17 de febr. 2012

13 - Serra d'Alfàbia - Pas de na Maria 16-2-2012


Recórrer la serra d'Alfàbia requereix ja de per sí un esforç físic considerable, puix es fa la major part sense camí, però amb neu, i en alguns trams quasi bé un metre, la cosa es complica. Així i tot, vàrem aconseguir sortir-ne ben parats.

Deixam el cotxe vora la reixa agrícola de la possessió Es Pujol situada a la vall d'Orient, entre can Nyico, Son Perot, el camp d'en Llinars i la font des Freu, reixa que a la tornada haurem de botar.

A l'altra part de carretera hi ha les cases de Son Perot, des d'on arrenca el camí des Freu.  
     La possessió de Son Perot, situada al lloc d'Orient, confrontava amb ca sa Beata, ca sa Ferrera i la carretera de Bunyola a Orient. El 1691, pertanyia a l'honor Miquel Amengual i era denominada també Son Amengual. Durant el s XVII, fou reiteradament atacada pels bandolers i per defensar-se fou proveïda d'arcabussos i escopetes. Era sota el domini directe de la cavalleria d'Orient, de la qual era titular el senyor Antoni de Verí.  

Caminam per la carretera de Bunyola, fins on comença el coll d'Honor. Deixam l'asfalt per un desviament a la dreta, on un rètol a una roca ens indica que és camí públic. 


Antiga bassa d'aigua pels animals, situada vora alguns ranxos de carboners.
 
En el coll des Vent, entre el puig homònim (622 m) i el puig de s'Aritjar (982 m), ens desviam a la dreta, per un camí de ferradura.

El camí carreter que deixam de banda continua cap a les cases d'Alfàbia pel coll des Pi.
 
Amb el gruix de neu que trobàrem a aquesta cota ens fèiem una idea del que trobaríem a la serra d'Alfàbia, a més de mil metres d'altura.

A un dels nombrosos revolts del costerut camí, passat el coll de ses Comes, feim aturada per a berenar, amb una bella panoràmica sobre la comuna de Bunyola coronada pel penyal d'Honor. A baix, la carretera passa per les cases d'Honor i el coll del mateix nom.

L'altura assolida ens permet copsar la magnífica vall verda d'Orient, envoltada per turons coberts de vells i frondosos alzinars.

Alfàbia era una alqueria musulmana, famosa per les seves cases, jardins i enteixinat àrab, i per haver estat, segons la tradició popular, residència del notable musulmà Ben Abet, que ajudà de forma decisiva el rei en Jaume en la conquesta de Mallorca.


Ja començam a veure les antenes de les estacions radiotelefòniques i de televisió.

Na Bàrbara, tota una esportista lluitant per sortir de la neu.

La serra d'Alfàbia està situada al sector de la serra de Tramuntana, entre Sóller (al N) i Bunyola i Orient (al S), es Teix (a l'W) i Lofra (a l'E), amb una altitud màxima de 1068 metres.

Geològicament, pertany a la segona sèrie tectònica de la serra de Tramuntana. Hi són situades les estacions radiotelefòniques i de televisió de l'illa.



La Companyia Telefònica va construir la carretera que puja fins a les antenes. Segons sembla, el 1959, aquesta carretera ja estava aixecada.

El 2 de maig de 1959, un avió bimotor DC-3 austríac, pertanyent a la companyia Àustria-Flugdients, que havia enlairat de l'aeròdrom de Son Bonet es va estavellar als voltants de les antenes de la Serra d'Alfàbia. Varen morir els seus tres tripulants i els dos passatgers que es dirigien a Munic.

L'accident, que va poder cobrar-se més víctimes, ja que hores abans l'aparell havia deixat en terra a un grup de turistes procedent de Viena, va provocar un espectacle colpidor: L'avió realitzava el primer vol a Mallorca com a prova i estudi per a l'establiment d'un servei regular, va xocar a la part sud de la Serra d'Alfàbia, la que dóna a Bunyola, a una trentena de metres de la casa en la qual es trobaven els empleats de Telefònica. 


Un servidor copsant sa Planella. (Foto: Joan Bisbal).

Guaitam a sa Planella, un altiplà on se situen les cases de sa Serra i la font des Polls.

Sa Serra, és la denominació que rep, a la contrada de Sóller, la serra d'Alfàbia. El regnat de Felip II (1556-1598) es caracteritzà a les Illes per un agreujament dels conflictes amb els pirates i corsaris turcs i barbarescos, produint-se una intensificació dels atacs soferts tant per les embarcacions com per les poblacions i les possessions situades a prop de la costa.

«Dia 11 de desembre de 1755, per ordre del Reial Acord, foren fetes unes disposicions per recollir neu, notificacions que s'havien de fer a les viles de Pollença, Escorca, Selva, Inca, Bunyola, Valldemossa i Sóller, comunicant la necessitat de proveir de neu els habitadors de l'illa "por el alivio y socorro de los enfermos". S'ha de notificar als amos, arrendadors i administradors de les cases o pous de neu, procurant que quedin ben plenes».
     «El batle de Bunyola diu que s'ha notificat als amos i arrendadors de cases de neu d'Alfàbia i el Teix, i mentrestant Déu nostre senyor sia servit enviar-nos neu se farà la diligència per a que se reculla i beneficia del millor modo». (Rosselló, 2007). 
 
En cas de perill es concentraria tota la població de l'illa no necessària per a la defensa, la població inútil segons la denominació de l'època (nins, dones i vells), a l'àrea central de la serra de Tramuntana la qual es convertiria així en una mena de super castell natural on tots els accessos i passos estarien custodiats per gent armada.

Un d'aquests passos, el menys conegut en la seva denominació antiga potser sigui el pas Morisc el qual es situa a una altura de 750 metres, a la cresta que separa les dues vessants de la serra d'Alfàbia, just a l'entrada de la finca de sa Serra per la carretera que puja a les antenes. (Toponímia Mallorca). 

Deixam enrere les antenes. Més enllà del coll de Sóller s'aixeca el massís del puig des Teix (1064 m).

Pujam un empinat coster assegurant la passa i procurant, infructuosament —com es pot comprovar a la següent fotografia—, no ficar els peus dins forats o escletxes.

(Foto: Joan Bisbal).    


La serra d'Alfàbia és una sensacional talaia que, a més de dominar la vall de Sóller i el seu port, i els nuclis de Fornalutx i Biniaraix, guaita també a la d'Orient.



Un poc retirades de l'altiplà de sa Planella, però no molt lluny, pel pla de ses Jovenolles, se situen les cases de la possessió de s'Arrom, al vessant septentrional de la serra d'Alfàbia. L’etimologia del nom prové de l’àrab i significa ‘els cristians’. L’any 1591 s’Arrom era de la família Campfullós. Actualment és de la família Puigserver. 

La darrera intervenció d’importància del Foment del Turisme a la vall de Sóller fou la reforma del sender que enllaça Lofra amb s’Arrom passant pels Cornadors i la creació del mirador i refugi Xim Quesada en aquest cim, inaugurat el 30 d’abril de 1961.
 
Feim cim al puig d'Alfàbia (1067 m), el punt més alt de la llarga serralada, on se situa un vèrtex geodèsic.


Continuam recorrent la carena de la serra. 

La magnífica panoràmica del gran massís del puig Major, ja no ens abandonarà fins que estiguem a punt de baixar pel pas de na Maria.

A l'esquerra tenim la vall de Sóller i el seu port.


No sé Joan si dormiries amb aquest coixí. (Foto: Encarna).

Des de la penya de s'Anyell (1053 m) —un vertiginós balcó—, hom gaudeix d'una esplèndida vista als quatre vents. Predomina la vall d'Orient, les muntanyes d'Alaró, sa Talaia de cals Reis, el puig de na Llenderina, com també la distant badia d'Alcúdia. 

«També es veu —diu l'Arxiduc—, la majestuosa na Burguesa, el Cossi, Galatzó, les moles de Son Noguera, i Planícia, la de Son Pacs i finalment es Teix amb els estreps dentats del coll de Raixa...».

Baixam del vèrtex de s'Anyell i pel coster sud avançam cap al puig des Coll des Jou

Recoman dur bastons per anar per la neu, sense ells fa molt mal sortir-ne tot sols dels forats. (Foto: Joan Bisbal).  


La figura del puig de Lofra (1093 m) es fa cada vegada més propera. Més enllà, la inconfusible mole del puig de Massanella (1367 m), la qual presenta una bona capa de neu.

Destaca el conjunt del penyal des Migdia (1398 m), el puig Major (1447 m) i el pa de Figa de Son Torrella (1256 m), el puig de ses Vinyes (1108 m), separat d'aquest conjunt, pel coll de s'Escudella.


Amb un gruix de neu que ens feia caminar insegurs continuam pel comellar cap al coll des Jou. Hem d'agrair a na Maria i a les seves companyes, n'Eugènia i n'Aina, el fet d'obrir traça, les quals, casualment, havien elegit la mateixa excursió i ens anaven davant.

El fet d'anar darrera, pel regueró obert pels altres, no et lliurava de quedar enclòs o de perdre l'equilibri i haver de ficar les mans a la neu.  


Na Maria i n'Eugènia aproximant-se al coll des Jou on normalment hi ha una bassa freqüentada per bous (corral d'en Baró?), aquest dia no vérem ni rastre dels bous.


El puig des Coll des Jou assoleix una altura de 1052 metres, el qual hem d'ultrapassar-ho per arribar al pas de na Maria.
     
En el coll des Jou ens separam, el grupet de na Maria decideix pujar el puig, mentre, nosaltres quedam a dinar sobre unes roques escalfades pel tebi sol hivernenc, al recer de la paret transversal que tanca el coll. Des del coll arrenca un camí que baixa a la vall d'Orient, a través del bosc de Son Palou.

Després de dinar, cafetó i llepolies incloses, ens feim la foto de grup. Aquí, en el coll des Jou, tenim l'opció per la dreta, de baixar a la vall d'Orient a través del bosc de Son Palou.

No podem deixar d'admirar la meravellosa panoràmica de primer ordre que s'estén davant de nosaltres, dels caps cimals que limiten el sostre de l'illa. En primer pla, davant del puig de Lofra, se situa la vall homònima on s'aixequen les cases, les quals figuren al Llibre del Repartiment com alqueria Dalhofra, la fondalada.  

A l'altra part de la collada s'aixeca el puig des Sementer Gran (1013 m).

Per una cornisa anam a cercar el pas, situat vora les alzines que veim.

Una fita en forma de pintura a la roca senyala el pas que ens permetrà ultrapassar la serralada del puig. 

En Joan queda endarrerit copsant belles imatges. A la seva esquerra queda la penya de s'Anyell.

Seguint les petjades de les amigues que ens precedeixen, ens atracam a la base del penyal.

Des d'aquesta posició —gaudint d'una visibilitat extraordinària—, és don es pot obtenir les millors vistes del massís del puig Major de Son Torrella (1445 m), amb el penyal des Migdia, en primer terme.

Per aquest racó passam a l'altra vessant del puig des Coll des Jou.

La forta inclinació del coster sud d'aquest puig i la gruixuda capa de neu, dificulten la progressió. 

Tenim una magnífica vista de la vall d'Orient i del pla.

Na Bàrbara i en Joan avançant cap al cim.

Vista retrospectiva, on apareix el pla del coll del Jou i la penya de s'Anyell.

Més a la dreta podem distingir el tall del barranc de Biniaraix, el qual es precipita cap a la vall de Sóller entre es Cornador Gran (956 m) i el puig Major.

A la nostra dreta destaca el llogaret d'Orient, situat a un alturó, enmig de la vall.

Cim del puig des Coll des Jou (1052 m).

En totes direccions tenim unes vistes immillorables. En primer pla destaca el puig de Lofra, a la dreta i al fons el puig de Massanella.

Uns curiosos mosquits trescaven sobre la neu. 




Lofra. L'Arxiduc anota: «Allà, al peu de la muntanya, s'estenen ufanosos prats i al mig hi ha la casa de l'Ofre, quasi sempre habitada per pastors, que hi porten a pasturar ovelles i, a l'estiu, també ramats de cavalls. Al costat hi ha una tanca amb horts de verdures i pinarets de pins verdegen entre les terres de conreu [...] A dalt encara hi ha un forat per als treballs de triangulació, que el situen a 1.090,96 metres sobre el nivell de la mar. Tota la muntanya del puig de l'Ofre consisteix amb una pedra calcària escamosa i és coberta per molt de càrritx i com per algunes ginebreres, brucs i mates de romaní».

Ja estam a la capçalera del pas de na Maria, però Encarna ens volia dur per un altre pas de na Maria. Un pas, per on, antigament podien pujar o baixar amb cavalleria. Cap allà ens dirigim!  

Deixam enrere el famós pas de na Maria i la serralada que avui hem recorregut i, a un centenar de metres més endavant trobarem l'altre pas. Cap a la dreta —de la foto—, aniríem al pla de na Maria i al puig homònim (879 m).  

Na Bàrbara pren anotacions dels punts claus del recorregut.

En Joan, natural de la ciutat fidelíssima, tanca el grup.


Vall d'Orient. En primer pla, el puig de Son Vidal, pel costat del qual passa el camí que començam a baixar. Jeroni de Berard diu (1789): «El lugar de Oriente, que está en el termino de Buñola, y es muy nombrado por producir el aceite más exquisito de la isla, fue de D. Assalito de Galiana a quien lo donó el rey Sancho idus julii (15) 1323 cum juribus minores [sic], servicio de un caballo armado y obligación de prestar juramento y homenaje de fidelidad». (Viaje a las Villas de Mallorca 1789, 1983).

Senyalització del pas de na Maria I o II, A o B, de moment no sé com anomenar-lo. Tal vegada, l'autèntic?
     «En terres d'Escorca trobam primer el pas de na Maria, per on es va a Orient, important altre temps des del punt de vista militar ja que donava accés al castell d'Alarò, on sembla que es guardaven les joies de l'església parroquial de Sóller en cas de perill de moros. També era la via més ràpida per als homes d'armes d'Orient i d'Alaró que acudien a auxiliar-nos. El seu interès estratègic queda remarcat durant el segle XVI, moment en què el perill d'invasió fou tan acusat que es va preveure l'evacuació de la població a uns últims reductes situats a les muntanyes. Un d'ells, el fort de Cúber, Almallutx, Binimorat i l'Ofre havia d'ésser guardat per 115 homes, quatre dels quals s'havien de situar en el pas de na Maria. La seva importància militar disminuí amb els nous sistemes defensius, però encara el 1864 el tinent Luis de Miguel descriu l'itinerari entre Sóller i Orient, de 9.772 metres, entre altres 47 de l'illa, no sense advertir que el camí era "fatigoso por la acusada pendiente de las cuestas y lo descarnado del piso"». (Els camins de ferradura de la vall de Sóller, Antoni Reynés Trias). 
             
En el Mapa de Mallorca de Josep Mascaró Pasarius figura un camí que va de les cases de Son Vidal a les cases de Lofra, segurament sigui aquest.

Mentre Encarna se situa, prenc una instantània del puig de s'Alcadena i el puig d'Alaró o des Castell. A l'esquerra, quasi al final de la vall, comencen les terres de Comassema; el 1241 apareix amb la forma Semacoma. 
 
Entre la possessió de Comassema i Son Vidal se situen les cases de Son Montserrat. El 1621, pertanyien al mercader Pere Domenge. Tenia cases i era dedicada a olivars, alzinars i conreu de cereals. Hi havia una guarda de 135 ovelles i nombrosa aviram. Donà nom a la serra de Son Montserrat.

Dins Coma-sema no puc
alegrar-me ni un moment:
sempre estic si veuré gent
que vagi i vengui de Lluc.

L'ancestral camí de ferradura, actualment molt espenyat, connectava la vall d'Orient amb l'Alqueria 'Al hofra' (la fondalada) Lofra i Sóller. 

El coneixement d’aquests itineraris militars fou el que permeté al general de brigada Joaquín Pérez de Rozas la inclusió, el 1872, del camí entre Biniaraix i Orient a la seva obra Itinerarios de España, Baleares y Canarias, tot formant part de la ruta de Fornalutx a Llucmajor.

En aquest tram es veu perfectament el marge de sosteniment del camí. Era aquest un d'aquells camins que aixecaren els andalusins?

S'Arxiduc fa referència (1884) a aquesta bella vall: «Orient, un lloc que depèn de Bunyola i està a 11,1 quilòmetres lluny d'aquesta població, té 208 habitants; consisteix en l'església i unes poques cases disseminades construïdes en les finques, així com en un altre petit grup de cases, que està al nord-est d'aquí i emplaçat damunt un petit pujol cobert per les alzines més ufanoses, el qual està separat de l'alturó de l'església per una valleta en la major part coberta d'arbres fruiters i joncs; en conjunt la població compta només 38 cases».

«De l'església de Sant Jordi Màrtir en parla el cronista don Joan Dameto, mort el 1633, com si ja existís en el seu temps; diu que depenia de la parròquia de Bunyola. Però no fou elevada a la categoria de vicaria o d'església sufragània, amb el Santíssim i la pica baptismal, fins al 16 d'octubre de 1796». (Làmina de Die Balearen, 1884).

Després d'un tram on el camí pràcticament s'ha esvaït, creua un rost comellar i ve aquest pas, utilitzat com a coll de tords, on l'empedrat es troba en bones condicions.

Passam vora un rotlo de sitja amb magnífiques vistes de la vall.

A partir d'aquí poquíssimes restes apareixen de tant en tant i hem de baixar pel comellar així com podem. Al fons, hi ha una paret, la qual serveix de referència, fins i tot podem seguir el seu traçat fins arribar a una sitja.
 
En aquesta esmentada sitja arrenca un camí de carro, el qual amb unes quantes corbes ens planta als peus del putxet de Son Vidal (652 m). 

Al tebi sol hivernenc.

Porxo, sestador...

«Per damunt Son Vidal —diu s'Arxiduc— es construirà un vial, que ha d'anar fins a Alfàbia». Possiblement aquest vial que anuncia (1884) Lluís Salvador, havia de passar per aquests encontorns.

Situació dels dos passos de na Maria. El de l'esquerra, és una regata que permet pujar o baixar de la serra. El de la dreta, com hem vist, és un camí. S'Arxiduc anotà: «A la gran serra per damunt Son Pont segueix el cingle des Ossos, separat per un penya-segat anomenat el pas de na Maria».

L'antiga possessió de Son Vidal està situada entre Son Terrassa, Son Palou i Son Montserrat. El 1578, el senyor Francesc Muntaner, ciutadà, la donà en establiment a l'honor Bartomeu Vidal, de qui prengué el nom. Tenia cases, amb tafona, celler i molí de sang. El 1700, la possessió confrontava amb Son Montserrat, Binimorat, Lofra, Son Palou, Cal Rei i Son Terrassa. El 1997, pertanyia a Joan Pizà Jaquotot.


Creuam la zona de marjades de Son Vidal on veim autèntiques obres d'art en construcció de pedra seca. En vers de sortir a la carretera continuam paral·lels a ella fins assolir la reixa d'Es Pujol, on ens espera el cotxe. I amb aquesta imatge tancam el reportatge d'una diada ben completa.

___________________________________________________________________________________________________________________________________


Baixar el track del Wikiloc

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respetem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques



 ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Distància aproximada: 13,50 km
Pujada acumulada: 833 m
Alçada màxima-mínima: 1049-388 m
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 8:18:00 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions: S'han de fer petites grimpades
Participants: Encarna, Bàrbara, Joan Bisbal i Joan Riera  

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Situació de la ruta sobre el mapa ortofotogtàfic de Google earth

Traça del GPS sobre el mapa Alpina Tramuntana Central E-25, 
amb els punts principals deferència de l'amic Antoni Sureda Socay

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Hem consultat:
Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge 2002 Arxiduc Lluís Salvador. 
Gran Enciclopèdia de Mallorca 1988-2005 DDAA.
Mapa de Mallorca 1952-62 Josep Mascaró Pasarius.
Viaje a las Villas de Mallorca 1789 1983 Jeroni de Berard.

_____


Pel diumenge 19, havia programat tornar a fer el mateix recorregut amb altres companys, però uns comptes fa s'ase i uns altres el traginer. El dia es va embrutar de tal manera que, gràcies a les petjades que deixàrem a la neu el dijous i la gran ajuda del GPS, poguérem trobar la baixada pel coll des Jou.

Son Perot?


Observant la vall d'Honor.

La vall d'Honor segons s'Arxiduc, diu: "A mà dreta, al pendís de la muntanya escarpada de sa Comuna, es veuen les dues coves grosses, la cova Gran i la de Son Creus". (Die Balearen, 1884 Arxiduc Lluís Salvador).

 
El camí de ferradura s'enfila fins a les darreres sitges, llavors s'acaba i hem de seguir les fites.


El gruix de neu no era el mateix que havia el dijous, però reconec que no n'espera tanta.



A la primera balconada de la serra d'Alfàbia que guaita cap a Sóller, veim venir la tempesta amb l'esperança de que no ens afectarà.


En algun moment el sol aconsegueix traspassar l'entelament del cel, moment que aprofitam per copsar la panoràmica de la vall de Sóller.
  

Dos 'ocellots' planejaven per damunt de nosaltres bramulant sorolls metàl·lics.










Quan férem cim al puig d'Alfàbia ens va envoltar una espesa boira, la qual ens va privar de veure la magnífica panoràmica que des d'allà dalt es destria.


La boira, en lloc d'aclarir-se, aleteja pels cims, s'esvaeix, es refà i avança sempre més amenaçadora. Així i tot prosseguim amb l'itinerari previst.




Un bon muntanyenc no perd mai l'humor; a mal temps, bona cara.

Aquesta espesa boira va posar a prova el sentit d'orientació que tenim a la muntanya i el maneig del GPS, ja que no hi havia referències geogràfiques visibles. Però sense temptar la sort, decidim escurçar la volta i baixar per la primera davallada que permet fer-ho la paret rocosa de la serra d'Alfàbia. Tot serveix d'experiència! 

Assolit el coll des Jou, i haver guiat a dos joves perduts per la contrada, començam a baixar pel bosc; però abans havíem d'aprofitar la neu per a fer unes herbes dolces amb neu, bocatto di cardinale!

Així com anam perdent altura, la boira fa clarianes i ens deixa copsar la vall d'Orient.

Porxo de caçadors del bosc de Son Palou.

Seguim baixam pel bell camí que discorre entremig d'espeses boscúries d'alzines.

El paisatge del bosc humit és molt maco. Cada revolt del camí és presenta diferent. Els ranxos de carboners, amb els rotlos de sitges característics campen per tot arreu.

Sortim del bosc i ja comencen a comparèixer les primeres marjades, sàviament aixecades.

Un porxo atípic, amb porxada, ens va aixoplugar del vent i la cameta d'aranya que queia.

Davant del porxo hi ha un pou amb la curiosa i humorística inscripció "Sucursal font des Teix".

El llogaret d'Orient i la Talaia de cals Reis.

Al final de l'excursió es va posar un dia primaveral. La natura necessita d'aquests element; la boira, la neu, el vent, la pluja i el sol. Sense aquests fenòmens atmosfèrics l'ésser humà no existiria.


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  FITXA TÈCNICA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 

Distància aproximada: 12,40 km
Pujada acumulada: 833 m
Alçada màxima-mínima: 1049-388 m
Temps aproximat sense aturades: No calculat
Temps total: 6:21:57 h
Ruta circular:
Dificultat: 3 sobre 5
Observacions:
Integrants: Francesca, Dolors, Esteve, Toni i Joan 


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 
Traça del GPS sobre el mapa ortofotogràfic de Google earth. Recorregut: 12,4 km. 
Amb un temps total de 6:21:57 h





▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 
  • Els camins de ferradura de la vall de Sóller. II Jornades d'Estudis Locals a Sóller. Antoni Reynés Trias.
  • Camins i paisatges. Itineraris culturals per l'illa de Mallorca. 1992-93 Gaspar Valero.
  • Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1988-2005 DDAA.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. (1884) 2002 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
  • Notes sobre consum de neu i dolços. 2007 Ramon Rosselló Vaquer.

4 comentaris:

  1. Bé Joan, amb tu sempre s'aprèn història, i en aquest cas, em a sorprès aquest antic pas de Na Maria, que ara comprovaré, però crec que no és és el que jo coneixia com a tal, si és així no trigaré a conèixer-lo, gràcies per tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Toni, tots aprenem de tots, amb les teves sortides també aprenem molt. Els amants de la muntanya, a poc a poc conèixerem la nostra roqueta, petita però amb racons meravellosos.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Hola Joan:
    Bonita pero dura doble ruta esa por la Serra d'Alfabia.
    Hece un mes, gracias a las indicaciones de mis buenos amigos Mateu Pascual, Pep Torrens y Toni Artigues, fui a recorres este Paso de Na Maria II o "auténtico", ya que es por él, y no por la chimenea del de toda la vida, por donde se podía subir con caballerías.
    Y otra cosa. Por mis amigos Pep Torrens y Tomás Vibot, he oído hablar de otro Pas des Morisc en la Serra de Turixant ¿Sabes algo del mismo?
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio. Com molt bé diu, aquest és l'autèntic pas de na Maria. Sí, sé que hi havia el pas Morisc de Turixant, el qual connectava les altes valls d'Almallutx i de Turixant. Però no sé exactament on és o si en queden restes. Haurem d'investigar.
      Gràcies per comentar i salut.

      Elimina