poderós (quin mal feim només per passar per aquí?).

Anam de furtius. Vallcaneras diu: «Travessarem un replanet de càrritx, a l'altra banda del qual botarem un petit marge per entrar cap a un gran pi que veurem en direcció al port de Sóller. Les fites ens hi conduiran».


Les vistes són realment espectaculars.

Continuam amb l'explicació de Vallcaneras: «Les fites ens menen a un collet situat entre les restes d'un pi mort (dreta) i una penya darrere de la qual es veu un pi (esquerra). Passat el collet guaitarem sobre el pla des Porxo. Per baixar-hi, seguirem un antic camí que passa entre un grup de tres pins que ens queda a l'esquerra».

Passam vora els pins, mentre el pla des Porxo ja es deixa veure.

En la tranquil·la pau d'aquesta petita vall es troben una família de someres amb un simpàtic ruc.

Una ben treballada bassa els subministra l'aigua necessària per a subsistir.

Sistema constructiu de la volta amb pedra seca.
  
El simpàtic ruquet no es deixava tocar, però els pares sí. Es veu que per aquí hi passa gent.
 

Interior del porxo. (Foto: Antònia Mayol).


Per un collet que hi ha a l'esquerra del pla continuam el nostre itinerari. Tornam trobar camí de ferradura molt abandonat.

Les monjoies ens dirigeixen cap al collet que veim al fons, al costat d'un castellet.


Més enllà del tàlveg del torrent de na Mora s'aixeca el puig de Bàlitx (580 m). A la seva esquerra, s'Esquena de sa Fam.

Hem de baixar al comellar que tenim davant. Més enllà, a la dreta, veim el pla de sa Moleta.

«A l'altra banda del coll diu Lluís Vallcaneras veurem que hi ha un comellar que fa una baixada a l'esquerra. El nostre itinerari anirà a cercar el costat dret del comellar (en el sentit de la davallada). Per això haurem de fer una forta baixada».

Un dels nostres objectius és el coll de Biniamar (365 m), situat entre es Castellot (544 m) i sa Moleta (628 m), per arribar-hi haurem d'assolir el pas des Pinot.

La davallada al comellar es fa per un camí que serpeja i després s'esvaeix.


Una parella de voltors ens sobrevolen.

«En arribar a l'altre costat, veurem que les fites fan un gir brusc a l'esquerra, i comencen una baixada pel costat dret de la torrentera que va en direcció a Bàlitx d'Avall. Aquesta baixada està indicada amb fites, però cal posar-hi atenció, ja que de tant en tant desapareixen, i aleshores és la nostra intuïció qui ens diu on podem trobar la propera». Així, anam baixant fins a topar-nos amb un vetust pi, el qual dóna nom al pas: pas del Pinot.

Pas des Pinot
Encarna i Antònia vora el pinot.


«Aleshores ens desviarem a l'esquerra i iniciarem una vertiginosa davallada, en la qual no convé fer més via del compte (no hi ha fites)».



Un petit desnivell ens fa posar mans a terra.

El camí acaba a un marge.

Després del marge la pendent augmenta encara més; la fullaraca i les pedres soltes ens fan anar molt a poc a poc. De tant en tant feim redolar pedres que baixen realment ràpid.


És recomanable duu bastons per tal de frenar la nostra inèrcia.

El penya-segat de la nostra dreta ens obliga a entrar momentàniament a la torrentera.


La vertiginosa davallada acaba a una sitja

Diuen que quan has fet el pas des Pinot et pots considerar un bon muntanyenc. Ala idò!


Aquí no hi estaria de més el rètol de Zona Biològica Protegida. En aquest cas qui fa malbé la natura?

Travessam el torrent i assolim el camí de na Cavallera, pel qual arribarem al coll de Biniamar. Si seguíssim el camí en descens arribaríem a Bàlitx d'Avall.

Quan vérem el rètol indicador de sa Costera i cala Tuent, en Joan posà la directa.


Vista retrospectiva del pas des Pinot i el desnivell assolit.


Portell amb polleguera.

L'antic camí de na Cavallera comunicava Tuent i Bàlitx. L'Arxiduc l'anomena de sa Cavalleria.

La tensió acumulada del guia passa factura, quan hom se sent responsables de dur gent a la muntanya per un itinerari desconegut, que tot quadri, que el temps basti, que ningú es faci mal, etc.  

Deixam a l'esquerra el desviament a la torre de na Seca i continuam pujant cap a nord.

Coll de Biniamar
En el coll de Biniamar (365 m) feim reagrupament i menjam alguna fruita, que ja ens feia falta; les forces minven i encara queda fer el camí de sa Costera.

El dia s'acaba i la claror s'esmuny, i encara ens falta una bona tirada.

A l'esquerra del camí, baix d'un marge, trobam aquesta bassa. 

Es racó des Serradell de Capapuig anomenat així per la caseta del mateix nom, la més propera a sa Costera, amb un penyal com un pa de sucre diu l'Arxiduc devora el promontori de sa Torre, que s'enlaira com un cap quadrat amb un coll parcialment dividit amb bancals. Segons els germans Sastre d'aquests bancals o marges encara es conserven els noms: sementer des Forn, sementer des Cap d'Enllà, clot de ses Figueres... Es Serradell era conegut com a descarregador habitual de contraban ja en ple segle XVII.

N'Amador i el que subscriu duguérem un bon ritme de marxa i arribàrem encara amb claror.

Els darrers rajos de sol acaronen la mola de can Palou o de Tuent. Més aquí, es Tres Xaps i la muralla altíssima (603 m) de sa paret Llarga, als estreps de la muntanya de Moncaira.

Sa Costera, antigament s'anomenava cala Roja, Binimelis diu (1593): «Los confines y términos de la costa marítima de Escorca tienen principio en el promontorio de la Seca en donde fenecen los de Sóller, junto al cual se sigue la Cala Roja, muy grande e importante; pueden estar en ella hasta 40 bajeles, y tiene su desembarcador muy seguro; queda un poco abierta por la tranversía del Norte, y por esto antes de edificar la torre de la Seca, no se atrevían a permanecer allí mucho tiempo».

Na Francisca i n'Antònia, cansades però contentes d'haver superat la dura prova. Alguns components del grup arribaren amb fosca als cotxes. Aquesta excursió és millor realitzar-la en una època de l'any en què el dia sigui més llarg, que no faci calor i que el temps sigui bo.

Na Bàrbara, na Dolors i en Bingo, finalitzen l'excursió. El canet es va portar com sempre, com un més del grup, sense donar cap problema, ni mostres de cansament, na Bàrbara el té molt ben ensenyat.

Recomanacions especials per aquesta ruta

Vallcaneras, al seu llibre 20 itineraris alternatius per la Serra de Tramuntana II, del qual hem extret bona part de l'explicació de la ruta, adverteix que aquest l'itinerari discorre per un dels indrets més inhòspits de Tramuntana i que és dur i llarg. I que qualsevol inclemència meteorològica pot augmentar-ne considerablement la dificultat. L'absència, en molts de trams, de punts clars de referència ens pot fer perdre molt de temps. No exagera quan diu: la pujada al coll de Biniamar en el tram final de l'excursió és un autèntic acorament. Per tots aquests motius recomanam que si no ets un excursionista experimentat, no intentis recórrer aquesta ruta. I si ho fas, recorda que caminaràs per finques privades. 

També hem de dir que és una ruta de les que no s'obliden

____________________________________________________________________________________________________________________________________


  Baixar el track del Wikiloc


RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.


És aconsellable seguir unes normes bàsiques



FITXA TÈCNICA
 

Escorca-Fornalutx
Distància aproximada: 15,53 km
Pujada acumulada: 1088 m
Alçada màxima-mínima: 853-54
Temps aproximat sense aturades: 5:07:46 h
Temps total: 8:57:23 h
Ruta circular:
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: Cal tenir un bon sentit d'orientació. S'han de fer petites grimpades


   CARTOGRAFIA 

Mapa ortofotogràfic interactiu del Wikiloc

Situació de la ruta sobre mapa orto-fotogràfic de Google earth


Traça del GPS sobre el mapa Alpina i gràfic d'altures, deferència 
del bon amic Toni Sureda Socay

Manacor, 13-12-2012


HEM CONSULTAT  
  • 20 itineraris alternatius per la Serra de Tramuntana II. Lluís Vallcaneras.
  •  Les torres d'Escorca. 1998 Gabriel Ordinas Marcé i Antoni Reynés Trias.
  •  Torres y atalayas de Mallorca. 1996 Arxiduc Lluís Salvador.
  •  Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2003 Joan Sastre i Vicenç Sastre.
  • Corpus de toponimia de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.
  •  Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes. (1593) 1927 Joan Binimelis.
  •  Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.

10 comentaris:

  1. Vaya tute que os disteis. Dura y bonita según las fotos y también muy bien documentada y redactada. Gracias por compartir. Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Manuel, dura i maca, sí senyor! Gràcies per comentar. Salut.

      Elimina
  2. Ja tenia ganes de veure les fotos Joan, magnifica ruta, només apta per campions com vosaltres, esperaré a la primavera per seguir els vostres passos. La documentació excepcional com ja ens tens acostumats, la meva enhorabona a tot el grup i en especial als que van guiar la ruta.
    Gràcies per nomenar-me.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Toni, no esperis que faci molta calor, però. El pes més feixuc del guiatge el va dur l'estimada Encarna, amb l'ajuda de dos canets bufons. Gràcies per comentar.
      Una aferrada.

      Elimina
  3. Hola Joan:
    Jolines con la ruta ¡¡que matada!!
    Un diez a Encarna, es una guía como la copa de un pino ¡¡enhorabuena!!
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio. La veritat és que no hi ha per tant, gaudim d'una bona forma física.
      Un deu o un dotze per n'Encarna. S'estudia les rutes i té molt bon sentit d'orientació. Tot un luxe anar amb ella i els altres companys.
      Una abraçada.

      Elimina
  4. Enhorabona Joan, i a tots els components, molt especialment a n'Encarna. Conec tota la zona, encara que no he fet el recorregut tal com voltros, però el que si està clar, és que aquesta zona no dona treva, es necessita una bona forma física i grans dots d'orientacio. Això si, és espectacular, de les que fan afició. I tu has brodat la crònica. Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Llorenç, felicitaré una vegada més a l'amiga Encarna, ara de part teva. Ja rens raó, la zona es espectacular i també exigent. Per aquestes raons és de les que no s'obliden facilment.
      Salut.

      Elimina
  5. Hola Joan,

    Aquesta ruta la vaig fer fa uns anys seguint les instrucciones de'n Lluis Valcaneres. L'itinerari és idèntic al que indiques en aquesta pàgina, duríssim però sense dubte és de primera divisió. La primera part, per anar escalfant, el fantàstic Pas des Marge que pareix mentida que per allà adalt, perdut de la mare de Déu hi hagi un tram empedrat amb un marge. El Pas des Ruc no és bo de trobar i caminar per aquells indrets no és gens fàcil.

    Tampoc ho vàrem tenir gens fàcil arribar al cim de Montcaire, hi ha algunes fites però hi ha molt de càrritx y no hi ha camí durant bona part del recorregut. Desde el cim, les vistes son espectaculars, he fet la majoria dels cims de Mallorca i per mi aquest és un dels que té un encant especial.

    La següent part, per noltros va esser la més complicada, el Pla des Porxo i sobretot el Pas des Pinot no ho varem tenir gens fàcil per trobar-los, però encara així disfrutarem d'aquells entorns salvatges i desconeguts. La davallada cap a Bàlitx d'Avall, tampoc és una passejada, és una davallada complicada i fora camí. I de postre el camí de sa Costera, que jo personalment estic enamorat d'aquest camí, és una meravella, i la posta de sol és un regal.

    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Miquel.
      No puc fer més que donar-te la raó en tot. És una passada d'excursió, només per gent avesada a caminar per terreny difícil.
      El mateix pens del camí de sa Costera. Una meravella!
      Salut!

      Elimina