13 de gen. 2012

4 - Castell d'Alaró 8-1-2012

Una caminada que no pot faltar a la programació de tots els grups excursionistes, és la del castell d'Alaró. Tot i que només hi ha un camí que arriba fins a dalt, la pujada fins al pla des Pouet es pot fer per diferents rutes. Aquesta vegada triàrem el següent itinerari: Los d'Amunt (Alaró)-camí de ses Artigues-pas de s'Escaleta-carretera Bunyola/Alaró-camí des Castell-pla del Pouet-es Castell-cova de Sant Antoni-Alaró.

Ses Rotes
Ses Rotes és un redol de cases situades al llarg de l'antic camí de la Comuna del Puig, carrer del Poador. Les edificacions s'hi començaren a construir d'ençà de 1780. Aleshores, l'Ajuntament va haver de vendre els terrenys comunals del Puig de la Comuna. (GEM).
     Començam l’excursió a la barriada de Los d'Amunt; constitueix el primer nucli de població d'Alaró. El 1395 aquest indret ja era conegut amb el nom de 'pobla antiga'. En temps de la conquesta cristiana, Alaró era una alqueria que els moros anomenaven Afaró. El rei en Jaume en féu donació a Ramon de Paixonat juntament amb 12 jovades de terra.

El camí passa vora les restes d'una vella construcció (casa des Horts?) a prop de can Corona, situat entre Son Borràs i ses Artigues.

Aquesta casa fou aixecada als anys 20.

En el portell d'entrada presenta una curiosa inscripció «Alabat sia Déu, per la vostra pròpia dignitat i respecta als altres Parlau bé» A unes rajoletes es representa a Sant Jordi i altres figures religioses.

L'Arxiduc diu: «Una excursió joliua des d’Alaró és anar a l’abundosa font de ses Artigues. El grup de cases que es troba camí de la font de ses Artigues s’anomena la placeta de s’Hort d’Amunt».

«Es veuen moltes atzavares, belles alzines, llavors una llera de torrent i molts garrovers. Aviat apareix la casa des Horts, llavors la de sa Font amb un molí d’aigua i un gran noguer a davant, i posteriorment una llera de torrent empedrada». (A la fotografia, cases de la Font des Jardí).

Font de ses Artigues
La font de la vila o de les Artigues. També coneguda com a font des Molins, 'l'aigua dels molins', com així s'anomenava en el s XIII. Es tracta d'una font de tipologia dels qanâts segons la tècnica musulmana. A finals del s XIII, l'aigua de la font era canalitzada cap a la síquia d'Alaró i movia 10 molins. La galeria té uns 100 m de longitud, i el pou 7,30 m de profunditat.

El 1288 sorgueix un conflicte entre «aquells qui han molins en la vall d'Alaró d'una part, e aquells qui han horts en lo dit lloc d'altra part, per raó de l'aigua».

Les cases de ses Artigues són molt antigues. A finals del s XIII l'honor de les Artigues pertanyia a Pere de Tornamira.

S'Estret
«A més, continua l'Arxiduc cal passar una vall riallera, bancals amb ametlers, figueres i oliveres, i un camí costerut a la riba dreta del torrent. El conjunt forma un quadre amable amb els severs penya-segats del Castell al rerefons».
     «L'àrea de s'Estret forma una unitat paisatgística de gran vàlua, caracteritzada per una vall de costers de considerable pendent, que en alguns punts assoleix la forma d'un canó càrstic. Des del punt de vista del patrimoni marjat constitueix un conjunt d'olivars sobre marjades que s'adapten a la forma del coster i de cada parcel·la, amb certes diferències constructives que depenen de la inversió realitzada. Aquest paisatge actual és el resultat de la parcel·lació de les terres comunals després de ser afectades, en els anys 1673 i 1674, per un important incendi que destruí pinar arbusts. El 1692 la documentació ja parla dels establidors de s'Estret que reclamen l'adobament del camí». (Patrimoni de marjades a la mediterrània occidental, 2002). 

«Més amunt està la casa de cal Mestre Rafel Paleta i a l’esquerra de ses Artigues, dominant-la, sa Mola amb penyes com una fortalesa».

Hem passat l'Estret de Son Mallol on les penyes antigament només donaven pas al torrent i al mateix temps camí, posteriorment s'obrí pas amb barrobins al nou camí més ampla.

Passam can Tòfol, ca na Magdalena o la rota del Metge en el coster dels Garrovers, el penyal roig de ses Tosses i el penyal de can Llenderina, i ens aturam a berenar.  

Després de reposar energia continuam i abandonam la pista encimentada per un tirany que surt a mà esquerra. Aquest és realment l'antic camí que connectava Alaró amb la vall d'Orient.

Pas de s'Escaleta
En pocs minuts arribam al pas de s'Escaleta o s'Escaleta d'Alaró. Aquest és el camí Vell d'Alaró a Orient.

El pas de s'Escaleta o s'Escaleta d'Alaró permet salvar un salt que descriu l'estreta torrentera, situat a la possessió de Cals Reis. La possessió de Cals Reis, en el s XVII, fou també denominada Son Cabot i cal Rei. El 1700, pertanyia a Joan Baptista Cabot. Tenia cases i era dedicada a conreu de cereals i a la ramaderia ovina. N’eren pertinents les terres dites ses Coves, ses Comunes i la Garriga denominada s’Escaleta. Tenia un gran alzinar que, arrendat a part, feia una renda anual de 125 lliures. (GEM).

Els deu escalons donen nom al pas que, juntament amb la paret fan també la funció de presa.

Na Magdalena superant el pas.


En pocs minuts arribam al coll de ses Tosses (599 m). A la dreta queda el puig de ses Tosses i a l'esquerra la Talaia de cals Reis (769 m), en el mateix coll trobam el tirany per pujar a aquest darrer puig.

Ara el camí baixa dibuixant revolts i passa un portell. Davant de nosaltres tenim una esplèndida vista de la serra de Tramuntana i la vall d'Orient.

Camí i torrent ara van junts i cal conviure; les solucions constructives dels nostres antepassats és el resultat de l'observació pacient de la natura. El conjunt de marges i parets agombolen sa Fonteta.

L'ús de la pedra en sec també pot contribuir a la conducció de l'aigua. Aquí el camí i el torrent discorren entre parets, però a diferents nivells.

Can Jaques
Assolim la carretera i dirigim les passes cap a la dreta, passam vora les cases de Son Bernadàs Vell, més conegudes pel nom de l'hotel que hi ha instal·lat, s'Hermitatge. Just davant veim les cases de can Jaques o can Valentó.

Aquesta antiga possessió està situada entre Son Bernadàs Vell, can Garau, Son Terrassa i el puig de can Llenderina.

Devers el punt quilomètric 11,800, a uns 1,5 km d'Orient, a la dreta de la carretera, comença el camí des Castell d'Alaró.

A l'altra part de carretera, entre aquesta i el torrent Pregon estan situades les cases de Son Bernadàs Nou. Deixam a la dreta la font d'en Tries.

El començament del camí és planer i discorre entre marjades poblades d'oliveres.

Mentre caminam per aquest bell paratge tenim a l'esquerra la panoràmica dels puigs més elevats de la Serra.

Començam a pujar pel coster del puig d'Alaró, més concretament pel vessant nord del puig de can Llenderina (772 m).

La pujada, es fa ara per un frondós bosc d'alzines que de cada vegada és més feixuga. Aquest tram de la ruta possiblement sigui la més cansada de tota l'excursió, cal fer curtes aturades per no accelerar de més les pulsacions. 

Pla des Pouet
Assolim la cota dels 707 metres d'altura al pla des Pouet, també conegut com Pouet d'en Planissa, un creuer de camins. Deixam a l'esquerra el camí de carro que ens duria a les cases des Verger, convertides en restaurant, i li enfilam cap al castell.

Degut a un despreniment en un tram del marge a s'Estret, el camí es trobava tancat, però sense dificultats per passar.

Es Verger
Fou l'alqueria islàmica Beniaxer que, en el repartiment (1232), correspongué a Garcia Lope. El 1583, pertanyia al senyor Pere Sureda-Sanglada. Era situada vora el castell d'Alaró. Tenia les cases enderrocades, excepte una cambra. Posteriorment, les cases foren reconstruïdes. El 1818, pertanyia a Joan Santpol. Actualment, a les cases hi ha un restaurant.

El castell és una construcció amb finalitats militars del que hi ha constància històrica des de l'any 902, quan els sarraïns arribaren a l'illa. En aquell temps ja hi havia una fortificació on els assetjats (rums) resistiren vuit anys i sis mesos.

Hi ha altres maneres de pujar. Els més esportistes s'enfilen per les verticals parets del puig.


Mare de Déu del Refugi,
¿no el sabéreu emparar,
an En Fonoi, com va caure
p'es penyal de s'Orengar? 

Castell d'Alaró
La fortificació fou ocupada successivament pels conqueridors de l'illa i el rei en Jaume I el Conqueridor se la va reservar quan permutà Mallorca pel Comtat d'Urgell a l'Infant Pere de Portugal.

L'any 1229 alguns grups de mallorquins musulmans fugiren després de que el Rei En Jaume entràs a Madina Mayurqa. Primer partiren a les muntanyes, però a partir de 1231 només restaven als tres castells roquers: Castell de Santueri, Castell del Rei i el d'Alaró. És possible que aquests refugiats resistiren alguns anys fins que aconseguiren pactar un trasllat a altres terres.

El 1343 els ocupants del castell es rendiren a les tropes de Pere el Cerimoniós després d'edictes amenaçadors. Als segles XIV i XV, fou progressivament abandonat encara que s'hi mantingué un guarnició militar fins al 1741. A partir d'aquesta data l'ús fou únicament religiós, ja que al 1622 s'hi havia edificat un oratori.

Es conserva la muralla del castell amb cinc torres. A l'entrada del recinte trobam un primer portal d'accés, ubicat a l'avantmuralla. Alguns escalons més amunt arribam a una segona porta, imbuïda en una torre de defensa per matacans.

És la torre de l'homenatge, popularment coneguda com costipador. A migjorn de la mola del castell hi ha una altra torre molt popular, dita la Presó dels Moros o la Torre de la Cova, a sota de la qual hi ha la cova de Sant Antoni.

A la pàgina de la Fundació del Castell d'Alaró hi trobareu aquestes i altres explicacions: 

Un dels grans aljubs de la fortalesa, amida 20'10 m per 3'37 m i 2'60 m de profunditat.

 Perspectiva de l'escala i la torre de l'Homenatge.

Matacà defensiu a la torre de l'Homenatge. 


La pregona vall de Solleric amb els camps de cultiu i la gran extensió d'oliverars.

Solleric
Cases de la gran possessió de Solleric situades als peus del puig de Sant Miquel i de s'Alcadena.

Amb el zoom acostam les cases del refugi des Tossals Verds, les quals en prou feines s'albiren a simple vista.

Panoràmica on es veu gran part de la serra de Tramuntana amb els puigs més característics.

L'Arxiduc diu: «Des de la torre, el mur coronat de merlets continua per dalt fins a l'altre extrem de l'elevació».

«Llavors ve un portalet d'arc rodó i una torre amb barbacana i a partir d'aquí el mur de merlets prossegueix cap al final del promontori».

«Aquest és coronat altre cop per una torre, on una barbacana s'allarga vers la roca que trona a alçar-se després d'un declivi».

«A l'extrem de l'altre alturó cobert d'alzines està l'ermita. Dins la cambra de la torre creix una alzina petita, per damunt del portal de l'entrada principal hi ha espitlleres».

«Sobre la plataforma, entre les dues elevacions, hi ha una estació del viacrucis».


Vora aquesta torre hi ha un petit rotlle de sitja.

Permòdols que aguantaven les bigues del sostre a una de les torres.

L'Hostatgeria té una superfície de 771,63 m2. 124,90 m2 (Obra Nova), 93,70 m2 (sa Taverneta). Places en funcionament 16 i 30 de previstes.

Des del mirador a dalt, sota el qual les roques cauen llavors en penya-segat, es té una extensa vista de la vall en direcció a la badia de Palma, i dels turons llunyans.


En direcció a llevant, entre pins melis, trobarem uns elements molt interessants. Els dipòsits que contenien la reserva d'aigua de la fortalesa. El primer és una cisterna rodona amb l'obertura a dalt, plena d'aigua.

Segurament són les construccions més antigues del conjunt arquitectònic. Possiblement aquests aljubs siguin d'època musulmana.

Des d'un portal, una escala condueix a baix; dos arcs rebaixats que neixen de mènsules situades a mitja altura sostenen la volta de pedra.

La planta amida 11 m per 3 m i té 4,35 m d'altura.


Obertura per l'entrada d'aigua.



L'interior mostra la tècnica constructiva de tapial el que ens defineix una gran antiguitat. 

Aquest altre aljub possiblement sigui el més antic. El sostre és de pedres formant volta sense arcs.

També és el més gran, amida 16,30 m per 2,90 m i 3,10 m d'alt. La coberta de volta de pedres fou lligada amb morter de calç; presenta un perillós esbaldreg. Avui la volta està apuntalada.

Aquestes dues fotografies foren preses el 14 d'octubre de 2007.





Un embassament descobert completava el conjunt de reserva d'aigua, molt important, com es pot deduir, en cas d'haver de resistir un setge de llarga durada.

El viarany estret i dolent entre pins ens du cap a l'avançada de la Torre de sa Cova o Presó dels Moros. La torre defensava el cingle d'en Cladera. Al seu costat hi ha un tall entre les roques que serveix per il·luminar la cova de Sant Antoni.

Des del balcó de la torre es gaudeix d'una àmplia vista del pla fins a la badia d'Alcúdia, dels turons del pla i dels pobles escampats, així com, molt més a prop, de les parets abruptes de la muntanya. La torre domina justament la cantonada del cim rocós; forma un quadrilàter amb un caire que sobresurt. En temps de l'Arxiduc la torre conservava la terrassa, des de la qual es podia albirar la badia de Palma i la llunyana Cabrera.

Cova de Sant Antoni
Entrada a la cova de Sant Antoni on cal anar ajupit i amb qualque tipus de il·luminació, tot i que el recorregut fosc és curt.

L'entrada de la cavitat —vestigi d'una antiga ocupació eremítica del segle XVII— es podia tancar a pany i clau. Destaca la boca que s'obre a un gran precipici que dóna al cingle d'en Cladera.

Supòs que quan ha plogut «per tot arreu goteja aquí aigua que llavors vessa dins cadolles, particularment a un indret a dalt, al final del terreny molt pendent de la cova».

L'Arxiduc segueix dient: «quan un escriu sobre les roques. l'estalagmita cobreix l'escrit amb un esmalt que, com que és transparent, roman llegible durant anys».



«En el fons de tot es troba una capelleta d'obra que les estalactites semblen haver cobert amb un revestiment.

Més cap a l'esquerra, en direcció a la sortida, la cova forma una sinuositat natural».

El pronunciat rost cap al precipici i el fet de no haver cap barana, imposa una mica als que petim de vertigen.




Quatre meravelles de la naturalesa.

Dins la cova també hi ha un safareig, tal vegada fou la reserva d'aigua dels torrers de la Presó des Moros, i un ninxo que ocupava una pintura de Sant Antoni.



Làmina de l'Arxiduc on apareix la cova, publicada a Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge (2002) còpia de l'original del Die Balearen (1884).

De tornada cap a l'hostatgeria ens aturam a dinar i a fer un cafè per deferència de l'empresa MEASA.



No menys formosa és l'altra muntanya germana de 816,69 m d'altura que, domina Alaró, forma part de la possessió de s'Alcadena, Eucadena o Son Cadena, abans propietat de Conrado i després de Sampol. Per arribar a aquesta possessió, es passa per la casa de Son Berga, al peu del turó de s'Alcadena. 

Aturada al punt més alt del puig d'Alaró (815 m).


La capella, petita i modesta, de l'oratori de Nostra Senyora del Refugi, exhibeix un altar de marbre circumdat per imatges rococó.


La petita estàtua de la Mare de Déu que està per damunt l'altar major és de fusta; a sobre té la inscripció: Refugium peccatorum. Dins la sagristia hi ha un retrat de l'ermità Joan Mir, que va viure 48 anys a Alaró, on era nat, i més tard a la Trinitat, i va morir l'any 1688 a la edat de 64 anys.

A més, diu l'Arxiduc (1884): «es troben aquí molts exvots, alguns del segle XVII, relíquies dels màrtirs de la pàtria Cabrit i Bassa, així com un quadre deteriorat que representa la seva cremadissa a Alaró.

Al costat de l'esglesiola està la casa on viu el donat, amb menjador per als pelegrins».


Damunt el portal de la capelleta figura la data de 1764.




Actualment l'antic refugi reformat forma part de la xarxa de refugis de muntanya, sobre ell hi ha un campanar d'espadanya en arc ogival. A la planta de dalt s'ha habilitat una sala on s'hi ha instal·lat un centre d'interpretació del puig i del castell.


Iniciam la baixada en direcció a Alaró.




Vora aquesta gran roca connectam amb la carretera i ja no la deixarem fins arribar a Alaró.



Després d'una hora i mitja, més o manco, arribam a Alaró. Feim aturada als rentadors des Pontarró, que rebien l'aigua de la font de les Artigues; se situen sota una porxada, i conserven les lloses inclinades dels llevadissos. I amb aquesta imatge donam per acabat el reportatge.

____________________________________________________________________________________________________________________________________

RECOMANACIONS PELS SENDERISTES

Aquest track només és orientatiu per a seguir l'excursió, no vol dir que en alguns trams de la ruta no hi hagi millors camins, tiranys, senderes o passes que donar. L'autor d'aquest bloc no es fa responsable del mal ús d'aquesta informació ni de les imprudències de cada un. Part d'aquesta ruta es fa per finques privades, respectem la naturalesa i la propietat privada.

És aconsellable seguir unes normes bàsiques



▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  CARTOGRAFIA  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒

Traça del GPS sobre el mapa orto-fotogràfic de Google earth, amb els punts principals. Recorregut: 16,92 km. Amb un temps total de 8 h 59' 14".



▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒  HEM CONSULTAT  ▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒▒
 
  • Camins i paisatges. 1997 Gaspar Valero i Martí.
  • Les aigües cercades. (Els qanât(s) de l'illa de Mallorca. 1986 M. Barceló, M.A. Carbonero, R. Martí i G. Rosselló.
  • Les Balears. Descrites per la paraula i la imatge. 2002 Arxiduc Lluís Salvador.

2 comentaris:

  1. Me gusta mucho esra ruta Joan, y por eso la he realizado varias veces. Es muy bonita desde el punto de vista montañero, y también está llena de hermosos vestigios, que forman parte de nuestra más antigua historia.
    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Emilio, sí és una excursió tranquila i agradable. A la cova de Sant Antoni no hi havia estat mai. Es poden repetir excursions i veure coses noves.
      Salutacions cordials.

      Elimina