Passos de la Serra Mallorquina

© CREAT PER BIEL MIRÓ I JOAN RIERA

27 de gen. 2012

7 - Puig Tomir per Fartàritx 20-12-2009

Normalment, quan fa neu en abundància a Mallorca, es tanquen les carreteres que pugen a la serra de Tramuntana. I són pocs els mallorquins que tenguin cadenes per a circular per aquest element. Per aquest motiu, si volem anar a la neu sense exposar-nos a relliscar amb el cotxe, tenim l'opció, entre altres, de pujar al Tomir des de Pollença, pel Pujol.
     Itinerari: Portell des Pujol-camí des Ninot-Fartàritx des Racó-coll des Puig de Ca de Míner-puig Tomir-Binifaldó-camí Vell Pollença Lluc.

Començam l'excursió en el sender del GR 221 (camí Vell Pollença-Lluc). Vora el torrent de Muntanya. El camí va pel llindar del bosc i llavors continua avall dins la riallera vall d'en Marc, on apareixen oliveres, garrovers i figueres.

El puig Tomir
El nostre objectiu d'avui: el puig Tomir (1103,60 m), el qual avui presenta una imatge ben hivernal. Segons Jaume Vidal, es puig Tomir és explicat, pels etimòlegs, com es Puig Tomic. Diu: No sé si hi ha grafies antigues que ho permetin. 'Tomic' és un llinatge o un nom d'origen germànic, o, si més no, germanitzat.

A l’altura de la possessió el Pujol deixam el GR i botam la reixa que dóna pas a la finca. Aquest camí que puja a la possessió de Fartàritx del Racó, és un camí públic. A la imatge, el puig de Ca de Míner i el Tomir.

Posant davant una gran alzina.

El Pujol
El Pujol. El 1595, pertanyia a l'honor Mateu Vila. Confrontava amb el camí de Lluc, el torrent de Vàritx, Son Pasqual, Son Marc i Vàritx. Aquest corriol per on caminam, el camí de Fartàritx des Racó —el qual apareix al catàleg de camins públics de Pollença amb el núm. 79—, és públic, tot i això hem d'agrair al seu propietari la bona disposició quant als excursionistes.

Per aquest camí, popularment anomenat del Ninot, els nevaters devien davallar la neu emmagatzemada a la casa de neu de Fartàritx.

L'antic camí de ferradura està molt desfet. A la dreta, la roca nomenada el Ninot, de la qual pren el nom el camí.

El Ninot
De rerefons al Ninot, destaquen els cims del puig Caragoler de Femenia, el puig de ses Moles i el Més Alt de Lavanor, separats pel coll Ciuró.

El cingle de Fartàritx del Racó, el Raconàs i el vigorós puig Tomir.

Un descans per a recuperar l'alè, i per gaudir de l'excel·lent panoràmica de la vall de Son Marc, arrecerada pel Tomir i el puig Gros de Ternelles.

Uns metres més i assolim la plana de Fartàritx, on berenarem. L'altiplà de Fartàritx és un gran escaló geomorfològic situat al coster nord de la serralada configurat per la Cuculla, La Moleta, el Moletó, el puig de Ca de Míner i el puig Tomir.

El puig de Ca de Míner
La serra del puig de Ca de Míner assoleix la cota 876 metres en el punt més alt.

Vora les cases observam les restes d'un talaiot de planta circular construït sobre una plataforma quadrada, testimoni d'ocupació de la contrada d'uns 3.000 anys d'antiguitat. 

Per aquest indret hi ha la font de la Roda, la seva presència es fa evident per l’aigua que corre al nostre pas. Més amunt, devora el puig el Moletó (679 m), se situa una altra font, la Font de la Parra.

El cronista manacorí Joan B. Binimelis diu: «En la Alquería antiguamente llamada Benitiger bajo el Pie del Pux Tomí, hay otra fuente manantial que con facilidad se pudiera juntar con la de Varig. [...] La fuente que llaman de Fartaritg, princesa de todas las fuentes de la isla, tomó este nombre de la alquería en donde ella nace, que en lengua arábica se llamaba Flacanig [...] Los habitadores de esta alquería, no beben otra agua que de la dicha fuente, y se tiene observado hasta el día de hoy que los habitadores de aquel lugar, nunca enferman ni padecen accidentes algunos, y por consiguiente mueren todos de sola vejez y por faltarles su calor natural».
(Nueva Historia de la Isla de Mallorca, IV, 99 i 103, 1593).

Fartàritx del Racó
L’antiga possessió de Fartàritx es documenta ja al s XIII. El s XVII, estava dividida en dues propietats, valorades en 2.400 i 1.800 lliures. El 1672 Fartàritx dels Martorell –de l’Hort- tenia cases i guarda d’ovelles. El 1700 Fartàritx dels Martorell –de Pedruixella- comprenia també el rafal de Can Huguet i tenia cases i conreu de cereals. Feia una renda anual de 52 lliures i 52 quarteres de blat de xeixa. (GEM, V, 178).

La petita vall, situada a l'altiplà de Fartàritx.

Mentre pujam cap al coll de Fartàritx, tenim a la nostra esquerra el Torm de la Seda i el Blanquer, a la paret de puig de Ca.

Deixam enrere la serreta, també enfarinada, formada pel puig cònic de la Cuculla (711 m), la Moleta (693 m) i el Moletó (679 m).

A l'altra part de la vall de Son Marc, albiram el coll d'Ariant, i el conjunt format pel puig de l'Esbaldregat (782 m) i el puig Gros de Ternelles (837 m).


Pujam pel coster nord del puig de Ca, en direcció sud-oest per un tirany, a vegades perdut i envaït per la vegetació, que es va apropant a la casa de neu de Fartàritx.

Caminant per aquests paratges, hom pensa com devia ser la vida dels nevaters a la temporada d'arreplegar la neu. Després d'una bona nevada era quan es llogaven joves del poble per arreplegar la neu, els dirigia una persona major amb experiència. Acabada la feina, els joves tornaven al poble on es celebrava una festa per oblidar la dura tasca.

 Ja venim de nevetjar
d'allà dalt de les muntanyes
i fa més de tres setmanes
que no hem pogut festejar.

Una cançó popular de Campanet, de quan els nevaters baixaven coincidint amb les celebracions de carnestoltes, diu:
  
Som un jove nevater
que ha vengut de la muntanya:
amb una mà duc sa pala
perquè és es dijous jarder.

Una altra situada a Selva, de quan s'acabava la temporada, arribava la primavera i baixaven al poble, diu:

An es nevaters de Selva
ja mos han duit es ramells:
hi ha roses i clavells
i una botella per beure. 

Per ventura la més popular i coneguda sigui aquesta de Selva:

Pitgen sa neu, pitgen sa neu,
i tots estan dins ses cases:
Peguen potades, peguen potades
en Toni, en Xisco, en Joan i n'Andreu.

Casa de neu de Fartàritx
Casa de la Neu. Hem arribat a la més singular de les cases de neu de tota la Serra, la qual es troba a 750 m d'altitud. El fet més destacable és que es tracta de l'únic pou de neu que conserva la coberta. Aquesta és en part de teules i la resta de morter en forma de volta de canó, la qual és molt corrent en les cases de neu valencianes (Vallcaneras, 2002).

     Una notícia molt primerenca sobre la venda de neu a Mallorca, diu: «Dia 30 de març de 1582, Jeroni de Josa presentava una súplica demanant poder administrar neu en la Ciutat [...] i es compromet a no vendre la neu a més de mig ral mallorquí per cada lliura [...] Els jurats del Regne, vista aquesta súplica i vist esser cosa justa [...] concedeixen llicència que seria per temps de 10 anys». (Rosselló, 2007). 

Hi podem comptar fins a sis bombarderes, quatre obertes a l'exterior i dues tapades, però que es poden veure des de l'interior. Mesura: 15 m de llargària, 6,5 m d'amplada i 4,7 m de profunditat.


A l'interior del pou hi ha dos nivells, el més elevat dels quals sembla que fou construït posteriorment a la resta de les instal·lacions. Segurament la seva funció no tendria res a veure amb el comerç de la neu. Gorries (2001) diu que per baixar al pous s'usava una corda anomenada rest i per treure els pans de neu s'usava un torn.

Una altra curiositat destacable és la presència del que possiblement sigui un albelló en l'interior del pou, segurament per desguassar l'aigua de neu fosa, per tal d'evitar que l'aigua s'embassàs i fongués la neu emmagatzemada. Es pensa que aquest no és un fet aïllat, malgrat que en altres pous no es pugui comprovar pels enderrocs que hi ha.

Bombarderes per on es llançava la neu a palades a l'interior. L'encofrat amb canyís, de la coberta, va deixar la seva empremta.

«Finalment, cal indicar la presència d'un petit marge, just al costat de la porta, el qual es pensa que tenia la finalitat de facilitar la càrrega de les bísties, les quals es posarien en el petit passadís que hi ha entre parets».
(Vallcaneras, 2002).

No he vist mai el porxo dels nevaters. G. Valero diu que es troba un poc allunyat, sota els espadats rocosos del puig de Ca de Míner, vora una petita surgència d'aigua.

De la casa de neu, pujam cap al coll del puig de Ca de Míner, per un petit tirany que ràpidament, a uns deu minuts del dipòsit de gel, ens hi condueix.

Des del coll del Puig de Ca o de Fartàritx, tenim aquesta vista del gran massís del puig Tomir.

El coll del puig de Ca de Míner, se situa a 800 m d'altitud, format pel vessant nord-est del puig Tomir i pel vesant sud-oest del puig que li dóna nom.

Pels voltants del coll hi ha un pou de neu, el qual no he vist mai, també he de dir que no l'he cercat. Es tracta del pou de neu de Míner o casa de neu de Lo Avenc o del coll de Ca de Míner, documentat el 1786. Aquest pou, diu Vallcaneras, es troba en ruïna total. Tant és així que no s'atreveix a donar un valor, ni tan sols aproximat, de la profunditat. Gorries (2001) apunta que era un antic avenc que es va eixamplar i folrar de paret seca.

És un dipòsit de reduïdes dimensions, molt derruït, atès que només conserva alguns metres dels paraments interiors que recobrien el clot. Vallcaneras diu que aquest pou segurament mesurava: 11 m de llargària per 4,4 m d'amplada.
     «Dia 11 de desembre de 1755, per ordre del Reial Acord, foren fetes unes disposicions per recollir neu, notificacions que s'havien de fer a les viles de Pollença, Escorca, Selva, Inca, Bunyola, Valldemossa i Sóller, comunicant la necessitat de proveir de neu els habitadors de l'illa "por el alivio y socorro de los enfermos". S'ha de notificar als amos, arrendadors i administradors de les cases o pous de neu, procurant que quedin ben plenes.
     El batle de Pollença diu que hi ha 2 cases de neu en la possessió Míner però no s'ha fet aquesta intima per estar les cases derruïdes».
     Tot i que: «Dia 2 de març de 1756, el batle notificava que ha fet encantar les obres de reedificació de les cases de neu de la possessió Míner». (Rosselló, 2007).

Maca perspectiva dels darrers promontoris de la serra de Tramuntana, els quals avançen dins el mar i acaben amb el cap de Formentor.

El topònim Ca fa referència a casa i no a l'animal domèstic; per tant hem de dir puig de Ca de Míner i no puig del Ca de Míner.

Una bolla de neu, llançada per n'Esteve, està a punt d'impactar al clotell d'en Toni.

Són com al·lots!


Seguim el corriol que empraven els nevaters de la casa de neu del Tomir, del qual encara es conserva algun tram.

La fèrtil vall de Son Marc, el puig Gros de Ternelles, la serra de Cornavaques, la del Cavall Bernat, la d'Albercutx i fins el cap de Formentor, es colombra des d'aquí dalt.


Després d'una bona pujada pel serral Gros, arribam a les instal·lacions de la indústria de la neu del puig Tomir.

Aquestes parets foren construïdes amb la finalitat d'arreplegar neu.

Casa de neu del puig Tomir
Pou de neu del puig Tomir. Vallcaneras diu: «Ens trobam en un cas de cavitat natural adaptada pel seu ús com a pou de neu. El pou guanya profunditat mitjançant l'aixecament de murs de paret seca. Com a sosteniment del pou, hi ha un marge de notable altura en el costat de llevant, el qual, com en altres moltes ocasions, segurament també s'aprofitaria per arremolinar-hi neu».

Les dimensions són: 11,5 m de llargària, 6 m d'amplada i 7 m de profunditat. El conjunt es troba a 1040 m d'altura.

En total tenia 5 parets per a replegar la neu. Vallcaneras assenyala que «l'element emprat amb preferència per arreplegar neu és la paret, la qual cosa ens indica que l'efecte del vent era més important que el pendent. Això ho podrem constatar fàcilment quan vegem la situació d'aquesta casa de neu, totalment a lloure del vent del nord».

El porxo dels nevaters. En les cases de neu situades a més alta cota, lluny de qualsevol explotació tradicional, era necessària la construcció de casa de nevaters on aquests vivien mentre durava la collita.

Conjunt de parets i pou de neu.

Encara ens queda una bona pujada per assolir el nostre objectiu d'avui, el cim del Tomir.

Cim del puig Tomir
En el cim hi ha un vèrtex geodèsic com a molts d'altres puigs de la Serra.

L'altura que ens dóna l'Arxiduc del Tomir és de 1103,60 metres, exactament la mateixa que assenyala el Mapa Topogràfic Balear.

Imatge ben hivernal de la serra de Tramuntana. Es confirma que en els segles XVI, XVII i part del XVIII varen ser bastant més freds. Aquesta etapa es coneguda com a Petita Edat Glacial.
     1709: l'hivern més dur de la història d'Europa. Degut a l'erupció dels volcans de Santorini, Elba, Vesubi, el Fuji i el Teid, els quals llançaren grans quantitats de pols i cendres a l'atmosfera, i que el sol patí el Mínim de Maunder, es va formar la catàstrofe.

Destaca el puig cònic de n'Alí (1038 m).

A dalt decidim canviar la ruta. Convenç als companys de baixar cap a Binifaldó en comptes de tornar enrere, i així fer l'excursió circular. Això implica baixar per la inclinada cinglera on es troba l'ajuda d'un cable i fer uns quants quilòmetres més.



Els segles XVIII i XIX es caracteritzaren, en general, per una recuperació tèrmica, ja que les fases càlides es varen imposar, lentament, sobre les fredes.

Del comerç de la neu, trobam referències d'una 'bit halpi' (casa freda) situada en la ciutat d'Ur, a Mesopotàmia, allà pel 2000 aC.

Pel que fa a l'Espanya cristiana, trobam els primers documents que facin referència a l'ús de la neu, en llibres de comptes de la casa reial de Pere III d'Aragó (1276-1285).

Comencen les dificultats. En els forts desnivells, les botes de sola de goma patinen força sobre les roques.

En la primera meitat de s. XVII ja predominava en l’economia mallorquina la ‘llei de l’oferta i la demanda’, en la qual s’emparaven els venedors de neu per fer fluctuar els preus. Les utilitats terapèutiques convertien la neu en un producte del qual no es podia prescindir.

La perspectiva del rost comellar nevat, imposa una mica i cal posar-hi seny de bístia vella per baixar per ell.

Pas de Binifaldó
La instal·lació d'un cable i una curta 'via ferrata' faciliten la baixada pel pas.

Na Dolors al pas; les cames curtes dificulten encara més si cal la davallada.

A les dificultats del terreny glaçat s'hi afegia un vent gèlid.



L'esgarrifosa rosseguera gelada ens fa baixar molt a poc a poc.



El camí volta a l'esquerra abans de l'esperó. Una patinada per la rosseguera de la dreta ens duria centenars de metres avall.

Hem aconseguit baixar pel rost coster sense cap ensurt d'importància.

Ara ens manca fer el darrer pas una mica delicat; hem de creuar la típica rosseguera del Tomir, a baix de la qual hi ha l'embotelladora de la font des Pedregaret.

Hem superat els punts més delicats, els quals en sec no presenten cap problema.

A la mala hora i amb molt de fred, dinam al coll des Pedregaret. Combatérem la fredor amb un o dos tassonets de vi.

Na Margalida, que és de sang freda, això vol dir que en el mes d'agost encara té fred, no es podia aturar de beure herbes dolces.

Binifaldó
Cases de Binifaldó. El topònim senyala clarament l'existència d'una alqueria islàmica. Figura al Llibre del Repartiment amb el nom de Beni Haldon. Després de la conquesta catalana correspongué a l'Ordre del Temple.

Quan el templaris foren dissolts, Binifaldó va passar a l'Ordre de l'Hospital. En 1682, juntament amb Menut, Binifaldó fou llegat al santuari de Lluc. Ara pertany a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

A l'esquerra del camí Vell de Lluc trobam un arbre singular, l'alzina d'en Pere, la qual té una alçària de 20 metres i la soca fa uns 1,18 m de diàmetre (a 1,3 m d’altura). La capçada té un diàmetre de 19 metres. Té una edat aproximada d'uns 500 anys.

L'imponent massís del puig Tomir. Al centre-dreta es veu la rosseguera per la qual, un tros, hem baixat.

Font de Muntanya
Una de les mines de la font de Muntanya, també coneguda per font de les Cases, situada al camí Vell de Pollença a Lluc. És abundosa i va a les cases de Muntanya per una canonada. Als hiverns els ulls d'aigua es multipliquen per tot arreu i van a augmentar el torrent de Son Marc, que baixa del Tomir. L'aigua té fama de tenir molta de cals.

Es tracta d'una font amb dues mines, construïdes amb pedra en sec i tenen la coberta de volta de mig punt. Una taula de pedra amb uns seients hi ofereixen comoditat als caminants.

«En aquells sigles [XIII-XIV] en que el Santuari  de Lluch, a causa de les dificultats i perills dels camins, es trobava tan separat de tot el resta de Mallorca, la vila que li era més assequible per proveir-se del seu menester era la de Pollensa, i per això l'insigne fundador del Col·legi, el magnífic Tomàs, per completar la dotació del mateix, comprà a Pollensa unes cases per preu de vint lliures, i les donà al Col·legi, perquè li servissen de posada. Aquesta posada es trobava en el carrer del Roser Vell i la conservà el Col·legi fins l'any 1895...». (Revista Lluch / G. Munar, 1934).

Portell de la finca pública de Binifaldó, una de les primeres, juntament amb Menut, que fou de titularitat pública.

Un pontet del torrent de Son Marc.

L'Arxiduc diu: «Hom veu a la dreta la casa del Molinet, davant la qual, en el penya-segat, es precipita avall el salt des Racó o de can Guillem Bet, finca situada prop del puig dels Cans i de can Barba, al peu del turó cònic de Fartàritx, conreat en marjades».

Son Marc
Avançam i a l'esquerra apareix un grup de cases, la clastra de Son Marc. Al costat hi ha una capelleta amb doble volta de creu i altar renaixentista. Son Marc té una ampla clastra, finestres amb barana veneciana i un portal quadrangular, a més un bonic hort de tarongers. I amb aquesta imatge donam per acabat el reportatge d'aquesta llarga excursió.


_____________________________________________________________________________________________________________________________________

▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 
  • Les cases de neu i els seus itineraris 2002 Lluís Valcaneras.
  • Brisas 722 17/01/2001.
  •  Les balears. Descrites per la paraula i la imatge. vol. cinquè 2002 Arxiduc Lluís Salvador.
  • Nueva historia de la Isla de Mallorca y de Otras Islas a ella adyacentes (1593) 1927 Joan Baptista Binimelis Garcia.
  • Les fonts del terme de Lluc i els seus itineraris 1993 Bartomeu Roig i Roig.
  • Notes sobre consum de neu i dolços. 2007 Ramon Rosselló Vaquer.

4 comentaris:

  1. Hermosas fotos de una espléndida ruta, Joan.
    Y como siempre, una completa lección de historia.
    ¿Por qué dices, en un pie de foto, que el altiplano de Fartàritx, puede convertirse en un nuevo territorio vedado? ¿Es que tienes alguna información sobre ello?
    Un abrazo,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio, mil gràcies per les seves paraules.
      Li contest via mail.
      Salutacions cordials.

      Elimina
  2. Malas noticias me das Joan, no tenia ni idea que quisieran vedar el altiplano de Fartatrix, entre otras cosas nos fastidiarán la maracvillosa imagen de la floración de las peonias...
    En cuanto a tu reportage extraordinario, en un extraordinario entorno nevado.
    un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veurem! Gràcies Toni, va ser una de les excursions més maques que he fet mai.
      Fins aviat.

      Elimina