12 de març 2012

18 - Els cingles d'Ariant (Pas de la Roca Llisa) 3-4-2011

Recórrer la regió de Mortitx és una dura prova de resistència per qualsevol excursionista. Els relleus abruptes d'aquesta zona representen una excepció a la serra de Tramuntana per la seva rudesa. La presència de camins és minsa i només queden alguns trams d'ancestrals vies de ferradura. Per això, arribar al pas de la Roca Llisa i tornar, és una experiència inoblidable.

Dia 14 d'abril de 2013 vaig repetir aquesta dura excursió amb altres amics, en aquesta ocasió guiant la cordada. En el darrer tram de l'excursió vaig canviar l'itinerari. Sortírem de la Malè per la coma de l'Indi i visitàrem la cova de Sant Canut.

Mortitx
«L'antiga possessió de Mortitx confronta amb Ariant, la Malè, Mortitxet, Femenia, Lavanor i la mar. Fou alqueria islàmica, de vuit jovades, documentada en el Llibre del Repartiment (ca 1232)». (GEM). Segons Mascaró, el topònim Mortitx és una forma mossàrab derivat del llatí môrtuus, 'mort', amb el sufix ïciu.

«El s XIV, Mortitx designava un lloc que comprenia tant les terres de l'alqueria Mortitx com les de les alqueries de Sant Major, Beniasber, la Malesa i Lavanor. Ja en el s XIV, la primitiva alqueria de Mortitx fou dividida entre Mortitx dels Domingo, confrontada amb Benitíger, Pedruixella i Tànger; Mortitx dels Ferrer, amb cases i tafona, confrontada amb Femenia, Lavanor, Beniasber, la Malesa, Ariant, Tànger i Pedruixella». (GEM).

«El 1368, se n'havia separat també Mortitxet. L'alqueria primitiva comprenia la zona més alta del torrent de la Vall d'en Marc i quasi tota la conca del torrent fondo de Mortitx».

«A un replà muntanyenc (380 m), entre ambdues valls, hi foren edificades estratègicament les cases de la possessió. El 1612, era de la família Puig. Feia una renda anual de 200 lliures, 40 quarteres de xeixa, 24 quartans d'oli, tres moltons, un anyell, un porc d'aglà i un quintar de formatge. El 1651, tenia cases i tafona. i havia un apiari amb set cases d'abelles. El 1752, pertanyia a la senyora Elionor de Sales. El 1757, passà al seu fill, el senyor Francesc Cotoner de Sales. Tenia cases, amb molí de sang, botiga d'oli i una petita tafona d'una biga. Hi havia deu muls, tres someres, una vaca i un cavall. Era, sobretot, dedicada a la ramaderia ovina, amb una guarda de 500 ovelles, que era arrendada a part i feia una renda de 160 lliures, quatre anyells, dos quintars de formatge i mig quintar de llana». (GEM).
 
La zona de Mortitx és d'una bellesa salvatge i aspre. És un terreny turmentat, una terra malmesa, on l'home a de lluitar a cada passa amb la natura. Passam pel clot de les Someres, el cingle de les Mules, el Burgà...

Si hom no coneix la zona no és recomanable ficar-s'hi, ja que es podria desorientar i perdre's, com ha passat algunes vegades.

Per a l'excursió de 2013 vaig gaudir de l'ajuda en el guiatge de na Ingrid, una entusiasta senderista.

Després de passar per diverses mans, la finca fou adquirida a mitjan s XX, per l'escultor Ben Jacober i la pintora Yannick Vu, que hi bastiren dos embassaments el Pantanet o l'estany d'en Quelota, alimentats per les aigües de la font d'en Quelota i del torrent de les Comes, destinats a regar els terrenys del pla de Mortitx, on es féren grans plantades de melicotoners, pomeres, cirerers, advocats i kiwis. (GEM).

El torrent, al llarg del seu recorregut, pren el nom de la contrada on passa; de ses Comes, de s'Hort des Molí, de Mortitx, i en el tram final, torrent Fondo. En el gorg de Mortitx s'uneix a un afluent que baixa des Burgà i del sementer de sa Coma.

«La possessió finalment fou dividida en tres propietats, la major passà al Servei de Conservació de la Natura —SECONA— de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears; una altra a la societat Xitrom, corresponent a les plantades de fruiters, i l'altra tengué les cases i un petit alzinar, situat vora el camí de Mortitxet». (GEM).

Per la contrada, en el fons d'una gran depressió ocupada per una dolina, se situa l'avenc des Llorer, el qual fou explorat per primera vegada el 1972 per Ginés. Té una gran boca d'entrada i una profunditat de 68 metres.

Un altre avenc prou important situat pel roquissar de Mortitx, a prop del camí del Rafal, és l'avenc Fonda o de s'Aigo, el qual presenta una petita boca d'entrada. Amb -168 m és un dels més profunds de Mallorca. Fou explorat el mes d'abril de 1972 per J. Ginés i A. Ginés del Grup Nord de Mallorca.

Per a continuar hem de fer algunes senzilles desgrimpades.


També trobam restes d'un camí de ferradura que s'enfila per la dreta de la coma, esquivant una clotada.

Formacions capritxoses.

Després de travessar la serra Mitjana s'ens obre una nova panoràmica on destaca la coma de ses Truges. Passam per un collet i poc temps després assolim el camí de la torre d'Ariant.



Apareix la part alta del promontori dit el Musclo de les Cordes.

Mai ens havíem topat amb aquest fenomen tan espectacular (2013). 

Trobarem traces de sendera intermitent que ens condueixen al camí que enllaça el rafal amb la torre d'Ariant. Baixarem cap a l'esquerra pel pas de les Voltes de l'Ullastre, que ens mena a la petita i recòndita vall del Rafal d'Ariant.  



Les Voltes de l'Ullastre
El rústic camí baixa fent giragonses a dreta i a esquerra, aferrat a la paret rocallosa i ens dóna una treva a la mala passa que hem seguit fins ara.

A la imatge destaca la roca ixent anomenada es Bec d'Oca, fita del començament del descens esportiu del torrent pels amants del barranquisme. El torrent Fondo presenta un recorregut d'uns 400 m lineals, des de la confluència de la coma de les Truges fins a la mar, amb un desnivell d'uns 100 metres.

Les cada vegada més esfondrades cases des Rafal d'Ariant, o Rafal de Mortitx, ja que han estat vinculades tant a una com a l'altre possessió. A més a més, Mascaró Pasarius recull el topònim de Rafal de ses Maleses. Més enllà de l'edifici des Rafal, destaca el Musclo de les Cordes.



A baix, s'estén el sementer des Ametlers des Rafal d'Ariant.


Rafal d'Ariant
El Rafal es documenta l'any 1267, vinculat a la Malesa o la Malea terra sense conrar que va pertànyer al llinatge Esteve en els segles XIII i XIV. L'humil edifici està emplaçat ran del coll de l'Era, que dóna pas al sementer de la Caleta. El Rafal d'Ariant mostra els patrons de l'arquitectura tradicional pagesa, i s'assembla a les cases de poble o de foravila que es bastiren durant generacions a Mallorca.

Lamentablement, l'abandó i el temps l'han condemnat a la ruïna. les cases formen un sol buc assentat sobre una replanada que ofereix una petita carrera tancada per un paretó. A cada lateral, presenten uns petits porxos a manera d'aixopluc per als animals domèstics. L'edifici estava cobert de teulada, ara tota esventrada, amb dos aiguavessos. A la part nord del buc es trobava l'estable. La part d'habitatge dels pagesos s'ordena en un primer aiguavés separat de la part de la cuina, situada a la part posterior.

A la rústega façana destaca, sobre el portal, una placa referida on hi figuren la data de 1887 i uns noms dels constructors.

Font del Rafal
En direcció nord passam el coll de l'Era i caminam cap a uns tancats bastits vora la font del Rafal.

Una capelleta obrada en sec protegeix un cocó situat a ran de terra que recull filtracions del coster. En apropar-se l'estiu, la fonteta s'eixuga. Per altra banda, la seva aigua no és recomanable perquè hi té accés el bestiar que campa pel sementer. No gaire lluny hi ha l'abeurador de la font.

En aquest entorn del Rafal, la vegetació natural es diversifica, adaptada a la varietat d'ambients i microclimes. Si observam amb atenció les zones ombrívoles, no serà difícil trobar alguns exemplars de la fonollassa borda: aquesta parenta de l'anís es localitza entre Ariant i el torrent de Pareis, exclusivament. En el moment del seu descobriment, se l'anomenà amb el lloc de procedència, batiant-la com Adarianta.

El Musclo dels Llorers des del Pla del Musclo. Els ocells solen ser els més visibles i coneguts de les espècies animals; podem veure el busqueret de batzer, el tord, la perdiu, l'engana-pastors, el colom salvatge, el xoriguer, l'ull de bou, el passaforadí... i sentirem el cant del misteriós formiguer. Algun esbart de corbs es pot contemplar sobrevolant les crestes o enutjant algun esparver.

El torrent del Rafal travessa el pla i vessa les seves aigües en el gran buit de la pesquera des Gat, al costat de l'aspre promontori del Musclo de les Cordes (229 m). Tot seguint el torrent arribam fins al caire de la cinglera, on s'aixeca un tancat de paret que defensa el sementer del pas de les cabres que viuen a l'ample en el Musclo de les Cordes. Aquesta elevació és accessible des del coll de la Caleta i ofereix una panoràmica en redó d'aquest entorn espectacular. 

Una gran roca es recolza damunt dues més, formant un buit aprofitat com a refugi improvisat.

L'elevació del coll de la Caleta (128 m) es troba just al nord del Rafal d'Ariant i ens presenta, cap al nord, el paisatge que hem de recórrer, vorera vorera, fins al pas de la Roca Llisa. La panoràmica està presidida pel formidable cingle Verd, darrera el qual guaita la punta Beca. Sobre el cingle se situa la vall d'Ariant.


Deixam el coll enrere i passam vora un penyal el penyal de l'Ase (Malalts de Toponímia), que serveix d'aixopluc. Aquestes parets rocoses són els darrers estreps de l'Alcàsser, un ampla tossal que s'alça entre la mar i el pla de la Malè.

Un tirany prou definit davalla des del coll a la caleta d'Ariant. Nosaltres no hi baixarem, puix el nostre objectiu és un altre, i començam a remuntar el comellar de la Caleta per un tirany, fins a localitzar la font de la Caleta.

Font de la Caleta
Aquest fontinyol està situat baix d'un penyal en el racó de la dreta i a uns 40 m sobre el nivell de la mar. Normalment s'hi troba un raig o, com a mínim, un fil d'aigua fresca que surt d'una canonada i cau dins una desafortunada olleta metàl·lica.

En el petit replà de la font hi ha un improvisat berenador fet de pedres, que millora la qualitat de l'indret com a lloc de repòs, especialment indicat durant l'estiu.

La digital, didals, didalis, didalera o herba de Santa Maria (Digitalis dubia o Digitalis minor L) és una planta perenne ornamental, endèmica de Mallorca, Menorca i Cabrera, que de maig a juny llueix flors rosades que pengen.


Al mateix nivell de la font de la Caleta afinarem un pas que ens permetrà sortir del Tel de Ceba i assolir el coster inclinat que forma el morro de la Caleta.

Un pas senzill du fins a la punta que tanca la cala per l'esquerra i que és el millor indret per gaudir de prop de la misteriosa cova de les Bruixes, creada en el ventre del morro dels Aucells.


Cova de les Bruixes
La punta sobre la qual observam dues persones separa el coval de la caleta d'Ariant en forma d'espigó natural.


La travessia es fa per un inclinat coster.

L'artista Llorenç Cerdà Bisbal (Pollença, 1862-Palma, 1956), plasmà damunt tela de manera superba aquests meravellosos paisatges. 
 

De tant en tant val la pena gira la vista per veure el tram recorregut.

Vista retrospectiva. En un replà que es perfila en el contorn del Musclo de les Cordes, s'inicia l'únic i vertiginós accés des de terra a l'interior de la cova de les Bruixes oberta al xaloc del Musclo, el qual té una fesomia molt semblant al Morro de sa Vaca.

El Musclo de les Cordes i la cova de les Bruixes es reflecteixen sobre el mirall de la mar, tantes vegades lloada i plasmada per poetes i pintors. La contrada pertany ja al municipi de Pollença de llarg bagatge cultural, encapçalat pel poeta Costa i Llobera.

Seguim la nostra ruta costanera pel morro de la Caleta cap al vertiginós pas de la Roca Llisa. Al fons, un poc abans de la punta anomenada l'Udró, destaca la bellesa del cingle Verd.

El tirany de cada vegada és més precari i s'acosta més a la timba. «El tram immediat —diuen els germans Sastre transcorre per una vorera molt escabrosa fins a la Roca Llisa, un pas poc transitat que supera els penya-segats verticals i ens situa prop de la vall d'Ariant».

Avançam entre grans roques disforges que s'estimbaren de les cingleres.

Per arribar al pas, el tirany discorre en diverses ocasions sobre el buit per estretes cornises i terreny inestable.

Arribam, «a una falla transversal en el terreny, la qual es pot desgrimpar pel punt on es veuen les restes d'una rampa artificial, ara esbucada, que facilitava el pas del grau...

...En tot cas, l'esquerda es pot superar si li donam la volta per la part superior per un terreny molt envaït per la vegetació». (Mallorca vora mar, 2003). Nosaltres optam per baixar directament, amb l'ajuda d'una corda.

En aquesta fotografia (14-4-2013), s'aprecia millor la falla. La caiguda que tenim a la dreta cap a la mar és impressionant.

A baix, vora els companys, s'observen les restes de la rampa que un temps facilitava el pas.

Si hom es veu amb coratge, uns metres més cap a la dreta (baixant) es pot desgrimpar la paret, on la verticalitat no és tan exagerada.

Superat el pas, el terreny de cada vegada és més precari. Caminam a l'endret de la cinglera de l'Alcàsser i el Rocam.     

«Passam tot seguit sobre el paladar d'una cova marina anomenada el Coal de la Morena, i assolim, ran de mar, una raconada identificada per l'Escull, una roca solitària. Vora la cova, aflora un albelló d'aigua dolça dins la mar i crea un efecte singular».

«Després de salvar per dins una mata un altre punt compromès, hem de superar, enfront de l'escull, el pas del Pinetó»

Pas del Pinetó
Situació del pas del Pinetó. Cap allà ens dirigim.

El terreny és el típic de vorera de mar, roca pelada i molt erosionada pels temporals.

El pas del Pinetó no presenta grans dificultats, ja que la roca té bones preses. Tot i que una monjoia situada a dalt ens guia, no hi ha més opcions.


Grimpada cap al pas, vist des de d'alt.

Vista retrospectiva del territori que acabam de recórrer. Des d'aquesta posició s'albira el Coal (coval) de la Morena. La cova de ses Bruixes ja quasi no es veu, des del seu endret hem recorregut uns 500 metres. El topònim cova de ses Bruixes pot fer referència a un simple peix, com ho fa també el del Coal de la Morena i la cova de les Cànteres.

Després de la grimpada s'ha de salvar el pas, una petita cornisa que un servidor la passa de meu-moix.

«La nostra aventura —diuen els germans Sastre, dels qui he extret bona part de la descripció d'aquesta meravellosa ruta vora mar—, recorre camins distints mentre respira flaires i salobres, escolta les veus de sirenes i saluda pins i voltors pel regne de Costa i Llobera».

«Costera endavant, el terreny esdevé gairebé intransitable del tot. El balç inquietant i bell del cingle Verd atreu les nostres mirades».

«Després del pas del Pinetó es forma una torrentera rematada al seu extrem superior per uns espadats verticals. Hem d'ascendir per aquest agrest comal fins a un racó ombrívol vora un penyal decantat, on prospera una gran figuera».

Situats vora la figuera descansam uns instants abans de començar a remuntar el pas de la Roca Llisa. Na Francisca llegeix la descripció del pas i ens prepara del que ens espera.

El pas s'inicia just per davall de la figuera esmentada.

El pas de la Roca Llisa no és difícil de localitzar: es troba a una raconada sense cap altra alternativa d'ascensió.

Però també val a dir que és vertiginós i precari. Convé extremar la seguretat i comptar amb prou prudència. Es tracta d'una providencial fissura en ziga-zaga, ajustada a la dreta d'aquest espadat inaccessible.

Els germans Sastre anoten: «En alguns punts delicats, presenta ajudes de paret artificial o escalonats improvisats. El pas no està fitat i té algun grau on convé posar esment i coratge perquè ens trobam en un terreny amb un desplom que fa feredat».

Una part del grup decideix pujar per la inclinada paret en lloc de fer-ho pel pas.

A la raconada del cingle Verd s'hi precipita el torrent del Miracle. Més enllà un increïble pas per una paret vertical, el pas del Sineuer, permet continuar pels penya-segats marins, naturalment es necessita portar arnès.

Pas de la Roca Llisa
Resulta xocant trobar per aquests paratges tan salvatges i recòndits restes de camí. Aquest era un de tants indrets per on es descarregava contraban.
     A l'obra Fites i Fetes. Trescant per la Serra de Miquel Martorell, trobam una contarella sobre aquesta activitat a la contrada: «Contraban per la Roca Llisa. Devers l'any 1955, quan l'amo en Joan tenia 18 anys va començar a fer contraban. Ell i la seva dona estaven a la possessió de Son Grua. Partien posta de sol, a peu, juntament amb altres homes. Pujaven el coll d'Ariant en direcció cap a la Malè i s'amollaven pel comellar fins que arribaven al pas de sa Roca Llisa, que era el punt més a prop per arribar a la mar. Aquest pas era molt perillós, s'havia d'anar amb compte, com el seu nom indica és un pas llenegadís. El creuaven quan ja era fosc i just a baix de la balma es reunien tots, allà era on s'ajeien per mirar cap a la mar si hi havia algun senyal. De vegades eren més de deu homes i allà esperaven si veien alguna senya de llum dins la mar. Quan veien llum dins la mar volia dir que alguna barcassa, que venia d'Alger, havia fondejat allà enfora, a devers una milla i així, si sorgien problemes, podien partir aviat.
     Les barcasses solien dur entre mil i dos mil paquets, de diferent mida i pes, segons el material. Hi havia algunes barques que venien de Sóller i eren les que distribuïen paquets a diferents indrets de la costa: pas de sa Roca Llisa, caleta d'Ariant, cingle des Pi, etc. Una vegada que els paquets eren a terra, els contrabandistes feien la seva tasca. Es carregaven tant de pes com podien a l'esquena i se'n tornaven carregats per aquella costa tan empinada. Diu l'amo en Joan que en una ocasió va carregar més de cent quilos per la Roca Llisa. Duien de tot: tabac, sucre, whisky, peces de cotxe, etc. Arribaven a Son Grua quan el dia ja començava a clarejar. Una vegada a la possessió ho tenien amagat i després ho distribuïen a diferents persones.
     Cada vespre de contraban a l'amo en Joan, li pagaven vint-i-cinc duros i , si la barca no arribava per problemes o per mal temps, només en cobrava cinc. La darrera vegada que ell va fer contraban va ser devers l'any 1980».
 
L'amic Joan Campomar diu: «Me contava el tio Pep "Durai" que a vegades, a la Roca Llisa, pujaven els bultos amb una tiravira. Un sistema amb cordes que feia girar el bulto sobre ell mateix i que aquest avançàs per amunt».

Na Francisca arriba al cap damunt de la rampa ajudada pels companys Joan i Jaume.

A la dreta s'aprecia la roca llisa que dóna nom al pas.

Sortim a un collet situat sobre la Roca Llisa, lloc que ens mostra noves imatges inefables de la brava marina.

Quan ha plogut força es pot admirar l'espectacle del salt d'aigua del torrent del Miracle vessant pel cingle Verd.

«Més endavant hi ha una raconada en forma d'amfiteatre, de la qual sortim per la dreta. Assolim un altre racó en plena torrentera, el qual també abandonarem per mà dreta, tot iniciant la remuntada del comellar, d'esquena a la mar».

Després de dinar seguim la ruta i comprovam que no s'han acabat les dificultats.

Tot d'una arribam a un coll just al sud de la tossa Alta i descendim per un gran sementer de carritxeres.


En aquesta segona ocasió (14-4-2013) vaig seguir un altre itinerari per arribar a la Malè. No vàrem haver de grimpar la paret de lapiaz que figura a les següents fotografies, però tampoc es pot dir que trobàrem massa bon camí. A la imatge, la Tossa Alta (383 m).

Hem de superar una muralla de lapiassos tallats a la roca calcària i ho feim per una escletxa que no és gens fàcil.

(Foto: Antònia Mayol).


Ara valoram el gran esforç d'aquells homes (contrabandistes) que pujaven des de la mar les cingleres, a vegades per via ferrada, i caminaven carregats per aquests terrenys tan abruptes, per tal de subsistir amb el contraban. El nom d'estraperlo és més modern: 

     «El maig de 1934 David Strauss i Perlowitz empresaris i homes de negocis jueus sol·licitaren autorització per tal d'exportar en els casinos espanyols una espècie de ruleta electrònica anomenada “Stra-Perlo”. Tot i que els jocs d'atzar estaven prohibits segons la legislació vigent, Strauss aconseguí eludir tal obstacle utilitzant el suborn en alts càrrecs del Govern: fonamentalment, Joan Pich i Pon, governador general de Catalunya, Aurelio Lerroux, nebot i fill adoptiu d'Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, Salazar Alonso, ministre de Governació i alcalde de Madrid i Benzo, subsecretari de Governació i governador de Sant Sebastià, on era propietari d'un casino on Strauss instal·là el seu invent. Després de demostrar la seva fraudulència, l'aparell va ser retirat de Sant Sebastià tan sols tres hores després del seu funcionament. Tot i que Perlowitz aconseguí una segona oportunitat a Formentor (Mallorca), les despeses de la nova aventura no es van veure compensades pels guanys».

     A les illes Balears, el contraban és una activitat de llarga tradició. El seu pes fou notable sobretot el segle XVII, i tornà a prendre força en els segles XIX i XX, al llarg de tota la marina.

Per un xap salvam un roquissar que ens barrava el pas.

La Malè
A la fi arribam a la Malè, on poguérem descansar uns minuts i recuperar forces a una de les humils barraques on els roters hi pervivien.
 
Quant al topònim la Malè:

«La transformació inherent a la transmissió oral dels noms de lloc en ocasions du aparellada la pèrdua del seu significat. Es el cas del nostre nom d'avui, la Malè, opac per a la majoria d'excursionistes que visiten la plàcida plana. No passa el mateix amb els historiadors que han documentat les primeres referències medievals a aquestes terres poc productives de la finca d'Ariant, la qual apareix en els vells papers sota la seva forma original i transparent: la Malesa.
     Per aquest topònim Joan Coromines (DECat) recollí dues accepcions principals, de distribució geogràfica diferent: al nord del Principat i als Pirineus s'empra en el sentit de terreny estimbat, amb aspres pendents rocosos. En canvi a València i fins a les terres del nord de l'Ebre designa terrenys amb vegetació espessa». (Toponimiamallorca.net).

      Si guaitam a l'Enciclopèdia de Mallorca llegim: «Antiga alqueria del terme d'Escorca, situada al lloc de Mortitx, que confrontava amb l'alqueria Ariant. Documentada el 1267, pertanyia a Pere Esteve, la família del qual la posseí els s XIII-XIV. El 1381, fou venuda per Pere Bertran a Bernat Company. Els s XIII-XV, apareix documentada amb les formes la Malesa i la Malea, de les quals la denominació actual és un abreujament. El 1992, designa terrenys del terme de Pollença, situats entre el puig Massot, el pas del Garrover, el pla de les Verges i la torre d'Ariant. Dóna nom al pou de la Malè, a l'avenc de la Malè [de -65 m] i al puig de la Malè, de 599 m d'altària».

A la imatge, pou i pica de la Malè.

De camí cap al pas del Garrover observam unes maques i florides plantes.

Es tracta de la paulònia, peònia o pampalònia Paeonia cambessedesi. Una planta endèmica de Mallorca, Menorca i Cabrera. Està inclosa com espècie prioritària en l'annex II de la Directiva d'Hàbitats. Personalment només l'he vista per Fartàritx i per aquí.

La vall de la Malè o de les Maleses. La llegenda diu que per la contrada s'hi refugiaven malfactors. Al municipi de Queralbs (Ripollès), hi ha un cim anomenat Roc de la Malè, de 2255 m d'altura).

El pas del Garrover ens situa dalt d'un coll on començam a trobar alguns restes de l'antic camí de ferradura, el qual ens durà altra vegada a les cases de Mortitx.


Encarna ens ha guiat per un recorregut fantàstic, part d'una de tantes vies de contraban que travessaven aquesta dura regió. L'eixida, però no és apte per a principiants o turmells fluixos, es necessita un nivell alt de preparació física.

Tancam el cercle als sementers de vinya de Mortitx, amb el poderós Tomir de rerefons. Una de les zones més belles de Mallorca.

El grup al complet (3-4-2011). I fins la pròxima amics!

Com he dit al començament, el dia 14-4-2013 vaig canviar la darrera part de l'itinerari. A la imatge, arribam a la vall de la Malè amb les forces ben minvades.

Després d'un merescut descans d'uns minuts, m'orient per seguir cap a la coma de l'Indi, on pujàrem a la cova de Sant Canut.

Cova dels Ulls o de Sant Canut
«Cova de Sant Canut: Cap a llebeig, la vall o coma de la Malè es perllonga en una coma estreta i terrosa poc enclotada. En aquesta, i abans d’arribar a la davallada cap al camí del Rafal, trobam la cova penjada a unes penyes al costat nord. Es tracta d’un espai ovalat de 6 m per 4 m en planta. Té tres entrades: al nord una xemeneia, al sud l’entrada 'normal', i al sud-oest una oberta al penyal tancada amb una paret moderna. L’alçada màxima és de 5,60 m. El pis és pla cobert de terra, segurament obra de condicionament moderna. Hi ha un arranjament per a estades d’amants de la natura amb un cert confort: robes i estris de parament de casa: coberts, plats etc. Malgrat esser tant petita sembla que és una cova de gènesi freàtica vista la morfologia de corrosió. Si això és així, la cova s’hauria d’haver format en unes condicions topogràfiques molt diferents, amb el nivell del terreny a més de 15 metres per damunt de l’actual». (Endins, núm. 31, 2007. p. 163-165).

     José A. Encinas aporta un altre topònim (cova dels Ulls) i una curiosa anècdota. «La errada información se deriva de la estancia en la gruta de un joven budista extranjero denominado Santapalo y el cual soportó dentro seis meses de crudo invierno, viviendo de naturista ermitaño. Luego se mudó a una cueva de Formentor. Pero nadie le llamó entonces Canut ni cosa parecida, sino que la fobia de alguien dado a adjetivos insultantes contra los demás se gozó tergiversando su nombre de pila, para regodearse de él y sus cosas».  

Part de la decoració de l'interior.

Topografia apareguda al Corpus Cavernario Mayoricense
Topografia realitzada per J. A. Encinas i M. L. Redondo (6-03-1994), apareguda al Corpus Cavernario Mayoricense, 2014, pàg. 1062. 


Els Ulls: «Unidad alveolar conservando el antiguo sumidero en la parte alta (J. A. Encinas, 1994), drenaje en flanco meridional, 7,7 metros de largura, 5,8 de ancho y 5,5 de altura. Dentro vivió retirado una temporada el contemporáneo asceta budista Santapalo. Pero al llegar el invierno las tormentas, la estruendosidad de los rayos, los vendavales, el sonido del persistente del agua pluvial y la orientación norte-sur contrapuestas bocas acabaron por expulsarlo.
     Mientras duró el buen tiempo toleró bien las incordiantes intrusiones en la cueva de murciélagos, ratas, ratones, cabras y sabandijas acudiendo al calor del improvisado hogar tan pronto se acercaba el crepúsculo vespertino. La fauna pasaba allí dentro la noche tratando de comerse cuanto el ermitaño urbanita atesoraba. No era el caso de San Antonio y quien por el contrario logró de los animales que a él le alimentaran.
     Los ojos del referente son en realidad las dos grandes bocas del acceso sur de la estancia». (Corpus Cavernario Mayoricense, 2014).
    
Ingrid, Francesc i Toni posen davant la llar de foc i la xemeneia natural.

Situació de l'entrada a la cova dels Ulls. Com es pot observar el territori és caòtic i de difícil orientació, i si no es coneix on se situa la cova, és realment difícil la seva localització.

Situat ja al camí del Rafal d'Ariant prenc una imatge dels companys que encara baixen pel comellar.

L'ajudant del guia ens ha duit a la coma de Mortitx, després passarem pel clot de ses Someres i arribarem a Mortitx. Arribàrem ben cansats i sense aigua. El dia va ser calorós i l'excursió molt llarga, per un terreny complicat. Tot i això, un dia perfecte i ben aprofitat.

_____________________________________________________________________________________________________________________________________ 


Baixar el track del Wikiloc

 RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques




▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Pollença
 
Distància aproximada de la ruta passant per la cova de Sant Canut: 14,97 km 
Pujada acumulada: 673 m
Alçada màxima-mínima: 432-28
Temps aproximat sense aturades: 5:38:38 h
Velocitat mitjana: 1,6 km/h
Temps total:  9:30:31 h
Ruta circular:
Dificultat: 4 sobre 5
Observacions: Passos exposats no molt difícils. Si la ruta es fa en el mateix sentit, cal una corda d'uns 20 m. S'ha de portar molta d'aigua
Integrants de les dues excursions: Francesca Esteve, Francesca Vives, Dolors, Bàrbara, Encarna, Ingrid, Margalida, Francesca Maiol, Antònia Maiol, Amador, Jaume Gran, Toni, Jaume Roca, Joan Bisbal, Francesc i Joan Riera
 
▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒


Situació de la ruta (14-4-2013) sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth


Traça del GPS sobre mapa topogràfic Alpina Tramuntana Nord, amb els punts claus, 
i perfil de la ruta. Deferència del bon amic Toni Sureda Socay.



▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 
  • Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana. 2003 Joan Sastre i Vicenç Sastre.
  • L'estraperlo a Artesa de Segre. La lluita per la supervivència: el pa de cada dia. 2007-08 Núria Pijuan i Panadés.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1988-2005 DDAA.
  • Endins. núm. 5-6 1979.
  • Toponimiamallorca.net
  • Fites i Fetes. Trescant per la Serra. 2011 Miquel Martorell.  

6 comentaris:

  1. Hola Joan:
    Impresionantes parajes esos del Pas de sa Roca Llisa y, en realidad, todos los de la zona de Mortitx.
    He hecho un par de veces esa ruta, pero siempre en bajada por sa Roca Llisa.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio, però on no ha estat? Té raó, el paratge de Mortitx és meravellós i únic. Podem estar orgullosos de la nostra Roqueta, som uns privilegiats.
      Salutacions cordials.

      Elimina
  2. Hola Joan, vols dir que les peonies ja estven florides a sa data de la excursió? a pricipis d'abril?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara mateix no et puc assegurar que les fotos siguin del mateix dia.

      Elimina
  3. Hola Joan, un itinerari llarg i dur per un dels indrets més preciosos de la Serra. La soledat i la duresa del terreny es poden "veure" a ses teves fotos. Em du molts de records. Enhorabona i salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veritablement és una contrada especial i dura. Per fer aquest recorregut s'ha d'anar preparat de bon de veres.
      Gràcies Llorenç.
      Salut.

      Elimina