2 de febr. 2012

9 - Penyal des Migdia per la coma des Ribell 2-4-2010

Amb un dia esplèndid ens disposam a fer una ruta d'alta muntanya, dins les possibilitats que ens ofereix la serra de Tramuntana mallorquina. L’itinerari elegit per a fer la serra del Penyal des Migdia fou: pujar per la coma des Ribell o Coma Fosca i baixar cap al camí dels Cingles.

Començam a caminar al portell dels Bini, a la carretera Ma-10, als voltants del punt quilomètric 38’1, des d’on arrenca el camí des Cingles. Antigament anomenat de Fornalutx, ja que era una de les rutes habituals per anar a Lluc, la qual connectava amb el camí que pujava pel barranc de Biniaraix, a l'alçada de Turixant. (Reynés, 2008).

Sa Fonteta. «Aquest nom li escau molt bé diu el Pare Roig. És una font petita i humil. Sempre dóna poca aigua; als estius gairebé s'asseca. La mina de la qual surt també és estreta. No hi pot passar una persona. Té un cossiet on deixa caure les seves aigües que després aniran a una pica més grossa d'uns 3 m de llarg. Tot aquest conjunt es troba a la vorera del camí, que duu a les cases des Binis, de manera que és ben visible».

Vall i cases de Bini Gran. Al fons i a la dreta, la Mola de Tuent amb l'antiga torre homònima o torre de can Palou.

El camí dels Bini o dels Cingles fou un llac paràlic (en contacte amb la mar) abans de l’aixecament alpí, fa uns 30 milions d’anys, com es va comprovar amb la trobada de fòssils en el coll dels Cards Colers, a quasi 900 metres d’altura.

Aquestes calcàries s’originen quan en dissolució aquosa, al concentrar-se les aigües, precipita el carbonat donant lloc a masses rocoses dures i consistents segons dos equilibris simultànies.

Restes dels habitatges d’antigues rotes abandonades, al pla d’en Gumbau. Es pot contemplar diferents runes de cases, parets de corrals i fins i tot eres de batre gra. Hi ha qui ho considera restes d'una antiga possessió que es deia es Colls «documentada el 1739 com a los Colls de Hareus de Antoni Busquets» (M. Morro). Altres, són restes dels porxos dels roters que explotaven aquelles terres.

Amb pas decidit transitam per un lloc que, segles enrere, es va dedicar a l’agricultura i ramaderia, amb sestadors per animals i diverses rotes.

La font Subauma, també anomenada font de la Balma, és un bell racó on aturar-se a berenar. «Una pica rectangular acusa la seva presència al vianant, el mateix que un poll ja vetust. Més amunt una altra pica més petita rep directament l'aigua de l'ull» (Roig, 1993).

On s’acaben els marges, a la part de dalt i a l’ombra, trobam l’alzina Fumadora. Era un lloc de descans, de comunicació i per a fer la fumada, els treballadors de la contrada.

El torrent del Gorg dels Diners travessa les terres del pla d’en Gumbau.

A la dreta, deixam de banda una via d’accés al Morro d’en Pelut (1319 m), amb una pendent de quasi el 45%.

Uns minuts després de la font iniciam l’ascens per la llarga i rosta coma des Ribell, coma Fosca, coma Fonda o, segurament per la cruesa del seu clima als hiverns es diu també el comellar de l’Infern. Aquesta torrentera serà la guia de la nostra ascensió pel centre de l’empinat tàlveg.

La impressionant conca de la Coma des Ribell es despenya des de la cota 1350 m fins a desaiguar a Cala Tuent. Endinsar-se a la Coma des Ribell està prohibit, al tractar-se d'un paratge protegit per nidificació i flora endèmica.

Iniciam l’ascensió sense un camí molt clar, remuntant la llera fins arribar a una paret, en forma de diminut circ, que salvam grimpant uns metres per l’esquerra per a recuperar el jaç de la torrentera immediatament.

Na Dolors ja és a dalt. Ja hem començat a posar tots els músculs en moviment. Músculs que posarem a prova a la dura pujada.

Vista retrospectiva de la torrentera.

Continuam progressant, en forta pendent, caminant per la rosseguera entre les muralles inaccessibles dels contraforts a banda i banda de la coma.

A la nostra dreta tenim la paret vertical del Morro d’en Pelut (1319 m), i a l'esquerra, la Serra de Na Rius (1057 m).

Resulta paradoxal que aquest lloc no només albergui tresors únics, sinó que grans quantitats d’abocaments d’escombraries procedents de la base militar que, a pesar de les promeses de les institucions, encara no s’han retirat.

La dura rampa ens fa fer aturades per a ralentí les accelerades pulsacions que hom arriba a suportar.

La gran quantitat de pedra solta fa més complicada la progressió.

Anam guanyant altura i podem gaudir de la visió d’altres muntanyes, com el Puig Roig, puntals de la serra de na Rius, cims que superam de llarg en altura.

El vessant nord de Puig Major és un dels paratges més abruptes, silenciosos i meravellosos de la geografia balear.

El torrent sec excavat a les abruptes calcàries de les faldes del Puig Major neix a la part alta de la coma des Ribell i baixa, travessant el camí dels Bini, fins a Cala Tuent, superant un gran desnivell. Discorre en paral·lel a una altra gran falla, el torrent de s’Al·lot Mort, i paisatgísticament és un dels racons amb més diversitat de la Serra.

«Dia 19 d'agost de 1657, Sebastià Cantallops, negociant, i Francesc Llabrés, de Sóller, contractaven i acordaven fer amitges i societat: fer i construir una casa en la muntanya d'en Torrella per arreplegar neu, per la qual tenen llicència de Macià Ferrer de Sant Jordi, donzell, senyor d'aquesta muntanya, societat que tendria una durada de 7 anys, i passat el temps entregarien la casa condreta.
     Les despeses de les obres es pagarien a parts iguals, emperò que Cantallops no haja de pagar més per la part de l'altre, de la meitat que ha costat de fer la casa de neu de mestre Francesc Pinya, encara que fer la present casa costàs més.
     Totes les despeses que es causaran per arreplegar la neu en son temps per omplir la casa, es pagaran a parts iguals.
     Més, acorden que Cantallops hagi de pagar cada any al sobredit senyor 8 lliures, moneda mallorquina, el dia de la festa de Sant Joan de juny, "de ma bolsa pròpia".
     Més, han tractat que tota la neu que s'arreplegarà en dita casa es dega portar en la Ciutat en casa de Cantallops, el qual la dega partir, i les despeses es treguin del munt major, amb pacte que Llabrés no pugui portar ni remetre neu en ninguna part sense voluntat de l'altre». (Rosselló, 2007).
 

     A la Coma s’hi localitzen quatre pous de neu. El Clot de neu de la coma Fosca, el Pou de la coma Fosca, els Clots del puig Major i el Pou Superior de la coma Fosca.

El primer és un avenc, el qual fou localitzat recentment (2000) per Bartomeu Bonet i Joan Ensenyat. Està situat en un racó que hi ha pujant, a l'esquerra de la coma, a sota d'unes balmes. Té una profunditat de 13 metres. Conserva alguns marges de contenció, en molt mal estat, així com algunes restes de paret en la boca de l’avenc per anivellar-lo. Lluís Vallcaneres diu que no hi ha davallat ja que un monumental esbaldrec en tapona quasi totalment la boca, i el risc de despreniment hi és latent si observam les roques que tenim per sobre. Està situat a 1230 m d’altitud.

El segon, és el Pou de la Coma Fosca. La localització d’aquesta casa de neu sols és possible gràcies a l’existència d’un marge esglaonat que delata la seva posició. Està totalment tapada pels despreniments provocats per la construcció de la base militar i és impossible esbrinar-ne la forma o les dimensions. S’hi han trobat restes de teula antiga, la qual cosa ens fa pensar que hi existia casa de nevaters, malgrat no hi hagi ni rastre. Probablement la funció principal del marge esmentat fos la de contenció de les instal·lacions. Està situat també a 1230 m d’altitud.

El Pou de neu Superior, és una casa de neu, la més ben conservada de la zona, està situada en la part superior de la bifurcació esquerra que fa la coma. No es pot calcular la llargària ni la profunditat ja que es troba, en bona part, tapada pels enderrocs de la construcció de la base militar. L’amplada és de 5,6 m. Molt a prop hi ha un porxo, just a baix dels penya-segats, que es creu que servia per amagar-hi les eines, no per habitar-hi. Està situada a 1360 m d’altitud. Els marges que hi ha són de contenció, sense descartar que s’aprofitàs la seva existència per recollir-hi neu.

I més amunt, molt a prop de la cota 1414, està situat l'avenc amb dues boques, d'uns 26 m de profunditat, anomenat Clots de neu del puig Major. Es troba a una petita esplanada on hi ha les restes d'un porxo, el qual segurament s'empraria com a magatzem, ja que per les seves característiques no es creu que s'utilitzàs ni com habitacle pels nevaters, ni molt menys, per emmagatzemar-hi neu. Fins al replà arriba el camí de nevaters que prové de la coma de n'Arbona. 

Per la profunditat de l'avenc, aquestes instal·lacions segurament sols s'utilitzarien en cas que els altres pous de la zona, molt més operatius que aquest avenc, s'arribassin a omplir de neu. l'Arxiduc ens explica com baixaven la neu: «La neu es baixa de la muntanya en portadores col·locades dins senalles d'espart. Després hi posen una mica de cendra o sal i llavors càrritx».

En aquesta imatge s'observa la vertiginosa cresta del Morro d’en Pelut i la forta pendent de la coma.

     «Dia 27 de març de 1756, es notificava als batles que havien d'informar del nombre de càrregues o somades de neu hi havia guardades en les cases o pous dels seus districtes.
     El batle de Sóller diu que el manifest donat per Bernat Albertí "Coborbo", en el pou de don Baltasar Serra hi ha 800 càrregues.
     Damià Albertí, arrendador del pou de don Antoni Ferrer de Sant Jordi, manifesta 700 càrregues. Joan Albertí, en el pou de Jaume Busquets 350 càrregues, que tot sumen 1.850 càrregues. En aquest darrer pou manquen, per ser ple, 400 càrregues essent el motiu que feia molts anys estava abandonat. Totes aquestes cases de neu són en el Puig Major». (Rosselló, 2007).

La serra des Penyal des Migdia, la fita que ens havíem proposat aquest divendres Sant, i no com a penitència.

Les instal·lacions militars del Puig Major, amb el gran radar sa Bolla coronant el cim.

La perspectiva que se’ns ofereix des d’aquí del Penyal des Migdia, ens fa dubtar de si la podrem recórrer.

La vista des del puig Major és vasta, i hom es sent satisfet de saber que està situat al sostre de l’illa de Mallorca.

Les antenes militars d'alt el puig Major de Son Torrella. També s'ha anomenat puig Major de Sóller i puig d'en Calobra.

El quarter militar, l’embassament de Cúber i el dels soldats (el petit de la dreta), la Serra de sa Rateta i el Puig de Lofra.

El professor manacorí Miquel Porcel Riera, com a director de les colònies escolars al Port de Sóller, pujava (1901) amb els nins al puig Major a veure sortir el sol. Estaven de partida a les 10 de la nit. L’itinerari era: Sóller, Biniaraix, camí de Monnàber i la coma de n’Arbona. Arribaven al cim devers les 5 del dematí.

Porcel, diu al seu Diario de una colonia escolar en Baleares de 1901: «Les cinc, a la fi hem arribat.  
     —Això és una taula o un altar?  
     —És una pedra que va col·locar la Comissió Hidrogràfica quan va aixecar el mapa de Mallorca. Aquest punt que hi ha marcat en el centre d’aquesta pedra és el vèrtex d’un triangle enorme que enllaça el Puig Major amb la costa de València».

És va projectar (1930) un funicular per assolir la punta més alta del puig Major, enfilant-se pels dos penyals de la serra de na Rius, en previsió del turisme que se'ns tirava al damunt. En conserven encara els plans: el recorregut era de 2.140 m, que duraria 8 minuts i acabaria a la vora d'un restaurant que es construiria al cim de la muntanya. El material de cables, cabines... posat al moll de Ciutat costaria 1.038.000 pts. La guerra civil de 1936 i més tard la instal·lació de la base militar paralitzà la gran obra, no sabem encara si en bé o en mal.

L'Arxiduc ens diu com pujaven al cim: «El carrerany cada vegada és pitjor, però puja en serpentines fins dalt de tot, de manera que, sense baixar del mul, es pot arribar al cim més alt de la muntanya, que s'alça a 1.445,22 metres sobre el nivell de la mar».

Ens disposam a deixar l’asfalt i començar el recorregut de la vertiginosa serra. Hom que té el vertigen ben desenvolupat, caminant per aquí va amb el coret estret, els ulls ben oberts, els músculs tensats i les ungles com un moix estufat.

Des de la serra es té una meravellosa vista enrere del colós del Puig Major, i l’ull es recrea seguint l’abismal congost.

Hem de tenir en compta que estam en el sostre de Mallorca, als voltants dels 1401 metres sobre el nivell del mar. Fins on ens deixen pujar, ja que el cim del puig Major (1436 m) està ocupat per les instal·lacions militars.

I no és precisament per l’altura que impressiona estar aquí dalt, és per les cingleres quasi verticals que tenim a cada banda. Si hom redolàs cap a l’esquerra acabaria entrant al quarter militar sense tocar a la porta.

En canvi si ho fes cap a la dreta, ben segur que arribaria rebotant a la vall dels Bini.

Sembla que estiguem situats més amunt que el cap cimal del puig Major.

Espectacular panoràmica de la vall de Cúber. Binimelis diu (1593): «Hi ha el lloc de Cúber, que en àrab es deia Culber, que era Alqueria de la qual va donar el Rei en el repartiment a Berenguer Ferrer 7 jovades i a Martí Ferràn 8 jovades. [la] vall de Taurixant [...] confina per la part del migdia amb aquell gran puig, que els navegants li diuen la Calobra i nosaltres el Puig d’en Torrella; abans s’anomenava Benimorach».

La vista és espectacular, de tant en tant hom s'ha d'asseure, mirar i gaudir, els ulls s’omplen d’un paisatge esplèndid.

Fins a dalt de valeriana, per a combatre el vertigen, vaig poder gaudir perfectament tranquil i em vaig sentir segur durant tot el recorregut per la serralada.

Davant de nosaltres, s'alça en forma de gep zoomòrfic el punt més alt de la serra del penyal des Migdia, el qual ens desafia.

Fotografia antiga on apareixen personatges i muls en el puig Major (d'excursió?). El penyal des Migdia apareix al fons. 

Enrere queda el cim del puig Major, en el qual destaquen les nafres fetes per la carretera que varen construir els americans (1958?).

Dolors i Francesca superant un complicat pas. Alguns passos bastant aeris estan exposats a la timba i cal posar la màxima atenció on col·locam mans i peus.


En alguns trams no es pot anar per la cresteria i s’ha de baixar uns metres per a continuar la ruta.


Adesiara, quan hom té la integritat física assegurada, és agradable guaitar per la cornisa i copsar la meravellosa vista dels puig més alts de l'illa.


Aquest, potser sigui el pas més complicat del recorregut. Cal superar una roca llisa molt exposada.

Aquesta és la imatge que hom té (a la dreta) des d’aquesta roca que s’ha de superar. No es pot donar un pas en fals, no hi ha repetició ni segona jugada, no hi val dir téntol! L'esclat és mortal!

Francesca i Dolors, superen el pas per damunt la roca, mentre que jo l'he passada pel seu costat.

La imatge de l'esquerra no desmereix en absolut.

En aquest altre llisar tampoc no et pot escapar una mà o un peu. La perspectiva és esgarrifosa.

Binimelis diu (1593): «La vall de Almelutx que està en el més alt de tota l’Illa, el qual en llengua àrab es diu Dalmarruyg: que és el mateix que dir lloc sense pedres, i és així perquè és una gran i espaiosa plana, enmig d’unes altíssimes muntanyes, que n’hi ha que excedeixen els niguls. Hi ha la vall de Almelutx proveïda de moltes i bufones aigües de fonts manantials que bastarien per a proveir a tot un exèrcit; té sis milles en llarg i dos en ample».

En Joan arribant al cim.

Ara només ens queda la darrera grimpada, i haurem aconseguit el nostre objectiu.

El rètol segurament fou col·locat per algú que va pujar a l’Everest.

La serra està formada per una sèrie de penyals alineats en direcció NE, que des del cim situat més al W (amb 1401 m) es dirigeixen cap al Puig Major. En alguns mapes situen el cim a una alçada de 1398 m. El nostre GPS marcava 1405 metres.

La placa resa: «El meu país és tan petit que sempre cap dintre del cor, és que la mort el porta lluny d'aquí. Però en vida crida el vent i me'n vaig amb ell».

En aquest petit replà hi ha uns receptacles envoltats de pedres on hi fan bivacs.

Situació d'algunes muntanyes i comellars.

Una vegada arribats al punt més alt ens dirigim en adreça NE per la cresta, arribant al cim del Penyal des Migdia als 8 minuts.

Tenc entès que el final del penyal es diu l’Esperó Aries.


La creu assenyala el Penyal des Migdia (1356 m). No és el punt més alt de la serra.


La impressionant murada rocosa de la serra de Son Torrella, al peu de la qual s’hi troben les cases de neu de la coma de n’Arbona.

La Serra de Son Torrella és una serralada situada en ple centre de la Serra de Tramuntana, la qual té més de 10 quilòmetres de longitud.

La gran alçada del Penyal des Migdia es pot apreciar en aquesta imatge. A baix, destaca la carretera de Sóller-Lluc.

Panoràmica de Fornalutx i la vall de Sóller.

Més enllà de l’embassament de Cúber, destaquen les muntanyes d’Alaró: el puig de s'Alcadena i el del castell d'Alaró.

Monnàber és documentat el 1232 amb la denominació d’alqueria Mutnabar. El 1618, pertanya a l’honor Antoni Joan Arbona. Tenia cases i era dedicada a olivars. Tenia guardes de 1.100 ovelles, vint bous i deu porcs (1618).

Els conrors de Monnàber feien 16 xàvegues de palla, 20 quarteres de blat, 8 quarteres de xeixa i 92 lliures. També tenia cases de neu, situades a la Coma de n’Arbona.

Donam les darrers passes per la serralada del Penyal des Migdia. Al fons, el puig de l’Alzinar (932 m) i la muntanya de Moncaira (839 m).

La davallada es fa pels Cingles. Una llarga rosseguera amb un gran desnivell.

Des de d’alt del circ, en forma de teatre romà o grec, se’ns presenta aquest bell espectacle de la vall de Binis, el xap del torrent de s'Al·lot Mort, la Mola de Tuent, sa Calobra...



Poques carritxeres, alguns coixinets de monja, estepa i mates de camamil·la, són els primers exponents de la flora per aquests paratges.

Espectacular baixada pel talús on predomina una extensa tartera o rosseguera.

Si ens fixam bé, a dalt de la carena del Penyal, podrem veure un altre grupet que fa la mateixa excursió. Les parets són quasi verticals per on s’estimben pedres de totes les grossàries.

A una mica d’esplanada si això es pot dir pla, retirada de la rosseguera, posàrem taula.

Amb el genolls i turmells turmentats ens tornam a posar en marxa.

Ara el terreny baixa amb violència, haurem d'anar en compta a relliscar. De cada vegada veim el pinar més aprop.

Una roca llisa d’uns quants metres ens divertirà uns moments.

Abans d’arribar al pinar i al camí dels Cingles, encara ens espera una sorpresa, hem de cercar la casa de neu d’aquestes rodalies. Per això passam a la banda de la dreta de la rosseguera.

Al peu d’aquesta paret trobam el pou o casa de neu dels Cingles.

Al llibre de Vallcaneras trobam dades d'aquest pou de neu. La casa de neu del Camí des Cingles té una llargària de 14 m, una amplada de 5,1 m i una profunditat de 4,7 metres. Està situat a 950 m d’altitud.

Inicialment es va catalogar com a rasa, això vol dir sense coberta, tapada amb càrritx, però el descobriment de dues teules incrustades en la part superior de la paret SE va obligar a canviar l’opinió, per tant, devia tenir un aiguavés i coberta de teules.

Les instal·lacions annexes són mínimes, només disposava de dos marges de neu. No hi havia porxo, segurament s’utilitzarien algun dels porxos situats més avall, no molt lluny d’aquest pou.

Aquesta casa de neu no té cap esbaldrec rellevant, les parets interiors estan en molt bon estat de conservació.

Al costat nord hi ha la resta de dos marges, dels quals no queda clar la seva funció, ja que poden semblar per acaramullar neu, la seva inclinació far dubtar si pertanyen al totalment desaparegut camí de nevaters.

Sens dubte que hi devia haver un camí en altre temps.

Deixam enrere la casa de neu i prosseguim la nostre ruta.

Assolim el camí dels Cingles, el qual ens durà al coll dels Cards Colers (890 m). El card coler és el germà silvestre de la carxofa. En el coll hi ha la línia divisòria entre els termes d’Escorca i Fornalutx. També hi trobam la creu aixecada en homenatge al bon excursionista pare Rafel Juan i en record de la Capella de repoblament de Sant Salvador del s. XIII, que se suposa que devia estar per aquests paratges.

Per la contrada hi ha la roca Saltadora. La llegenda diu que des d’ella, el cavall de Sant Jordi va botar fins a Barcelona, deixant marcades a la roca les petjades de l’animal.

A l’esquerra ens queda l'espectacular Penyal des Migdia, les parets del qual constitueixen tota una aventura pels escaladors més agosarats. Nosaltres, bastant cansats, emperò satisfets i orgullosos d'haver aconseguit superar la dura excursió sense incidents.

____________________________________________________________________________________________________________________________________


▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 
  • Les cases de neu i els seus itineraris. 2004 Lluís Vallcaneras.
  • Notes sobre el consum de neu i dolços. 2007 Ramon Rosselló Vaquer.
  • Diario de una colonia escolar en Baleares. 1901 Miguel Porcel Riera.
  • Les balears descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.
  • Nueva historia de la isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes. 1593 Joan B. Binimelis.
  •  Gran Enciclopèdia de Mallorca. 1993 DDAA.
  • Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris. 1993 Bartomeu Roig i Roig.

2 comentaris:

  1. Hola Joan:
    Una ruta espléndida que he hecho varias veces. La subida por la coma Fosca, es una matada, y en verano un horno.
    Por si te puediera servir de consuelo, yo también padezco de vértigo.
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio, diuen que ara està molt vigilada, sa coma Fosca, i no volen que passin. Per això del vertígen, a jo em va bé prendre valeriana a partir d'uns dies abans, m'ajuda a estar relaxat.
      He llegit la segona part de l'excursió al camí des Barranc i m'ha fet moltes ganes de fer-la. Si després es baixa pel camí des Guix, camí de la Mar, Foradada, es pot fer circular.
      Salutacions cordials.

      Elimina