Passos de la Serra Mallorquina

© CREAT PER BIEL MIRÓ I JOAN RIERA

30 de jul. 2012

38 - Sa Talaia Vella pels passos de sa Paella i dels Ermitans 28-7-2012

Per pujar al puig de sa Talaia Vella (866 m) es pot fer per diferents rutes: pel camí des pla des Pouet, pel camí de sa Muntanya (estret de Son Gallard), pel camí des Cairats (camí de s'Arxiduc), pel camí des cingles de Son Rul·lan (des de Deià), etc. Però, quan hi has pujat per tots aquests camins encara no has esgotat les opcions, tens rutes alternatives, això sí, molt més arriscades, exposades i exigents que les que hem citat, dues d'aquestes rutes alternatives són les que hem fet avui, el pas de sa Paella i el pas dels Ermitans.

Començam l'itinerari al camí de sa Muntanya, el qual arrenca just davant ca Madò Pilla, antiga hostaleria de l'Arxiduc. És una empinada camada que aviat ens planta al mirador des Tudons, el més elegant dels que va fer aixecar l'Arxiduc. Ell mateix diu: «És d'on més bé se colombra Miramar»

Ens desviam del camí de sa Muntanya per la dreta, cap a l'Ermita de la Trinitat, pel camí des Bosc.

Creuam per les runes de les ermites de Sant Pau i Sant Antoni, ses Ermites Velles.

«L'ermita de Sant Joan Baptista Forma part del conjunt que rep el nom genèric d'Ermites Velles. Totalment en runes, encara es pot veure la tanca de paret no molt alta que enrevolta el recinte. A la part oposada al camí, hi ha restes de la capella i una petita cambra d'habitatge anacorètic. Ocupada durant els segles XVII i XVIII, fou després abandonada. Fa alguns anys, fou molt deteriorada per una pista forestal» (Valero, 2006).

Passam per la bassa des Porcs, a la nostra dreta, una construcció amb pedres i argamassa de calç. I la cova Busquera, a l'esquerra, el camí va des de les antigues ermites al bufador dels Ermitans.

Arribam al bufador dels Ermitans, una escletxa de la roca, amb una taula i bancs. El corrent d'aire que surt de la cavitat o escletxa dóna la sensació d'ésser molt fresc a l'estiu i tebi a l'hivern, tot i que la temperatura de l'aire de l'interior és estàtica. Jeroni Berard escriu (1789): «Frente a esta ermita, al lado del norte y muy cerca, tienen el Bufador donde refrescan el agua en verano, y unos bancales con una mesa de piedra para tomar el fresco» (Viaje a las Villas de Mallorca 1789, Berard, p 50).

A uns 500 metres del Bufador es troba l'Ermita de la Santíssima Trinitat, un lloc de silenci i pau. Fou construïda entre 1648 i 1693, a instàncies de fra Joan de la Concepció Mir Vallès (1624-88), per allotjar ermitans de la congregació de Sant Pau i Sant Antoni.

«Si tocam estirant la corda de la campaneta amb ansa de fusta, al cap d'una curta pausa se sent des de dins una veu fosca: "Ave Maria Puríssima". "Sens pecat concebuda", és la resposta, i la porta s'obre. Un home, els ulls buits, la veu fosca degut a l'ascetisme com si sortís d'una tomba, està davant nostre amb un hàbit marró; és el superior de la petita comunitat, que també fa de cuiner; així actua al mateix sobre l'esperit i sobre el cos, però en aquesta segona condició molt poc, car aquella pobra gent menja molt frugalment» (Les Balears, 2002).

Traspassat el portal i l'entrada podem visitar només els espais oberts (clastra i mirador) i la capella moderna. La comunitat d'ermitans hi va romandre fins al s XIX i s'hi tornà a establir el 1923. (GEM).

«La carretera torciendo hácia Deyá situado al Nordeste, formaba estensas curvas para salvar los numerosos obstáculos de tan escabroso terreno. Esto nos obligó á bajar del carruaje y trepamos hácia las ermitas por un sendero de la montaña. Estas ermitas son pequeñas capillas dedicadas á la Vírgen, con habitacion para los ermitaños que las cuidan [...] Los ermitaños nos obsequiaron con aceitunas, legumbres crudas y frutos confitados» (H. A. Pagenstecher, 1867).

Les dependències conventuals cel·les, cuina, refectori i porteria s'obren a un corredor que envolta l'església, edificada (1703-05) en substitució de l'antiga capella, que esdevengué l'hostatgeria. El temple, dedicat a la Immaculada Concepció, és de nau única, de dos trams, coberts de volta d'aresta, a l'interior, i de doble vessant, a l'exterior [...] El retaule major fou obrat al final del s XIX [...] Destaca el viacrucis, pintat per Manuel Bayeu, compost de catorze obres pictòriques, encara que dues no són de segura atribució.
     A la façana principal, s'obre el portal d'ingrés, amb arquitraus, que acaba en un relleu a manera de frontó triangular. A cada banda, hi ha sengles portalets amb arquitraus. El frontis és rematat per una espadanya. (GEM).  

Per damunt la paret del corredor que du al mirador podem veure les antigues dependències: estables, pallissa, molí i tafona, fusteria, cementeri i horts. Els membres de la comunitat s'han especialitzat en l'elaboració de tàperes i fonoll marí envinagrat i olives.
     Pel coster de la muntanya que hem de pujar baixa una vaporosa i inquietant boira, puix amb banyat s'incrementa el perill de relliscar en els passos que hem de fer.

Som estat a Valldemossa
i també a la Trinitat,
i he vist s'encadirat
de l'església de Cartoixa.
(Popular)  

Després d'uns moments de repòs físic i espiritual al mirador de l'Ermita, desfeim les passes cap al Bufador i les Ermites Velles. Però atenció, a uns centenars de metres ens hem de desviar a la dreta, muntanya amunt.

El camí de ferradura puja a una zona del puig de sa Talaia Vella que, maldament presenti molt de rost, era antigament aprofitable pels carboners.

En alguns punts el corriol guaita al penya-segat i hom comença a sentir-se els efectes del vertigen. Res a veure del que sentiria més amunt, als passos de sa Paella i dels Ermitans.

Per una d'aquestes balconades copsam la torre de Son Galceran (1579), coneguda també com la talaia de la Trinitat, de ses Pites o de Valldemossa. L'Arxiduc va comprar la finca de Son Galceran el 15 d'agost de l'any 1875, juntament amb can Caló i Ca na Magina, molt a prop de la torre hi va fer aixecar el mirador de ses Pites, un dels seus predilectes. Son Galceran fou destinada a residència d'estiu de don Francisco Manuel de los Herreros.

Cornisa per on havien de passar les bísties dels carboners que feinejaven per aquestes tresqueres.

A un rotlo de sitja s'acaba el camí. A partir d'ara el coster de la muntanya es torna més empinat.

Hem de grimpar algun petit pas entre roques.

La guia va intentar inútilment fer-nos cantar Frère Jacques a sis veus. Impossible coordinar en cinc minuts a sis veus que no saben cantar.

Frère Jacques, Frère Jacques,
Dormez-vous? Dormez-vous?
Sonnez les matines! Sonnez les matines!
Din, dan, don. Din, dan, don.

Després de comprovar que com a cor no tenim futur, prosseguim l'itinerari previst creuant transversalment una rosseguera.

Enfilam la cornisa que ens durà als peus del pas de sa Paella.


Encarna ja ha localitzat el començament del pas. Cap allà ens dirigim!

Una sèrie d'alzines ens ajuden en la primera grimpada del pas, l'Arxiduc diu: «L'alta muntanya de Miramar, la Talaia Vella, bé mereix una visita. Hi ha un coll que permet pujar, de carena en carena de penyals, fins prop del penyal Blanc, part damunt l'antiga ermita, però amb prou feines és accessible per a un pastor de cabres [...]».

La fullaca no facilita gens les coses, però el que subscriu va passar per aquesta cornisa ben arrambat a la paret, aquí hi ha la diferència dels qui patim vertigen dels qui no.


La verticalitat del pas de sa Paella queda ben patent en aquesta imatge.

Ja pots riure ja! Encarna sap del que parl.

Encara no sé com vaig poder amollar-me amb les dues mans i fer fotos. Des de la meva posició ja veig la famosa paella que dóna nom al pas.

Pas de sa Paella
Segons el bon amic i bon muntanyer Emilio Alonso, aquesta paella i el cable els va col·locar molt encertadament Manel Osuna perquè servís d'ajuda a la gent menys experta. La paella la va trobar i la va penjar, així el pas ja tenia nom.


El que subscriu al pas de sa Paella. (Foto Encarna).

La boira s'estén pel magnífic paratge que tenim al darrera, a l'abisme, quan progressam ben concentrats per la cornisa. Està aquí dalt és obrir una finestra a l'aire lliure, a la llum i al paisatge en lletres grans.

La darrera grimpada i ens encimbellam a la capçalera del penya-segat.

Amb el peu fiter ja puc gaudir plenament de la panoràmica vertical que des de la Talaia Vella s'obté. Veim, a baix, l'Hotel El Encinar (Ca Madò Pilla), el punt de partida d'aquesta preciosa ruta.

El vèrtex geodèsic de la Talaia Vella o Muntanya des Voltor (858 m). No és el punt més alt, en el punt més elevat del puig (866 m), l'Arxiduc hi va fer construir una caseta refugi de 6,40 m de llarg per 4,29 m d'ample, perquè: «el viajero puede descansar y reponer sus fuerzas, hallando agua, carbón y techo que le resguarde de los ardientes rayos del sol en verano, ó de las pertinaces lluvias invernales» (Rosselló, 1910).
     Supòs que el topònim Talaia Vella, ve de quan des d'aquí dalt es talaiava la mar per mor dels pirates que rondajaven les costes, abans d'aixecar la torre de Son Galceran. Tot i que no he trobat cap referència escrita sobre això, en canvi dels atacs dels moros sí: «El alba del 1.º de Octubre de 1552 te dijo á ti, oh pintoresca Valdemossa, que en tu marina y en la cala den Canet tomaban tierra los cuatrocientos piratas que en diez galeotas venían. Ninguna hoguera pudo avisarte de noche, pues aún no sobresalía entonces el hombre estudioso y benéfico [J. Binimelis] que planteó aquellas mudas y rápidas señales; mas la noticia, si te sorprendió descuidada, no te encontró cobarde ni remisa en tu propia defensa» (Piferrer i Quadrado, 1888, p 1003).
     Tot i això, Binimelis (1593) diu que la torre des Verger de Banyalbufar «comunica sus fuegos de aviso a la Atalaya de Vall de Moza, y a la Popia de la Gragonera». 

Lluís Salvador va fer traçar el camí de sa Talaia Vella entre 1895 i 1909, el qual parteix del pla des Pouet i va cap al mirador de can Costa o de ses Puntes, d'allà puja a sa Talaia Vella i baixa fins al coll de s'Estret de Son Gallard.

En Jaume assenyala la direcció que seguiríem per anar al refugi. Nosaltres seguim per un desviament que baixa cap a l'esquerra el qual ens durà al pas dels Ermitans.

El preciós caminoi descriu uns revolts tancats i enfila cap a uns ranxos de carboners (rotlos de sitges, cabanes i forns de pa).

Una fita situada abans d'un d'aquests rotlos de sitja ens dirigeix muntanya avall per una pendent considerable.

La contemplació de na Foradada omplí de goig a l'Arxiduc: «dóna gust seure aquí, transportat a un elemental estat d'ànim, i seguir la vela parpellejant o el fum a penes visible d'un vapor a l'horitzó. La vida no sembla realitat, i amb prou feines es pot entendre que sigui possible oferir als nostres ulls tants de plaers de formes de paisatge i magnificència de colors; car la mar és d'un blau ultramarí i na Foradada ha tornat color de púrpura i projecta la seva ombra negra sobre les aigües transparents» (Les Balears, 2002).
     Binimelis l'anomena «la isla de La Foradada» (Nueva historia de la Isla de Mallorca, 1593, IV, p 74). Estaria separada de terra ferma?

Pas dels Ermitans
Hem arribat al penya-segat i al pas dels Ermitans; una providencial cornisa per on baixarem ajudats d'una no menys providencial corda i cadena.

Encarna demana atenció, alerta amb les pedres que redolen. A baix vérem una soca copejada per una pedra que baixà rodolant i feia por.

Decidim baixar de dos en dos per tal d'evitar les pedres.

Cap avall, que fa baixada!

La baixada és realment impressionant.

La cadena és un poc curta i a causa d'això el darrers metres ens hem de girar de cara i desgrimpar amb cura.
 

Assenyal amb un cercle una cordellina 'fil de porc' que vaig veure a algunes soques d'alzines. Era aquesta una antiga manera de fitar les rutes per a guiar els excursionistes?

Quan acabes el pas no s'acaben les dificultats, la verticalitat de la vessant nord de la Talaia Vella és prou accentuada per a no poder baixar la guàrdia. La roca llisa i la fullaca no ajuden gens.
  
Sense cap ensurt assolim el mateix corriol dels carboners, per on, unes hores abans caminàvem.
 
Vora les Ermites Velles, dos bocs passaven de la nostra presència mentre discutien acaloradament problemes personals.

L'Ermita de Sant Pau i Sant Antoni «constitueix el nucli principal de les anomenades Ermites Velles, de tal manera que s'ha arribat a confondre un nom amb l'altre. Realment consta de dos recintes ben diferenciats, tant tipològicament com cronològicament, però ambdós es troben enrunats. El de perímetre més gran, amb una tanca de paret alta (uns dos metres), molt ben conservada (excepte per on passa el camí, ja que aquest talla la paret, i als llocs on hi ha barraques de carboner, car per fer les barraques s'agafaren les pedres de la paret de l'ermita). Té una superfície de més de 2.800 m². En el centre es poden observar les úniques restes de construcció, segurament corresponents a una capelleta i a una senzilla cel·la. El segon recinte, més antic i amb més restes arquitectòniques, ens mostra les ruïnes de la capella, amb parets de gairebé 3 m d'altura, un aljub amb boca rectangular, corredors, cel·les i parets d'horts» (Valero, 2006).

«Possiblement, fou fundada durant el segle XVI, a l'època de l'ermità Antoni de Castanyeda. L'any 1646 fou reocupada per Joan Mir de la Concepció durant dos anys. Des d'aleshores, serví de retirament anacorètic, individual, lluny fins i tot de la comunitat de Trinitat» (Valero, 2006).

Restes de la capella que cita Valero, dins el recinte més antic.

En aquesta foto es veuen les parets dels dos recintes, el de més a prop és el més petit i més antic.

Mirador des Pla de s'Ullastre. Es troba al camí des Bosc, entre les Ermites Velles i el camí de sa Muntanya. L'Arxiduc ens diu que: «No es veu des d'aquest mirador natural cap casa, només bosc i la mar» (Cañellas, 1997). Segons Valero és el mirador dels Ermitans, diu: «Segons la tradició, reflectida pel topònim, era un lloc de contemplació i descans dels ermitans de la zona. Realment, els pedrissos, que configuren un perímetre ovalat, sense més ornamentació, conviden a passar-hi una estona tranquil·la. Avui el mirador ha perdut tal categoria, ja que es troba envoltat i tapat per la vegetació» (Valero, 2006). 

Al final de l'excursió celebràrem el seixanta aniversari de n'Antònia. Ben segur que s'ha descomptada i s'afegeix anys. Molts d'anys Antònia! I que puguem fer moltes eixides com aquesta.

 ______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc



RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques



▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Valldemossa
Distància aproximada: 7,64 km
Pujada acumulada: 536 m
Alçada màxima-mínima: 832-379
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 6:06:38 h
Ruta circular: No, però, perfectament es pot tornar a peu al punt d'inici.
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: S'han de fer grimpades i desgrimpades. Els passos són aeris
Integrants: Antònia, Encarna, Francesca, Dolors, Jaume i Joan 
 
▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth



Traça del GPS sobre el mapa topogràfic Alpina i perfils d'altures 
i temps. Deferència del bon amic Toni Sureda Socay


Manacor, 30-7-2012 


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1989-2005 DD.AA.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • El paisatge de l'Arxiduc. 1997 Nicolau S. Cañellas Serrano.
  • Corpus de Toponimia de Mallorca. 1986 Josep Mascaró Pasarius.
  • Islas Baleares. 1888 Pablo Piferrer i José M. Quadrado.
  • La isla de Mallorca. Reseña de un viaje. (1867) 1989 H.A. Pagenstecher.

8 comentaris:

  1. Hola Joan:
    Me gusta mucho esa ruta y esos dos pasos.
    Al dels Ermitans me llevaron por primera vez Pep Xisco Pardo i Joan Carles Palos, el 21 de Septiembre del 2002. Y al de Sa Paella, Manel Osuna el 5 de Noviembre del 2006. Desde entonces los he bajado y subido, un buen puñado de veces.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio, veig que té un bon arxiu. A mi també em va agradar, supòs que la pròxima vegada gaudiré més dels passos; aquest dia estava massa pendent del perill.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Hi ha dies que val la pena viure'ls!!
    "No és valent aquell que no té por sinó el que sap conquistar-ho"...Prova suparada Joan!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat. Fent aquests passos ets sents més viu.
      "Només s'ha de tenir por de tenir por".
      Besades.

      Elimina
  3. Uf! Quins passos, de vertigen! No els coneixia i m'agradaria anar-hi. Però hi ha tants llocs encara per descobrir a la Serra que no s'acaben mai. Felicitats per la ruta i la documentació, com sempre genial. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I que ho diguis Josep, la Serra està farcida de tresqueres per delit dels muntanyencs com nosaltres. A poc a poc l'anam coneguent. Moltes gràcies per les teves paraules tan encoratjadores.
      Una abraçada.

      Elimina
  4. Hola Joan,
    Avui hem fet part d'aquest itinerari. Hem sortit de ca madó Pilla i hem pujat a sa Talaia Vella pel pas de sa Paella. La baixada, com que ha començat a ploure, hem davallat pel coll de son Gallard. Ens ha agradat molt.
    Moltes gràcies per l'explicació de la ruta, les fotografies i el track.
    Una aferrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep, el vent devia empenya fort! M'alegro que vos hagi servit d'ajuda.
      Una aferrada.

      Elimina